Miquel Rayó

Abans d’anar al súper -obrin a les nou-, penjaré les dues aquarel.les que vaig fer ahir, prou distintes. El paisatge amb llums i niguls està pintat en paper Saunders Waterford, i té uns 26×36 cm., aproximadament. El paisatge de canyar en un aiguamoll (o el que sigui) està pintat en paper Arxes de 30×40 cm., aproximadament.

Aquarel.la en paper Arches, de 36×51 cm, 300 grams, gra fi. Un paisatge pintat ahir mateix.

Aquestes tres aquarel.les les vaig pintar despús ahir. Tornen a ser les proves que faig i repetesc sobre els mateixos temes, per veure si qualque dia me’n surt una de bona. Són en paper Arches de 300 grams. La quadrada és de 20×20 cm. Les altres són de 18x 26 (la vorera marina) i 36×51 (la zona humida).La part dreta d’aquesta me sembla prou bona.

A principis d’aquest febrer es va convocar arreu, com cada any, el Dia de llegir Verne (8 de febrer). Quina ha estat la manera amb la qual jo l’he celebrat, aquest dia de reconeixement al gran autor francès, que tant ha pesat en la meva formació com a lector i com a escriptor? Doncs, vaig comanar abans a una llibreria de segona mà una versió en castellà de la novel.la Le superbe Orénoque, que he aconseguit, El soberbio Orinoco, en una edició econòmica, però més que suficient (Orbis) per a l’ocasió. Especialment, perquè inclou les molt i sempre evocadores imatges del gravador George Roux, que acompanyaren a finals del XIX les edicions dels Viatges Extraordinaris del mestre escriptor. La novel.la està dedicada a descriure entre aventures i peripècies vàries el riu que li dona títol. Andrea Wulf, al llibre apassionant que dedicà a la vida i obra d’Alexander von Humboldt i que els Reis d’Orient deixaren per a mi a ca-nostra fa poc més d’un mes, afirma que la novel.la de Verne és un homenatge a aquest explorador; n’usa descripcions i referències. Altra gent diu que Verne dedicà tres novel.les a tres grans rius del món: Amazones (La jangada), Congo (Un capità de 15 anys) i Orinoco. Casualment, la lectura d’aquesta novel.la ha coincidit amb la que he fet d’una novel.la molt més recent: Orbital, de Samantha Harvey, premiada amb el Booker, i que, mira per on, pot remetre a les que Verne dedicà al viatge entorn de la lluna. Orbital potser no és tant una novel.la com un assaig. Impressiona perquè mostra com és un dia, el dia a dia, dels astronautes que habiten una estació espacial, i perquè mostra com es veu el nostre planeta des de les finestres del seu habitacle. Crec que és més un llibre de pensaments i que fa pensar molt sobre la nostra condició de raresa única en un planeta també rar i únic. Si som nosaltres sols en tot l’Univers, per què ens encabotam a fer-lo malbé i a maltractar-nos? Recoman aquest lectura. És singular.

I seguim. Quan puc dedicar-hi unes hores em sent lleuger, només concentrat en l’aigua, els colors, com el paper queda tacat… De vegades, el resultat és frustrant. D’altres vegades en quedes mig satisfet. O més de mig. Proves i més proves. Insistir en els mateixos temes, per veure si qualque dia arribaré a fer-ne una bona i del tot satisfactòria interpretació. Els formats d’aquestes tres i les seves dimensions són distintes. El paper, Arches en les tres.

Un nou llibre, sí: feina feta! I una nova aportació, per modesta que sigui, a la història de l’excursionisme mallorquí, per modest que sigui aquest també. Estic molt content d’haver pogut escriure aquest reconeixement a un els grans excursionistes de l’illa, el qual era, a més, un personatge peculiar i entranyable: en Josep Canals i Gomila. El vaig poder tractar personalment. Va, doncs, per tu, Pep, Don Pep, amb tot el meu afecte i des del meu més viu record! Don gràcies a la família d’en Josep Canals, i molt especialment a la seva filla, na Catalina Canals i Amer, perquè m’ha deixar furgar en l’arxiu de son pare i extreure’n així el contingut d’aquest nou treball meu. I don gràcies, també, a na Maria Muntaner, de Lleonard Muntaner, Editor, que em permet seguir amb aquestes cabòries meves i perquè sap convertir-les en un producte digne i atractiu. El llibre serà a les llibreries a partir d’avui. He de dir que intentaré fer alguna cosa més en aquesta línia de recerca. Naturalment, he de trobar el temps per fer-la. Però, d’això ja en parlarem al seu moment. Si és que se n’ha de parlar.

En papers Arches de diferents mides, i de gramatge 300. Proves i assajos. Monotemàtics gairebé, com podeu veure.

La intensitat escurça el temps disponible. Es viu intensament i, a canvi, la minva de temps es perceptible. Acaba el dia i et demanes: “Què he fet avui?”. I sí, sols haver fet moltes de coses. Almenys, algunes coses. Hem estat tres dies a Lluc i hem gaudit de bon temps per caminar entre alzines i roques. He fet la revisió d’un tram del GR221, perquè l’editorial ens ha demanat de fer-la. Dilluns ens trobarem, els tres autors -ens en falta un. Pensam que a finals d’aquest mes haurem acabat la feina, i jo ho esper. Mentrestant, s’acaramullen a la taula les carpetes amb projectes. I en la tauleta, 25 originals de novel.la curta (!) que opten a un premi literari del jurat del qual en form part. En la prestatgeria, moltes lectures pendents. En l’agenda, cites i, què bé!, alguns viatges que, aviat, comentaré. És un no aturar. Les darreres aquarel.les són de dia 29 del mes passat, i ja som a dia 6 de febrer! Aquí les teniu: fetes en trossos de paper, per aprofitar.

I també és intens i insuportable -fa feredat- el frenesí despòtic del president dels EUA. Està esbucant l’ordre internacional (el desordre en què ens hem avesat a resistir) per crear i fer possible l’ordre del seu voler imperial. No sé que es pot fer per aturar les seves andanades. Són a una passa de la ideologia criminal. No és un foll. És molt més perillós. Sap bé el que fa amb les seves amenaces constants, i el que és pitjor: sap que té seguidors arreu. Viurem i veurem fets mals d’imaginar només fa uns anys. Francament, tenc por. I sent, cada dia, plorera per la Gent i per la Naturalesa.

Llegesc aixó de Vicent Partal al vilaweb d’avui, i m’escarrufa:

“Però, en realitat, tant hi fa, perquè heus ací la segona cosa –i estic convençut que és la realment important– que fa Donald Trump amb plena consciència: moure, d’una manera brutal, la finestra d’Overton. Com gairebé no ho he vist fer mai. M’explique.

La finestra d’Overton és un concepte que descriu el rang d’idees que es poden considerar acceptables en el discurs públic i polític en un moment determinat. Segons Joseph P. Overton, totes les propostes polítiques públiques es poden classificar en un espectre que va d’allò que és impensable a allò que és acceptat o normalitzat. Concretament, defineix una escala de sis esglaons: hi ha coses impensables, radicals, acceptables, sensates, populars i establertes. Però el fet interessant és que la finestra no és fixa, sinó que es pot desplaçar segons els canvis de l’opinió pública i el discurs polític. De manera que amb el pas del temps es poden normalitzar idees radicals que passen de ser impensables a ser acceptables si la influència dels mitjans i les elits polítiques, o els canvis culturals i socials, ho aconsegueixen. El reconeixement del matrimoni homosexual, la prohibició del tabac o la legalització de la marihuana, per exemple, eren idees impensables o radicals fa un parell de dècades que han acabat essent sensates, populars i establertes avui.

I què fa Trump? Moure la finestra d’Overton. Fa vint-i-quatre hores la idea que els Estats Units ocupàs la franja de Gaza, n’expulsàs tots els palestins i hi construís xalets, camps de golf i casinos era tan impensable que, de fet, ningú, enlloc, no l’havia exposada. Encara més: tan sols els radicals més radicals consideraven la idea d’expulsar la població palestina del seu país. I ara? Doncs ara ja s’ha dit. Per a alguns, la finestra ja s’ha mogut i aquella idea impensable ha passat a ser radical o fins i tot acceptable. Allò que ahir a ningú no li podia ni passar pel cap ara és una realitat posada sobre la taula, legitimada com a opció i discutida com a possibilitat.

I –alerta amb això– tant hi fa si la proposta l’acompleix aviat o no. Tant hi fa, en realitat, si ho fa ell o si ho acaba fent Israel. Tant hi fa tot, en realitat. Allò que importa, i la seua gran victòria, és que fins ahir la perspectiva de l’expulsió de la població palestina entrava en la categoria que Overton havia definit com a impensable. I avui ho ha deixat de ser.“

Vet aquí una imatge insòlita a ca nostra: a vista de dron, vegeu com els Reis d’Orient marxen lentament i ben guiats i protegits pels seus respectius criats cap a la cova del Betlem per deixar-nos-hi els obsequis que porten amb secret per a nosaltres, si és que en mereixem qualcun. La foto és de dia 5 de gener, a mitja tarda. Més tard, ja fosca negra, i pel que fa a mi, deixaren alguns parells de calcetins, una camiseta, un pot de mel mallorquina -en sóc aficionat, a la mel!-, un paquetet de Caramelos Artesanos Garnata. Malvavisco. Sin azúcar, igualment dic!, una botella de vi bo, i alguna lectura, que s’afegeix a la permanent llista d’espera que vetlla la meva activitat des de la prestatgeria dels llibres pendents de llegir. Un ja l’he llegit: el còmic Hoka Hey! de Neyef, editat per Nuevo Nueve. Un molt bon western dibuixat, intens i dramàtic -en sóc aficionat, als westerns!-, amb notables protagonistes. Els altres llibres fan, han de fer, coa a la força. Una lliura de carn, un recull de narracions d’en Miquel Àngel Vidal (Disset edició). I dues obres contundents de l’assagista Andrea Wulf: La invención de la naturaleza. El nuevo mundo de Alexander von Humboldt, editat per Debolsillo, i Magníficos rebeldes. Los primeros románticos y la invención del yo, de Taurus. Francament, gràcies! Conec l’obra que parla de Humboldt, un personatge de trajectòria fascinant i autor d’un treball immens d’escrits, de relacions personals, i de viatges, però, la conec d’haver llegit fa uns anys el llibre en format digital. Ara en gaudiré molt més, en la relectura en paper, el format que preferesc. En qualsevol cas, gràcies! La lectura és encara un recer en el caòtic i ja delirant món en què vivim. Un dels pocs recers que ens queden.

Boris… Aquest és el nom que posàrem jocosament a un canari perdut que na Xon va poder rescatar al nostre terrat, ja fa un any, o poc més. Tot i que no ens agrada tenir animals tancats dins gàbies, en Boris ens ha alegrat un poc -a mi, un molt!- la vida durant aquest temps, amb els seus xiulets i cants, sonors, vibrants, feliços. Ha estat ben atès i segur… dins una gàbia, sí. Fa dos dies vaig trobar-la oberta, molt possiblement per mor d’una distracció meva. Així que en Boris ja no és amb nosaltres, i esperam tots que pugui ser en una altra casa, tan ben atès com ho ha estat a la nostra. A la fotografia el podem veure tal com era el dia que na Xon el va trobar. El dia que va arribar atzarosament al nostre terrat. Quina sort tenguérem! Fixem-nos que estava acabant la muda. A ca-nostra n’ha passat una altra, de muda, l’estiu passat. Jo l’enyoraré. Adéu, Boris, i gràcies!