Miquel Rayó

D’avui horabaixa. Segurament, prest o tard, aniran a la paperera. He aprofitat paper usat.

Dimecres passat, a Es Baluard de Palma, es va fer entrega del premi Guillem Cifre de Colonya, 2026, de narrativa intantil i juvenil a l’autor Ricard Ruiz Garzon per la seva obra Trenta pares vaig tenir (i encara me’n queden dos). Ha estat la 45a edició del premi. La coordinadora de l’acte va ser na Mar Rayó, i els membres del jurat na Sara Moyano, na Xisca Mas i en Pere Martí, i jo mateix. En l’acte hi participaren amb parlaments el president de Colonya, en Josep Oliver, i el director general de Cultura en Llorenç Perelló. I naturalment l’autor premiat.

Fa temps que no expòs aquí una selecció de les lectures que faig. Confirm que no deix de fer-ne, i que les que faig són diverses. Si ja no ho escric amb més freqüència en aquesta pàgina és perquè he perdut l’habilitat de reproduir-ne la portada, i no en sé el motiu. Potser és perquè les portades deuen tenir drets i les editorials no deuen volen que se’n faci còpia… Ho ignor. Abans era un simple “talla i enganxa”. Ara, la cosa no deu ser tan simple. En qualsevol cas, tot i que trob a faltar les portades de cada obra esmentada, aquí teniu una mostra del que he llegit darrerament. Una petita mostra, cal dir tot d’una: el Robinson Crusoe en la versió de la col.lecció Bernat Metge; les Nuevas aventuras de Robinson Crusoe en l’edició d’Austral; la novel.la de fantasia històrica La luna y el sol de Vonda McIntyre (Zeta), boníssima i inesperada; la molt divertida novel.la de ciència-ficció Proyecto Hail Mary d’Andy Weir (B de bolsillo); el nou i bellíssim llibre de poesies de na Laia Malo de títol Rum-rum (Cafè Central), esplèndida en forma, llenguatge, capacitat de suggeriment i assumptes; sens dubte el millor que ha fet (pens); i, per afegir dos llibres més, l’encíclica Laudato Si’ Sobre el cuidado de la casa común (San  Pablo), un text del papa Francesc, i per tant de l’Església Catòlica, a la temàtica ecologista, i una altra aportació a l’assumpte, en aquest cas des de la perspectiva ecofeminista, Claves ecofeministas, d’Alicia H. Puleo (Plaza y Valdés). Dos textos distints i distants, però alhora amb una certa convergència. No vull oblidar les intenses novel.les/westerns de Sebastian Barry Días sin final i Mil Lunas (Alianza). Ni El darrer gegant del mar ni A la natura les coses simplement creixen de Yiun Li (L’Altra Editorial) ni Trast de Biel Mesquida (LaBreu) ni El periple de Damià Rotger, francament titànica) ni… Insistesc: Un no acabar. I sé que sense la portada dels llibres aquesta entrada és avorrida. Les lectures no ho són gens.

Un apunt ràpid (contràriament a allò que propòs indirectament aquí: apreciar la lentitud). M’agraden les lectures muntanyenques, i les lectures del caminar, i fins i tot m’ha agradat, i molt, qualque lectura del córrer: per exemple Correr de Jean Echenoz (un clàssic), on es conta la vida del corredor olímpic Emil Zápotek, o el més recent De què parlo quan parlo de córrer d’Haruki Murakami, que m’interessa pel fet que un escriptor sigui també corredor i n’expliqui les relacions que troba entre els dos assumptes. Dit això, però, he de confessar que em costa molt digerir els llibres escrits per corredors d’ara que són exclusivament corredors. Llibres que, a més, es presenten com a catalitzadors de vocacions esportives o com a textos d’autoajuda, en el pitjor dels casos. Els trob buits. Fets per a un sector de públic concret. No entenc el món del córrer. Del córrer per córrer, vull dir, en la muntanya ni entenc les curses de muntanya. La pressa no és natural si no és per fugir de qualque depredador o de qualque allau o de qualque ramblada… És el fet de caminar dret que ens ha fet humans. I el fet de pensar. No el córrer sense cap altre sentit que córrer més i més aviat, sempre amb l’ull al rellotge i sempre comparant amb el que fa l’altre… Sobretot no entenc els eslògans que molts corredors inventen (o escampen) i que molts corredors porten a les camisetes, una moda que també ha ferit de ple les camisetes dels caminants, dels escaladors… Els eslògans responen a la manera d’expressar-nos avui per les xarxes socials: amb brevetat, perquè càpiga tot en un missatge publicat en un instant. Una reflexió més llarga no hi cap, a les xarxes. Hi ha una febre entre els corredors i en certs àmbits del muntanyisme que menen a l’obsessió… o al deliri. Creure que Còrrer o morir és un bon títol, motivador, o que encara ho és més No pienses, corre o de retruc No pienses, corre más, o Corro porque caminar me cansa… En fi. Jo ho veig com una intromisió neoliberal als esports de la muntanya, al negoci creixent dels esports de la muntanya, avui olímpics alguns d’ells (malauradament). El dorsal en un muntanyenc és un símbol negatiu per a mi. Eslògans i dorsals i llibres amb títols com els esmentats me semblen inflitracions de la competició per la competició com a valor humà. Què vol dir en realitat “córrer o morir”? Què vol dir “no pensis, córre”? No pensar és el que ens volen ficar en el cap els poders financers (lligats ara com mai als polítics). Com que Nada es imposible? Com que Nacidos para correr? Ens ho hem de fer mirar. Per cert: he llegit els llibres abans esmentats. Tots. De cap d’ells no en record el contingut.

Hem estat uns dies al Delta de l’Ebre. Hi hem passejat. Pels arrossars. Per les salines. Quin bell conjunt de paisatges! Ens han informat dels problemes que viu, del futur incert per mor dels temporals violentíssims que el colpegen, de cada vegada més intensos i freqüents. I de l’excés de productes usats per fer les collites del boníssim arròs que s’hi fa… Hi hem vist fumarells, moretons, flamencs, suïsos, agrons (gris, roig, orval, blanc, blanc gros, l’Ardea ralloides…), hi he vist una òliba, i els passeriformes de canyar i d’albufera, hi hem vist colònies de gavina d’Audouin i de gavina de bec fi i de xatracs i de bec d’alena…  En la fotografia hi som tres veterans (d’esquerra a dreta): Joan Mayol  Jordi Sargatall i un servidor. L’aquarel.la, en paper Arches, intenta reproduir una de les fotografies que hi he fet.

Al suplement cultural Bellver en abril del Diario de Mallorca surt aquesta ressenya d’un llibre que ens parla de teranyines d’afecte entre humans i entre aquests i la naturalesa, siguin els cadafets siguin les tempestes o els focs de sant Elm… Una lectura molt entretenguda i recomanable. Com sempre, disculpau la qualitat de la fotografia.

Tenc el privilegi, visc el luxe i agraesc la sort de tenir n’Eusèbia de germana. Historiadora i escriptora (l’ordre és indiferent), persona fenera i de bé, intel.ligent, sensible, tenaç i ferma. I sempre, compromesa: des de molt abans que jo. Ho admet i ho faig públic. Tenir-la d’exemple i model, escoltar-la, doncs, m’ha estat molt útil per a ubicar-me en el món i en el país. Així que gràcies, Eusèbia! L’esment avui aquí perquè ha estat guardonada amb un dels premis que l’Obra Cultural d’Inca lliura cada mes de maig “per reconèixer la trajectòria de persones i entitats compromeses amb la cultura, la llengua pròpia i el teixit social de l’illa”. És un reconeixement que n’Eusèbia mereix. Podeu llegir un poc més d’això si premeu aquest enllaç. Aprofit, també, per convidar-vos a repassar la informació sobre n’Eusèbia i el seu treball literari que conté la pàgina web que li ha dedicat l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la junta directiva de la qual ella en va ser membre fa uns anys. En la fotografia apareix en el moment d’acceptar el premi en l’acte d’ahir a Inca.

El més abstracte podria venir de qualque record del meu viatge a Marroc i Chafarinas l’any 1986. La costa era impressionant en tots i cadascun dels seus trams: platges, cales, timbes, roques… Papers Arches i Hahnemühle de gran format per a mi. Potser me’n queda un eco als ulls. L’altre paisatge sembla d’escola anglesa (o què més voldria!).

D’ara fa una estona, una aquarel.la amb simplicitat i lleugeresa. Amb tenuïtat, també. Llàstima que la fotografia no sigui bona del tot. Ara intentaré escriure una estona. Me costa tant fer-ho darrerament! I això que he fet molta de feina d’escriptura. Puc anunciar, per exemple, que a la tardor sortirà un nou llibre meu sobre el muntanyisme a Mallorca, la seva evolució, el seu actual desvari… Vull dir que no atur. Però, la creació em costa… L’aquarel.la és sobre paper Arches de 300 gr, de gra fi, de 31×41 cm.

Un joc floral (?) i un paisatge que podria titular-se “Entre dunes”. Els papers són Fabriano i Arches, respectivament. Les mesures són distintes.