Miquel Rayó

Una entrevista que em fa la periodista Natàlia Blanes, programa Som Grans. Podeu escoltar el programa sencer, perquè és ben  interessant. L’entrevista dura entre el minut 0,45 i el minut 17, aproximadament. No us perdeu, al final, la cançó sol·licitada: Flors de baladre, del grup UC. Una meravella. I per cert: és vera, sóc gran.

I quatre

No ens hem d’entretenir només corregint conseqüències.

José Mújica

Fets aquests apunts d’erudició pedantesca, quines són les novel·les que ara ens parlen de les conseqüències de canvis climàtics? Són conegudes i/o fàcils d’aconseguir:

J.C. Ballard: El mundo sumergido (1962), on la Terra  està inundada per la fusa dels gels polars. La sequía (1964), on el problema és l’escassetat d’aigua potable per mor de la contaminació de la mar, el cobriment per una capa de residus tòxics i espessos de la mar, i la impossibilitat de la formació de niguls i, per tant, de pluja.

George Turner: Las torres del olvido (1987), que presenta la fi d’un capitalisme per la conjunció de tres factors: fallida monetària, problemàtica social i canvi climàtic.

Cormac McCarthy: La carretera (2007), on es descriu un viatge d’un pare i un fill en un territori devastat per una causa no concretada (que podria ser una guerra nuclear o una crisi climàtica o una altra mena de crisi global).

Antti Tuomainen: El sanador (2010) és un thriller finlandès: un assassí mata els qui creu responsables de diluvis, epidèmies, crisi de refugiats climàtics.

Ian McEwan: Solar (2011), exposa de forma satírica el tema. La gent circula absolutament desorientada en la novel·la, entre ells un escultor mallorquí de figures de pingüins amb gel. En el llibre es nomena la cova de Ses Bruixes.

Kim Stanley Robinson: Nueva York, 2140 (2018) Nova York està submergida per la fusa dels pols. D’aquest mateix autor és la molt llegida i premiada trilogia: Marte (Marte Rojo, 1992, Marte Verde, 1993, i Marte Azul, 1996). Per cert que en el volum del còmic Valerian, La ciutat de les aigües movedisses, es presenta una Nova York inundada.   Molt interessant.

Michael Chrichton: Estado de Miedo (2004) és un thriller típic de l’autor de Parc Juràssic, que, en aquest cas, ens parla d’eco-terroristes, els quals segons Chrichton fan un ús pervers de les informacions científiques sobre els danys ambientals causats per l’activitat humana. Chrichton es mostra escèptic sobre el canvi climàtic. Expressa una ferma crítica sobre la politització de la ciència i l’ús sectari dels temors ambientals. Segons ell, som a 2004, les dades que evidencien l’escalfament global són conjectures que creen un estat de por irracional. Hom ha acusat l’autor d’estar al servei dels “negacionistes del canvi climàtic”. Potser, el que ell volia expressar era que cal sempre distingir entre veritat i mentida (fake, postveritat, etc.)

Margaret Attwood: MaddAddam (2013) és una trilogia, Orix y Crake (2003), El año del diluvio (2009) i MaddAddam (2013), que parla del futur d’una societat després d’un diluvi.

Paolo Bacigalupi: Cuchillo de agua (2016) conta com el riu Colorado s’eixuga en un futur no llunyà per una explotació excessiva, i presenta les conseqüències: refugiats per mor de la sequera, construcció d’embassaments per a reserva d’aigua, cerca de dipòsits naturals d’aigua convertida en un recurs de grandíssim valor, guerra per l’aigua, fronteres…

I seria injust no mencionar la novel·la Tierra de lobos (2008) d’Alberto Martínez Embid, escriptor i muntanyenc. Un thriller l’acció trepidant del qual es desenvolupa en uns Pirineus de l’any 2027, sotmesos a l’assot glaçador del canvi climàtic.

Hi ha altres llibres que, sense parlar explícitament de la crisi climàtica, s’hi poden relacionar de forma, diguem-ne, metafòrica, ja que de qualque manera presenten la Humanitat sencera enfrontada a un gran canvi sistèmic: Cançó de gel i foc (1996), recordem allò de ”Winter is coming”, la saga Dune de Frank Herbert (1965), o la potent trilogia de Jeff Vandermeer: Aniquilación, Autoridad i Aceptación (2014).

I pel que fa a la literatura infantil i juvenil, podem esmentar ja qualque títol de ficció climàtica:

New Earth Project, de David Moilet (2018), per exemple, una novel·la per a adolescents on es parla d’una Terra en perill l’any 2125 per mor de l’escalfament global, i com se cerca un destí extern per la Humanitat, amb la colonització d’un nou planeta.

Después de la nieve, de Sophie D. Crockett (2012), amb un món glaçat postapocalíptic, on la lluita per la supervivència posa a prova la dignitat i el caràcter dels protagonistes. Al final d’aquesta novel·la, també per a joves, diguem-ne a partir dels 12-13 anys, hi ha un inici de desglaç esperançador.

El secreto de Olga, de Patrícia García-Rojo, i Laura y el oso polar, de Vicente Muñoz Puelles, són aproximacions al tema des de narracions adreçades a lectors molt jovenets.

També hi ha alguna poesia, com aquest Canvi climàtic d’en Celdoni Fonoll, que diu, entre altres versos sensibles i alhora irònics:

I els Estats re-prepotents,/ -aquells que més empastifen-// fan el sord a l’evidència./ / Prou els científics prediquen,//  p’ro clamar en desert mesquí // ja ho feia Joan Baptista / / quan Judes era Fadrí… (fragment).

Naturalment, el tema és interminable.

Tercer

Estigueu junts // Conegueu les flors // Aneu lleugers

Gary Snyder (del poema “Als infants”)

Dit això, parlem a la fi de “Literatura i crisi climàtica”. I cal que diguem que ja existeix la “Cli-fi”: clima-ficció o ficció climàtica, categoria literària recent, potser un subgènere de la Sci-Fi que prové de la preocupació pels efectes dels canvis en el clima causats per l’acció humana. I com sempre en parlar de ciència ficció o derivades seves, cal parlar de Jules Verne.  En l’obra Sans dessus dessous (1889), publicada aquí com El secreto de Maston o Sin arriba ni abajo, Verne explica una compra de l’espai del Pol Nord comprès sobre el paral·lel 84 per explotar-ne recursos minerals, sobretot carbó, eliminant per a això la capa de gel que els cobreix. Com? Disparant un canó gegant des del Kilimanjaro, el retrocés brutal del qual farà moure’s eix terrestre, canviant la insolació de la superfície del planeta, causant la fusió dels pols i… causant que a moltes altres bandes del planeta hi hagi inundacions feréstegues i canvis, per exemple, d’alçada en relació al nou nivell de la mar. En tal cas, serien moltes les persones afectades negativament. Verne es preocupa de dir-nos com se’ls podria compensar. Es tracta, doncs, d’un canvi climàtic provocat pel desig de fer negoci (no ens sona, però, això?). El promotor del negoci és el Gun Club, grup d’artillers estatunidencs retirats que, vint anys abans, han enviat un projectil (amb la potència d’un canó colossal, també) a la Lluna, en De la terra a la lluna (1865) i A l’entorn de la Lluna (1870). Una clàusula del contracte de compra del Pol Nord és determinant: “Este derecho de propiedad no podrà caducar ni aun en el caso de que surgieran modificaciones, de cualquier naturaleza que fueran, en el estado geográfico y meteorológico de la Tierra” (p.16, Sin Arriba ni abajo, Orbis, 1987).

Esmentem de passada que algunes pel·lícules han escampat el tema ambiental i/o climàtic en la cultura popular, si més no, de forma indirecta: la veterana Soylent Green (Cuando el destino nos alcance, 1973), Waterworld (1995), El día de mañana (2004), La Carretera (2009), o la recent Aniquilación (2018), encara que en aquestes dues darreres no és ben bé un canvi climàtic el que provoca una situació post-apocalíptica. I no parlam aquí del tema nuclear, perquè escapa a allò que se’ns demana per a aquesta taula. Per desgràcia, i pel mateix motiu, tampoc puc parlar ara del cine de Hayao Miyazaki, amb obres ecologistes essencials d’animació com Nausica en el valle del viento (1984) o Ponyo en el acantilado (2008). Sé que la recent El tiempo contigo (2019), de Makoto Shinkai, parla del canvi climàtic. I per cert que tots tenim al cap el paisatge distòpic urbà, saturat, superpoblat, plujós i obscur de Los Ángeles –i la sensació de desassossec consegüent- que mostrà el primer Blade Runner (1982) fa quasi quaranta anys. Si el tema d’aquesta pel·lícula no era el canvi climàtic, l’entorn que presentava sí n’estava indubtablement afectat.

I no vull oblidar el món dels còmics, que considero literatura gràfica, perquè des dels inicis han tengut personatges o sèries on la preocupació ambiental, en general (no, climàtica particular), ha estat el centre del seu desplegament narratiu: Namor (1939), Aquaman (1941), protectors de la mar molt abans que Cousteau, la immensa The Saga of The Swamp Thing, La cosa del pantà, tot un al·legat ecologista, quan la feia Allan Moore (1983), o el rar Concrete (1986) i l’excessiu The Animal Man (1988). Són còmics realment ambientalistes de ficció, perquè conec que n’hi ha de més, diguem-ne, divulgatius-crítics, com Cambio Climático y sostenibilidad d’Alfonso López (2008), o com Puro Perú, recentment presentat a València, amb històries de Paco Roca (Premi Nacional del Còmic), Ana Miralles i Emilio Ruiz, Pam López i Francisco Sánchez, Teresa Valero, Juan Carlos San Román “Calo”, Javier de Isusi junto a Alex Orbe, Nuria Tamarit y Rubén Jiménez “el Rubencio”, amb portada de Sento Llobell.

Segon

Tot depèn de tota la resta.

Proverbi haida

És interessant recordar les hipòtesis d’en Jared Diamond, exposades sobretot a Colapso, on afirma que, per primera vegada ens enfrontam a un declivi global de la Humanitat (pàgina 48). Diamond enuncia les causes de les crisis de les societats humanes. Per a les antigues: la desforestació i destrucció de l’hàbitat; l’erosió, salinització i pèrdua de fertilitat del sòl; la gestió de l’aigua (falta, contaminació, tractament de l’aigua residual); caça i pesca excessiva; espècies introduïdes que esdevenen invasores; creixement de la població humana; augment de l’impacte o “petjada ecològica” per càpita en el medi ambient. Per a les modernes, a més: canvis climàtics originats per l’acció humana; excés de contaminació química tòxica en el medi; escassetat d’energia i consum excessiu dels recursos energètics globals; abús humà de la capacitat fotosintètica del planeta. De tanta problemàtica, és obvi que el ciutadà comú, i el creador comú, no en sap un borrall per construir-ne un relat o un text coherent.

D’altra banda, diu Yuval Noah Harari a 21 lliçons per al segle XXI: “Los humanos llevan aquí cientos de miles de años y han sobrevivido a numerosas edades de hielo y períodos cálidos. Sin embargo, la agricultura, las ciudades y las sociedades complejas existen desde hace no más de diez mil años. Durante este período, conocido como Holoceno, el clima del planeta ha sido relativamente estable. Cualquier desviación de los patrones del Holoceno planteará a las sociedades humanas actuales problemas enormes que nunca han conocido. Será como realizar un experimento con final abierto con miles de millones de cobayas. Y aunque la civilización humana acabara por adaptarse a las nuevas condiciones, ¡quién sabe cuántas víctimas podrían perecer en el proceso de adaptación!” (138), i afegeix: “Este experimento terrorífico ya se ha puesto en marcha” (139).

Confesso la meva pròpia incompetència al respecte. Parlo de la meva experiència, sense voler fer de la meva anècdota insignificant cap categoria. Me tenc per persona preocupada des de fa dècades per la diversa problemàtica ambiental, en tenc una certa consciència, i he participat en organitzacions ciutadanes de caràcter ambientalista. Però… I aquest “però” potser m’avergonyeix: del canvi climàtic no n’he estat prou compromès, més enllà d’aportar les quotes a les ONG que se’n preocupaven activament, tant en l’aspecte ambiental com social. M’he entretengut en aspectes més propers, en què podia intervenir de forma directa. Vull comentar, en relació amb el meu cas, tres punts.

Primer. L’any 1998 vaig publicar l’assaig Educació ambiental i llibres per a infants i joves, on relacionava llibres especialment adreçats a lectors joves (85 títols) amb diferents facetes de la problemàtica ambiental, a més de nombrosos referents bibliogràfics d’estudi de la literatura infantil i juvenil del moment. Doncs bé: no hi esmentava res del canvi climàtic. Cap llibre d’aquests no en parlava específicament. De disset categories ambientals que jo exposava en el text, ni una es referia a la crisi climàtica per se. Contaminació, minva de la capa d’ozó, pluja àcida…

Segon. Vaig fer-me realment conscient del problema climàtic gràcies a la lectura d’un article publicat a El País, on es deia que les principals companyies asseguradores de transports marítims ja calculaven les primes per assegurar el transport de mercaderia per rutes que s’obririen a l’Àrtic a conseqüència de canvis climàtics previsibles, fusió de gel inclosa. Va ser una fuetada cognitiva: “Si aquesta gent fa aquests càlculs, el tema no és una verba”.

Tercer punt. Ara hem sabut aquí que als Estats Units hi ha plets contra companyies petrolieres iniciats per accionistes que se senten estafats. Per què? Perquè, les petrolieres oculten des dels anys 80 informes científics rigorosos que asseguren el que fins ara han negat públicament: l’ús dels combustibles fòssils crea problemes ambientals globals de gravíssimes conseqüències i per tant són causa de la pèrdua de valor de les seves accions. La paradoxa és que els plets no s’han iniciat perquè les companyies petrolieres han enganat al món sencer i han seguit causant conscientment i criminalment –hem de ser clars- danys irreparables per als equilibris del planeta i per a la Humanitat. Sinó, perquè els accionistes, amb esperit neoliberal, se n’adonen de que les seves accions, a la llarga, no valdran res, perquè en relativament poc temps l’explotació de combustibles fòssils haurà d’abandonar-se volguem o no.

El divendres vinent, dia 13 de desembre, a les 17 hores, participaré en una taula rodona sobre “Literatura i crisi climàtica” a Can Oléo, organitzada per l’Institut d’Estudis Baleàrics. Hi seran també na Nívola Uyà, sensible il·lustradora, en Lawrence Schimel, prolífic escriptor i traductor, i en Jaume Oliver, escriptor i periodista. Moderarà en Gabriel Alomar, professor de Climatologia de la UIB. Com ja podeu imaginar he preparat un poc el tema. He redactat un text d’aproximació. Com que no el podré llegir sencer (és una taula rodona de només 50 minuts!), penjaré aquí en quatre parts el seu contingut. Un contingut que només pot venir d’allò que conec, he vist i he llegit. Comencem:

Primer

Les coses bones passen contra l’immens forat negre de la cobdícia i la por.

Kim Stanley Robinson

L’any 2005, l’escriptor Robert Macfarlane (autor, per exemple, de Las montañas de la mente i de Las viejas sendas) demanava: “¿On són les novel·les, les obres de teatre, els poemes, les cançons, sobre la nostra ansietat climàtica contemporània?“. No sé d’on he obtingut aquesta cita del tot encertada. Hi ha poca literatura sobre el tema en relació amb la dimensió del problema que posa en evidència –una crisi global de molt difícil resolució-, i és cert que la crisi climàtica ens crea ansietat. Una ansietat que pot resultar paralitzant a molts de nivells, entre ells, el creatiu.

En altres llocs, sobretot en els de parla anglesa i a Nord Amèrica especialment, hi ha molts de treballs literaris de caràcter proteccionista que ja tenen com a eix del discurs el canvi climàtic (en trobareu a la xarxa). No podem oblidar que en aquest àmbit cultural hi ha precedents conservacionistes notables, des de Thoreau (1817-1862) i John Muir (1838-1914) fins a Gary Snyder (1930), qui ens va fer veure que la Terra era la nostra llar, passant per Rachel Carson (1967-1964) amb el seu assaig de denúncia Silent Spring i especialment amb El sentido del asombro. No oblidem tampoc que allà tenen ni que sigui en l’inconscient la influència cultural dels indis, íntimament lligada a la Terra considerada globalment i espiritualment: Què és la vida? / L’espurneig / d’una lluerna a la nit.// L’alè / del búfal a l’hivern.// La petita ombra / que corre per l’herba / i es perd en el crepuscle (Crow Foot, peu negre, cap al 1880). Una influència que, això no obstant, no ha contingut els impactes de l’acció humana sobre el planeta –especialment per part dels nord-americans-, i que ha estat sovint ultratjada en nom del progrés i de la llibertat (i del nom del Déu). Diu Snyder al poema Lliurats a la Terra[1]: La humanitat… /és com una ràpida / explosió en el planeta / fórem lliurats a la terra / mig milió d’anys / la nostra estranya tempesta escampant-se / i després / deixalles –mil·lennis per canviar, / suavitzar-se / fragmentar-se / brostar i després verd novament (fragment).

Aquí podríem citar també Bob Dylan (1941), el qual té molts de títols amb contingut ambientalista, com License to kill (1983):  L’home creu que perquè governa la terra / pot fer amb ella el que vulgui / i si les coses no canvien aviat, ho farà / Oh, l’home ha inventat la seva perdició…

Cert és que no són raonaments directament relacionats amb el canvi climàtic, sinó amb fenòmens d’impacte ambiental tipus contaminació, pluja àcida, extinció d’espècies, abús el consum, pèrdua de valors humans… Sabem que tot té connexió. A ca-nostra tenim des de fa temps alguna poesia, producte de la preocupació ambiental. Així, per exemple, el poema Pare (1973), d’en Joan Manuel Serrat (i podríem citar més autors i cançons), que començava:  Pare, digueu-me què / li han fet al riu / que ja no canta./ Rellisca com un barb mort / sota un pam d’escuma blanca…  I que acabava:  Pare / que estan matant la terra. / Pare / deixeu de plorar / que ens han declarat la guerra. Més recent i ja referida dretament a la crisi climàtica és aquesta cançó del conjunt La Gossa Sorda (2008):  S’han acabat / tardors i primaveres / i els tarongers / floreixen per febrer / i puja la mar / que trenca les barreres / i el temps que ens queda s’acaba, s’acaba, s’acaba /… matar de fam / ja no és suficient / el sistema / la butxaca / matar de calor i morir-se de set / i ara diuen que tots som culpables / mentre ells fan negoci de l’escalfament… / caradures, putrefactes / ja no ens queda una altra que anar a per ells… (fragment).

Penso que la crisi climàtica és un problema de tan enorme i complexa magnitud que els ciutadans, i entre ells, els creadors (amb poques excepcions) no en coneixem (o no ens podem imaginar) encara l’abast real dels danys que vendran ni, en conseqüència, la forma d’evitar-los o de pal·liar-los. Té una tan gran rellevància per al futur (i ja en el nostre present) que ens crea impotència, i per al comú de la gent, és causa d’una nova consciència afeblidora (indefensió apresa?). Ens intimida? I encara pitjor: sabem que els nostres líders no comanden ni són capaços de sotmetre al bé comú els interessos de les grans corporacions energètiques i financeres del sistema neoliberal les quals estableixen les normes (i els fraus) d’allò que es nomena eufemísticament “el mercat”, al qual ho subordinen tot. El sistema és, en realitat, la posada en pràctica d’un “Fot qui fot i visca el rei!”.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’un llibre molt interessant, de veres recomanable:

Si dones, et donen.

M’encantarà, com podeu imaginar, visitar-los.

Ho afirmo. Qualcú deia: “Donau i vos serà donat”. Tenia raó. Regalar dóna satisfacció. Que qualcú accepti generosament allò que regales amb ganes és impagable. Aquí teniu el nostre obsequi a uns amics que acaben de casar-se. Tres aquarel·les que han triat ells mateixos. En principi havia de ser només una, però, el que varen veure els va agradar tant que… Beníssim! Gràcies, gràcies i gràcies! Triple satisfacció per a mi. Tres estils diferents.

Uso molt aquesta expressió: “A veure”. Constantment. Hom diria que indica amb tota seguretat la meva preferència perceptiva. O sigui: tal vegada el meu canal de percepció habitual i preferent dels estímuls i sensacions del món exterior és el visual. Necessito mirar i veure. És cert. Necessito veure les coses per creure-me-les, i per entendre-les, i per acceptar-les. No puc discutir sobre el que només em diuen o em comenten; no em basta que em diguin les coses: tantes de vegades, els comentaris no són altra cosa que rumors no demostrables! En fi. Ara escric “a veure” què seran aquests llibres nous, pendents de lectura, adquirits recentment. M’atrauen molt els tres. D’una banda hi ha una proposta poètica i alhora, diguem-ne, plàstica molt curiosa a primera vista de na Begoña Méndez, amb un títol no menys atractiu: Una flor sin pupila y la mujer de nieve (Sloper). Realment és un llibre per mirar bé. De la mateixa editorial és Temporada Alta, d’en Nadal Suau. Una reflexió personal i singular sobre Palma, i a totes les ciutats, potser. Distinta serà, sens dubte, la molt nomenada aquests dies Canto jo i la muntanya balla de na Irene Solà (Anagrama), que té la pinta de ser una novel·la interessant per a mi… Com veieu tenc expectatives. I com heu pogut observar, en aquesta entrada he utilitzat, de moment, devers mitja dotzena de paraules relacionades amb veure, vista, mirar, observar… No tenc remei. I ara us convido a mirar (i dóna-li!) aquesta marina no del tot reeixida, una pràctica del darrer taller d’aquarel·la:

En Josep (Pep) Molist, que hem de definir com un estudiós solvent del tema, ens regala unes opinions-valoracions de l’estat actual de la Literatura per a Infants i Joves (LIJ), producte de l’observació que en fa des de la biblioteca on treballa. La seva experiència és més que notable, i ja llarga. Em plau recomanar la lectura de l’article on les exposa. És a la pàgina 14 de la revista L’illa, 75-tardor 2019, de l’editorial Bromera. Els arguments que enuncia m’han imposat el deure de pensar-hi i d’incorporar-los, segurament, al meu discurs (si és que en tenc un de propi): best-sellers, espai de la LIJ a les llibreries que potser indica una certa independència (a la fi!) del sistema escolar, esclat del llibre-àlbum amb el costat fosc de l’efímera durada dels millors, la sorprenent i positiva trajectòria del llibre documental, i l’enllaç entre vida i literatura… Una feliç imposició que accepto amb gust i amb agraïment. És evident que mai no deixes d’aprendre. Particularment, destaco el següent retall: “…la renúncia d’alguns escriptors… a seguir amb l’ofici per la major dificultat d’editar els seus textos.” Com diuen ara a les xarxes socials: compartesc!