Noves lectures i una relectura

La relectura és El faro del fin del mundo, una obra (menor, sí, entesos) d’en Jules Verne que he adquirit a la llibreria de llibres de segona del carrer de 31 de desembre, en una edició de Rueda JM (quina editorial és, aquesta?), que conté il.lustracions d’aire antic, les de George Roux. No sé on vaig veure citat el títol i em vengueren de cop les ganes de rellegir-lo. El tenc molt oblidat. M’agradarà retrobar-lo. Verne és un mite per a mi (i per a més de mig món lector), no em cans de dir-ho. Precisament els dies 7, 8 i 9 de febrer se celebrarà enguany el Día Internacional de Llegir Jules Verne… Però, d’això ja en parlaré al seu moment. Continuem. Lectura nova, i m’ha sorprès positivament, ha estat El fin del fin de la tierra, d’en Jonathan Franzen (Salamandra). Franzen és ornitòleg aficionat, i en els textos que reuneix aquí exposa motius i satisfaccions de la seva dèria, i també d’altres assumptes que ell ha tractat com a cronista a la premsa. M’ha agradat. No he pogut mai amb les seves novel.les. Amb els autors americans de narrativa, diguem-ne, moderns, actuals, em passa, en general, alguna cosa: m’avorreixen. Els trob buits. Presenten novel.les ben enllestides que a mi me semblen sense passió, fredes. Massa escola d’escriptura, potser? I en canvi, m’agrada el que escriuren d’ells mateixos o quan fan articles o assajos. Per això sé que aquesta proposta molt ambiciosa d’en Paul Auster, La llama inmortal de Stephen Crane (Seix i Barral), m’agradarà i em farà rellegir en Crane. O no. La poesia americana sí m’agrada, en general. I el western, és clar. Per exemple, Paloma solitaria, de Larry MacMurtry (Plaza y Janés), novel.la guanyadora al seu moment d’un premi Pulitzer. Sé que en vaig veure fa pocs anys una adaptació per a televisió un poc incompleta. Portava el títol original del relat: Lonesome Dove. Barba-Rossa, d’en Joan Pons, és o esper que sigui una novel.la d’aventures i d’història. Sé que parla de l’assalt i el saqueig a Maó pels otomans, al segle XVI, un drama per a l’illa de Menorca. L’edita la Nova Editorial Moll. Per cert, prest donaré aquí una notícia en relació amb aquesta nova etapa de l’editorial. Una notícia molt favorable per a mi. Na Patricia Almárcegui edita amb Candaya uns Cuadernos perdidos de Japón. Em fa una gran il.lusió ficar-m’hi de cap. Ja ho sabeu: Japó em fascina. Hi tornaria ara mateix. Hi caminaria més. Mentrestant, potser repassaria les idees sempre suggeridores d’en Byung-Chul Han, ara expressades en el volum No-cosas. Quiebras del mundo de hoy (Taurus). D’aquest autor, en sóc (molt modestament) un seguidor. La seva mirada crítica del món digital i del neoliberalisme que hi va lligat m’estimulen el pensament. Els seus llbres són breus, però, densos.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

De molt alt nivell

De molt alt nivell són les pràctiques proposades per n’Aurora Charlo als seus cursets via zoom. Ja n’he seguit un, de dos dies (entre dues i tres hores en cada ocasió, no escatima el temps, tampoc; i pens seguir uns mesos el seu mestratge). És una bona didacta, amable i accesible. Constantment dóna consells i senyala camins, i també remarca errors freqüents i el mode d’evitar-los. I en sap, de pintar, ja ho crec! Gran artista! Aquest és un apunt en un tros de paper reutilitzat (12×33 cm, aprox.), previ a la realització de la pràctica que ella titula Cielo tormentoso. La lluna m’ha quedat un poc gran.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Primera pràctica amb…

Doncs, sí. Aquesta és la meva interpretació d’una pràctica proposada per la gran mestra de l’aquarel.la n’Aurora Charlo, que intentaré seguir durant uns mesos, via zoom. Ja diré coses, a mesura que conegui un poc més la seva manera de fer i d’expressar. Es tracta d’una caiguda d’aigua. Ella proposa que, per cercar textures, utilitzem mica i paper transparent de cuina, entre d’altres coses. Tanmateix, res d’això no millora l’obra si no tens el do de l’art als teus ulls. I si no el treballes.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Dos paisatges

Un d’abstracte i un més… realista? Proves, proves, proves. Anar fent.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Responsables

Una parte destacada de la intelectualidad desempeñó un papel importante a la hora de decantar la política española hacia la obsesión nacional. Para no alargar más de la cuenta este texto, remito a otro artículo en CTXT en el que examinaba la matriz ideológica de la que renace el nacionalismo español. Paradójicamente, dicha matriz se articula a partir de un enfurruñado anti-nacionalismo del que siempre se queda fuera el nacionalismo español; la nación española es defendible porque es constitucional y democrática, atributos de los que carecen los otros proyectos nacionales, que son una amenaza para las libertades. Estos intelectuales han evolucionado como ha evolucionado una buena parte de la sociedad española: cada vez más descreída, más harta de las izquierdas y los independentistas, cada vez más conservadora y más orgullosa de reivindicar una España que es suya y que celebran patosamente, ya sea emocionándose con la letra que escribió Marta Sánchez para el himno nacional, riéndole las gracias a Isabel Díaz Ayuso o elogiando las memorias de Cayetana Álvarez de Toledo.

Això diu, i ho compartesc per complet, Ignacio Sánchez-Cuenca a l’article que avui publica a ctxt, i que podeu llegir en aquest enllaç: El orgullo herido del nacionalismo español (y las dificultades del gobierno de coalición). Qualcú, amb més gràcia, definí els proponents d’aquest nacionalisme espanyol vigent com “La Conga Consti“. Per cert, no deixeu de llegir el “otro artículo en CTXT” que senyala l’autor. Aquests intel.lectuals (i els opinadors) espanyols són responsables.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Al Bellver d’avui

La meva ressenya d’un clàssic francament recomanable al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca d’avui:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Ahir, al salobrar

Ahir horabaixa, al salobrar de Campos, vaig poder observar set espècies de rapinyaires, què més puc voler? Un xoric, un falcó -empaitava un esbart de becs d’alena-, una àguila peixatera, una milana, una àguila calçada, quatre arpelles, i un mascle preciós d’arpella pàl.lida (Circus cyaneus) que em va permetre -em va regalar- una llarga i claríssima observació. Cal agrair sempre aquests fets menors en aparença. Fins i tot cal agrair el fred que vaig passar. Perquè podem recordar, gràcies al fred, la pell que ens protegeix i que ens fa únics, o ens ho pensam. Dins les basses del camí hi havia larves de moscart. Vaig perfilar un haiku:

Petita larva:

en la bassa del temps,

els dos som un.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

L’arribaré a fer bé?

Un bon treball a l’aquarel.la que exposi bé la meva afició a les zones humides? Aquesta és la meva interpretació d’ahir d’una fotografia (obtinguda per internet) d’una gran llacuna, una nava, eixugada a l’Espanya interior durant el franquisme. Crec que és de La Nava palentina. Imagin que també la República ho hagués fet, això d’eixugar-les. Eren els anys en què hom creia que els aiguamolls eren un focus de malalties i, sobretot, un terreny desaprofitat per a l’agricultura. Després sabérem que les àrees humides eren esplèndids i necessaris refugis de fauna, especialment per a les aus migratòries, i imprescindibles reserves d’aigua.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

De Sineu

Sineu és el poble triat, amb la intenció de viure-hi definitivament i tenir-hi casa i llar, pel bon amic -quasi germà, perquè ens coneixem des de la infantesa més remota-, en Jaume Llabrés, historiador autodidacte i persona fora del comú, d’una gran sensibilitat i coratge. Voluntat de ferro, memòria potent, intel.ligència adreçada a l’activisme solidari, proteccionista. I fener com poca gent ho és. M’envia ara fotografies del que veu i del que troba al seu nou territori. D’una fotografia seva del poble n’he fet aquesta interpretació a l’aquarel.la.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

La darrera pràctica, per ara

La darrera pràctica que faig per ara, de les proposades per Juan José Herrera Lara a les seves sessions/classes/demostracions del mes de desembre de 2021, dedicades a la ciutat d’Àmsterdam. Dic la darrera, perquè, després de quasi un any de seguir les seves interessants i personals maneres de fer les aquarel.les, he decidit acomiadar-me’n i passar a altres models, a altres mestres. De moment ja m’he apuntat a dues sessions amb Aurora Charlo, que em sembla una artista vigorosa i excitant. Seran els dies 14 i 15 d’aquest mes.  A en Lara li deuré molt. És clar, didàctic, simpàtic i singular. Gràcies, doncs! I recomanaré sempre assistir als seus cursets.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados