Miquel Rayó

En Pere Martí i Bertran ha escrit una molt positiva i generosa ressenya de Quadern de camp. Haikus del salobrar. Ha sortit a El Punt/Avui, i també al digital EixDiari. Mil gràcies!

Ahir, els components de la veterana tertúlia literària que es reuneix cada mes en el local de la llibreria Lluna del carrer General Riera de Palma, m’acolliren amb una gran amabilitat i atenció, i amb una intel.ligent i molt sensible lectura prèvia de Quadern de camp. Haikus del salobrar, editat recentment p’El Gall, Editor, de Pollença. Aquesta reunió ha resultat ser una de les més enriquidores converses que he pogut sostenir com a autor gràcies a l’existència dels meus textos. Només per això  paga la pena d’haver-los escrit. Sepre és així: són els lectors i lectores qui dóna sentit i vida als llibres. Ahir vaig aprendre molt. El meu agraïment cap el grup és total i sincer. Si vaig amollar alguna incontinència, deman disculpes. Tots els presents feren comentaris molt pertinents i lectures dels haikus que més els havien agradat, interessat o fins i tot inquietat del poemari, i varen saber extreure relacions i impressions que potser ni jo mateix sabia que havia incorporat als versos, creats sobretot per exposar la meva experiència d’ornitóleg de camp, de simple observador dels aucells silvestres d’aquesta zona humida, i de persona preocupada des de fa anys per la conservació de la bellesa natural i emocional que hom hi pot trobar des de la pura contemplació i la modesta caminada.  Quins grans lectors, doncs! I quin bon grup de gent que aprecia els llibres i qui els fa! El digital dBalears se n’ha fet ressò, cosa que també agraesc moltíssim. En el bon desenvolupament de la tertúlia hi jugà un paper positivíssim i, com sempre, discret, l’escriptor i amic Miquel Àngel Lladó.

Una opinió que agraesc molt sincerament. Apareix en un digital de Catalunya, i la signa Teresa Costa-Gramunt. La podeu llegir aquí.

A la fi vaig atrevir-me, ahir, a pintar una nova aquarel.la. Un apunt ràpid. Un paisatge inventat. I sembla mentida com perds el traç, i el coratge per tacar el paper. Feia quasi dos mesos que, entre una cosa i una altra, no podia ni disposar del meu lloc habitual per a la pintura. Assumptes domèstics m’han tengut immobilitzat. També, les ganes d’acabar el projecte del qual vaig parlar aquí mateix fa dues o tres entrades. I és que el temps passa, i l’ocupes amb necessitats per satisfer i amb dedicacions més importants o amb ocupacions inevitables. No estic content, del paisatge d’ahir. És confús. No està ben resolt. He de recuperar idees, procediments, gestos.Aprendre és també saber reconèixer errors o ignoràncies. Caldrà, doncs, insistir. Practicar. Seguir.

Sí. O d’aquarel.les. O de muntanya. O de camins fets, motxilla a l’esquena, sol o amb companyia. I parlant de literatura, vet aquí que ja he acabat un projecte literari que vaig començar fa un cert temps, i que he anat elaborant poc a poc, i que, gràcies a un factor imprevist de suport extern, he pogut envestir sense peresa i amb decisió suficient per posar-hi el punt i final. Han estat, doncs, uns mesos de feina intensa. Sovint, tenir un termini fixat facilita que no et domini la peresa o que no paralitzi la temença. Feina feta, doncs! El projecte ja és en mans del responsable d’una editorial local. En sabré notícies quan acabi l’estiu. Podria entrar en el seu calendari de producció per a l’any vinent. I si la resposta d’aquest editor no és positiva, cap problema i gràcies!, en cercaré un altre. No cal frissar. Un apunt: es tracta d’un projecte molt personal, gairebé capriciós. Un altre apunt: consider aquest nou projecte com una mena de comiat i d’homenatge a les lectures que em varen fer lector i, potser, escriptor (si és que ho sóc, escriptor). I un apunt final (per ara): en aquest nou projecte hi són les falzies. Elles se’n van d’aquí a unes setmanes. La seva estada entre nosaltres és massa breu. Agitada i alegre, renouera; però, massa breu sempre.  Estim les falzies. El que signifiquen. Tenc escrit (Aquí diu vent, Adia, 2023:

“Faig un sol prec a qui regeix -o s’ho pensa- el gir de les esferes que omplen l’Univers. Quan jo no hi sigui, per favor, que arribin les falzies puntualment en començar la primavera” (pàgina 98).

I també:

“Per molt que el mirem el vol de les falzies no es desgasta, sempre és nou de trinca, afuat, gojós i cridaner. És la gran joia que vull deixar-vos per herència. Que sigui això, i no res més, la meva deixa escrita al cel” (pàgina 106).

És de literatura, doncs, del que jo vull escriure.

Llegeixes (The Objective, 18/06/24) l’article “Que se mueran las lenguas”, de Ricardo Dudda, “periodista y miembro de la redacción de Letras Libres”, i penses que exposa idees raonables: la diversitat lingüística i cultural enriqueix si hi ha fluència i no decantació, les llengües es desplacen si els parlants es desplacen, les llengües evolucionen, deixen de parlar-se, desapareixen com desapareixen les espècies i potser no se n’ha de fer cap drama, etcètera. Coses sabudes. Nomena autoritats: Manuel Toscano, Ray Baumaster, per reforçar les seves tesis: fal.làcies “ad verecundiam”, que tots usam. Cap problema. Acaba amb aquesta afirmació: “no existe construcción nacional sin imposición lingüística”. Raonable. Just davant d’aquesta sentència, però, escriu: “Para los movimientos nacionalistas, la lengua sirve como ariete ideológico”: “ariete”, enteneu? No és una paraula innocent i Dudda no és ignorant. I “movimientos nacionalistas”, enteneu? I just davant d’aquesta entimada, encara escriu: “Sin un apoyo institucional fuerte, el euskera tendría mucho menos usos… Hay un esfuerzo institucional enorme para que no muera, y no solo por una cuestión cultural”. L’euskera, justament: enteneu? Dudda ho lliga tot,  perquè sembli que enuncia una mena de sil.logisme indiscutible i candorós. Sí, Dudda: “no existe construcción nacional sin imposición lingüística”, i per això el nacionalisme espanyol és conscient que sense la imposició de la llengua castellana, i la consegüent minorització, obstaculització i, si pot ser, el desprestigi i al final l’eliminació de les altres llengües parlades en el territori de l’estat, la “nación española” no serà mai sencera i homogènia com voldria. Per a Dudda, els nacionalistes són els altres. Tot normal. No falten en l’article al.lusions a llengües creades (ja sap per què les fa, aquestes al.lusions: com si el castellà normatiu hagués caigut del cel!) ni a llengües molt minoritàries “para gusto de los etnógrafos”. Llautó. El llautó de sempre. Del que enlluerna. “Que se mueran las lenguas” en realidad vol dir “Que se mueran las otras lenguas, las que entorpecen el movimiento nacionalista español”.

PS: He escrit candorós amb una certa ironïa, perquè l’autoimatge dels nacionalistes espanyols com Dudda és basa en afirmacions com les següents: “El nacionalismo catalán es un proyecto supremacista de construcción nacional. El español, en cambio, suele ser una postura melancólica e inofensiva, más un exabrupto que una doctrina coherente“.  La bonesa i innocència del nacionalisme espanyol és un dels molts mites sobre els quals es construeix l’Estat espanyol unitarista, com els de la “lengua común“, el “crisol de culturas”, la “nación más antigua de Europa“, etcètera. I així anam.

Tot és tan previsible… Si el nostre Parlament és presidit per un franquista -basta llegir alguns dels seus articles-, què es pot esperar? Són prepotents i idiotes (es creuen ser molt i són ben poca cosa, segons el diccionari). A veure si ens posam les piles i entenem que aquesta gent és agressiva i violenta, i no ho saben amagar. Pitjor: no necessiten amagar-ho, perquè se saben impunes. Són nacionalistes espanyols, i ja sabem per les lliçons de la història el que són capaços de fer. I ara van estufats. Ahir va ser la bandera de la diversitat, avui les roges del Molinar, demà… què serà? Sempre, la llengua. I el principal responsable de posar aquests individus en un lloc de tant de poder i de tanta representativitat, qui és? I encara una cosa més: s’hagués atrevit el franquista a fer el mateix gest d’agressió contra un diputat home?

Es veu que alguns dels nostres més brillants jutges, fiscals, opinadors de la Cort i altres juristes espontanis de taverna no varen comprendre els programes infantils de la televisió on s’explicaven algunes coses elementals: damunt, davall, davant, darrere, blanc, negre, dia, nit… Potser, l’única lliçó que varen aprendre bé és la de dreta, esquerra… Els seus col.legues de Suïssa els han dit ara, negre sobre blanc, que Tsunami Democràtic no és terrorisme. Vaja! Quina decepció! Els suïssos intenten aclarir-ho així: “La jurisprudència dels nostres tribunals —diuen— ha considerat que les organitzacions criminals/terroristes inclouen, per exemple, les Brigate Rosse italianes, l’ETA basca i Al-Qaida, però NO les organitzacions que, fent servir mitjans que no són actes de violència criminal, lluiten pel poder polític al país”. Ostres! Evident, no? Això fins i tot ho entenc jo. Ui, doncs, el que els han explicat els suïssos als espanyols, que són tan savis! No sé si ho entendran, pobrets! O pitjor: “¿Es que ahora, estos relojeros comedores de queso fundido nos van a decir como hay que hacer las cosas? ¿A nosotros?¡Coño!“.  No preocupar-se. Els queda la bala de la “malversació” (tampoc no varen comprendre això de “enriquiment personal”), i sobretot la bala de plata de l’”alta traïció”.  I la d’en Putin, clar. I la d’ETA. I la de Gibraltar. I la del rei. I si cal, la de la Legión.

Avui, al suplement Bellver en abril, del Diario de Mallorca, surt aquesta ressneya del meu Quadern de camp. Haikus del salobrar, que ha escrit en Miquel Àngel Lladó. Gràcies! I també gràcies al coordinador del suplement, en Pere Estelrich, per publicar-lo i per ressaltar-ho, a més, en la portada del suplement.

El diari digital dbalears va senyalar ahir la publicació a la revista ploma.cat de la ressenya del meu poemari Aquí diu vent d’en Pere Joan Martorell. Gràcies!