Paisatges i alè

Perquè, potser els tenc en la memòria o en els somnis o en les expectatives o en els desitjos… I perquè per fer-los aprofito papers ja usats en l’anvers, i així no sap tan de greu fer aquesta mena de proves amb colors, textures, pinzells, més d’una de les quals se’n va directa a pa paperera… Tots, no obstant, els que amnistio de moment, tenen alguna cosa en comú. Quina deu ser? Què els unifica en la meva ment? L’instant? L’alè?

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Escrits nous

Qualque dia hauré d’abandonar aquest bloc (o pàgina web o el que sigui), tancar-lo. No hi ha manera de… com en diuen, ara? Ah, sí! Monetitzar-lo o una cosa semblant… Clar que, en realitat, no hi penso mai amb això. O quasi mai. Com no hi penso quan faig literatura o quan faig altres activitats. En aquest país -Mallorca, Balears, Catalunya, i a Espanya, com a estat-, es dóna per descomptat que les feines de caràcter creatiu cultural són sempre o massa sovint de franc, i nosaltres, els creadors, ens deixem enganxar en aquest parany… La llengua, ens diuen, la pàtria, el saber, la cultura, l’escola… Quines bones excuses! Ja em va bé! Són bons motius vocacionals. Però, a què ve ara aquesta deriva monetarista? No ho sé. Tal vegada és que començo a comprendre la dimensió de la crisi que vendrà en aquests temps pròxims… Uns temps en què sostenir el cost d’un bloc serà un capritx que ja no es podrà tenir. Veurem. No em sabrà greu. El bloc ha satisfet, i de molt, la funció per a la qual el vaig crear: mostrar el que feia, tenir més o menys ordenat el meu quefer, presentar activitats, reproduir les ressenyes que faig al diari, anunciar els actes en què participo… Beníssim, doncs! Gràcies. Per si fos poc, fins i tot gràcies al seu contingut m’han concedit generosament des de l’AELC el premi Aurora Díaz-Plaja de la crítica i la divulgació de la literatura per a infants i joves. Què més vull? Res. Avui, per exemple, aprofito per dir aquí que he acabat una altra plagueta d’escrits. Ho varen ser al seu moment Llibre de minúcies i La nuesa del silenci. No us pensàssiu: només són 23 escrits, i ben breus. M’agrada omplir quaderns, plaguetes. Aquest el vaig comprar al Museu del Prado l’any 2013, el vaig començar el 2016 i l’he acabat el 2020. No m’he trencat, com podeu endevinar. Escrits del tipus:

“L’engronxadora, el potus tenaç sobrevivent, l’ordinador. Veig també quaderns i els estris d’escriptura. Veig la mà dreta, que subjecta la ploma amb què escriu aquestes línies, i veig la mà esquerra que intenta evitar que el paper fugi, advers com és a les paraules que li imposen.”

“Si volguéssim de veres mirar bé, potser hauríem de tancar els ulls amb més freqüència.”

“A hores d’ara, l’únic efecte en mi de l’escriptura és el vertígen.”

O aquest altre:  “L’àngel anuncià la sagrada concepció i, a les cadenes, els tertulians en feren vega.”

Ara ve la feina de corregir-los. Ja podeu veure que és ben poca cosa. Quedaran inèdits i no passarà res. Ah! Oblidava dir que el títol del quadern és Quadern del cap de ca, perquè a la portada hi ha la reproducció del famós cap de ca atribuït a Goya o a qualcú del seu taller. Una imatge que sempre m’ha agradat. I sempre m’ha intrigat.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Detalls

Com sempre els detalls són essencials. Senyalen la diferència entre allò, diguem-ne, normal, i el que és distint. Són sovint significatius, els detalls. Si són oportuns. Vegem l’exemple en aquest paisatge inventat, d’ahir mateix. Comparau les dues versions. Una sense taques, l’altra amb taques escampades amb quatre simples tocs de pinzell amb el dit, un dels gestos que aprens de cursets o de veure demostracions per internet. Les taques són un detall. Al meu parer milloren el resultat. Permeten textures significatives.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Pràctiques de recons urbans

Per aprofitar els gestos i tècniques apresos en els dos cursets que he fet darrerament, i per aprofitar el revers de papers usats o per aprofitar papers de no massa qualitat. Aquí vénen tres recons urbans, doncs. Sembla que surten de la meva memòria de pobles o ciutats travessats en algunes caminades. Realment, són paisatges d’enlloc. Paisatges del record o del somni.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Pràctiques del darrer curset

Vet aquí les pràctiques finals del darrer curset d’aquarel.la que he fet amb Domestika, amb el dibuixant Alex Hillkurtz, francament bo. Es tracta d’un curs de dibuix a tinta i amb aquarel.la per millorar els esquetxos d’edificis, sobretot.  M’ha agradat seguir-lo, i al final he fet dues versions del projecte amb què el curs acaba. He dibuixat l’Hostal Cuba. Aquí podeu veure el resultat. Dels dos en podríem fer un de digne.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Caminar

No sé si en faré la traducció correcta. Provem-ho: “Caminar tres milles o quatre, o cinc, o el que es vulgui caminar; pel fang i tota sola. Què pretén, amb això? En la meva opinió no és més que una presumptuosa mostra d’independència“. D’Orgull i prejudici, una de les grans novel.les de Jane Austen. Crec que Raymond Chandler va escriure en qualque carta no sé a qui que li agradaria escriure un dia una novel.la “d’aquestes angleses” on la gent fa llargues caminades… Beneïdes siguin les velles novel.les angleses (o en llengua anglesa, penso en James Joyce, per exemple, o en Conrad). No tenen parió. Sigui escrita per Stevenson o per Dickens. Sigui Sterne o alguna de les germanes Brontë.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

I ara, fins dia 10 de maig…?

Ja es comenta. El confinament durarà, com sospitàvem, més del que ens pensàvem a l’inici. Parlen ara de dia 10 de maig… D’allargar l’estat d’alarma… Es diu que hi haurà algun alliberament… Respirem, acceptem, resignem-nos… Ja he dit que accepto i obeesc, perquè crec que els que tenen el repte de gestionar el tema ho fan el millor que saben, i que només faig dues crítiques (implacables) a la gestió del Govern de l’Estat: “l’ordeno y mando y aquí mando yo” i el paper excessiu -i patètic- de l’Exèrcit i similars en tot això… No sé que hi fan, cada dia, adoctrinant els espanyols sobre les virtuts de les forces armades i policies i tricornis (amb minúscula). Ho deixo aquí. I nosaltres, ho confesso, tenim sort. Tenim afeccions, espai, llum, els proveïdors proveeixen, les targes de crèdit no ens fallen de moment, i el més important: ens avenim… També ho deixo aquí. I després, què? Em sento incapaç de pensar sobre tot això. Me té sobrepassat. Així que ho deix també, a l’espera de millors ocasions. No tenc, ara, paraules a bastament, ni pensaments prou dignes i prou fonamentats per exposar les meves sensacions. No entenc res, o gairebé (avui, al Diario de Mallorca, un conegut opinador ex-socialista donant la raó a l’ultra dreta franquista espanyolista!). No ho entenc. I tenc por… Me demanen -una bona amiga- que faci davant el mòbil -què oc m’agrada!- una lectura de qualque fragment literari que m’impressionàs o que me marcàs per qualque motiu… Segurament la faré. No m’agrada dir que no. I sabeu quin és el fragment que m’ha vengut tot d’una al cap, sense dubte? Aquests dos simples versos de Costa i Llobera, del poema La vall:

M’agrada aquells paratges

tot sol anar trescant, a la ventura…

Què poca cosa i tanta cosa alhora! Perquè, és el que de veres més enyoro ara: poder trescar sol per la muntanya, pels camins. Deixar anar els peus i la mirada i escoltar, i sentir que camino sota el sol, amb fatiga, o sota la pluja, o amb el vent en la cara, incòmode… De fet, dia 26 d’aquest mes tenia pensat iniciar la meva caminada d’enguany pel Camí de Llevant, per fer uns 500 km. de Camí de Sant Jaume des de València fins a Toledo… No podrà ser. I la questió és: quan podrà ser? De moment, practico paisatges a l’aquarel.la, com aquests. L’urbà potser prové, perquè és una improvisació, de qualque memòria d’un poble de Castella o d’Extremadura, de viatges meus anteriors. Qui pot saber-ho! I el paisatget de Venècia…, si no hi he estat mai! És que tothom pinta Venècia i jo encara no ho havia fet. Pràctiques elementals. Minuts que guanyo a la desesperança, potser.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

No anam bé…

Sóc molt crític amb la manera que ha tengut l’Estat espanyol de respondre a la crisi sanitària del COIV-19: “aquí sólo mando yo”, “ordeno y mando”, i uniformes i medalles i fraseologia militar nacionalista en les sessions informatives amb la premsa. L’altre dia, el general que (suposadament) informa va mencionar fins i tot… la Guerra de Cuba! Què els fiquen dins el cap a les Acadèmies militars? M’estim més no saber-ho… Llenguatge bèlic i parament espanyolista, doncs, en una crisi sanitària universal! Apel.lacions a l’”orgullo de ser español” quan hauríem d’apel.lar a l’orgull de ser simplement sers humans compassius i solidaris. De veres que tot això em fa por: ja ho he dit fa unes setmanes. I la cosa va creixent, com una marea negra que s’escampa sense que te n’adonis… En un diari espanyol de pensament conservador, i de veres que per a mi quasi tots ho semblen, un titular ja parla de “caídos”… quan es refereix als morts per causa del virus si són membres de l’exèrcit, de la policia o de la Guàrdia Civil. Caídos!!! A l’Estat espanyol s’està preparant una gran reversió democràtica i ens en penedirem tots. Fins i tot molts dels que hi creuen encara. Però, hi ha més coses. Aquí, un lider polític local, membre ara del partit de l’extrema dreta espanyola declarada, i abans membre de l’extrema dreta espanyola oculta, ha aconseguit, amb el suport d’un sindicat de policia, que Unió de Pagesos retiri un anunci on apareixia Valtonyc com a animador a comprar productes del camp mallorquí… És a dir: ens fan por.  Ens diuen el que podem o no podem fer. I obeïm. Callam. Se’ls ha donat massa poder. Continua manant, doncs, qui sempre ha manat: l’España (amb “ñ”) de cupletistes, toreros, capellans, militars i guàrdies civils colpistes. Això sí: Constitucional. L’Espanya que condemna Valtonyc amb sentències de tribunals que no volen saber res del dret a la llibertat d’expressió. L’Espanya que tolera -i mira cap a una altra banda- la corrupció ben demostrable de la Monarquia. Pobre Valtonyc! Condemnat per dir dois enfilats en un rap! Pobres de nosaltres! L’Espanya, en fi, espanyola, de sempre. La de la Legión alçant un Sant Crist barroc…, i davant la gent extasiada de goig. Tenc, de veres, por.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Deixar que el temps passi

Deixar que els dies passin… És una fórmula fàcil d’enunciar i certament mala d’aplicar. Durant massa temps hem après i practicat l’imperatiu que ens obliga a ocupar els dies, les hores, els minuts, cada segon… Només quan hem tengut la sort de ser a la muntanya, en un salobrar, en un camí a peu en un paisatge mesetari i amb la motxilla a l’esquena, hem intuït fugaçment que l’important és deixar passar el temps i observar sense presses les cosses que passen. Mirar, escoltar, alenar, ensumar, tastar… Només això. No ocupar el temps ens genera, però, mala consciència… Declaro estar sotmès a aquest imperatiu. Durant aquestes setmanes de confinament he satisfet la seva imposició. Faig aquarel.les, llegesc, preparo materials de projectes que tenc en marxa, retiro pols una vegada i una altra de certs recons de la casa… Per sort, a estones puc escoltar na Xon que omple el seu temps amb cançons i fent pràctiques amb la guiterra. Per sort, puc parlar amb els fills i amb els bons amics, que ja enyoram físicament. Per sort, podem treure la cussa un parell de vegades al dia (un imperatiu inexcussable, pobreta!) a fer una mínima volta a la illeta de casa. Per sort disposam d’un terrat on podem rebre el sol i on podem veure teuladers, tórteres, verderols…, i recobrar per als ulls els verds múltiples de les plantes domèstiques als cossiols. Mentrestant, omplim temps posant ordre -una de les formes de satisfer la gola insaciable de l’imperatiu- en arxius personals, en capces de fotografies, en carpetes de documents oblidats. Na Xon ha trobat, mirau per on!, la meva primera llicència federativa. De l’any 1974! El GEM (Grup Excursionista de Mallorca) acabava de fundar-se en la forma actual (abans hi va haver el G.E.M., amb punts, però això és una altra història que contaré aviat, si tot va bé). Jo en vaig ser, mirau per on un altre pic!, el primer tresorer, com bé ha recordat En Pere Llofriu en algun dels seus escrits. En Jesús Jurado el primer president… He rellegit aquests dies una gran novel.la de caminar. Feia temps que no l’havia obert: Cuerda de presos, de Tomás Salvador.  Amb el bagatge que ara porto a l’espatlla de lectures sobre caminar, aquest llibre és dels bons. M’agrada haver-ne recuperat la lectura.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Dia internacional del llibre infantil, 2 d’abril 2020

Quin dia tan distint, el d’aquest 2 d’abril de 2020! Tan inesperat i inexplicable! Però, no l’hem de passar per alt. Dia 2 d’abril, demà, és el Dia Internacional del Llibre Infantil d’enguany. Així que, em plau donar-vos l’enllaç a una publicació virtual que fa molta de feina, i molt bona, en aquest tema, i que en dóna una molt pertinent informació: la revista Babar. I també vos pas l’enllaç a la pàgina del Consell Català del llibre per a infants i joves, CLIJCAT, que també és un boníssim referent en tals qüestions. El missatge d’enguany parla de la fam d’històries i de poemes… Sí, de la fam de paraules que sentim els humans. Trobareu els noms dels autors del missatge i del cartell commemoratiu en els enllaços que vos he dit. Bon dia, doncs! Bons dies! I que acabi prest i bé aquesta situació impensada! Tot anirà bé!

I ja que hi som, aprofitaré l’ocasió per penjar una aquarel.la d’ahir, perquè no oblido que el que a mi més m’agrada és fer paisatges, i caminar-hi:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados