L’illa del tresor, de Robert L. Stevenson

Jack Sparrow no seria possible sense El corsari negre d’Emilio Salgari. Sense El cigne negre o El capità Blood de Rafael Sabatini… Sobretot, sense John Silver, Long John. L’illa del tresor és una novel·la essencial, un fonament, un model. És el relat d’aventures perfecte. Mapa d’un tresor ocult, venjances, pirates, viatge incert per l’occeà, una illa solitària. Bons i dolents… Compte amb John Silver! És un dolent ambigu, i aquesta és la seva major perversió i el seu més gran atractiu. No saps quan te’n pots fiar. Rellegesc L’illa del tresor de temps en temps, i sempre hi trobo el mateix plaer. Des de la primera pàgina a la darrera. M’encanta el personatge de Ben Gunn. M’encanta el nom del vaixell: la Hispaniola. Jim Hawkins, el protagonista i narrador, és un heroi excel·lent. Té por, però no fa anques enrere. I mirau quins noms de pirates: Billy Bones, Black Dog, Israel Hands… M’encanta el lloro, de nom capità Flint. Des d’aleshores, des de l’obra del gran Stevenson, tot pirata de prestigi en qualsevol ficció n’ha de dur un a l’espatlla.

Los comentarios están cerrados.