Miquel Rayó

Aquí he provat de fer terres amb siena natural, siena torrada, terra ombra torrada, gris de Payne i un toc de tinta neutra (colors Cotman), sobre paper d’oferta Michel de 300 gr, de dimensió dinA3. Proves, doncs. Aprenentatge.

Ignacio Sánchez-Cuenca senyala la rel ideològica de l’Espanya nacionalista.

I si, poc a poc, m’anàs acostant a allò que de veres m’agradaria trobar en l’expressió amb l’aquarel.la? Naturalment, seguesc models, copio mestres, interpreto possibilitats, imagino paisatges i en cerco en les memòries. I al final, l’atzar de la voluntat lliure de l’aigua i el pigment comanda. Cal subjectar-s’hi de moment, mentre que hom no troba la manera de servir-se’n.

Superant petits entrebancs domèstics i els que vénen de les rutines i/o de les novetats del dia a dia, la prestatgeria de lectures pendents està ben carregada. Poc a poc la vaig buidant, sobretot per fer lloc a altres llibres. Ha resultat molt interessant, però excessivament tècnica per al meu gust, la lectura d’El hombre de neandertal. En busca del genoma perdido, de Svante Pääbo (Alianza). La “cosa” neandertal sempre m’ha fascinat. El llibre permet saber com s’investiga tan intimament aquest antecessor nostre, en les estructures genètiques més elementals. Tot me sembla una mostra positivíssima de gran alçada intel.lectual i científica. El llibre del bon amic i col.lega de preocupacions ecologistes i socials Miquel Àngel Ballester ha de ser, en realitat, un avanç del que l’autor ens podrà oferir en el futur: elements de reflexió. Aquí recull converses sàvies i alliçonadores que ens ajuden a explicar un poc el món en què vivim. Recomano llegir les seves entrevistes publicades a L’alteritat en el diàleg (Lleonard Muntaner, editor). També he comprat amb delit Los Alpes en invierno (Siruela), un petit recull d’escrits del pioner de l’alpinisme britànic Leslie Stephen, que he mencionat sempre que he pogut en textos i conferències sobre el tema muntanyenc, que tant m’agrada. Veurem què és La sabiduría de los lobos, d’Elli H. Radinger (Urano). També la “cosa” del llop em fascina. A la llibreria de segona mà he trobat una edició bilingüe (castellà-anglès) de La tormenta perfecta (Engish Opening School), assaig/crònica de Sebastian Junger, que serví de base a la pel.lícula amb el mateix títol, de la qual en penjo el cartell promocional. Practicaré un poc el meu anglès, tan deficitari lamentablement. Hi ha encara més títols per encetar: els exposaré en una futura entrada. Per avui, ja n’hi ha prou!

Va ser abans de Nadal, dia 22 de desembre passat. Es tractava de donar a conèixer a la gent de Santanyí interessada el meu nou llibre Els aucells a les rondalles mallorquines i al cançoner (Documenta Balear, 2018), i fer-ho amb una conferència (que, com sempre en el meu cas, va resultar massa llarga: quina xerrera!). M’havia convidat a fer-la en Toni Mestre, vell amic, ornitòleg veterà, tenaç co-autor amb en Cosme Aguiló de l’importantíssim Atles ornitonímic de les Illes Balears. Organitzava l’acte l’activa associació cultural santanyinera Lausa, i a més, i per si fos poc, el gran poeta i novel.lista Antoni Vidal Ferrando (en la fotografia) hi va fer una generosa intervenció a l’inici (gràcies a tots!). Ara em plau penjar el video de la xerrada gravat per un dels membres de Lausa, i que podeu trobar en la xarxa, aquí. Sempre que tengueu paciència a bastament per escoltar-la. Gràcies, en qualsevol cas!

I que demostra, novament, que només les coses fetes amb força de voluntat, tenacitat i il.lusió deixen petjada. Vet aquí que, cosa rara, avui copiaré aquí una nota de premsa feliç. O que em fa feliç. S’hi explica que un programa de ràdio dedicat a la literatura infantil en llengua catalana pot durar, almenys, 25 anys! Una proesa, que hauria de ser, ai!, un fet normal. I que també dóna consistència a la feina de les emissores i mitjans de comunicació locals d’arreu de ca-nostra, en aquest cas Ràdio Vilafranca. Me l’envia el bon escriptor i amic en Pere Martí i Bertran, i em plau reproduir-la aquí, en aquest modest espai particular, sencera. I és que l’assumpte té mèrit, i és lloable. Aquesta és la nota de premsa:

RÀDIO VILAFRANCA – RESUM DEL PROGRAMA DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL “LLEGIR PER SENTIR”

 Locutor, entrevistador…: Josep M. Soler / Coordinador: Pere Martí i Bertran

 Inici del programa: Octubre 1993 (Curs 1993-1994) AQUEST CURS EN CELEBREM EL XXVè ANIVERSARI.

