Blanca oscuridad, de Geraldine McCaughrean

Atrevidíssim. Et deixa tocat. Seguirem el desenvolupament d’una al·lota que creix, entre dubtes, conflictes i revelacions. I alhora participarem en una insòlita expedició a l’Antàrtida. Primer, turística; al final, delirant. Symone (Sym) és intel·ligent i agosarada, resistent a les adversitats. Té un amic o tutor imaginari: Titus Oates, un dels companys del cèlebre capità Scott en la fracassada expedició anglesa al Pol Sud (1912). Fracassada, perquè va arribar al pol un parell de dies més tard que la del noruec Ronald Amundsen. Hom diu que Oates sortí de la tenda per sacrificar-se. Perquè els seus companys, almenys, poguessin sobreviure. Ja estava molt feble i malalt. “Sortiré una estona. Potser tardi un poc”, diuen que va dir. Hi ha molt de misteri. El llenguatge és bellíssim. Les descripcions, colpidores (especialment la del fenomen de l’obscuritat blanca, propi d’aquella regió glaçada i solitària). Els pensaments de Sym són profunds. El que viu, impensable. Densa lectura, amb molts referents literaris. Una autèntica sorpresa.

Los comentarios están cerrados.