Tres d’ahir

I seguim. Quan puc dedicar-hi unes hores em sent lleuger, només concentrat en l’aigua, els colors, com el paper queda tacat… De vegades, el resultat és frustrant. D’altres vegades en quedes mig satisfet. O més de mig. Proves i més proves. Insistir en els mateixos temes, per veure si qualque dia arribaré a fer-ne una bona i del tot satisfactòria interpretació. Els formats d’aquestes tres i les seves dimensions són distintes. El paper, Arches en les tres.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Nou llibre!

Un nou llibre, sí: feina feta! I una nova aportació, per modesta que sigui, a la història de l’excursionisme mallorquí, per modest que sigui aquest també. Estic molt content d’haver pogut escriure aquest reconeixement a un els grans excursionistes de l’illa, el qual era, a més, un personatge peculiar i entranyable: en Josep Canals i Gomila. El vaig poder tractar personalment. Va, doncs, per tu, Pep, Don Pep, amb tot el meu afecte i des del meu més viu record! Don gràcies a la família d’en Josep Canals, i molt especialment a la seva filla, na Catalina Canals i Amer, perquè m’ha deixar furgar en l’arxiu de son pare i extreure’n així el contingut d’aquest nou treball meu. I don gràcies, també, a na Maria Muntaner, de Lleonard Muntaner, Editor, que em permet seguir amb aquestes cabòries meves i perquè sap convertir-les en un producte digne i atractiu. El llibre serà a les llibreries a partir d’avui. He de dir que intentaré fer alguna cosa més en aquesta línia de recerca. Naturalment, he de trobar el temps per fer-la. Però, d’això ja en parlarem al seu moment. Si és que se n’ha de parlar.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

I aquestes són d’ahir

En papers Arches de diferents mides, i de gramatge 300. Proves i assajos. Monotemàtics gairebé, com podeu veure.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Intensitat

La intensitat escurça el temps disponible. Es viu intensament i, a canvi, la minva de temps es perceptible. Acaba el dia i et demanes: “Què he fet avui?”. I sí, sols haver fet moltes de coses. Almenys, algunes coses. Hem estat tres dies a Lluc i hem gaudit de bon temps per caminar entre alzines i roques. He fet la revisió d’un tram del GR221, perquè l’editorial ens ha demanat de fer-la. Dilluns ens trobarem, els tres autors -ens en falta un. Pensam que a finals d’aquest mes haurem acabat la feina, i jo ho esper. Mentrestant, s’acaramullen a la taula les carpetes amb projectes. I en la tauleta, 25 originals de novel.la curta (!) que opten a un premi literari del jurat del qual en form part. En la prestatgeria, moltes lectures pendents. En l’agenda, cites i, què bé!, alguns viatges que, aviat, comentaré. És un no aturar. Les darreres aquarel.les són de dia 29 del mes passat, i ja som a dia 6 de febrer! Aquí les teniu: fetes en trossos de paper, per aprofitar.

I també és intens i insuportable -fa feredat- el frenesí despòtic del president dels EUA. Està esbucant l’ordre internacional (el desordre en què ens hem avesat a resistir) per crear i fer possible l’ordre del seu voler imperial. No sé que es pot fer per aturar les seves andanades. Són a una passa de la ideologia criminal. No és un foll. És molt més perillós. Sap bé el que fa amb les seves amenaces constants, i el que és pitjor: sap que té seguidors arreu. Viurem i veurem fets mals d’imaginar només fa uns anys. Francament, tenc por. I sent, cada dia, plorera per la Gent i per la Naturalesa.

Llegesc aixó de Vicent Partal al vilaweb d’avui, i m’escarrufa:

Però, en realitat, tant hi fa, perquè heus ací la segona cosa –i estic convençut que és la realment important– que fa Donald Trump amb plena consciència: moure, d’una manera brutal, la finestra d’Overton. Com gairebé no ho he vist fer mai. M’explique.

La finestra d’Overton és un concepte que descriu el rang d’idees que es poden considerar acceptables en el discurs públic i polític en un moment determinat. Segons Joseph P. Overton, totes les propostes polítiques públiques es poden classificar en un espectre que va d’allò que és impensable a allò que és acceptat o normalitzat. Concretament, defineix una escala de sis esglaons: hi ha coses impensables, radicals, acceptables, sensates, populars i establertes. Però el fet interessant és que la finestra no és fixa, sinó que es pot desplaçar segons els canvis de l’opinió pública i el discurs polític. De manera que amb el pas del temps es poden normalitzar idees radicals que passen de ser impensables a ser acceptables si la influència dels mitjans i les elits polítiques, o els canvis culturals i socials, ho aconsegueixen. El reconeixement del matrimoni homosexual, la prohibició del tabac o la legalització de la marihuana, per exemple, eren idees impensables o radicals fa un parell de dècades que han acabat essent sensates, populars i establertes avui.

I què fa Trump? Moure la finestra d’Overton. Fa vint-i-quatre hores la idea que els Estats Units ocupàs la franja de Gaza, n’expulsàs tots els palestins i hi construís xalets, camps de golf i casinos era tan impensable que, de fet, ningú, enlloc, no l’havia exposada. Encara més: tan sols els radicals més radicals consideraven la idea d’expulsar la població palestina del seu país. I ara? Doncs ara ja s’ha dit. Per a alguns, la finestra ja s’ha mogut i aquella idea impensable ha passat a ser radical o fins i tot acceptable. Allò que ahir a ningú no li podia ni passar pel cap ara és una realitat posada sobre la taula, legitimada com a opció i discutida com a possibilitat.

I –alerta amb això– tant hi fa si la proposta l’acompleix aviat o no. Tant hi fa, en realitat, si ho fa ell o si ho acaba fent Israel. Tant hi fa tot, en realitat. Allò que importa, i la seua gran victòria, és que fins ahir la perspectiva de l’expulsió de la població palestina entrava en la categoria que Overton havia definit com a impensable. I avui ho ha deixat de ser.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

A vista de dron

Vet aquí una imatge insòlita a ca nostra: a vista de dron, vegeu com els Reis d’Orient marxen lentament i ben guiats i protegits pels seus respectius criats cap a la cova del Betlem per deixar-nos-hi els obsequis que porten amb secret per a nosaltres, si és que en mereixem qualcun. La foto és de dia 5 de gener, a mitja tarda. Més tard, ja fosca negra, i pel que fa a mi, deixaren alguns parells de calcetins, una camiseta, un pot de mel mallorquina -en sóc aficionat, a la mel!-, un paquetet de Caramelos Artesanos Garnata. Malvavisco. Sin azúcar, igualment dic!, una botella de vi bo, i alguna lectura, que s’afegeix a la permanent llista d’espera que vetlla la meva activitat des de la prestatgeria dels llibres pendents de llegir. Un ja l’he llegit: el còmic Hoka Hey! de Neyef, editat per Nuevo Nueve. Un molt bon western dibuixat, intens i dramàtic -en sóc aficionat, als westerns!-, amb notables protagonistes. Els altres llibres fan, han de fer, coa a la força. Una lliura de carn, un recull de narracions d’en Miquel Àngel Vidal (Disset edició). I dues obres contundents de l’assagista Andrea Wulf: La invención de la naturaleza. El nuevo mundo de Alexander von Humboldt, editat per Debolsillo, i Magníficos rebeldes. Los primeros románticos y la invención del yo, de Taurus. Francament, gràcies! Conec l’obra que parla de Humboldt, un personatge de trajectòria fascinant i autor d’un treball immens d’escrits, de relacions personals, i de viatges, però, la conec d’haver llegit fa uns anys el llibre en format digital. Ara en gaudiré molt més, en la relectura en paper, el format que preferesc. En qualsevol cas, gràcies! La lectura és encara un recer en el caòtic i ja delirant món en què vivim. Un dels pocs recers que ens queden.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Boris

Boris… Aquest és el nom que posàrem jocosament a un canari perdut que na Xon va poder rescatar al nostre terrat, ja fa un any, o poc més. Tot i que no ens agrada tenir animals tancats dins gàbies, en Boris ens ha alegrat un poc -a mi, un molt!- la vida durant aquest temps, amb els seus xiulets i cants, sonors, vibrants, feliços. Ha estat ben atès i segur… dins una gàbia, sí. Fa dos dies vaig trobar-la oberta, molt possiblement per mor d’una distracció meva. Així que en Boris ja no és amb nosaltres, i esperam tots que pugui ser en una altra casa, tan ben atès com ho ha estat a la nostra. A la fotografia el podem veure tal com era el dia que na Xon el va trobar. El dia que va arribar atzarosament al nostre terrat. Quina sort tenguérem! Fixem-nos que estava acabant la muda. A ca-nostra n’ha passat una altra, de muda, l’estiu passat. Jo l’enyoraré. Adéu, Boris, i gràcies!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Iniciativa Natura, una col.laboració

Surt avui a la secció d’Opinió del Diario de Mallorca un article meu conseqüència de la meva condició de membre del consell consultiu d’Iniciativa Natura, una entitat de la qual en sóc soci per invitació d’en Joan Mayol. És escrit en castellà, perquè Iniciativa Natura signarà aviat un conveni amb un important grup de premsa que té publicacions arreu de l’Estat, i naturalment ens interessa que les nostres col.laboracions arribin a molta de gent. La pretensió d’Iniciativa Natura és la de tornar a posar la Naturalesa en el centre del debat ambiental. No és feina fàcil. És interessant, però, intentar la recuperació de les sensacions que hom pot experimentar gràcies a la Naturalesa, i destacar un altre pic l’evidència que nosaltres, els humans, som, simplement (i quasi res!) Naturalesa. Amb aquestes sensacions és, creiem, més fàcil comprendre aquesta relació essencial. Cabòries que encara m’atrauen. La foto de l’article (l’enllaç l’heu trobat més amunt) és aquesta:

Segur que vos n’haureu adonat que l’ús de cites de diferents autors i autores i en diferents llengües intenta mostrar que la diversitat és un dels principis de la Naturalesa i, també, de la cultura humana.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

De tres en tres

Ahir vaig fer una aquarel.la: una més de les proves per intentar pintar les zones humides. Vaig deixar, també, un cel preparat. No sé si avui podré acabar el paisatge que hi pretenc posar davall. Veurem. Penj ara la d’ahir i dues de fa uns pocs dies. Papers Arches i Hanhnemühle (o com s’escrigui) de 300 grams.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Magaluf i l’antiga Porrassa

De molt jove, el meu germà Gaspar hi caçava, a les basses de Magaluf i de sa Porrassa, amb el seu amic Ricard. Un dia els vaig acompanyar. Record l’observació d’un preciós esbart de juies. Prop d’aquest lloc, avui del tot modificat (i tudat ecològicament), l’ajuntament hi ha fet una petita, molt petita reserva. De vegades hi vaig per observar les aus que s’hi refugien. Avui hi he estat. Horabaixa. És un lloc urbà. Tot el temps he sentit els motors a tota del kàrting impertinent que hi ha just a devora. Cap a la mar, l’horitzó proper és de grans construccions turístiques. Tot i això, la natura es recupera, treu forces, empeny. El canyar és reduït i dens, hi ha qualque tamarell, i un entorn de pins i sotabosc de mata, etcètera. Avui he anotat al meu quadern de camp les següents observacions: coll blau, fotja, polla d’aigua, cetla rossa, setmesó, gall faver (!), cegall, ropit, butxaqueta, busqueret capnegre, puput, cadernera, gavina, trencapinyons, tórtera turca, merla, pinsà, esplugabous (s’hi colguen uns pocs exemplars) estornells (també s’hi colguen, però, avui en petits esbarts de pocs individus), hortolà de canyar, qualque boscarla no identificada, rossinyol bord, rascló, i enfora: una àguila calçada sobre un turó i tres corpetasses en vol cap a la mar. Una bona llista. Una estona de calma, si no fos pels karts del dimoni.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Olla de caragols

Arthur Schopenhauer. Una biografía, de Luis Fernando Moreno Claros (Acantilado), El pobre de Asís, de Niko Kazantzakis (Lohlé-Lumen), L’any més inesperat, d’Àlex Susanna (Proa), Maternidades escalantes, de Maria Francisca Mas Riera (DDT Liburuak), Doce lunas, d’Eduardo Jordá (Fundación José Manuel Lara. Vandalia), Poemas de agua, d’Andreu Jaume (Sloper), Las cinco banderas, de Pau (Pau Rodriguez, escápula cómics), Caminades. Dietaris de viatges a peu, de Biel Barnils (Lleonard Muntaner)… Vet aquí algunes de les lectures fetes o, sobretot, pendents. No afegesc la llista de llibres pendents de compra. Sens dubte hi ha varietat. Des d’un còmic fins a dos llibres de poemes, des d’una ja vella novel.la sobre sant Francesc d’Assís (comprada de segona mà a la botiga de 31 de desembre de Ciutat) fins a un dietari, el darrer, crec, d’Àlex Susanna o una altra incursió trencadora d’una potentíssima penyalera, na Maria Francisca Mas Riera, en el món de la muntanya des d’ulls femenins nous, molt nous. El títol convida. I la biografia d’un pensador que a poc a poc recobra vigència (si és que l’havia perduda). I un llibre d’apunts escrits d’un caminador! Així que aquesta és l’olla de caragols que tenc davant, taula parada. Afegesc, just per acompanyar l’entrada, un retall rescatat d’una aquarel.la més gran. Ho he dit en altres ocasions: de vegades, de tot un paper pintat, només pots salvar-ne un tros. Aquest fa uns 11×14 cm. Per ara em sap grau no desar-lo al caramull de les aquarel.les que conserv.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados