Miquel Rayó

És millor i potser és terapèutic. Aquesta és d’ahir. 30×40 cm., aproximadament.

Compartesc aquestes conclusions de l’articulista d’Infolibre, Daniel Basteiro en un article d’avui de títol “No es “venir llorado de casa”, es no tener que llorar“. Des del primer dia, i vaig a l’any 1978, la dreta espanyola (nacionalista espanyola, per precisar, i franquista encara) no ha acceptat que quan ella no governa ningú no pot fer-ho. L’excusa per encabronar han estat moltes: ETA, l’independentisme, la llei del només sí és sí, l’amnistia, la llengua, els immigrants, la suposada defensa del constitucionalisme, BILDU… I les eines, diverses: els jutges, la premsa de la Cort, les relacions amb el clavegueram policial (que, per cert, també ha servit al PSOE, idò, ja n’aprendreu!)… Ara, el Senat, del qual en fan un ús patètic i al meu parer prevaricador. No té escrúpols, la dreta, a Espanya. I dic la dreta: extrema i no tan extrema, en totes les seves formes: PP, VOX, UPyD, Cs…. Consti que fa temps que tampoc no m’agrada el constitucionalisme de certs sectors del PSOE o de la premsa suposadament progre. Però, la situació actual ha arribat al fons. I qui n’és responsable, a banda dels liders de la dreta (des d’Aznar, en concret, pura patologia tòxica amb cames) i de certs socialistes? Al meu parer els opinadors de la Cort i de les sucursals de la Cort: tota la tropa, nous i vells. Els insults que han adreçat al president Sánchez són per fer-ne un diccionari. I fixem-nos en un detall més. No menor. Les persones d’esquerra principalment afectades per aquest lawfare i premsafare infames són gairebé sempre dones (clar que també hi ha homes): Ada Colau, Irene Montero, Mònica Oltra, Manuela Carmena… I ara Begoña Gómez. I del jutge que admet iniciar una investigació contra aquesta per una denúncia d’una associació d’extrema dreta, basada a més en articles dels diaris El Confidencial, OKdiario, The Objective, El Español, etcètera, algunes d’elles ja demostradament falses, què en podem dir? Blanc i en botella. Espanya té una dreta que és de claveguera. I una esquerra que no s’ha atrevit a rompre fils.

Acab de llegir una frase: “On tot sobreviu per sempre, només poden morir els records“. És de la novel.la Deimos, de la seva pàgina 95 (de l’editorial Males Herbes), L’autora és Lucia Pietrelli. M’he aturat perquè m’ha vengut de cop l’impuls d’escriure aquesta breu impressió. De Pietrelli conec Lítica, una anterior novel.la, i alguns poemaris: Ortigues, Mort d’un aviador tartamut, La terra i altres llocs… L’aturada m’ha servit també per cercar aquestes obres en la biblioteca de ca-nostra. Hi són. Els he decantat. Quan acabi la lectura de Deimos vull repassar aquests altres llibres de l’autora. Tenc la sensació de què Deimos és un treball important, i d’una autora ja molt notable. Simplement faig aquest apunt sobra una lectura que m’agrada, i ja sabeu que darrerament no en faig molts. Deimos és un text ple de troballes, d’idees, d’imatges, d’enigmes, potser. Ho deix aquí per continuar amb la lectura. Fris d’acabar-la. I sé que segurament em sabrà greu fer-ho.

Aquesta aquarel.la amb un paisatge inventat, com sempre en el meu cas, és feta d’ahir. El paper és l’Arches de gra fi, amb unes dimensions de 26×36 cm., aproximadament. Vaig usar el hake, sobretot. L’enyor en veritat, aquest pinzell. Permet el gest.

L’entrevista que m’ha interessat és aquesta d’avui al digital Vilaweb.

D’una aquarel.la de fa temps, que tenia decantada per esqueixar i llançar a la paperera, n’he sabut treure aquesta, que m’agrada. Ara la nomen “Travessant una bassa amb poc fons”. Idò!

Bona pregunta. No sé si ja he escrit aquí sobre la meva relació, diguem-ne, “ornitològico-literària” amb el salobrar de Campos. No tenc en la memòria tot el que vaig apuntant en aquest espai virtual. Puc dir, però, que en efecte tenc una llarga i vella tirada cap a la seva meravella naturalística i estètica, a banda d’uns anys de directa implicació en la intensa feina col.lectiva al GOB per tractar d’aconseguir la preservació de la zona. Avui només vull esmentar diferents treballs meus que s’hi han referit, tant en la meva faceta de naturalista aficionat com d’escriptor. Aquí els teniu, deixant de banda nombrosos articles de premsa i d’altres escrits sobre el tema que no tenc recollits.

L’any 1975, un treball meu, titulat L’avifauna del Salobrar de Campos, va ser finalista del premi Francesc Tallades de recerca convocat a Campos.

L’any 1987, em concediren el premi Josep Maria Folch i Torres de literatura infantil i juvenil, convocat per La Galera, que n’edità l’original: Les ales roges. L’acció d’aquest relat es desenvolupa precisament en el Salobrar de Campos.

L’any 2004, i amb precioses fotografies d’en Pere Garcias, vàrem publicar a Di7 edicions el llibre Les basses tranquil.les d’Es Salobrar.

L’any 2015, el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) em va demanar un pròleg per a la publicació Petita guia d’aucells del Salobrar. El vaig titular “On el silenci és presència”.

Ara, l’any 2024, tenc la sort de poder publicar el meu personal Quadern de Camp. Haikus del salobrar, fins i tot amb alguns dibuixos meus del lloc i fets en el lloc. Com ja haureu endevinat, el dibuix adjunt és un dels que l’editor ha inclòs en el llibre.

Com sempre, només puc fer una cosa: donar les gràcies per haver pogut tengut aquestes oportunitats, i també agrair la col.laboració de totes les persones gràcies a la col.laboració de les quals tot l’anterior ha estat possible. Es veu que ha arribat el temps de fer memòria i de trobar en ella la raó d’algunes coses.

Avui he rebut, de la mà de l’editor Toni Xumet, d’El Gall Editor (de Pollença), els primers exemplars del meu més recent llibre: Quadern de camp. Haikus del salobrar. Estic tan il.lusionat com atemorit. Sempre, sempre, almenys per a mi, la publicació d’un llibre nou me causa inquietud, i fa créixer en la meva imaginació moltes preguntes: serà prou bo?, tendrà interès?, el que he escrit paga la pena?, hi haurà lectors, lectores?, i una dotzena més. Aquest nou llibre, el meu cinquè poemari!, té l’origen en un quadern en blanc que em va obsequiar l’editorial Di7 fa molt de temps, i que, poc a poc vaig anar omplint d’impressions viscudes en el salobrar de Campos, en les moltes visites que hi feia i que encara hi faig. Aquestes impressions les literaturitzava en la forma del haiku japonès. Tot un repte. El procés, llarg, doncs, molt llarg, ha estat intens, també. No es fa debades el camí poètic per la senda del haiku. Hi ha molts de riscos i alguns descobriments. Els lectors, als quals don les gràcies anticipades, hauran d’avaluar-ne el resultat. El primer haiku d’aquest recull (i que no he volgut editar) el vaig escriure dia 31 de maig de 1999. El darrer, dia 18 de maig de 2013. Calculau, doncs, el temps que he tardat en aconseguit-ne l’edició. Del més de cent haikus escrits, n’he triat només una setantena. El quadern de Di7 encara té moltes de pàgines buides, que no sé si ompliré mai. Ho consider feina acabada, i cal passar a una altra cosa, i així ho faré o tractaré de fer-ho. He dit que en aquesta novetat literària hi ha un atreviment. És vera: l’editor hi ha volgut incloure alguns apunts meus dibuixats en el propi salobrar, dret en el camí, llàpis o retolador en mà, envoltat d’aucells i de barrelles. Així que textos i apunts comparteixen pàgines i provénen d’un mateix impuls: l’observació de la Naturalesa. Crec que el llibre ha quedat molt bé. La col.lecció on apareix, Trucs i baldufes, és de les millors en aquest gènere, aquí i en la nostra llengua, amb ressò a tot l’àmbit lingüístic. Ara em correspon donar les gràcies una vegada més, i esperar la sort de tenir qualque lector generós, que ho entengui i que en gaudeixi.

Per aprofitar el revers d’un paper Arches usat de 30×40 aproximadament. Un dia amb niguls, no massa clar…

I també aquest paisatge (segurament inspirat en les terres peninsulars que hom travessa quan fa el Camí de Sant Jaume, les Castelles, Extremadura, Andalusia, llocs que estim i que m’agraden…). Paper Arches nou, de les mateixes qualitats de gra i grams, i d’uns 14×30 cm.

Sobre una fotografia anònima d’una zona humida. Té uns 19×19 cm., i està pintada sobre un paper Arches nou de 300 gr, i de gra gros.