Miquel Rayó

Avui, en una de les seves sempre sensibles i compromeses col.laboracions a la premsa local, el bon amic en Miquel Àngel Lladó comenta generosament Memòria de camins, entre d’altres llibres. Em plau reproduir l’article sencer. Gràcies, Miquel Àngel!

Insistint en temes meus… Per intentar assolir, qualque dia, una completa satisfacció.

Al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, surt avui aquesta ressenya meva sobre dos àlbums nous, diguem-ne, urbans. Els dos són complementaris:

Pens que poc a poc he d’anar reduint feines i compromisos. Perquè, per sort, encara en tenc -encara me’n vénen- molts. Per sort tenc també projectes que esperen, no sé si pacientment o si resignadament, el seu torn en carpetes acaramullades en la taula de treball. En algun d’aquests projectes hi vull passar hores en el que resta de l’any… Ja en parlaré, si escau, al seu moment. I per sort, tenc aficions que necessiten com és natural dedicació de temps, i que no vull abandonar, perquè me permeten aprendre i sostenir una certa activitat. Però, cal confessar que percep lentament que ja necessit més temps per satisfer-los dignament, els compromisos, i per atendre les aficions de forma responsable (la lectura, les caminades, les aquarel.les…), i també percep que començ a flaquejar en la capacitat de concentració i d’atenció, imprescindibles en l’exigència que requereix un treball ben fet.  Com el de les lectures per a ressenyes  literàries. I què vull dir, amb això de reduir feines? Per exemple, que no cal que faci més entrades en aquesta web per dir el que llegesc. No cal que anuncii els títols dels llibres que compr o que llegesc. A qui interessa, a més, el que jo llegesc? Potser només cal recollir les impressions volanderes d’una lectura que m’hagi interessat… He de reflexionar sobre tot el que acab d’apuntar. Visc, potser, un canvi de fase, m’aproxim, potser, a un punt d’inflexió. Encara anotaré avui uns títols. Per exemple el del relat breu La ruta, del bon amic i excel.lent mestre a Eivissa, Joan Amorós (Consell d’Eivissa).  És un relat ben compost, ben escrit. A veure què escriurà més endavant? O el de l’assaig Infocracia de Byung-Chul Han (Taurus). O el de Las rosas de Orwell, de Rebecca Solnit (Lumen), una boníssima i original exposició de la vida i del sentit de l’obra literària de George Orwell… I és que, en veritat, hi ha tants de títols interessants, i tantes lectures per fer… Com no esmentar, per exemple, dic, aquesta edició dels haikus de Matsuô Bashô, un dels meus mestres poetes i caminaires admirats? És Poesía Completa (El Gallo de Oro).

N’Aránzazu Miró m’entrevista a la nostra ràdio, en el programa Al dia Mallorca. Podeu escolar l’entrevista si hi premeu. Parlam de Memòria de camins.

Un altre paisatge amb l’aquarel.la. Feia dies que no tocava els pinzells. He estat enfeinat, i encara hi estic. Però, vaig trobar un temps per tenir-los a la mà, i per fer-los pintar. El paisatge està inspirat en el treball d’un aquarel.lista que admir, i del qual ara no me’n record del nom. Ho podeu creure? El cercaré.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, en Joan Roca i Avellà parla generosament de Memòria de camins. Gràcies, Joan!

Al diari Última Hora d’avui surt l’entrevista que em va fer ahir na Clara Ferrer. Gràcies, Clara! La podeu trobar aquí. En paper ha quedat com es mostra en aquesta fotografia que m’envia una bona amiga (gràcies, també):

També sobre l’edició del meu petit nou llibre Memòria de camins. És una entrevista en la secció que, sobre l’excursionisme, presenta a Ib3 televisió en Joan Carles Palos, dins el magazin Cinc dies de dimarts, dia 26 d’abril passat. Comença aproximadament en el moment 2h 47 minuts. Gràcies a tots els/les que hi participen!

Ell, sens dubte. En Joan Manuel Pérez i Pinya. Però, la pregunta fa referència a un joc que teníem entre els dos quan, temps era temps, treballàrem durant molts d’anys junts a l’Institut Francesc de Borja Moll de Palma. El debat entre nosaltres dos era pueril: “Qui és més intel.ligent, un jugador de bàsquet o un jugador de futbol?”. Ja podeu endevinar qui defensava què. Era només un joc, vull insistir; innocent i per passar l’estona. Érem potser al bar de l’institut, on cada dia ens trobàvem. O en la sala de professors i professores. O en els passadissos. O en els patis. Era, aquest, un dels molts debats que teníem. Les seves rigoroses i apassionades argumentacions en tots ells, sempre brufades d’una fina ironïa, solien atropellar-me. Ell era el més intel.ligent. Obsessiu, informat, fener, generós… Sovint discutíem d’Educació. De la nostra feina. Dels continguts. De les programacions. Dels protocols. I particularment, de com es podia fer l’ensenyament de la llengua catalana als nostres alumnes, no excessivament proclius a fer-ne, de la nostra llengua, un ús normal. Discutíem de lectures recomanades (o no). De lectures. I de l’escriptura. No estàvem d’acord en molts d’aspectes. Amb en Joan Manuel he sentit, però, el plaer de la divergència d’opinions combinada amb un amable i sincer respecte a la persona que les defensa i les expressa. Amb en Joan Manuel he sentit empetitir-se la meva vanitat d’autor local. La meva fàtua pedagogia. Era un professor entregat als seus alumnes, massa exigent per al meu gust, i era un boníssim lector, i un boníssim estudiós de la Literatura, i un boníssim i molt autoexigent poeta, lent en l’escriptura, i avar en la publicació, i era un savi seguidor principal d’en Gabriel Ferrater… No és el meu cas. Davant de la poesia més hermètica i més racional em sent perdut. M’agrada el vol atzarós de la papallona… Un altre debat entre nosaltres, doncs. He sabut avui, ara mateix, per la premsa, com se sol dir, que en Joan Manuel és mort. He estat fora de l’illa uns dies i fora de preocupacions i voluntàriament lluny d’informacions. El vaig veure fa poques setmanes en una reunió d’escriptors i escriptores a Ca n’Alcover, i en un apart em va comentar el darrer diagnòstic que l’afectava. Ferm, asserenat, somrient, i amb els seus ulls de mirar sempre irònic, em va dir que no era bo. Vaig envejar la seva valenta capacitat d’acceptació. Jo m’hi rebel. Maleïda Germana Mort! Cerc una vegada més els seus poemaris Atletes de la fuga i el nou Fauna mutilada… Els llegiré novament. I després el cercaré sense conhort per discutir-li el sentit de la seva poesia… Maleïda Germana Mort!