Dia internacional del llibre infantil, 2 d’abril 2020

Quin dia tan distint, el d’aquest 2 d’abril de 2020! Tan inesperat i inexplicable! Però, no l’hem de passar per alt. Dia 2 d’abril, demà, és el Dia Internacional del Llibre Infantil d’enguany. Així que, em plau donar-vos l’enllaç a una publicació virtual que fa molta de feina, i molt bona, en aquest tema, i que en dóna una molt pertinent informació: la revista Babar. I també vos pas l’enllaç a la pàgina del Consell Català del llibre per a infants i joves, CLIJCAT, que també és un boníssim referent en tals qüestions. El missatge d’enguany parla de la fam d’històries i de poemes… Sí, de la fam de paraules que sentim els humans. Trobareu els noms dels autors del missatge i del cartell commemoratiu en els enllaços que vos he dit. Bon dia, doncs! Bons dies! I que acabi prest i bé aquesta situació impensada! Tot anirà bé!

I ja que hi som, aprofitaré l’ocasió per penjar una aquarel.la d’ahir, perquè no oblido que el que a mi més m’agrada és fer paisatges, i caminar-hi:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

I no obstant, seguim

Sobretot si qualcú ens convida a fer-ho. En aquest cas l’editorial Fahrenheit 450, i els seus animadors (Blanca Ballester, Toni Bauzà; David Castelo, MáximoFernández i Mar Rayó: enhorabona!), capaços de produir un tan magnífic fanzine en aquests dies de pandèmia i de confinament. La relació de col.laboradors és de primera, i em plau molt poder-hi aportar una pàgina. El podeu veure complet aquí. Tan de bo que pogués editar-se en paper qualque dia! El diari Última Hora en dóna aquesta informació i destaca la fotografia de Miquel Julià, esplèndida, que jo he tengut la boníssima sort de comentar:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Acaba un mes i tot anirà bé

Acaba un mes singular, març de 2020, el mes del confinament per mor del COVID-19, del qual no n’he parlat gairebé. Tanmateix… Cal estar a casa, ocupar dignament el temps, tenir esperança, assabentar-se de com estan els parents i els amics… La veritat és que una situació tan inesperada com dramàtica no m’inspira ni m’anima gens a escriure. Primer em va indignar el mode com es responia des de les autoritats al problema i vaig expressar el temor que em fa el procés posterior al confinament… Només m’empeny, ara, a animar-vos i a dir-vos que aviat ens en sortirem, que tot anirà bé (TOT ANIRÀ BÉ). Si és possible, si tenim sort, tots i totes. I res pus. Si, en canvi, vull seguir amb els intranscendents comentaris de sempre, de les meves coses. Dia 30 de març de 2015, per exemple, feia aquest esquetx d’un paisatge típic, el de Formentor i l’illot d’Es Colomer. El feia des de la talàia d’Albercutx. Hi havia anat per mirar el pas de rapinyaires migrants. Hi havia altres ornitòlegs, alguns dels quals amics meus. També els vaig dibuixar. El paisatge està fet en un quadern de paper Arches. Era el meu primer paisatge a l’aquarel.la, en aquest cas, pres directament en el camp, a l’aire lliure. M’agrada, perquè mostra llibertat dels gestos… Fa unes setmanes, abans del confinament vaig pujar el Massanella i vaig fer aquest altre apunt. La tècnica és distinta, i ho és el paper, molt més magre. Aquell, el pintava directament amb el pinzell, sobre uns trazos de llàpis. Aquest, primer amb un retolador de punta fina, i posteriorment l’aquarel.la aplicada amb molt de compte, perquè el paper no resisteix tanta d’aigua. Han passat cinc anys. Cinc anys de jugar amb dibuixos i aquarel.les, explorant un nou món de la diversa panòplia de modes de l’expressió humana. Cinc anys d’aprenentatge.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Final de curs (i mai no hi ha un final)

I aquí estan els meus exercicis de final de curs. Havíem de convertir el paisatge urbà fet en el mateix paisatge urbà, pèro, després d’una pluja… Hi ha “tips” -tècniques- que permeten fer-ho, i aquí els he aplicat. Els mostra generosament el professor del curs Daniel “Pito” Campos, molt didacta i de bon humor, i de gran saber. Gràcies. Ara me correspon practicar molt. I ara les dues versions que he fet, de paisatges urbans banyats:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Avui, a la premsa local

Gràcies a Gabi Rodas per un article estimulant sobre la narració oral i la lectura i la fantasia, que titula Cuentos en familia… Estimulant, perquè, sento ja una gran preocupació per com van les coses, i m’agrada poder col.laborar amb qui em fa una consulta. Aquests dies faig breus videos amb una lectura: un dels poemes del meu projecte Gira el full: no vos n’he parlat mai? Ja ho faré. Ara és ara. Continuam bé. Cumplim la consigna de quedar a casa i no sortir si no és per necessitat imprescindible. Procuram fer un poc d’exercici a la sala. I desenvolupar rutinàriament les tasques de gestió domèstica necessàries, i també les diferents activitats que ens agraden. Ara tenc la ràdio tancada, perquè me fatiga tanta d’informació, i necessito un respir. Continuo amb el curs d’aquarel.la on line, que és molt pràctic i molt útil, i ahir vaig fer una segona versió de la pràctica per al projecte final. Com és possible, però, que m’hagi sortit pitjor que la primera? Hi veig el gran defecte: la perspectiva no és correcta, “desafina”… I crec, ai!, que en l’esquema que ja tenc preparat per a la tercera versió el blanc deixat per als cotxes també està desafinat. I aquest blanc, que està desproporcionat, condiciona tot el treball. Aquí la teniu, aquesta segona prova:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Cal seguir

A pesar de tot, cal seguir. Intentar conservar les rutines quotidianes i fer-ne de noves, adaptades a la situació. Així que: gestió domèstica i familiar, informar-se, lectura i un poc d’escriptura, pensar amb els amics i les amigues, atendre i agrair les (poques) sol.licituds de col.laboració que hom pugui fer-te (Diario de Mallorca, llibreria Baobab, etcètera), i seguir pintant. Ahir vaig acabar una primera versió de la pràctica per al projecte final del curs on-line de paisatges urbans amb aquarel.la de Daniel “Pito” Campos. Aquí està:

Sens dubte, el curs és molt recomanable. A més d’econòmic, és molt pràctic i útil.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Temor

No em fa por el COVID-19. Si em contagio m’hauré contagiat, i ja en veurem les conseqüències. Només espero no encomanar-la a ningú. Procuro seguir les instruccions que ens recomanen les autoritats. Jo quedo a casa i animo tothom perquè ho faci. Veurem també si les autoritats s’han equivocat o no. Ara no els vull jutjar. No els envejo gens. Estic segur que fan el que poden. Ara bé, sabeu què és el que de veres em fa por? Els militars, la Guàrdia Civil i la Policia. Què fan aquesta gent cada dia informant en primera fila? No neg que poden ajudar, i molt, i que està molt bé que ho facin: per això els pagam, en realitat. Els han donat una autoritat i una presència que no correspon a allò que jo esperava d’un govern democràtic, civil. Molta de por, em fan. Avui, ara fa uns minuts, m’ha semblat que el general que informa cada dia de no sé què punyetes ha d’informar un general en una crisi sanitària, ha amollat una parrafada d’antologia del desbarat i del més ranci Celtibèria Show. Ha vengut a dir: “Hem de ser com soldats”. Déu meu! No ha dit (encara, però tot arribarà) com “soldats de Crist”. No sé quina malaltia té l’Estat espanyol, que sempre ha de fer referència i ha de tenir com a guia d’acció l’Església, els militars i similars, el rei, els toros, la sang de les figures barroques de la Setmana Santa, la copla, el castellà… Què té Espanya que sempre, en qualsevol discurs i en qualsevol ocasió, ha de lloar “las Fuerzas Armadas y los Cuerpos de Seguridad del Estado“? Jo us ho diré: franquisme arrelat, invencible. El franquisme com a destil.lació del pensament centralista, religiós i monàrquic de segles i segles de follia imperial i de fracàs democràtic. El vertader virus que infecta l’Estat és aquest. Imposa temor fins i tot en el cervell de la gent més progressista. I com vaig apuntar en l’entrada de fa uns dies: després de la crisi del COVID-19, sospito que en sortirem amb menys llibertats, més reprimits. El discurs del rei va ser patètic, ple de tòpics i frases fetes, mites caducs, casposos. Qualsevol excusa els és bona, als espanyolistes, per sotmetre la gent a la seva voluntat sectària i malaltissa. Aquesta crisi del virus és ideal per a ells… També ha dit el general -què ha de dir, pobre home?- que hem de fer nostres els valors militars… Horrorós! Quanta pobresa de criteri, quanta manca d’intel.ligència, de modernitat… El que ara hem d’escampar són els valors cívics, democràtics, compassius, solidaris… Res del que significa la milícia en aquest estat d’opereta i de patriotes plorinyadors: disciplina, ordres, armes, “cojones“, comandament únic, matonisme, fatxenderia, banderisme “rojigualdo” i “aporellismo“…, que el discurs seu oculta sota les paraules “tronitronants” de llagrimeig cocodrilesco-patriòtic: “disciplina, espíritu de sacrificio y moral de victória“, i que emociona tant els espanyolistes. Déus meus! Si l’exèrcit espanyol i cossos assimilats no poden presumir de gairebé res, si no és la d’haver fet de servidors de dictadures i de repressors i d’haver protagonitzat “gestas gloriosas” al final inútils…! I ho dic com a net de Guàrdia Civil. Aquest és, doncs, el meu temor. El meu gran temor. I òbviament, la crisi econòmica inevitable.

 

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Jo quedo a casa

Naturalment. Seran setmanes, i segurament més de dues i més de tres, de gran dificultat, que haurem de véncer amb paciència i organització domèstica. Jo quedaré a casa, i sé que les muntanyes seran encara on són, i que també hi serà el Camí de Llevant. Per sort, tenim avui mitjans de comunicació que ens permeten contacte immediat amb parents i amics, i entreteniment, si és el cas. Que ens permeten estar informats (compte amb la premsa del règim, però!). Per sort també, tenim a casa afeccions que ens permetran -esperem-ho!- passar el temps dignament, i sobretot, tenim una cusseta a la que hem de treure vàries vegades al dia al carrer, fet que ens permetrà fer bones caminades per esplaiar-nos i mantenir el mínim de forma física. Gràcies, Pipa! Dit això, confesso que no m’agrada l’actuació del Govern d’Espanya. Ahir va semblar que no en teníem, de govern, tanta va ser la tardança, sense explicacions, a donar compte de les decisions del Consell de Ministres. I allò que ha resolt el Govern és… “la unidad de España“. Basta a dir que l’extrema dreta franquista està contentíssima amb el que el govern ha decidit, i que les portades de la premsa impresa són gairebé unànimes i d’un populisme espanyolista que fa empegueir. A l’Espanya centralista no entenen que la realitat de l’Estat és una altra, diversa, i que els governs autonòmics, i especialment, el basc i el català, poden ser col.laboradors molt eficaços. Del de Madrid no en parlem, és la capital del regne (amb minúscula): lamentable. El PSOE tampoc no ho entén. De què té por? Ara comanda arreu de l’Estat, que és el que vol en realitat, amb el gabinet de crisi que ha creat. Només els interessa sostenir el mite unitarista? El discurs d’ahir del president socialista és de llàstima i de vergonya aliena. Temps hi haurà de parlar-ne. No aquí. Aquí només cal recordar que aquesta España (amb “ñ”), la de la Guàrdia Civil prepotent, ineficaç i covarda (Pérez de los Cobos, Baena), la Policia exaltada (Jusapol), i Exèrcit inoperant (per al qual l’única missió sembla ser la de defensar la Unitat),  toreros i cupletistes, monarquia anacrònica, i premsa cortesana, no va saber trobar milers d’urnes (per sort no eren armes!), només va saber respondre a la demanda dels independentistes catalans amb un discurs humiliant del rei (amb minúscula), amb colps i amb una interpretació de les lleis que a Europa no és admissible, una Espanya que ara ignorarà massa coses relacionades amb el cap de l’Estat… Què bé que els va, el virus! Jo quedo a casa, sí. Però, confesso que quasi tenc més temor a allò que vendrà després d’aquesta etapa de re-centralització imposada que al COVID-19.  I no en parlem de la crisi econòmica que patirem… Ahir vaig fer una tercera versió d’un paisatge urbà. Té un aire naive:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Escriptors que pinten

Empès per la curiositat, he cercat un poc per veure si hi havia escriptors que pintessin… Jo conec que en Pau Faner ho fa, i que na Maria del Mar Bonet (puc considerar-la escriptora?), ha fet també, mira per on!, aquarel.les. Diuen que sempre porta una capça d’aquarel.les i pinzell per fer-ne allà on es troba… Fa poc vaig sentir per la ràdio que Jesús Montcada, el gran escriptor de Mequinensa, també pintava… Quins altres autors ho han fet? Doncs, la llista arriba a ser llarga i interessant. Aquí només en faig un apunt: Kafka dibuixava monigots als seus papers, Rafael Albertí sovint acompanyava els seus escrits amb dibuixos línials encargolats i figures. Jack Kerouac és en aquesta llista, i el mateix Lewis Carroll il.lustrà una primera edició d’Alícia en terra de Meravelles. Què podem dir del gran, enigmàtic William Blake? La seva obra gràfica encara colpeja. Bukovski pintava i Sylvia Plath també. Hem de dir res dels cal.lifgrafs xinesos i japonesos que eren poetes i algun dels quals, com Iosa Buson, pintava paisatges bellíssims? I d’escriptors que fossin aquarel.listes, concretament, què en sabem? Doncs, aquí en teniu tres: Henry Miller, Günter Grass i Herman Hesse, el qual començà a fer-ne als quaranta anys i encara declarà un dia, per cert, que ho feia “per distanciar-se de la Literatura”. Què interessant! Hauria de seguir amb més cura aquest fil. Sigui considerat tot l’anterior com una nota més pedant que erudita.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

I seguir amb les lectures

Lectures vàries, a banda de les que em corresponen pel meu treball informal de ressenya de llibres per a infants i joves. Es tracta d’això, d’anar fent. pel que fa a les lectures d’oci, curiositat, entreteniment o cerca literària, aquestes són algunes de les que em proposo fer durant el mes de març. Tenc ganes, per exemple, de saber qui és i com escriu i de què ens parla Mircea Cârtârescu. L’editorial Impedimenta em fa el do d’enviar-me un exemplar per a lectura del seu nou libre, El Cuerpo, segona part de Cegador. No en conec res. Mentida, en tenc referències que parlen de deliri, de text subversiu… Sota Terra, de Robert Macfarlane (Angle) em fa unes ganes grandíssimes. Conec altres obres de l’autor: Las sendas viejas, Las montañas de la mente… No hi deu haver muntanyenc o senderista que no hagi llegit algun d’aquests textos de reflexió sobre camins, muntanyes, paisatges, llibres… A la llibreria de segona mà trob en molt bon estat Viaje a los confines de la Tierra, de Robert D. Kaplan (Ediciones B), llibre de viatges i alhora d’especulació històrica i política en països africans i de l’Orient immersos (encara) en conflictes.  I atenció! He comprat també de segona mà un Quixot! Per què, si ja tenc a casa l’edició completíssima de l’Acadèmia…? Doncs, perquè aviat partiré a caminar per La Mancha i vull anar llegint el llibre dia a dia, allà mateix, enmig dels paisatges que el gran cavaller travessava. Sí: El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha, en l’edició d’Austral, la mateixa que vaig llegir quan feia el servei militar a la Creu Roja, en la caseta de cures vora la piscina de la residència d’oficials d’Es Fortí. Les aventures d’El Quixot les hauré llegit i rellegit…, quantes de vegades? És una història que em fascina i que no em cansa. Parlaré aviat de la caminada per La Mancha. Si no hi ha emperons per mor del virus nou. I menstrestant, continuo amb les aquarel.les urbanes. Aquesta és d’ahir mateix (d’una fotografia d’un cantó de carrers de Palma):

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados