Miquel Rayó

Què està passant? Per què tanta mala notícia i tanta pena? No puc donar-hi crèdit. Ara és l’amic Rafel Crespí -professor, escriptor, polític- qui ens ha deixat, sobtadament. No és possible! No sé què dir. Em sento incapaç d’expressar el meu desconcert i el meu sentiment de tristesa. Per què, en Josep Maria? Per què, en Rafel? Ha mort en Rafel Crespí, ex-alumne meu de quan jo començava la meva feina de docent al col.legi Sant Antoni Abat de Son Ferriol. Érem amics. Ho vaig dir en una entrada en aquesta pàgina, dia 21 de novembre de 2017, quan en Rafel va fer que jo fos el Poeta del mes a l’Institut Berenguer d’Anòia d’Inca on treballava. Jo havia publilcat aquest any els meus poemaris. Els seus alumnes feren una lectura commovedora. Confesso que aquell dia va ser el primer dia de la meva vida en què vaig sentir-me, a la fi, escriptor. Gràcies, Rafel! Recupero, d’aquella entrada la fotografia en què els dos ens donam suport, jo molt agraït de la seva consideració. Rafel, Rafel…

Si he tengut un bon lector, ell és en Josep Maria Aloy. Lector i protector. Sé que, quan era el cas, defensava les meves obres, críticament i generósament alhora. Ferm en les seves opinions sobre autors i llibres, sempre ben fonamentades, i esclaridores. Ha cregut sempre, i d’aquí ve que li degui aquest brevíssim homenatge, en el meu treball d’escriptor, potser més que jo mateix. Ha sabut que els autors i autores de les Illes que escrivíem obres per a lectors infantils i juvenils érem una part important del fet cultural català. Ha mort. És desolador. Vaig parlar amb ell una estona quan va anunciar que deixaria de fer entrades al seu blog Mascaró de Proa. Va ser el maig passat… Cada entrada en el seu blog és una lliçó: tant de bo que no descomparegui el blog o que qualcú en faci una edició impresa de les entrades… Hem coincidit en jornades i congressos i publicacions dedicats a la literatura infantil i juvenil en llengua catalana, de la que n’era un grandíssim coneixedor i divulgador, sempre positiu a l’hora d’avaluar la feina dels autors i autores dels nostres Països Catalans; hem debatut en jurats de premis literaris. En recordo un especialment, a Menorca, amb en Pep Molist i les parelles. Dies feliços. I ara, no sé què dir. He après moltíssim d’ell. Ha estat un gran mestre per a tots els qui treballam en aquest petit i tan divers món literari nostrat. Ha estat un col.lega exemplar. Un bon amic. No puc fer altra cosa que enviar la meva més cordial abraçada a la seva família. I callar.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya meva de la versio adaptada de Moby Dick que edita ifeelbook, des de la traducció clàssica de na Maria Antònia Oliver. Edició arriscada, que paga la pena. Fa la versió en Josep Maria Pijoan.

No sé si l’expressió del títol d’aquesta entrada és correcta. El diccionari Pey de sinònims diu que “miscel.lània” té el sentit de “Vària, aplec, replega, arreplega“. El Franquesa no recull la paraula. Vull expressar amb ella la diversitat de lectures principals que emprenc aquest mes. Diversitat, dic. Hi ha molta distància, en efecte, entre els pensaments de Ralph Waldo Emerson sobre la naturalesa (recordem que Nietzsche l’admirava i que Thoreau en fou gairebé un deixeble intel.lectual, ideològic i literari) recollides al preciós volum Naturaleza (Nòrdica) i Las islas de la imprudencia, una novel.la històrica de Robert Graves, en edició de Folio, crec, que he trobat a la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra. I n’hi ha també molta, de distància, entre una novel.la clarament classificable dins el sub-gènere de cli-fi (ja ho sabeu si heu llegit algunes entrades anteriors en aquesta pàgina: clima-ficció) com és El deshielo, de Risto Isomäki (booket), un autor que desconeixia del tot i que ara sé que és un reconegut i actiu ecologista finlandès, escriptor de llibres de caràcter científic i de novel.les i, diguem-ne, el neo-western que edita Impedimenta amb grans expectatives: A lo lejos, d’Hernán Díaz. La publicitat promocional relaciona el llibre amb Meridiano de sangre, extraordinària i duríssima novel.la de Corman McCarthy, i amb El tramper, de Vardis Fisher, base de la pel.lícula Les aventures d’en Jeremiah Johnson. Poca broma, doncs! Així que estaré entretengut un parell de setmanes. Las hormigas completa el pòquer: un relat imagino que de ciència ficció escrita per Bernard Werber, Círculo de Lectores, rescatada també de la llibreria de segona mà. Sembla ser que Werber va fer una trilogia amb aquests animalons. Exploraré. I ara penso que no hi ha tanta distància entre aquests llibres disints. En tots hi ha naturalesa, aventura, viatges… Les meves preferències.

El coordinador del suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, el bon amic en Pere Estelrich, comenta l’acte que, si tot va com ha d’anar, farem demà a la llibreria Re-Read de Palma (carrer 31 de desembre, 213), a les 19,30 hores. M’ho faciliten la Societat Hispánica Jules Verne, i na Paula i en Josep, els gestors de la llibreria. El cartell és del dissenyador en Toni Bauzà. Gràcies a tothom!

Una més, i n’estic satisfet, perquè considero que ja és suggerent, i perquè convida a mirar. El que passa és que hom mai no ha d’estar satisfet del tot, sinó, que ha de voler aconseguir sempre el mateix grau, o més gran encara, d’atracció. Es tracta, doncs, d’anar fent.

Podeu veure la meva participació al programa Passejades, que condueixen i presenten na Maria Rosselló i en Vicenç Sastre, vell amic entranyable d’excursions, entre el minut 17:45 i el minut 24:00 aproximadament, tot i que paga la pena de mirar el programa sencer, i també els altres programes. Segur que més d’un d’ells vos anima a sortir de casa per caminar una bona estona per camins i senders de les Balears. Es tracta del capítol 28, titulat Del camí del cementeri de Deià a la cala dels Ribassos, emès dia 1 de ferber de 2020 (ahir, doncs).

Aigua i color. Pura màgia. Ara, imaginau-vos el que en deuen gaudir aquells que dominen la tècnica!

Nous camins, noves exploracions, indagacions, proves, pràctiques. On me menaran, si és que qualque dia m’aproximen a qualque lloc distant? Ho espero. No sé fins quan esperaré. Com en l’escriptura, aquest camí és llarg. Pot arribar a cansar. Per què costa tant expressar-se a través de qualsevol mitjà artístic? Deixo les divagacions inútils i adjunto dues aquarel.les. Una és nova, sí, en aspecte i textura, i nova amb colors. Seguesc la proposta -aigua, aigua- de Lena Gemzoe. Sí, aigua i pocs pigments, tres quatre (aquí hi ha groc azo, no sé com es deu dir en català, marró vandyke, ultramarí, potser verd oliva, i un rosa). I moviment…És el moviment el que fa córrer l’aigua sobre el paper (Arches de 300 gr, gra fi).Contrasta, certament, amb aquesta, més “normal”:

Ambdós són paisatges inventats. Facem, doncs, aquellt nou sender durant unes setmanes. Veurem què pot sortir-ne…

Acabarem el mes amb alguna lectura. No coneixia El río, d’Ana María Matute (Nórdica). Ara ja l’he llegit, i puc dir que és un gran llibre, beníssimament escrit, que mostra una part de l’Espanya profunda, antiga, castellana, interessantíssima i preciosa; allò que ara es nomena l’Espanya buida, la que em recorda la lectura de Los lobos de Morla de Valverde… Matute ens parla en el llibre de la seva infantesa: personatges, situacions, paisatges, aucells, plantes, noms, històries… Un món que ja no hi és. Tampoc coneixia Viajeros ingleses. Una expedición a Tasmania en busca del Edén, de Matthew Kneale (edhasa), una llarga, original i molt ben documentada narració sobre la Tasmania, o Terra de Van Diemen, colonial. En la novel.la es parla dels aborígens i la seva extinció, de l’enigmàtic i gairebé fantasmal llop marsupial, de les colònies de presos britànics, de la grotesca teoria de la “refrigeració divina”, dels contrabandistes de l’illa de Man… És una novel.la intel.ligent i divertida. Sí conec, en canvi La misión Barsac, que rellegesc amb gust, perquè s’ha convocat el Dia de llegir Jules Verne per part de la Sociedad Hispánica Jules Verne. De Verne en parlaré dia 7 a Re-read, al nou local (31 de desembre, 13), a les 19,30 hores. La novel.la, pòstuma, crec, mostra el costat més desagradable i ja decadent de Verne (el racisme indubtable, les pàgines intranscendents, les descripcions feixugues…), però, també la seva decepció final pels usos perversos que hom pot fer de la Ciència i de la Tecnologia. Gran Verne! L’edició és d’Adiax. I també conec El mundo sumergido, de J. G. Ballard (Minotauro), que rellegiré encantat, ara que en vaig parlar fa unes entrades en relació amb el tema de la ficció-climàtica (Cli-Fi). O sigui que, endavant!