Tanta pressa arreu, tanta competició en la muntanya…

Un apunt ràpid (contràriament a allò que propòs indirectament aquí: apreciar la lentitud). M’agraden les lectures muntanyenques, i les lectures del caminar, i fins i tot m’ha agradat, i molt, qualque lectura del córrer: per exemple Correr de Jean Echenoz (un clàssic), on es conta la vida del corredor olímpic Emil Zápotek, o el més recent De què parlo quan parlo de córrer d’Haruki Murakami, que m’interessa pel fet que un escriptor sigui també corredor i n’expliqui les relacions que troba entre els dos assumptes. Dit això, però, he de confessar que em costa molt digerir els llibres escrits per corredors d’ara que són exclusivament corredors. Llibres que, a més, es presenten com a catalitzadors de vocacions esportives o com a textos d’autoajuda, en el pitjor dels casos. Els trob buits. Fets per a un sector de públic concret. No entenc el món del córrer. Del córrer per córrer, vull dir, en la muntanya ni entenc les curses de muntanya. La pressa no és natural si no és per fugir de qualque depredador o de qualque allau o de qualque ramblada… És el fet de caminar dret que ens ha fet humans. I el fet de pensar. No el córrer sense cap altre sentit que córrer més i més aviat, sempre amb l’ull al rellotge i sempre comparant amb el que fa l’altre… Sobretot no entenc els eslògans que molts corredors inventen (o escampen) i que molts corredors porten a les camisetes, una moda que també ha ferit de ple les camisetes dels caminants, dels escaladors… Els eslògans responen a la manera d’expressar-nos avui per les xarxes socials: amb brevetat, perquè càpiga tot en un missatge publicat en un instant. Una reflexió més llarga no hi cap, a les xarxes. Hi ha una febre entre els corredors i en certs àmbits del muntanyisme que menen a l’obsessió… o al deliri. Creure que Còrrer o morir és un bon títol, motivador, o que encara ho és més No pienses, corre o de retruc No pienses, corre más, o Corro porque caminar me cansa… En fi. Jo ho veig com una intromisió neoliberal als esports de la muntanya, al negoci creixent dels esports de la muntanya, avui olímpics alguns d’ells (malauradament). El dorsal en un muntanyenc és un símbol negatiu per a mi. Eslògans i dorsals i llibres amb títols com els esmentats me semblen inflitracions de la competició per la competició com a valor humà. Què vol dir en realitat “córrer o morir”? Què vol dir “no pensis, córre”? No pensar és el que ens volen ficar en el cap els poders financers (lligats ara com mai als polítics). Com que Nada es imposible? Com que Nacidos para correr? Ens ho hem de fer mirar. Per cert: he llegit els llibres abans esmentats. Tots. De cap d’ells no en record el contingut.