Miquel Rayó

Una espècie de marina amb predomini dels colors terrosos, potser excessius. Algun traç de pintura l’he posat directament del tub al paper (un Arches reciclat, de 26×36 cm, 300 gr.). Segons un model d’Idòia Lasagabaster. Naturalment a una infinita distància! Com sempre, la fotografia és fluixa, un pèl desenfocada.

No coneixia El cuarto de Jacob, de Virginia Woolf (Lumen), i sento curiositat per saber com està escrita aquesta novel.la inicial, si ja anuncia el gran estil, personalíssim, de l’autora. Lectura nova, doncs. I també relectures: El canvi, del rar i enigmàtic Miquel Bauçà (Empúries), sempre sorprenent, Les desventures del jove Werther, de J.W. Goethe -quantes dècades fa que la vaig llegir, aquesta obra gairebé fundacional?- i una versió en castellà de Las flores del mal, de Baudelaire (Edaf) -que, francament, he oblidat en la seva totalitat. Potser per mor d’aquest oblit sento un cert estímul quan penso que rellegiré el llibre per avaluar novament si els textos, si els poemes tenen en mi el poder o el ressó o la influència que molts d’altres autors manifesten haver experimentat en llegir-les. Confesso que no ha estat el meu cas. Tal vegada no tenc prou sensibilitat per penetrar en el sentit que vessen, aquestes fleurs du mal. O potser no la tenia quan, fa també molt de temps, les vaig llegir. Veurem què passa en aquesta relectura en temps pandèmics i de desordres. Excepte l’obra de Bauçà, que és adquisició meva de quan es va editar per primer pic, les altres obres les he trobat desades en la prestatgeria que encara té a ca-nostra na Mar. Aprofitaré, doncs, abans que s’endugui els molts llibres que encara hi són.

Deixar-se guiar per l’aigua, el gest, la imaginació, la intuició… Aprofitar un background que et penses saber usar per fer alguna altra cosa. La forma d’un pinzell. Acabar fent -com és possible?- un fons marí de posidònia prou satisfactori (per a mi)… Atrevir-se. No deixar-ho.

O que surti un urbà suggeridor d’un altre intent, en un altre moment, mab uns altres colors, amb un altre paper…

Aquarel.la màgica.

Recordau que vaig dir que em feien por? Que tenen massa poder? Ells, que són covards i prepotents i mentiders, parlen amb grans paraulots d’honor i de pàtria. I d’herois. Van despullats, com el rei del conte. No són res. Són la por viva.

“Militars i jutges, jutges i militars, un còctel explosiu de poder paral·lel en una Espanya desvertebrada territorialment, esfilagarsada institucionalment i arruïnada econòmicament. I, per acabar-ho d’adobar, les revelacions de corrupció a la Casa Reial que afecten l’anterior cap de l’Estat i l’amenaça, cada vegada més seriosa, d’una explosió social davant del desproporcionat augment de la pobresa.” Espanya i el pols dels altres poders. José Antich.

“Que la Guardia Civil pretenda alimentar la acusación al Gobierno —como siempre, procedente de un abogado de trayectoria turbia— de prevaricar por autorizar la manifestación feminista del 8 de marzo es una prueba fehaciente de la voluntad políticamente conspiradora de los mandos del cuerpo…  Con todo, lo más significativo es la admisión a trámite de la denuncia por parte de la juez Carmen Rodríguez Medel. El coronel Diego Pérez de los Cobos es un fascista de trayectoria inequívoca y suficientemente conocida que, como hizo en Catalunya, actúa brutalmente, sin disimular nada, ejerciendo ostentosamente su impunidad…  Desde el año 2000 a esta parte, las fuerzas reaccionarias del Estado, con el amparo de un Partido Popular que votó no a la Constitución y de buena parte de la judicatura, se ha ido imponiendo progresivamente con leyes, ordenanzas y valores una interpretación de la Constitución objetivamente contraria e incluso opuesta al espíritu con el que fue redactada y votada el año 78. Lo ha expresado mejor que nadie la presidenta madrileña Isabel Díaz Ayuso, proclamando al fascista Pérez de los Cobos como un “héroe de la democracia española”, obviamente por la represión que dirigió contra los catalanes en 2017. Y en esta deriva los socialistas han ejercido de meros compañeros de viaje, convencidos de que si no molestaban a la bestia, les dejarían disfrutar alternancia, pero la bestia es insaciable. Primero los catalanes y después quien se ponga por delante.” ¿Quién apuñalará a Sánchez? Los jueces y la Guardia Civil. Jordi Barbeta.

“Si tuviera que resumir lo que voy a contarles, lo haría diciendo que el lawfare contra el gobierno progresista de España ya tiene el equivalente al instrucción 13 de Barcelona, y ustedes, queridos lectores, me entenderían perfectamente… El atropello de los derechos del delegado del Gobierno en Madrid, José Manuel Franco, que está llevando a cabo la juez Rodríguez-Medel está produciendo, como poco, un cierto volumen de material judicial, alguno de calidad democrática execrable, que si me dejan hacer de agorera, puede que acabe en la sala de Marchena como palanca para admitir una querella contra el presidente del Gobierno. La maniobra tiene claros antecedentes en el caso penal del procés y no precisan que se lo explique. Cuando una cosa funciona y mucha gente la aplaude porque comparte sus fines, la historia demuestra que acaba siendo utilizada contra otros… Esta operación espuria ya salió con Catalunya, llevo años contándoselo, y ahora todo apunta a que van a intentar reproducirla a escala nacional. Por eso siempre he creído que honestamente había que denunciar estos manejos y así lo hice. Lawfare ofrendado a mayor gloria política de la derecha y la ultraderecha.” El atropello de la juez Medel. Elisa Beni.

“Los guardias civiles, ya metidos en su papel de epidemiólogos sin titulación, tienen preparado su veredicto: “Por tanto, el Gobierno ya conocía desde el mes de enero la gravedad real de la epidemia”. Si la ciencia viviera en ese universo de ficción, ya tendríamos vacuna y tratamiento médico para las próximas diez pandemias.” Los bulos tienen las patas tan largas que acaban apareciendo en un informe de la Guardia Civil. Iñigo Saez de Ugarte.

I així podria transcriure fins a mil exemples. Naturalment, són textos publicats en diaris progressistes (ja en queden pocs) i catalans. Els de Madrid són premsa de la Cort, i ben alerta a sortir del solc! Fan vergonya! Però, és pijor que facin por. I ho saben. Primer la creen, després l’usen. És avès històric: sempre els ha anat bé. A Espanya ja no hi ha dreta democràtica. Bé, de fet no n’hi ha hagut mai, especialment se la va va carregar l’infame Aznar. Ells guanyaren una guerra i ho saben. El poder és seu. I ho és l’Estat, i ho és Espanya, per la gràcia de Déu. Des de fa segles són espanyols, castellans, mesetaris, imperials, catòlics, ignorants. I els que la perderen no saberen, no hem sabut, llevar-nos el seu jou del coll, i molts dels perdedors perden el cul quan es tracta de capgirar l’Estat, no fos cosa que… I invoquen la Constitució, que ja és propietat dels franquistes, com sempre ho ha estat… Blanc i en botella: jutges, empresaris, premsa, militars, partits d’extrema dreta violenta (fotografia de Colón: PP, VOX i Cs, i podem afegir-hi mig PSOE o més de mig) i la Corona, tots en un mateix tauler… Si això no és un intent de cop d’estat, què és?

I mentrestant, la crisi sanitària…

Poc a poc, molt poc a poc vaig fent les aquarel.les. Llegesc opinions, miro models i demostracions, estudio obres dels mestres… Poc a poc. Aquests dies he fet el que jo en dic marines. Paisatges. Puc semblar indulgent amb les meves pràctiques, i és necessari que ho sigui. No obstant, sóc exigent en la mesura que he de ser-ho. I tracto de fer variacions que m’imposin un deure, una novetat, un canvi. Ho he estat en l’escriptura, exigent. He de ser-ho en aquesta nova forma d’expressió. El problema és que, en aquesta ocasió, el temps de les oportunitats és molt reduit. I en el camp de la Literatura me sembla que ja no sé cercar pus… Millor no pensar-hi. Aquests dies he tirat molt de paper sollat a la paperera. Ahir mateix, per exemple, vaig fer dues aquarel.les. D’una només n’he pogut aprofitar un fragment (a l’esquerra). L’altra m’agrada. Satisfà un punt d’exigència i permet justificar la meva auto-indulgència. Trob que ja està prou bé, que palesa avenços si la comparam amb el que feia ja fa cinc anys. El paper és Hahnemühle de 300 gr., gra gruixat, 36×48 cm. Els colors: roig clar, taronja, siena natural, gris de Payne, blau de Prússia, i un tast de blanc, sèpia i terra cremada.

Doncs, sí, còmics, novel.la gràfica, tbo, tebeos, literatura en imatges…, com volgueu. Comprats avui, comanats fa una setmana, a Metròpolis, i obtinguts puntualment per la bona i amable feina de na Mirèia i en Bernat, als quals desitjo molta de sort en aquesta nova etapa empresarial i (pel que he sabut) vital. Enhorabona, i endavant! Què he comprat? No us en rigueu: un producte “local” i dos productes forans. El local és La saga d’Atlas i Axis, de Pau, en edició integral en català (Escápula còmics). Aventures èpiques amb referències geogràfiques i culturals de la nostra illa, amb cameos de personatges d’altres històries (el ca Milou, per exemple, o el conill Tambor, de la vella pel.lícula clàssica de Walt Disney Bambi), i algun extra que ja fris de poder trobar en les vinyetes. Els productes forans són ben diversos, tot i que els dos tenen en comú l’acció: d’una banda, un western, Texas Jack, d’Armand i Dubois (Yermo ediciones), i de l’altra, Las tribulaciones de Roxane (Yermo), una aventura a l’Himàlaia protagonitzada per Roxane Leduc, personatge femení creat per André Taymans, i que desconec. Però, ah, lector!, a la portada hi ha una muntanyenca amb motxilla, ulleres de glacera, bastó…, i hi ha al fons uns voltors i un templet -stupa- nepalí entre mutanyes nevades… I per si fos poc, el títol d’un dels dos episodis que conté el volum és La mano de Pangboche… La mà. O sigui… La mà del ieti!

He posat el títol “Horitzó” a aquesta aquarel.la:

Com si el miràs des de qualque cim, amb la mar, allà enfora… D’un qualsevol dels cims que enyoro tant en aquestes setmanes de confinament. Al final, tot anirà bé. És imperatiu que hi vagi.

No sé on acabo de llegir -segur que en unes declaracions de qualque aquarel.lista dels bons- que hom necessita haver fet un mínim de 1.000 (mil!) aquarel.les per començar a saber-ne un poc… Mil! Horror! No tenc temps per fer-ne tantes…! No me basten els anys en què potser mantindré les meves capacitats d’aprendre i d’expressar-me…, i a més, per si fos poc, tenc tantes altres coses per fer! Estic desolat, doncs. Aquesta informació és demolidora. Perquè, m’agradaria aprendre a poder fer qualque aquarel.la ben feta, digna de bon de veres de ser mostrada… Però, en fi: deixem-ho estar, i facem el que poguem, i esperem i tenguem paciència i constància.  I deixem que l’aigua ens ajudi amb el seu voler capriciós. I d’altra banda, qui em diu que aquesta afecció, quasi una febre, no em passa i em fuig del cap un dia qualsevol i em dedico, després, a la cria de caragols o a la col.lecció de plomes d’aucell? Aquí tenim les darreres aquarel.les fetes aquests dies. Confesso que n’he tirat directament a la paperera mitja dotzena. Són proves per aprofitar papers o per provar papers nous, o per imitar algun autor que admiro o per veure si sóc capaç d’aplicar alguna de les coses que he après fins ara. D’alguna aquarel.la d’aquestes, ho confesso amb vanitat, n’estic prou content. Sobretot, m’agrada la de la platja amb un tint de violeta en l’arenal. En canvi, la del paisatge tempestuós, té més intenció que correcció: té massa brutor en el primer pla. No vaig saber aturar-me a temps.

Repassant la lectura d’Alícia en terra de meravelles, he trobat aquesta peça de pura arqueologia lectora: un val de Llibres Mallorca, de quan la botigueta de llibres i discos estava ubicada just davant de la botiga de material de munanya Kènia…  Hi vaig comprar molts de llibres i molts de discos de jazz, a la llibreria dels Moll… Quan de temps fa? Aquest paper és d’un molt gran significat personal, doncs. De quin any deu ser? Per descomptat, d’abans de la posada en circulació dels euros, i d’abans del moment en què la llibreria va canviar d’ubicació. Sóc incapaç de posar una data. Deixaré aquest quefer als arqueòlegs. Les coses han canviat molt. I canviaran encara més. No sento cap enyorança dels temps passats, i intento escampar les moltes recances que em causa el record de moltes equivocacions i de tantes oportunitats perdudes. Millor felicitar-me per les ocasions aprofitades, siguin quins hagin estat els seus efectes. Les aigües flueixen riu avall; no hi posaré cap comporta.

Ho he dit en l’entrada anterior: havia d’anar a la llibreria Rata Corner a recollir uns llibres que hi tenia comanats. Ja he tornat. Els tres esperits animadors de la botiga estan bé, tranquils, i amb ganes; protegits. Beníssim, doncs! Al fons hi havia encara les meves aquarel.les penjades als murals expositors, crec que o vull creure que dignament. Ara fa tres mesos, gairebé exactes, de la inauguració de la meva petita i atrevida exposició: si n’han passat de coses en aquests mesos, sota l’aparença de què tot ha romàs aturat! Deixem-ho. Què tenc, doncs, de nou per llegir, gràcies al bon fer dels ratacorners? El dilema de Proust o el paseo de los sabios, de Javier Mina (Berenice) és una recomanació d’un bon amic caminador aragonès, els suggeriments del qual no poden ser llençats a la paperera, sinó atesos amb diligència i interès. És un llibre que no pot faltar a la meva biblioteca del caminar, i que ja no hi faltarà gràcies a en Luis.  Tampoc no hi ha de faltar, i ja no hi faltarà Sense fer mai el cim. Viatge a l’Himàlaia, de Paolo Cognetti (Navona): la crònica personal d’un viatge per les grans muntanyes d’allà enfora. En aquest cas, la recomanació vé d’un altre bon amic caminador, mallorquí, incansable: en Joan Carles. La lectura d’El noi de paper, de Jordi Folk (Edicions 62), respon a un interès meu per conèixer un poc millor l’obra per a lectors joves d’aquest autor, que té personalitat literària, té ofici, té capacitat de projecció, té un desig provocador… Segons ell mateix declara, El noi de paper és la seva millor obra. A veure.