Tintin, d’Hergé

Ja està tot dit. No puc aportar res que sigui nou. Cap adjectiu, cap elogi, cap consideració, cap interpretació. Tintin és un dels grans del còmic. Un dels grans de la narració gràfica, del relat, de les aventures a llocs (abans) exòtics, de la intriga, de l’humor. Clar que té defectes! Per exemple, la seva figura permanent, sense canvis ni d’edat ni d’aparença, a pesar dels anys passats. S’ha questionat la seva inexistent sexualitat (i què importa!). S’ha criticat el racisme dels primers números, de certes ambigüitats ideològiques… Sí. Cert. No es pot negar. Què hi farem! N’hi ha. No obstant, Tintin és un símbol, un heroi universal, un protagonista immaculat. No sóc un tintinòfil. Però, preferesc Tintin a Astèrix. M’agrada especialment la seva aventura al Tibet, amb il·lustracions basades en fotografíes de l’expedició francesa a l’Annapurna, el primer 8.000 conquerit pels alpinistes. M’agrada el capità Haddock i els seus improperis. No oblido Milú ni Dupond i Dupont.