Miquel Rayó

No sóc lector d’Almudena Grandes. Confessaré que només vaig llegir, al seu moment, Las edades de Lulú, i no em va interessar ni vaig comprendre que tengués tant d’èxit. Sovint he dit que jo sóc potser un mal lector. Les escriptures m’agraden o no m’agraden. No sé justificar per què és així en cada cas. No he seguit, doncs, Almudena Grandes, tot i la immensitat del seu treball literari. Tampoc no he seguit els seus articles a El País,  perquè no seguesc aquest diari des de fa temps. Però, Almudena Grandes mereix un homenatge. No en tenc cap dubte. Era escriptora; això, en primer lloc i indiscutiblement. I a més, mantenia un ferm compromís amb la democràcia i amb l’esquerra. I encara he d’afegir que, vivint a la Cort, no era dels escriptors cortesans tan ben definits ideològicament per Ignacio Sánchez Cuenca a La desfachatez intelectual. Ella va dir del tema català (declaracions de setembre de 2017):  “creo que para reconducir esto lo fundamental —y pienso lo mismo desde hace años— es un referéndum legal. Hace tres o cuatro años se tendría que haber hecho un referéndum legal, vinculante, sin propaganda infundada, en el que se pusieran las cosas sobre la mesa, en el que se garantizaran los derechos de todos, de los que van a votar sí, de los que van a votar no, con un censo electoral, con un centro de datos, con garantías. A mí me parece que un referéndum como el del 1 de octubre no es un referéndum, porque, sin garantías, no hay democracia. Creo que antes o después ese referéndum será inevitable. Pero cuando ese referéndum se produzca, habrá damnificados, pase lo que pase.” És dels pocs intel.lectuals espanyols, doncs, d’expressió en llengua castellana, que ho entenia o intentava fer-ho, i sense necessitat d’insultar ni de menystenir. Per això, el meu homenatge a l’escriptora és obligat, com ho és el meu reconeixement a la persona sensible i compromesa. Ara que ens ha deixat, massa jove, llegiré almenys una novel.la seva. Això és una promesa.

“El meu pare tenia raó: vaig trobar la meva illa del tresor. La vaig trobar en el meu món interior, en la gent que vaig conèixer, en el meu treball: passar la vida al costat d’un món imaginari va ser la meva illa del tresor”. Hugo Pratt

Citat en castellà per Guillermo Altares a El País, dia 26 de novembre de 2021.

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya. Una bona segona part.

Fàcil: els jutges de la Cort, la policia i la guàrdia civil, els intel.lectuals i opinadors de la premsa de la Cort, la Cort mateixa, el rei, el gran empresariat, els concessionaris d’obra pública… Comanden els de “¡A por ellos!“. Amb tanqueta socialista. Mira per on els treballadors del metall a Cadis ja saben què vol dir, això… No s’ho devien pensar mai! Com deia no sé qui -segons ens ho va contar en Lewis Carrol-: les paraules signifiquen el que vol que signifiquin qui comanda. “Libertad“, “Constitucionalismo“, “Democracia“, “Nacionalismo excluyente“, “Lengua común“, “Sedición“, “Ley“… La famosa Cayetana ho va expressar clarament a l’entrevista que li feren a tv3 fa pocs dies: cal donar Poder al constitucionalisme (o sigui: a l’espanyolisme franquista de sempre, al nacionalisme espanyol de sempre) a Catalunya. O sigui: no acceptam les majories democràtiques triades per la gent i, quan comandem formalment a Espanya, posarem el Poder en les mans dels qui perden les eleccions: per això tenim les lleis i els tribunals, i per això tenim els piolins i el 155, i el que faci falta. O sigui: posarem el Poder en les mans de “los nuestros“. Com déu mana. Ara comanden informalment. Com sempre. Com déu mana. Fan por.

Per practicar. Poc a poc, d’ahir mateix… Aquarel.la sobre paper Arches de 300 gr, gra fi, 36×51 cm.

Per aprofitar el temps que falta perquè comenci la classe/demo d’avui del curset d’aquarel.la sobre els carrers de Lisboa, que imparteix via Zoom magistralment i divertidament Juan José Herrera Lara. Una entrada més, doncs, en el dia d’avui (i potser he abusat: qui fa tres, ase és). Però, és que no vull deixar de comentar dos llibres que m’envia generosament l’editorial Oberon i que vaig llegir ahir per rebre una molt agradable sorpresa en ambdós casos. Són dos àlbums d’humor gràfic. És l’únic que tenen en comú. Perquè, tant de tema com de dibuix són com el dia i la nit. No nací princesa és un simpàtic treball d’Araceli Paz, il.lustradora sincera i ingènua. O a mi m’ho sembla. Perquè així són els seus dibuixos, les seves vinyetes i les seves històries. Fresques, sinceres, senzilles, mínimes. Hi llegesc tendresa i compassió. Mostren sense agressivitat allò que es pretén mostrar: la feblesa i la força de cadascun de nosaltres. Els nostres temors diaris i els nostres anhels. Fracassos i triomfs. Les recances per allò que no feim i hauríem de fer. La procrastinació dels nostres quefers. Els nostres somnis. La peresa. La inadequada gestió de les nostres preocupacions… La protagonista té dos companys: un moix de nom Leonardo da Michi, i una consciència menudona i de vegades impertinent. Una mena de grill que ens adverteix i que, ai!, ens retrata. Nadie es perfecto (yo soy nadie), de l’il.lustrador Marcelo Pérez Dalannays (“dibujador“, diu ell, xilè) és més punyent. També ens hi podem veure retratats, en cada vinyeta, en aquests personatges d’aspecte hípster, amb el mòbil en la mà gairebé sempre, comunicant-nos per, paradoxalment, no comunicar res. O no entendre res. El retrat que se’ns ofereix aquí no és gens compassiu. Tampoc no ho són els consells que acompanyen les il.lustracions, uns “friendly reminder” o uns “fun fact!” del tot feridors, irritants. I tant una cosa com l’altra ens obliguen a pensar i, ai!, a reconèixer que aquests defectes que se’ns mostren -la hipocresia, el dissimul- són els nostres defectes, els que intentam (debades, generalment) ocultar als nostres coneguts, propers o llunyans. El dibuix és boníssim; figura el clàssic dibuix de revistes i còmics dels anys cinquanta i seixanta (de quan jo era un infant, i que record del Reader’s Digest, per exemple, o del Can-Can de Bruguera). Aquests dos àlbums són del tot recomanables. No puc ressenyar-los al Bellver, perquè no són el tipus de llibre que habitualment descric en la meva petita secció del suplement cultural del Diario de Mallorca. Si tu, lector o visitant d’aquesta pàgina, vols tenir una estona de lectura intel.ligent, compra No nací princesa i Nadie es perfecto (yo soy nadie). No te’n penediràs. Si ets capaç d’acceptar que això ets tu i que tu ets això.

Amb en Juan José Herrera Lara, un jove, gran, molt didàctic i divertit professor d’aquarel.la. He fet amb ell molts d’urbans. Ho necessitava. M’agrada el seu estil desenfadat, leuger. Aquesta és una de les darreres pràctiques que he fet dels seus cursos mensuals en línia. Un recó de la ciutat de Lisboa. N’estic content. M’agrada. Aviat deixaré les classes amb ell, però. Perquè necessit rebre informacions noves. Ha estat un vertader plaer seguir-lo durant gairebé un any, i aprendre molt dels seus consells i models, recursos, idees i estil. El mes que ve toca fer urbans de ciutats holandeses. No me’ls vull perdre.

Riureu per mor d’aquesta entrada. És un assumpte tan… Tan poc rellevant. però, per a mi tan interessant. A la fi, qualcú amb experiència i criteri en aquests assumptes (no és el meu cas) expressa una opinió que jo he defensat des que vaig saber el cas. És molt possible i molt probable que, en efecte, Mallory i Irvine coronassin el cim de l’Everest l’any 1924. Sempre he cregut que varen caure quan baixaven. En el moment que es va trobar el cos de Mallory (1999), aquest duia les ulleres protectores dins la butxaca, i a l’esquena no portava les ampolles d’oxígen… Ho he pensat i ho he cregut sempre, dic, i ara en Sebastián Álvaro -una vertadera autoritat- en el seu darrer llibre, la lectura del qual recoman als aficionats a la muntanya, s’atreveix a posar-ho per escrit. Mallory i Irvine, com els exploradors -no només britànics, però especialment ells, de finals del XIX i del XX, eren titans, sers singulars, amb una força de voluntat i una resistència física i moral extraordinària, i unes habilitats no reconegudes a bastament. I en aquest cas concret, amb un patriotisme que els empenyia a no retrocedir mai… Vestien robes i usaven materials amb els quals possiblement cap dels nostres muntanyencs actuals no arribaria on aquells arribaren o pretenien arribar ni farien les proeses que ells feren al seu moment. Escalaven per on avui pocs muntanyencs escalarien sense materials o sense patrocinis comercials que els estimulin a fer-ho. No tenien cordes fixes. No usaven crampons, de vegades. Obrien camí. No sabien on anàven ni que hi trobarien… Però, clar: si Irvine i Mallory hi arribaren aquell any, en què queden els mèrits dels alpinistes que els seguiren?

Un altre paisatge (26×36 cm, paper Arches de gra gros, 300 grams).

I mentrestant, seguesc explorant paisatges i provant els impensables resultats dels controls i descontrols que fiten el diàleg de l’aigua amb els pigments sobre el paper. Surt el que surt. Només saps que vols un cel, un horitzó llunyà, i uns elements propers. Per exemple, això mateix: