Miquel Rayó

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, avui:

Toca. Repasso lectures, i en faig de noves, per preparar la xerrada que he de fer en el context dels Dijous del GOB el proper setembre (segurament), a l’inici del curs 2018-2019, i que coordina el bon amic Xavier Manzano. En la xerrada parlaré de com, d’infant i jove, algunes lectures i pel.lícules me feren naturalista i conservacionista. O m’ho penso. Entre les lectures repassades, destaco aquestes aventures seleccionades d’Eustaqui Morcilló i Babali (després Babalí), de Bruguera (i abans del TBO), dibuixades pel gran Benejam, nascut a Ciutadella, per cert. He pogut trobar-ne un exemplar a la biblioteca municipal Josep Maria Llompart de s’Escorxador, de la qual en sóc membre. No coneixia el llibre de Barbara Gowdy, El tesoro blanco: veurem què serà. Va d’elefants. Amb ganes llegiré Cazador blanco, corazón negro, de Peter Viertel (Berenice). Fa molt de temps que vaig veure la pel.lícula (Clint Eastwood). Tractava del rodatge de La reina d’Àfrica, una pel.lícula molt divertida, entranyable, i de com el seu director, John Huston, el que volia era caçar un elefant… En la conferència parlaré precisament de caçadors blancs. Las reinas de África és el títol del llibre de Cristina Morató (Plaza&Janés), i s’hi presenten noms i aventures de moltes dones mai no tingudes en compte realment, tot i les seves aportacions a l’exploració i coneixement del continent. Justa reivindicació: eren totes unes dones admirables, valentes, insuperables. Rellegiré Las verdes colinas de África, d’Ernest Hemingway, El cazador blanco, de John A. Hunter, Los misterios de la selva, d’Emilio Salgari, perquè recordo que hi cita el goril.la, El sueño de África de Javier Reverte…

Vet aquí una frase molt interessant, que em causa sorpresa i que em fa reflexionar sobre les nostres capacitats -les que provénen de la pura animalitat de la nostra espècie. O sigui, de totes les nostres capacitats, innates i/o apreses (tanmateix aprenem perquè som animals i cream perquè l’Evolució ens ha menat a “crear” com a estratègia d’adaptació). L’anoto de la lectura d’una biografia força ben escrita del científic Konrad Lorenz, un dels creadors de l’Etologia, o ciència del comportament (per dir-ho pla). Diu: “A Lorenz le agrada mucho un comentario de Julian Huxley, según el cual si nosotros también fuésemos animales olfativos, no existirían observadores de aves, sino husmeadores de mamíferos” (Lorenz, d’Alec Nisbet. Biblioteca Científica Salvat, p. 28). Genial! Llavors, si així hagués estat, com seria el món? Com, la Cultura? Com, el llenguatge? Com, la Literatura?

Fa pocs dies, mentre que jo era als Alps amb na Xon i uns molt bons amics caminaires com nosaltres, s’ha celebrat l’assemblea anual de l’associació Tramuntana XXI. No he pogut, doncs, assistir-hi. En aquesta assemblea es formalitzava la meva renúncia voluntària a una vocalia de la junta directiva de l’associació. Perquè, de Tramuntana XXI, n’he estat fundador i vocal de la junta directiva des del dia de la seva creació (2016). Vull dir aquí tot d’una el que hauria expressat en l’assemblea: que ha estat una experiència preciosa, enriquidora, molt positiva. Que deixo la junta per questions personals i no per cap altra raó. En aquesta junta, plural, he tengut ocasió de treballar amb amics coneguts de fa molts d’anys i també amb amics nous, fets gràcies a l’associació. Tots i totes hi hem debatut, hem proposat, hem acordat. Hem après. Tramuntana XXI vol posar d’acord opinions diverses i fins i tot discrepants per aconseguir una millor gestió de la Serra de Tramuntana de Mallorca. He après moltíssim, insistesc, en aquesta etapa que ara es tanca per a mi (voluntariament, repetesc). Si he pogut o sabut aportar-hi alguna cosa, per petita que sigui, me’n sentiré molt satisfet, íntimament feliç. Hem fet, junts, molta de feina a Tramuntana XXI (de la que es veu i de la que no es veu), sobretot de presentació i de relació, però també de representació i de projecció, amb propostes, productes concrets i envits. Hi ha un futur millor, sostenible, més conservacionista i més progressista de la Serra, on tothom hi pot participar. Tramuntana XXI no és una reunió de brusquers, sinó, de gent tenaç, capaç de fer, i capaç d’escoltar. Ser entre aquestes persones ha estat un privilegi. Que qualcú em convidàs a ser-hi, una sort i un honor. No hi ha solucions simples a la problemàtica polièdrica de la Serra. Sé cert que els nous membres de la junta, amb els veterans, s’esforçaran en la mateixa línia, corregint els errors que fins ara haguem pogut cometre, sense voler, i cercant camins nous i encara més participatius per resoldre o per pal.liar problemes. Des d’ara seré un soci de base de Tramuntana XXI. Els membres de la nova junta, i el nou president, han de saber, no obstant, que compten amb el meu suport, i amb la meva col.laboració si escau per treballs concrets, si la troben necessària o útil. Segur que enyoraré les reunions, els debats, les ocasions d’aprenentatge. Ha estat un plaer. Un repte. Tota una experiència. Bona sort, amics, amigues! Moltíssimes de gràcies a tots!

La meva ressenya d’ahir al suplement Bellver del Diario de Mallorca:

Tenc, de jo mateix en la infantesa, alguns records dominants. Un dels principals és aquest: jo passava moltes hores de lectura al terrat de casa, sol i capficat, mentre passaven rabents les falzies sobre el meu cap en un cel de color blau intens, potser del mateix blau, com he sabut després, del cel que Machado evocà en uns darrers versos. L’estiu, les llargues vacances, les lectures… Substituïu “vacances” per jubilació, i em tendreu fent el mateix, al terrat i arreu. M’agrada l’estiu i m’agrada llegir, i aquí m’agrada recomanar lectures o nomenar allò que llegesc. Un bon amic me deixa els dos primers volums (de 7) de les Memorias de un biólogo heterodoxo, editat per Quercus. Aquest biòleg va ser José Antonio Valverde, descobridor de claus de funcionament en comunitats de vertebrats terrestres i fins i tot de certs processos evolutius de l’espècie humana, amb derivacions sociobiològiques de més discutible encert. Sobretot, Valverde, gran ornitòleg, fener, pràctic, tenaç, és responsable principal de la conservació de Doñana (amb Francisco Bernis, Félix Rodriguez de la Fuente, i altres). Ha resultat una lectura preciosa, la d’aquests dos volums, interessantíssima. Demanaré al meu amic que me deixi els volums següents. Mentrestant, intento recuperar lectures de clàssics que no he fet encara: La fira de les vanitats, de William M. Thackeray, i El vicari de Wakefield, d’Oliver Goldsmith, del tot recomanables. La novel.la anglesa és, simplement: la novel.la. Magistrals. Les he trobat a la llibreria de segona mà de prop de casa, i ben assequibles, i molt noves (Círculo de lectores). La seva anterior propietària nomia Anunciata, a la qual agraesc aquesta oportunitat. Figura el seu nom, com un ex-libris, en la primera pàgina. El terror, de Dan Simmons, és una passable novel.la d’aventures en els paratges gelats de ran del Pol Nord, un thriller de vorera de piscina o de para-sol a la platja; molt més bo llegit en paper (o lector electrònic) que seguit amb la sèrie de televisió (mediocre i al final delirant). Una lectura d’estiu, doncs (Roca). Las columnas de Hércules, de Paul Theroux (Fnac), ofereix la mirada sempre precisa i suggeridora d’aquest viatger sobre la Mediterrània. De la mateixa manera que la prosa intel.ligent i irònica (quasi massa com la de Pla en aquest volum) de Joan Fuster es posa de manifest en aquest L’Albufera de València (Bromera). César Rendueles ens parla de com veu el neocapitalisme (i el vell) des de la literatura a Capitalismo canalla (Seix Barral). I per acabar, el meu homenatge a Álvaro Cunqueiro: Un hombre que se parecía a Orestes, en una edició de RBA. Aquest autor és un dels meus predilectes. Hauria de ser lectura obligada. El rellegeixo. M’ha influït molt. L’he citat molt. Crec que ja n’he parlat, d’aquesta influència.

Avui parlam de dos llibres amb insectes simpàtics, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Vint anys fa de la publicació del relat N’Anna i el vern. L’editora i amiga na Reina Duarte Edebé va fer possible l’edició l’any 1998, en la prestigiosa col.lecció Tucán, i amb il.lustracions -precioses, tan tendres!- de na Mabel Pièrola. Aquí en penjo una, amb la presència de tres dels protagonistes principals de la història (basada en un fet real, esdevingut a Gal.lícia, amb final tràgic, i no he de dir res més). En el dibuix podem veure N’Anna, i el llop, un vell llop, i la mostela, llesta i commovedora (crec)… Descatalogat ja fa temps, ha reeditat fa poc el text l’editorial mallorquina ifeelbook, cosa que els agraesc moltíssim. Però, avui, la sorpresa, per a mi, és que un bon amic i bon coneixedor crític des de fa molts d’anys dels quefers literaris en la nostra llengua adreçats a infants i joves, en Josep Maria Aloy, encara considera la narració digna de ser recordada i rellegida, i per aixó escriu aquest recordatori (massa generós?) de la primera edició del meu llibre al seu blog Mascaró de proa. Què puc dir? Gràcies. Només gràcies. Cert és que en la redacció de N’Anna i el vern hi vaig introduir elements que desenvoluparia en llibres posteriors (sobretot, l’intent de ser breu). Però, deixo, en aquest sentit, la feina als crítics. Jo us convido a llegir (o rellegir) el text en aquesta nova edició (on hi ha una falteta que esmenarem, si és el cas, en una segona edició). Ajudau-me a aconseguir-la per poder introduir l’esmena!

Bon senyal! Què bé! Una altra ressenya generosa i positiva de La nuesa del silenci, aquesta vegada signada p’en Pere Joan Martorell. Moltes gràcies! Va sortir ahir publicada a l’Última Hora.

Intentam, na Xon i jo, recuperar les rutines domèstiques després d’un llarg i molt intens viatge al Japó. Encara tenim el cervell ocupat a fer el correcte arxiu de les experiències, les imatges, els trànsits, les sorpreses i les anècdotes de més de tres setmanes d’anar i venir per aquest tan interessant país, tan diferent, tan civilitzat i de tanta cortesia. Intentam refer-nos, doncs. De moment, no he tocat les aquarel.les a casa. Sí he dibuixat molt allà. Cada dia hi he fet un dibuix o dos. El quadern de dibuixos ja té una bona part d’apunts japonesos, dels quals n’adjunto només una mostra per ara, per no cansar. Mentrestant, ja vaig fent allò que senyalo a l’agenda d’activitats (aquesta setmana he d’anar a una escola, assistesc a les reunions de Tramuntana XXI, escric ressenyes, he participat en la deliberació del jurat i en l’acte d’entrega a Eivissa del XXXVIIè premi Guillem Cifre de Colonya de narrativa infantil i juvenil, etcètera), i vaig fent també allò que dec a compromisos, com no pot ser d’una altra manera. No he tardat a visitar la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra. I no he deixat de rebre novetats mentre que he estat fora. Tenc, doncs, lectures per fer, i ja n’he fet alguna, com és natural. El llibre de V.S. Naipaul me sembla interessant d’entrada: Un camino en el mundo (Círculo de Lectores). Les novel.les de la trilogia, que ja he llegit, de Jeff VanderMeer (Aniquilación, Autoridad, Aceptación) són de veres inquietants. Bona ciència-ficció. Quasi psicodèlica. Molt reflexiva. De Jaume Benavente m’arriba L’home que llegia Miquel Strogoff (Més llibres). Els títols d’aquest autor sempre m’atrauen. Escriu bé. Plató i un ornitorinc entren en un bar…, de Daniel Klein i Thomas Catchhart (La Campana), és un llibre de filosofia, dels que ntenten posar la filosofia a l’abast de tothom. A veure què serà. I ara mateix estic feliç rellegint un clàssic del gènere d’aventures: Las cuatro plumas, d’A.E.W. Mason, les versions en cinema del qual tenc ben presents, sobretot les de 2002, que guanya amb els anys, i l’entranyable clàssic de 1939, dirigida per Zoltan Korda, tot un referent del gènere també. A ca-nostra, d’infant, els meus pares tenien aquesta edició, i aquest va ser l’exemplar que jo vaig llegir aleshores. Quin gran plaer, rellegir llibres encantats!