Miquel Rayó

La fantasia de l’independentisme català ha estat jutjada pel deliri espanyolista intolerant, un nacionalisme perillós, aquest sí. Diguem-ho clar: franquista. La “Unidad de España” justifica qualsevol mentida i qualsevol prepotència. Com ha dit Romeva en el seu al.legat final: “Ese “aporellismo”. Fiscalia indolent i hiperbòlica, de grada dels Ultra Sur del Reial Madrid. Se n’han fotut tot el temps. Advocacia maniobrant per no embullar-se. L’acusació popular de zombies, feliç de veure que la fiscalia li ha fet la feina. Informes probatoris policials falaços i inferències clarament falses (Baena), testimonis no gens fiables (Rajoy, Millo, Pérez de los Cobos…) i, algun informe, il.legalment iniciat fa anys, prospectiu (més Baena i més fiscals, que l’ordenaren: “por si acaso”). A Espanya es permet la investigació a polítics. Un judici indubtablement polític. Presos indubtablement polítics… Brillants, algunes defenses (Melero, Arderiu, Pina, etc.), i clarificadores: els independentistes enganaren la gent (Melero), cal acceptar-ho.  Un referèndum a temps ens hauria evitat tot aquest desgavell. Això no acaba aquí. Falta la sentència… i més enllà.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Llàstima de les il.lustracions, que podrien ser les de l’edició catalana, que és la que en veritat comento. I que ningú no em malinterpreti. 

Anar fent, provant. Ara colors ara papers ara traços… He descobert el pinzell petit suís i el pinzell “mop”… Permet fer molt de joc. Hauré de cercar-ne un i investigar. Avançar. Així sortiré de la meva zona de comfort.

Jules Verne és un dels meus referents. I em referesc a la Literatura i a la Vida. A com passar per la Vida. Lector, compromès, escriptor, curiós de tot avenç científic i de tota questió cultural… En fi: Verne és Verne. Intimida. Sempre dic que L’illa misteriosa va ser el primer llibre que vaig llegir sencer, o un dels primers. El rellegesc de tard en tard. Té escenes, capítols memorables. D’unes pàgines d’un altre llibre seu, Viatge al centre de la Terra, i d’una il.lustració en aquestes pàgines (en l’edició de Bruguera de Colección Historias) me va venir l’espira de la qual va sortir molts d’anys després la meva novel.la L’enigma Altai… I ja podeu imaginar, què fàcil!, d’on prové el títol d’El cementiri del capità Nemo. Curiosament, tan amant de la ciència, o de la tècnica en tant que ciència aplicada, Verne no treballà tant la ciència general, la ciència en abstracte. O no m’ho sembla. Sempre m’han vengut uns interrogants, en aquest sentit: Verne coneixia la teoria de Darwin? L’acceptava? Era evolucionista, ni que fos lamarckià? L’evolucionisme s’insinuava ja en el segle XVIII (Goethe, per exemple, o el padrí del mateix Darwin, entre d’altres) i esclata poderosament a la meitat del XIX, amb l’obra de Darwin i de Russell-Wallace, i amb les proves paleontològiques que, poc a poc, es descobririen en l’època, i que Verne coneixia per ser lector de revistes científiques avançades. Diferents treballs sobre l’obra i la persona de Jules Verne senyalen que en la novel.la Le village aérien o La Grand Forêt (pot portar un els dos títols, segons les edicions) hom pot endevinar qualque senyal per tractar de respondre a aquests interrogants… És notable, en aquest sentit, l’article El pastor de mastodontes: la prehistoria en Jules Verne, de Rafael Domingo Marttínez, dins el volum De Julio Verne a la actualidad: la palabra y la tierra, editat per Mª del Pilar Tresaco, Javier Vicente i Mª Lourdes Cadena (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2013, pàgines 121-137). Verne es debatia entre l’evolucionisme i la tradició cristiana de l’origen bíblic del ser humà… He trobat, a la llibreria de segona mà de prop de casa, un exemplar d’El poble aeri, en castellà. La tenc en arxiu digital. L’esborraré. Preferesc el paper. Verne és autor de paper. Jo sóc lector de paper.

Sobre els informes de les acusacions. Adjectius a senallades (més propis de tertulians i d’articulistes de la premsa de la cort o dels intel.lectuals del règim que d’un membre del poder judicial). Vet aquí que ara recordo una sentència (o un acudit) de Pla: “El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó” (Fer-se totes les il.lusions possibles, Destino, 2017, pàgina 217). Si no fes vergonya i plorera, tot això faria riure.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, en la portada. La foto, com gairebé sempre és dolenta. Les dues fotos ho són (general i de detall). Qualque dia m’hauré de proposar de fer aquestes fotografies amb càmera, i en un lloc on hi hagi llum a bastament. Crec, no obstant, que el text pot llegir-se, que és el que m’interessa: que pugui llegir-se. Sobretot, perquè cada resenya vol ser només -i no és poca cosa!- una invitació a la lectura de l’obra ressenyada. En qualsevol cas, el diari és a la venda durant tot el dia als quioscs i a les papereries. Aquesta darrera frase equival a una clucada d’ull.

També basada en exemples proposats per Rowland Hilder:

Amb diferents procediments, darreres pràctiques per als cels (continuo ab les propostes de Rowland Hilder). Disculpau, com sempre, la mala qualitat de les fotografies:

Diuen els mestres: “Pinta un cel cada dia”. Un cada dia! No serà possible. Ahir vaig començar aquest, i avui l’he acabat. Seguesc ara exemples del gran i admirable Rowland Hilder al seu llibre Painting Landscapes in Watercolor (Amazon, segona mà, molt útil, molt econòmic). Això sí, he de pensar a provar altres pinzells, i no limitar-me al hake, que m’encanta… Imperatiu: sortir de la zona de comfort. M’hi atreviré? Hi ha algunes passes que he de fer, si vull avançar en l’aquarel.la, o almenys dues. Una: aprendre a fer esboços per marcar bé les valoracions tonals (Ranson i Hilder ho aconsellen, i molts d’altres), les quals permeten fer una bona composició de la pintura, meditar què hi vols posar i què hi vols llevar. Dues: sortir a pintar a l’aire lliure… Quina por!

Perquè, aquesta també m’agrada haver-la feta. El cel és més dramàtic, si voleu és un punt exagerat. Calma, doncs. I a practicar. El paper és Arches (26 x 46, crec, i de 300 gr).