Regalant

Envasat avui (la vasa és d’IKEA, on acudim tots els afeccionats a les aquarel.les, quin remei!) i a punt d’embolicar com a regal d’aniversari per a un amic nou. Espero que li agradi. És de fa uns pocs mesos. Un paisatge semi-abstracte.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

D’un Crist a les golfes a la guerra del Pacífic

Trob ahir a la llibreria de segona mà una edició -realment nova, molt ben conservada- de Marcelino Pan y Vino, de José María Sánchez Silva (Anaya), un conte o noveleta la lectura del qual sempre recomano en les meves xerrades. Ara en tenc a casa dues edicions. Intento explicar a qui vulgui escoltar-me que cal llegir el relat sense prevencions, sense pensar que és un llibre cristià. Ho és. Franciscà, sobretot. Però, és un conte de riquíssima literatura, de sentiment, de sorpresa. La segona part, El gran viaje de Marcelino Pan y Vino,  ja no és tan interessant per a mi. Ara, permet conèixer tot el cicle del personatge. A un altre apartat d’aquest blog (150 mots sobre…) l’he comentat. Hi trob, i també nou, Mi casco por almohada de Robert Leckie (Marlow), memòries d’un soldat de l’exèrcit americà, i després periodista en la vida civil, que participà en quasi totes les grans batalles de la guerra del Pacífic.  El llibre serví de base per a la sèrie The Pacific. De Joaquín Araujo, ecologista molt veterà, hi trob Agua (Gadir) i El calendario de la vida (Espasa), de prosa sempre a punt de semblar excessiva però del tot indiscutiblement suggeridora. Un exemple: “Somos agua que piensa“. El segon llibre s’ha llegit molt. Vull dir que el propietari o propietària ha llegit aquest exemplar algunes vegades. No és de lectura seguida, sinó de repassar un pic i un altre per trobar-hi perles. Araujo viu a Extremadura, en una finca on hi té gairebé un parc natural. És un grandíssim divulgador de la necessitat de conservar la Naturalesa. També nou (es veu que alguns llibres es compren i no es llegeixen) és aquest volum de Recuerdos y olvidos de Francisco Ayala (Alianza), que m’ha cridat l’atenció. A veure què serà.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Idò

Espanya és un país en el que encara hi ha un llenguatge del feixisme i una gramàtica arqueològica. Hem de ser capaços d’inventar un llenguatge nou que pugui ser parlat en els àmbits polítics“. Paul B. Preciado, filòsof. Declaracions a Elena Vallès, Diario de Mallorca, 13 de juliol de 2019, p. 47. Idò! Hi canviaria una paraula: en lloc de “feixisme” posaria “franquisme”.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Avui, doble

En Pere Estelrich me facilita fotografia dels meus dos articles que surten avui al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca. El primer, en portada, és el meu homenatge a un home fener, escriptor apassionat i veterà, en Pere Morey, bon amic:

I el segon és la ressenya del llibre Estels, un repàs al programa de ràdio El crepuscle encén estels, dirigit p’en Pere Estelrich durant deu anys, emès primer Ib3 ràdio i ara a Ona Mediterrània:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Comença a passar-me que…

Que no sé on desar les aquarel.les. No m’agrada tirar-ne cap, ja que totes són producte de les meves “exploracions” i dels meus jocs, de còpies, d’exercicis, de proves… De temps en temps en faig una tria i, sí, llavors en tiro qualcuna a la paperera, poques si he de dir ver. El que més faig és aprofitar la part posterior d’aquelles que, definitivament, no tenen cap valor per a mi (objectivament) i no signifiquen res (subjectivament). Així puc aprofitar el revers del paper per fer més proves i més còpies i més versions… Però, ja comença a passar-me el que passa a tots els jubilats que exerciten una afecció: produïm tantes aquarel.les, tants d’olis, coixins, randes, peces de ceràmica, cendrers o peces de ganxet o brodats, que no sabem on ficar-les. Pitjor encara: ja no tenim amics o coneguts a bastament per regalar-los els nostres “productes”. Perquè, en el fons… els regalam per no tenir-ho acaramullat a casa? Particularment, afirmo m’encanta regalar aquarel.les. Avui mateix n’he donat una a un boníssim amic i company de muntanya. I afirmo que, quan les veig envasades, me sento satisfet i honorat. Gràcies, doncs, a qui les acceptau tan generosament. I ara, atenció! Si qualcú llegeix aquesta entrada i volt tenir qualque aquarel.la, que m’ho digui que jo estaré agrait de poder-la-hi obsequiar. I no dic res si, a canvi, em dóna un quadern de paper bo o un tub de pigment o un pinzell… Breu: si feim una truca. Aquí en teniu algunes mostres. Són marines. Darrerament hi afegesc velers. És divertit fer-los, els velers. Hi posen un poc de vida i d’acció.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Impressions i memòria

Intentaré traduir al català una frase llegida en la versió en castellà del magnífic llibre de J.A. Baker The preregrine (El peregrino), on es parla de falcons. Diu: “Un nigulet de fosca solcà la llum barrada com si fos l’ombra de qualque cosa de més amunt. A trenta metres en l’espessor es va llançar per posar-se en una branca d’un reure. Era un falconet. El goig d’un moment així pot assaborir-se tota una vida, encara que el color del record s’apagarà poc a poc com el plomatge d’un aucell embalsamat en una gàbia de vidre” (p. 137). L’ornitòleg parla aquí d’un esparver (Accipiter nissus). Tot el llibre és ple d’aquests apunts, producte d’anys i anys d’observació de la natura; apunts d’una prosa envejable. Tenc la sort de diposar també d’un gran bagatge d’experiències semblants, de moments, d’observacions, sovint fugaces, brevíssimes… D’algunes, de moltes, diria, n’he fet ús en els meus llibres, que són fets tanmateix d’experiències i de lectures viscudes com si ho fossin. Sí. Les impressions són els maons de la memòria, i la memòria empal.lideix amb el temps, es dissol… A Villafranca de los Barros vaig visitar, enguany, durant la meva caminada per Andalusia, Extremadura i Galícia, el col.legi de San José, dels jesuites. Vaig demanar si tenien un gabinet d’Història Natural, habitual en col.legis antics. El tenien. El porter em va deixar entrar. Els peregrins (aquí heu de llegir “caminants”, no “falcons”: els homes i dones que fan a peu el Camí de Sant Jaume) visiten normalment la capella, el portal vell, o la sala d’actes, demanen el segell per a la credencial. Dins les (poques) vitrines desades en un llarg passadís hi havia aucells, peixos, rèptils i mamífers embalsamats o just l’esquelet, i minerals i alguns estris propis de les Ciències Naturals d’utilitat escolar. Hi havia un llop, i també un cap de llop. Hi havia falcons, un flamenc, una grua, abellerols… Com sempre, tots aquells animals em feren llàstima.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Cercant cercant…

He trobat aquest document pel Youtube: un breu documental sobre els primers vint anys del premi Edebé de literatura infantil i juvenil

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Llum en un cel tempestuós

M’agrada aquest llum entre niguls d’un cel tempestuós i dramàtic, pintat en el revers d’una aquarel.la mal feta.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Gent digna

D’aquests fets, però, en tenim un record que ens arriba per memòria oral: el maig del 2014 l’Ajuntament de Barcelona va procedir al desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies, un edifici ocupat del barri de Sants. Varen intervenir-hi Mossos d’Esquadra i Policia Urbana, va haver-hi resistència popular i forta contundència policial, molt qüestionada per la seva brutalitat. Al ser l’acció televisada les imatges varen ser molt vistes. L’afer Can Vies es va judiacilitzar. A l’entrada de l’estiu un grup d’amics es va aplegar en un sopar a Barcelona, entre altres un bon amic meu, R. P. O. i un “casteller” d’Igualada. En la conversa va sortir Can Vies i la brutalitat dels Mossos (pilotes de goma, ferits, etc.). Algú va dir que per aquest camí els Mossos aviat serien pitjor del que havia estat la G. C. En aquest punt, va intervenir l’igualadí per dir que amb la G. C. no es podia pas generalitzar amb tanta lleugeresa: havia sentit explicar als seus avis que d’ Igualada en recordaven una vaga molt forta i violenta, que la gent estava molt espantada i temien que hi hauria morts. Va evitar la tragèdia, sense cap tret, el cap de la G.C, un mallorquí molt apreciat per la població i amb fama de bona persona. No en recordava pas el nom. El meu amic, que estava al corrent d’aquest treball, va preguntar si el cognom podia ser Ferrer. La resposta va ser afirmativa. Ferrer, doncs, va actuar com era preceptiu.” El text anterior -disculpau-me’n la longitud- prové del llibre encara inèdit El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià (Inca, Mallorca, 1876 – Berga, Barcelona, 1954). El seu temps, destinacions i serveis. Assaig biogràfic d’un home de valors, interpretat des de la micro història, escrit per l’historiador de Berga Josep Noguera Canal. Tot el text, brufat de diferents anècdotes certes del personatge estudiat, demostra com les coses poden fer-se bé, dignament. No com varen fer-les Baena i Pérez de los Cobos, per exemple. Hi ha gent digna i gent que no ho és, per molt que se n’omplin la boca. El capità Ferrer era el meu padrí vell, el pare de la meva mare. Un Guàrdia Civil exemplar. No com els dos esmentats ni com els agents que actuaren de testimonis de la fiscalia al judici polític de fa unes setmanes, ben alliçonats per exagerar i , si calia, mentir. La fotografia és de 1921. A cavall, el capità Ferrer dirigint unes maniobres. Aleshores segurament només era tinent. Crec que ja l’havia mostrat en aquest web. Ara, és oportú parlar-ne un altre pic.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

El nou premi Guillem Cifre de Colonya, 2019

And the winner is… Lluís Prats i Martínez, per l’obra Com caçar un alienígena, un text ben construit, dinàmic, amb moltes referències al cinema de súperherois i als còmics, i amb versemblança tot i el joc que proposa l’autor entre realitat i fantasia, i també entre fantasia i deliri. La confiança d’un nin no gens ingenu cap al pare, afectat greument per una gran pèrdua. La tendresa. Un bon premi, triat entre 27 títols aspirants. No està gens malament. La foto d’en Tomàs Moyà mostra el feliç guanyador, amb el president de Colonya i els membres del jurat. D’esquerra a dreta: Miquel Àngel Llauger, Miquel Rayó, Mar Rayó, la coordinadora del premi, en Lluís Prats, en Pere Martí i Bertran, na Sara Moyano, cap de projectes de l’editorial Barcanova, que publicarà el llibre en la propera tardor, i en Josep Antoni Cifre, president de Colonya. L’acte es va fer a Es Baluard. Aspas hi va servir un boníssim refrigeri. I na Clara Fiol i en Joan Vallbona oferiren un breu concert, preciós. Una bona vetllada! Gràcies Colonya!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados