El vent en els salzes, de Kenneth Grahame

Potser és el meu llibre preferit. De tota la literatura infantil anglesa, tan exemplar i admirable, és per ventura el que més m’agrada, fins a l’encantament. No sé si aquesta valoració és objectiva. Qualque cosa d’incert misteri té el relat perquè Pink Floyd (pioners del rock psicodèlic) usàs l’any 1967 com a títol del seu primer disc (crec) el d’un dels capítols més fascinants del llibre de Grahame i de tota la literatura universal: The Piper at the Gates of Dawn, El flautista a les portes de l’alba. O només és casualitat: el llibre sempre ha estat molt llegit –com Alícia en terra de meravelles o Peter Pan- pels nins de parla anglesa, i en cadascun d’ells hi deu quedar el meravellós i alhora simple pòsit que deixa una lectura inoblidable. Animalons d’una simpatia proverbial, generosos. Mirada positiva cap allò que ens envolta, el més casolà. Les coses menudes. L’encís de la natura. La lleialtat. La sorpresa… Ai, però, només tenc espai per a uns 150 mots! Jacqueline Kelly n’ha escrit fa poc una segona part.

Los comentarios están cerrados.