Miquel Rayó

He llegit aquests dies passats en el llibre La matèria de l’esperit, d’en Jaume Cabré, que el poeta Agustí Bartra ha definit, en qualque moment, la poesia així: “escriure lletres de neu a l’ala de l’oreneta”. Admirable i preciosa definició del que, en realitat, no sabem ben bé què és o què potser, tal vegada un alè, una rampellada, un atac de follia tènue, l’expressió d’una impotència sobtada davant d’una meravella o d’un fet que ens causa temor… Surt avui al suplement Bellver, també (vegeu, si vos plau, l’entrada anterior), un requadre amb dues lectures d’aquestes darreres setmanes, i que naturalment recomano de manera molt sincera. L’adjunto. I adjunto també una de les tres darreres aquarel.les fetes fa pocs dies (de moment, uso paper de 300 gr, DINA3), que són just proves, pràctiques, paisatges imaginats, de vegades amb un punt d’abstracció, perquè no sé ni puc reproduir els que veig directament a través dels meus ulls. Qui sap si qualque dia n’aprendré!

Al suplement Bellver, del Diario de Mallorca, surt avui aquesta ressenya:

Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, un article sobre un dels meus temes preferits: caminar, especialment en els espais naturals. La fotografia no és molt bona, disculpau-me. Intentaré substituir-la aviat.

I una aquarel.la molt recent, per compensar el defecte esmentat:

D’ahir, aquesta pràctica amb niguls i voreres marines.

Comença el judici polític.

Pere Estelrich i Maria Moreno em convidaren a participar ahir en el seu programa a IB3 ràdio, dia 10 de febrer de 2019, doncs. Aquest és el resultat, entre els minuts 9,26 i 32,51. El programa es titula La ruta d’Orfeu, i vessa bon gust i cultura musical i de tota mena. Entre les questions de la conversa entre en Pere i jo hi ha tres peces musicals: la versió de Summertime (de l’òpera Porgy and Bess, de Gershwin) de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald, una preciosa interpretació del preludi de la primera suite de cel.lo de Bach, i el duet dit de les flors de l’opera Lakmé.

No vull que aquest web sigui un àmbit incòmode per ningú. Ni que sigui polític, sinó, cultural. Aquí vull parlar de llibres i d’aquarel.les i de viatges i d’excursions. Però, no puc callar davant tant d’odi contra la Catalunya independentista. “¡A por ellos!“, diuen. En el fons, l’Espanya castellana odia Catalunya, independentista o no. No deixaran d’intimidar-la fins que desaparegui la identitat catalana. Els molesta la diferència, que s’usi una altra llengua i es reivindiqui una altra identitat, antiga, tan digna com qualsevol altra. No entén res. Dreta i esquerra van a l’una, no hi ha cap matís. Qui el voldria posar és acusat de traïdor, de terrorista, d’antiespanyol… S’emboliquen amb banderes com a nacionalistes que són. Nacionalistes espanyols. No diuen una sola frase que no contingui la paraula màgica, Espanya. Tan poc se’n senten que han de reafirmar-ho en cada moment? No sé si s’ho han proposat, però, tot sona menaçant… Vessen agresivitat, manifesten odi: l’odi que diuen veure en els catalans independentistes. Si es mirassin al mirall dels meus ulls s’esverarien com jo m’esvero de veure’ls. Sembla que se consideren profetes o confrares d’una religió amb un sol dogma, el franquista “Unidad de España”. Parlen com il.luminats, exaltats, enrabiats… Hi ha molt de silenci de qui hauria de parlar per posar seny. No ho fa per por. I hi hauria d’haver més silenci en algunes veus desprestigiades. Domina el franquisme reviscolat, doncs, a dreta i esquerra. Fan por.

També amb molta d’il.lusió espero poder obrir aviat el nou poemari d’en Joan Perelló, una de les veus literàries mallorquines que sempre m’han interessat, des de fa molts d’anys. Molts. Evoco sovint la lectura dels seus primers llibres: Temptant l’equilibri, Baf de llavis, Carasses… En alguns assajà, crec que amb èxit, la prosa poètica. I dels darrers poemaris seus (ara no comento llibres seus de narració), en guardo una molt bona impressió, de qualitat, de sensibilitat. Crec que hi trobo preocupacions, diguem-ne, generacionals o de vida i de literatura: L’atlas deshabitat, Inventari d’omissions… Paisatge en pèl (AdiA) espera torn, doncs, a la prestatgeria dels llibres pendents de llegir durant aquest mes, si és possible. En qualsevol cas, Joan, enhorabona! D’Agustí Bartra m’espera Ecce Homo (Lleonard Muntaner), a cura de Sam Abrams. Noms i títol són una garantia. No conec, en canvi, res de Sonsoles Hernández Barbosa, nova poeta, i el seu Núcleos de evolución m’intriguen (Trea).  Aquesta sensació em predisposa a fer-ne una lectura diligent. He trobat en un boníssim estat de conservació aquest Incerta glòria de Joan Sales (Club Editor), un clàssic que -ho confesso amb vergonya- encara no he llegit mai. Sí, l’he trobat a la llibreria de segona mà que hi ha molt a prop de ca-nostra (massa a prop). Mira per on, pèro, hauré conegut aquest autor gràcies a què qualcú va vendre a aquesta llibreria el llibre per no tirar-lo. M’interessa molt aprendre -encara més, i mai no és suficient- sobre Frankenstein. Un mito literario en diálogo com la filosofía, las ciencias y las artes, en aquest volum d’estudis coordinat per Gonzalo M. Pavés i Tomás Martín (Berenice). I aprendre més de les pesqueres de cetacis a espanya a través d’aquest Chimán. La pesca ballenera moderna en la península ibérica d’Àlex Aguilar (UBe), que em deixa un bon amic i gran lector. Així que: a posar-se les piles! Per sort, aviat tendré les elleres noves, ben corregida la graduació.

Per recordar la publicació del llibre Els aucells de les Balears, del bon amic Joan Mayol, admirable intel.lectual i home de feina en els àmbits de la Biologia, la política i la cultura, i referent indiscutible del Conservacionisme. La relació dels seus mèrits seria un no acabar, i per això no els exposo aquí. I per homenatjar també la col.lecció Manuals d’Introducció a la Naturalesa de l’Editorial Moll, on hi varen publicar altres referents del moviment de defensa de la Naturalesa a les Balears (llibres que varen fer molt de bé i que varen ser molt útils): Josep Antoni Alcover, Enric Ramos, Anthony Bonner, Benigne Palos… Aina Bonner hi va fer els primers dibuixos. Tot això em sembla pura Història. I també biografia. Com gairebé sempre, demano disculpes per la còpia.

Un regal per a una ex-alumna trobada per atzar en un servei públic, on treballa com a administrativa, havent superat les oposicions corresponents. Espero que li agradi, i que l’accepti sense compromís. És un joc de blaus, fet en un moment en què res pus no acabava de sortir bé. Un exercici per reconciliar-te amb els pigments, amb els pinzells, amb l’aigua i amb el paper.