Terramolsa, d’Antoni Garcia Llorca

Formidable composició i llenguatge. Animals parlaires dotats amb vitalitat i versemblança, amb sentiments fortíssims. Relat dinàmic, amb freqüents racons de densitat literària, amb un final obert a l’esperança. El Guillot és una raboa treta de la millor tradició faulística: lladre generós, astut i noble, violent i tendre: contradictori, pateix per mor d’un secret commovedor. El Compare Moix i en Nas Fí, inseparables, representen potser el desig de llibertat dels individus. Els cans terribles del Cormort són els esclaus del Mal. La primavera permetrà la il.lusió –amb el cant persistent d’un cucui: per ventura com la veu de la consciència del país sencer de Terramolsa. Hi ha una taverna plena de malfiances i de fum, que ens remet a les velles aventures de Robin Hood o al text d’El senyor dels anells. Terramolsa és un país de faula. Un exemple literari modern en la tradició d’El llibre de les bèsties del nostre i universal Ramon Llull.

Los comentarios están cerrados.