Miquel Rayó

La ressenya del passat dijous al suplement Bellver del Diario de Mallorca (mentre que jo era voltant per Sicília, de turisme):

Sí, escric. Veurem què en sortirà. Avanço que no es tracta de ficció, de la qual ara no en sóc capaç de repuntar dues frases condretes. Llegesc. Això sí. Oest (Edicions 62), per exemple, és una curiosa novel.la breu de Carys Davies, que ens parla d’un viatge en cerca de monstres que no existeixen o que ja no existeixen. Com que la cerca es fa en els anys posteriors de la gran exploració de Lewis i Clark més enllà del Missouri, tot és possible a l’Oest desconegut, fins i tot l’existència de bèsties no catalogades. La revista de viatges Altaïr ha dedicat un monogràfic a un tema que m’entusiasma i que he treballat amb lectures i textos propis: El arte de caminar, amb col.laboracions d’autors i autores molt distints. Me servirà molt, segur. Rellegir, en aquest sentit, La passejada del raríssim Robert Walser és un plaer. Vet aquí un text encisador, misteriós, d’aquests que, sense saber-ho explicar del tot, deixa empremta sense parlar de res o per ventura parlant de gairebé tot. Obra admirable, editada ara per Flâneur. L’edició té un complement preciós de G. W. Sebald, un altre autor de culte, certament. Dels llibres per a la pràctica de l’aquarel.la que vaig comprant a través d’Amazon (llibres de segona mà i del mercat del Regne Unit, que és d’on solen provenir tantes coses bones en cultura i difusió de coneixements) me vénen agradables sorpreses com ja he dit en qualque altra ocasió. Ara, me n’ha sobtat una d’aquest exemplar de Big Brush Watercolor, de Ron Ranson, mestre meu virtual i textual (ja que no pot ser-ho físicament). Resulta que el llibre ha pertangut a una biblioteca pública de Northamptonshire.  I ha vengut a parar en les meves mans! Un altre llibre de Ranson adquirit per la mateixa via fa uns mesos pertanyia a un grup d’afeccionats a l’art de Collingham, idò! La teranyina de les afeccions ens embolica a tots a la llarga en aquest món globalitzat. Divaga molt intel.ligentment sobre aquest tema, entre d’altres que es preveuen en el futur, i que preocupen, la darrera obra de l’historiador Yuval Noah Harari, autor d’assajos importants, que ja hem llegit i comentat aquí al seu moment (Sàpiens, Homo Deus). El nou títol és 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62). Molt interessant.

El suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca torna de vacances: avui la ressenya d’un llibre amb curiositats sobre dones creatives i pràctiques: gràcies a elles i als seus invents vivim molt millor.

Doncs, sí: una nova passa. Un nou llibre propi. Una nova il.lusió. Un nou temor: sempre em fa por que un llibre meu arribi al públic… Vet aquí que ja és a les llibreries un meu nou llibre, gràcies a la coordinació i els ànims d’en Carles Amengual, a les potents il.lustracions de n’Andrew Pinder, i a l’edició acurada i al disseny d’en Mateu Sastre, de Documenta Balear, l’editorial que a la fi el posa a a l’abast dels lectors. Espero que no hi hagi grans errors, i que la seva lectura sigui interessant també per als no afeccionats a l’ornitologia de camp, com jo mateix ho sóc. En podeu saber detalls en aquest enllaç de l’editorial Documenta Balear. El llibre forma part de la col.lecció Menjavents, nom que casualment, si el traduïm al francès, engoulevent, descriu un aucell silvestre present a Mallorca, i al llibre: l’enganapastor. Mira per on! El diccionari, però, em fa posar els peus a terra, i ens diu que menjavents és “una vela triangular petita, que va des de dalt de l’arbre d’una barca fins al bataiol de proa i és hissada quan fa molt de vent” (Diccionari Català-Valencià-Balear). Mira per on, també!

Hi havia avui a primera hora unes fotges a la gola, a la bassa terminal del torrent de na Borges. I un avisador. De nit he sentit uns picaplatges. En la platja, unes gavines corses espipellaven qui sap què en l’arena. Adés venien adés s’allunyaven en un vol ras. Només nosaltres els vèiem (després han passat alguns corredors, i una dona que passejava dos cans feliços). Sortia el sol rere les muntanyes d’Artà. Com anit hi havia sortit la lluna, rogenca, minvant ja. M’he ficat dins l’aigua. Tèbia. Havíem dreçat, fosca negra, un vell para-sol, hi havíem afegit uns vells impermeables de muntanya, amb gafes d’estendre la roba. Un plàstic en terra, amb estoretes de muntanya a sobre, era el llit, i els sacs de dormir d’estiu. Un bon bivac. Un bivac improvisat a la platja aleshores solitària. Sense gairebé llums, només els de Son Serra de Marina, relativament a prop, i el de la Colònia de Sant Pere i Betlem, més enfora i de l’altra banda, i les estrelles, el carro, la carrera de Sant Jaume…, enforíssim. El bec de Ferrutx, arrelat en la terra. Quin privilegi, encara, poder gaudir d’unes hores de solitud front a la mar, a la seva remor, escoltant l’arròssec quasi hipnòtic de l’aigua i de l’arena quan tornen a la mar lleugerament esvalotada. Hem passat, doncs, una nit preciosa. Ningú no ens lleva, però, en tornar a casa la sensació, el sentiment, la consciència de saber que això s’acaba, que Mallorca ja no és així, que aquest potser és el darrer racó per a un tal privilegi, i només de nit, un racó quasi intacte, o que imaginam o que volem imaginar intacte. Aprofitem. Queda poc i segurament queda per poc temps. Les dunes estan ben marcades, tot i això, i prou protegides, crec. Com tot aquest espai natural. Hi ha lliris de mar, fonoll marí, camomil.la, els matolls espinosos típics d’aquesta mena d’espais, i borró, joncs, cirialeres, pins i qualque sabina. Hem berenat de rem i galletes mureres.

Un referèndum. I el Parlament, que s’obri ja per fer política. Què simple és tot si es vol que ho sigui.

I és tan difícil no fer-ho! És tan frustrant no dominar les tècniques més bàsiques: la quantitat proporcionada i justa de l’aigua, la del pigment, el caràcter del paper, l’habilitat del traç amb el pinzell… Quin paper s’avé millor a la meva impaciència i a la meva ineptitud? Quins pinzells per a la meva mà? Quins pigments per a la llum mediterrània? Per què no dedicar més temps a la planificació del tema? Per què -ho diu Ranson- no fer abans un bon esquema, amb una meditada avaluació dels tons? Peresa, pressa, ignorància, por… Vet aquí, d’ahir, una nova versió de la marina el model de la qual és de Sergey Temerev. No vull atemptar contra els seus drets d’autor. És un tema preciós per a l’estudi: niguls, distàncies, reflexos, blancs en el paper…Una versió més neta, més clara de llums, adequadament retallada, amb un nigulat més versemblant… Vaig tirar a la paperera cinc o sis provatures, ahir. Puc donar gràcies.

“Confieso que nunca he entendido que se pueda valorar del mismo modo una república que formó maestros, abrió escuelas y creó bibliotecas públicas en los pueblos, y un régimen militar que asesinó a maestros, cerró escuelas y bibliotecas y quemó libros.” (Contra la falacia de los bandos igualmente culpables, de Josep Fontana, historiador, 1931-2018; CxT, 16/05/2018, núm 169).

Vull dir que havia oblidat a dir que faig cels, ara. Que intento fer cels. No només amb els consells de Ron Ranson, sinó des de la còpia d’originals d’altres aquarelistes, i des d’alguns tutorials que veig per la xarxa. Qué difícil, en qualsevol cas! Seguiré. Aquí en teniu unes mostres. He aprofitat trossos de paper ja usat, pintant a l’altra cara, i papers nous comprats sense saber molt bé si m’anirien bé les dimensions o el gramatge. De tot s’aprèn. Sobretot, dels errors. Fer cels em servirà, també, per netejar de paper inútil (o no tan inútil, doncs) la taula de treball. Almenys ha servit per fer pràctiques.

Ahir, el Salobrar estava bellíssim. Sol, cel clar, temperatura no excessiva. Hi vaig anar a passar l’horabaixa. Els primers estanys, secs. Els altres, amb aigua abundant. De fet, el motor cobert per la caseta verda del fons, cap a Sa Barrala, hi empenyia aigua. A les sis, quan el motor va aturar-se i callar, vaig poder sentir els roncos dels flamencs, tranquils, els siulos dels avisadors i dels camallargues, les queixes de les gavines… No és que abans no pogués oir-les, les veus de les aus: és que, sense el soroll del motor, els siulos cobren presència, animen el paisatge, li donen significació a la fi. La significació que ha de tenir un espai viu, amb Vida. Vaig observar flamencs, doncs (uns 150 exemplars), arpelles, titines grogues, curleres, becs d’alena, avisadors (encara), oronelles, cabots, cames roges, cames verdes… Les ànneres blanques, els agrons, els agrons blancs, alguns collblaus… Només un petit esbart de Calidris canutus mostrava que el temps del pas post-estival potser ja ha començat. Hi hauré de tornar. Cada dia que hi vaig, com cada dia que surto de casa per anar a la muntanya, és un dia que la voluntat venç la peresa, i un dia que augmenta les expectatives i les compensacions. Vaig fer uns apunts al quadern de dibuix… Poca cosa. Impressions d’un paisatge que sempre m’ha agradat. Quan aconseguiré, però, la simplicitat que anhelo?