Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, de Josep Francesc Delgado

Potser la gran novel.la d’aventures en llengua catalana. O almenys, la gran novel.la d’aventures a les muntanyes. Un clàssic amb moltíssimes edicions. En aquest cas es tracta de l’ascensió a l’Everest, Txomo Lungma, en xerpa, o Sagarmatha, en nepalès. Des de la primera vegada que vaig llegir-la (finals dels vuitanta) vaig quedar corprès i la recomano sempre que puc. M’agrada la literatura de muntanya, d’alpinisme, d’expedicions. En sóc lector. I a la fi tenia en les mans una novel.la de muntanya molt ben escrita en la nostra llengua, versemblant, i molt catalana en el més bon sentit del mot. O sigui: universal. Mireia és una protagonista perfectament definida, el seu tarannà, contradiccions, dubtes, coratge. La seva peripècia, en el marc d’una expedició a la més alta muntanya del món, escarrufa. No és possible evitar que l’Everest i el Nepal, i els seus mites, símbols i referents (els lames, el ieti, les katas, els temples, les glaceres, els abismes, etcètera) t’enganxin. I la muntanya sempre exigeix penyores. Mireia les paga dolorosament.

Los comentarios están cerrados.