Repeticions

Crec que és la tercera versió que faig d’un aiguamoll que vàrem fotografiar no sé quan ni record on. Aquesta és l’aquarel.la d’un mateix motiu, doncs. La vaig fer ahir. Ja sabeu que els paisatges de les albuferes i aiguamolls i salobrars m’encanten. A veure si qualque dia arrib a fer-ne alguns de potables amb les aquarel.les.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

El cóp s’estreny

I és per tenir por. El cóp -ja ho sabeu- és la part final de certs tipus de xarxa de pesca on van a parar els peixos i no en poden sortir. Aquí em referesc al deep-state espanyol. Poc a poc el seu cóp s’estreny. Aquests dies n’hem tengut algunes mostres, d’aquest moviment de repressió lenta, de repressió que no ho sembla. Primer, que s’anuncii que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tendran un grup per seguir i denunciar delictes d’odi. Dels delictes d’odi ja sabeu que en pens: el delicte d’odi és una trampa. Al final, amb aquells dos actors de cap manera neutrals i indiscutiblement ideologitzats cap al pol nacionalista espanyol més caspós, només seran perseguits els delictes d’odi que ofenguin els qui comanden. Qualsevol comentari crític que no agradi al Poder podrà ser considerat delicte d’odi. El temps ho demostrarà. Pagaria per equivocar-me. Segon, la caparrudesa del fiscal perquè qualque tribunal -dos ja han dit que no, però falta el Suprem al qual acudeix ara i si fa falta acudirà al tribunal del Sant Ofici-, condemni na Tamara Carrasco per incitació via uasaps a la protesta independentista. Centenars de militars (nacionalistes espanyols, clar: patriotes) es passaren fa uns mesos un uasap expressant tranquil.lament que hom hauria d’afusellar 26.000.000 d’espanyols, i no va passar res. Clar: és que Carrasco és independentista i, per si passava, primer la varen acusar de terrorisme, quasi res! La Policia Nacional o la Guàrdia Civil, tant m’és, tan neutrals i tan rigoroses amb els seus informes… Tercer, el personatge Lesmes, patèticament carregat de punyetes, es permet renyar els partits polítics en un discurs institucional, i encara censurar els indults (ben migrats) que ha concedit (intel.ligentment) un Govern democràtic als independentistes catalans. Visca la independència dels poders! Això sí: ben alerta a criticar tu les sentències o el sistema o la carrera judicial o aquests jutges que es creuen ser els salvadors de la (seva) pàtria (afegiu sempre aquí l’adjectiu espanyol, per favor). Quart, el rei -penós!- ha reblat el clau amb un “Os ha leído la cartilla“. Menja morena, què oportú! Però, que el rei abandoni la seva neutralitat i faci palesa la seva manca d’avaluació crítica de les oportunitats no ens ha d’extranyar: “¡A por ellos!“, recordau? I per acabar-ho d’enllestir, el portantveu del Partit Popular -una de les tres dretes franquistes que tenim a Espanya, a les quals acompanya un PSOE de cada pic més acovardit i desorientat, però que s’anomenen, els quatre, “constitucionalistes”- declara publicament i sense cap vergonya que la majoria de jutges a Espanya estan a favor d’aquellt partit, el qual aviat governarà amb l’extrema dreta espanyola de negra història. I segurament té raó, aquest senyor, i això els espanyols s’ho haurien de fer mirar. Francament, jo, de cada dia tenc més por. Poc a poc, a Espanya, hom va retallant llibertats i drets. I la tendència va a pitjor, i amb més poca vergonya.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

De setembre, en queden dos terços

I tenc lectura per als dos terços i per a un mes sencer, sobretot, perquè no indic aquí les novetats que les editorials m’envien de literatura infantil i juvenil. Normalment, d’aquestes, només en penj aquí, en una entrada pròpia en cada cas, les ressenyes que es publiquen al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Moltes d’aquestes novetats destinades als infants i als joves se’n van directament al caramull de lectures que no faré mai (o quasi mai: sempre hi ha excepcions i sempre ens podem equivocar a l’hora de jutjar un text literari). Coment ara les lectures que no pertanyen a la classe abans dita. Per exemple, aquestes converses de n’Antoni Vidal Ferrando, admirat i estimat, amb en Miquel Àngel Vidal, reunides sota el títol de La mà de l’escriptor, i que edita Lleonard Muntaner, editor. En Miquel Àngel ha fet un bon treball, i l’agraesc. Quan vaig rebre la novetat, vaig “aparcar” totes les altres lectures: per devoció i per deure (gojós). Vidal Ferrando és únic. Tot un exemple. Bonhomia feta literatura de gran qualitat. De la mateixa editorial vaig comprar ahir Corfú, Cabrera, Martinica. Breviari d’illes i miratges, d’en Miquel Àngel Llauger. Intuesc de què va, i per això m’interessa molt especialment. De curiositats és també Mirabilia (en bona edició d’Anaya Touring), que és un Compendio de maravillas y asombros del Camino de Santiago, recollit per José C. Vales i Olga García Arrabal. A veure què. Els Dietaris de Stefan Zweig (Quaderns Crema) m’intimiden i m’estiren alhora. Feia temps que desijava poder-los llegir. Comprats, doncs. I a l’espera. No tardaré. Per ara tenc en les mans un pre-western (com en diuen els experts): El rapto de Marah, d’en Dale Van Every, que m’agrada prou com per voler-lo acabar. Una lectura de just i útil entreteniment.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Necessitat

Sovint, després de fer -d’intentar fer- una aquarel.la molt tècnica, d’acord amb els ensenyaments i les pràctiques que ens proposa un mestre, necessit vessar aigua i colors sobre papers usats, i improvisar paisatges (sobretot). Aquest és el cas. Tres imaginacions espontànies.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

50 anys

Al diari Última Hora, un bon article del periodista Joan J. Serra per recordar que fa ja 50 anys del primer recompte de voltors negres en les muntanyes de Mallorca. I és cert: els participants mantenim una molt bona relació d’amistat, i el bon humor quan ens trobam de temps en temps. D’aquells inicis vengueren moltes de coses. Algunes sens dubte importants per a la història i la cultura de les Balears contemporànies. Aquell 22 d’agost de 1971 jo encara no havia fet els 19 anys. Algun de nosaltres no tenia ni els 18. Com sempre, la informació sobre el paper és més completa ( i per cert, en una de les fotografies, el protagonista és en Vicenç Sastre, no sóc jo; en Vicenç mira cap a la cala Solleric, des del cim del puig gros de Ternelles). I com sempre, la reproducció fotogràfica que en faig és molt millorable.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Ah, les muntanyes!

Començam el curs del suplement Bellver del Diario de Mallorca i, gràcies al seu coordinador, en Pere Estelrich, hi surt una ressenya meva d’un clàssic de la literatura infantil i juvenil, reeditat, i molt bé, per Nórdica. Gràcies, doncs!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Lectures de setembre

Tornat del viatge d’una setmana al tercer tram, entre Santander i Ribadesella, del Camí del Nord -que anam fent des de fa uns anys na Xon i jo poc a poc, cada vegada més poc a poc, si he de ser franc-, m’atur avui, imprescindible visita!, a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre i, després de saludar en Josep, hi trob algunes coses que m’interessen. La primera és aquesta edició de Peñas Arriba, de José María de Pereda, de la col.lecció Crisol (Aguilar), alguns diminuts exemplars de la qual eren per ca-nostra quan jo era infant i també gràcies als quals vaig aficionar-me a la lectura. L’obra, antiga ja i carrinclona, sempre m’ha agradat molt i la tenc entre els llibres més estimats que he tengut la sort de poder llegir i rellegir moltes de vegades en la meva vida lectora. Per ventura ara ho tornaré a fer. Per cert: l’exemplar ha pertangut a la biblioteca de La Porciúncula. Prové, doncs, d’una esporgada. Mira per on. En boníssim estat compr (2 euros!, i em sap greu pels drets d’autor del bon amic autor del llibre) un exemplar de Palma, crònica sentimental, d’en Climent Picornell (ifelbook), amb fotografies del també gran, grandíssim amic, en Jaume Gual. He llegit i seguesc els textos, diguem-ne, rurals d’en Climent. A veure què ens diu el que sembla ser un text essencialment urbà. D’en Sebastia Bennassar, també conegut -què petit és el món literari local!-, me’n duc aquest Connie Island, que no conec (Viena). Sent curiositat. En Sebastià sempre explora amb intel.ligència. Crec que aquest El río del olvido, d’en Julio Llamazares (Alfaguara), és producte precisament de les caminades de l’autor. Vegem-lo, doncs. Un vertader llibre de viatges pel Tibet, Nepal i Sinkiang és Desde el lago del cielo, d’en Vikram Seth (Zeta). I de viatgeres i dones d’empenta parla na Cristina Morató en aquest Viajeras intrépidas y aventureras (debolsillo). D’ella em va agradar al seu moment Las reinas de África. Lectures de setembre, doncs. Seguirà fent calor. I començaré les classes una altra vegada amb en Juan José Herrera Lara: urbans amb l’aquarel.la. N’he d’aprendre!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

O un paisatge simple…

O pintar un paisatge simple, suggerent. Aquest em recorda les dunes del Marroc. Qui sap per quin motiu.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Cel encès

Si no saps què pots fer, pinta un cel, i almenys aprendràs (o t’acostaràs a aquest aprenentatge) com no fer el següent, si és que el present no t’agrada.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Una bona història

Per a mi, la gran pel.lícula de David Lynch és la que aquí es va titular Una història vertadera (potser hauria de ser La història d’en Straight, que és el llinatge del protagonista, o també Una història correcta, perquè straight té també aquest significat…, si no vaig errat). Lucubracions d’un que sap poc, tanmateix. Sé que no era el seu projecte ni el seu guió. Lynch era d’un altre món, certament; Lynch creava des d’una complexitat per a mi excessivament confusa i violenta. En aquella pel.lícula, però, Lynch demostra que sap humanitzar un relat, que sap fer les coses clares quan vol, que sap expressar la compassió i el perdó… I no obstant, Lynch serà venerat per Twin Peaks, per Mulholland Drive o per Fire Walk With Me, que són sens dubte grans obres renovadores del cinema contemporani i de la televisió moderna. Deixem-ho córrer: he llegit ara dos llibres ben sucosos sobre el personatge i sobre el seu cinema, que m’ha deixat el meu fill Joan, bon coneixedor del tema: Tres ensayos sobre Twin Peaks, de Pacôme Thiellement, i El hombre de otro lugar, de Dennis Lim (els dos editats per Alpha Decay). Llevant pols a les prestatgeries, he trobat La muntanya de l’Ànima, del xinès Gao Xingjian (Columna), premi Nobel de 2000, que no he arribat a abandonar ni a tirar ni a regalar en cap de les meves freqüents purgues a la biblioteca personal. Per què sempre reserv aquest llibre? No ho sé. La seva lectura em va deixar un pòsit, un record… El rellegiré ara i tal vegada entendré la raó d’haver-lo conservat. Tracta d’un llarg viatge… Les cartes de Robert Graves recollides a Entre luna y luna. Correspondencia 1914-1972 (Alianza) són reveladores d’una personalitat obsessiva i egocèntrica i alhora d’una intel.ligència de grandíssima dotació. Per a mi, la poesia de Robert Graves és massa hermètica i occidental. Deixa a banda la gent; cerca adeptes. És per a iniciats i per a lectors de llengua anglesa i que provenguin, a més, de la tradició poètica anglesa, amb la qual Graves enllaça i trenca alhora. Per descomptat no en discutiria mai la qualitat. Però, m’agrada més la seva narrativa i la seva “erudició creativa”, com qualcú va definir-la.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados