Miquel Rayó

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca:

Estic molt content amb els cursos de Francisco Castro (on line). En sap, és un bon didacte i un molt bon artista, molt, i fa les seves aquarel.les amb un aire personal envejable. Veure com construeix les demos és un plaer (i alhora és un plaer frustrant…!). Dóna bons consells, quan fa les avaluacions de les pràctiques. Per exemple: aquí teniu la fotografia sobre la que havíem de fer la pràctica darrera del curs de setembre, sobre Carrers, i també teniu la meva versió, la meva aquarel.la seguint les pautes que ell recomana i mostra. És la pràctica de la qual me’n sent més satisfet, de les quatre del curs. Doncs, vet aquí el que ell em comenta, entre d’altres detalls: el sòl d’asfalt està embullat, més que banyat, i els reflexos rojos dels llums no es perceben sinó en la confusió; cal fer els cotxes sempre més amples que alts; el fons del carrer ha de ser més clar i grisenc, i també el sòl davant de l’espectador, si tendeix a marrons, com és en el meu cas, es perd el sentit de llunyania… Boníssims consells! Sabré tenir-los en compte en una nova ocasió?

Perquè, ja la imagin molt llarga, la llista d’obres literàries i Literàries que parlen de temes ecologistes i, en concret, de la crisi climàtica. Per això dic que tancaré la llista de lectures sobre el tema…, per ara. Estic llegint, per exemple, la llarga novel.la Mengele zoo, de Gert Nygardshaug (nom de llinatge impronunciable, i damunt la primera lletra “a” del qual hi ha d’haver un cerclet petit que no sé quin nom té ni on puc trobar-lo en el teclat del meu ordinador). Editat per Capitán Swing, em sembla una proposta magnífica, de gran qualitat i interés. És un thriller, sí; però, no sé com, amerat d’un aire de realisme màgic a la manera de García Márquez, per exemple. No exager. Un text molt ben elaborat, molt ric en llenguatge i imatges, i una història molt ben embastada, i molt aventuresca en el millor sentit de la paraula; en deu capítols densos i alhora lleugers de llegir, dinàmic i poètic alhora… Diguem que és un text d’”ecologisme màgic”, per l’estil que l’autor hi desenvolupa. El contingut, però, és realista cent per cent. S’hi conten abusos. S’hi conta una revolta. S’hi parla de terrorisme ecologista i de papallones i de passions… He llegit Señales de lluvia, de Kim Stanley Robinson (Minotauro), i el recoman també. L’autor ens exposa una mirada distinta, no catastrofista ni distòpica (i ho fa l’any 2004: el llibre ja fa temps que roda), sobre la crisi climàtica, i dels seus efectes quan aquesta arriba en el moment menys esperat. És la primera part d’una trilogia no editada completament a Espanya. M’encantaria que es publicàs. Las torres del olvido, de George Turner (Ediciones B), es considera un clàssic de la cli-fi o “ficció climàtica”. Un precedent. Tenc ganes de llegir-lo per poder opinar sobre la seva vigència. Tiempo de lobos, de Martin Cruz Smith (Ediciones B), és un simple thriller relacionat amb l’accident nuclear de Txernòbil i tot el que l’accident ens ha causat. Dic simple i vull dir: segur que m’ha d’entretenir. Potser me servirà per contraposar a la lectura de l’assaig El ecologista nuclear de Juan José Gómez Cadenas (Espasa), el qual creu que l’única solució viable per a la crisi climàtica és incrementar l’ús (segur) de l’energia nuclear… Sent curiositat per saber-ne els arguments. De vegades, novel.les i assajos -en realitat, sempre- provénen de creences, de prejudicis, de convenciments, de bases ideològiques. I no només de coneixements. És també el cas d’Agenda 21, de Glenn Beck i Harriet Parke (editorial Doce Balas). L’autor principal, Beck, és un ultradretà negacionista estatunidenc. Tal vegada fins i tot terraplanista. La seva tesi és: si aplicam totalment els principis de l’Agenda 21 per a la gestió de la nostra vida, el resultat és inevitablement un estat dictatorial. És la interpretació ideològica de la llibertat individual sobre tota altra consideració o limitació (que no atempti contra els principis del Mercat Sagrat… i de qui el comanda). Cal llegir-lo, doncs. Llista tancada… Per ara!

Especialment per l’homenet i el canet que estan a punt d’arribar al portell de la tanca. El titul “Passejada solitària”.

L’assossec tan necessari en dies de capgiraments i de trons. Titul aquesta aquarel.la “Voreres d’aiguamoll”. Feta seguint un model de Clàudia Cabellos.

Amb tots els inconvenients de fer-ho virtualment (i els de tenir sempre massa coses per dir i no acabar de fer-ho). Va ser un plaer: gràcies a en Xavier Manzano i en Manuel Suárez, els mantenidors del cicle i de l’acte concret. La podeu seguir aquí.

Domèstica, sí. Però, per a mi, per a nosaltres, una molt bona notícia literària. Enhorabona, Mar!

Continuo amb les aquarel.les. Estic seguint els cursos de boníssim i molt didacte Francisco Castro. Per ara he seguit els de platges i el de carrers, que acaba la setmana que ve. Diumenge he de fer la tercera pràctica. Ja m’he apuntat al següent, sobre “Marismas y ríos“, un tema que m’apassiona i del qual m’agradaria saber-ne alguns secrets i alguna tècnica aplicable. Penj la darrera aquarel.la que he fet. Massa colorins. Què hi farem? Doncs, corregir i aprendre dels errors per quan intenti fer-ne una de nova.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Com sempre, disculpau la mala qualitat de la reproducció fotogràfica. No cap, la portada sencera del suplement, en el meu escàner.

I haurem de gaudir-ne tot i la situació pandèmica, plena d’incerteses. Tenc projectes, temes per tractar, aquarel.les per fer, llibres per llegir i segurament alguns textos per excriure i, molt properament, una nova col.laboració en un llibre que és ja a màquines. En parlarem al seu moment! D’aquests, de llibres per llegir, massa. Com sempre. Estic llegint la interessant novel.la de Paolo Bacigalupi La chica mecánica (Plaza&Janés), perquè em serveix per incloure un altre exemple a la xerrada que he de fer el proper dijous, dia 24, en el cicle d’Els Dijous del GOB, que catalitza en Xavier Manzano. Parlaré de literatura i crisi climàtica. Via zoom, naturalment. I això és el que menys em plau: no veure la cara de veres a la gent que pugui atendre’m. No passa res. Tira tira. Endavant! Adjunto la tarja de convit. Per a aquesta xerrada he pogut rellegir el clàssic  La sequía, de J. G. Ballard (Minotauro), i Deshielo, d’Ilija Trojanov (Rayo Verde), i en tenc més de preparades i a l’espera. El que em fa una gran il.lusió és llegir el poemari del bon amic en Pere Martí i Bertran, Taroda. Haikus de les quatre estacions, magníficament editat, amb elegància i simplicitat, per Andana. Esperaré a llegir-lo: no vull fer-ho amb pressa. També tenc moltes de ganes de conèixer a fons la nova versió completa de les dues parts del relat Heidi de Johanna Spyri (Nórdica), presentades juntes en una molt atractiva edició. La narració dels fets de Heidi sempre m’ha interessat, especialment perquè amb la seva modèstia i carrincloneria va servir per iniciar el mite de ser a la muntanya en pau i assossec, i de la muntanya com a àmbit per a la noblesa, la bondat i la vida sana… I no aturam, doncs…  I aquesta entrada d’avui ens menarà a una altra d’aquí a poc, amb més lectures i qui sap amb quines novetats. De moment, cal esperar la tardor. I aprofitar-la, quan arribi. Per caminar en la muntanya, precisament. Per seguir llegint.