Miquel Rayó

He aprofitat el cap de setmana per llegir Hierba, un còmic escarrufador de la il.lustradora coreana Keum Suk Gendry-Kim (si no m’equivoc en la transcripció del nom). El tema és colpidor i el tractament gràfic, magistral, duríssim i alhora tendre en la seva energia de pur blanc i negre. Cal llegir-lo. L’edició és de Reservoir Books. I també l’he aprofitat, el cap de setmana, per llegir quatre dels vuit volums de Los muertos vivientes, que edità fa temps Planeta D’Agostini, i que signen Kirkman, Moore, Adlard i Rathburn. És una mena de western rar i molt ben narrat, amb cada personatge protagonitzant una bona història i tots formant un bon relat col.lectiu. Drama i aventures. I amb una certa ambició. Molt entretengut. Jo només en coneixia el primer volum, i m’ha agradat tornar a llegir-lo, i eixamplar la lectura als següents. Me’n falten quatre, doncs. A veure quan tendré temps de fer-ho. I tenc per llegir aquest Diario a los setenta, de May Sarton, que pens pot ser interessant. Edita Gallo Nero. I per acabar, penj aquesta aquarel.la que vaig fer ahir, d’una tirada. Té 19×19 cm, sobre paper Arches de 300 grams i de gra gros. Potser és una matinada amb un tel de boira. Potsser. Té un poc d’efecte bandera, però, en aquest cas no em desagrada. El trob acceptable. Feia dies que no pintava i ahir vaig voler fer, almenys, aquest apunt.

En aquest enllaç a les publicacions obertes de National Geographic hi podreu llegir una notícia sensacional: hom ha trobat restes del cos d’Andrew C. Irvine (1902-1924), en concret un peu dins la bota i amb un calcetí que porta una tireta de tela on hi ha escrit amb fil vermell el nom de l’alpinista: “A.C.IRVINE”. Aquesta és una notícia de grandíssim interés muntanyenc i històric. Feia temps que se cercaven indicis de la desaparició del company de George Mallory (1886-1924). L’any 1933 es va trobar el seu piolet. Els dos, Mallory i Irvine, intentaren l’ascens al cim de l’Everest dia 8 de juny de l’any 1924, i els dos descomparegueren. Si arribaren o no al cim és objecte de polèmica. Jo pens que sí: aquells muntanyencs britànics eren extraordinaris, habílissims i caparruts. L’any 1999, una expedició liderada per Conrad Anker, escric de memòria, va trobar el cos sencer de Mallory. Ara se sap on pot estar el d’Irvine, si bé que segurament i lamentablement trossejat de tant de temps d’haver estar arrossegat en una glacera. Esperem que sigui tot trobat. Ell, la seva motxilla i la càmera fotogràfica que potser conté una fotografia de la primera conquesta de l’Everest. Esper ansiós més informació sobre aquest assumpte: m’apassiona!

He de comanar paper. I ho he de fer per la xarxa, perquè a Palma, les botigues de material per a les arts no estan ben assortides, primer, i sembla que aprofiten l’ocasió per mantenir una mena d’oligopoli pel que fa als preus, segon. Així que mentre que faig la comanda, aprofit per pintar aquesta mena d’apunts ràpids en els blocs de paper que me queden per usar. Són de poca dimensió. Hi faig paisatges com aquests dos. El paper és l’Arches, de 20×20 cm., i de gra gros.

M’ha agradat llegir el breu El canto de la pardela (Tundra) un llibre divulgatiu sobre les belleses naturals i complexitats ecològiques de la nostra costa. N’és l’autora Cristina Amanda Tur. Diu les coses que ha de dir amb senzillesa i amb gust, i amb un bon estil, i també ens explica sense dramatismes ni clams histriònics, i des d’una bona documentació, els riscos que amenacen la conservació dels espais naturals i les espècies que mostra. Diferent serà en intencions el recull de poemes de la gran Emily Dickinson, El secreto de la oropéndola. Poemas de aves (Nórdica). Dickinson és per a mi un gran forat negre literari. M’agrada llegir la seva poesia de temps en temps, però confès que necessitaria parlar amb ella perquè m’explicàs alguna cosa secreta que em vol contar amb els seus versos trencats, desordenats, potents i enigmàtics. Dickinson me posa en el nivell lector en què estic. Cal agrair-ho. Robert MacFarlane i Jackie Morris han recollit ensalms vells i nous en el seu Los hechizos perdidos (Nórdica). Un llibre per regalar.  Sóc lector de MacFarlane: Las montañas de la mente, Las viejas sendas, Bajo tierra, etc. Un boníssim amic, també caminador, m’ha regalat La aventura del Camino de Santiago (Xerais), una relíquia, gairebé, escrita per Pierre Barret i Noël Gurgand i que conté alhora una interessant repassada històrica del Camí Francès a partir del que se’n pot extreure d’alguns relats de viatgers antics, i també uns breus apunts del viatge real fet pels dos autors l’any 1977, quan aquest camí encara no estava tan definit com ara, ni tan massificat. Llavors, caminar-lo era una excentricitat. L’any més inesperat, d’Àlex Susanna (Proa), és el darrer dels dietaris de l’autor. Llegir-lo és la forma de fer un homenatge a l’autor, traspassat fa molt poc. Per acabar, una raresa: Apunts sobre pintura del monjo carbassa amarga. Shitao (Tres Portals). M’interessa tant pel tema com per la seva qualitat exòtica. Parla de traços, de gestos, de perspectives, de paisatges… A la manera oriental.

Ahir participàrem, na Xon i jo, en la caminada d’homenatge a en Miquel Cirer Orsinger, excursionista i guia del Grup Excursionista del Foment de Turisme, del GEM, de vegades del GOB i també del grup S’Alzina. Del GEM, en Miquel Cirer en va ser secretari, vicepresidnent i també president circumstancial. Tota una vida dedicada a mostrar camins per Mallorca, i fora d’ella, i a seguir-los, i a ajudar a altres a conèixer-los. En Xisco Simon va fer una sentida necrològica al foravila.net. Organitzà l’esdeveniment la secció cultural del Grup Excursionista de Mallorca, que menen amb seny i dedicació en Miquel Serra i en Guillem Daviu. Vàrem ser més de vint persones. Caminàrem des de Lluc fins a Es Cosconar i tornada, i el dia va ser assolellat i calorós. Va ser molt interessant poden observar els cingles on ja es recullen i hi crien els voltors lleonats, nous elements des de fa pocs anys en la nòmina de l’avifauna mallorquina. També observàrem el vol d’alguns voltors negres, sempre imponents. Passat Son Llobera llegírem alguns fragments de poemes en record d’en Miquel Cirer. Na Xon va ser també convidada a fer-ho, i llegí la primera i la darrera estrofes del Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejía del gran Federico García Loca. Jo vaig proposar dos apunts del meu Aquí diu vent, breus i muntanyencs. A Cosconar, ens férem una fotografia, ella i jo, de recordatori. Hem passat per aquí moltes de vegades, segurament més de les que que hi passarem en el futur. Perquè així són els camins, les muntanyes, i les vides.

Avui he fet aquestes dues marines (?) en paper Saunders Waterford de 300 grams, gra fi, 31×41 cm.

Fa uns dies que he pogut satisfer una vella il.lusió meva. I pagar alhora un deute moral meu relacionat amb aquella il.lusió. Prec a partir d’aquí moderació i comprensió en els vostres somriures, que sé inevitables. Vull fer amb aquesta entrada un homenatge a l’escriptor Emilio Salgari (1862-1911), i expressar-li tot el meu agraïment. També ell, i no només Jules Verne –potser el seu model, com Cooper o Mayne Reid-, em va fer lector, i lector apassionat. Si voleu saber alguna cosa més de Salgari i del que explic avui les podeu trobar aquí i aquí, per exemple. No ens entretenguem. Anem per feines. Fa uns dies he rebut per missatgeria un volum de ROH Press que conté tres obres del modest, sí, modest autor italià la vida del qual, no gens fàcil, podeu entreveure en l’assaig d’Ernesto Ferrero, El último viaje del capitán Salgari (Ático de los libros). El volum es titula Sandokán. Revuelta en Assam, i conté tres novel.les que formen el darrer cicle de les aventures dels temibles pirates orientals, els Tigres de Mompracem. És el cicle de les peripècies de Yañez i Surama al regne d’Assam (Índia) amb els seus amics Sandokan, Tremal-Naik i Kammamuri. Les novel.les tenen per títol: El falso brahman, La caída de un imperio i El desquite de Yáñez. He començat la lectura de la primera: no havia pogut fer-la mai. No tenia, a la biblioteca de casa, aquests titols. Pag el deute, doncs. I recuper la il.lusió. Tenia, sí, tots els altres llibres de la trepidant saga dels pirates de la Malàisia que Salgari va crear segurament enfebreït per l’ambició literària i pel deliri aventuresc. Beneït Salgari! Infinites gràcies per les teves creacions! Veureu en la fotografia tots els títols de la saga, i alguns altres títols els quals no me n’he volgut desprendre mai. Hi són en diferents edicions. Los misterios de la India, de l’editorial Ramón Sopena, el vaig comprar en una caseta del Ram de Palma, en la Rambla. Els d’Ediciones El rinoceronte, a la llibreria Jovellanos de Ciutat. Els de Molino, amb colors, en la llibrería de vell que hi havia al carrer dels Oms. Els dos de Nauta els vaig trobar fa pocs mesos a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre. En el futur, al costat d’aquests llibres hi haurà el que vos dic de ROH Press. La saga de Sandokán hi és tota, doncs. Torn a llegir Salgari. I si en qualque moment el llibre nou, el text –tan desmodat!- em cau de les mans, jur que el llegiré amb més devoció fins el darrer mot.
Tot el que coment ara forma part d’una història lectora, la meva. No faig crítica literària. Vull lloar Emilio Salgari, el seu treball, la seva creativitat. En un treball meu inèdit, he escrit des de la inspiració dels seus llibres:

… i nàufrag cent vegades en arxipèlags de mentida,
encara tenc als setanta anys el cap enterbolit
amb ones, jungles, trons i llamps, orangutans
i abordatges amb sabres i punyals untats amb saba
de qualque rara casta d’herbes verinoses.

I així és. I per això ho escric. Compraré l’altra famosa saga de Salgari, que no he llegit sencera mai, la que protagonitzen els pirates del Carib, el primer dels quals és El corsari Negre. Ho jur també.

• Ho dic des del principi: pens que seria un acte de dignitat i de franquesa que l’Estat espanyol demanàs disculpes per les accions desenvolupades arreu després del que pomposament es nomena amb eufemismes com el del Descubrimiento. La trobada amb Amèrica va significar expoliació de recursos i eliminació completa o aculturació total de les cultures que hi vivien. L’Espanya d’aleshores, i Portugal, Anglaterra, França, els Països Baixos, i tants d’altres per tot el món en aquell temps i després (pensem en Bèlgica i el Congo, en Rússia, en Xina…). No és fàcil demanar perdó. Però, es pot fer amb voluntat i sense haver d’humiliar-se. Es pot fer i s’hauria de fer perquè d’una vegada l’Estat espanyol tancaria noblement aquest assumpte. Una resposta educada i cordialment sincera a l’ex–president López Obrador hagués estat, al seu moment, un acte de germanor i de respecte, i d’afecte. Qualcú, però, li demanà amb prepotència i menyspreu per l’origen dels seus llinatges: López, Obrador…, que evidentment no són maies ni asteques ni tolteques… Però, ai!, el gran problema d’Espanya és -ho deia fa poques setmanes un articulista- l’”españolidad“. Afegesc que l’altre gran problema espanyol és Madrid, la Cort, allò de “España dentro de España“. Si no deixam tot això enrera no avançarem mai. És curiós veure com ni els pensadors suposadament a bastament informats saben sortir d’aquest embolic. És el cas d’aquest opinador del Diario de Mallorca. En aquest fragment se li veu tot d’una el llautó. L’articulista vol curar-se en salut i afirma encertadament que “no se puede juzgar el pasado con criterios y moralidad del presente“, per immediatament caure en la contradicció i mostrar l’”españolidad” irrenunciable del seu discurs i del seu tarannà, el menyspreu a tot el que no sigui espanyol, el supremacisme europeu i occidental, el rastre del colonialisme enyorat: “Cortés se encontró con un pueblo… que vivía en la Edad de Piedra (no conocía ni la rueda ni el bronce) y que tenía subyugados a sus vecinos…“.  És a dir: jutja amb criteris del (seu) present el passat. Com si l’Espanya d’aleshores no hagués expulsat moros i jueus, per exemple (i confiscat els bens d’aquesta gent). I no se n’adona? I mira per on!, la Conquista esdevé una “auténtica guerra de liberación indigena“. Llavors entima el menyspreu: els mexicans són un desastre gestor (des què s’independitzaren?), els “conquistadores… les metieron en la modernidad“, i la culpa és de “los abuelos de los mexicanos actuales y no los míos, que nunca fueron por aquellas tierras“… I així. Falten, segurament perquè l’articulista no tenia més espai, les repetides referències a la religió catòlica i a la “lengua“… En fi: el de sempre. Jo sí deman perdó. Perquè a mi, l’Estat espanyol em tracta gairebé igual. Des de la perspectiva de la colonització, de l’expoli de recursos, de l’aculturació: “¿Qué dice tu carnet de identidad?“, demanen els espanyols massa sovint… Ai, l’”españolidad“!

PS: L’article del qual n’he reproduit un fragment a dalt és de dia 29 de setembre. Avui, el mateix diari en publica un altre on s’exposen dos arguments de l’españolidad ofesa que falten en l’anterior i que són repetits un pic i un altre, no gens originals: la pregunta de fins quan hem de retrocedir en el temps per demanar perdó (o perquè ens el demanin) i especialment insistint en si hem de demanar perdó a l’Imperi Romà (!), i l’al.lusió, que no falti, a l’obra de Bartolomé de las Casas… En fi!

Hauria d’afegir, en aquest web, una pàgina pròpia per a les aquarel.les. Perquè ocupen molt d’espai, i perquè potser distreuen del que jo voldria que fos la pàgina: un lloc on es parli de llibres -llegits o escrits-, i un lloc on pugui saber-se (si interessa) quines activitats faig de caràcter cultural. Però, ja ho farem, això d’afegir una nova pàgina. Ara em fa peresa. De moment, penj l’aquarel.la que vaig fer ahir. A mi no m’agrada. Però, curiosament, agrada molta altra gent. I per què no m’agrada a mi? Perquè no aconseguesc la simplicitat que voldria. Perquè sempre me surten brutes i excessives, les aquarel.les d’aquesta mena. Perquè fan evident que no sé dibuixar ni mesclar bé els colors ni compondre l’escena (aquesta ve d’una fotografia nostra). Perquè hi massa “coses”. Deixem-ho estar. Aquí tenim unes barques al Cantàbric pintades a l’estudi en paper Saunders Waterford, de 300 grams, de gra fi, de 28×38 cm., aproximadament.

En vaig fer tres: dues notes ràpides per aprofitar fragments de papers usats, i una prova amb un llaüt que vaig trobar en una fotografia per la xarxa (gràcies a l’autor per la inspiració). M’agrada més fer paisatges generals (taques amb sentit) que fer formes o línies o paisatges que obliguen a la concreció. El dibuix és el meu gran dèficit. Per al llaüt, el paper és Saunders Waterford, nou, de gra fi, 31×41 cm.. Les notes són sobre Arches i Saunders.