Un altre horitzó

Sobre el paper Rembrandt de 30×40 cm, 300 grams, gra fi. Hi faig proves amb humit.En aquest cas amb gris de Payne i siena cremada.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Més

Una versió més del paisatge albuferenc, i un nou horitzó de colors… Ara estic amb això.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Avui, al Bellver

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

L’infinit en un jonc

El infinito en un junco, d’Irene Vallejo, és un bon llibre. Molt interessant, molt entenedor, molt entretengut, molt documentat, molt divulgatiu. És d’agrair que l’autora l’hagi escrit i que una editorial (Siruela) hagi assumit la responsabilitat de publicar-lo. Crec que l’autora ha rebut un guardó important gràcies a aquest treball. Enhorabona! Ben merescut. L’he llegit amb gran interés, el llibre. Al cap i a la fi, parla de llibres, de lectures, del misteri i del poder de l’alfabet, de les infinites potències de l’escriptura… Té defectes? Segurament. Per exemple, la reiteració d’idees, l’excessiva llargària… Té més virtuts que defectes. M’agrada especialment que l’autora hagi entreteixit experiències seves personals amb la lectura i la història que narra… És un llibre que també parla d’un gran esforç, d’una carrera intel.lectual. Bravo, doncs. Només una frase del lllibre m’ha… decebut, desencisat…? Estic segur de què ningú l’ha percebut, o de què molt poques persones l’han percebut, entre tanta d’erudició. Potser és que tenc la coa de palla. La copiaré (és a la pàgina 260) i ja jutjareu: “Este esfuerzo de los conquistadores por hablar en sus cenáculos más cultos el idioma de una de sus muchas colonias [parla de com els romans usaren la llengua grega sense manies] es un gesto asombroso y extraordinario, en las antípodas de la habitual arrogancia cultural de las metrópolis imperiales. Imaginemos a los británicos mantenieno sus tertúlias literarias de Bloomsbury en un esforzado sánscrito, o a Proust sudanto para entablar una charla refinada en bantú con los aristócratas parisinos que tanto le fascinaban“. Fins aquí, res, o sí? Per què no diu també que ens imaginem els espanyols imperials (de llengua castellana) parlant en quetxua o, més a prop encara, en català, basc o gallec o bable…? Vet aquí el defecte. Però, no del llibre. Ni del treball de l’autora. Sinó de la concepció -arrelada en la intel.lectualitat espanyola-castellana i en les institucions acadèmiques i culturals de l’Estat del que és la normalitat espanyola-castellana. Es parla, des del castellà (mal nomenat espanyol) de les actituds imperials dels… altres. Ho anoto ara, quan hi torna a haver el debat mentider i fastigós de la “pobra” i “perseguida” llengua castellana… Estic segur de què l’autora ni se n’ha adonat. O pitjor: que no entendrà aquesta apuntació meva i l’atribuirà a deliris nacionalistes… Un detall decebedor. Que no impedeixi la lectura d’aquest llibre.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Paisatges i horitzons: l’obsessió

Potser ho és, una obsessió. O una il.lusió. O rastres de caminades en la memòria. M’agraden els paisatges insinuats, les marines interpretades des del somni, les platges buides i només suggerides, els horitzons que ens menen qui sap cap a on, sobretot si hi camines, sempre a peu, poc a poc… Tres d’ahir.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Nou curs

Noves classes. D’aquarel.la. Després de tres mesos amb Francisco Castro (certament aprofitats i productius), ara provaré de seguir un temps les classes on line de Társila Jiménez, d’estil i concepció molt distints. M’interessa, precisament per aixó. Vull cercar maneres, estils, concepcions, colors… Les classes del grup en què estic incorporat són els divendres, de 17 a 19 hores, i són generoses, també. En aquest cas, els alumnes fan durant la classe el mateix exercici que l’aquarel.lista realitza des d’una proposta seva. Interessant: no pots badar. Divendres passat, la primera proposta era un paisatge forestal tardorenc (fotografia, esquerra), i també, al final, un exercici lliure, d’improvisació. Amb dos colors: sèpia i ombra torrada. Amb el hake, sobretot. No em queixo dels meus exercicis. I m’agrada l’esperit de lliure creació que Társila promou. Aquí van les dues aquarel.les meves. Veurem avui -també és divendres- quina feina ens farà fer.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

S’Albufera

Tres proves, tres pràctiques del paisatge de s’Albufera a partir d’una fotografia d’en Sebastià Torrens. Qualque dia l’encertaré! He triat aquesta, perquè em sembla la més ben feta. És la primera vegada que he provat de “transcriure” una fotografia a l’aquarel.la…

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Llegits

Sí, aquesta entrada serà per informar de llibres llegits darrerament. D’alguns. Comencem. M’ha agradat (pel tema: l’Oest nordamericà, en les primeres etapes de descoberta europea, la Frontera, el Far West) Senderos Salvajes, de Santiago Mazarro (Pàmies). Per què? Perquè conta des de la ficció el paper importantíssim que un “espanyol” nascut a Nova Orleans va tenir en les descobertes de territoris de caça d’animals de pell, de rius navegables, de fenòmens orogràfics i de llocs geogràfics tant a la immensa àrea de la Luisiana (venuda en molt poc temps per Espanya a França i per França als Estats Units) a principis del segle XIX, com de Nova Espanya. El personatge nom Manuel Lisa i d’ell i de la seva activitat, entre d’altres coses, cal destacar que la seva informació i coneixement del territori i dels seus habitants (indígenes de diverses tribus, especialment omaha, arikara, mandan…) va ser essencial per al bon èxit de l’expedició de Lewis i Clark pel riu Missuri i les Rocalloses, fins el Pacífic. Interessantíssim. El tema. La novel.la està bé, correcta. Surten altres noms verídics: Benito Vázquez, John Colter, Hugh Glass (el de The revenant)… Boníssim, en canvi, sense cap reserva, és el text de No diguis res, de Patrick Radden Keefe (Periscopi). Excel.lent. Un assaig-crònica del violentíssim conflicte viscut a Irlanda del Nord des dels anys 60. Escarrufa en algun moment, aquesta història. No vos perdeu aquest contundent estudi. És un dels grans llibres que he llegit darrerament. Com que aquesta lectura és de gran intensitat (també emocional) vos recomanaré llegir tot d’una per assossegar-vos El evangelio de las anguilas, de Patrick Svensson (Libros del Asteroide), que parla precisament… d’anguiles. Sabíeu que Sigmund Freud les va estudiar, de jove? També és una lectura western el volum que inclou els relats, esplèndids, La luna del cazador i Soldado Azul, de T.V.Olsen (Valdemar). Els dos han servit de base a westerns cinematogràfics molt interessants: La nit dels gegants i Soldat Blau. I la novel.la El virginiano, d’Owen Wister (Valdemar), molt més ingènua, cal que sigui coneguda, perquè de qualque manera inaugurà molts dels tòpics dels mites americans sobre l’Oest… Lectures fetes.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Dos paisatges del tot diferents

Un vol ser més clàssic, jo diria que fins i tot aspira a ser britànic: és obvi que no respon a la imatge de cap paisatge del Mediterrani. Potser pugui portar l’observador a paisatges castellans o extremenys… I el segon és un paisatge abstracte. Ho és, però, un paisatge?

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Ecologisme… màgic?

Una interessantíssima novel.la de temàtica ecologista, un gran thriller escrit amb un estil literari ambiciós, amb ressons en cada pàgina del realisme màgic sudamericà de fa unes dècades. Del tot recomanable!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados