Miquel Rayó

Més ones. Diferents feines no me deixen practicar amb les aquarel.les, i ja les enyoro. Aquesta és de dia 27 de juliol. Un poc excessiva: he d’aprendre a moderar, a contenir.

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca:

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Comentaris sobre uns àlbums il.lustrats i sobre tendències en la literatura infantil i juvenil.

Una petita aquarel.la per començar. Fa calor excessiva aquests dies. No ha fet hivern, i l’estiu és llarg i feixuc. Cal suportar-la amb paciència, la calor. Tanmateix…, sóc home d’estiu, jo. I de primaveres. He sortit a caminar un dia a la setmana: puig d’en Corso, en Farineta, Sa Rateta, puig de ses Vinyes, portell de sa Costa, coma de Son Torrella… He fet al final base a l’embassament de Cúber. Quasi a mil metres, fa menys calor. Partir prest de casa i tornar-hi a mig matí són les claus. No deixar que el sol de migdia caigui sobre el clatell… I el paisatge, dematí prest, és bellíssim. Molts de sopars d’estiu -sempre massa per a mi-, poc cinema, moltes lectures i massa quefers domèstics, incòmodes… Una nova tristíssima de la qual ja en parlaré més extensament, tal vegada (o no), un altre dia: ha mort n’Arnau Amer, i el fet, inesperat fa uns mesos, ens a deixat molt abatuts. A ell sí que li agradaven aquests paisatges! El motiu de l’entrada d’avui, però, quin és? Doncs, que han obert una llibreria de segona mà -d‘una coneguda franquícia- molt a prop de ca-nostra. Perill! Compren llibres per 0,20 cèntims -preu únic-, i els vénen a tres, a dos i mig o a dos, segons el nombre de llibres que compris en cada ocasió. És un bon espai. Ja hi hem deixat cuatre o cinc senallades d’aquests volums que ja no saps on posar a ca-teva (quasi tots, certament). I ja hi he comprat algunes coses interessants (que els revendré tot d’una allà mateix, un cop llegides). Per exemple Juan de Mairena, d’Antonio Machado, que no havia llegit mai, i que m’ha semblat un recull de notes d’una gran intel.ligència i de molt d’humor. Per exemple, En los confines del mundo, de Lawrence Millman, un llibre de viatges per les terres de l’Atlàntic Nord, diu l’autor, seguint el rastre dels víkings. Divertit i ric d’imatges i d’anècdotes, i amb molta d’informació sobre Islàndia, Noruega, Groenlàndia, les illes nordatlàntiques… Compro també en la nova llibreria  Canciones de los árboles de l’Arxiduc. És anecdòtic parlar un dia amb el meu fill Joan d‘El mundo como voluntad y representación, d’Arthur Schopenhauer, i trobar-lo a l’endemà precisament en la llibreria de segona mà acabada d’obrir al carrer de Francesc Suau (3 euros, ja dic). Passat al fill, segurament no el llegiré; no obstant, en Joan em recomana que llegesqui els aforismes d’aquest important filòsof. Ho faré. M’ha agradat trobar-hi aquest tercer volum de les memòries entre personals i periodístiques (?) d’Antoni Serra, ple dels pensaments trencadors i de les opinions punyents de l’autor solleric, sempre enrabiat i de posat histriònic, i amb un gran bagatge cultural i literari: La decrepitud del periodisme. Diari d’ombres, paisatges i figures (1980-1982). Molt interessant pels noms i els fets que s’hi esmenten, sempre amb relació amb la nostra cultura i literatura. I aquest llibre, Orzowei, d’Alberto Manzi, el darrer que presento avui, no és de segona mà (tot i que a casa en tenc l’edició que al seu moment en va fer La Galera: vet aquí un dels llibres que no es tiren mai). És una nova versió al castellà editada per Maeva, i els agraesc que posin un altre pic la novel.la en el mercat, perquè potser és un clàssic. Vull saber si manté la seva vigència. En faré, sigui quina sigui la sentència que emetré després de la lectura, una ressenya per al Bellver. Manzi se la mereix com a pedagog i com a autor. I acabaré amb una segona aquarel.la:

Avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca. La qualitat de la fotografia no és del tot bona: disculpau-me. Servesqui d’homenatge als amics muntanyers.

Una marina que ha sortit de l’atzar, del joc permanent de sorpreses entre l’aigua i els pigments. No puc explicar-ho de cap altra manera. Mentiria si digués que aquest era el resultat que jo pretenia. Volia fer una marina. No “aquesta” marina, que no em desagrada gens. La trobo molt suggeridora. La fotografia imperfecta, perquè mostra l’horitzó lleugerament inclinat, afegeix acció a l’aquarel.la. Sembla que es desplaçi pel paper una onada de mar vella.

La lectura que vaig fer l’any 1987 de Sueños árticos, de Barry Lopez, va deixar-me entusiasmat. És un assaig completíssim, molt amè i molt ben documentat sobre les terres àrtiques, sobre els óssos blancs que hi viuen, els icebergs,  les navegacions vikingues, les temibles exploracions polars… S’hi parla de l’obra místico-balenera de Melville, de les migracions animals que tenen lloc en les terres del nord extrem del planeta, de la llengua dels inuit, de la Terra de Francesc Josep, de les aurores boreals, dels narvals i dels viatges fantasiosos de John Mandeville… Acaben de reeditar Sueños árticos (Capitán Swing): no us perdeu aquest llibre si us agraden els viatges, les aventures, la ciència natural, les cultures llunyanes. Espero, això sí, que no hagi quedat desfasat amb el pas del temps. Una cosa és segura: després de llegir Sueños árticos, el paisatge polar ens sembla un món nou, sencer, quasi autònom, misteriós i fascinant… He fet, però, altres adquisicions que ja esperen lectura. Estic amb una d‘elles: Más allá del ancho Missuri (Valdemar), un altre assaig, en aquest cas sobre la vida i el treball dels trampers de l’Oest nordamericà d’abans de la guerra civil. L’autor, l’investigador Bernard DeVoto, va ser subtilment homenatjat per breus segons en una escena de La legió invencible (She wore a yellow ribbon), del grandíssim John Ford. Tot i no ser una narració, el llibre va ser la base d’un western molt simpàtic i amb molt de colorins en la pantalla: Across the wide Missouri, dirigit per William A. Wellman, l’any de la picor, i protagonitzat per Clark Gable.  En el text, llarg i sucós, es repassa l’activitat de la caça de pells a l’oest del gran riu citat entre els anys 1830 i 1840, aproximadament; s’hi relaten les exploracions que ampliaven la Frontera, les difícils relacions amb els indígenes, els llargs hiverns inclements i les primaveres esclatants, les topades amb els grizzlies i amb els búfals, com es posaven les trampes per capturar els castors, com es feia el pemmicam… Hi surten Kit Carson, Jim Bridger, John Colter, Jedediah Smith…, personatges mítics de la Frontera. Més recent és el llibre (un altre) sobre la guerra del Vietnam, Persiguiendo a Cacciato, de Tim O’brien (Contra). Conec altres escrits d’ell, per exemple: Las cosas que llevaban los hombres que lucharon. He llegit La biografía del silencio (Siruela), de Pablo d’Ors, i La sed, de Paula Bonet (Planeta). La primera és una lectura assossegada i aconselladora (quasi una introducció a la meditació); la segona, amb profusió d’imatges certament tenebristes, és intensa i inquietant, quasi agressiva i alhora d’una tendresa que no acaba de poder manifestar-se… Amb La perspectiva en urban sketching. Trucos y técnicas para dibujantes (Gustavo Gili) intentaré (ho prometo!) millorar els meus dibuixos urbans, tasca difícil; seguiré amb atenció els bons i senzills consells del dibuixant francés Bruno Mollière. I per acabar, un thriller: La substància del mal, de Luca d’Andrea (Rosa dels vents). A veure què serà i quins enigmes ens planteja. I tancaré aquesta entrada d’avui amb un apunt a retolador de punta fina fet en la muntanya, des del cim de Sa Rateta (o Sa Roteta), mirant cap el puig Major de Son Torrella:

