Fent proves, cercant models, alliberant el gest… En aquest cas, el model és el gran Luis Cámara, d’estil i tècnica francament admirables. Ahir, un treball seu em va servir de mostra. Què difícil! I quina aparença de simplicitat!I quanta bella mescladissa de colors i de traços!
Les flors, els bodegons… I això que permeten la llibertat que desig. Vull dir, els podria fer, aquestes motius, aquests temes, sobre un bon esboç, si sabés dibuixar bé i a bastament. Però, es poden fer, els bodegons, les flors, un poc arrauxadament, amb el gest, amb la intuïció… Ahir, per aprofitar un paper amb un fracàs a l’anvers, vaig fer aquestes flors en el revers.
Intent interpretar-les amb les aquarel.les. Ahir vaig fer aquestes dues (paper Arches, 15×30 cm, gra fi i gra gruixat); dos esboços, només. Una d’elles (la primera) està inspirada en un apunt d’un mestre: F.M. Marrouch. Citar-lo és obligat. Des d’aquí li agraesc el model i, especialment, el que me mostra la seva mirada.
No sé per quin motiu tudaré un poc del meu temps per copiar i comentar unes frases d’un article publicat avui en un diari local i signat per una persona que, al meu parer, fa anys que -lliure d’expressar el que vulgui, com és natural- desbarra, no obstant, un dia sí i l’altre també. Sovint, els articles de l’opinador en questió vessen una gran ràbia indissimulada i malaltissa. Ho dic amb sentiment sincer. Com sol ser habitual en aquests casos, ell tendria la solució a tot. Però, ai!, no li fan cas… Aquesta vegada, i per participar amb el seu article en el complex debat de les causes i remeis de la prostitució, ha tocat rebre a un dels col.lectius que té enfilats: les feministes. Perdò, les feministes de Podemos, radicals, heterodoxes. Avui els tracta de “activistas fanáticas y liberticidas“, “Savonarolas del feminismo prohibicionista“, “comadres“… Naturalment, no s’està de criticar els viatges d’una de les ministres d’aquest partit. És lliure de fer-ho. La demagògia -i avui, el fake- sol ser present en aquesta mena d’escrits d’opinió. I l’insult. I també l’enrevessament argumental. Com he dit en altres apunts, hom dissimula l’agrura ideològica amb un discurs d’aparença contundent, i amb un brufeig excessiu d’ornaments erudits i categòrics. Hom podria proposar una discusió més intel.ligent. Ens aniria bé a tots. No sé per quina raó, hom prefereix l’escridassada. Vet aquí les frases:
“La libertad consiste en la capacidad de tomar decisiones sobre cualquier cosa en un sentido o en otro. Negarla en base a abstrusas disquisiciones sobre lo que pueda ocurrir en la mente humana no es otra cosa que el ejercicio de contorsiones perifrásticas para justificar una preexistente convicción fanática de reformadora social. La verdad no necesita de circunloquios, simplemente se muestra; el error precisa de esas contorsiones“. Si l’expressió “abstrusas disquisiciones sobre lo que pueda ocurrir en la mente humana no es otra cosa que el ejercicio de contorsiones perifrásticas para justificar una preexistente convicción fanática de reformadora social” no és un circumloqui, què és?
L’home, doncs, a l’hora de redactar, pens que amb massa exaltament, el seu article, anul.la amb un claríssim circunloqui seu la seva pròpia argumentació. Cau en la seva trampa. Una llàstima. La resta de l’article, per cert, també em fa vergonya.
Ahir, d’una fotografia que va enviar-me na Xon -que és ara per aquell redol de Galícia-, vaig atrevir-me a fer aquesta versió a l’aquarel.la. És el portet de Mugardo, preciós. Quan ja has fet el treball te n’adones d’on has comès els erros. He tractat de salvar-ne alguns, i per això… Caldrà repetir-la. Sé on he d’anar amb compte…
Llegesc aquest editorial de José Antich sobre la questió catalana i la questió espanyola (sí, és vera, un editorial de part interessada, òbviament: aquí no hi ha parts neutrals); però, el que ofèn la meva intel.ligència i la meva sensibilitat és el silenci clamorós dels intel.lectuals espanyols en relació amb tot el que s’està publicant ara sobre tot plegat… No l’entenc, aquest silenci.
“El eje principal de articulación de la extrema derecha en España es idiosincrático: es el odio al independentismo vasco y, fundamentalmente, en los últimos años, al independentismo catalán. Y el motivo por el cual es este y no otro es sencillamente porque este es el odio en el que la mayoría de los medios de comunicación han neurotizado a la población española durante las últimas décadas. Este odio específico de nuestro país se ha sembrado con esmero desde los altavoces mediáticos durante largo tiempo…“, escriu Pablo Echemique en l’article titulat Cuando la progresía mediàtica da alas a la extrema derecha, publicat a Público, el 24 passat. I jo afegiria: “amb la col.laboració exaltada d’una gran majoria dels intel.lectuals espanyols”, que no diuen res per cert, ben alerta!, de la corrupció sistemàtica de l’Estat espanyol, que comença en la mateixa Monarquia i llenega fins a les clavegueres patriòtiques, nacionalistes espanyoles i franquistes encara (“¡Todo por la Patria!“), etc., etc..
D’un model trobat a la xarxa per atzar, n’he fet dues versions en petit format. Dos paisatges rurals. He de practicar. Més. Molt.
Sí, per invitació de la productora del programa Regina Cortès, i amb les atencions d’Araceli Bosch i David Oliver, les persones i les veus mantenidores diligents d’El replà a IB3 ràdio. Amb les seves questions repassàrem alguns aspectes del meu quefer. Podeu escoltar l’entrevista en aquest enllaç. Comença aproximadament en el minut 4:37, i acaba aproximadament en el minut 29:21.
Mil gràcies!
“Y llegados a este punto cabe volver a preguntarse si Europa no estará haciéndose el harakiri uniendo su destino a la voluntad de los EEUU de librar su guerra con China debilitando a Rusia y encerrando a Europa en una posición insostenible, que puede hacer caer a sus gobiernos como fichas de dominó, cuando la crisis económica se traduzca en violencia social sin matices.“
Pablo Iglesias, en l’article Harakiri, del diari Público, d’ahir.
