Aficions

Conèixer els meus lectors

Des del primer dia que els meus quefers de lletraferit em posaren en l’avinentesa de poder fer-ho, m’ha agradat acudir a trobades amb lectors dels meus llibres. És un privilegi. Així ho considero: una sort. Quelcom d’impagable. Una oportunitat preciosa. Sigui en una escola sigui en una associació cultural, en un club de lectura, en una biblioteca en una llibreria, en l’ocasió d’una conferència, d’un curset de formació del professorat, del que sigui… I això que, en general, no em plauen les situacions de concurrència. Sóc mal de moure de casa. On hi ha molta de gent m’hi sento incòmode. Preferesc la quietud i el recolliment al tragí o la multitud. Ara, si em conviden a parlar de llibres, de literatura, de naturalesa… Si em conviden lectors meus…, com puc negar-me? Llavors, em sento satisfet, feliç de poder veure les cares de la gent que m’escolta, de contar com faig les coses que faig, de saber què pensen, d’aprendre dels seus comentaris… Sí, d’aprendre. Per això, si voleu, deixau-me que us conegui.

L’educació

Sí, ha estat la meva feina, la meva professió. Però, per a mi, l’educació és, també, una passió. He llegit molt sobre educació, he estudiat Ciències de l’Educació. Fins i tot he escrit i fet alguna cosa sobre l’Educació Ambiental… N’he parlat molt, d’educació (massa, segurament), i he intentat fer-ho des del coneixement i l’experiència. Hi he dedicat temps. He intentat mantenir sempre una actitud respectuosa amb els meus alumnes, he tractat de fer-los comprendre que assistir a un centre educatiu és un privilegi, que aprendre és el més humà, que la curiositat és imprescindible… Crec en l’educació, en les possibilitats que dóna a les persones, en la potència de l’educació per fer-nos millors… Sé que aquests són pensaments ingenus, d’un optimisme pedagògic excessiu. Serà una persona molt educada i molt formada la que, qualsevol dia premi un botó definitiu per a l’inici d’una guerra nuclear. Sé que són persones molt educades i molt formades les que manipulen els mercats, els doblers, els negocis injustos, els fraus, els conflictes socials, les empreses contaminants… No obstant, penso que l’educació és un procés al qual totes les persones haurien de tenir el dret d’accedir-hi. Un dret fonamental. I per al professorat, una responsabilitat molt, molt gran.

L’art

Dic l’art i hauria de dir aquí la pintura o el dibuix. Envejo els pintors i els dibuixants. També, els il.lustradors de còmics. No els poso, aquests, en una categoria inferior i els acaramullo sense tenir en compte les èpoques ni els estils: Alex Raymond, Benejam, John Byrne, Miller, Moebius i Giraud, Hugo Pratt, Coll, Forges, Burne Hogarth, Harold Foster, Greg, Hergé, el japonès Tanigutxi… He plorat cada pic que he visitat el museu Van Gogh a Amsterdam. Visito sempre que puc, perquè per a mi és com un enigma sense escandall possible, El jardí de les delícies i passo per les sales de Goya al museu de El Prado. Miró… Ai, Miró! I Turner! I els impressionistes! I el Tàpies orientalitzant, i Pollock, i Twombly… Els retrats de Rembrandt. Els colors d’El Greco… Com és possible tanta bellesa en taques de pigments escampades sobre una tela, en guixades de llàpis sobre un paper, en aquarel.les…? Tenc la sort de conèixer personalment alguns artistes locals i procuro seguir la seva evolució, visitar les seves exposicions: Aranda, Velcha Velchev, Ñaco Fabré, Amengual Jover, Ramon Canet, Damià Jaume (d’ell és l’obra que obre aquesta entrada)…, i tants d’altres. No oblido Pere Joan i Max, Àlex Fito, Tomeu Seguí, i altres il.lustradors, feners i d’una creativitat inacabable.

Caminar

Me basta bé caminar per la Serra de Tramuntana mallorquina o per les voreres del Salobrar de Campos. M’agrada caminar. Després d’una caminada sento una certa calma. Hi contribueix el cansament i el record del que he pogut i sabut veure: un gran paisatge o una simple marjada; un horitzó ample o un recó de la muntanya. Potser un voltor negre, potser un busqueret… He caminat per Extremadura, per Galícia en trams del Camí de Sant Jaume, pel Pirineu (he pujat l’Aneto, i la fotografia és al cim del Monte Perdido, l’any 2012) i pels Alps (no tant com voldria: el Tour del Mont Blanc i un itinerari que porta de Chamonix fins el peu del Matterhorn o Cervino), he caminat per Bulgària, per Irlanda, per la Bretanya francesa, per Cantàbria i els Pics d’Europa, he fet el Camí dels Incas que arriba fins el Macchu Picchu al Perú… He caminat per Castella i per Escòcia (he pujat el Ben Nevis) i per la costa anglesa… M’entusiasmen sobretot els camins de llarg recorregut, els GR. Mai no podré caminar per tots els que voldria! Tenc la sort que m’hi acompanya n’Assumpció, que comparteix aquesta passió.

Els haikus

Si només esmento els haikus pot semblar un poc pedant. En general, m’agrada molt la poesia oriental, vull dir concretament la poesia japonesa i xinesa. I els haikus em semblen un miracle del pensament i del sentiment humans. És per a mi fascinant veure com un esclat de comprensió pot ser expressat en tan poques síl.labes comptades. Sempre he dit que preferesc un haiku a un sonet. Llegesc i rellegesc, per això, Bashó, Santoka, Buson, Issa, Xiyo-ni, Kobaiassi… Els poetes xinesos, més ampulosos i descriptius, sempre naturalistes i paisatgistes, Li Po, Wang Wei, Tu Fu… m’aporten consol en moments de pressió. He de dir que m’encantaria poder-los llegir directament sense una traducció imposada. I com és obvi, somio d’anar a caminar per qualque GR al Japó. Sé que n’hi ha. Ah! I no vull oblidar els textos orientals sobre el que ells nomenen l’art de la guerra: molts de pics he pensat que en més d’un aspecte podrien ser aplicats dins de les aules. Ni vull oblidar el famós oracle xinès I Ching, amb els comentaris de Borges. Un dels meus relats, Iosa i les grues, vol ser un homenatge als poetes japonesos, autors de haikus.

La música

El jazz, el blues, el barroc, el folk divers i la nova música africana: vet aquí les meves preferències globals. He tardat molts d’anys a conèixer les obres d’aquests dos músics colossals: Purcell i Bach. Són formidables. Després, en el món nomenat clàssic, tenc algunes preferències més particularitzades: la Consagració de la Primavera d’Stravinski, la sisena simfonia de Beethoven, i el seu concert per a violí, La flauta màgica de Mozart, el famós Bolero de Ravel, Gluck, la peça La mer de Debussy, el Peer Gynt… I altres autors, és clar: Fauré, Boccherini, Mahler… Escolto Radio 3, sobretot els programes de música de Brasil, de jazz i de música popular antiga. Dels africans us recomano Ismael Lo, Baba Sissoko, Diogal, Mamadou Diabate, Lobi Traoré, Manu Dibango, Idrissa Soumaoro… Finalment, quantes hores he passat escoltant jazz i blues? Infinites. L’afició em va venir d’escoltar una peça popular tocada per una banda anglesa en un disc de mon pare: Music, maestro please. Quina il.luminació! D’aquí he passat a Louis Armstrong i Miles Davis, i a Billie Holliday, Lester Young (els dos apareixen en aquesta vella fotografia), Count Basie, Bill Evans, Ellington, Coltrane… Reconec que m’agrada més el jazz clàssic, diguem d’abans dels anys seixanta. Molt del jazz més contemporani me sembla artificiós, una simple (encara que portentosa) demostració d’habilitat instrumental amb manca de sentiment moltes de vegades. No refuso Glenn Miller ni Benny Goodman, naturalment; però hi avantposo la negritud de Fats Waller. M’agrada la rusticitat bluesera de Mississippi John Hurt i de Sonny Boy Williamson.

Llegir

Com parlar-ne, d’aquesta passió? Què dir que no hagin dit abans altres lectors de més rellevància? Llegir m’ha fet viure. Però, també m’ha impedit fer-ho. Com seria, si no hagués estat lector? Una altra persona, sens dubte. Llegir és una influència absoluta en la vida de cada lector. En la meva, segur. Ara, confesso que sóc més “re-lector” que lector: m’agrada repetir lectures, i en tenc algunes que per a mi són fonamentals, amb les quals podria passar-me tota la vida. Són poques, essencials per a mi. Imagino que cada lector o lectora té les seves. Qualque dia en faré la relació en aquesta mateixa pàgina, pequè sovint els meus lectors a les escoles em fan la mateixa pregunta: “Quin és el llibre que t’ha agradat més?”…  Només perquè en tengueu un apunt us diré que en aquesta relació hi ha La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i els Papers pòstums del club Pickwick de Charles Dickens… Hi ha Proust i Montaigne, Joyce i Pla… Hi ha La venganza de Don Mendo de Muñoz Seca i el Camí fins a terres llunyanes de Matsuo Bashó o qualsevol cosa d’Álvaro Cunqueiro… Tranquils, qualque dia en faré la llista més o menys completa. No refuso, per cert, la lectura d’entreteniment. M’agraden Parc Juràsic i Relic, els thrillers d’enigmes i coses així, i els llibres de viatges i la literatura de muntanya… Pel que fa a la literatura per a infants i joves també us en faré qualque dia la relació: Gabriel Janer, Alfredo Gómez Cerdà, Gonzalo Moure, Josep Francesc Delgado, Joaquim Carbó, Pascual Alapont, Xabier DoCampo, Rosa Maria Colom, Agustín Fernández Paz… Intento estar al dia de la feina de molts i moltes col.legues: Maite Carranza, Laura Gallego, Jordi Sierra i Fabra, Ricardo Gómez… I recomano sempre que puc els clàssics: El jardí secret, L’illa del tresor, El vent en els salzes, les aventures dels Mumin… Una altra relació per fer. La imatge, suggerent, és de les Rondaies d’Antoni Maria Alcover. El meu llegir pot venir per ventura d’escoltar-les narrar a ma mare.

El cinema

John Ford (L’home tranquil, She wore a yellow ribbon, Fort Apache, The Searchers…, gairebé tot). Jean Renoir (La gran il.lusió, Aquesta terra és meva, El riu). Akira Kurossawa (Ran, Dersu Uzala, Els somnis). Jacques Tati (Les vacances del senyor Hulot, Dia de festa, El meu oncle). Els viatges de Sullivan de Preston Sturgess. Shane de George Stevens, i Gunga Din… En definitiva: els clàssics. Les adaptacions de Shakespeare d’Orson Welles, de Mankiewicz, d’Olivier. Els westerns, insistesc, clàssics: des del mediocre Buchanan, el solitari fins a la gran L’home que va matar Liberty Valance. Dels westerns moderns, pocs, molts pocs. Podria fer una llista de les meves pel.lícules preferides. Hi inclouiria les espanyoles Plácido, El verdugo, Don Juan en los infiernos, Surcos, Calabuch… De temps en temps afegiré títols i noms en aquest apartat. Preferesc, perquè tengueu una altra pista, el King Kong de 1933 al de Peter Jackson, en aquesta m’hi falta la ingenuïtat que, en l’altra, vessa. On és, en les versions modernes, la màgia, la imaginació a què ens obliga aquella primera i primitiva versió admirable. No oblido Johnny Deep ni les seves aportacions a Dead Man, a Ed Wood i a la sèrie de Pirates del Carib, que m’entretenen molt. Apocalypse Now encara m’aclapara. I esmento Kubrik, excepte la darrera obra que no comprenc ni m’interessa comprendre. I Fellini, l’humor. I Walt Disney. D’ell em ve l’afició a l’animació. Heu vist Porco Rosso?

L’ornitologia

Caminar i observar aucells: amb això n’hi ha per vàries vides. Com tantes altres persones vaig apropar-me a la naturalesa per les excursions i per les observacions ornitològiques. He treballat, en la mesura de les meves possibilitats, per a la conservació dels aucells de les Balears, de les espècies més emblemàtiques. Admiro els voltors negres, els falcons marins, l’àguila peixetera…, també el ropit i el busqueret, i les ànneres i els agrons, i tots els aucells silvestres. El meu primer llibre, escrit amb Gabriel Janer, va ser precisament Aucells esquíus. He col.laborat en l’elaboració del primer atlas ornitogeogràfic de Mallorca, he escrit articles sobre els aucells i la cultura popular, he participat en l’elaboració de plans de conservació, en campanyes de divulgació i de protecció… He après tant! I he tengut experiències tan potents! Sempre amb bons amics, apassionats igualment. Un dels llibres meus que més estimo és Les ales roges, que parla del Salobrar, un dels llocs que més m’agrada trepitjar per observar-hi els aucells: els sebel.lins, les curleres, els flamencs, els cegalls, les sel.les, els avisadors, els corriols…

Tocar l’harmònica

Hauria de dir: bufar l’harmònica. Tocar és el que fa per exemple Víctor Uris, el gran harmoniquer mallorquí. Això sí és tocar, fer música de bon de veres, interpretar. El que jo faig és… entretenir-me. Des de fa uns anys passo moltes estones bufant l’harmònica. És un instrument quasi màgic, molt generós per a un simple aficionat: per bufar quatre cançons que a la fi arriben a sonar més o menys bé no cal tenir habilitat en els dits, ni saber llegir música, ni dedicar-hi hores i més hores… Per una persona que estima la música, però no és hàbil o no ha tengut l’oportunitat ni les ganes ni la voluntat ni el temps d’aprendre música de forma rigorosa, l’harmònica és un bon pal.liatiu. Ara, si hom vol tocar l’harmònica bé, també és un instrument exigent (aconseguir que els bends sonin prou clars és dificilíssim: jo encara no ho he aconseguit). No és la meva pretensió ser cap concertista. Toco, bufo, per a mi. Només hi passo l’estona, amb l’harmònica, i em serveix per distreure’m i fins i tot per relaxar-me. De vegades la deixo unes setmanes, després torno a jugar-hi… Tan petit, pocs centímetres de llarg, i tan aparentment simple, deu forats (la diatònica) amb unes llenguetes de metall que tremolen i sonen quan bufes o aspires, l’instrument permet meravelles. He contat a Eón d’on em ve, potser, l’amor que tenc a l’harmònica. La pots portar a la butxaca i no fa nosa. Sempre fa companyia. Si més gent tocàs l’harmonica el món seria molt millor. Tots els nins haurien de tenir l’oportunitat de tenir-ne una i jugar-hi amb el seu alè.

Les aquarel.les i el dibuix

Doncs, sí: a la fi, un cop jubilat dels meus quefers professionals, he pogut començar a interessar-me per la pràctica del dibuix i de l’aquarel.la. Afegesc així una afecció més a les meves. Faig d’urbansketcher; practico el que en diuen “dibuix urbà”, que consisteix a anar per tot amb un quadern d’apunts i dibuixar el que veus (en el meu cas, només allò que em veig amb coratge de dibuixar mitjanament bé). Vaig anar a classe uns mesos, mig any. I practico l’aquarel.la, una tècnicca pictòrica que em sembla màgica. Té un component d’ingenuïtat (aparent), de joc d’atzar entre l’aigua i els pigments, un punt d’incertesa, un fràgil punt de fracàs… Una meravella! Que et surti un burot és molt fàcil. Quan et surt una aquarel.la potable, però, et pots sentir com si fossis un pintor. Inicialment, seguesc la tendència o l’estil marcats per Ron Ranson o per Steven Cronin, perquè em fa la impressió que és més espontani, més llliure, i em permet no frustrar-me excessivament per la meva manca d’habilitat en el dibuix, en la composició, en la perspectiva, bases imprescindibles, el domini de les quals enyoro tant… He de dir que allò que més m’interessa de l’aquarel.la és el paisatge, i també la seva utilitat per realçar els dibuixos que hom pot fer rapidament al carrer o en una excursió per la muntanya. Per exemple, aquest esboç del castell del Rei que vaig fer el dia 26 de febrer de 2017, d’un apunt dibuixat amb retolador molt fi un dia de gener en el camí de Ternelles.

Los comentarios están cerrados.