El món perdut, d’Arthur Conan Doyle

La Terra de Mapple White deu ser un dels territoris més temibles del món literari: precipicis de bassalt, selva, monstres pre-diluvians, habitants gairebé pre-humans… S’hi arriba després d’un viatge descrit amb cròniques i cartes –que l’atzar conserva- pel periodista Malone: rius secrets, pantans, serps, aranyes verinoses, tambors sinistres… L’impulsor del viatge és l’inefable i geniüt professor Challenger. L’acompanya, discret contrapunt, Sumerlee. Sostenen divertidíssims combats dialèctics en les situacions més complicades. Lord John Roxton, noble i caçador, completa un quartet d’expedicionaris agosarats. La novel.la s’edità el 1912. N’hi ha seqüeles, imitacions i derivacions. Des de 1925 n’hi ha versions cinematogràfiques. Molts d’autors de literatura d’aventures n’obtenen la plantilla: personatges amb caràcters oposats, el mapa d’un lloc remot, un viatge dificultós, l’acció trepidant, les sorpreses, la lluita per la supervivència, el sacrifici, el retorn… El món perdut és la perfecta novel.la d’evasió. Beneïda sigui. Un apunt personal: entre Sherlock Holmes i Challenger, ambdós creats per Arthur Conan Doyle, sempre he triat Challenger.

Los comentarios están cerrados.