Versos que justifiquen

Aquests versos justificarien, només ells, una vocació poètica, un treball d’anys, de dècades, incansable. Són d’en Miquel López Crespí, escritor nostre, d’aquí i d’arreu; amic. Els trob avui de casualitat, perquè estic regirant llibres, en el volum El Cant de la Sibil.la (2006). M’agraden i els copio aquí, per deixar-ne constància:

Llegir Homer sota les pinedes.

Sentir les ones colpejar l’arena de la platja“.

Gràcies, Miquel!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Lectura crítica, 3

Doncs, sí: he intentat llegir el segon volum de la sèrie juvenil de la qual vaig parlar en una entrada anterior…, i he desistit abans d’acabar. Me cau de les mans. El llibre, com el primer volum de la sèrie, està molt ben escrit. No pot negar-se-li aquesta condició. La persona que l’ha escrit ha fet una feinada. Demostra ofici i voluntat. En sap. ha construït un món. Té, el volum, pàgines i fins i tot capítols sencers de gran interès, però, de cop, no em demaneu per quina raó, l’acció decau per a mi, els personatges se’m fan inversemblants i deixen d’interessar-me les seves peripècies. Penso que, potser, de tots els llibres de la sèrie bastaria haver-ne fet un. Ara bé: qui sóc jo per dir una tal cosa? Com puc gosar de suggerir res? A(lguna) R(reflexió) M(és)? Sí, i notable. El coordinador del suplement cultural del Diario de Mallorca, Bellver, en el qual jo hi col.laboro amb ressenyes/crítiques de llibres per a infants i joves, i altres, és home de molts de talents, polifacètic i tenaç, feineríssim. Cada any té el bon sentit de publicar una doble pàgina del suplement entorn de la data de la Festa del Llibre, en les quals pàgines els “prescriptors”, els “crítics”, els qui presenten i ressenyen obres per a lectors infants i joves són, precisament, al.lots i al.lotes d’entre 12 i 17 anys. Són dues pàgines molt llegidores, que contenen una desena llarga de recomanacions de lectura… Les pàgines tenen un títol: Els joves recomanen. On vull anar? De les lectures recomanades per aquests lectors joves, jo en conec excassament dues o tres. Totes són obres actuals, excepte qualque clàssic com L’illa del tresor. I moltes són de lectura obligada als centres educatius… Vull dir, en resum, que aquestes recomanacions de llibres que provenen de la lectura de joves lectors no coincideixen amb les que jo pugui fer des de la meva afecció lectora, suposadament (més) entesa. Qui té raó, doncs? Vull pensar que tothom; així és de sorprenent la lectura literària. I de contradictòria. Per espassar-me, i tal vegada alleugerir, la sensació de dubte que exposo, vet aquí una aquarel.la que vaig fer ahir, en una tarda de calor humit, a casa. Potser em va pegar una rauxa. El paper és Arches de 300 gr., gra fi, de 26×36 cm. Vaig aplicar directament el pigment dels tubs, vaig passar el hake banyat i qualque altre pinzell, vaig gratar-hi un poc amb el cantó d’una tarja de crèdit, vaig passar-hi un poc de paper higiènic… El que he dit: un rampell.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Companyies

Fa anys vaig usar frases literals dels textos de Ramon Llull per simular estones de la conversa d’un personatge singular de nom Quernablan en les pàgines de la meva novel.la L’ungla de la gran bèstia (Moll, 1997). La següent n’és un exemple: “compania no vull haver sinó de Déu e d’arbres, herbes, aucells, bèsties salvatges, aigúes, fonts prats e ribatges, sol, lluna, estelles, cor neguna d’estes coses no embarguen l’anima a contemplar son Déu“, que sembla un compendi del més pur franciscanisme, i que prové del Llibre d’Evast i Blanquerna. He usat també aquesta frase en algunes conferències i escrits. M’agrada i m’agrada reflexionar-hi. Avui n’he trobat una de Carl Gustav Jung en un llibre titulat La sabiduría de los lobos, de Elli H. Radinger (Urano, 2018), que l’usa d’entradeta a un dels capítols. Diu Radinger que diu Jung (traduesc): “I no obstant, hi ha tantes coses que m’omplen: les plantes, els animals, els niguls, el dia i la nit, i l’etern que hi ha en l’home. Com més insegur em sento de mi mateix, més creix en mi el sentiment de parentiu amb totes les coses” (p. 125). M’agrada també.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Com puc ser tan ignorant?

He trobat en la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra, un exemplar de textos escollits de John Ruskin, en una edició d’Olañeta (quí, si no?). Fins aquí, res (tot i que Ruskin és un important referent en la consideració de la naturalesa en les arts i en la vida, sovint menystingut ara fora de la cultura anglosaxona). El que m’ha sorprès, i ha posat en evidència la meva ignorància de tantes i tantes coses, és que la traducció d’aquests textos de Ruskin va ser feta per una persona nascuda a Mallorca (no hi va viure massa temps), i que va ser un dels grans intel.lectuals, ara gairebé oblidat, de la cultura catalana de principis de segle XX, progressista en molts de sentits (educació, urbanisme, protecionisme…). Aquest personatge és Cebrià de Montoliu (Palma, 1873-Albuquerque, Nou Mèxic, 1923). I a més, per si fos poc, seva és la primera versió de poemes de Walt Whitman traduïda a Espanya. En català. I va traduir Shakespeare al castellà. I Emerson i… De veres, com puc ser tan ignorant?

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Lectures i calor

Un agost calorós. Normal. Amb lectures sobre les que, després del dinar o a mitja tarda, si les tens a les mans, fas capades perquè inevitablement et ve la son, el subec omnipotent. Rellegir Tony Judt és necessari per recuperar el tremp ciutatà, per recuperar el sentit de l’esquerra (què és això, ara?). Provo de rellegir, i no em decepciona, Algo va mal (Taurus). Cal recuperar l’Estat, el sentit comunitari, la confiança entre la gent i en les institucions, la socialdemocràcia (com a mínim), les regulacions del mercat (el mercat és sempre criminal, si el deixen a lloure), l’esperit solidari… Els “dolents” sempre intenten dominar el pensament i pervertir els significats. En política i en economia sembla que ho han aconseguit. També ho intenten, incansables, en les manifestacions culturals. Prohibir cançons, acudits, revistes, espectacles, dibuixos, opinions…, tot això els agrada, i la gent callam. O no protestam prou. Un exemple: el que es conta a La plaga de los cómics, de David Hajdu (Es pop). Puc llegir ara l’antologia de poemes de Jaume Santandreu, Inventari d’oratges (de la col.lecció desapareguda Tià de sa Real, que finançava Sa Nostra), i Dansa nocturna, de Pere Joan Martorell (Moll), perquè els he trobat, aquests llibres, a la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra. Nous. No llegits? Jo els llegesc. I tenc pendent l’interessant Herois i personatges. La literatura juvenil de postguerra (1939-1949), de la desapareguda editorial palmesana Cort, pura història cultural. L’autor de l’estudi és Germà García Boned.  I també: Tanto tiempo pa esto, un catàleg-estudi sobre Johnny Roqueta, el personatge creat i animat per Rafel Vaquer, il.lustrador, i J. Tharrats, guionista, 1982-2008, i un curiós i vell recull de Conferencias y ensayos de Rabindranath Tagore (Esceliser) que, francament, m’atrau conèixer. Així que, calor i lectures. Subec i llum.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Aprendre amb un mestre

