Miquel Rayó

No haurien d’importar-me, perquè en veritat no importen, ni d’importunar-me, però no aconseguesc tenir-los en un segon pla. Els assumptes domèstics sempre em distreuen i sovint em posen de mal humor: avaries, compromisos, reparacions, comptes, canvis -com ara el canvi d’administració de la comunitat de propietaris-, fallades de les connexions, etc., etc. Sort que tenc distraccions que m’obliguen a la concentració -de cada vegada, per cert, més feble, tot sigui dit. La lectura, l’escriptura, les aquarel.les em salven: són molt més que distraccions. Cal que els doni les gràcies, doncs. Aquestes dues són d’ahir, per aprofitar papers usats.

He de dir que a poc a poc vaig acabant i també pensant projectes. Aviat tendré el nou llibre meu d’història -o de reflexió- del muntanyisme local a les mans. Aquests dies he redactat els textos per a un projecte molt prrsonal que titularé provisionalment Ser o no o potser. El llibre homenatge a en Xisco Avellà ja és, avui, a impremta: hi he col.laborat amb gust. El podrem tocar d’aquí a dues o tres setmanes… Així que, novament, gràcies.

Intent aplicar el que ens suggereix i ensenya el mestre Roberto Barba, les classes del qual he començat a seguir. Naturalment, per fer aquestes pràctiques aprofit papers usats, crec que tots són Arches, i com que són retalls de papers més amples, doncs, els aprofit també. La panoràmica és un format que m’agrada molt. Aquestes són un poc exagerades, perquè aproximadament fan 9×38 cm. Una altra cosa són els exercicis que hem de passar al professor per a l’avaluació crítica.

Per llegir: l’article de n’Anton Losada a El Diario d’avui. Entre d’altres fiblades, aquesta: “Ahora ya sabemos que la muerte tiene un precio en España: tres veces el alquiler que pagas hoy. No lo olviden cuando escuchen a alguno dar su más sentido pésame.“

Sí, les aquarel.les de la setmana passada, incloent-hi les dues primeres pràctiques que faig de les classes virtuals que ara seguesc amb el mestre Roberto Barba, molt ben pensades i desenvolupades. De moment hem hagut de fer un degradat monocrom, i un paisatge amb només dos colors -un blau i un siena-, per regular les mescles. Això dels dos colors no ho havia fet mai i m’agrada haver-ho provat. Vaig repetir tres vegades el monocrom (dues proves han anat a la paperera) i he de repetir el paisatge, perquè en vaig fer dos intents en papers usats i molt apaïsats, i no crec que al professor li agradi. Però, m’agradarà repetir-lo.

I parlant de l’Albufera, vet aquí aquest anunci. No us perdeu la projecció: promet qualiltat i interès.

Ahir, dia de sant Miquel, que no sol celebrar ni tampoc l’aniversari, vaig regalar-me una passejada per s’Albufera. Sembla mentida com ha canviat aquell espai i l’ús que se’n fa. Qui ens ho hauria dit fa cinquanta anys, quasi seixanta… Vaig fer un apunt ràpid a l’aquarel.la, que penj aquí amb aquarel.les de fa uns pocs dies. No estic al marge del que passa en l’àmbit polític… Certament fastigós. El mercat sol, deixat a lloure, no funciona. És criminal: això ja se sap. Són criminals, rectific, els qui se’n aprofiten.

Mentre que llegesc llibres nous o no tan nous, intent practicar amb l’aquarel.la cada setmana, els horabaixes que puc. I també intent escriure els matins. Perquè tenc textos per acabar, per revisar o per completar, i fins i tot tenc alguna idea per començar -o intentar-ho- qualque nou text. També esper novetats editorials, que em plaurà comunicar-vos aviat… Tot això sempre fa il.lusió. I alhora provoca una certa  inquietud -excepte la lectura, potser. Recoman, per cert el nou llibre de na Lucia Pietrelli, Vestigis. Laberint amb pare en flames (adia, 2026), escrit amb intel.ligència i amb una serena emoció. I també vull recomanar el no tan nou (juny d’enguany) recull de textos que en Pere Estelrich ha reunit a Cròniques Wagnerianes (Documenta Balear, 2026), una lectura molt agradable dels treballs d’aquest gran divulgador i activista cultural. A continuació, les tres proves d’ahir:

La novel.la Ràbia (Proa, 2022) d’en Sebastià Alzamora és excel.lent. D’ell m’agradaren al seu moment Crim de sang i sobretot Reis del món, boníssima novel.la, també, admirable. Vaig amb retard, però, a l’hora de llegir el seu treball literari. Seguesc, això sí, la seva feina d’analista a través dels seus articles a la premsa. Ho fa molt bé, amb compromís i encert. Ahir vaig anar a cercar el llibre Ràbia a la biblioteca de s’Escorxador, la de nom Josep Maria Llompart, de la qual en sóc usuari des de fa molt de temps. Demà podré tornar-lo. Satisfet. Perquè Ràbia es llegeix aviat, té una prosa fluïda i alhora plena de sentit, viva, sincera. El que conta sembla anar passant davant dels teus ulls, i del teu sentiment alhora de complicitat i d’estranyesa, com l’aigua d’un torrent… El que hi descriu, però, és desolador: en el fons és el que el model turístic ha fet de bona part de l’illa. I de molts de nosaltres. S’hi expressa un desconcert majúscul. Les passejades amb na Taylor, la cussa del protagonista són riques amb detalls, autèntiques. No en diré res més: recoman la lectura de Ràbia. L’escena final en un escenari impensat, i tan real, és gairebé premonitòria… Aquests dies, n’Alzamora ha estat premiat amb el Premio Nacional de Poesía pel seu darrer treball poètic, que no conec encara. Perquè no puc estar al dia. M’és impossible fer la lectura de tot el que es publica, per molt que voldria fer-la. Enhorabona, doncs, pel premi, Sebastià. I sobretot pel teu quefer.  Ara toca na Lucia Pietrelli, i en Pere Antoni Pons, i Evi Wyld, i…

Pint, aquests dies, per amollar la mà. Potser no sé fer cap altra cosa. Fer el gest, almenys, de la llibertat. Per aparentar ser lliure de fer el que hom vol fer (o només pot fer, en realitat). Per si fos poc, ara veig que les fotografies no són del tot bones…

Després d’unes setmanes molt ocupades en afers familiars i domèstics, tornar a pintar és com un exercici d’humilitat: cal començar gairebé de zero. Ahir horabaixa ho vaig provar. Excepte alguna cosa que he llençat directament a la paperera, aquests són els resultats que em causen massa empegueïment: