Teatre polític

Una altra demostració vergonyant de la justícia política espanyola en l’Audiència Nacional (un tribunal de penosos orígens): comença el judici polític (repetesc) al major dels Mossos, Trapero. El fiscal, en aquestes primeres hores, intenta comprendre com funcionen les mediacions, i obviament no ho entén. A Castella, les mediacions no s’entenen. El fiscal (al qual jo li pago el sou) intenta amb preguntes capcioses i estúpides responsabilitzar Trapero de la manifestació davant la Conselleria d’Hisenda que el Suprem ha considerat sedició… Pregunta: si el Suprem ha dit que no hi havia rebel.lió, per què es manté a l’Audiència aquesta acusació contra el major? Molt simple: per poder-lo jutjar politicament en un tribunal polític. A Madrid. Amb la premsa cavernícola a favor. Naturalment, tenen excusa: no és el moment processal, diuen. Trampes, enganys, artifici. I per cert, em solidaritzo amb el dibuixant (Toni Galmés) acusat pels sindicats policials per haver fet un còmic crític amb la policia nacional i la guàrdia civil (amb minúscules).

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

És tan evident…

No m’agrada insultar. Intento fugir de polèmiques públiques. No m’agrada ofendre. Ni m’agrada haver d’incloure en aquesta pàgina opinions que ultrapassen l’àmbit estrictament cultural o personal. Voldria que aquí s’hi trobàs un espai neutral. Hi ha, però, espais neutrals? Especialment, me fatiga i em fastigueja, l’entestament ideològic del nacionalisme espanyol-castellanista contra la llengua catalana i el seu significat…

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Un cel per al dia d’avui

Pràctica imprescindible. Un cel per al dia d’avui (en què necessito el cel, perquè alguna cosa m’inquieta). Un paisatge, un alè, una estona d’entreteniment i de reflexió: on posar l’horitzó, quins colors usar, com aproximar el primer pla, com allunyar el que ha d’estar enfora… També he fet un díptic i un, diguem-ne, paisatge “urbà”, atropellat, i per aprofitar el revers d’un paper ja usat. Feia setmanes que no tocava els colors ni els papers ni els pinzells. Ni els pinzells nous! He de parlar dels pinzells nous (Da Vinci, Escoda), que els Reis m’han regalat des dels seus magatzems d’Orient. I he de parlar de nous colors que estic provant, també regalats per tan grans i generosos senyors: taronja transparent, groc de Nàpols, violeta blau permanent, negre de fum… Són molt interessants, i veig que els usen artistes que admiro. Mira per on! Havent començat amb pocs colors (una recomanació de Ron Ranson: només set, i qualcun de “convidat” en casos molt especials) ara passo per una fase de provatures amb més colors. Quans? Potser massa. Penso que cal fer-ho: provar, tastar, mesclar, imaginar. Aquí teniu el paisatge d’avui, encara eixugant-se en la posteta que uso de bastidor o de cavallet.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Avui, moixos voladors

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Nit de Reis

També comptam, els qui ens declaram en camí dret a l’ateísme, per als bons Reis de l’Orient, als quals no podem fer cap altra cosa que expressar-los un gran i commogut agraïment. Aquests Reis estimen tots els seus súbdits (i no com altres, que en tenen de preferits i de menyspreats). Els reis de l’Orient porten regals i, sobretot, aporten dosis d’il.lusió a infants i a grans en temps, com els presents, de tempesta, amb profusió de trons i de llamps, i de verba tronitronant, com deia, crec Homer, el gran i enigmàtic cantor. Així que, gràcies, Reis! Per aquesta prometedora versió, ja que esmentam n’Homer, de la Ilíada, de Pau Sabaté (Alpha, Bernat Metge Universal), per aquest preciós recull d’aquarel.les de viatge pel Marroc del gran mestre pintor francès Delacroix, Delacroix. Viaje a marruecos. Acuarelas (Biblioteque de l’Image), per aquest utilíssim llibre sobre camins i rutes a peu (encara no he gosat mirar-ne l’índex, perquè, passo pena de perdre l’orientació de tanta d’informació com n’espero!), Una historia del mundo en 500 rutas, de Sarah Baxter (Blume), perquè fa molt de temps que tenc per afecció, una altra d’elles, llegir tot el que puc sobre camins i caminades, i gràcies finalment per aquest interessant assaig sobre Le cinéma japonais, de Max Tessier, que compta amb actualitzacions de Frédéric Monvoisin (Armand Colin), del qual segur que n’aprenc moltes de coses. I hauria d’afegir ara alguns altres regals, diguem-ne, més utilitaris, i molt especialment no he d’oblidar els dos jocs de pinzells (Escoda i Da Vinci, bons, de pèl ben triat o sintètics de qualitat, de tot hi ha) per a la pràctica de l’aquarel.la, que no em faran, això és segur, més bon pintor (tasca impossible!), però que m’ajudaran possiblement a sortir de la meva actual zona de comfort, i a practicar, estudiar, reflexionar. Però, dels pinzells, en parlaré un altre dia. Tenc lectures pendents, tenc aquestes quatre noves lectures, i encara he de treure’ls, els pinzells, de l’embolic en què han arribat a ca-nostra portats per camells màgics. Me fan por!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

I un paisatge per encetar l’any

Un nou paisatge per encetar l’any. Intento obtenir llums i reflexos, impressions. Sé que tot això prové del que he vist i somiat, i del que he après dels mestres de l’aquarel.la els treballs dels quals miro i remiro. Faig un aprenentatge permanent. Arribaré a trobar una forma pròpia d’expressió?

Que tenguem un bon any 2020!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

No s’empegueeixen encara?

Es la España de intentar el progreso, el más elemental, o el que nos remite a aquella España franquista que describió el poeta Rafael Alberti: “Dura España terrible, temible, aborrecible, rostro desapacible, obstinada, infalible, irascible, insufrible. España inamovible, imposible, impasible, locura inextinguible“. D’un article de Rosa María Artal: Ruge la caverna. El diario.es 31/12/2019.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Per dir adéu a l’any

Dos paisatges, i uns versos. O en realitat, un fragment de prosa poètica (i disculpau-me l’atreviment de qualificar així el text que us proposo), escrit enguany:

Voldria – voldré?, vull? – ser part en el futur d’aquesta flor de safrà bord que trobo a l’aspre coster del Massanella. Fràgil en la neu i entre la roca. Ferma cada dia, cada nit; anònima i rosàcia, tendra com un alè d’infant. Vet aquí com, malgrat tot, tasto una mica d’esperança. Vet aquí com, si això no és un miracle…, encara crec que viure és una sort. (5/11/2019).

I ara les aquarel.les, dos paisatges imaginats, creats, imitats, somiats…, o tal vegada recordats de qualque caminada:

No em sembla cap mala manera de dir adéu a l’any, i no em sembla tampoc cap mala benvinguda a l’any nou.

 

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Al Bellver d’avui, un apunt sobre la “cli-fi”

Al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca d’avui, 26 de desembre, portada sobre la ficció climàtica, un resum de les entrades que vaig fer fa poques setmanes. Com sempre, disculpau la mala reproducció. No en sé més (i em fa molta de peresa dedicar temps a intentar corregir aquests defectes informàtics).

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Nit de Nadal

Anit és la Nit de Nadal, i a casa, com en tantes d’altres llars, s’hi fa el sopar de la família (gairebé) sencera. Així que avui totca estar a les ordres de l’amfitriona major, que ja fa dies que té planificat i organitzat l’esdeveniment. Mentrestant, a l’espera d’instruccions i de quefers, comento amb un moment les lectures que vaig fent o que estan a l’espera. No totes, com és obvi. N’hi ha moltes més, com sempre. Però, aquí en teniu algunes. Per exemple, hauré de llegir, i ho faré amb gust, la versió que en Josep Maria Pijoan ha fet per a l’editorial ifeelbook de la gran, abismal, oceànica Moby Dick, sobre la traducció ja clàssica de na Maria Antònia Oliver (que és d’antologia), i ara amb il.lustracions d’en Daniel Roibal. He començat, amb enveja des de les primeres pàgines Catwings. Les aventures dels gats alats, el recull dels quatre contes protagonitzats per uns moixos que tenen ales i volen, una creació singular de la singularíssima Ursula. K. Le Guin (Flamboyant). De les dues en faré les pertinents ressenyes. Sé cert que seran positives. Continuo repassant l’obra fascinant per a mi d’Hugo Pratt (que edita en una edició completa, diu que per a col.leccionistes, l’editorial Planeta), i ara toca la sèrie protagonitzada per l’oficial polonès Koinsky, Els escorpins del desert. I gràcies a un consell de na Nívola Uyà he pogut conèixer l’estimulant Confesiones de un ecologista en rehabilitación de Paul Kingsnorth (errata naturae), que fa pensar molt. La montaña blanca, de Robert Twigger (Península) afegirà sens dubte nova informació a la meva petita biblioteca de temes muntanyencs. I aquest llibret de n’Annie Dillard, Vivir, escribir, editat per Ediciones y talleres de escritura creativa Fuentetaja, autora, text i editorial que desconec, ho confesso, me sembla de títol i de contingut ben atractius. Bones Festes!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados