Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, un article sobre un dels meus temes preferits: caminar, especialment en els espais naturals. La fotografia no és molt bona, disculpau-me. Intentaré substituir-la aviat.
I una aquarel.la molt recent, per compensar el defecte esmentat:
D’ahir, aquesta pràctica amb niguls i voreres marines.
Pere Estelrich i Maria Moreno em convidaren a participar ahir en el seu programa a IB3 ràdio, dia 10 de febrer de 2019, doncs. Aquest és el resultat, entre els minuts 9,26 i 32,51. El programa es titula La ruta d’Orfeu, i vessa bon gust i cultura musical i de tota mena. Entre les questions de la conversa entre en Pere i jo hi ha tres peces musicals: la versió de Summertime (de l’òpera Porgy and Bess, de Gershwin) de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald, una preciosa interpretació del preludi de la primera suite de cel.lo de Bach, i el duet dit de les flors de l’opera Lakmé.
No vull que aquest web sigui un àmbit incòmode per ningú. Ni que sigui polític, sinó, cultural. Aquí vull parlar de llibres i d’aquarel.les i de viatges i d’excursions. Però, no puc callar davant tant d’odi contra la Catalunya independentista. “¡A por ellos!“, diuen. En el fons, l’Espanya castellana odia Catalunya, independentista o no. No deixaran d’intimidar-la fins que desaparegui la identitat catalana. Els molesta la diferència, que s’usi una altra llengua i es reivindiqui una altra identitat, antiga, tan digna com qualsevol altra. No entén res. Dreta i esquerra van a l’una, no hi ha cap matís. Qui el voldria posar és acusat de traïdor, de terrorista, d’antiespanyol… S’emboliquen amb banderes com a nacionalistes que són. Nacionalistes espanyols. No diuen una sola frase que no contingui la paraula màgica, Espanya. Tan poc se’n senten que han de reafirmar-ho en cada moment? No sé si s’ho han proposat, però, tot sona menaçant… Vessen agresivitat, manifesten odi: l’odi que diuen veure en els catalans independentistes. Si es mirassin al mirall dels meus ulls s’esverarien com jo m’esvero de veure’ls. Sembla que se consideren profetes o confrares d’una religió amb un sol dogma, el franquista “Unidad de España”. Parlen com il.luminats, exaltats, enrabiats… Hi ha molt de silenci de qui hauria de parlar per posar seny. No ho fa per por. I hi hauria d’haver més silenci en algunes veus desprestigiades. Domina el franquisme reviscolat, doncs, a dreta i esquerra. Fan por.
També amb molta d’il.lusió espero poder obrir aviat el nou poemari d’en Joan Perelló, una 
de les veus literàries mallorquines que sempre m’han interessat, des de fa molts d’anys. Molts. Evoco sovint la lectura dels seus primers llibres: Temptant l’equilibri, Baf de llavis, Carasses…
En alguns assajà, crec que amb èxit, la prosa poètica. I dels darrers poemaris seus (ara no comento llibres seus de narració), en guardo una molt bona impressió, de qualitat, de sensibilitat. Crec que hi trobo preocupacions, diguem-ne, generacionals o de vida i de literatura: L’atlas deshabitat, Inventari d’omissions… Paisatge en pèl (AdiA) espera torn, doncs, a la prestatgeria dels llibres pendents de llegir 
durant aquest mes, si és possible. En qualsevol cas, Joan, enhorabona! D’Agustí Bartra m’espera Ecce Homo (Lleonard Muntaner), a cura de Sam Abrams. Noms i títol són una gara
ntia. No conec, en canvi, res de Sonsoles Hernández Barbosa, nova poeta, i el seu Núcleos de evolución m’intriguen (Trea). Aquesta sensació em predisposa a fer-ne una lectura diligent. He trobat en un boníssim estat de conservació aquest Incerta glòria de Joan Sales (Club Editor), un clàssic que -ho confesso amb vergonya- encara no he llegit mai. Sí, l’he trobat a la llibreria de segona mà que hi ha molt a prop de ca-nostra (massa a prop). Mira per on, pèro, hauré conegut aquest
autor gràcies a què qualcú va vendre a aquesta llibreria el llibre per no tirar-lo. M’interessa molt aprendre -encara més, i mai no és suficient- sobre Frankenstein. Un mito literario en diá
logo com la filosofía, las ciencias y las artes, en aquest volum d’estudis coordinat per Gonzalo M. Pavés i Tomás Martín (Berenice). I aprendre més de les pesqueres de cetacis a espanya a través d’aquest Chimán. La pesca ballenera moderna en la península ibérica d’Àlex Aguilar (UBe), que em deixa un bon amic i gran lector. Així que: a posar-se les piles! Per sort, aviat tendré les elleres noves, ben corregida la graduació.
Per recordar la publicació del llibre Els aucells de les Balears, del bon amic Joan Mayol, admirable intel.lectual i home de feina en els àmbits de la Biologia, la política i la cultura, i referent indiscutible del Conservacionisme. La relació dels seus mèrits seria un no acabar, i per això no els exposo aquí. I per homenatjar també la col.lecció Manuals d’Introducció a la Naturalesa de l’Editorial Moll, on hi varen publicar altres referents del moviment de defensa de la Naturalesa a les Balears (llibres que varen fer molt de bé i que varen ser molt útils): Josep Antoni Alcover, Enric Ramos, Anthony Bonner, Benigne Palos… Aina Bonner hi va fer els primers dibuixos. Tot això em sembla pura Història. I també biografia. Com gairebé sempre, demano disculpes per la còpia.
Un regal per a una ex-alumna trobada per atzar en un servei públic, on treballa com a administrativa, havent superat les oposicions corresponents. Espero que li agradi, i que l’accepti sense compromís. És un joc de blaus, fet en un moment en què res pus no acabava de sortir bé. Un exercici per reconciliar-te amb els pigments, amb els pinzells, amb l’aigua i amb el paper.
Alguns llibres de febrer seran, són aquests. El que més ganes tenc de llegir, i m’ha arribat avui mateix per missatgeria directament
des de l’editorial Proa, és Amor, no estàs fatigat, la segona part de les memòries apassionants i apassionades d’en Gabriel Janer Manila. Ja he dit aquí que la primera part va ser un dels grans llibres de la literatura catalana al seu moment. En tenc grans expectatives. Mentrestant, acabo amb la lectura desvetlladora de la política colonial i racista, violenta sempre, dels Estats Units, basada en una ideologia supremacista de la qual no se n’escapen ni James Fenimore Cooper ni el mateix Walt Whitman ni l’autor d’El meravellós màgic d’Oz, per exemple.
A l’origen de la colonització -i en l’arrel intel.lectual del país- hi ha l’esperit usurpador i sovint
assassí, que hom justifica amb allò del “destí manifestat”. Terrible. Llegiu La historia indígena de Estados Unidos, de Roxanne Dunbar-Ortiz (Capitán Swing). Naturalment, els primers colons anglesos a l’Amèrica del Nord tenien un model d’ocupació, d’expoli, de genocidi: el dels descobridors espanyols i portuguesos, avalats per l’Església Catòlica. Descobridors, de què? Això sí, aquells seguien les idees del protestantisme calvinista… Espero que la lectura de La sociedad del cansancio, de Byung-Chul Han sigui igualment estimulant (Herder), i certament ha estat més assossegador El poder del bosque. Shinrin Yoku, del Dr. Qing Li (Roca), que intenta reconciliar-nos amb la Naturalesa. Continuo pintant:
Realitzat per Ariadna Alfonso, s’ha emès ahir migdia en el programa Méteo. Temps i Natura, que dirigeix i presenta Miquel Salamanca, un breu reportatge sobre el llibre Els aucells a les rondalles mallorquines i al cançoner. No puc fer cap altra cosa que agrair molt sincerament aquesta promoció del meu treball, que espero tengui qualque efecte positiu, per petit que sigui, en el millor coneixement i protecció de les aus silvestres i dels espais naturals, i òbviament de la cultura tradicional mallorquina. Gràcies, doncs!
