Miquel Rayó

Entretengut en altres assumptes -els domèstics, els compromisos, les aquarel.les, el lawfare (o com s’escrigui), més lectures, un poc -massa poc!- d’escriptura, la follia desfermada dels liders mundials i locals, la política assassina i impune que s’escampa com una taca d’oli pel món, el desencant, els crims de l’estat d’Israel a Palestina, que continuen…- fa temps que no incloc llibres aquí, i avui, dia de Nadal, vull fer-ho. Clar que no posaré tots els que he llegit o llegesc, sinó els que esperen torn en la prestatgeria dels llibres pendents de lectura. Una espera francament pacient. Pobres llibres! Començaré amb un text del tot oblidat: Llunari pagès, d’en Jaume Oliver, que vaig comprar l’any 1972 i que mai no he volgut llençar fora de casa. L’edició és del mateix any i es va fer a Felanitx, segurament en qualque impremta local ja desapareguda. El text fou premi Ciutat de Palma. Crec que hi podré trobar alguna idea, alguna espira per escriure’n alguna cosa. Veurem. I a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre hi vaig trobar, nou de trinca la novel.la Els voltors, d’en Miquel Obrador, reeditat per Voliana l’any 2011. Confès no haver-la llegit al seu moment. Coneixia en Miquel, i també el seu germà Joan, els dos de Campos, molt compromesos amb la conservació de les platges de migjorn i del salobrar. Foren persones generosament actives en el primer període del GOB. D’aquestes dues lectures mallorquines passam a un western de Jane Smiley: Las fabulosas aventuras de Lidie Newton (Tusquets). L’autora és premi Pulitzer. De les aventures de colons americans passam a una altra dona: Emily Dickinson, d’expressió tan admirable i tan enigmàtica. Vull rellegir el volum Poemas (Tusquets) i el recull El secreto de la oropéndola. Poemas de aves publicat per Nórdica. Seran relectures molt profitoses, segur. Sé que ja les he presentat aquí. D’aquestes passarem al segon volum dels articles, sempre potents, densos i estimulants, del filòsof Mark Fisher: K-PUNK. Volumen 2, editat per Caja Negra. El primer volum m’agradà molt. Em va sorprendre. També espera Frédéric Lenoir: Carta abierta a los animales (y a los que no se creen superiores a ellos), editat per Ariel, sobre la imperativa nova manera de veure i d’entendre els nostres companys de viatge en l’Evolució. Segur que em fa pensar -encara més- sobre l’assumpte de la diversitat de presències i d’intel.ligències animals i vegetals al nostre planeta Terra. Mentrestant, estic rellegint Fort Wheeling del gran Hugo Pratt: aquesta és una relectura que faig amb plaer de temps en temps. Mentrestant, ja estic llegint La península de las casas vacías, de David Uclés (Siruela), un llibre molt llegir a tota Espanya, un èxit literari i editorial. A veure: d’ell ja puc dir que hi sobren pàgines. El text està molt ben escrit. L’autor ho fa molt bé i ho fa a la manera d’un realisme màgic, gairebé. Però, al meu parer, i només he arribat a la pàgina 130, és que hi inclou anècdotes i personatges i capitolets que, en definitiva, no aporten res, que dilatenl’acció, per molt ben escrits que estiguin i per molt bé que retratin l’època: els dies i els temps del cop d’estat criminal de 1936. En té tot el dret, naturalment!, però potser s’hi entreté massa. És una opinió. Com que he de seguir llegint el text, hauré d’opinar més endavant. És, sens dubte, un bon llibre. D’això no en tenc cap dubte.

No vos heu de distreure amb la renglera de diccionaris auxiliars en castellà, català, anglès i francès que podeu endevinar en el prestatge inferior d’aquesta fotografia. Ni tampoc amb els títols tan diversos dels llibres que reposen en el prestatge superior. Només vull que pareu atenció en els volums del Diccionari Català-Valencià-Balear del prestatge central, perquè aquesta entrada d’avui és un homenatge als seus creadors i col.laboradors, i una mostra de gratitud per la llarga companyia que m’han fet ja deu fer quasi 50 anys. Sobretot, voldria que poseu esment en l’evident desgast que es pot veure en la part superior del llom d’alguns dels volums… Són la demostració del constant ús que n’he fet, tant per consulta com per lectura o per simple curiositat. El Diccionari és, en efecte, un tresor. I aquesta entrada, just una anècdota. I no diré res de l’estat qu què es troba el diccionari castellà-català del vell Moll, que vaig comprar el mes de juliol de 1979, segurament a Llibres Mallorca. Tempus fugit! (o com es digui). Qualque dia l’hauré de dur a l’enquadernador…

Que no hi ha lawfare (o com dimoni s’escrigui)? No n’hi ha? Vegeu aquest article i només podreu dir “Quines coses que passen!”. Posam messions, ja que hi som, que aviat hi haurà una filtració amb dades dels comptes del partit objecte d’investigació que serà publicada aviat i depressa pels diaris de la Cort, i que mai no s’investigarà qui l’ha fet ni d’on ha pogut provenir?

No anam… O anam de rota batuda. Vaig dir fa uns dies que estava eixut de paraules, que era incapaç d’escriure aquí alguna cosa dels dos bons amics morts tan recentment, en Xisco Avellà i n’Anthony Bonner, veteraníssims del GOB, companys de campanyes conservacionistes i ecologistes… Doncs, avui encara m’he eixugat més: he vist a primera hora al diari Última Hora aquest obituari dedicat a Joan Ensenyat, també amic, boníssim muntanyenc, i autor d’un preciós llibre sobre l’excursionisme que ell feia, un text que he usat sovint com a font documental per als meus modestos treballs sobre la història de l’excursionisme local, Muntanyes de paper (autoedició, 2003). És de veres que no sé què dir… No m’ho puc creure. Ens vèiem de temps en temps al carrer, en Joan i jo, i fèiem la xerradeta. Era discret i amable. Era un bon lector. De vegades, jo li feia qualque consulta en relació amb els assumptes muntanyencs locals… Faig una ressenya llarga del seu Muntanyes de paper a Llibres i literatura de muntanya a l’illa de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2018), i darrerament l’he tengut molt en compte per a l’original inèdit que he escrit fa no res amb el títol encara provisional de Models d’excursionisme i muntanyisme a Mallorca durant el segle XX. També n’he parlat en qualque entrada d’aquesta mateixa pàgina, quan he escrit sobre el fet de caminar i sobre llibres del caminar. En Joan, per a mi, és en aquests casos una cita obligada. Descansa en pau, Joan. Ens trobarem pel camí.

En canvi, aquesta periodista, Elisa Beni, considera que la sentència és incontestable i, aferrau-vos!, un model de lògica que la tranquil.litza. No ho entenc, això de la lògica aquesta que a mi em fa tremolar de por: qui va fer la filtració?, quan?, com?, amb quin material o mitjà? Per no parlar de la credibilitat que atorguen els jutges al testimoni de l’adversària declarada de l’imputat, una fiscal, i en canvi consideren que els testimonis dels periodistes no són prou fiables. Per no parlar de… En fi, és inútil: els jutges comanden i fan el que volen i prevariquen sense maníes, perquè se saben protegits i impunes. Aquesta sentència és un (altre) avís a navegants. I es basa en una lògica política que la periodista ja fa temps que defensa (com ha canviat de rumb!), i no en argumentacions clares ni en proves, sinó en indicis, que, al meu parer, també són confusos i producte d’inferències i intencions condemnatòries. Segur que la periodista és amiga del ponent (i d’en Marchena, la mà que gronxa el bres), al qual no deixa de fer-li afalacs. En fi… Espanya. La Cort. Madrid. Quin fàstic! Si jo fos el germà del Perro, o la dona, ja prepararia la muda, perquè acabaran condemnats i en presó. I el propi Perro ja pot preparar-la, també. Pos messions i dic que les sentències ja estan redactades, també.

PS: Curiosament -o no tant- la periodista Elisa Beni titula el seu article de la següent manera: La llei triturant el relat. Mira per on hi escriu el verb “triturar”. El mateix que apareixia en l’amenaça que Miguel Àngel Rodríguez feia als periodistes d’eldiario.es: “Os vamos a triturar. Vais a tener que cerrar. Idiotas. Que os den.” Casualitat? Coincidència? O és un lapsus? O és una paraula, un verb, que ara està de moda en certs corralets de la Cort? No oblidem la relació que Beni té i ha tengut amb el món judicial. De moment, la periodista ja treballa a La Razón…

Un altre paisatge amb ocres, d’ahir. En paper Arches de 31×41 cm i gra fi.

D’un article d’Anton Losada a El Diario: “El Supremo ha cantado gordo: ¿Cómo que “el fiscal o alguien de su entorno”? ¿No saben quién y cómo exactamente, a pesar del “cuadro probatorio sólido, coherente y concluyente”? Esto es derecho penal, no la lotería de navidad”. Una sentència creativa més del capo dels jutges espanyols, perdó: “españññoles”, i companyia. Francament, és per tenir por. Potser és el que volen: avisar-nos de què si qualcú surt del botador en sortirà escalivat.

Incapaç d’escriure aquests dies un recordatori en homenatge a en Xisco Avellà, que va morir fa una setmana, ens arriba ahir la notícia igualment desoladora de la mort d’Anthony Bonner. Dos boníssims amics, persones admirables, bones, intel.ligents, de bon humor, feneres, sàvies, compromeses… Estic desolat. I eixut. Tal vegada en parli més extensament d’aquí poc. Avui no puc. L’únic que em ve al cap és una gran i positiva sensació de privilegi per haver-los conegut als dos i haver pogut compartir amb ells molts de moments, converses, curolles, excursions…

La Muntanya de l’Ànima (Columna, traducció de Pau Joan Hernández i Liao Yanping) és el títol d’un llibre mal de qualificar de l’autor xinès -i també pintor!- Gao Xingjian. Vaig comprar l’exemplar que tenc a casa l’any 2001. L’autor havia rebut el premi Nobel de Literatura l’any anterior, i la versió catalana era tota una novetat. Creureu que en tots aquests anys no l’havia llegit encara? I ara, desembre de 2025, aquests dies, ahir, avui, demà, passat demà… llegesc i llegiré el llibre en qüestió. No sé per què he tardat tant a llegir-lo: el llibre ha estat a casa tots aquests anys pacient, resignat, esperançat tal vegada. Potser em vaig cansar aleshores a les primeres pàgines i el vaig deixar. La cosa, el cas és que durant tots aquests anys el llibre no ha caigut en les successives i freqüents esporgades que faig a la nostra biblioteca, necessàries per buidar espais i alleugerir pes en les prestatgeries. Cada vegada que, en aquests processos de selecció negativa dels nostres llibres, he tengut La Muntanya de l’Ànima a les mans, no he estat capaç de llençar-lo a la senalla dels esporgats, dels que van a parar a botigues solidàries o a llibreries de segona mà. Què m’ho impedia? Qui pot saber-ho! El cert, el cas és que ha arribat el moment, feliç per a mi (i esper que per al llibre!), de llegir-lo, i confès que n’estic gaudint, sorprenent-me’n gairebé a cada pàgina, a cada capítol. No sé si és una novel.la, un llibre de viatges, un dietari d’anotacions personals, un recull d’opinions culturals, un esboç de memòries, una repassada sincera als trets de la cultura xinesa… O simplement: és un llibre singular i, per tant, ha de ser llegit? Doncs, el moment de ser llegit li ha arribat. Potser és cert, per tant, que a la llarga “les forces superiors”, com es diu a qualque pàgina del llibre Yijing, “posen les coses al seu lloc”.

Ja falten poques pàgines per omplir el quadern sencer amb aquestes aquarel.les de jugueta. Proves, pràctiques. En gaudesc molt. En una d’aquestes hi ha potser la millor llum que he pintat en molt de temps. Recordem: quadern de paper Hahnnemühle de 250 grams, d’uns 15×20 cm. Llàstima de fotos: no estan prou ben enfocades. Ai, les presses!