Miquel Rayó

Vaig provar de pintar fa uns dies un bosc. El resultat va ser patètic, en general. Pastós, obscur, confús. N’he salvat, però, aquest fragment. El paper és Arches, de gra gros, de 300 grams. Deu tenir uns 12×25 cm. Aquí el deix.

Aquest paisatge pintat ahir m’agrada particularment. Trob que hi ha a la fi alguns ateviments en detalls, colors i traços, gestos., Veurem si puc assimilar-ne l’interès i ampliar-ne el repertori. El paper és Arches de gra fi, de 300 grams, i de 36×51. Potser me vagin millor els formats grans, amples?

Ha mort Hugo Sócrate. L’he conegut de rampellada. Tocava de vegades amb en Víctor Uris. Se’n va tanta de gent! Tenia només 62 anys. De n’Hugo no en parlaré molt, perquè era una coneixença molt circumstancial. Però recordaré sempre una versió seva de Roberta, escarrufadora. La que penj aquí no té l’empremta de n’Hugo Sócrate. Però, també m’agrada molt. Va ser, aquella que record, en una nit de vetlla de festa grossa a Palma. Potser per sant Sebastià. Potser per sant Antoni. Érem en un concert d’en Víctor i el seu grup a un bar de la plaça de s’Excorxador. Quin concert! Dels millors que els he sentit, a aquests dos i als seus acompanyants. I record també un concert de n’Hugo com a lider d’un petit grup al Barcelona, al carrer dels Apuntadors (prop d’on jo vaig néixer, per cert: a l’enfront de la casa on jo vaig néixer en veritat). Ell cantà i tocà una peça a l’harmònica -perquè era un músic polivalent: percusionista, sí, i guitarrista i harmonicista- que em va deixar astorat per la potència amb què bufà l’harmònica. “Amb quina clau?”, li vaig demanar. I em mostrà l’hamònica que havia usat. Era en F, que jo ni puc bufar: “Hay que tener buenos pulmones!“, em va dir, conscient del que havia aconseguit. Somreia amb malícia quan m’ho va dir. A ca nostra tenc discos d’en Víctor on n’Hugo hi col.laborà. Sobretot Boogie Thing, un dels millors (per al meu gust) de tota aquesta tropa: Toni Reynés, Balta Bordoy, Pep Lluís García… I clar: Hugo Sócrate! Nota: he robat la fotografia de n’Hugo Sócrate amb en Víctor Uris publicada a la necrològica de l’Última hora.

No em falten lectures. En vaig fent (Els miserables, Heretges de Dune, etcètera) i en tenc de pendents (La vorágine, Hivern Humil, etcètera). Les darreres adquisicions són -com sempre- diverses. Responen més a les meves curiositats que a un qualsevol mètode o un qualsevol catàleg. La sensació és angoixant: lector, pobre de tu!, mai no acabaràs aquest camí. Mai no ho llegirem tot: això és un cop de puny. Ni una part infinitesimal de tot el que caldria llegir. Quantes obres no estan traduïdes a una llengua que jo pogués comprendre amb suficiència? I aquesta és només una de les preguntes que pots fer-te. És desesperant. És necessari, doncs, no pensar en aquesta impossibilitat. L’únic que podem fer és acceptar el fet i tastar el que, de tot el que tenim a l’abast, ens cridi l’atenció, segurament per atzar. M’agradarà, segur, llegir James, de Percival Everett (DeConatus), perquè parla des de la perspectiva de Jim, l’amic de Huckleberry Finn, personatge que jo consider fonamental en l’obra de Mark Twain i en la literatura nordamericana (molt més que Tom Sawyer). M’agradarà llegir El eje del lobo, de Sylvain Tesson (Tushita), perquè s’hi reviu la caminada (es va fer de veres, però, aquesta caminada?) que contà Slavomir Rawizc en un seu llibre? Estic llegint ja aquest recull d’articles de Xisca Homar titulat Filosofia salvatge (Sembra), perquè m’acosta idees i noms de les noves filosofies i alguna de les no tan noves i que, d’alguna manera, han contribuït a generar-les. I m’agradarà llegir la dramàtica aventura marina que narra David Grann al seu Los náufragos del Wager (Random House). I l’escriptura? Ah, l’escriptura!

D’ahir és aquesta pràctica més de paisatge amb aquarel.la. Està pintat sobre paper Arches de 300 grams i gra fi, de 36×51 cm. Un format gran que me permet moure molt el pinzell, sense traves.

Fa uns dies vaig pintar dos paisatges molt diferents. En un hi ha muntanya amb boira escampant-se. En l’altre, molt més simplificat (tan de bo que sempre els pogués fer així!), el protagonista és un bot solitari en la mar, una marina, doncs. El paper és Arches de gra gros i de 300 grams. La marina té 31×41. La muntanya, 20×20).

Així és: bravo!

Un paisatge muntanyenc, naturalment inventat, fet fa uns dies amb aquarel.la sobre paper Arches de 300 grams, gra fi i de 36×51 cm, aproximadament.

Ahir vaig fer dues exploracions sobre paper Arches i Saunders Waterford de paisatges imaginats: un cel, un horitzó i una tros de territori. I a veure què en pot sortir!

Abans d’anar al súper -obrin a les nou-, penjaré les dues aquarel.les que vaig fer ahir, prou distintes. El paisatge amb llums i niguls està pintat en paper Saunders Waterford, i té uns 26×36 cm., aproximadament. El paisatge de canyar en un aiguamoll (o el que sigui) està pintat en paper Arxes de 30×40 cm., aproximadament.