Sí, aquest paisatge. Ha agradat molt. I no ho entenc. És improvisat, i a més en una estona en què no em sortia cap pinzellada oportuna o graciosa, d’interès. I és que fa setmanes que quasi no disposo de temps per posar-me a jugar (o a treballar) amb els pigments i l’aigua. Obligacions domèstiques m’ocupen el cervell. Però, si aquesta aquarel.la pot agradar, endavant, doncs, i gràcies! Mirant-la bé, crec que té uns llums interessants, atractius.

Mentretant, avançaré que un segon llibre amb textos poètics meus s’està preparant…

Fins avui no he pogut penjar aquesta entrada, amb la ressenya de dos llibres per a  infants i joves lectors publicada dijous pasat, dia 29 de juny, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

La història dels llibres que hom escriu és sempre incerta. Sovint, la realització d’un llibre frega el miracle, la casualitat o la pura màgia. Amb freqüencia és la força de voluntat, la tenacitat i el treball rigorós allò que permet escriure metafòricament un dia la paraula fi en el darrer full d’un original. Un cop ho has fet, llences el llibre a la mar de l’edició i a l’oceà infinit de la lectura per part d’altri. Més casualitats, atzars, miracles… He rebut fa unes setmanes la sempre educada carta d’un editor comunicant-me que un llibre meu ja no es ven, i que per necessitats d’emmagatzematge o de renovació de les col.leccions ha decidit retirar-lo del mercat i lliurar-lo a la capoladora de paper. Ben fet. Em sap greu, clar que sí!, però, l’editor, en això, comanda. En demano uns exemplars. Ja els tenc a casa. Els aniré regalant a coneguts. Si penses en quanta feina t’ha portat enllestir aquelles pàgines i en la il.lusió que et va fer quan el mateix editor acceptà publicar-les, l’únic que pots i has de fer és donar es gràcies… L’enigma Altai (2010) ja és història. M’ha donat moltes satisfaccions. Entre d’altres, un reconeixement internacional, el de ser inclòs en la llista d’honor de l’IBBY de l’any 2012. Vol dir que n’hi ha exemplars en alguna de les més importants biblioteques per a infants i joves del món. Naturalment, la primera gran satisfacció va ser acabar-lo; recordo que em va costar molt, anys. És un relat d”aventures en la muntanya… Un homenatge a les lectures de la meva infantesa i de la meva adolescència, i de sempre. Una història distinta és la que ha viscut l’obreta de teatre titulada Un conte d’àngels i dimonis, també descatalogada, un projecte molt més senzill i molt més antic (1992). Mirau per on, trobo casualment un enllaç per la xarxa que em porta a El jardín de los cuentos, que al seu torn em porta a la pàgina d’una petita companyia de teatre per a infants del Departamento Cultural d’una per a mi absolutament desconeguda Universidad de Santander, a Bucaramanga, Bolívia! Ofereixen l’obra per representar en barris i comunitats! Encara! L’any 2015! Impensable! A Bolívia! A Bucaramanga! On és això? Què bé! Sé que el text del meu conte corre per Catalunya, on de vegades s’ha usat a escoles i en alguns pobles com a complement o substitut de la representació dels tradicionals pastorets nadalencs, i encara es representa en qualque escola de Mallorca (la foto és del CEIP Simó Ballester de Manacor)… Coses que m’encanten, obviament! Si en teniu ganes i paciència en podreu trobar videos molt graciosos, francament simpàtics. D’aquest, potser n’he parlat en alguna ocasió anterior. Històries de llibres, doncs. Sorpreses. Amb tot això no puc fer ni he de voler fer cap altra cosa que, com he dit abans, donar les gràcies.