Miquel Rayó

Veure a la fi (i poder mirar, tocar, olorar, llegir, recomanar, regalar, desar en la biblioteca) la realitat en forma de llibre d’un projecte literari i col.laboratiu llargament covat és molt satisfactori. Publicar ara aquest llibre de textos meus completats amb les il.lustracions commovedores i lluminoses de na Nívola Uyá és un privilegi, i un premi. Na Nívola va posar fa temps imatge a uns textos meus publicats mensualment a la simpàtica revista Borino Ros, que crearen a Ciutat na Rosa Campomar, na Mar Rayó i na Cata Sagrera l’any 2012. La meva intenció, llavors, era la de fer seguir les famílies -el públic diana de la revista- la petjada dels vells Parenòstics que jo llegia d’infant a ca la meva padrina Eusèbia, homenatjar un llibre admirable i massa oblidat de Roald Dahl, My year, i també posar de qualque manera al dia una rondalla que sempre m’ha causat admiració: Es dotze mesos i dues jaies, recollida per Antoni Maria Alcover  en el seu Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’Es Racó. El pas del temps, les estacions i els cicles naturals, els fenòmens meteorològics, el calendari, les lectures d’estiu, les festes, mites i tradicions populars, el santoral màgic que jo vivia de nin, els noms de les coses… Tot això i més vaig voler recollir-ho en aquelles col.laboracions a la revista i que ara estan reunides en aquest nou llibre tan bellament publicat per Disset Edició gràcies a la confiança que ens ha tengut l’editor i amic en Sebastià Marí, i a la bona feina dels dissenyadors i impressors. El títol del llibre és Dotze en fan un: una molt bona idea (i d’arrel popular, també) de na Nívola, companya en aquesta aventura, partícep d’aquesta il.lusió i cómplice de tantes esperances. Cal agrair la sort que sempre m’acompanya.

També inesperat. De fet, impensable a hores d’ara. A la paradeta de venda de llibres del centre de visitants del Parc Nacional de Doñana d’El Acebuche, hi trob exemplars a la venda d’aquests títols de n’Eusèbia i meu. No em digueu que això no sigui un vertader regal! He pogut visitar el parc la setmana passada. Hi he fet dues excursions molt completes. La marisma estava totalment anegada gràcies a les pluges d’aquestes darreres setmanes, i en conseqüència hi abundaven els aucells.

Acab de tornar a casa des de Tomares (Sevilla), on he assistit al Foro de Conservacion de la Naturaleza convocat per l’associació Iniciativa Natura (del Consejo Consultivo de la qual jo en sóc membre), i trob un regal inesperat en les pàgines de l’AraBalears d’aquest cap de setmana: un article d’en Jaume C. Pons Alorda sobre el meu Quadern de camp. Haikus del salobrar. Mil gràcies! Aquí el teniu (com sempre en una mala fotografia):

Una cosa més: que en Pons Alorda comenti un text meu amb un llarg comentari sobre l’obra d’en Hayao Miyazaki m’encanta!

Vaig deixar el Camí de Llevant a Santiago ( a Sant Jaume de Compostel.la) a finals de novembre de 2022. Vaig arribar fins a Toledo des d’Albaceta, sol. L’havia hagut d’interrompre a Albacete en la primavera anterior per mor del COVID. Des de llavors, diferents assumptes i ocupacions m’han tengut, diguem-ne, immobilitzat; entre ells, les operacions de cataractes a ambdós ulls i una intervenció cirúrgica per corregir una trencadura inguinal que entre l’abans i el després m’exigia assossec en l’exercici físic. Un cop superat tot això -aparentment- intentaré caminar el tram d’aquest Camino que va des de Toledo fins a Zamora en properes setmanes. No negaré una certa inquietud. Tanmateix, he de reconèixer que sóc dos anys més gran, i que de cada vegada les motxilles pesen més. Ho intentaré. Hi aniré en aquesta ocasió acompanyat d’un boníssim amic. I vull pensar que els podrem satisfer els nostres modestos objectius i gaudir de la nostra modestíssima caminada. El trajecte abasta uns 325 kilòmetres aproximadament. Quan acabem dependrà de quan comencem i de com estirem o arronsem les etapes. El camí és planer i els paisatges amples. Ens hem proposat de no fer, al principi, massa kilòmetres d’una tirada. Veurem com evoluciona la nostra disposició i el nostre ànim. Mantenir un promig de 25 km per jornada ens sembla prou bé. Si cal, però, rebaixar aquest nombre, el rebaixarem. I si un dia gosam de fer-ne més, els farem. Adaptar els objectius a les possibilitats reals és el més prudent. Qualcú somriurà amb la lectura de tantes precaucions. El que nosaltres volem és somriure en la nostra arribada a l’alberg de peregrins de Zamora, on, per cert, jo ja hi he romàs fa també molts d’anys. I és que el temps és implacable. Tenc el material a punt; i pesat. Les ganes a punt. La il.lusió a punt. Cal esperar encara unes setmanes. Tenc la confiança, a més, que ens farà bon temps. S’acosta el moment de la partida, doncs. Palma-Madrid, avió. Madrid-Toledo, tren. Toledo-Zamora, a peu.

Menys és més? Tant de bo que pogués aconseguir ser sempre tan simple! Ahir vaig fer dues aquarel.les. Una ha anat directament a la paperera. En canvi, aquesta, on hi ha una mínima expressió de colors i de traços, m’agrada. Com aconseguir sempre tanta simplicitat? Dimensió: 36×51 cm, en paper Arches de gra fi i de 300 grams.

He escrit, doncs, i ara pint i escric encara per evadir-me? També ho faig quan vaig pels camins amb la motxilla a l’esquena? Quan llegesc? D’ahir, aquesta altra raresa. Un estudi d’efectes. Potser exagerats, els efectes. Com es fa per printar amb senzillesa?

Una més. El dia a dia del mal en un estat criminal. Com és possible?

M’han remès aquesta informació, prou completa i generosa, publicada en un mitjà digital sobre la novetat que presentàrem, divendres passat a la llibreria Embat. Adjunt dues fotografies de l’acte. Gràcies a tothom.

Ahir vaig fer aquesta raresa. Ho dic pels colors, i per les cases que hi perfil (malament, com sempre). El paper és Arches de 300 grams i gra gros, i les dimensions 26×36 cm, aproximadament.

Un altre fragment de bosc i un paisatge… rar. Són proves sempre. Paper Arches de 300 grams. Gra gros i gra fi respectivament. El primer és de dimensions petites. L’altre és de 36×51 cm.