Miquel Rayó

Llevar la pols és una pràctica freqüent a casa, com és natural. Amb determinada freqüència, a més, l’acció és feta a fons; especialment en recons, en baixos o en alçades, i sobretot en prestatgeries. Llibres i discos reben, aleshores, un tracte individualitzat (si ho podem dir així): un per un queden sense pols i són novament ordenats. L’espolsador és inclement. És llavors, quan tenc cada llibre o cada disc en la mà, i en els segons que dura la neteja, que m’entra el frenesí de comprendre que no tenc temps per a tornar a llegir molts d’aquests llibres ni per a tornar a escoltar molts d’aquests discos. Unitat per unitat passen per les meves mans. Mir les portades, les caràtules. Llegesc títols i llegesc noms: Corelli, Purcell, Horace Silver, Fats Waller, Billie Holliday, Joan Perucho, Walt Whitman, Jane Austen, Llorenç Riber… Qualcun sí, que podré rellegir-lo, escoltar-lo. Tots, impossible. És el moment, doncs, entre frec i frec d’espolsador, de fer un nou exercici d’acceptació. Així són les coses. I no hi ha res pus. Ahir vaig pintar aquest paisatge amb les aquarel.les, potser suggerit pel gran nigul de pols africana que ha romàs al nostre cel durant aquests darrers dies:

Tampoc no tendré temps de fer totes les aquarel.les que voldria. Ni d’aprendre a fer-les com voldria saber-les fer. Paciència. Així són les coses, dic. I no hi ha res pus.

He titulat aquesta aquarel.la d’ahir “Enyor de la muntanya“. Està feta en el revers d’un paper ja usat. Per aprofitar el temps, a més d’aprofitar el paper. Té uns 20×23 cm.

Diu qualcú, avui, en un diari: “Els temeraris i cecs esforços per reprimir els independentismes basc i català han fet més per deteriorar la Constitució espanyola i l’estat de dret que els mateixos independentistes”.

Sí, en efecte: calor. Dies de molta d’humitat, a més. Cal tenir paciència i aplicar aquella màxima netament oriental que va extreure, no sé d’on, el gran Joan Mascaró: “No tenc calor, la calor existeix”. Acceptem, doncs, que en fa, i punt. Per sort, entre lectures i aquarel.les, anam passant els dies. Darrerament he recuperat una antologia de la poesia de Czeslaw Milosz (o com s’escrigui), Tierra Inalcanzable (Galaxia Gutemberg), que vaig rellegint amb temps. Milosz té un llibre preciós sobre la seva infantesa; no em cansaré mai de recomanar-ne la lectura: La vall de l’Issa (Edicions 62). També ens parlà de la seva peculiar infantesa en un lloc certament de privilegi na Francisca Sunyer a Viure a Cabrera (Moll), que també vull rellegir aquests dies. Una novel.la d’intriga per llegir a la fresca (si la trobam, la fresca) i amb una cervessa a prop: La serpiente de piedra, de Jason Goodwim (Seix Barral), i no hi cerc cap altra cosa que entreteniment. Enseñarle a hablar a una piedra, d’Annie Drillard (Errata Naturae), és més seriós. Un recull d’assajos beníssimament escrits sobre la nostra trobada i relació amb la naturalesa i els seus petits i grans fenòmens. Fa pensar, algun d’aquests assajos. I molt més fa pensar l’excel.lent poeta americà Ted Kooser des dels seus tan personals poemes continguts a Xancres vermelles (Godall edicions, amb traducció de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana). Bravo! Diu: “Potser un dia tornaré, en un poema”. El país de les pells, de Jules Verne, és una lectura entranyable. Aquesta versió (Paganel) és la primera en català del llibre, l’edició de l’original francès de la qual és de 1873. Ha fet la traducció David Serrat i Congost: manté el to i l’esperit. Cert és que la novel.la no és de les millors del meu estimat Verne; ha quedat massa farcida per a un lector d’avui, i poc intrigant. I he trobat a la llibreria de segona mà aquest curiós, i per a mi útil, Tolkien para profanos, de Ricardo Ribelles (en edició de La Tempestad). Veurem. I mentrestant, continuam amb les aquarel.les, tot i que ara descansam de les classes. Jo en vaig fent, i alguna se’n va ja directament a la paperera. Això també ho he après poc a poc (en aquest cas de la pintora Idòia Lasagabaster): cal desprendre’s d’allò que és dolent; tant que ni nosaltres podem fer veure que ens agrada. I continuar. Ahir, per exemple, vaig fer un paisatge inexistent usant el hake, el pinzell que més llibertat dóna i que ara tenc un poc arreconat (excepte per a usos molt concrets que qualque dia ja explicaré). Aquí només val el traç i la intuïció. I la bona sort, creieu-me.

El bon amic (excursionista, poeta, pensador, persona compromesa des de fa dècades amb els moviments socials de significació progressista) Miquel Àngel Lladó parla del llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears a la seva col.laboració d’avui al Diario de Mallorca, en les pàgines d’opinió. Gràcies, Miquel Àngel!

Regalat a una bona amiga. M’ha dit que li agrada, doncs, aquí el té: reservat. I no en parlem pus. A mi també m’agrada. És una interpretació meva d’un paisatge toscà, tret d’un llibre de bellíssimes fotografies sobre aquesta estimulant regió italiana. Posaré el nom de l’autor de la fotografia, perquè no se senti traït ni utilitzat de mala manera: Paolo Brusato.Gràcies per la inspiració!

Cal estar sempre agraït quan a qualque mitjà de comunicació local hom parla de la presentació d’un treball teu, en aquest cas el llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears, editat per l’Institut Balear de la Dona, del qual demà en parlam en un acte a Costa Nord (Valldemossa) per iniciativa de Tramuntana XXI (gràcies, també!). I en aquest cas encara hem de sentir-nos més agraïts, perquè les tres al.lusions a la Sibil.la, aparegudes misteriosament i de forma tan inesperada com surrealista en les meves respostes -cosa segurament dels maleïts dimonis boiets de les impremtes i les edicions, i ara els xips informàtics- ens han fet riure com poques vegades: d’això se’n diu “periodisme creatiu”.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca aquesta ressenya de la nova antologia dels poemes d’en Damià Huguet publicada per Adia i elaborada p’en Pau Vadell, poeta i editor. M’envia la fotografia el coordinador del sulement, en Pere Estelrich. Gràcies!

I així anam! I no es fa res per evitar aquesta deriva cap a la repressió. Com diu l’article, cada col.lectiu amb reivindicacions pendents té el seu articulat per sotmetre’l, per fer-li por, per amenaçar-lo… Com és possible que s’hagi donat tant de poder a les forces repressives? I com és possible que els jutges apliquin aquesta llei evidentment ad hominem i injusta? I com és possible que encara no s’hagi derogat la llei? Això és de fàcil resposta: perquè som a Espanya. Perdó, Españñña. Perquè el pensament nacional és repressor. No hi ha remei! Vegeu, si no ho creieu, el cas d’aquesta diputada a Madrid: una sentència basada en conjectures i possiblement sobre falses identificacions -i filtrada interessadament a la “prensa afín”… Els “partes” mèdics presentats i reconeguts com a prova són de per riure. Com gairebé tot quan informe fa un tipus d’uniforme a sou de l’Estat en aquest país. No són fiables. Tenen poder.

Una breu entrevista que em va fer la periodista Victòria Pallicer, d’Onda Cero, amb motiu del desè aniversari de la declaració de la Serra com a Patrimoni Cultural de la Humanitat. Gràcies!