Miquel Rayó

Un article de l’associació Palma XXI on, per casualitat (o no?), hi surt el meu nom. Parla d’aspectes de la vida cultural a Palma en el temps de les reivindicacions ecologistes dels principals espais naturals de les Illes Balears. Aleshores, jo era president del GOB… Pura història local! El podeu llegir aquí.

La meva primera exposició d’aquarel.les: tot un atreviment. Espero que els i les aquarel.listes de bon de veres sàpiguen disculpar-me.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, una ressenya per a una rara obra de Teresa Pàmies destinada als lectors juvenils.

La literatura d’Antoni Vidal Ferrando és gran, gran, gran Literatura. La seva obra poètica és excel.lent i sempre m’ha commogut. L’he seguit. La repasso de vegades per trobar-hi sempre un llenguatge de tal riquesa que, potser, ja és introbable. La seva narrativa també és excel.lent. Voreja sovint el deliri creatiu. M’estimula. L’autor m’ha enviat fa no res un exemplar dedicat del seu darrer llibre: Quan el cel embogeix (Adia). Em demana que en facem una presentació a Inca, dia 5 de juny. Ja ho crec! Gràcies, Toni, per l’oportunitat de fer-ne una lectura més lenta i reflexiva, cosa que sempre imposa un deure de presentació pública i de comentari. Serà un plaer! I després hi ha la lectura d’entreteniment, per passar l’estona. És d’entreteniment, per a mi, la literatura de muntanya, tot i que hi tenc una certa preferència des de fa anys. Ja ho sabeu els qui freqüentau aquesta pàgina. El tema m’agrada. Potser perquè no he fet la muntanya que voldria haver fet. O potser perquè la faig, i ja em ve just, des de la lectura, sense haver d’arriscar. En aquest cas, i perquè ara hi treballo un poc (ja m’explicaré més endavant), llegesc Cuerdas rebeldes. Retratos de mujeres alpinistas, d’Arantza López Marugán, Mujeres y montañas. Nacimiento del Pirineísmo femenino, de Marta Iturralde, y On top. Mujeres en la cima, del mític (i sempre polèmic) alpinista Reinhold Messner, tot això editat per Desnivel. Naturalment.

Intento aprofitar el paper. Un d’aquests paisatges està fent en el revers d’un paper ja pintat anteriorment, i amb un resultat francament dolent. En canvi, el que hi he fet ara ja no em desagrada tant. Cert és que, no sé com, sempre s’enfosqueix el resultat. Potser hi pos massa burnt umber, potser insistesc excessivament per tapar defectes (aquí n’havia de tapar alguns). En fi… L’altre paisatge està fet en paper de gra gruixat. M’agrada, aquest paper (Arches, 300 gr). Em va bé pel meu traç imprecís, de mal dibuixant, un traç que vol ser fast and loose. El de gra fi, també m’agrada, i molt.

També simple. Me n’adono que tenc al cap molts de paisatges (mirats, contemplats, trepitjats, llegits, imaginats o somiats), i sembla que en faci cada vegada una abstracció d’entre les infinites possibles.

A pesar de tot cal seguir. En tenim l’obligació. Així que a llegir, a redactar qualque text (tenc ara un projecte en marxa, avanço, sobre muntanyisme a Mallorca), a cercar editor per a un poemari (sempre, continuament, i sense trencar-nos: les coses aquestes són lentes i difícils), a col.laborar en un projecte preciós (com tots els seus) d’en Sebastià Torrens (fotograf excel.lent), a caminar, a practicar l’aquarel.la… Estic content (em conformo amb poc: avantatges de l’afecció lliurement triada) amb unes proves que ara faig amb format horitzontal i estret (15 x 40). Aquí en teniu les primeres. El paper és Schutt, de 300 grams, cold pressed.

Què està passant? Per què tanta mala notícia i tanta pena? No puc donar-hi crèdit. Ara és l’amic Rafel Crespí -professor, escriptor, polític- qui ens ha deixat, sobtadament. No és possible! No sé què dir. Em sento incapaç d’expressar el meu desconcert i el meu sentiment de tristesa. Per què, en Josep Maria? Per què, en Rafel? Ha mort en Rafel Crespí, ex-alumne meu de quan jo començava la meva feina de docent al col.legi Sant Antoni Abat de Son Ferriol. Érem amics. Ho vaig dir en una entrada en aquesta pàgina, dia 21 de novembre de 2017, quan en Rafel va fer que jo fos el Poeta del mes a l’Institut Berenguer d’Anòia d’Inca on treballava. Jo havia publicat aquest any els meus poemaris. Els seus alumnes en feren una lectura commovedora. Confesso que aquell dia va ser el primer dia de la meva vida en què vaig sentir-me, a la fi, escriptor. Gràcies, Rafel! Recupero, d’aquella entrada la fotografia en què els dos ens donam suport, jo molt agraït de la seva consideració. Rafel, Rafel…

Si he tengut un bon lector, ell és en Josep Maria Aloy. Lector i protector. Sé que, quan era el cas, defensava les meves obres, críticament i generósament alhora. Ferm en les seves opinions sobre autors i llibres, sempre ben fonamentades, i esclaridores. Ha cregut sempre, i d’aquí ve que li degui aquest brevíssim homenatge, en el meu treball d’escriptor, potser més que jo mateix. Ha sabut que els autors i autores de les Illes que escrivíem obres per a lectors infantils i juvenils érem una part important del fet cultural català. Ha mort. És desolador. Vaig parlar amb ell una estona quan va anunciar que deixaria de fer entrades al seu blog Mascaró de Proa. Va ser el maig passat… Cada entrada en el seu blog és una lliçó: tant de bo que no descomparegui el blog o que qualcú en faci una edició impresa de les entrades… Hem coincidit en jornades i congressos i publicacions dedicats a la literatura infantil i juvenil en llengua catalana, de la que n’era un grandíssim coneixedor i divulgador, sempre positiu a l’hora d’avaluar la feina dels autors i autores dels nostres Països Catalans; hem debatut en jurats de premis literaris. En recordo un especialment, a Menorca, amb en Pep Molist i les parelles. Dies feliços. I ara, no sé què dir. He après moltíssim d’ell. Ha estat un gran mestre per a tots els qui treballam en aquest petit i tan divers món literari nostrat. Ha estat un col.lega exemplar. Un bon amic. No puc fer altra cosa que enviar la meva més cordial abraçada a la seva família. I callar.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya meva de la versio adaptada de Moby Dick que edita ifeelbook, des de la traducció clàssica de na Maria Antònia Oliver. Edició arriscada, que paga la pena. Fa la versió en Josep Maria Pijoan.