 Franja horària:

            Ha anat variant amb els anys. Enguany s’emet els dimecres a les 9 del vespre i els dissabtes a les 13h 30m. Des de l’any 2015 es penja a internet i, doncs, també es pot escoltar a través de la xarxa: http://www.rtvvilafranca.cat/programa/llegir-per-sentir

Sinopsi del programa:

 Un cop per setmana, un autor, il×lustrador o traductor (més excepcionalment el director de la col×lecció o l’editor) de literatura infantil i juvenil és entrevistat arran d’una obra seva recent. Durant uns 20 minuts en Josep M. Soler i l’entrevistat conversen sobre el llibre en concret, sobre la seva obra en general i, de vegades, sobre aspectes diversos relacionats amb la literatura infantil i juvenil. Alguna vegada s’han fet programes especials, com per exemple els dedicats a revistes infantils i juvenils en català, als jocs informàtics en català, a llibres teòrics sobre LIJ, a blogs de LIJ…

 Quatre vegades l’any (inici de curs, Nadal, sant Jordi i final de curs) el coordinador del programa, en Pere Martí i Bertran, fa de convidat i hi parla de novetats i de notícies de LIJ, hi presenta les editorials que hi passaran al llarg d’aquell trimestre…

El programa no és un programa per a un públic infantil o juvenil. Va adreçat fonamentalment a possibles prescriptors: pares, mares, avis, àvies, mestres…, a qui pot interessar de conèixer aquell llibre, o aquell autor, per recomanar-lo o comprar-lo. Per això ni les franges horàries ni les preguntes de l’entrevista, ni… són pensades de cara als infants.

 Gairebé durant vint anys, cada final de curs es va fer un sopar-tertúlia al restaurant Cal Ton de Vilafranca del Penedès, en el qual es convidaven els entrevistats, més la premsa especialitzada i gent del món editorial de LIJ. A les postres, s’hi debatia a l’entorn del tema triat durant aquell curs i des del curs 2001-2002 fins al 2011-12, s’hi va fer el lliurament del “Premi Aurora Díaz-Plaja d’articles d’anàlisi i estudi sobre la literatura infantil i juvenil catalana”, convocat per l’AELC.

En total hi han passat més de 500 persones diferents (336 autors; 75 il·lustradors; 31 traductors; 67 editors, curadors…), amb obra a 45 editorials, tant de grans grups com de petites, sobretot del Principat, però també d’arreu dels Països Catalans. Hem de tenir en compte que la majoria d’editorials hi han passat en més d’una ocasió, com també ho han fet una bona colla d’entrevistats. Els autors que hi han intervingut més vegades han estat Joan de Déu Prats, Ma. Carme Roca i Dolors Garcia Cornellà (7 vegades) i Pau-Joan Hernàndez i Josep-Francesc Delgado (8 vegades).

 També val la pena destacar que el programa sempre s’ha fet amb una visió de Països Catalans i per això hi han estat convidats, i hi han passat, autors i editorials d’arreu dels territoris de parla catalana. Quan s’ha dedicat el programar a títols no catalans, sempre ha estat perquè n’hi havia l’edició catalana (d’aquí que s’hagin entrevistat traductors i autors de fora de l’àmbit lingüístic que podien ser entrevistats en castellà: bascos, gallecs, espanyols…).

També cal assenyalar que l’any 2003, arran dels 10 anys de programa, va estar guardonat amb el premi Atlàntida, que atorga el Gremi d’Editors de Catalunya, i que l’any 2007 ho va ser amb el premi “Pàgines hertzianes” de la revista Faristol i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

Què vos sembla? No és, certament, un esforç admirable? Gràcies, amics Soler i Martí, per la vostra dedicació (en la fotografia de Jordi Morgades, d’esquerra a dreta)! Endavant!

Ressenya d’avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Una bona primera novel.la.

Sí, cercar l’essencial de cada expressió. No totes les línies d’un escrit són de qualitat o tenen prou interés. Prou que ho he après, això! Passa el mateix amb les aquarel.les. No tota l’aquarel.la és interessant, de vegades. Cal cercar el fragment, el detall, el recó, la perspectiva que sí sembla aportar alguna cosa especial a qui l’observa. Vet aquí un detall d’una de les que vaig penjar ahir. M’agrada molt, aquest detall. S’aproxima a allò que voldria expressar…

Són aquestes, ambdues en paper Bockingford, HOT pressed de 300 gr, dimensió DINA3. Colors Cotman i Windsor&Newton: ultramarí, siena natural i un toc de siena torrada, ombra torrada, un punt d’alitzarí (o com es digui), un altre toc de blau de Prússia i de gris de Payne i fins i tot de sèpia… Fetes amb el hake, com sempre.

Sí: l’hem caminat entre dia 27 i dia 30 de desembre passat na Xon i jo en quatre etapes, entre Castro Urdiales i Santander, de no massa quilòmetres cadascuna, i cada dia amb molt bon temps (tot el contrari de l’any passat, novembre). Bé, un horabaixa el temps va ser dolent, justament el que jo havia senyalat per visitar els aiguamolls de Santoña. Així i tot, un viatget esplèndid, amb dos acompanyants que feien turisme. Hem passat per Liendo, Güemes, Noja, Santoña… Paisatges rurals i també mariners. Hem visitat Santander, i els seus museus marítim i arqueològic, i el museu i la “neocova” d’Altamira, admirable i fascinant reproducció de la cova amb les pintures antigues, tan sorprenents per la seva altíssima qualitat artística. Hem menjat bé (El riojano, Ambigú, Puerto…). Dos inconvenients: massa asfalt (també els camins rurals de Cantàbria ja estan asfaltats), i un dels meus bastons es va rompre inesperadament. Paciència. Hem visitat Lièrganes, on hi ha una estàtua dedicada a l’”home-peix”, Entrambasmestas, Vega de Pas, les valls “pasiegas”… He fet uns dibuixos (les fotos són, com sempre, un poc imprecises).