Miquel Rayó

La presentació, ahir, a la llibreria Literanta, de Les verges del sol va resultar molt interessant (crec). En Francesc M. Rotger, mestre de cerimònies, va exercir de periodista i em va sotmetre a una bateria de preguntes sobre el llibre a la manera d’una entrevista pública. Hi havia bons amics i bones amigues; fins i tot persones que s’havien desplaçat de Santanyí i de Lloret o Cala Millor, per exemple. Moltíssimes gràcies a tothom! Al Facebook, bons companys meus de quimeres com en Joan Carles Palos i en Miquel Àngel Ballester han penjat fotografies de l’acte, i al Diario de Mallorca d’avui ha sortit aquesta “noticieta”, que m’alegra molt adjuntar aquí: Ara, el llibre ja és cosa dels lectors i lectores que el vulguin llegir. Ha quedat desemparat en el mercat. Entre milers de volums. Que qualcú el trobi és atzarós. Ho ha estat també escriure’l. Els personatges (Cristina, Bob, Apurímac, l’oficial Valdívia, Leopold, Lolita…, i els altres) tenen vida pròpia. La tendran mentre que hi hagi qualcú que els desvetlli de tard en tard de l’estat de letargia que mantenen mentre el llibre està tancat. Bona sort, llibre!

Sovint em demanen llistes de llibres que jo recomanaria a infants i joves, i a adults que volen conéixer aquesta mena de lectures. Sovint, jo mateix expresso en les meves conferències o trobades que hi ha llibres per a infants i joves que hom hauria de llegir abans de morir. Naturalment, que podem viure sense llegir-los, i fins i tot sense llegir. Però, és tant allò que ens perdem si no ho feim! I tant allò que ens roben si ens ho impedeixen fer! Ahir, a la trobada amb l’alumnat de quart curs de Grau d’Educació Infantil (es diu així, ara?), vaig expressar el mateix i, com sempre, al final em demanaren: “Ens passaràs la llista dels llibres que has esmentat avui com a imprescindibles?”. Segurament ja n’he presentat qualcun en aquest blog. No és cap doi repetir-ne el títol. A continuació escric una llista de llibres que jo consider bellíssims, commovedors i, potser, imprescindibles. No ho faig per ordre de preferència, sinó, com em vénen al cap. Hi trobareu una mescladissa de títols clàssics i de títols d’autors recents i fins i tot molt actuals. En el futur faré altres llistes, si puc. Per avui, aquesta és suficient.

Huckleberry Finn, de Mark Twain

El jardí secret, de Frances Hodgson Burnett

El vent en els salzes, de Kenneth Grahame

El rei Gaspar, de Gabriel Janer Manila

L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson

Marcelino Pan y Vino, de José María Sánchez Silva

Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne (per triar-ne una)

Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll

Cor, d’Edmondo de Amicis

L’evolució de Kalpúrnia Tate, de Jacqueline Kelly

La matèria obscura (tres parts), de Philip Pullman

Tobie Lolness, de Timothée de Fombelle (té una segona part)

Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, de Josep Francesc Delgado

La guia fantàstica, de Joles Sennell

Jim Botó (té dues parts), de Michael Ende

El viatge meravellós d’En Nils Holgersson per Suècia, de Selma Lagerlöf

Els ulls d’Amy, de Richard Kennedy

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

Hug, el nin en els seus millors anys, de Christine Nöstliger

Ulls de fum, de Rosa Maria Colom

Els viatges de Jaimie McPheeters, de Robert Lewis Taylor

I tants d’altres! Ja n’hi ha prou per avui. N’hi ha que estan exhaurits i n’hi ha que no tenen encara traducció al català. Paciència.

Sap greu haver d’escriure d’això. No vull participar en cap polèmica. Ha estat lamentable l’absència de representants institucionals balears, mallorquins i palmesans a l’acte i al discurs d’entrada a l’Acadèmia de la llengua espanyola de l’escriptora mallorquina Carme Riera, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, reconeguda investigadora, l’obra literària de la qual és, sobretot, en llengua catalana. Tots els alts càrrecs que córren per anar a veure les finals de Rafel Nadal a Paris o a altres capitals, i pagats per la Hisenda Pública, no han volgut anar a escoltar na Carme Riera. No tenen excusa. Això ja ho sabíem: són uns impresentables. Hi ha, no obstant, un fet encara més lamentable per a mi. I és l’actitud de certs nacionalistes que han llençat covardament i per la xarxa crítiques ferotges i injustes contra la persona i l’obra de l’escriptora. Crítiques feixistes i crítiques masclistes, amb qualificatius inacceptables; critiques que més aviat provénen d’una pròpia frustració i d’un pensament clos en l’obsessió que d’una real estimació pel país o per la nostra llengua. Tots sabem que l’obsessió mena a la possessió… Són personatges intolerants, aquests crítics, tridentins, sectaris, potser paranoics. Gent que només cerca proclamar com hem de pensar i com hem d’actuar, gent que aspira a la puresa ideològica. No són compassius. No entenen la Humanitat contradictòria i feble que cadascú porta al damunt, que tots i totes portam al damunt. Ells es creuen, en canvi, portadors de la veritat absoluta, de blanc o negre, sense grisos ni colors. A mi em fan més mal que bé i més por que goig. No vull viure en una pàtria com la que ells pretenen crear. Ho deia Herta Müller: no podem tenir la mateixa pàtria, encara que parlem la mateixa llengua, els qui m’ofenen amb ella o em menyspreen, o ofenen i menyspreen allò que jo estimo. Malauradament, també en la Catalunya independent hi haurà totalitaris. Ja n’hi ha. Els extrems polítics aspiren a allò mateix i amb els mateixos recursos, procediments i estratègies. Vasili Grossman ho conta de manera escarrufadora a Vida i Destí.

No havia pensat a penjar-ho: trobareu el Borino Ros de novembre clicant aquí. És molt divertit col.laborar en aquesta publicació i amb les seves promotores, dones d’empenta, feneres i intel.ligents: Queta, Rosa i Mar. D’altra banda, us adjunto tres retalls del Diario de Mallorca d’avui que es refereixen a la meva feina: la meva participació en un seminari a la UIB, la presentació de Les verges del sol a Literanta, i la recomanació de la novel.la. Moltes gràcies.

Hi sou tots i totes convidats!

Fascinat, començo la lectura del volum que conté les dues primeres parts del llarg viatge que va fer, a peu, Patrick Leigh Fermor, per l’Europa Central, abans de la Segona Guerra Mundial. El llibre es titula: El tiempo de los regalos. Entre les bosques y el agua. Ja ho he dit: fascinant! Conec el llibre gràcies a Jacinto Antón, el qual escriu sempre articles sobre viatgers, aventurers i naturalistes (i altra gent extranya). És ornitòleg afeccionat, també; un dels pocs periodistes que ho fa a saber a través dels seus treballs. Mentretant, el novembre passa. Ja ha sortit la revista Borino Ros, on hi ha la il.lustració de na Nívola Uyà per al meu text sobre aquest mes calmós, preciosa, com totes:

Hem començat les excursions. El dissabte passat, per exemple, pujàrem fins un dels cims de la Serra de n’Amòs, i l’anterior caminàrem pels redols del coll d’Estellencs, i el proper, qui sap per on caminarem… La Serra és infinita per als nostres peus i per als nostres ulls. Al cim que us he dit hi ha, esculpida en la roca, una creu. La fotografia és del meu bon amic Jaume Gual: Preparo la conferència de dia 21 a la biblioteca pública de Son Ferriol, titulada Dels llibres al cim. Llibres de muntanya, naturalment. Aprofitaré la conferència per nomenar pel.lícules del tema. Aquí teniu la llista, per si us interessa. Algunes són actuals, d’altres antigues, i podríem dir que, amb els seus defectes i amb els seves troballes, ja són clàssiques i són en l’imaginari personal i col.lectiu dels muntanyers:

127 hores, 2010, on es conta el drama d’un escalador solitari, que ha de prendre una decisió terrible per salvar la vida.

Touching the void, 2003, documental sobre com l’escalador Joe Simpson va sobreviure a un accident en l’escalada al Siula Grande, als Andes peruans.

La crida del silenci, 2007, documental escarrufador sobre la tragèdia a l’Eiger, el 1936. La montaña trágica (The white tower), de 1950, amb Glenn Ford, Allida Vali i Claude Rains.La montaña siniestra, 1956, amb Spencer Tracy i Robert Wagner, dirigida per Edward Dmytryk (hi ha una fotografia de Tracy amb el muntanyer Walter Bonatti, que coincidiren en els costers del Mont Blanc, quan es filmava).

Cinco días, un verano, amb Sean Connery, dirigida per Fred Zinnemann (1982).

El tercer home a la muntanya (o Escalada hacia la muerte), de la factoria Disney (1959, una recreació ensucrada de la primera ascensió al Cervino.

El reto, 1938 (se’n feren dues versions), sobre la primera i polèmica ascensió al Cervino, amb la rivalitat entre Whymper, que fou el primer en pujar el cim amb el guia suís Croz, i el guia antagonista Carrell, que ho feu uns dies més tard.

La montaña sagrada, amb Leni Riefensthal (1926), que era muntanyera (a més de documentalista dels nazis: El triomf de la voluntat) i que protagonitzà alguns films més d’alpinistes.Au-delà des cimes, documental molt ben fet, sense espectacle, sobre l’escaladora Catherine Destivelle, 2009.

Nord Wand, 2008. Reconstrucció minuciosa i esplèndida de la tragèdia a la cara nord de l’Eiger l’any 1936, un extraordinari film d’alpinisme. Amb imatges molt realistes. Un poc novel.lada, això sí. A l’Eiger transcorre l’acció de Licencia para matar, o Sanció a l’Eiger, amb Clint Eastwood, 1975. I hi ha fotos d’Eastwood amb Messner i Habeler, el seu company en multitud d’ascensions gairebé suïcides. Sobre l’Eiger hi ha un llibre magnífic coordinat per Conrad Anker, titulat Eiger, la arena vertical (Desnivel).

Entre terre et ciel, un primitiu documental elaborat pel guia i alpinista Gaston Rebuffaut, 1960. És molt interessant, perquè, permet veure com es feien aquests documentals sense gairebé recursos.

Sense oblidar les quasi inversemblants i caricaturesques acrobàcies dels protagonistes de Máximo Riesgo, amb Stallone, 1993, i Límite vertical, 2000.

D’això es tracta. Ha caigut del cel la primera gran pluja d’aquesta primavera d’hivern. Diuen que pel Salobrar ja s’hi veuen grues: hi aniré. Lectures noves. Qualque pàgina escrita. Qualque dibuix per passar l’estona. Us adjunto un apunt que vaig fer a Todra (Marroc) en el viatge, fascinant, de fa només unes setmanes. La veritat és que no vaig tenir massa temps per fer-ne. Més coses. El blog de L’enigma Altai de l’IES Sineu comença a tenir vida i ritme. Els alumnes ja hi participen activament. Comprovau-ho, si voleu. Ja tenc ganes de visitar el centre i de trobar-me cara a cara amb els meus joves lectors, amables. Llegesc un còmic d’Alan Moore, sorprenent: Saga of the Swamp Thing. Com sempre, de guió potent i ple de referències. M’encanta, el món dels còmics. Aquest cap de setmana he visitat alguna de les exposicions que, amb aquest motiu: la difusió dels còmics i de la feina dels autors locals, s’han celebrat a Palma. Confidencialment, us diré que he passat un text meu a una il.lustradora per si li pot interessar fer-ne un projecte… Tant de bo! D’altres originals meus cerquen editor: ja en trobaran, quan sigui el moment. Mentretant, continuo publicant els textos dedicats als mesos de l’any que il.lustra, tan bé!, na Nívola Uyà. Aviat penjaré aquí el dedicat al mes de Novembre. Tot d’una que surti la revista Borino Ros del mes. El proper dia 12, i això és una primícia, presentaré la novel.la Les verges del sol a la llibreria Literanta. Però, d’això, ja en parlarem al seu moment. Hi sou tots i totes convidats! Anar fent: d’això es tracta.

La ressenya d’avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca. A Solé li han concedit recentment, i per segona vegada, el Nacional d’Il.lustració. Enhorabona, Carme!

Ja hem tornat del nostre viatge al Marroc, amb un tast del desert que ha resultat una esplèndida experiència. Ho hem fet gràcies a l’agència Sahara Vivo, que no dubto a recomanar. Bon tracte i bon servei. I en tornar cal satisfer les obligacions i els compromisos. Així, el dilluns dia 14 ens trobàrem al refugi Pont Romà de Pollença amb els professors i estudiants del Màster d’Estudis Territorials i de la Població de la UAB, que han vengut a caminar algunes etapes del GR221. Avui, dia 16 he de fer una xerrada a pares i mares de primer i segon d’ESO de l’Institut d’Educació Secundària de Ses Estacions. Dissabte i diumenge he de ser al congrés de literatura infantil i juvenil de Barcelona. I aquests dies ja començam a fer les primeres entrades al blog que l’IES de Sineu ha preparat en ocasió de la lectura de L’enigma Altai… I per si fos poc, ja heu vist, al Borino Ros d’octubre, el retrat del mes dibuixat per na Nívola Uyà? Aquí el teniu:

En efecte, un comentari que agraesc al blog de Josep Maria Aloy, Mascaró de proa. Quan he vist la relació d’obres triades en la nova i oportuna col.lecció de llibres per a infants i joves del diari Ara, he pensat el mateix, gairebé. Hi falten autors i obres, tot i que entenc que el criteri és, potser, de no incloure cap autor encara viu. També, al meu criteri n’hi sobren. No parlo de mi., sinó, de col.legues molt importants, mestres. No cal remoure-ho més. Bona iniciativa. I gràcies, Josep Maria, per la teva proposta final! De somni!