Aquest cap de setmana pasast he assistit a un curset impartit pel molt boníssim aquarel.lista Cesc Farré sobre la pintura de l’aigua (mar, ones, esquits, transparències, rius…). Ha estat molt interessant, perquè en Cesc és molt bon comunicador, i ha resultat molt intens (em fatiguen, cursets tan densos, però em són molt útils per veure i aprendre). S’ha desenvolupat a Palma al taller del també bon artista David Santos, amfitrió amable. De les tres pràctiques fetes només en puc mostrar dues, perquè la tercera és francament abominable. Aquí teniu, doncs, dues marines a la manera d’en Farré; una amb barques i reflexos i l’altra amb una ona que romp en la platja com a tema principal. Caldrà practicar molt més, en soc plenament conscient!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Lectura crítica, 2

Un poquet més de lectura i de crítica. ARM? Alguna reflexió més? Que els opinadors de lectures ens podem equivocar, com apuntava en l’entrada anterior, crec, és ben segur. Probable. Possible. En tenim dret, els lectors, d’equivocar-nos. Vegem-ne un exemple. M’han passat darrerament d’una editorial els volums d’una sèrie “perquè la llegesquis i en gaudeixis”. Gràcies. És una sèrie que ha resultat premiada volum a volum, i no dubto que merescudament premiada. No he pogut ni acabar el primer volum: no em diu res. Llegiré el segon i els altres volums? Per a què? Estic equivocat? És possible. És probable. És segur? Sóc injust? És injusta la lectura o el veredicte que la lectura, en aquest cas la no-lectura, em faria lliurar? Què difícil! Com justifico aquesta disparitat de criteri amb aquests altres lectors que han premiat una tan gran feinada? Qüestió de gustos? D’interessos propis? De circumstàncies sobre les que n’ignoro el sentit? Els personatges no acaben de resultar-me atractius. El relat és demorat; podria portar més ànim… Podria apuntar més notes de la meva lectura. En definitiva, no ressenyaré la sèrie al suplement Bellver. O sí? Perquè, aquí se’m planteja un repte, o una obligació. M’hi empeny el respecte que dec a l’autor o l’autora (no vull donar pistes) per la seva gran i llarga i tenaç feina literària. I si el meu error de lector, de crític, queda en evidència quan llegesqui el segon volum, o quan m’enfronti al tercer o següents? L’autor també té drets. I un dels drets que té és el de ser llegit. Ho faré, doncs. Llegiré amb gust el segon volum de la sèrie. Potser no en tregui gust, al final. Però, puc assegurar que començaré la lectura amb gust. Pel dret que en té l’autor. Pel respecte que em mereix l’opinió dels altres premiadors. O per contrastar aquesta seva opinió amb la meva. A la feina, doncs! ARM? Doncs, sí: mai no he pogut llegir les sis darreres entregues de la sèrie de Harry Potter. M’agradà molt el primer volum. Del segon, vaig cansar-me’n abans d’arribar a la meitat. Els altres ni els he començat. Li reconec mèrits, a la sèrie del personatge Potter, molts, i interès. Són indiscutibles. Ho són? Però, dels set volums me’n sobren sis.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Parèntesi: lectura crítica

Merescut parèntesi estival. Durant el mes d’agost, el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca no es publica. Beníssim! Puc espaiar així les meves lectures de llibres per a infants i joves dels quals fer-ne la ressenya crítica (què és això?, què vol dir?) és la meva principal funció en el suplement. De vegades, no obstant, el coordinador em demana que comenti alguna altra obra no-LIJ, generalment de qualque autor local, o d’altres vegades sóc jo mateix qui proposa de fer un comentari crític de qualque llibre que m’ha plagut llegir. El coordinador és benvolent i comprensiu. Són bones ocupacions i les faig amb gust. A la prestatgeria de lectures pendents hi ha encara molts de llibres. Poc a poc vaig triant-los. Els llegesc. Alguns els deixo quan ja no em diuen res. Abans no era capaç d’aquest gest de refusament, que ara és imperatiu i que de cap manera vol ser de menyspreu vers l’autor o vers l’obra: simplement és que l’obra concreta no em diu res, que l’obra, aquesta obra, me cansa, que el que s’hi conta no estira la meva atenció a bastament. No puc perdre temps. No tenc paciència. Quins títols de LIJ reservo per a una lectura crítica durant aquest mes? Per ara, aquests tres: La cançó del cucut, de Frances Hardinge (Bambú), Doc Doggie. Unitat de medicina estrambòtica, de Vicent Dasí (Bromera, i ja apunto aquí que el títol em fa arrufar el nàs: espero equivocar-me) i Com un miratge, de Maria Mercè Roca (Barcanova), una obra que prové d’un molt llunyà 1988, de quan el món era diferent al d’ara. Veurem si aquest text resisteix una lectura nova. Si ‘editorial el publica novament és que hi confia. I si no la resisteix, benvinguda sigui l’edició. De quina manera, si no és així, hom pot homenatjar els nostres autors i autores? De quina manera, si no és així, hom pot recuperar els llibres que han senyat camins i que, possiblement, han marcat alguna vida? He de dir que no escric resssenyes si el text no em satisfà. Per què fer comentaris negatius del treball dels nostres col.legues? No cal. Segur que cada obra troba el seu lector. I si no el troba a la fi és que no és un bon text. O que no és un text per a nosaltres en aquest moment concret. Per què dir-ho publicament quan hi ha molts d’altres títols que sí mereixen un bon comentari? Sé de l’esforç que cal fer per redactar una sola frase. Imaginau-vos, doncs, el que costa fer un llibre! Pobres autors! Tot lector (probablement) s’equivoca (pot equivocar-se) en el judici que fa de les obres que llegeix. El país de les lectures és Terra ingcognita. Hi avançam sols, entre brossa o clots d’arena o escletxes o basses de fang o infestades de bèsties… Llegir és avançar malgrat tot. I si per un sender no trobam sortida per a les nostres passes, doncs, cercam senders nous, tiranys. O el feim nosaltres, el nou camí. Pregunta final: per què preferesc ara llegir a escriure?

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

La importància del model

També és essencial el model. Avui he fet aquestes dues versions del model que em suggereix l’esplèndida i dramàtica fotografia d’en Xisco Alario, publicada al Diario de Mallorca. La secció, setmanal, es titula Fotos corrientes, i surt els diumenges.  Aquest cel profund, aquest paisatge mariner m’ha temptat. És molt potent. Quasi inversemblant! N’he fet dues aquarel.les en una estona. La primera (dreta) ha resultat excessiva i negativament blava, i per si fos poc el paper no ha resistit gaire bé les manipulacions per treure’n els espais de claror… Queda grollera i falsa. De fet, no hauria de ser mostrada aquí. Què hi farem! No sé si és oportú mostrar els nyarros. La segona, a baix, m’agrada més. Aquí he intentat fer una mescla de colors més versemblants i més assosegadors i alhora he intentat escampar les aiguades amb més suavitat. He baixat l’horitzó. He reduit la superfície del mar. El paper és millor -o és més adequat al meu mode de fer, tampoc no en tenc les referències-, jo hi he treballat amb més prudència i, havent estudiat els errors anteriors, he anat amb més cura i amb més seny… En definitiva: prova inicial i repetició i, quan pugui, una altra repetició. Sé que no està acabat. No obstant, no el tocaré pus, aquest resultat. Si toques massa les aquarel.les, les fas malbé irremeiablement. Ho dic per experiència. I ho aconsellen els grans mestres.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

La importància del paper

Essencial! El paper, la qualitat, el gramatge, el format, etcètera, és essencial en la pràctica de l’aquarel.la. A més, hom ha de trobar -cadascú ha de trobar el seu: sembla mentida!- el paper que més s’avé a la forma pròpia i personal de fer els traços. Lamentablement, d’aquest, del paper usat per a aquesta simple marina, no en tenc cap referència, excepte la marca. Me’n regalà un full una bona miaga pintora. M’agrada com aquest paper deixa blancs a bastament -uso aquí el pinzell hake-, perquè també signifiquin alguna cosa. Almenys per a mi. La marina és feta seguint les maneres d’Aubrey Phillips, que és un grandísism mestre aquarel.lista.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados