Miquel Rayó

El dia que aprengui a fer més nets els colors i més lliures els traços potser sortirà alguna cosa interessant. Boira al puig Major, pintat avui des d’una fotografia del Diario de Mallorca, de fa unes setmanes.Seguim, doncs.

“Tamames, en todo caso, no es un marciano, no es una época lejana. Es un objeto próximo, común incluso. Su visión de la Guerra Civil es tan reaccionaria, corta y difundida como la de Cercas. Su visión de la Transición no difiere de la que pueda emitir un obispo, un político, un rey o un libro superventas, más aún si el libro va sobre Felipe. Su tertulianismo se parece mucho a la programación televisiva, pero también a la programación del Congreso. Sus ideas de cuñado no están muy alejadas de las de un artículo promedio, o de un político promedio. Socorro.” Guillem Martínez, Revista Contexto Ctxt, avui.

Un paisatge des de qualque model vist per la xarxa, obra de qualque gran mestre o mestra aquarel.lista. Ja és hora de fer el meu propi camí, doncs. Aprendre, però, no limitar-me a imitar.

I aquesta marina basada en una fotografia que no sé d’on prové. Potser de qualque proposta de demostració d’un mestre o potser, simplement, de la xarxa, d’on prové gairebé tot a hores d’ara. Naturalment, tot són pràctiques. Per aprendre i per passar l’estona.

D’ahir mateix, aquarel.la sobre paper Arches de 300 grams, gra fi, aproximadament de 30×46 cm.

Inspirada en un model del mestre Luis Sala. En paper Arches de 300 grams, gra fi, 46×51 cm., aproximadament.

D’ahir és aquesta fantasiosa aquarel.la d’una cresta muntanyenca. És feta en el revers d’un paper Arches usat de 300 grams, de gra fi, i de mesures 23×34 aproximadament. Amb molta d’aigua.

Mor Antoni Serra, i tots perdem alguna cosa. Una referència, una lectura, una memòria, un caràcter, una vergonya viscuda per mor d’ell… Mor Antoni Serra i el nostre deure, que acceptam entristits, és recordar-lo. No podem negar el seu esforç, les seves inciatives, la seva literatura centrada en una recerca el final de la qual no assolia mai. Ni tampoc podem negar els seus rebots d’histrionisme, les seves insistències, ai!, tan desmodades al final… Preferesc recordar-lo positivament entre les taules i prestatgeries de la llibreria Tous -crec-, despatxant llibres: una vegada, quan jo començava a escriure, li vaig fer un comentari sobre un fragment d’un llibre seu, Tríptic del viatger, avui oblidat. Autor a ca-nostra importantíssim, confés que no és un escriptor que m’hagi apassionat. Interessat, sempre. Els seus dietaris literaris, per exemple no poden ser menystenguts; però, sí llegits amb prevencions. El record, fa tant de temps!, en el PSAN, i també implicat en el Congrés de Cultura Catalana en actes a Mallorca. Innegable dedicació, doncs. No he entès mai la seva actitud provocadora, també ho confés. Noblesa obliga, no obstant. Va fer una lectura sense prejudicis d’un dels meus poemaris de l’any 2017. I una generosa crítica a la seva secció a l’Última Hora. Sempre li ho agrairé. Per la seva noble actitud lectora. La resta és cendra i enyor. Desig francament que la memòria que conservem de tu sigui llarga, Antoni. “Pels segles dels segles”, diries, amb teatral irreverència -capell al cap, corbatí i bufanda al coll, ullons vius i mans en l’aire…

D’una aquarel.la de 35×50 cm aproximadament, que vaig fer fa poques setmanes, n’he salvat només aquest fragment de 12×14 cm. Això de repassar, de triar, de retallar, de llençar, si cal, a la paperera, ho faig sovint. És un exercici d’humilitat, necessari en qualsevol procés d’aprenentatge.

Surt avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya meva d’un boníssim recull de poesia amb els arbres com a protagonistes essencials.

Des de fa temps seguesc, en la mesura que puc, el treball de Rebecca Solnit traduït al català o al castellà. És una autora que m’interessa molt. Els seus assajos ensenyen a qui vol aprendre. Record amb gust el seu llibre sobre caminar (el qual, per cert, vaig llegir en anglès, perquè no n’hi havia encara traducció aquí), i les seves reflexions sobre l’art de perdre’s, i altres obres seves. Ara se’n publica una de nova: De qui és la història? Segur que m’interessarà. Després de la lectura, pots estar o no d’acord amb les tesis que hi presenti. L’important de Solnit és que et fa pensar, que mostra un altre costat de la realitat i del pensament que aquella genera. De moment, copiaré el que ha amollat en una entrevista: “cal fixar-se en qui escoltam, en qui té espai a la televisió i en qui té la seva pròpia columna en un periòdic. Els conservadors continuen tenint gran part del poder. Que callin ja d’una punyetera vegada!”. Doncs, això, sí.