Marcelino Pan y Vino, de José María Sánchez Silva

Si poguéssim llegir aquest llibre sense les prevencions que ens causa legítimament el to religiós amb què s’expressa! Intentem pensar en fantasia i no en teologia (que, segons alguns savis, no és més que una gran fantasia). Si acceptam dracs que escupen foc i volen i princeses que dormen cent anys sense perdre bellesa ni joventut, per què no podem creure que un nin dóna un tros del seu pa a un Crist penjat en la creu retirada en un porxo? Marcelino està admirablement ben escrit. Té una gran dosi de tendresa, i d’humor (el mateix Crist diu que caurà de la creu si Marcelino li lleva els claus de les mans, com vol fer per no veure’l patir), té poesia. Amb un aire franciscà que m’entusiasma. Sant Francesc és un sant que em cau bé, per senzill i perquè parla amb els peixos, els aucells i el llop… Ramon Llull era franciscà. I hi ha molt de franciscanisme en la nostra literatura.

Los comentarios están cerrados.