Miquel Rayó

D’ahir. En paper Hahnemühle (gra fi, 36×48 cm) i Arches (gra gros, 31×41 cm)). Una vol representar una zona humida; l’altra, una platja, un tros de costa, la vorera del mar… Proves i més proves. Passar el temps. Potser evitar escriure?

Ara no tenc massa temps per explicar papers, intencions i dimensions. Aquí en vénen tres de la setmana passada, distintes; exploracions de temes que m’agrada tractar. Qualque dia encertaré amb el traç, la composició, els colors, el tractament… Qualque dia…

Cal seguir. No deixar-se véncer per les escomeses de la realitat ni per la manera com es comunica la realitat: generalment des de la mentida, la mitja veritat i l’odi i des de les xarxes socials i premsa virtual, els millors invents del darrer capitalisme, l’instrument ideal del neoliberalisme delirant, de l’extrema dreta. Cal seguir. Fan Cercas membre de la Real Academia: al meu parer és un premi per al seus serveis a l’Espanya de la Corona i de l’espanyolisme homogeneïtzador. Cal seguir. Israel continua la massacre, Rússia la invasió, Xina el canvi de dominacions, els Estats Units l’agonïa d’un imperi, Europa a punt de perdre el rumb… Cal seguir. L’Estat espanyol es prepara per tornar a l’origen, al franquisme pur i dur desfressat de “democracia consolidada”. Cal seguir. La crisi climàtica continua… Cal seguir. Escriguem un poc. Tresquem per la muntanya. Pintem aquarel.les. Aquestes dues són d’ahir. Una és en paper Hahnemühle, de 300 grams, cold pressed (gra fi), de 36×48 cm., i l’altre és en paper Saunders Waterford de 300 grams, gra fi (crec), de 24×35 cm., aproximadament.

D’un bosc i una platja són les meves darreres aquarel.les de la setmana (a l’espera de si avui en faig alguna altra de nova). El bosc és en paper Arches de 300 grams, gra gros i de 17×31 cm., aproximadament. La platja és feta en paper de la mateixa marca i condicions, pèro de 19×19 cm.

Dues platges més, segurament inspirades en les que hem vist al Senegal en el nostre darrer viatge. Si aconseguís simplificar-les encara més…! Són fetes en el revers de paper Saunders Waterford ja usat, d’uns 25×35 cm.

És un orgull ser germà d’una escriptora i historiadora, que és a més persona sàvia i compromesa permanentment amb els assumptes feministes i d’igualtat. Vet aquí una mostra del seu compromís:

Qualque dia oferirà als seus lectors i lectores, de les seves recerques i indagacions per arxius sobre això,  un producte complet. Obrirà molts d’ulls!

Els pins./ La canalada fèrtil./ El cant matinal/ d’una alosa/ a l’àmpit/ de la finestra…

Són versos d’en Jean Serra, versos de fa temps que encara m’agraden. El vaig conèixer fa molts d’anys, i tenguérem una relació epistolar espaïada amb intercanvi de les nostres obres. Era nascut a Algèria. Tenc molts de llibres seus, tant poemaris com de textos amb prosa, aquests sempre pensats per mostrar els valors commovedors de la llengua i del paisatge de les Pitiüses, i de la Literatura. Alguns els tenc signats. També tenc els seus treballs d’antòleg o d’estudiós de la literatura eivissenca, de vegades redactats amb la col.laboració d’altres intel.lectuals del seu petit país, que també és el meu. Vaig proposar-li, no fa molt, o ja fa massa, una col.laboració en un llibre de fotografies d’en Sebastià Torrens (Illes Balears, Triangle, 2012). Va fer-la. Perquè era generós. En Jean, certament, tenia una personalitat complexa, sovint indesxifrable, i una sensibilitat extrema, que amara tot el seu escriure. Era home discret, fener. Al despatx on ara escric aquestes línies de recordatori hi penja un bell dibuix seu, perquè en Jean era també un artista plàstic envejable. Caminava, sortia a rodar el món. I després escrivia sobre camins i sobre camins i llocs, dibuixava. Publicà qualque quadern dels seus viatges.

Més versos seus: Els ocells,/ escolta els ocells… Segur que els escoltava. Repassaré avui Marques (El Gall, 2013). Si incloc en aquesta entrada una fotografia d’en Jean en blanc i negre és perquè hi és somrient.

Diumenge tornàrem de viatge -hem estat al Senegal- i encara amb l’encís als ulls (i na Xon amb l’experiència impagable d’haver col.laborat una setmana sencera en una missió humanitària de l’associació mallorquina Amigos de Buba), trob al setmanari imprès AraBalears, aquest article de na Laia Malo, amb cites del Quadern de camp. Haikus del salobrar (EL Gall), que agraesc moltíssim. És un privilegi veure que hi ha persones que tenen en compte la meva feina literària. Na Laia Malo, a més, és una de les poques autores actuals que sap de la Naturalesa i de les seves meravelles.

No tenc massa temps i tenc moltes coses per fer. Avui només he pintat -he tractat de pintar- aquest joc de roques. Paper Arches de 300 grams, gra fi, 15×30 cm.

Mentre dura el desastre al País Valencià, Castella-La Mancha i Andalusia i encara a altres àrees geogràfiques peninsulars, ve la notícia, esperada tanmateix, de la nova victòria de Donald Trump en les eleccions dels EUA, amb domini, sembla, també al Senat i al Congrés. Ell ho té clar: va dir un dia que podria sortir al carrer pegant tirs i així i tot la gent el votaria. La societat dels EUA és molt complexa, i alhora de mentalitat simple: blanc o negre, i no hi ha més. L’estratègia de la polarització denunciada per alguns intel.lectuals d’allà ha triomfat. I s’escampa arreu. Pens, per això, que aquests resultats són el preàmbul del que passarà a l’Estat Espanyol. Perquè aquí la dreta conservadora i els membres de l’esquerra enyorada usen els mateixos procediments: el lawfare, la mentida periodística, l’insult dels totòlegs, les mitges veritats dels opinadors, la incitació a l’odi i el menyspreu a la persona i als grups de l’adversari, etcètera. I les xarxes socials. L’ús pervers de les xarxes socials. Mentre tot això dura, pint (ja que no escric, per ara). Ahir vaig fer una prova amb paper de grans dimensions (per a mi): 38×56 cm. Un fracàs a mitges. N’he salvat un fragment. El paper és Saunders Waterford.

Per si fos poc, amb tot l’anterior, hem oblidat Palestina, Etiòpia, Ucraïna, l’Àfrica central…