D’acabar el mes

Es tracta d’això, i d’esperar pacientment els esdeveniments del mes vinent, novembre. No és un temps feliç. I de cada dia fa més vergonya haver de pertànyer a l’estat espanyol, incapaç de resoldre un conflicte si no és a cops i amb estratègies i cridòria fatxendosa de taverna i de caserna. Fa vergonya haver de ser, a la força, espanyol. Espanyol de la mena que ens imposa el franquisme residual, resistent, i malauradament dominant a dreta i esquerra. Impera el joc brut i la curtor. I de l’altra banda, em demano què es pensa fer que sigui prudent, possible, oportú? O es tirarà cap endavant amb les cucales posades i a veure què passa? Ho deixo aquí. Aquest no és el lloc per fer aquestes proclames que no interessen ningú. Aquí vull parlar de llibres, aquarel·les, excursions, viatges… De vida, doncs, d’il·lusions, de quimeres. He de parlar de la Rota Vicentina, bona caminada per la costa portuguesa. Però, no, ara. Rellegesc Peter Handke, i m’agrada, m’agrada, m’agrada. I de llibres nous? Doncs, aquesta preciosa Petita filosofia dels ocells (Angle), de Philippe J. Dubois i Élise Rousseau, que és en realitat un petit manual de reflexió i d’autoajuda. Sento la curiositat de llegir-lo pel fet que usi els aucells com a motiu. De semblant tarannà és aquest Camine (Blume), de Sholto Radford, que no pot faltar en la meva biblioteca sobre el tema. És, en canvi, narrativa Ángulo de reposo (Libros del Asteroide), de Wallace Stegner, que ens han regalat uns bons amics (gràcies!), i és multiforme i multi gènere, crec, el que Jaume Sisa ens proposa a Els llibres galàctics 1966-2018 (Anagrama), en dos volums. Per tant, tenc lectura pendent, i deixo de banda com sempre les novetats de literatura per a infants i joves, de les quals en vaig fent, com em pertoca i si escau, les ressenyes pertinents. Mentrestant, vaig fent aquarel·les. Sí.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Seguir

Més pràctiques, i més proves: diferents estils, diferents eines i processos, diferents papers (Arches de grams diferents, Schut)… Un paisatge camperol (poc habitual en el meu treball, i que prové de les pràctiques que ens recomanava fer na Idoia Lasagabaster al seu esplèndid curset, que ja he comentat aquí), un díptic, i un paisatge (?) abstracte fet amb l’espàtula (es nomena així?) i només amb siena clar, sèpia, blau ceruli i tinta neutra (crec que no me’n deixo cap, de color). Com sempre, les fotografies són horroroses. Per si no fos prou, ahir se’m va trencar el vidre protector de l’objectiu de la càmera del mòbil! No sé si tendrà remei!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Boníssim llibre, horrible fotografia

No hi ha manera! Una mala fotografia (qualque dia, ho prometo, faré de canviar-la) per a la ressenya d’avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Un llibre preciós de veres. Me sap molt de greu, Andreu, bon amic, això de la malíssima fotografia de la ressenya! L’important: has (heu) fet un treball esplèndid en tots els sentits. Enhorabona!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Marina nova i premi Nobel de literatura

De fa una setmana, és aquesta aquarel.la, just d’abans de partir a caminar amb na Xon i amb alguns amics i amigues per la Rota Vicentina, al sud-oest de Portugal. Una excursió preciosa de la qual parlaré en una nova entrada. Ara, i això ho comento de passada, estic satisfet pel premi Nobel atorgat a Peter Handke, un autor dels que jo nomeno “rars”. He llegit, amb els anys vàries coses seves: El peso del mundo, La tarde de un escritor (el llibre que em va iniciar a la seva escriptura singular), Lucie en el bosque con estas cosas de ahí, Ayer, de camino, i Ensayo sobre el lugar silencioso… Sempre m’he quedat amb la sensació d’haver conegut textos infreqüents, notables. I en canvi, no conec res -ni en coneixia el nom ni l’existència física ni literària- de l’altra autora premiada: Olga Tokarczuk. Si és tan intreressant com na Zymboszka, ja m’agrada. Però, avui, ara, jo volia només penjar una marina nova, feta uns dies abans de partir de viatge. És aquesta, i n’estic content. Paper Schut Aquarel Noblesse, de 30×40 cm, 300 gr, cold pressed.A la fotografia li manca un poc de llum.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Un díptic rosat

Aquest, en paper Arches de 18 x 26, i de 185 gr., gra gruixat.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

I ara, a practicar

Aquest cap de setmana he assistit a un curs d’aquarel·la impartit per l’aquarel·lista na Idoia Lasagabaster al taller de n’Aina Amengual i en Jaume Gual a Sa Cabaneta. Ha estat, per a mi, i crec que per a tots els assistents, una experiència magnífica. Na Idoia és una excel·lent pedagoga, apassionada amb el que fa, estimula la llibertat i la creativitat, i sobretot dedica temps durant el taller a cadascun dels assistents fent correccions i impartint consells i demostracions que obtenen el millor dels nostres treballs, sigui quin sigui el nivell que tenguin. De les pràctiques que proposava, jo vaig triar-ne dues ben lluny de la meva zona de confort (unes flors i un nocturn) i una del meu camp principal d’interès (un paisatge: una marina). Gràcies a l’ajuda, a les pinzellades i als suggeriments de na Idoia, n’he quedat mol satisfet. Els teniu a continuació, encara amb un poc d’humitat. Animat, segur que en les properes setmanes intentaré fer algunes de les altres pràctiques proposades en el taller. Això sí: na Idoia ja no hi serà per mostrar-me les possibles solucions per a cada cas i per superar les meves limitacions. Veure-la treballar i escoltar com explica el que està fent és molt interessant i alliçonador. Gràcies, Idoia! I gràcies a n’Aina i a en Jaume per deixar-nos el seu espai. I ara, a practicar!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Un bon llibre, i disculpau-me

Sí, disculpau-me per l’equivocació amb el nom de l’autora. On diu Maria Carme Roca ha de dir, en aquest cas, Maria Mercè Roca. Ho sento molt. Què pensava, jo, quan escrivia la ressenya d’aquest boníssim llibre, tan positivament veterà? I com és que només vaig equivocar-me una vegada, quan el nom surt tres vegades…? Misteris de la ment i de les presses, i de tot plegat. Per sort, com deia Borges, els diaris són un museu de “minúcias efímeras”. Però, l’autora mereix que li demani disculpes, i ho faig apesarat, i alhora convençut que comprendrà l’error i en efecte me’l disculparà. També l’editor haurà de disculpar-me. I a vosaltres vos demano el mateix. Aquí, sovint ens confonen a Miquel Àngel Rayó i a mi… Els dos pedagogs, i els dos treballadors de la cultura i de la docència. No en parlem pus. Surt, avui, doncs, aquesta ressenya d’un de veres bon llibre.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Aniversari

Seixanta-set. 67 anys. És inútil comentar la celeritat amb què el temps passa, perquè encara me veig com aquell nin que als estius es passava hores i hores al porxo del terrat de la casa on vivíem observant el vol de les falzies i llegint novel·les d’aventures. No enyoro aquells anys ni aquell nin ni aquella casa. Enyoro l’esperit amb què el subjecte que jo era aleshores observava els aucells, fascinants, i com els escoltava xisclar al vol, i enyoro l’ànim i les expectatives delicioses amb què aquest subjecte infantil penetrava en les lectures que, per sort, em varen fer lector. No vull mitificar res: jo era un nin molt poruc i innocent, i havent perdut amb el pas del temps la innocència continuo tenint por. Seixanta-set anys, doncs. Massa bé! “Cada passa que facis a la terra ha de ser una pregària” (Charmaine White Face, índia lakota oglagla, 1993). He trobat, entre d’altres, aquesta perla ètica en les pàgines de La saviesa de l’indi americà, una antologia de pensaments de les cultures (o nacions, si voleu) índies nord-americanes elaborada per Joseph Bruchac (Olañeta). M’han regalat avui, precisament i parlant de caminar, els breus assajos clàssics de William Hazlitt i Robert Louis Stevenson sobre Caminar (Nórdica), que ja conec, perquè en tenc una edició de fa anys, i perquè els he usat sovint com a font de notes.  Vull repetir-ne la lectura; el regal me’n dóna l’ocasió i l’oportunitat. El tema m’interessa molt. M’agradaria, dit això, sortir a caminar demà, a muntanya. Fa calor encara, i això és un obstacle que facilita la peresa. I també em deturen obligacions menors domèstiques, que poden ser una altra bona excusa per no sortir… També m’han obsequiat un manga, avui, molt del meu gust: El perro enamorado de las estrellas, de Takashi Murakami (Ponent Món). Estic repassant, aquests dies, la poesia estranya (dir estranya és dir poc) de Leopoldo María Panero, Poesía completa  (2000-2010), a cura de Túa Blesa (Visor), i vull rellegir El factor humano, de John Carlin (Seix Barral). Segur que aprendré molt dels Lleures i converses d’un filòleg, de Joan Coromines (Club Editor), sempre que aquest mestre no parli d’allò més profund de la gramàtica, apte només per a entesos en aquesta disciplina. Coromines és un dels homes admirables de la nostra cultura. Serà un deure llegir les Cartes d’un condemnat a mort, d’Antoni Ferrer Tramunt (1913-1939), editades per Moll. Llegir-les perquè no se’n perdi la memòria: un deure cívic. Bona part d’aquests llibres els he trobat a la llibreria de segona mà. Amb tanta lectura i amb les aquarel·les i els compromisos, voleu dir-me d’on puc traure temps per escriure si, a més, no en tenc ganes? I si preparàs ja la motxilla? I si abandonàs tanta de verba? I si m’hi posàs d’una vegada?

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Entre i entre

Feia dues o tres setmanes que no tocava els pinzells. Entre lectura i lectura, cal trobar temps per practicar paisatges, el tema que per ara més m’interessa de l’aquarel·la. Aquests tres són de despús-ahir i d’ahir.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Tresors en una cova

La llibreria de segona mà que hi ha prop de ca-nostra és com la cova d’Alí Baba -o com sigui que s’hagi d’escriure el nom d’aquest famós lladre de rondalla persa o àrab. És plena de tresors. O de peces valuoses, pedres, tumbagues, camafeus, etcètera, que pots descobrir quan menys t’ho penses quan cerques entre els moltíssims llibres que ja hi ha i que constantment es renoven. De vegades, fins i tot pot semblar que hi ha qualque sintonia estranya entre un llibre o un autor que és al teu pensament durant uns dies i la llibreria. De cop, te’l trobes, el llibre o un llibre de l’autor que pensaves. Tot és atzar, doncs. També la lectura. Necessitava Turguenev i Gogol…, doncs, aquí els teniu: Niuada de gentilhomes i Ànimes mortes, respectivament, i en català (Edicions 62 i La Caixa). I de sobte, allà, en el lloc més inesperat, Friedrich Hölderlin i el seu Hiperió (Libros Hiperión), llibre que recordo haver llegit molt malament fa massa temps. Potser ara tenc l’edat suficient i l’experiència lectora per gaudir-ne. L’he començat, ja, i em felicito. Cert és que la vida de l’autor provoca llàstima. Mr. Holmes és un divertiment enginyós de Mitch Cullin (Roca), un homenatge al detectiu Sherlock Holmes i al seu creador, i recordo amb gust la pel·lícula que se’n va fer fa uns anys. Hi ha abelles. Lady Susan me permet anar completant, a poc a poc, passa a passa, llibre a llibre, la lectura sencera de l’obra de Jane Austen, formidable novel·lista, tota trobada a la llibreria que dic. El color dels meus somnis recull unes converses de Joan Miró amb Georges Raillard (Lleonard Muntaner) i hi esclaten idees magnífiques sobre l’art i els artistes, com per exemple aquesta hipòtesi de la superioritat del pintor sobre el poeta, que puc compartir i entendre: “Cap mot, diu Raillard referint-se a Miró, pot designar allò que té lloc entre aquest racó i la cosa que hi ha enganxada, que vós designareu amb un traç de carbonet” (pàgina 115). Ah, i què me’n dieu d’Emilio Salgari i els seus pirates, Los tigres de Mompracem (Alianza)? Re-lectura d’enyors, que he fet en un no-res, encara amb plaer. Si jo no hagués estat un (altre) apassionat lector infantil de Salgari, no hauria pogut escriure mai la narració El corsari, on cito aquest autor i també Cunqueiro i Odisseu i Pinotxo… Perquè, els meus escrits són plens de referències a altres autors i a altres obres, un aspecte que Marta Luna, generosa, va saber llegir i destacar en la presentació que va fer del meu treball en l’acte d’entrega del premi Aurora Díaz-Plaja, dissabte passat a la Setmana del llibre en català a Barcelona. Amb el premi, honorífic, i que certament m’honora, hi va una ploma preciosa, que usaré amb il·lusió per emplenar els meus quaderns amb no sé ben bé què. Gràcies.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados