Miquel Rayó

Intolerable! Amollar que vols afusellar no sé quanta de gent, no és delicte, sinó opinió privada, perquè s’expressa en un xat… A mi aquesta gent em fa por: se senten impunes, perquè saben que el cos judicial majoritàriament els protegirà. No és delicte: d’acord, si tampoc no ho fos cantar raps agressius… Aquesta gent pot conspirar en privat tot el que vulgui, ve a dir l’arxiu judicial del tema: com si les conspiracions es fessin mai en públic! Ja fa temps vaig escriure aquí que el delicte d’odi era una trampa per als qui no comandam. Ens enganxaran quan vulguin. Quan jo escric això ho faig amb ràbia o amb odi? O només amb por? Qui ho determina? O es tracta a tots igual o… Qui ha de controlar les meves emocions? Aquesta gent. en canvi, pot dir, sentir i creure les burrades que vulguin i amollar les amenaces que vulguin… Saben que tenen part del Poder. Són molt perillosos. I molt curts: doble perill. Es protegeixen els uns als altres, els diferents elemnts institucionals espanyols: exèrcit, jutges, empresaris poderosos, clans financers, polítics dels partits tradicionals i no tan tradicionals, la premsa de la cort i tertulians addictes, intel.lectuals (els de la “desfachatez intelectual”), la monarquia, l’alt funcionariat… A mi tota aquesta gent em causa pavor: sabem -perquè vénen d’on vénen, diuen el que diuen i creuen en el que creuen- que, si poguessin, farien realitat pública les seves amenaces privades. Són matons de caserna. L’exèrcit i la policia i la guàrdia civil (amb minúscules) són un niu de gent no democràtica. Tenen massa poder. I van altius. Saben, també, que si tornen a alçar-se, trobaran el suport de moltíssima de gent… Quan es netejarà tot aquest franquisme persistent arreu? Fins i tot escriure això -en un blog que és obert- em fa témer. Llibertat d’expressió? D’acord. Justícia parcial? No.

Encara hi som a temps; mai no és tard per aprendre: m’ho va ensenyar la meva mare, na Miquela. Sempre sentia curiositat per tot, ella. Sempre estava disposada a aprendre. De gran i tot. Per això no he de cansar-me (encara). Aprendre és un plaer i un privilegi. Ara ho faig amb la pràctica de l’aquarel.la. En aquests mesos amb Francisco Castro, Társila Jiménez i Juan José Herrera Lara, magnífics aquarel.lises els tres, i distints en formes i maneres, en estils, paletes i expressió. De tots he après i vull encara aprendre més (sense oblidar Ron Ranson, Aubrey Phillips, Idoia Lasagabaster, Cesc Farré…). Aquest camp d’oliveres d’Andalusia ha estat la darrera pràctica el mes de febrer amb Lara. N’estic satisfet.El mes que ve toca rius. Toca paciència, doncs, i esforç. I “fer els deures” que ens siguin suggerits.

Si un llibre pot salvar de (o fer minvar) la desolació de -és un dir- la Humanitat, aquest llibre és The Posthumous Papers of the Pickwick Club de Charles Dickens, que en català coneixem en la traducció fabulosa de Josep Carner i titolada només Pickwick. Ni corans, testaments cristians, reculls de mites fundacionals i de proverbis morals, ni antics testaments, ni epopeies ni drames shakespearians ni res de res… Pickwick, el personatge, és intensament i profundament benvolent, compassiu, generós, pacífic, afable, ingenu, confiat. Pickwick és de la banda bona del món, de la banda, potser, dels bonobos i no de la banda dels ximpanzés. Pickwick, el llibre, significa llenguatge de vèrbola plaent, bon humor, rialles, facècies menudes que ens posen amb els peus en terra i que ens mostren la vretadera naturalesa del ser humà: el ridícul permanent compartit, el qual cal acceptar amb humilitat i del qual ens cal fer-ne sempre burla tranquil.la i somrient. Sens dubte, Pickwick és el meu llibre essencial. Ric només de llegir-ne les primeres planes. Em predisposa a ser feliç o a comprendre que hi pot haver moments de felicitat i d’assossec, ni que siguin moments brevíssims, fugaços. I només la lectura del Quixot pot ser-li aparionada, no obstant jugar-hi un paper essencial el deliri. L’Odissea, el tercer llibre en joc, és una altra cosa: l’humor d’Homer, si n’hi ha, és agre, àcid, violent… Beneït Pickwick! Quin miracle literari! Oh, llibre preciós! Torn a re-llegir-lo. Quin bull de caràcters i de situacions!

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, surt aquesta doble ressenya:

O tractar de fer-ho. I d’aprendre’n. Aquesta és la pràctica de la setmana amb el mestre Juan José Herrera Lara. El mòbil modifica els colors, que en realitat són un poc més pujats de to. A mi m’agrada. Ha estat un exercici que m’ha agradat fer.

No. A l’enrevés: Turisme? SOS!!! Fa temps que sé i que dic -i no tot sol- que el turisme de masses tal com l’entenem aquí, a Mallorca, a les Illes Balears i a tantes bandes del món, és un destructor de territoris i de cultures. No hi ha cap sistema sociocultural que pugui resistir la petjada implacable del turisme de masses. Pensar o dir això -que és una evidència indiscutible- implica que els qui se’n beneficien directament -les institucions públiques incloses- ens qualifiquin de “turismefòbics”. No som turismefòbic: jo sóc, també turista, en ocasions. Però no puc acceptar de cap manera el model turístic que transforma per a mal el lloc on visc. No parl ara, per si fes falta!, de la quantitat infame de doblers negres que el negoci turístic ha generat i genera en cada nivell de l’activitat turística: bars, sales de festes, allotjaments, transports (i no parl tampoc de la banda fosca del “negoci”: prostitució, droga, màfia, rentat de capitals, urbanisme nefast, corrupció empresarial i política, etcètera). Ni parlaré de la petjada ecològica de la indústria turística, aparentment innocent… Ni parlaré de la precarietat del treball en territoris del turisme, ni dels efectes demolidors sobre l’escolaritat i la formació dels infants i dels joves, ni de les pensions baixes ni de l’urbanisme que promou, ni dels indicadors socioeconòmics que deixa sempre en el més baix esgraó… De fet, no parlaré jo, ara. Reproduesc les conclusions d’un treball del Consell General d’Economistes i la Cambra de Comerç d’Espanya, publicat al setmanari arabalears el passat diumenge: posa els cabells drets! Però, no fa més que confirmar el que sabem des de fa molt de temps. El negoci turístic és, per a molts i a la llarga, un molt mal negoci. No ho diem només els ecologistes, els radicals. Mirau-ho. On són els beneficis del turisme? I punt. SOS Turisme? I un memeu! Turisme? SOS!!!! L’engany, durant dècades, ha estat total. I l’auto-engany. Qui se n’ha beneficiat de bon de veres?

Antonio Pérez Henares és un periodista conservador (a Espanya, això vol dir actualment ultradretà). Ha passat, com tants d’opinadors i tertulians, del PC i l’antifranquisme a la defensa  fèrria i espanyola, espanyola, espanyola de la Constitución i de tota la pesca… de rel franquista. El seu odi a Podemos és de manual. I a l’independentisme. Quan en parla, rebenta. Amb el seu pa en farà les seves sopes. És autor, i això és el que ara m’interessa, de Cabeza de Vaca, una novel.la sobre la peripècia fascinant d’Álvar Núñez Cabeza de Vaca pels territoris del sud i del sud-oest d’Amèrica del Nord (Ediciones B). I és una novel.la ben escrita. M’hi sobra un poc d’erudició, però, això és quelcom que pertany a la lliure concepció creativa de l’autor i és respectable. L’aventura de Cabeza de Vaca sempre m’ha interessat: tenc encara a casa l’edició que vaig comprar dels seus Naufragios y Comentarios quan jo estudiava a l’Escola de Comerç (!!!), una edició d’Austral, de 1957. Cabeza de Vaca va ser el primer europeu que va veure bisons i que va conèixer els sioux, va fer una caminada per aquells territoris que va durar anys, i només diré això. Bona lectura. I també he de dir que, conegut l’autor, inflamable sempre quan es parla d’Espanya, Espanya, Espanya, i del Imperi, el to nacionalista del llibre és moderat. Altres lectures són les que comentaré al seu moment en un article que estic preparant per al suplement Bellver del Diario de Mallorca i que, per ara, titul Lectures de muntanya i assimilades. No els comentaré aquí, doncs. Són: Dead Mountain. La montaña muerta, de Donnie Eichar (Desnivel), Guia per als que caminen i Com llegir l’aigua, de Tristan Gooley (Sidillà), La pantera de les neus, de Sylvain Tesson (Angle), Feim kilòmetres, de Joan Martí, Carlos Suñer i Mercè Valero (IB3)… Repetesc que la valoració la faré a l’article, quan el pugui redactar. He d’acabar encara la lectura d’un dels llibres esmentats abans. Vull afegir per ara La Bíblia en España, de George Borrow, viatger anglès del segle XIX, que és tota una curiositat editada per la Junta d’Andalusia. Descriu un país que potser havia de derivar ideològicament a allò que és avui. No és possible desempallegar-se de tanta llosa mental! M’ha deixat el llibre un bon amic i millor lector. I acaba d’arribar a ca-nostra fa uns minuts i de les mans de la nostra cartera aquest preciós Diario del Río Misisipi, de John James Audubon (Nórdica). Ja podeu suposar que la seva lectura passarà davant les altres!

Com aquestes:

Aprofitar l’anvers de paper usat (Arches, de 300 gr i de 12×20 cm., quasi tots) per practicar atmosferes, paisatges… Com aquestes notes. Llàstima de fotografies desenfocades. Mirades en petit estan bé.

Mai com ara tan necessari… La meva interpretació d’una fotografia proposada pel mestre en el molt profitós curs d’aquarel.la d’en Juan José Herrera Lara, que seguesc. Vull veure com resoldrà ell el tema en la classe on-line d’avui horabaixa.