Jim Botó i Lluc el maquinista, de Michael Ende

Amb la segona part titulada Jim Botó i els 13 salvatges. Aquests són per a mi els millors llibres de Michael Ende (en realitat, un sol llibre editat en dues parts perquè els editors el consideraven massa llarg). Habitualment, els lectors prefereixen La història interminable o Momo. Tot són gustos. Haureu reparat en aquests breus comentaris sobre llibres que preferim l’aventura ingènua, la senzillesa, la poesia. Momo em sembla tètrica. La història interminable, pomposa. Jim Botó és més casolà i modest, i per això més proper i feliç. Jim Botó és optimista. L’expressió en Jim Boto és positivament lluminosa sense pirotècnia. M’agraden el Gegant Aparent i el Mig Drac. I els 13 pirates. I que l’illa de Lummerland sigui tan petita que un far no hi càpiga. I com en tota l’obra d’Ende, hi ha un bon farciment de continguts ocults, de missatges subtils. Ende, diuen, hi critica durament la ideologia nazi. Jim Botó és negre. Ende és sempre més dens del que hom pot creure.

Los comentarios están cerrados.