Miquel Rayó

Tenc una certa prevenció a fer anuncis sobre les possibles edicions dels meus treballs de caràcter literari (o d’altres escriptures). Pens que depenen de tants factors –decisions dels editors i editores, correccions, calendaris editorials, disponibilitat de paper, ritmes de les impremtes, capacitat de distribució, etcètera-, que es fa arriscat aventurar dates de publicació. Una cosa són les il.lusions pròpies, grandíssimes, i una altra cosa és la realitat de la producció editorial, física, econòmica. Potser són dimensions distintes, i no necessàriament connectades com nosaltres voldríem, els autors i les autores. Tot i això, vull aventurar-me per una vegada. I fer l’anunci d’algunes novetats. Durant l’any present es convertiran en llibre dos projectes meus. Un poemari i un, diguem-ne, estudi sobre l’excursionisme dels inicis de la segona part del segle XX a Mallorca. El primer és literari. El segon és muntanyenc. El Gall i Lleonard Muntaner, editor, seran les editorials que n’assumiran el risc, respectivament. Les conec, conec els seus responsables, i sé per experiència que fan un bon treball, i que alhora que respecten els meus textos saben advertir-me d’allò que podria millorar-los. No puc fer, doncs, cap altra cosa que agrair les seves decisions positives en relació amb el meu treball, la confiança que hi dipositen, el risc que assumeixen, l’empenta que em donen. No diré res pus per ara. Perquè, en efecte, encara podria afegir altres novetats que m’il.lusionen. També editorials. Anem poc a poc, però, passa a pasa, fita a fita. Com en les pujades a qualque cim de la Serra. I sí, la imatge amb què comença aquesta entrada és una pista. I sí, també ho és la imatge que podeu veure a la dreta.

He fet, avui horabaixa, aquesta interpretació d’una fotografia del bon amic en Damià Jaume, del seu recent viatge a la costa de Mauritània.

Doncs, sí, en tenia, i moltes. Hem estat fora de casa una setmana. Hem caminat des de Roncesvalles a Logroño, pel Camí Francès a Sant Jaume de Compostel.la. Hi hem anat amb dos bons amics. Ha resultat una caminada plàcida entre bells paratges i cants de cucuts, de sól.leres i de rossinyols. Hem passat per Zubiri, Sansol, Torres del Río, Lizarra, Los Arcos, Puente La Reina… Ahir em vaig poder plantar davant del paper, la paleta de colors i els pots de l’aigua. I vaig poder fer aquestes dues aquarel.les. En tenia ganes.

Ahir vaig fer aquestes dues aquarel.les, interpretacions r`pides (massa, sempre) de dues fotografies meves del Camí del Nord asturià. M’agradarà repetir-les no sé quan.

Quan no disposes de molt de temps, intentes fer aquarel.les ràpides i de format petit, sempre improvisades, com aquestes dues. No són exercicis de bades, perquè sempre intentes aplicar-hi el que, poc a poc, vas aprenent.

No he pogut fer el viatge (per diferents raons). Avui tornen. D’una fotografia del bon amic en Damià Jaume, he fet aquesta aquarel.la, com si fos un record de la navegació en cerca de vellmarins i d’aucells aquàtics. Per les voreres de Mauritània, quasi res!

Quina mala notícia: Terraferida s’ha cansat! És la crònica d’una mort anunciada. Ai, les xarxes! El millor instrument -amb el mòbil- de dispersió ideològica i de manteniment del Poder del Sistema. Són, xarxes i mòbil, la troballa genial del neocapitalisme. Donen una llibertat individual aparent, però et desmobilitzen col.lectivament. Creen community (no sé si s’escriu així),  però, desfan la comunitat. La informació o la dada que hi penjam -per important o veraç que sigui per a nosaltres- queda soterrada quasi instantàniament en capes i capes de discusions estèrils, cunyadismes, insults, banalitats, noves informacions i dades, contrainformacions, i un llarg etcètera. Queda, per tant, oblidada. Una piulada ens enrabiarà, ens sorprendrà, ens informarà… Què farem, després de llegir-la? Pitjar un like? Penjar un comentari de suport? O una crítica que voldrà ser positiva, però, que generarà inevitablement una dicussió inútil que ens abocarà al desencís i al menyspreu…? Tot hi és efímer, a les xarxes. No són, encara que així ens les venen, àgora de discusió cívica, sinó, taverna on tothom crida i pega tocs damunt la taula. Cal navegar-hi amb prudència. Les bones propostes, com la de Terraferida, si no estan empeses o animades o protegides per un grup tenaç amb vocació d’acció i de transformació social, perden empenta, es desinflen, els seus mantenidors no poden sostenir el ritme diabòlic ni el nivell d’exigència competitiva a què obliguen les xarxes. Es cansen, doncs, els promotors de propostes positives. Insultar o menysprear no cansa: estimula, és fàcil fer-ho, dóna protagonisme… Quina llàstima, això de Terraferida! Gràcies, en qualsevol cas. Parla de tot això, i molt millor i més sàviament, el filòsof Byung Chul-Han en molts dels seus breus assajos. Un sol crit compartit al carrer és més eficaç, a la llarga, que milers de likes individuals i testimonials d’adhesió que immediatament passen a donar suport a una banalitat, sigui un video de moixets, un acudit, un titular eruptiu retallat de la premsa, una burrada de qualque lider polític, un atac immisericorde, un fake… Ai, les xarxes! I aquesta pàgina meva hi navega: no puc tirar la primera pedra, doncs. Lament, però, que del cas de Terraferida no se’n faci un debat presencial, no digital. Allò digital ens allunya, en realitat, Si no anam amb compte… No ens permet mirar els ulls de l’interlocutor. No ens permet trobar-nos en un lloc físic compartit… Permet, això sí, el treball. Frenèticament, tant frenèticament que sovint ens esgota. I llavors, abandonam… Atur, per avui, les lucubracions. Si heu llegit l’anterior, gràcies. Visc, com usuari d’algunes xarxes, en la més pura contradicció.

Del paisatge de la costa asturiana. Aquesta és d’ahir.

Una versió més petita, horitzontal, i un poc més clara…

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, del qual vaig despedint-me poc a poc, aquesta ressenya meva: