Miquel Rayó

He trobat aquest document pel Youtube: un breu documental sobre els primers vint anys del premi Edebé de literatura infantil i juvenil…

M’agrada aquest llum entre niguls d’un cel tempestuós i dramàtic, pintat en el revers d’una aquarel.la mal feta.

“D’aquests fets, però, en tenim un record que ens arriba per memòria oral: el maig del 2014 l’Ajuntament de Barcelona va procedir al desallotjament del Centre Social Autogestionat Can Vies, un edifici ocupat del barri de Sants. Varen intervenir-hi Mossos d’Esquadra i Policia Urbana, va haver-hi resistència popular i forta contundència policial, molt qüestionada per la seva brutalitat. Al ser l’acció televisada les imatges varen ser molt vistes. L’afer Can Vies es va judiacilitzar. A l’entrada de l’estiu un grup d’amics es va aplegar en un sopar a Barcelona, entre altres un bon amic meu, R. P. O. i un “casteller” d’Igualada. En la conversa va sortir Can Vies i la brutalitat dels Mossos (pilotes de goma, ferits, etc.). Algú va dir que per aquest camí els Mossos aviat serien pitjor del que havia estat la G. C. En aquest punt, va intervenir l’igualadí per dir que amb la G. C. no es podia pas generalitzar amb tanta lleugeresa: havia sentit explicar als seus avis que d’ Igualada en recordaven una vaga molt forta i violenta, que la gent estava molt espantada i temien que hi hauria morts. Va evitar la tragèdia, sense cap tret, el cap de la G.C, un mallorquí molt apreciat per la població i amb fama de bona persona. No en recordava pas el nom. El meu amic, que estava al corrent d’aquest treball, va preguntar si en cognom podia ser Ferrer. La resposta va ser afirmativa. Ferrer, doncs, va actuar com era preceptiu.” El text anterior -disculpau-me’n la longitud- prové del llibre encara inèdit El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià (Inca, Mallorca, 1876 – Berga, Barcelona, 1954). El seu temps, destinacions i serveis. Assaig biogràfic d’un home de valors, interpretat des de la micro història, escrit per l’historiador de Berga Josep Noguera Canal. Tot el text, brufat de diferents anècdotes certes del personatge estudiat, demostra com les coses poden fer-se bé, dignament. No com varen fer-les Baena i Pérez de los Cobos, per exemple. Hi ha gent digna i gent que no ho és, per molt que se n’omplin la boca. El capità Ferrer era el meu padrí vell, el pare de la meva mare. Un Guàrdia Civil exemplar. No com els dos esmentats ni com els agents que actuaren de testimonis de la fiscalia al judici polític de fa unes setmanes, ben alliçonats per exagerar i , si calia, mentir. La fotografia és de 1921. A cavall, el capità Ferrer dirigint unes maniobres. Aleshores segurament només era tinent. Crec que ja l’havia mostrat en aquest web. Ara, és oportú parlar-ne un altre pic.

And the winner is… Lluís Prats i Martínez, per l’obra Com caçar un alienígena, un text ben construit, dinàmic, amb moltes referències al cinema de súperherois i als còmics, i amb versemblança tot i el joc que proposa l’autor entre realitat i fantasia, i també entre fantasia i deliri. La confiança d’un nin no gens ingenu cap al pare, afectat greument per una gran pèrdua. La tendresa. Un bon premi, triat entre 27 títols aspirants. No està gens malament. La foto d’en Tomàs Moyà mostra el feliç guanyador, amb el president de Colonya i els membres del jurat. D’esquerra a dreta: Miquel Àngel Llauger, Miquel Rayó, Mar Rayó, la coordinadora del premi, en Lluís Prats, en Pere Martí i Bertran, na Sara Moyano, cap de projectes de l’editorial Barcanova, que publicarà el llibre en la propera tardor, i en Josep Antoni Cifre, president de Colonya. L’acte es va fer a Es Baluard. Aspas hi va servir un boníssim refrigeri. I na Clara Fiol i en Joan Vallbona oferiren un breu concert, preciós. Una bona vetllada! Gràcies Colonya!

Una fotografia per contribuir a l’exercici egoísta, vanitós i egocèntric de pujar entrades a un blog o un web personal com els presents. Com per mostrar que encara ets aquí, i com hi ets. Aquí em teniu parlant dels aucells a les rondalles i al cançoner en la Fira del Llibre passada, al passeig del Born, per invitsció, que agraesc, de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Un record, doncs. I a continuació, les lectures que, d’entre d’altres, vaig fent aquestes setmanes. M’ha agradat molt, per exemple La ternura de los lobos, de Stef Penney (Salamandra), una llarga i intensa i curiosa novel.la d’aventures en territori canadenc, en els temps ja decadents de les companyies pelleteres mítiques (finals del segle XIX). La prosa alhora poètica i científica de Rachel Carson a Bajo el viento oceánico (Errata Naturae), i la de J.A. Baker a El peregrino (Sigilo) causen enveja. Precioses obres naturalistes! Carson ens parla de la vida en el mar, diversa, múltiple, movedissa, sotmesa a mil i un atzars. Baker singularitza la Vida en el falcó pelegrí, una meravella amb ales que va observar durant deu anys, ja que era un ornitòleg afeccionat. M’hauria agradat poder llegir aquests llibres traduïts molt abans. Són llibres per a reforçar interessos conservacionistes. No oblidem qui va ser Rachel Carson ni el gran impacte del seu llibre sobre el silenci de la primavera… En una altra dimensió intel.lectual, Arendt sempre obliga a la reflexió, i també Susan George, més assequible. La primera intenta exposar raons del que pensa sobre el mal, la política, la mentida, l’Holocaust, és clar!, a Converses amb Hannah Arendt (Lleonard Munaner editor), que recull Adelbeat Reif. La segona intenta explicar com es pot modificar i dissenyar, i des de quines instàncies, el pensament de les societats i com es provoca la història, si és que ens podem creure aquesta possibilitat: El pensamiento secuestrado (Público). Així que, aquest mes, ens toca pensar un poc. I rellegir clàssics: La gaviota, d’Anton Txékhov Millenium/El Mundo), que encara me commou, o llegir-los per primer pic, prerquè els desconec: Els promesos d’Alexandro Manzoni (Edicions 62/La Caixa). Dos volums trobats a la llibreria de segona mà de prop de casa.

Recordau allò de la “unidad de destino en lo universal” dels falangistes…? Doncs, ara se’ns proposa un “destino colectivo en democracia y libertad“… Canviar-ho tot, canviar les paraules i canviar el seu sentit, perquè res no canvii… Una altra acceptació nacionalista espanyola de l’iderari franquista. No se n’adonen? O se n’adonen perfectament?

De vegades, unes correccions menors, uns detalls afegits en un moment posterior salven una pràctica. Així ha estat en aquest paisatge de dunes i aiguamolls. Llàstima de fotografia! Quan les faré com correspon, amb un bon enfoc?

Caminar. Enguany ho he fet al llarg de 600 quilòmetres, des de Sevilla fins a Mèrida i des de Granja de Moreruela fins a Santiago. Per a l’any que ve ja preparo una caminada des de València fins a Toledo, i això voldrà dir que, si hi ha salut i forces, el 2021 voldria fer des de Toledo fins a Zamora… Caminar. Ho faig per la Serra (sempre que no trobis tancades les barreres). Ho faig quan puc. Ho feim quan podem. Què fàcil és deixar-se véncer per la peresa, i dir que tenim altres compromisos, i és cert que els tenim, i quedar a casa. De cada dia en fa més, de peresa. I cal forçar-se a trencar-la. Cal caminar. I pel que fa a mi, llegir sobre caminar i caminades. Vaig llegint tot el que, sobre el tema, m’arriba. Bé: tot és, ja, impossible. Les darreres lectures han estat: Caminant pas a pas, d’Erling Kagge, editat per Grup62, i El gran caminante d’Antxon González Gabarain, en edició d’Erroteta. Aquest és un text, llarg, sobre el Camino.

Poetes de casa. Admirables tots. No vull jerarquitzar la seva qualitat ni la rellevància o l’impacte de la seva obra. Ni el que en pot quedar per al futur. Només els anoto aquí perquè em plau haver-la llegit. Es deia abans, i sovint, que Mallorca era una terra de poetes. Tal vegada és certa, una afirmació tan atrevida. A Mallorca hi ha bons poetes, és clar! I bons escriptors en general. I escriptors de tota mena, com arreu… Sense grans rius no hi hauria mar. Sense torrents, rierols i sense xaragalls o degotissos insignificants no hi ha grans rius. He llegit que el Danubi neix en veritat d’una aixeta sobre una pica… O he imaginat aquesta lectura? El Delta d’aquest riu és d’una grandíssima extensió i d’una infinita bellesa. A la llibreria de segona mà vaig trobar fa unes setmanes els volums següents de la col.lecció balanguera de l’Editorial Moll. Els vaig comprar, naturalment. Fer-ho, comprar un llibre i llegir-lo o rellegir-lo, és la més clara manifestació d’homenatge a un autor, ni que sigui en aquest format de llibre de segona mà. Així els rescatam, també, de prestatgeries en les quals no hem de voler que tals llibres recullin pols massa temps. He rellegit, doncs: Lovely d’Antònia Vicenç, un contundent exercici de sinceritat autobiogràfica. He descobert La carn que cruix de Bernat Nadal, amb versos que m’hauria plagut escriure jo mateix. I he descobert Les terrasses d’Avalon, de Miquel Cardell, escriptor intel.ligent que no trobo fàcil, que usa referents que no són els meus, i que sempre em deixa amb ganes de llegir més treballs seus. Gràcies als tres.

Aquesta, en base a un original de Ron Ranson: