Miquel Rayó

Massa per a tan poc temps disponible! Quin absurd, la lectura! Quin deliri, voler-ho llegir tot! Un impossible. Una quimera. Una previsible frustració, inevitable. Però, què hi podem fer? Ens agrada llegir. I rellegir, també. Rebem moltes novetats per a infants i joves, i naturalment no les podem llegir totes. Vull destacar Inolvidables, de Luise Berg-Ehlers (Maeva), que no és per a infants, però que parla d’obres escrites per autores que escrivien per als nins i els joves, i que parla d’aquestes autores. Un llibre que, segur, m’interessarà i m’ensenyarà, i que em serà útil en les meves xerrades i en les meves ressenyes. I després, hi ha les novetats que compro o els llibres que trobo a la llibreria de segona mà de prop de ca-nostra. Novetats? Doncs, comencem per Hermanos de altura. De la Serra de Tramuntana al Himalaya, de Carlos Sunyer (ifeelbook) és un llibre de muntanya, escrit per un muntanyer mallorquí. M’hauria agradat tenir-lo en el moment de redactar el meu breu estudi sobre aquest tema. L’he llegit en un no res: és apassionat (fins a l’exageració i l’exaltament), frega un misticisme muntanyenc hiperbòlic, expressa la pràctica un tipus de muntanyisme, “animista” i ascètic, que és a una passa, només, d’un cert fanatisme. Interessant aportació, si en retires l’excés (i jo ho he fet), a la literatura de muntanya mallorquina. El nou poemari de Damià Rotger porta un títol intel.ligent i  enigmàtic: 482MM (Rata, Cultura Expandida). Tenc ganes de posar-m’hi. En Damià té bagatge, cultura, formació, sensibilitat, passió i capacitat de treball. Ha d’aprendre encara a reduir, a suavitzar, a acaronar amb subtilesa? En Damià és jove encara. Parla des del ventre, des del cervell i des de la passió. Sé que un dia ho farà des de les ninetes dels ulls, amb compassió. D’El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard no en sé res (Flâneur). Només sé que el títol m’atrau. El tenc ara mateix ja damunt la taula. Això vol dir que serà la propera lectura. Començaré avui mateix. Ahir, vaig fer aquest paisatge.

La portada d’avui al suplement cultural Bellver, per preparar Sant Jordi (la inclinació és responsabilitat meva: per incompetència fotogràfica).

Fa calor. Fa fred. El dia és assolellat. El dia és obscur, amb el cel cobert i amb pluja. Extranya alternança. Al Pirineu sembla que hi ha hagut nevades de molta dimensió. La muntanya, pels qui la caminin el proper estiu, estarà plena de passos nevats, de colls amb capes o clots de gel. Fantàstic! Me preocupen, no obstant, pel que simbolitzen, les falzies (i naturalment, tots els aucells migrants o reproductors a l’illa: el mal temps no els és propici). Primavera variable, temps variable. Lectures variades. Abans d’anar a cercar les que tenc comanades a la llibreria, exposaré les que m’entretenen aquests dies. A la llibreria de segona mà de prop de ca nostra hi he comprat, en molt bon estat, unes edicions de Cumbres borrascosas d’Emily Brontë, de Jane Eyre de Charlotte Brontë, i de la impressionant tragèdia Coriolano de Shakespeare (Alba), un relat ferotge. Una amiga ens ha deixat, molt més plàcid, aquest interessant panorama de la cultura japonesa escrit a principis del segle XX: El Japón heróico y galante, d‘Enrique Gómez Carrillo (Ediciones del viento), molt interessant, de quan el Japó no era, com ara, un lloc amb fortes influències occidentals japonitzades. De quan el Japó ja se sentia -quin gran error, sempre!- la nació més important i poderosa del món, de quan el Japó creia que, per pura geografia o per pura voluntat dels déus, Occident i Orient acabaven, d’un costat o de l’altre de la bolla, a les voreres de les seves illes i que, en conseqüència, tot el món se li havia de sotmetre… Després va passar el que va passar, i es va perdre un món. Potser perquè en nasqués un altre, d’híbrid; un que tal vegada ja senyala un camí d’interculturalitat cap el futur. Deixem estar les reflexions, tanmateix ben magres. La meva filla m’ha regalat Emma, la gran novel.la de Jane Austen (Lumen/Tusquets), que encara no havia llegit, i que és de 1816! Un prodigi de narració! Una lectura amable. Ja la tenc a més de la meitat, sense poder-la deixar. Literalment. Com és d’admirable la novel.la anglesa del XIX! La novel.la del XIX, en general. Qualque dia parlarem d’això, aquí. O no. No puc afegir res que no s’hagi dit ja. Simplement mostro lectures. Aviat, més. Aquesta aquarel.la, que és producte de l’atzar, m’agrada. Sobretot, la part superior. La interpreto com un cel molt tempestuós (o un subconscient molt agitat per malsons). Diguem que és un paisatge abstracte, un paisatge interior. Un horitzó més o menys regular decanta aquests niguls o aquests somnis d’un sòl més estable i més simple. Qui sap què representa, tot això?

Al suplement Bellver del Diario de Mallorca d’avui, la meva ressenya d’una bona novel.la juvenil de Ledicia Costas, una autora molt interessant:

Així m’agradaria treballar: amb el mínim. Les aquarel.les, vull dir, i en aquesta, tot i que hi he fet en veritat pocs traços, encara n’hi ha massa. També en alguna fase de la meva literatura he procurat escriure amb poc material: paraules amb sentit, frases breus, paràgrafs breus, capítols igualment de no excessiva llargària. Amb densitat expressiva, si aquesta expressió és correcta i si és entenedora del que vull dir i, sobretot, d’allò que voldria saber fer. Arribar a saber fer. Els meus poemaris potser són alguna cosa aproximada a aquesta intenció literària: dir molt amb poc. He titulat l’aquarel.la Paisatge en blanc. Hauria de dir “quasi en blanc”. Hi sobra el traç de l’esquerra, que ja s’embruta. Ho recomana en Ron Ranson: no facis els darrers tocs. Atura’t abans d’aturar-te.

He de tornar a fer dieta. Dieta informativa. Dieta anti-replicativa. Dieta d’humilitat opinativa. Sé que aquestes paraules potser no existeixen al diccionari. Dieta, en fi, de xarxes socials discursives. Dieta sanitària. Vaig fer-ne una fa un mes, i em va anar d’allò més bé. En què consisteix? En no replicar espanyolades, en no dir dois jo, en no compartir ridículs (avui, el del socialista García Page: “España es la nación más antigua de Europa“: només li falta el “¡Coño!” final reglamentari, i el rere fons de la desfilada de la Legión amb el Crist enlairat, pobret!, i els ministres cantant “Soy el novio de la muerte“, déu meu!), en no creure’t que la teva opinió és necessària o servirà per canviar alguna cosa en el confús panorama del “¡A por ellos!” instal.lat a cops de premsa tòxica de Madrid des de fa anys, i certificat pel rei partidista, en no criticar el silenci clamorós dels intel·lectuals i artistes espanyols… Ni és necessària la meva opinió ni servirà per canviar res. Humilitat opinativa: no et pensis tenir la raó. En qualsevol cas, soc on soc. Posicionat clarament. El tema de Catalunya ens ha posicionat a tots. Cadascú sap què prefereix. Piolins o referèndum. Falsa justícia o democràcia i diàleg. 21 dies. A veure, Miquel, explica’ns bé el que vols dir! Estaré 21 dies sense replicar cap comentari sobre el procés català, 21 dies sense compartir les burrades del Govern, 21 dies sense comentar el que me sembla l’actuació de la policia nacional i de la Guàrdia Civil, 21 dies sense afirmar que el jutge Llarena és un (presumpte) prevaricador. 21 dies sense comentar que el PSOE està desaparegut en combat, 21 dies sense advertir la gent que Ciudadanos és la gran mentida de la dreta (els neoliberals comanden, senyors!), 21 dies sense afirmar que els espanyols tenen un problema de concepció del seu propi país: no entenen que la Unidad de la Patria és un mite borbònic i franquista, que va bé a una banda de mafiosos (tribunals ho han dit: el Partit Popular). 21 dies sense demanar a Podemos que no tengui por, que cerqui, ja que el PSOE no ho vol fer, una via equidistant per resoldre el cas. Perdrà vots, però, mantendrà una certa dignitat i farà una pedagogia molt necessària. Dels independentistes catalans ja sabeu què en penso. Han comès greus errors. Han frissat massa. No tenien majoria social ni suport internacional. Han enganat. I no obstant, estic amb ells, perquè el que està fent l’Estat espanyol és patètic, i terrible. Espanya prefereix recular setanta anys a intentar obrir vies noves d’organització territorial. Un referèndum a Catalunya, i només a Catalunya, és imprescindible. I es farà prest o tard. Però, ara callaré durant 21 dies. He llegit no sé on que, si aconsegueixes estar 21 sense practicar qualque mal hàbit, deixes de sentir la necessitat de continuar amb ell. Ho vaig provar fa uns dos mesos, i en veritat, vaig poder estar un parell de setmanes després sense replicar, sense opinar, sense compartir… 21 dies d’assossec. Mentrestant, i abans de què comencin a comptar els nous 21 dies de moderació auto-imposada, no ens fiem d’Alemanya. Alemanya no es pot permetre donar la raó a qualcú que podria obrir camins de separació a altres regions europees. No ens fiem. Està tot lligat i ben lligat. 21 dies de silenci, de no opinar públicament, de no replicar, de no compartir els articles de Suso de Toro o de Pérez Royo o de Ramoneda… 21. Comença el compte.

Com gairebé en cada ocasió, repetesc: no seran les úniques lectures del mes. Són les que ara tenc en la prestatgeria. De les novetats de literatura infantil i juvenil en deixo constància a través de les ressenyes que em publica el suplement Bellver (que vaig penjant aquí), en el Diario de Mallorca. Però, tampoc no faig ressenya de totes les que llegesc. No totes les novetats que m’arriben són interessants, al meu parer, perquè jo les ressenyi. Puc equivocar-me. Les ressenyes marquen els meus gustos, sobretot. Quines lectures tenc, per ara previstes, doncs, per al mes que comença avui, un diumenge assolellat, sense falzies al cel sobre ca-nostra, cosa rara i preocupant en veritat? Només fa dos dies en vaig veure una, solitària. Lectures, deia? Per exemple, un petit manual per a pintar amb aquarel.les, Acuarela práctica. materiales, técnicas y proyectos, de Curtis Tappenden (Gustavo Gili), per anar reforçant aquesta meva afecció recent. I per cert, aprofitaré per repassar aquesta edició dels Quaderns de l’Himàlaia, d’en Miquel Barceló (Galaxia Gutemberg/Círculo de Lectores), que qualcú va regalar-me fa uns anys pels Reis. I llegiré El prisionero de Zenda, d’Anthony Hope, una lectura que a la fi faig en paper. És un clàssic d’aventures que mai no havia llegit, i que ara podré fer gràcies a aquest exemplar comprat a la llibreria de segona mà (el llibre és d’una editorial incerta, genèrica, Central del Libro). El que recordo bé és la pel.lícula, un clàssic. També he trobat a la mateixa llibreria una novel.la d’un autor que a mi m’agrada molt, i del qual sempre en recomano Never Cry Wolf, aquí traduïda (llibre i pel.lícula, preciosa) com Los lobos también lloran: Farley Mowat. El llibre en questió és Perdidos en el desierto helado (Círculo de lectores). Aventures a Alaska, imagino. Repassaré igualment els escrits tan curiosos com heterogenis de Marilyn Monroe, reunits sota el títol de Fragmentos. Poemas, notas personales, cartas (Seix Barral), llegits ja fa uns anys, però, que ara em plaurà repassar.  Quimera és un còmic institucional (editat o promogut per la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient, o viceversa, no ho recordo bé) dedicat a explicar la feina de conservació desenvolupada a les Balears amb el virot petit. Mentrestant, continuo provant les aquarel.les; aquí, una marina feta dia 28 de març, de fa només uns dies, doncs:

El missatge d’enguany del Dia Internacional del llibre Infantil, dia 2 d’abril. Sí: els llibres per a infants i joves, si es fan com s’ha de fer tota la Literatura, són alguna cosa molt gran, molt influent:

Conec ara l’obra del pintor anglès Edward Brian (Ted) Seago (1910–1974) gràcies als llibres de Ron Ranson, el qual n’era un gran expert. En un dels llibres de Ranson, aquest mostra una aquarel.la preciosa de Seago, propietat seva, mínima en detalls, ampla en perspectives, impressionant en qualitat expressiva. Hi ha un arbre solitari en un gran paisatge obert. No n’he trobat la reproducció per Internet, i per això no puc penjar-la aquí, com voldria, perquè coneguéssiu el model seguit en el meu treball. Recomano vivament que conegueu Seago, els olis i les aquarel.les: magistrals. Ahir vaig fer algunes proves en base al paisatge de Seago que us he comentat abans. Vaig fer un simplíssim esboç a llàpis en un paper reduit, just per tenir davant una guia de tons, com, per cert, Ranson recomana. També tenia davant la reproducció de l’obra de Seago. Com puc aprendre d’aquests mestres? Imagino que, com en tot aprenentatge: a base de fer i de repetir, de mirar, de reflexionar. Vet aquí els resultats. Tots diferents. Això és el que més em fascina de l’aquarel.la: no saps que en sortirà a la fi. I pots provar colors, mescles, traços, tècniques, tipus de paper. O endevines el sentit del que vols pintar o arribes a un burot. Paga la pena insistir. D’un dels quatre resultats prové el detall lleugerament ampliat (avantatges de la tecnologia digital).

Sóc molt crític, ho he estat, amb l’independentisme català. Ja s’ha pogut comprovar el que jo pensava i deia: no té (per ara) majoria social ni suport internacional. Però no puc callar davant del renou i la fúria amb que s’intenta escapçar a hores d’ara. Poc a poc, com una gota malaia, el cop d’estat de l’estúpid Estat espanyol contra Catalunya -la independentista i la no independentista, que no s’engani ningú, encara que aquesta ara se senti feliç i embravida- s’està portant a terme. Dia a dia. Argúcia a argúcia. Amenaça rera amenaça. I és també un cop d’estat contra els drets civils de la resta d’espanyols (vegeu, entre d’altres, la repressió de manifestacions, que ben aviat seran considerades delicte de sedició o de rebel.lió, o l’evident limitació del dret d’expressió, que ara ja és delicte d’odi tot d’una, si qualque idiota paranòic ho denuncia així). Ens en penedirem tots, d’aquestes reaccions enfollides de l’Estat espanyol, fins i tot els que ara, exaltats d’ànim de venjança (“¡Catalunya es España! ¡Puigdemont a prisión!“, animats pels shows casposos de Marta Sánchez i de Boadella, entre d’altres, i repetint vocabulari i expressions i arguments dels intel.lectuals del nacionalisme unitarista castellano-espanyol (Vargas Llosa, Cebrián, Felipe González, Félix de Azúa, Marías, Savater, Muñoz Molina…), aplaudeixen les accions del jutge (com diuen Pérez Royo, Martín Pallín, etc.) prevaricador Llarena, les envestides violentíssimes dels piolins (“¡Que nos dejen actuar!“), i el discurs partidista del rei acovardit (“¡A por ellos!“) que els ha emparat. En aquest estat ja no es fa política. El poder judicial comanda, perfectament i pacientment dissenyat durant anys (quan allò de l’Estatut de Catalunya) per la dreta neofranquista i neoliberal (no oblidem aquest detall, per favor: Catalunya és per a ells una excusa excel.lent per collar-nos a tots, per fer-nos sentir febles i per fer-nos sentir por). El poder judicial, ara descaradament ultraconservador,  dicta el que li convé al Govern del PP, suportat i aviat canviat per Cs i gràcies al lamentable i ja patètic suport d’escolanet útil del PSOE, i gràcies també a la premsa tòxica de Madrid. Mals dies, mals anys certament -els que vénen- pels qui, a la força, tenim document d’identitat i passaport d’aquest estat en fallida democràtica, incapaç de comprendre allò que podria ser i no és ni serà mai. L’Espanya que menysprea tot allò que ignora, qualcú ha dit. Com sempre, hi guanyen els que de veres tenen el poder (siguem marxistes una vegada més): el Gran Capital. I ara una aquarel.la forestal. Un poc de silenci i d’assossec per combatre pacificament tant de renou i tanta fúria: