Miquel Rayó

La Muntanya de l’Ànima (Columna, traducció de Pau Joan Hernández i Liao Yanping) és el títol d’un llibre mal de qualificar de l’autor xinès -i també pintor!- Gao Xingjian. Vaig comprar l’exemplar que tenc a casa l’any 2001. L’autor havia rebut el premi Nobel de Literatura l’any anterior, i la versió catalana era tota una novetat. Creureu que en tots aquests anys no l’havia llegit encara? I ara, desembre de 2025, aquests dies, ahir, avui, demà, passat demà… llegesc i llegiré el llibre en qüestió. No sé per què he tardat tant a llegir-lo: el llibre ha estat a casa tots aquests anys pacient, resignat, esperançat tal vegada. Potser em vaig cansar aleshores a les primeres pàgines i el vaig deixar. La cosa, el cas és que durant tots aquests anys el llibre no ha caigut en les successives i freqüents esporgades que faig a la nostra biblioteca, necessàries per buidar espais i alleugerir pes en les prestatgeries. Cada vegada que, en aquests processos de selecció negativa dels nostres llibres, he tengut La Muntanya de l’Ànima a les mans, no he estat capaç de llençar-lo a la senalla dels esporgats, dels que van a parar a botigues solidàries o a llibreries de segona mà. Què m’ho impedia? Qui pot saber-ho! El cert, el cas és que ha arribat el moment, feliç per a mi (i esper que per al llibre!), de llegir-lo, i confès que n’estic gaudint, sorprenent-me’n gairebé a cada pàgina, a cada capítol. No sé si és una novel.la, un llibre de viatges, un dietari d’anotacions personals, un recull d’opinions culturals, un esboç de memòries, una repassada sincera als trets de la cultura xinesa… O simplement: és un llibre singular i, per tant, ha de ser llegit? Doncs, el moment de ser llegit li ha arribat. Potser és cert, per tant, que a la llarga “les forces superiors”, com es diu a qualque pàgina del llibre Yijing, “posen les coses al seu lloc”.

Ja falten poques pàgines per omplir el quadern sencer amb aquestes aquarel.les de jugueta. Proves, pràctiques. En gaudesc molt. En una d’aquestes hi ha potser la millor llum que he pintat en molt de temps. Recordem: quadern de paper Hahnnemühle de 250 grams, d’uns 15×20 cm. Llàstima de fotos: no estan prou ben enfocades. Ai, les presses!

Ahir vaig intentar (sempre són intents) fer un estudi del cel (dreta), molt lleuger, en paper Arches de gra fi i de 300 grams (31×41 cm). I també vaig fer (esquerra) un apunt ràpid en el quadern Hahnemühle que estic a punt d’acabar: és un plaer poder jugar a fer-hi aquarel.letes sense expectatives. Mira per on! En poden sortir coses gojoses.

En el mateix quadern, amb les mateixes dades, i sobre els mateixos temes, aquests nous paisatges apuntats, explorats. No sempre, ai!, ben trobats ni ben resolts.

Aquestes són fetes en un quadern Hahnemühle, paper de 250 gr, i d’uns 15×20 cm, aproximadament. Així provam colors, temes (sempre els maeixos, sí), tractaments… En fi, pràctiques. Les faig improvisades, ràpides, com si fossin apunts. I resulta molt entretengut fer-les!

Perquè és l’únic camí per a aproximar-se a allò que volem expressar. Aquestes dues són en paper Arches de 300 gr, 31×41 cm, i gra gros. De despús ahir i d’ahir.

És un imperatiu. No oblidar Gaza. No oblidar els palestins sacrificats i humiliats. No oblidar els crims de l’estat d’Israel.

La primera condemna ha arribat. No han tardat gens. Falta la sentència, clar. Però, això és un tràmit, un paper com mentres. Ara caurà la del germà, i després la de la dona. Si això no és fer política des del Poder Judicial, què és? La primera, doncs. Segurament la sentència serà creativa a la manera de l’heroi jurista espanyolíssim Marchena (Procés, Amnistia, malversació…).

Hi va anar per fer una conferència sobre un dels seus temes predilectes, les Reines de Mallorca, convidada pel Muesu Arqueològic. Segur que la conferència va anar bé i que hi va assistir molta de gent. Bravo, doncs, Eusèbia! Podeu llegir una interessant entrevista seva al Diario de Ibiza si permeu aquí.

Amb la lectura d’aquest article del filòsof Slavoj Žižek començarem el dia des de la reflexió: ¿Por qué necesitamos la filosofía para sobrevivir como especie? Necesssitam pensar, sí, sobre el significat i el sentit de les paraules. Avui, quan semblen que s’usen a la babal.là. Una babal.là, però, d’interessos nefands.