Miquel Rayó

Voldria tornar a exposar les lectures que faig o que tenc pendents (infinites, i per tant impossible). Ho feia abans, i ho intentaré fer a partir d’ara una altra vegada, perquè m’agrada confiar en que aquestes entrades poden orientar la lectura de qualcú. Si més no, de qualcú que tengui gustos lectors com els meus. Comencem, doncs, les recomanacions d’avui. Des de fa mesos intent completar la meva lectura de la saga creada per Frank Herbert sobre el planeta Duna, en aquest cas Dios Emperador de Dune, en una edició de butxaca (Ultramar) que vaig trobar a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre, que és una vertadera mina. La novel.la que dic és la quarta de les que completen la sèrie escrita inicialment pel propi Herbert. Naturalment, no llegiré les seqüeles, almenys de moment. la saga és certament única i ambiciosa: una obra mestra de la ciència-ficció. Un bon amic em regalà l’assaig Nexus de l’historiador Yuval Noah Arari (Debate), que ha de ser molt interessant, i un altre bon amic em regalà una curiositat: Algues (proses salobres), d’Hipòlit Nadal i Mallol (editorial gent i terra), uns textos evocadors d’El Port de la Selva, on l’autor va nèixer l’any 1891. Ell és un personatge. De les illes Azores i de Madeira parlà Raul Brandaô en Las islas desconocidas (Ediciones del Viento), també trobat de segona mà. Potser serà una re-lectura. No em sabrà greu fer-la, si és així. La literatura de viatges i de navegacions sempre m’ha agradat. Amb aquestes quatre ja n’hi ha per avui. Seguirem.

Un cap de setmana aprofitat. El dematí del dissabte, vaig satisfer la meva participació al programa Literanit 2024, promogut per la Fundació Francesc de Borja Moll. Hi vaig fer la xerrada “De la Serra de Tramuntana al Perú”, que vaig brufar amb fragments de lectures de llibres meus (Memòria de camins, Aquí diu vent, Les verges del sol), de llibres d’altri (d’Anne Carson a Marco Polo, de Rebecca Solnit a Juan Pérez Zúñiga o Álvaro Cunqueiro), i també dels meus quaderns d’apunts de les excursions i dels viatges. La llibreria Drac Màgic de Ciutat ens acollí. Gràcies als assistents i als amfitrions, i sobretot als programadors, per tenir-me en compte! Horabaixa, vaig fer dues aquarel.les per aprofitar papers ja utilitzats. Dos paisatges. Simples, improvisats. Diumenge, ahir, férem una caminada fins a les Ermites Velles de Valldemossa. I horabaixa vaig fer una aquarel.la que va acabar esqueixada i a la paperera.

Bona pregunta, i de resposta impossible. Com ho avaluaríem, això? Qui ho faria? Cadascú fa, de cada llibre i en cada moment de la lectura, l’avaluació pròpia. I aquesta depèn d’una diversa i nombrosa confluència de condicions objectives i subjectives. Deixem-ho estar, doncs. Quedi la questió oberta. Vet aquí la ressenya que surt avui al suplement Bellver en Abril, del Diario de Mallorca. Agraesc que el coordinador del suplement, en Pere Estelrich, hagi tengut l’amabilitat de publicar-la. I agraesc als dimonions de la impremta que no hagin fet descomparèixer el signe d’interrogació del títol proposat. Per a mi, aquest signe és la clau de la resssenya.

Entre lectures, pint aquarel.les. Ahir vaig fer aquests dos paisatges. Un de, diguem-ne, interpretació formal (en paper Arches), i l’altre, diguem-ne, improvisat (en paper Saunders Waterford). Encara afegiré qualque detall en el segon. Cal unir les capes amb algun element cosidor. Ho aconsellen els mestres. Les mesures són idèntiques: 31×41 cm.

M’ha agradat, i m’ha interessat, l’entrevista que publica avui el digital vilaweb, l’entrevista a n’Antònia Vicens, autora que he descobert o que he apreciat millor des dels seus poemaris. No sé si llegiré la seva novel.la nova; segurament sí. Però, esperaré amb inquietud lectora el poemari que promet per a l’any que ve. Vet aquí una dona literària. A la fi. Després de tants d’anys i de tants de fulls escrits i de tants de papers publicats. Al seu moment m’agradà molt un llibre que va fer a mitges amb en Josep Maria Llompart. Es titulava Vocabulari privat. Els dos contaven records -si el meu no va equivocat- i impressions de la seva infantesa, del seu viure juvenil, a Santanyí, l’una, i a Ciutat, l’altre: dos mons oposats i confluents només en la literatura. Vicens deixarà rastre en la terra rogenca i eixuta que alhora estima i odia. Deixarà estela en les ones blauverdes que ha mirat amb encant i potser amb recança. Cal desxifrar-la, la literatura d’Antònia Vicens, abans que l’estela es fongui fns a l’oblit en la immensitat marina. M’ha agradat l’entrevista que li ha fet n’Esperança Camps Barber.

Els colors, els traços, el paper que es banya o s’eixuga, les taques que l’aigua hi fa i desfà, l’atzar dels signes… L’aquarel.la no em fa oblidar, no obstant la màgia de tot l’anterior, que aquest espai és l’espai d’un lector i, tal vegada, d’un escriptor o de qualcú que voldria ser-ho, i ser també les dues coses alhora. No m’ho hauria de fer oblidar! Escolt ara, tarda de setembre, la tarda del dia del meu 72è aniversari, Henry Purcell, una versió del King Arthur. Tenc un poema, ai!, encara inèdit dedicat a Purcell:

M’agrada escoltar Purcell els capvespres
llangorosos, quan cada raig de sol
és un fil ensucrat de cabell d’àngel,
quan sé que, a part o banda, les milanes
trespassen uns niguls de carabassa
i miolen al cel com desmaïades.
Llavors escric uns mots amb certa vessa,
apunts al dietari del novembre:

“M’agrada, en la tardor, escoltar Purcell.”

Així que em convé recuperar llocs en aquesta pàgina per als llibres. Almenys, per als llibres llegits. I aquests dies llegesc obres francament rellevants. Almenys, per a mi. No crec dir cap gran doi si deix escrit aquí que El naufragi del Chancellor és, potser, un dels millors, si no és el millor, relats de Jules Verne. Que sigui editat a la fi en català -magnífica traducció d’en Joan-Lluís Lluís- per una editorial mallorquina me sembla un miracle. I que la mateixa editorial, a més, també publiqui Dietaris 1990-2017. Una tria, de Mircea Cartarescu (o com s’escrigui aquest llinatge amb accents gràfics que no trob al meu teclat), dóna pistes sobre la real qualitat del treball i de l’ambició del projecte d’aquesta editorial: Lleonard Muntaner, editor. Bravíssim! Els dietaris són contundents, formen una obra literària major, admirable. La versió al català de Xavier Montoliu Pauli, un monument a la feina ben feta. Haurien de llegir-se, aquests dietaris, amb un llàpis a la mà. Podries posar-hi marques gairebé en cada pàgina. I per un altre costat, vet aquí que tenc pendent de lectura dos llibres del segell Quid Pro Quo (El Gall Editor) que prometen, i que també palesen ambició i intel.ligència del seu projecte editorial: una versió al català dels assajos de Ralph Waldo Emerson sobre la Naturalesa,  i un Diccionari d’éssers fantàstics, editat a cura de Joan Oriol i Giralt. El tema del darrer -un embolic ordenat de fragments de bestiaris, mitologia i fantasia- m’entusiasma. Dels escrits de n’Emerson en tenc a la nostra biblioteca la versió en castellà que edità, fa uns anys i també molt bé, Nórdica. M’agradarà trobar-los ara en la nostra llengua. Retrobar-los.

També d’ahir és aquest paisatge el cel del qual és fet només amb pinzell recte, i amb el paper sec. M’agrada la prova. La part del terreny, pla mig i pla proper, només és d’embalum, sense planificació. El paper és Arches, de 300 grams, de 27×37 cm.

Aquest paisatge albuferenc, d’aiguamoll, l’he pintat sobre un model de la gran mestra Idoia Lasagabaster. He variat els colors. He fet el que he pogut, però, la mestria de na Idoia és tanmateix inassolible. Esper que em perdoni l’atreviment. El paper és Saunders Waterford, de 300 grams, gra fi, 27×37 cm.

I en altres ocasions, tens un tros de paper, no saps què fer, i de cop et poses a posar-hi taques i a fer-hi retxes. Potser te queda un apunt de qualque bosc imaginari?

Es tracta d’una tira de 12×30 cm. aproximadament, i el paper podria ser un Arches ja usat a l’anvers.

Proves: llums, taques, humitats, traços…

Mateixos papers, mateixos temes i variants, semblants tècniques… Perquè, si no practiques, no aprens.