Miquel Rayó

Doncs, sí: una nova passa. Un nou llibre propi. Una nova il.lusió. Un nou temor: sempre em fa por que un llibre meu arribi al públic… Vet aquí que ja és a les llibreries un meu nou llibre, gràcies a la coordinació i els ànims d’en Carles Amengual, a les potents il.lustracions de n’Andrew Pinder, i a l’edició acurada i al disseny d’en Mateu Sastre, de Documenta Balear, l’editorial que a la fi el posa a a l’abast dels lectors. Espero que no hi hagi grans errors, i que la seva lectura sigui interessant també per als no afeccionats a l’ornitologia de camp, com jo mateix ho sóc. En podeu saber detalls en aquest enllaç de l’editorial Documenta Balear. El llibre forma part de la col.lecció Menjavents, nom que casualment, si el traduïm al francès, engoulevent, descriu un aucell silvestre present a Mallorca, i al llibre: l’enganapastor. Mira per on! El diccionari, però, em fa posar els peus a terra, i ens diu que menjavents és “una vela triangular petita, que va des de dalt de l’arbre d’una barca fins al bataiol de proa i és hissada quan fa molt de vent” (Diccionari Català-Valencià-Balear). Mira per on, també!

Hi havia avui a primera hora unes fotges a la gola, a la bassa terminal del torrent de na Borges. I un avisador. De nit he sentit uns picaplatges. En la platja, unes gavines corses espipellaven qui sap què en l’arena. Adés venien adés s’allunyaven en un vol ras. Només nosaltres els vèiem (després han passat alguns corredors, i una dona que passejava dos cans feliços). Sortia el sol rere les muntanyes d’Artà. Com anit hi havia sortit la lluna, rogenca, minvant ja. M’he ficat dins l’aigua. Tèbia. Havíem dreçat, fosca negra, un vell para-sol, hi havíem afegit uns vells impermeables de muntanya, amb gafes d’estendre la roba. Un plàstic en terra, amb estoretes de muntanya a sobre, era el llit, i els sacs de dormir d’estiu. Un bon bivac. Un bivac improvisat a la platja aleshores solitària. Sense gairebé llums, només els de Son Serra de Marina, relativament a prop, i el de la Colònia de Sant Pere i Betlem, més enfora i de l’altra banda, i les estrelles, el carro, la carrera de Sant Jaume…, enforíssim. El bec de Ferrutx, arrelat en la terra. Quin privilegi, encara, poder gaudir d’unes hores de solitud front a la mar, a la seva remor, escoltant l’arròssec quasi hipnòtic de l’aigua i de l’arena quan tornen a la mar lleugerament esvalotada. Hem passat, doncs, una nit preciosa. Ningú no ens lleva, però, en tornar a casa la sensació, el sentiment, la consciència de saber que això s’acaba, que Mallorca ja no és així, que aquest potser és el darrer racó per a un tal privilegi, i només de nit, un racó quasi intacte, o que imaginam o que volem imaginar intacte. Aprofitem. Queda poc i segurament queda per poc temps. Les dunes estan ben marcades, tot i això, i prou protegides, crec. Com tot aquest espai natural. Hi ha lliris de mar, fonoll marí, camomil.la, els matolls espinosos típics d’aquesta mena d’espais, i borró, joncs, cirialeres, pins i qualque sabina. Hem berenat de rem i galletes mureres.

Un referèndum. I el Parlament, que s’obri ja per fer política. Què simple és tot si es vol que ho sigui.

I és tan difícil no fer-ho! És tan frustrant no dominar les tècniques més bàsiques: la quantitat proporcionada i justa de l’aigua, la del pigment, el caràcter del paper, l’habilitat del traç amb el pinzell… Quin paper s’avé millor a la meva impaciència i a la meva ineptitud? Quins pinzells per a la meva mà? Quins pigments per a la llum mediterrània? Per què no dedicar més temps a la planificació del tema? Per què -ho diu Ranson- no fer abans un bon esquema, amb una meditada avaluació dels tons? Peresa, pressa, ignorància, por… Vet aquí, d’ahir, una nova versió de la marina el model de la qual és de Sergey Temerev. No vull atemptar contra els seus drets d’autor. És un tema preciós per a l’estudi: niguls, distàncies, reflexos, blancs en el paper…Una versió més neta, més clara de llums, adequadament retallada, amb un nigulat més versemblant… Vaig tirar a la paperera cinc o sis provatures, ahir. Puc donar gràcies.

“Confieso que nunca he entendido que se pueda valorar del mismo modo una república que formó maestros, abrió escuelas y creó bibliotecas públicas en los pueblos, y un régimen militar que asesinó a maestros, cerró escuelas y bibliotecas y quemó libros.” (Contra la falacia de los bandos igualmente culpables, de Josep Fontana, historiador, 1931-2018; CxT, 16/05/2018, núm 169).

Vull dir que havia oblidat a dir que faig cels, ara. Que intento fer cels. No només amb els consells de Ron Ranson, sinó des de la còpia d’originals d’altres aquarelistes, i des d’alguns tutorials que veig per la xarxa. Qué difícil, en qualsevol cas! Seguiré. Aquí en teniu unes mostres. He aprofitat trossos de paper ja usat, pintant a l’altra cara, i papers nous comprats sense saber molt bé si m’anirien bé les dimensions o el gramatge. De tot s’aprèn. Sobretot, dels errors. Fer cels em servirà, també, per netejar de paper inútil (o no tan inútil, doncs) la taula de treball. Almenys ha servit per fer pràctiques.

Ahir, el Salobrar estava bellíssim. Sol, cel clar, temperatura no excessiva. Hi vaig anar a passar l’horabaixa. Els primers estanys, secs. Els altres, amb aigua abundant. De fet, el motor cobert per la caseta verda del fons, cap a Sa Barrala, hi empenyia aigua. A les sis, quan el motor va aturar-se i callar, vaig poder sentir els roncos dels flamencs, tranquils, els siulos dels avisadors i dels camallargues, les queixes de les gavines… No és que abans no pogués oir-les, les veus de les aus: és que, sense el soroll del motor, els siulos cobren presència, animen el paisatge, li donen significació a la fi. La significació que ha de tenir un espai viu, amb Vida. Vaig observar flamencs, doncs (uns 150 exemplars), arpelles, titines grogues, curleres, becs d’alena, avisadors (encara), oronelles, cabots, cames roges, cames verdes… Les ànneres blanques, els agrons, els agrons blancs, alguns collblaus… Només un petit esbart de Calidris canutus mostrava que el temps del pas post-estival potser ja ha començat. Hi hauré de tornar. Cada dia que hi vaig, com cada dia que surto de casa per anar a la muntanya, és un dia que la voluntat venç la peresa, i un dia que augmenta les expectatives i les compensacions. Vaig fer uns apunts al quadern de dibuix… Poca cosa. Impressions d’un paisatge que sempre m’ha agradat. Quan aconseguiré, però, la simplicitat que anhelo?

Toca provar de fer marines i ennigulades… Tenc models, videos tutorials, llibres, consells… Només m’hi he de posar. Avui n’he fet una basant-me en l’obra d’un gran aquarelista, Sergey Temerev. Vull repetir-la, perquè el motiu és preciós de veres. Insistesc: és una còpia d’un gran tema. M’ha quedat molt bruta (“muddy”, crec que en diuen els experts) en el cel i en la part fosca de la mar.

M’han recomanat la lectura dels assajos de Jeremy Rifkin, sobretot de dos títols seus: La civilización empática i La sociedad de costo marginal cero (Paidós). Ja les tenc a casa, i ja he començat a llegir la primera obra. De fet, sí que és cert que les hipòtesis inicials de Rifkin sobre l’evolució de la societat humana són interessants. I que el que ell exposa que pot succeir o que hauria de succeir en aquest moment del procés humà és estimulant. No puc avaluar encara la globalitat del seu pensament. Esperem, doncs, a haver fet els deures. No va ser de cap manera un deure llegir el nou poemari del bon amic Miquel Àngel Lladó: Barem de mèrits (Ruleta Rusa, en edició bilingüe català-castellà). El vaig veure a un mostrador de llibreria i vaig entrar a comprar-lo. M’interessa tot el que fa en Miquel Àngel. Mostra el seu més autèntic voler literari quan parla del que ell percep al seu entorn, i de com ell percep les relacions humanes, les actituds quotidianes mereixedores de respecte i d’apreci, els afectes. Ho escriu amb simplicitat. Lentament, però, amb fermesa i amb treball, ell va afermant una manera pròpia, franca (vull dir: lliure i sincera) de mirar, que és una manera de mirar-se i de mirar-nos. Compassivament. De forma empàtica, com diria Rifkin… Molt recomanable pels qui enyoram la senzilla empara de l’ombra d’un lledoner o d’un morer en una qualsevol voravia. I com que continuo amb les meves curolles de dibuixar en quaderns i de pintar aquarel.les, he adquirit dos títols que me resultaran molt útils: Skies in watercolor, de Ron Ranson, i Understanding perspective, de Stephanie Bower. Naturalment, si aplico amb encert i mesura sobre els papers els consells i les orientacions que s’hi expressen, si ho faig sovint, i si ho faig sense peresa ni temors. Per què el paper en blanc, sigui per escriure-hi un text sigui per banyar-hi una aquarel.la, causa tant de respecte, tant de temor? Sé, això sí, que m’agradaria fer bé els cels i que m’agradaria comprendre bé que el dibuix, per simple que sigui, exigeix la perspectiva.

Me preocupa observar com des de fa mesos els articles d’opinió habituals al Diario de Mallorca cauen en el que Ignacio Sánchez-Cuenca defineix com a La desfachatez intel·lectual, caracteritzada per opinions expressades sense fonament, arguments ad hominem, sentències aparentment rotundes, afirmacions sense dades, tòpics, mitges veritats… Respecto molt, les persones que els escriuen. No faig menyspreu del seu saber ni vull limitar la seva llibertat d’expressió ni vull donar lliçons. Però… M’agradaria demanar al molt bon amic Eduardo Jordà que no usi tan habitualment la paraula “aquelarre” (avui, novament, dia 18 d’agost), quan parla de l’independentisme català, moviment polític (per ara) legítim (en tot cas, es jutjarà la legitimitat dels seus actes). És un tòpic espanyolista. Per “aquelarre”, l’espanyol: ministres cantant Soy el novio de la muerte al pas d’un escamot de legionaris sostenint un Sant Crist. No sé si amb la cabra present, pròpia, ella sí, dels “aquelarres”. La (lliure) rancúnia de Ramon Aguiló solla la seva gran tasca municipal i minva la possible raó del seu argumentari anticatalanista. L’apologia del franquisme escrita amb un rosari de tòpics pel senyor Joan Huguet fa unes setmanes em posà els pels de punta. Que el senyor Vidal Valicourt critiqui avui el president del nostre parlament per la seva aparença ja m’està bé, és graciós; potser podria comentar de passada que el rei espanyol, tan elegant i formal, serà hereu d’una fortuna aconseguida i sostinguda, suposadament, de forma no molt noble. Que el senyor Pedro Villalar afirmi (avui) que el rei jove “goza del consenso de una mayoría muy significativa de españoles, incluidos los catalanes” entra també en la categoria de “desfachatez”, sobretot des de dia 3 d’octubre. L’afirmació (avui, dia francament nefast per al DM) del senyor Papell de què un article d’Eduardo Torres-Dulce és “incontestable” és una mostra certament innegable de “desfachatez intelectual”. En Ciències Humanes, i el Dret ho és, tot és contestable. Com també, per cert, en les Ciències Naturals. Papell és un espanyolista convençut, dels que mai no es reconeixen com a tals (com també demostra Sánchez-Cuenca a La confusión nacional). Papell acusa un pic i un altre de rebels, sediciosos i malversadors, i també de colpistes, els independentistes catalans, sense avantposar a la seva acusació un “suposadament” de prudència recomanable. Papell, que tampoc no escatima la paraula “aquelarre” en els seus escrits, avui no dubta a qualificar de simple “tribunal regional” el que és un tribunal superior d’un estat alemany integrat en un estat federal integrat, també, en una unió d’estats europeus. Ho fa naturalment per menysprear una resolució que no veu violència on, per cert, tampoc no la veig jo, per molt que miri (si no és la de la policia i guàrdia civil espanyoles el dia del molt discutible referèndum). Papell defensa el que, al meu parer, és indefensable: l’acció instructora del jutge Llarena i el paper de la justícia espanyola en general, en el cas de l’independentisme català, que no tendrà, al meu parer i tal com van les coses, un judici just a Espanya. Papell, com a bon espanyolista amb l’orgull patriòtic ferit i humiliat, pagarà amb gust la part proporcional de despesa (quantiosa) que pagarem tots els espanyols (independentistes catalans inclosos, aquests segurament a disgust) per tractar de salvar davant d’un tribunal belga la pell de l’autor d’una instrucció, al meu parer,  fabulosa, vull dir: plena de fantasia, suposicions i opinions personals que no proven res, ni tan sols la malversació suposada, davant de tribunals neutrals ni davant d’experts espanyols en Dret no “abduïts” pel nacionalisme espanyol. I és que acceptar la resolució del tribunal alemany o sotmetre’s a un tribunal belga independent implica el risc de posar en evidència la, al meu parer, ficció jurídico-política construïda des del nacionalisme espanyolista per escalivar els nacionalistes catalans independentistes.