Miquel Rayó

Les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales (La cara fosca de les lletres) són un document extraordinari del període comprès entre 1936 i 1940, és a dir del temps que durà la Guerra Civil espanyola, tot i que aquest nom no és agradable de dir, i és discutible, terrible. Sobretot, perquè de vegades sembla que encara no ha acabat: els guanyadors (colpistes, franquistes) no cedeixen i ens imposen la idea de l’Espanya única (i miserable, ignorant, antiga, de toreros, cupletistes i guàrdies civils, reis, bisbes i jutges que creuen ser els salvadors de la Pàtria: deixem-ho estar). La lectura d’aquestes cartes, incloses les que Sales envià també a la musa dels dos, Mercè, són molt potents. Catalanistes, també. Jo penso que foren escrites des de la il.lusió per trobar un país català impossible, des del somni, des dels pensaments de l’élite burgesa catalana… Què actuals, doncs! Sales odia els anarquistes i els comunistes (i sembla que ell no n’havia estat adversari inicialment, almenys dels comunistes). I menysprea el que és espanyol… Cal llegir-les! Salvador Dalí era un geni. O un foll? O un foll genial? Un embaucador? Llegir-lo és assegurar-se frases demolidores: Los cornudos del viejo arte moderno (Tusquets), és el llibre seu que he trobat darrerament. Continuo amb la meva intenció de saber com escrivia Jane Austen, i certament és un plaer fer aquesta exploració lectora. Ara toca Orgull i prejudici, en l’edició castellana d’Edimat Libros. No cal dir que trobada a la llibreria de llibres de segona mà de prop de ca-nostra.  Com les obres anteriors o com Las bodas de Cadmo y Harmonia, de Roberto Calasso (Anagrama), una mirada personalíssima i cultíssima dels mites grecs clàssics, que tenia moltes de ganes de trobar. També hi he pogut comprar L’arrel i l’escorça, una biografia de Miquel Martí i Pol, d’Ignasi Pujades (Proa), que em sembla de gran interès per a mi, que estimo el poeta.  L’única novetat autèntica d’aquesta entrada és La buscadora de setas, de Long Litt Woon (Maeva), que recull l’experiència d’una cercadora de bolets singular, una bella història, curiosa. Els bolets ajuden a comprendre i suportar el dol. I mentrestant, aquarel.les, com aquesta:

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Aquest (aquarel.la, 20 x 20, paper de 300 gr, Michel, econòmic):

Simplement:

Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, uns apunts per convidar a llegir uns àlbums preciosos:

Encara sento el moviment del vaixell sobre la mar. Hem romàs una nit a Cabrera, la de diumenge passat, a bord d’un veler de setze metres, de lloguer és clar. Hi anàrem des de Sa Ràpita. En el canal hi va haver a l’anada moviment de veres. La tornada des de Cabrera al Club Nàutic de S’Arenal va ser més còmoda. Per sort, el mareig (habitual en jo) ha estat suportable, i ens ho hem passat molt bé. Al petit port del parc nacional ens advertiren que s’apropava una maltempsada, i que convenia partir a l’endemà. Només hi havia tres vaixells amarrats a les boies. Passàrem la nit, plàcida, a recer. Una nit amb el cel atapeït d’estels, preciosa. Així que no hi poguérem fer una segona nit. Caminàrem un poc, fins a la platja i fins a dalt del cimerol del castell (72 metres sobre el nivell del mar, crec). Vaig fer uns dibuixos. Hi havia tords i coa-roges. Gavines i gavines de bec vermell, poca cosa. Pocs virots. Qualque corb marí. Massa vent. El patró, magnífic i divertit, és en Juanjo Riera. En la fotografia, amb ell i na Xon, podeu veure en Xavier Pastor, un els artífexs de la conservació del petit arxipèlag cabrerenc. Els altres tripulants: Marisa, Facu, Toni, Alejandra, Maribel, Salva, Imma. En efecte, quan ja érem a port, va ploure. El pronòstic del Canal 16 també ens ho havia dit. Venia borrasca amb vent fort del sud-oest. La prudència comanda.

Estudio la manera de fer paisatges (és el que vull arribar a saber fer, i afirmo que només vull fer-ho per trobar una satisfacció personal, mentre que me duri aquesta dèria). Paisatges imaginats des dels reals que tenc arxivats en la memòria. I també des dels que tenc desats com a models elaborats per altres pintors. El primer és de dimensions molt petites: 11 x 15, i de textura molt granulosa, un paper vegetal molt “espès”, d’una marca índia que no recordo. Aquest paper quasi escup la pintura, és molt curiós. Hi he rascat algunes línies amb un cantó d’un carnet caducat de la Federació Balear de Muntanyisme i escalada, mirau per on! El segon és de 29,7 x 42, de 225 grams, de marca Canson. Curiosament, m’agrada la taca de siena torrat que ha quedat a mitja alçada. El tercer és de les mateixes mesures, 29,7 x 42, de la marca Michel (un producte molt econòmic), i de 280 gr; en aquest cas he tombat un poc el paper, perquè l’aigua m’ajudi a pintar el cel. Els aucellets que hi ha són els millors que he fet fins ara. Començo a entendre que necessito usar papers més bons. També entenc que he de perdre la por, definitivament, a posar pigment, més pigment.

Primer: Segon: Tercer:

Sento avui vergonya de viure, d’haver de viure en l’estat espanyol actual. Però, aquest és un lloc per a la cultura, per als llibres i la lectura, per al gaudi i l’obsequi, per a la comunicació i els aprenentatges, per a la meva expressió creativa i per a l’exposició del meu quefer… Per això, preferesc mostrar els paisatges que vaig fer ahir a l’aquarel.la, dos estudis de llums. Marines, potser. Avui n’he fet dues més, però encara s’eixuguen i, per tant, no sé quin serà el resultat final del meu treball. Les aportaré demà o d’aquí a uns dies. Tenc un poc més temps per a l’aquarel.la, i l’aprofito. I tenc la rauxa de jugar-hi, que potser es calmi d’aquí a poc. Una primera impressió me diu que he de fer ús de papers més bons, de més gramatge. I que no he de tenir por d’aplicar color, amb fermesa.

Primer paisatge:

Segon paisatge (ja veieu que amb un mateix model en el cap):

Perquè fa 200 anys de la publicació del llibre Frankenstein o el Prometeu modern, de Mary W. Shelley. 200 anys del naixement d’un mite, doncs.

Em podeu creure quan dic que jugar amb els colors i l’aigua és un plaer, i també una aventura. Avui he fet, tot avançant que diumenge i dilluns serem per Cabrera amb un veler si el temps no ens tira enrera, aquest paisatge mariner (que ha resultat amb un cel un poc massa agressiu, i esperem que no premonitori):

I també he fet, amb total llibertat, i sense cap pretensió que no fos la de la simple expressió amb els traços i els pigments i el blanc del paper, aquest paisatge més abstracte que té la part inferior francament interessant per a mi. Aquí el teniu sencer, abans d’eixugar-se (colors: ultramarí, gris de Payne, siena torrada, siena clara, vermell clar, ombra torrada; paper: mida A3 de 280 gr, marca Michel, econòmic):

I aquí teniu la part inferior, el detall que preferesc de tota la composició, perquè també el cel m’ha sortit massa potent i poc versemblant:

Aprenc poc a poc. Cal tenir paciència. La tendré.