Miquel Rayó

Alguns llibres de febrer seran, són aquests. El que més ganes tenc de llegir, i m’ha arribat avui mateix per missatgeria directament des de l’editorial Proa, és Amor, no estàs fatigat, la segona part de les memòries apassionants i apassionades d’en Gabriel Janer Manila. Ja he dit aquí que la primera part va ser un dels grans llibres de la literatura catalana al seu moment. En tenc grans expectatives. Mentrestant, acabo amb la lectura desvetlladora de la política colonial i racista, violenta sempre, dels Estats Units, basada en una ideologia supremacista de la qual no se n’escapen ni James Fenimore Cooper ni el mateix Walt Whitman ni l’autor d’El meravellós màgic d’Oz, per exemple. A l’origen de la colonització -i en l’arrel intel.lectual del país- hi ha l’esperit usurpador i sovint assassí, que hom justifica amb allò del “destí manifestat”. Terrible. Llegiu La historia indígena de Estados Unidos, de Roxanne Dunbar-Ortiz (Capitán Swing). Naturalment, els primers colons anglesos a l’Amèrica del Nord tenien un model d’ocupació, d’expoli, de genocidi: el dels descobridors espanyols i portuguesos, avalats per l’Església Catòlica. Descobridors, de què? Això sí, aquells seguien les idees del protestantisme calvinista… Espero que la lectura de La sociedad del cansancio, de Byung-Chul Han sigui igualment estimulant (Herder), i certament ha estat més assossegador El poder del bosque. Shinrin Yoku, del Dr. Qing Li (Roca), que intenta reconciliar-nos amb la Naturalesa. Continuo pintant:

Realitzat per Ariadna Alfonso, s’ha emès ahir migdia en el programa Méteo. Temps i Natura, que dirigeix i presenta Miquel Salamanca, un breu reportatge sobre el llibre Els aucells a les rondalles mallorquines i al cançoner. No puc fer cap altra cosa que agrair molt sincerament aquesta promoció del meu treball, que espero tengui qualque efecte positiu, per petit que sigui, en el millor coneixement i protecció de les aus silvestres i dels espais naturals, i òbviament de la cultura tradicional mallorquina. Gràcies, doncs!

I continua el roi de lectures, tant les “fetes” com les “per fer”, inacable inventari, catàleg d’estones i de quimeres, de títols i d’autors o autores. I això, fora comptar les que faig per ressenyar, o no, al suplement cultural Bellver o simplement per estar un poc al dia de les publicacions en literatura per a infants i joves, i encara altres. Mentre poguem… No he pogut mai amb la lectura d’El mestre i Margarida, de Mijaíl Balgàkov (La Magrana), i no em demaneu per quin motiu, perquè no el sabria explicar. Aquesta vegada tampoc no he pogut. No em captiva, em cansa. O no la sé interpretar. O no sé copsar el que l’autor ens vol dir… Entenc que la novel.la està molt ben escrita, que és intel.ligentment delirant, però, no m’agrada. Segurament vol expressar sentiments que no compartesc o que no sé descobrir. Segurament el text té una història de censura o de repressió… Paciència, doncs. En canvi, Matadero Cinco, de Kurt Vonnegut (Biblioteca El Mundo), m’ha semblat molt bona, amb el seu estil tan… nordamericà, aparentment simple i pragmàtic. Les dues les he trobat a la llibreria de vell, com aquest lleuger volum de Escritos y dichos sobre el libro, a cura de Manuel Bartolomé i María Vidal (edhasa), molt entretengut i de molt amable lectura. Compromesa és la lectura d’aquest I tu, ets feminista?, de Gemma Celestino (Bromera), que fa pensar i que sobretot obliga a avaluar novament tantes conductes interioritzades i que consideram normals quan en realitat no haurien de ser-ho. Lligats a interessos molt personals són els textos de les memòries de José Antonio Valverde, que ara llegesc amb els volums tercer i quart, que em deixa un bon amic: Sahara, Guinea, Marruecos. Expediciones africanas i La aventura de Doñana. El que s’hi descriu pertany a una alra època, no tan llunyana cronològicament, però infinitament enfora: el món que s’hi mostra ja no existeix. El que en queda és, en realitat, un parc temàtic per a turistes. Trista dessecació de Doñana, trista extinció d’espècies al Sahara occidental, abans espanyol i francès. La potent i densa conferència d’Arnau Pons, Celan, lector de Freud (Lleonard Muntaner) m’ha agradat, perquè és producte de la reflexió i d’una gran coneixement crític de l’obra del poeta castigat per l’horror nazi. No obstant, preferesc sempre lectures més benvolents, no tan hermètiques ni tan farcides de dòl. Parla, Pons, de com han d’interpretar-se els textos. Qui ha dit que escriure o llegir són activitats fàcils? T’hi pot anar la vida. Mentrestant: caminades, concerts de Víctor Uris, pel.lícules, aquarel.les (de vegades esquerrades del tot: hi ha dies que no hauries d’agafar els pinzells), gestions casolanes, una entrevista a IB3, per al programa meteo, o la conversa amb na Mar Rayó gravada per al programa, també d’IB3, Els entusiastes… Anar fent.

Al suplement Bellver del Diario de Mallorca es publica avui aquesta ressenya d’un àlbum molt interessant. I per cert, també hi ha una bona informació sobre s’Albufera de Mallorca i textos que en parlen.

Aquí he provat de fer terres amb siena natural, siena torrada, terra ombra torrada, gris de Payne i un toc de tinta neutra (colors Cotman), sobre paper d’oferta Michel de 300 gr, de dimensió dinA3. Proves, doncs. Aprenentatge.

Ignacio Sánchez-Cuenca senyala la rel ideològica de l’Espanya nacionalista.

I si, poc a poc, m’anàs acostant a allò que de veres m’agradaria trobar en l’expressió amb l’aquarel.la? Naturalment, seguesc models, copio mestres, interpreto possibilitats, imagino paisatges i en cerco en les memòries. I al final, l’atzar de la voluntat lliure de l’aigua i el pigment comanda. Cal subjectar-s’hi de moment, mentre que hom no troba la manera de servir-se’n.

Superant petits entrebancs domèstics i els que vénen de les rutines i/o de les novetats del dia a dia, la prestatgeria de lectures pendents està ben carregada. Poc a poc la vaig buidant, sobretot per fer lloc a altres llibres. Ha resultat molt interessant, però excessivament tècnica per al meu gust, la lectura d’El hombre de neandertal. En busca del genoma perdido, de Svante Pääbo (Alianza). La “cosa” neandertal sempre m’ha fascinat. El llibre permet saber com s’investiga tan intimament aquest antecessor nostre, en les estructures genètiques més elementals. Tot me sembla una mostra positivíssima de gran alçada intel.lectual i científica. El llibre del bon amic i col.lega de preocupacions ecologistes i socials Miquel Àngel Ballester ha de ser, en realitat, un avanç del que l’autor ens podrà oferir en el futur: elements de reflexió. Aquí recull converses sàvies i alliçonadores que ens ajuden a explicar un poc el món en què vivim. Recomano llegir les seves entrevistes publicades a L’alteritat en el diàleg (Lleonard Muntaner, editor). També he comprat amb delit Los Alpes en invierno (Siruela), un petit recull d’escrits del pioner de l’alpinisme britànic Leslie Stephen, que he mencionat sempre que he pogut en textos i conferències sobre el tema muntanyenc, que tant m’agrada. Veurem què és La sabiduría de los lobos, d’Elli H. Radinger (Urano). També la “cosa” del llop em fascina. A la llibreria de segona mà he trobat una edició bilingüe (castellà-anglès) de La tormenta perfecta (Engish Opening School), assaig/crònica de Sebastian Junger, que serví de base a la pel.lícula amb el mateix títol, de la qual en penjo el cartell promocional. Practicaré un poc el meu anglès, tan deficitari lamentablement. Hi ha encara més títols per encetar: els exposaré en una futura entrada. Per avui, ja n’hi ha prou!

Va ser abans de Nadal, dia 22 de desembre passat. Es tractava de donar a conèixer a la gent de Santanyí interessada el meu nou llibre Els aucells a les rondalles mallorquines i al cançoner (Documenta Balear, 2018), i fer-ho amb una conferència (que, com sempre en el meu cas, va resultar massa llarga: quina xerrera!). M’havia convidat a fer-la en Toni Mestre, vell amic, ornitòleg veterà, tenaç co-autor amb en Cosme Aguiló de l’importantíssim Atles ornitonímic de les Illes Balears. Organitzava l’acte l’activa associació cultural santanyinera Lausa, i a més, i per si fos poc, el gran poeta i novel.lista Antoni Vidal Ferrando (en la fotografia) hi va fer una generosa intervenció a l’inici (gràcies a tots!). Ara em plau penjar el video de la xerrada gravat per un dels membres de Lausa, i que podeu trobar en la xarxa, aquí. Sempre que tengueu paciència a bastament per escoltar-la. Gràcies, en qualsevol cas!

I que demostra, novament, que només les coses fetes amb força de voluntat, tenacitat i il.lusió deixen petjada. Vet aquí que, cosa rara, avui copiaré aquí una nota de premsa feliç. O que em fa feliç. S’hi explica que un programa de ràdio dedicat a la literatura infantil en llengua catalana pot durar, almenys, 25 anys! Una proesa, que hauria de ser, ai!, un fet normal. I que també dóna consistència a la feina de les emissores i mitjans de comunicació locals d’arreu de ca-nostra, en aquest cas Ràdio Vilafranca. Me l’envia el bon escriptor i amic en Pere Martí i Bertran, i em plau reproduir-la aquí, en aquest modest espai particular, sencera. I és que l’assumpte té mèrit, i és lloable. Aquesta és la nota de premsa:

RÀDIO VILAFRANCA – RESUM DEL PROGRAMA DE LITERATURA INFANTIL I JUVENIL “LLEGIR PER SENTIR”

 Locutor, entrevistador…: Josep M. Soler / Coordinador: Pere Martí i Bertran

 Inici del programa: Octubre 1993 (Curs 1993-1994) AQUEST CURS EN CELEBREM EL XXVè ANIVERSARI.

 Franja horària:

            Ha anat variant amb els anys. Enguany s’emet els dimecres a les 9 del vespre i els dissabtes a les 13h 30m. Des de l’any 2015 es penja a internet i, doncs, també es pot escoltar a través de la xarxa: http://www.rtvvilafranca.cat/programa/llegir-per-sentir

Sinopsi del programa:

 Un cop per setmana, un autor, il×lustrador o traductor (més excepcionalment el director de la col×lecció o l’editor) de literatura infantil i juvenil és entrevistat arran d’una obra seva recent. Durant uns 20 minuts en Josep M. Soler i l’entrevistat conversen sobre el llibre en concret, sobre la seva obra en general i, de vegades, sobre aspectes diversos relacionats amb la literatura infantil i juvenil. Alguna vegada s’han fet programes especials, com per exemple els dedicats a revistes infantils i juvenils en català, als jocs informàtics en català, a llibres teòrics sobre LIJ, a blogs de LIJ…

 Quatre vegades l’any (inici de curs, Nadal, sant Jordi i final de curs) el coordinador del programa, en Pere Martí i Bertran, fa de convidat i hi parla de novetats i de notícies de LIJ, hi presenta les editorials que hi passaran al llarg d’aquell trimestre…

El programa no és un programa per a un públic infantil o juvenil. Va adreçat fonamentalment a possibles prescriptors: pares, mares, avis, àvies, mestres…, a qui pot interessar de conèixer aquell llibre, o aquell autor, per recomanar-lo o comprar-lo. Per això ni les franges horàries ni les preguntes de l’entrevista, ni… són pensades de cara als infants.

 Gairebé durant vint anys, cada final de curs es va fer un sopar-tertúlia al restaurant Cal Ton de Vilafranca del Penedès, en el qual es convidaven els entrevistats, més la premsa especialitzada i gent del món editorial de LIJ. A les postres, s’hi debatia a l’entorn del tema triat durant aquell curs i des del curs 2001-2002 fins al 2011-12, s’hi va fer el lliurament del “Premi Aurora Díaz-Plaja d’articles d’anàlisi i estudi sobre la literatura infantil i juvenil catalana”, convocat per l’AELC.

En total hi han passat més de 500 persones diferents (336 autors; 75 il·lustradors; 31 traductors; 67 editors, curadors…), amb obra a 45 editorials, tant de grans grups com de petites, sobretot del Principat, però també d’arreu dels Països Catalans. Hem de tenir en compte que la majoria d’editorials hi han passat en més d’una ocasió, com també ho han fet una bona colla d’entrevistats. Els autors que hi han intervingut més vegades han estat Joan de Déu Prats, Ma. Carme Roca i Dolors Garcia Cornellà (7 vegades) i Pau-Joan Hernàndez i Josep-Francesc Delgado (8 vegades).

 També val la pena destacar que el programa sempre s’ha fet amb una visió de Països Catalans i per això hi han estat convidats, i hi han passat, autors i editorials d’arreu dels territoris de parla catalana. Quan s’ha dedicat el programar a títols no catalans, sempre ha estat perquè n’hi havia l’edició catalana (d’aquí que s’hagin entrevistat traductors i autors de fora de l’àmbit lingüístic que podien ser entrevistats en castellà: bascos, gallecs, espanyols…).

També cal assenyalar que l’any 2003, arran dels 10 anys de programa, va estar guardonat amb el premi Atlàntida, que atorga el Gremi d’Editors de Catalunya, i que l’any 2007 ho va ser amb el premi “Pàgines hertzianes” de la revista Faristol i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil.

Què vos sembla? No és, certament, un esforç admirable? Gràcies, amics Soler i Martí, per la vostra dedicació (en la fotografia de Jordi Morgades, d’esquerra a dreta)! Endavant!