Miquel Rayó

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Com sempre, disculpau la mala qualitat de la reproducció fotogràfica. No cap, la portada sencera del suplement, en el meu escàner.

I haurem de gaudir-ne tot i la situació pandèmica, plena d’incerteses. Tenc projectes, temes per tractar, aquarel.les per fer, llibres per llegir i segurament alguns textos per excriure i, molt properament, una nova col.laboració en un llibre que és ja a màquines. En parlarem al seu moment! D’aquests, de llibres per llegir, massa. Com sempre. Estic llegint la interessant novel.la de Paolo Bacigalupi La chica mecánica (Plaza&Janés), perquè em serveix per incloure un altre exemple a la xerrada que he de fer el proper dijous, dia 24, en el cicle d’Els Dijous del GOB, que catalitza en Xavier Manzano. Parlaré de literatura i crisi climàtica. Via zoom, naturalment. I això és el que menys em plau: no veure la cara de veres a la gent que pugui atendre’m. No passa res. Tira tira. Endavant! Adjunto la tarja de convit. Per a aquesta xerrada he pogut rellegir el clàssic  La sequía, de J. G. Ballard (Minotauro), i Deshielo, d’Ilija Trojanov (Rayo Verde), i en tenc més de preparades i a l’espera. El que em fa una gran il.lusió és llegir el poemari del bon amic en Pere Martí i Bertran, Taroda. Haikus de les quatre estacions, magníficament editat, amb elegància i simplicitat, per Andana. Esperaré a llegir-lo: no vull fer-ho amb pressa. També tenc moltes de ganes de conèixer a fons la nova versió completa de les dues parts del relat Heidi de Johanna Spyri (Nórdica), presentades juntes en una molt atractiva edició. La narració dels fets de Heidi sempre m’ha interessat, especialment perquè amb la seva modèstia i carrincloneria va servir per iniciar el mite de ser a la muntanya en pau i assossec, i de la muntanya com a àmbit per a la noblesa, la bondat i la vida sana… I no aturam, doncs…  I aquesta entrada d’avui ens menarà a una altra d’aquí a poc, amb més lectures i qui sap amb quines novetats. De moment, cal esperar la tardor. I aprofitar-la, quan arribi. Per caminar en la muntanya, precisament. Per seguir llegint.

Per enlluernar. M’he passat amb el groc de Nàpols. Però, m’agrada aquest caminant i el seu canet. Fan passes cap allà on no hi ha camins, sinó, horitzó. O potser, tornen d’allà. Qui sap què ens podrien contar?

Feia dies que no tocava pinzell. Estic embarcat i concentrat en la finalització d’un projecte del qual en parlaré aquí ben aviat. Encara hi he de fer repunts. Paciència. Aquest paisatge és d’ahir.

Bona notícia! Ha tornat el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, i seguirà cada dijous. El coordinador em demanà un article sobre el que he viscut aquests mesos darrers. N’hi ha un tast a continuació. No pot contar-se tot el que hom ha viscut en una tan impensada situació. No sabria explicar-ho. Si qualque dia ho he de fer, ja ho faré. Sé que he fet molta de feina. I compte, això no ha acabat!

Nota: la fotografia de la capçalera sí és d’en Josep Maria Aloy. La que acompanya l’article correspon al bon amic i mestre Joaquim Carbó. No crec que cap dels se senti ofès (en vida o en esperit) per una equivocació documental com aquesta. L’error és, en aquest cas, feliç.

Acabarà el mes d’agost. Són dies de calor i de preocupació. La calor humiteja la nostra pell i deixa les robes banyades, incòmodes. I els llençols, en la nit. La preocupació per l’expansió de la COVID creix. Aquesta setmana -és clar: hi ha més proves, més dades- hem conegut tres casos ja molt propers, d’amics i amigues. Esperem que passin la quarentena bé, i que en surtin millor… I esperem que nosaltres no en siguem afectats, i tot és possible, perquè sembla reduir-se la cosa a una questió purament atzarosa i estadística. Tot plegat, cansa i desanima. Perquè, hi ha més… Avui mateix, bateria d’articles, quina casualitat!!!!, de lloança i quasi d’exaltació fervorosa en favor de la política decantada pels populars al Congrés. Aquesta dona ha fascinat la “gauche divine” d’abans, ara reconvertida en la cara intel.lectual del conservadorisme unitarista de cultura castellana i, quines coses!, constitucionalista (quina apropiació tan sagaç d’una paraula!). Almenys, dos articles d’avui: Vargas Llosa (a El País, com no?) i Andreu Jaume (a El español). D’aquest em sap greu. D’Andreu Jaume. Fa pena que un tan intel.ligent cervell hagi caigut en el parany ideològic de la dreta extrema i de l’extrema dreta d’Espanya, en la seva teranyina. I sempre, en aquests articles -és com si els seus autors responguessin a tocs de corneta emesos puntualment des de qualque caserna oculta en qualque Olimp-, l’apel.lació a la “moral” i l’atac a la nova esquerra parlamentària… Per a ells, el que no és el que ells creuen no és “moral”. Sentencien i enfilen tot un rosari de frases de pensadors que possiblement interpreten de forma tendenciosa o, com a mínim, interessada… Sento una gran llàstima. No per Vargas Llosa, precisament. En fi… Cadascú és com és i fa el que creu que ha de fer. Confés que a mi em ve just fer el que bonament puc fer i tractar d’entendre el que bonament pretenc entendre millor… Lectures? Poques, perquè, com diré en qualque entrada futura, estic immers en el procés de fer un treball que m’ocupa molt de temps. Destacaré La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, en traducció catalana, a la fi!, d’Alba Dedeu (adesiara). Una bona lectura que flaqueja avui, al meu parer, per mor del sentit religiós amb què hom argumenta sobre la llibertat dels homes. Pendent, un poemari de Iorgos Seferis, Diaris de bord (adesiara, també). Un còmic -un western que no m’ha acabat d’agradar-: Sykes, de Dubois i Armand (Ponent Món). I un poemari de la petita editorial Fahrenheit 450º: Los muertos y los dormidos, de Patrició Rascón, una acurada selecció de poemes. I les aquarel.les. Alguna marina, alguna improvisació amb colorins, algun paisatge d’aiguamoll, reconec que excessiu…

Va de tortugues marines. Beneïda ciència i beneïda tecnologia, quan s’apliquen a causes positives.

“”Solo le pido que preserve la unidad de España“. Estas pocas palabras son, según el rey emérito, la petición que le hizo Francisco Franco antes de fallecer.” (Público, d’avui).

El curs on-line amb Francisco Castro ha acabat, i ha resultat molt interessant. Ho és sempre, veure treballar un mestre i escoltar com explica tot el que fa, els materials que usa, les tècniques, la seqüència… Me falta fer la quarta i darrera pràctica, i no sé quan tendré temps de fer-la; però, abans he de penjar la tercera i ho faig ara. Es tractava de fer unes ones, potents, en el seu xoc contra una barrera de roques. Aquí teniu la fotografia original (esquerra) i la meva primera versió (dreta). Hi falta contrast, llum, volum. Encara en vull fer dues més, que ja tenc esborranyades; insistesc: no sé quan arribaré a fer-les.

Millor. Perquè, la resta és confusió, francament. No sé si és cert que la lectura ens serveix per comprendre millor el món. Potser l’únic que ara puc suggerir (no, afirmar) és que es converteix en un refugi en la muntanya, un recer en la tempesta, un remels en el corrent desfermat del riu… Trob aquesta edició de La immortalitat de Milan Kundera Destino), i la deso en la prestatgeria de lectures pendents. N’he llegit algunes pàgines abans de fer-ho, i de veres que m’ha interessat molt. Per tant: ja és a la coa. Amb el seu nou llibre titulat Reis del món, que m’ha deixat una bona amiga, en Sebastià Alzamora (Proa) passa amb nota alta la fallida literària de La malcontenta, la qual sempre he atribuït a una mala edició, a l’abandó del treball de revisió editorial. L’estic llegint, Reis del món, i és molt interessant, està molt ben escrit, molt documentat, beníssimament engirgolat. I el més important: és llarg i encara no em cau de les mans. Bravo, doncs! El tigre, de John Vaillant (Debate), és una altra relectura: va de tigres, d’espais oberts i glaçats a l’extrem de la Sibèria, evoca caceres, boscos, expedicions geogràfiques com les d’Arseniev, aventures i dificultats en llocs remots… N’he tornat a gaudir aquests dies. Peregrina, de Mardía Herrero (Fragmenta), és un relat en primera persona de l’experiència del Camino de Santiago. A veure què serà, en realitat. Esper que no sigui només un altre relat d’aquests. De vegades, els redactors d’aquests textos -com els de textos de muntanya- no passen de dir banalitats i llocs comuns. Tant de peregrinatges com de llibres de muntanyencs, però, en sóc lector. Hi ha aficions pitjors, certament. Crec que l’experiència d’Herrero és singular. Ahir, als jardins de La Misericòrdia de Palma, es va presentar un llibre de Roger Pera, l’actor. Es titula Èxit, i sembla ser que és la confessió radicalment sincera d’un procés de sanació d’una drogoadicció. La presentació va ser molt divertida, i ell molt sincer. Al final, va cantar emotivament una cançó. L’edita Angle. En Joan, el meu fill, l’acompanyà amb la guiterra. I n’Aitor (i disculpau que no recordi ara el seu llinatge), al violoncel. Un bon acte: se celebrava el cinquè aniversari de la llibreria Metròpolis. Per molts d’anys, Bernat i Mirèia!