Miquel Rayó

El boníssim i feneríssim fotògraf en Sebastià Torrens acaba de publicar el seu llibre -ja, el nostre llibre: un altre llibre nostre- titulat Hivern a Mallorca, que és, gràficament, una meravella. La col.lecció de fotografies que hi presenta és magnífica, totes amb un gran component estètic i totes obtingudes des d’una capacitat d’observació naturalista precisa i sàvia, com sol ser habitual en el seu treball. Una vegada més, en Sebastià, un bon amic molt generós, em convidà al seu moment (2016) a participar en el seu projecte, i per descomptat vaig acceptar la invitació. Hem aconseguit per a aquesta preciosa edició de Disset edició (Binissalem) les col.laboracions, de veres contundents, d’en Joan Mayol, en Climent Picornell, na Caterina Valriu i en Gabriel Janer Manila, experts, cadascun d’ells en el seu quefer i saber (naturalesa, vida rural i geografia, folklore i cultura popular, i expressió literària). En resum: crec que ens trobam davant d’un molt bon i molt complet producte editorial. Esper que així el considereu, quan el tengueu a les mans. Sou convidats a la presentació.

D’ahir, en l’anvers d’un paper ja usat de la marca Arches (300 gr., gra fi i 31×48 cm, si no vaig errat).

Idò, aixo: passejar amb un canet fora Ciutat. Enyor, sobretot, les llargues caminades. En feim de curtes, això sí, amb les cusses que tenim a casa. Les feim per allà on sabem que ningú no ens ho reprimirà. On no hi ha ovelles ni altres animals a lloure. On no està expressament prohibit. I sempre amb la corretja posada.

No. No m’he atrevit a fer una veladura per reforçar el to d’aquest paisatge. Ara, just així, queda molt lleuger (soft, vull dir). Li falta vibració, empenta, força, interés. Tot i així, m’agrada. Era una prova. El format és gran per a mi (36×48 cm, crec). Volia fer un paisatge sense complicacions. Només amb pinzellades ràpides. Li falta la veladura. Potser blau-clar o taronja o de siena torrat, tot molt pàl.lid. Només per fer viure els colors… En una propera ocasió. Perquè, ara no tenc -ja separat el full del bloc- un llenç de fusta o de plàstic prou gran on tornar a aferrar el paper per fer-hi una nova passada d’aigua amb pugment. Calma. Fins i tot s’aprèn d’aquests “no atreviments”.

…i practicant les tècniques apreses, pots anar fent escenes que, per exemple, et poden menar, si deixes lliure la imaginació, a les voreres del riu Mekong (per dir alguna cosa):

L’avantatge de seguir un curs és que, de manera inequívoca, t’obliga a seguir un mètode, a comprendre un model, i a fer les pràctiques que l’animador del curs proposa. En aquest cas, del curs “Marismas y ríos” d’octubre del mestre Francisco Castro, aquesta és la primera versió de la tercera pràctica suggerida. No n’estic insatisfet, si entenem i recordam des de quin punt he partit. De zero.

Dues aquarel.les, lliures. Quasi espontànies. Fetes només amb la intenció d’aprofitar el revers d’uns papers ja usats en l’anvers (Arches de 300 gr., gra fi, 31×41 cm.). Dues. Paisatges inventats. Dos. Dos més. M’agrada el del toc blau, especialment.

Si aquest fos el ritme, podria sentir-me satisfet: de tres aquarel.les, una de satisfactòria, si més no parcialment. No sempre és així. De la pràctica de la setmana passada amb el professor Francisco Castro, n’he fet tres versions. Només aquesta, feta aviat i depressa i sentint-me curiosament lliure, m’agrada. I el que encara és millor: veig com podria millorar-la. Aprenc? Sí. Poc a poc.

A veure si aconseguesc posar-me al dia de lectures. Serà difícil, perquè els llibres, a casa, vénen i arriben a l’atropellada (i no parl gairebé mai, aquí, de les novetats de literatura infantil i juvenil que les editorials m’envien per a ressenyar-les, al seu cas). Em neguiteja veure plena quasi sempre la prestatgeria de lectures pendents, i saber que, per molt que faci, sempre m’anirà davant. Trob lectures a les llibreries, a la llibreria de segona mà, arreu… Per això m’ha agradat llegir 50 llibres que m’han canviat la vida, de na Llucia Ramis (Bruguera): parla de llibres, de lectures, i en parla amb un bon estil i amb criteri. Un criteri lector, per descomptat, diferent del meu. I aquest és l’avantatge de la Literatura: els cànons sempre seran individuals, per molt que algunes obres siguin presents en tots els cànons imaginables. Donen el premi Nobel a una autora americana que desconec absolutament (ni en coneixia el nom): Louise Glück. Per sort, tenir una filla lectora de poesia femenina (i de l’altra) ajuda. En la seva prestatgeria hi ha, i en faig el furt, un exemplar de Vita Nova (Pre-Textos). Queda a la coa amb un punt de preferència. Dos llibres (Miragüano) de les expedicions espanyoles del segle XVIII per Califòrnia i altres indrets de l’Oest americà, de quan encara no ho era: Diarios de les expediciones a la Alta California, de Juan Bautista de Anza y Becerra, i Diario de la expedición Domínguez-Escalante por el Oeste americano, dels frares Francisco Atanasio Domínguez i Silvestre Vélez Escalante. Aquest tema m’agrada des de sempre. Com m’ha agradat llegir la novel.la western de títol Los que no perdonan, d’Alan Le May (Valdemar), molt bona. El vici lector t’imposa la compra de versions distintes dels llibres que estimes, en aquest cas, l’Odissea, en la versió (traduïda al castellà) de Samuel Butler (Blackie Books). El format és preciós. veurem el contingut. Porta uns complements que ja tenc pressa de llegir. I a la llibreria de segona mà hi trob Cartas a Olga de Václac Havel (Galaxia Gutemberg-Círculo de lectores), Diarios 1932-1933, de Manuel Azaña (Crítica), una curiositat.

La primera pràctica que ha proposat Francisco Castro per al curs d’aquarel.la del mes d’octubre sobre “Marismas y ríos” és un treball sobre aquesta fotografia d’una zona humida segurament gallega o càntabra. Un bell paisatge, sens dubte. Un tema que m’agrada molt. Tant, que vaig fer-ne quan la vaig rebre una primera versió, molt lliure, sense esperar a veure com la treballava el mestre aquarel.lista (dreta superior). I vaig fer-ne una altra variant, més lliure encara, i utilitzant, sobretot, el pinzell hake, que Castro no usa esquerra). Després n’he fet dues més, ja seguint així com he pogut les pautes i els consells, sempre excel.lents i ben explicades, de Castro (dreta i esquerra inferiors). I seguint així com he pogut la manera pacient que té d’aplicar el color i la textura amb els pinzells sintètics, sobre el paper encara humit i amb molt de pigment, i la paciència que té de repassar i repassar el treball a mesura que s’eixuga… Veure’l treballar -veure treballar els bons/les bones aquarel.listes- és fascinant: veus com un aparent caos de taques humides sense sentit arriba a tenir-ne i a convertir-se en una imatge gojosa i suggerent. Ai, però! Cal que treballi més els colors i la seva varietat -els verds, els ocres, els blaus-, els cels a la primera, la sensació de distància i perspectiva, les basses de l’aigua amb vorderes de llot, els blancs de les llacunes que suggereixen espai i llunyania… Cal treballar, aprendre. Insistir.  Atendre els oportuns i encertats comentaris del mestre, després de cada avaluació.