Miquel Rayó

La llibreria de segona mà que hi ha prop de ca-nostra és com la cova d’Alí Baba -o com sigui que s’hagi d’escriure el nom d’aquest famós lladre de rondalla persa o àrab. És plena de tresors. O de peces valuoses, pedres, tumbagues, camafeus, etcètera, que pots descobrir quan menys t’ho penses quan cerques entre els moltíssims llibres que ja hi ha i que constantment es renoven. De vegades, fins i tot pot semblar que hi ha qualque sintonia estranya entre un llibre o un autor que és al teu pensament durant uns dies i la llibreria. De cop, te’l trobes, el llibre o un llibre de l’autor que pensaves. Tot és atzar, doncs. També la lectura. Necessitava Turguenev i Gogol…, doncs, aquí els teniu: Niuada de gentilhomes i Ànimes mortes, respectivament, i en català (Edicions 62 i La Caixa). I de sobte, allà, en el lloc més inesperat, Friedrich Hölderlin i el seu Hiperió (Libros Hiperión), llibre que recordo haver llegit molt malament fa massa temps. Potser ara tenc l’edat suficient i l’experiència lectora per gaudir-ne. L’he començat, ja, i em felicito. Cert és que la vida de l’autor provoca llàstima. Mr. Holmes és un divertiment enginyós de Mitch Cullin (Roca), un homenatge al detectiu Sherlock Holmes i al seu creador, i recordo amb gust la pel·lícula que se’n va fer fa uns anys. Hi ha abelles. Lady Susan me permet anar completant, a poc a poc, passa a passa, llibre a llibre, la lectura sencera de l’obra de Jane Austen, formidable novel·lista, tota trobada a la llibreria que dic. El color dels meus somnis recull unes converses de Joan Miró amb Georges Raillard (Lleonard Muntaner) i hi esclaten idees magnífiques sobre l’art i els artistes, com per exemple aquesta hipòtesi de la superioritat del pintor sobre el poeta, que puc compartir i entendre: “Cap mot, diu Raillard referint-se a Miró, pot designar allò que té lloc entre aquest racó i la cosa que hi ha enganxada, que vós designareu amb un traç de carbonet” (pàgina 115). Ah, i què me’n dieu d’Emilio Salgari i els seus pirates, Los tigres de Mompracem (Alianza)? Re-lectura d’enyors, que he fet en un no-res, encara amb plaer. Si jo no hagués estat un (altre) apassionat lector infantil de Salgari, no hauria pogut escriure mai la narració El corsari, on cito aquest autor i també Cunqueiro i Odisseu i Pinotxo… Perquè, els meus escrits són plens de referències a altres autors i a altres obres, un aspecte que Marta Luna, generosa, va saber llegir i destacar en la presentació que va fer del meu treball en l’acte d’entrega del premi Aurora Díaz-Plaja, dissabte passat a la Setmana del llibre en català a Barcelona. Amb el premi, honorífic, i que certament m’honora, hi va una ploma preciosa, que usaré amb il·lusió per emplenar els meus quaderns amb no sé ben bé què. Gràcies.

Un llibre, en efecte, curiós, molt, i interessantíssim, erudit, optimista. Ressenya d’avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Com ja és habitual, demano disculpes per la meva poca traça fotogràfico-digital.

Un bon amic, home preocupat pel benestar de la gent i per la justícia, em demana que informi d’aquesta convocatòria tan especial. Ho faig amb gust. Es tracta d’un concurs literari de microrelats sobre el treball i les seves condicions. El títol general del certamen és El treball decent no és un conte. Us animo a participar-hi.

De moment, és l’únic que puc expressar amb certa coherència. Temps hi haurà per reflexionar sobre tot plegat. De moment, me limitaré a donar les gràcies i a comunicar-ho a les persones que em sembla se’n poden sentir partícips. Perquè, sens dubte, aquesta és una feina col·lectiva: difondre el gust per la lectura, comentar obres, explicar-ne el plaer que poden transmetre… Gràcies, repetesc! Especialment, perquè hom ha considerat i avaluat positivament la meva feina. La notícia també ha sortit al noticiari d’Ib3 televisió del migdia.

I espero que la paraula bomba en aquest titular no em porti problemes amb fiscals paranoides!

Moltíssimes gràcies a l’AELC i al jurat del premi: de tot plegat ja en parlaré en una altra entrada, quan hagi tengut temps de digerir la notícia, i sobretot d’assaborir-la.

M’agrada aquest paisatge, tal vegada producte de la meva memòria de qualque petit moll, de qualque entorn mariner -el barri de Sant Joan, on vaig néixer i passar la meva infància i la meva adolescència? Qui pot saber-ho! M’agrada per l’atreviment que significa per a mi: he sortit, amb aquesta aquarel·la, de la meva zona de confort. M’agrada!

I surto també de la meva zona de confort amb aquest paisatge rural a la manera del grandíssim Aubrey Phillips:

I acabo, avui, amb aquests niguls, amb un cel tempestuós:

Bona nit!

No puc inventar un odi que no sento.

Philippe Lançon, periodista i víctima

En un meu poemari he escrit sincerament: “No sento odi per ningú: què m’he perdut?”. Odio l’odi. Odio odiar. Odio els delictes que l’odi provoca. Però, odio igualment, o més, les actuals inculpacions arbitràries amb aquest supòsit delictiu, amb l’excusa del terrorisme o de l’independentisme o del simple republicanisme o de qualsevol altra índole. Qualsevol opinió que qualcú considera no ortodoxa és susceptible, ara, de ser qualificada de delicte d’odi o d’incitació a l’odi. I arriba la querella, que els fiscals presenten i que els jutges admeten massa fàcilment… Odio aquest ús pervers de la llei i dels seus instruments. I penso que l’esquerra, el progressisme en general no ha de fer-ne ús. És una trampa.

Qui n’estigui lliure, d’odis, que llenci la primera pedra. Odio –ja que hi som- els odis generats des de discursos i principis religiosos o ideològics, culturals, lingüístics o ètnics o de classe o de gènere o del que sigui. Odio el cinisme i la hipocresia. Odio, en l’actual context, el verí d’editorialistes i tertulians, molt especialment de la premsa de la Cort (odiosa certament). La corrupció. La política miserable. L’abús i el menyspreu. La mentida. Els maltractaments. L’agressivitat verbal. El masclisme. La impunitat. La guerra i la injustícia social. L’economia neoliberal, la portin espanyols o la portin catalans o la porti qui sigui. El centralisme. Si la policia treu una família a cops i empentes de ca seva, perquè no es pot pagar una hipoteca, odio la llei que ho permet, el parlament que no la canvia, i l’actitud dels jutges i policies que no s’hi rebel.len. Odio el poder de la banca, de les grans corporacions. Odio les raons d’Estat, que ho permeten tot. Què voleu? He d’abreujar.

Odio que, on visc per pur atzar biològic i històric, i per imperatiu administratiu, hi hagi polítics presos que són presos polítics jutjats per tribunals polítics en causes polítiques, per odioses que hagin estat les seves mentides. Odio, com podeu suposar, els crits “¡A por ellos!” i “¡Que nos dejen actuar!”, tan indiscutiblement farcits d’odi, i per a mi són odioses les actituds tolerants, quan no estimulants, dels comandaments que els han consentit i justificat, del primer i més encimbellat al més baix i casernari. Aquests crits per a mi odiosos els podem trobar cada dia, cada dia!, en articles de la premsa més llegida i influent en l’Estat, i en les xarxes socials. Entenc que hi hagi gent que senti odi pel que jo ara he escrit. És lliure de fer-ho: ja s’ho farà! Amb la institució del delicte d’odi, compte!,  se’ns vol robar, en realitat, la llibertat de sentiments i la llibertat d’expressió dels sentiments, per odiosos que siguin i per ofensiva que ens pugui semblar aquesta expressió. Tenim dret a l’odi. I tenim dret a expressar-lo. No tenim dret, però, a fer res d’allò malèfic, que és ben molt!, que l’odi ens pot impulsar a fer. La nostra obligació és reprimir les accions i les decisions que l’odi causa. La nostra salut emocional i el nostre necessari equilibri mental ens aconsella, amb raó, que el facem fora, l’odi. L’odi, i la ira, no són saludables, sinó execrables. Gran debat!

Procuro ser dialogant. He tractat sempre amb respecte l’adversari, perquè potser té raons –o temors o grans pors o ignoràncies- que no entenc o que no exposa. Intento, i costa molt i no sempre ho aconseguesc!, no respondre amb insults qui m’insulta. L’odi és un sentiment odiós, molt odiós i temible, potentíssim, sempre latent. Tots en tenim rampellades. Som humans i tenim pors i creences errònies o encertades, que el creen. L’odio. L’odio, perquè és un sentiment que em vol llençar al costat fosc de ser-ho, humà. I odio molt més que se m’imposi no sentir-ne, perquè amb això s’intenta la repressió d’altres sentiments meus més nobles. Odio que no se’m permeti expressar-lo, perquè, en el fons, el que es vol és privar-me de llibertats, especialment de la llibertat d’expressió. Intento controlar-lo, l’odi. És la meva obligació. Una obligació que em civilitza. Camino, reflexiono, m’informo, escolto i analitzo arguments, llegesc, escric, faig aquarel.les, sono l’harmònica, estimo els meus i els amics, i respecto els altres… És la meva obligació, insistesc, controlar l’odi, i l’accepto amb gust. Sóc un ciutadà sotmès al deure cívic i al privilegi i al problema de conviure en la diversitat. Sóc un ésser viu que està sotmès a corrents hormonals poderosos. No incito a l’odi i, això no obstant, jo odio totes aquelles coses que inciten el meu odi.

Ma mare, filla d’un molt respectat oficial de la Guàrdia Civil, ensenyà als seus tres fills un dels lemes principals del seu pare: “Odia el delito y compadece al delincuente”. Odia els fets, no qui els fa. Després he sabut que la frase és atribuïda a Concepción Arenal. No odio persones, doncs. No n’he après. Odio fets, discursos, uniformes usats amb prepotència, armes utilitzades per a la repressió, banderes arrogants, ordres i sentències injustes, orgulls patriòtics de pa en fonteta, crits, violències, agressions, actituds, interessos i decisions. Odio, pel que fa al cas i en el temps que vivim, el franquisme, l’odi ideològic local, groller i tosc, encastat a foc en el pensament espanyol i en les institucions espanyoles, esquerra inclosa, i maquillat sota una capa de constitucionalisme: basta veure qui defensa el constitucionalisme espanyol per adonar-nos-en. Fan por. Aquests sí. Ja sabem del que són capaços.

Expressar aquests odis, aquestes dissidències, ni que sigui amb un acudit, una cançó, una piulada, l’assistència a una manifestació, cremant una bandera (un pedaç de colorins!) o una fotografia (un tros de paper tintat), mirar malament (què vol dir, això?), portant un llaç també de colorins, votant simbòlicament o redactant una reflexió personal com la present, són delictes d’incitació a l’odi? Delictes d’odi? Hi ha qui vol que ho siguin. Per controlar el meu sentiment i per controlar el meu pensament, i per privar-me de la llibertat d’expressar-los. Perquè, tenc por ara d’escriure tot això per si qualcú em vol mal entendre. Odio que se’m vulgui fer sentir aquesta por. I odio aquests odis, sí: odis i temors, que feia temps, molt de temps, que no sentia. No obstant això, no renunciaré al dret humà essencial de sentir-los ni al deure cívic i moral de controlar-los.

Ja n’he parlat aquí en una altra ocasió. O en més d’una. Això dels quaderns, de les plaguetes és una mania. Una obsessió. I encara una il.lusió. Escric en quaderns, dibuixo en quaderns. Amb el dibuix que mostro aquí, un apunt d’un paisatge periurbà de Palma, vaig acabar el mes de juliol passat i alhora el desè quadern d’urbansketcher. Amb els versos (o el que siguin) que reproduesc a baix, vaig omplir fa uns pocs dies una pàgina més d’un breu poemari encara inacabat, que vaig començar, déus de l’Olimp!, dia 7 de febrer de 2013. Sí, déus i deesses! Per què sóc tan lent? Per què la meva escriptura és, ara, tan avara. O tan peresosa? Aquest és el poema, o l’aforisme, o el no sé què.

No vulguis imposar silenci

als versos que han de ser escrits.

Del Quadern del ropit, inèdit.

L’any 1966, Nancy Sinatra treia al mercat una cançó titulada These Boots are Made for Walkin’, i em va bé recordar-ne el títol per parlar positivament de les sabates que he usat en la meva caminada d’enguany per La Vía de la Plata, de la qual n’he fet algun breu apunt en entrades passades (mentrestant, estic passant a màquina les notes preses durant la caminada).  No parlaré de marques ni de models. S’endevinen. Només penjo el dibuix que en vaig fer: m’anaren beníssim, tot i que eren noves. Són resistents, còmodes, adaptables, no gens dures de sola, impermeables. Plovia, i no era cosa d’anar a fer voltes pels carrers del poble on havia de romandre en la nit. A l’alberg hi havia poca gent, com en gairebé tot el camí. Vaig poder gaudir d’intimitat en una cambra amb dues lliteres, de les quals només n’hi havia una d’ocupada, la que jo usava. Vaig poder rentar roba, ordenar el contingut de la motxilla, que sol tendir al caos, parlar amb altres caminants, escriure les notes de l’etapa a la plagueta… Quins petits, grandíssims goigs dels viatges a peu!

Te peguen de vegades, les rauxes, i no saps com retenir-les ni com retenir la provocació que representen. Ja sé que les aquarel·les demanen un tracte més subtil i més elegant, però, aquesta arrauxada m’agrada, la trobo potent, viva, inquietant i tot. Ja direu: