Renou i fúria

Sóc molt crític, ho he estat, amb l’independentisme català. Ja s’ha pogut comprovar el que jo pensava i deia: no té (per ara) majoria social ni suport internacional. Però no puc callar davant del renou i la fúria amb que s’intenta escapçar a hores d’ara. Poc a poc, com una gota malaia, el cop d’estat de l’estúpid Estat espanyol contra Catalunya -la independentista i la no independentista, que no s’engani ningú, encara que aquesta ara se senti feliç i embravida- s’està portant a terme. Dia a dia. Argúcia a argúcia. Amenaça rera amenaça. I és també un cop d’estat contra els drets civils de la resta d’espanyols (vegeu, entre d’altres, la repressió de manifestacions, que ben aviat seran considerades delicte de sedició o de rebel.lió, o l’evident limitació del dret d’expressió, que ara ja és delicte d’odi tot d’una, si qualque idiota paranòic ho denuncia així). Ens en penedirem tots, d’aquestes reaccions enfollides de l’Estat espanyol, fins i tot els que ara, exaltats d’ànim de venjança (“¡Catalunya es España! ¡Puigdemont a prisión!“, animats pels shows casposos de Marta Sánchez i de Boadella, entre d’altres, i repetint vocabulari i expressions i arguments dels intel.lectuals del nacionalisme unitarista castellano-espanyol (Vargas Llosa, Cebrián, Felipe González, Félix de Azúa, Marías, Savater, Muñoz Molina…), aplaudeixen les accions del jutge (com diuen Pérez Royo, Martín Pallín, etc.) prevaricador Llarena, les envestides violentíssimes dels piolins (“¡Que nos dejen actuar!“), i el discurs partidista del rei acovardit (“¡A por ellos!“) que els ha emparat. En aquest estat ja no es fa política. El poder judicial comanda, perfectament i pacientment dissenyat durant anys (quan allò de l’Estatut de Catalunya) per la dreta neofranquista i neoliberal (no oblidem aquest detall, per favor: Catalunya és per a ells una excusa excel.lent per collar-nos a tots, per fer-nos sentir febles i per fer-nos sentir por). El poder judicial, ara descaradament ultraconservador,  dicta el que li convé al Govern del PP, suportat i aviat canviat per Cs i gràcies al lamentable i ja patètic suport d’escolanet útil del PSOE, i gràcies també a la premsa tòxica de Madrid. Mals dies, mals anys certament -els que vénen- pels qui, a la força, tenim document d’identitat i passaport d’aquest estat en fallida democràtica, incapaç de comprendre allò que podria ser i no és ni serà mai. L’Espanya que menysprea tot allò que ignora, qualcú ha dit. Com sempre, hi guanyen els que de veres tenen el poder (siguem marxistes una vegada més): el Gran Capital. I ara una aquarel.la forestal. Un poc de silenci i d’assossec per combatre pacificament tant de renou i tanta fúria:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Aprendre dels errors

Continuo fent, provant, explorant, passant l’estona (que d’això es tracta). Ara estic tastant papers de diferents gramatges. Entenc que em van millor alguns i d’altres no  o no tant. Em plau treballar amb els de 300 grams, per exemple, però, no tots són iguals ni responen igual: Arches, Fabriano, Michel, que és més econòmic i es nota en els resultats, Bockingford, etcètera. Estic provant alguns colors: sèpia, blau cerul.li (he de comprovar que es nomeni així), tinta neutra… En fi: tasts, proves i repeticions. Tractar d’entendre. I comprendre els errors, que cometo un rere l’altre. Els principals: massa aigua, oblidar fer un toc amb el pinzell carregat en un tros de paper higiènic o de cuina, massa poc pigment o massa pigment, por a fer els traços, excés de traços i de detall… Si passes més d’una vegada el pinzell ja estàs perdut… Igual si el passes massa fluix o amb massa força… Hauries de dedicar hores i més hores només a fer proves, traços, mescles… També estic atrevint-me amb formats més grans. Ara, DINA3. Aquí en teniu dos resultats. El primer (a dalt, esquerra), un paisatge nevat (imaginari, és clar): diuen que són bons de fer, ja que has de deixar molt de blanc de paper. El cel és massa dramàtic i, sobretot, massa gran. Retallat (dreta, enmig), el paisatge queda molt més entenedor i més proporcionat en dimensions. El segon (davall), un paisatge d’aiguamoll en el qual, en sóc ben conscient, he exagerat els colors foscos i hi he inclòs massa detalls. Hi ha interessants clapes de llum a l’aigua, que no estan compensades al cel, que no hi provénen. Amb una esborradora intentaré alleugerir tanta foscor. Podria ser un cap al tard a un salobrar… En fi: aprendre dels errors. Aquesta és la qüestió. Insistiré.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Avui, al suplement cultural Bellver

Avui, un clàssic recuperat. Suplement cultural Bellver, Diario de Mallorca:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Una altra prova

D’aquestes que trobes sense voler quan explores el paper amb traços i colors…

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Al Salobrar hi arriben oronelles

Oronelles i falzies. La primavera s’acosta, doncs. Avui hi feia vent, un ventet que incomodava, al Salobrar. Hi he arribar devers les vuit, amb cel ennigulat, i he partit a les onze un poc passades, quan ja dominava el sol i l’oratge ja era prou teb per oferir l’assossec que sempre hi trobo, en aquest lloc. Enfora, la mar bramava, i els cimals dels pins es queixaven en les dunes. Hi havia pocs flamencs, una seixantena de becs d’alena, alguns avisadors més dels que hi han romàs durant l’hivern (són missatgers de la primavera, també), les ànneres blanques de sempre, abundants, els collblaus també abundants, un grupet de cullerots, dues cetles blanques, un mínim de vuit arpelles, i una més que no he sabut identificar, potser la pàl.lida…, un mascle. Era massa lluny per a les meves òptiques. No he vist cap agró, i només un o dos agrons blancs. El vent fa que les aus s’ocultin. Hi havia busquerets de cap negre, vitracs, butxaquetes, titina groga. Però, quasi no s’han deixat veure. Més tard he començat a observar els cames llargues: passa-rius, qualque cama rotja, esbarts reduits de corriols variants i menuts… Poca cosa. Entre els becs d’alena m’ha semblat veure, de bon matí, un cegall de mosson de coa negra… He fet, abans de partir, uns apunts ràpids del paisatge. Feta de fa uns dies, penjo ara aquesta aquarel.la. És un fragment de paisatge inexistent, que m’agrada. Sembla tardoral o directament hivernenc. Imaginacions.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

8 de març, dones en la literatura per a infants i joves

Amb un petit error d’expressió. Llàstima! Sempre ens en passen per malla. El lector que el descobreixi sabrà disculpar-me’l. N’estic segur. Avui, dia 8 de març, al suplement Bellver, del Diario de Mallorca.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Ahir, el nou llibre per a muntanyencs, al noticiari

Al noticiari d’ib3 televisió, una breu ressenya de la meva participació en la 9a mostra de Cinema de Muntanya de Palma, amb la presentació del llibre titulat precisament Llibres i literatura de muntanya a l’illa de Mallorca, editat per Lleonard Muntaner, Editor, que ja podeu robar a les llibreries. En l’acte, vaig tenir l’ocasió de saludar vells amics caminants, i també de fer noves coneixences en aquest món tan divers i enranyable del muntanyisme mallorquí.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Més

Ja vaig dir-vos que tenia llibres comanats i per adquirir i, obviament, per després llegir. Massa, com sempre. I massa pocs. De tot tipus, a més. Dues obres d’autoria local, en primer lloc. El bon amic en Pere Estelrich m’obsequia el seu El misteri del llibre del cant gregorià (Documenta), una novel.la juvenil que llegiré amb gust i amb atenció. I na Rosa Planas, també amiga, lectora i estudiosa, crítica literària i novel.lista, ha publicat fa poc a Olañeta Del doctor il.luminat al doctor fosc, un títol certament enigmàtic i prometedor. Crec que és un llibre ambiciós i que deu aportar pistes molt curioses sobre els quefers del pensament. Veurem. Espera a la prestatgeria amb les altres novetats (per a mi, novetats; tal vegada no ho són en realitat). De Suso de Toro llegesc sovint els seus articles sobre Catalunya. Tal vegada és un dels pocs autors, diguem-ne espanyols (ell és gallec, i per això en sap), que comprèn o intenta comprendre i sobretot explicar la situació del nostre país (Catalunya) i del nostre Estat (Espanya). Pens, però, i per això m’interessa molt més, que el seu Esdevenir humil (Gregal), és quelcom més personal i íntim, més ric, més il.lusionant. Per ventura són reflexions des de l’experiència vital i literària. Veig que són textos brevíssims… Quan un autor torna gran potser necessita reflexió i calma. Byung-Chul Han (no tenc ni idea de com s’escriu aquest nom correctament en català) és un filòsof coreà que aporta interpretacions del món d’ara mateix, de la societat. En tenc dos llibres pendents de llegir: En el enjambre i El aroma del tiempo, que és el que em fa més ganes. Els edita Herder. Finalment, engrescat com estic amb la presentació -demà- del meu llibre sobre Llibres i literatura de muntanya, del qual ja us n’he parlat en entrades passades, he llegit Correr o morir del fenòmen Kilian Jornet (edita NOW). És interessant. Això sí: la seva activitat en la muntanya -incontestable, admirable, portentosa- no pertany al meu imaginari muntanyenc. Jornet és lector. Bona cosa.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Quatre paisatges i una insinuació forestal

Proves, insistesc. 20 per 20 cm, 280 grams (paper de rebaixes: si el que faig en una cara no m’agrada, uso l’altra per veure de fer qualque cosa més atractiva; si no surt: paperera). Tenc un problema amb un pinzell. Amb un hake. Vull intentar recuperar-lo… Potser l’he maltractat. Cal aprendre a tractar bé els materials. Veurem.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Acabem el febrer ja

Imperativament. Perquè estan passant coses francament decebedores i preocupants, i el que ve no és millor. Assistim, incrèduls i esverats (al menys jo), a la degradació de l’Estat espanyol i de les seves institucions, i a l’escapçament progressiu de la seva democràcia (l’economia espanyola ja fa temps que va de rota batuda). El país continua lligat a toreros, cupletistes i tricornis. Però, no vull parlar d’això aquí. Els (pocs) lectors d’aquest web no us ho mereixeu (ni teniu per què compartir el que jo hi escric). Vull parlar de què el nostre bon i vell amic Vicenç Sastre inaugura dia 1 de març una mostra de dibuixos i aquarel.les de torres de defensa al Castell de Sant Carles, i vull parlar de les (per ara, poques) lectures previstes per a aquest mes que ve. Tenc, això sí, una llarga llista de llibres per comprar o per demanar en prèstec a la biblioteca. Un altre dia l’exposaré. Aigües desprotegides (editat en la preciosa col.lecció de poesia Jardins de Samarcanda de Cafè Central-Eumo) és el darrer poemari d’Antoni Vidal Ferrando, santanyiner fecund. Els pocs poemes que n’he llegit anuncien un gran recull. Antoni Vidal és un dels grans poetes vius de la llengua catalana, o sigui del món sencer. Escriu des de fa anys de forma magistral. I el rumb que treballa darrerament -des del deliri o el somni, amb una tendra i compassiva, i de vegades cruel, fantasia esbojarrada- em causa admiració. El segon llibre és tota una altra cosa. La cabra, espècie invasora a les Balears, un títol i un contingut més prosàics. És una obra col.lectiva i de gran interés per a la gestió conservacionista del nostre espai natural més emblemàtic a hores d’ara, la Serra de Tramuntana. En són autors: Eva Moragues, Joan Rita, Josep Antoni Alcover, Oriol Domènech i Joan Mayol (l’edita Lleonard Muntaner). A veure si aconseguim posar fites netes en el debat -ja certament histriònic- sobre què fer definitivament amb la cabra a les muntanyes de Mallorca. Continuo fent aquarel.les, proves de colors, tasts de paper. Aquí en teniu dues, sempre paisatges, sempre platges o costes, marines:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados