Visitant

Aquests dies tenim al terrat de casa un il.lustre visitant: una mèrlera femella amb el cap desplomat, que només li queden alguns plomissons descambuixats. Ve amb la primera llum del sol i està una estona parada en les plantes enfiladisses que hi tenim en cossiols, després bóta en terra, hi fa saltets, cerca, grufa en la terra dels altres cossiols… S’hi està molt de temps, perquè es veu que s’hi deu sentir a gust i segura, i pot sentir-s’hi perquè ningú de nosaltres o li farà cap mal ni consentiria que n”hi vengués qualcun. I clar, hi cerca alguna cosa per espipellar. Com és ben entenedor. Avui, ben dematí, mirava la lluna, l’aucell. Potser hi dialogava. Quins eren els temes de la seva conversa? Imitant malament un poema de Li Bo (crec, o era de Matsuo Bashô), m’atrevesc a dir que, avui, en aquella estona, la lluna, la merla i jo existíem. Tranquils, segurs, a gust. Com deia Sant Francesc d’Assis: “Gràcies, germana mèrlera!”