Miquel Rayó

En la fotografia (feta p’en Toni Costa i rebuda d’en Joan Carles Palos) i d’esquerra a derta hi som en Guillem Galmés, na Maria Garcia Garau, en Pau Vadell i jo, els quatre participants en l’acte Cant a la Serra organitzat per la Fundació Mallorca Literària i el MUCBO de Sóller, el Museu Balear de Ciències Naturals i Jardí Botànic. Els quatre parlàrem, amb la veu pròpia o amb la de poetes ja clàssics (Alcover, Costa, Rosselló-Pòrcel, etc.) de la Serra de Tramuntana, dels seus valors i paisatges, del seu simbolisme, del que significa per a cadascun de nosaltres. Va ser una bona capvesprada. Les nostres veus, i la d’en Guillem, evocaren sensacions distintes, expressaren emocions distintes, comunicaren experiències i delits distints. Em plau d’haver-hi participat. Esper no haver defraudat els assistents, amables i atents.Cal agrair-los l’assistència.

M’agrada aquesta fotografia. No sé qui n’és l’autor o l’autora. No puc demanar, doncs, autorització per publicar-la. Com que no massa gent mira aquest blog, no crec que sigui perjudicial per a ningú fer-ne la difusió aquí. La data de realització de la fotografia és dia 5 de juliol de 2026, ahir. El lloc és l’arenal, el bell arenal de sa Ràpita. L’ocasió és la manifestació en forma de cadena humana per protestar contra les rebaixes de la legislació proteccionista que ha perpetrat el govern de les Illes Balears i que poden afectar la conservació dels espais naturals balears i de bona part del seu territori agrícola. Però, ja sabem que aquí, l’únic que no es rebaixa és l’expectativa de guany. En la foto es veu en primer pla un veterà del moviment ecologista balear, en Xavier Pastor, voluntari ahir en la cadena humana. Darrera es veu una part de la cadena, unes poques baules. Entre elles hi som jo, en el centre, protegit del sol amb la meva gorra muntanyenca.Ahir férem el que tocava fer: donar suport a les entitats convocants de la protesta ciutadana: GOB, Terraferida i Menys turisme, més vida. El resultat va ser un èxit. La convocatòria va donar un excel.lent resultat: la gent vol moure’s, exercir públicament i col.lectívament el seu legítim dret a la protesta, proposar noves vies de gestió del territori i dels recursos. Aquests dies, els diaris -locals i arreu- han parlat del cas. Ahir hi érem molts veterans i veteranes de l’ecologisme local. Però, sobretot, hi havia molts de joves amb les ganes de ser protagonistes d’allò que ara ja els correspon, amb la il.lusió d’acceptar la responsabilitat que els pertoca. Nosaltres només hi podem aportar el nostre suport lleial i encara esperançat. No tenim dret a negar-lo. Hi érem. Dos ciutatans més entre un parell de milers.

Faig notes d’aquarel.la. Com aquestes de divendres passat horabaixa. Fa calor i s’eixuguen aviat. No pots badar, doncs. Tampoc, hauria de dir.

I així passen els dies i les setmanes. Una de les comandes la trobareu a l’apartat d’Activitats previstes: una lectura de poemes compartida. M’agrada fer-ho i m’honora que qualcú em recordi. I ho agraesc molt. I encara més si té a veure amb la Serra i la seva conservació. De la família i els amics penj aquí poca cosa. Sempre pas pena de no desvetllar dades o assumptes que son d’interès familiar o de petit grup. Ahir mateix dinàrem amb un bon grups de vells amics i amigues, amb qui hem compartit molts de quefers conservacionistes, i també moltes excursions, etcètera. D’escriure -com em costa fer-ho i què difícil em resulta!- en tendrem, a poc a poc, notícies. Ara mateix hi ha un llibre (un assaig sobre el muntanyisme local) en procés d’edició. I aviat hi tendré un nou llibre de poemes. O sigui que… ja se’n parlarà quan correspongui fer-ho. Les pintures sí les pos aquí, gairebé totes, a més. Les dues que veis són d’una mateixa fotografia del Delta de l’Ebre de fa poques setmanes. Confès que m’agrada la que presenta només taques, la que intenta recollir la impressió del paisatge, no el dibuix (pretesament) realista. Ho heu d’avaluar, això, els lectors i lectores d’aquesta entrada (si és que arriba a tenir-ne cap). I pel que a les lectures, d’entre les que vaig fent tira tira, en destacaré tres avui: la imponent i imposant Poesia completa d’en Blai Bonet (publicada per 1984), en edició d’en Gabriel T.S. Sampol i Nicolau Dolç (bravo per la feina, excel.lent!), Cuando las mujeres fueron pájaros, de l’escriptora Terry Tempest Williams (Antílope), que connecta molt bé i amb originalitat els temes femenins i feministes amb la naturalesa i l’observació dels aucells, i l’afecte i el viure amb la literatura, i el curiós assaig Mary Shelley i el monstre de Frankenstein, de Ricard Ruiz Garzon (Angle Editorial). Les tres lectures paguen la pena, tot i la diferència de temàtica i de tractament. És obvi que el llibre que recull la poesia d’en Blai Bonet no és per llegir de cop i d’una tirada. És un llibre de consulta, de referència, d’inspiració ocasional. Estic segur que hi trobaré elements nous, tot i ser lector d’en Blai Bonet de sempre. L’escriptor santanyiner és singular, un cas únic. Les bones literatures (i la nostra ho és) té aquesta mena de personalitats, de personatges, de persones, de creadors.

Ahir vaig fer aquestes dues aquarel.les (en paper Arches de 300 gr, i gra fi, d’uns 23×35 cm aproximadament). M’agraden. De moment no aniran, com les anteriors, a la paperera. Vull insistir en els paisatges del Delta de l’Ebre. Ja tenc un model (des de la pintura japonesa), i intentaré extreure’n les claus i practicar-les. La marina és molt simple, i tènue. Dos trets que vaig voler cercar.

D’avui horabaixa. Segurament, prest o tard, aniran a la paperera. He aprofitat paper usat.

Dimecres passat, a Es Baluard de Palma, es va fer entrega del premi Guillem Cifre de Colonya, 2026, de narrativa intantil i juvenil a l’autor Ricard Ruiz Garzon per la seva obra Trenta pares vaig tenir (i encara me’n queden dos). Ha estat la 45a edició del premi. La coordinadora de l’acte va ser na Mar Rayó, i els membres del jurat na Sara Moyano, na Xisca Mas i en Pere Martí, i jo mateix. En l’acte hi participaren amb parlaments el president de Colonya, en Josep Oliver, i el director general de Cultura en Llorenç Perelló. I naturalment l’autor premiat.

Fa temps que no expòs aquí una selecció de les lectures que faig. Confirm que no deix de fer-ne, i que les que faig són diverses. Si ja no ho escric amb més freqüència en aquesta pàgina és perquè he perdut l’habilitat de reproduir-ne la portada, i no en sé el motiu. Potser és perquè les portades deuen tenir drets i les editorials no deuen volen que se’n faci còpia… Ho ignor. Abans era un simple “talla i enganxa”. Ara, la cosa no deu ser tan simple. En qualsevol cas, tot i que trob a faltar les portades de cada obra esmentada, aquí teniu una mostra del que he llegit darrerament. Una petita mostra, cal dir tot d’una: el Robinson Crusoe en la versió de la col.lecció Bernat Metge; les Nuevas aventuras de Robinson Crusoe en l’edició d’Austral; la novel.la de fantasia històrica La luna y el sol de Vonda McIntyre (Zeta), boníssima i inesperada; la molt divertida novel.la de ciència-ficció Proyecto Hail Mary d’Andy Weir (B de bolsillo); el nou i bellíssim llibre de poesies de na Laia Malo de títol Rum-rum (Cafè Central), esplèndida en forma, llenguatge, capacitat de suggeriment i assumptes; sens dubte el millor que ha fet (pens); i, per afegir dos llibres més, l’encíclica Laudato Si’ Sobre el cuidado de la casa común (San  Pablo), un text del papa Francesc, i per tant de l’Església Catòlica, a la temàtica ecologista, i una altra aportació a l’assumpte, en aquest cas des de la perspectiva ecofeminista, Claves ecofeministas, d’Alicia H. Puleo (Plaza y Valdés). Dos textos distints i distants, però alhora amb una certa convergència. No vull oblidar les intenses novel.les/westerns de Sebastian Barry Días sin final i Mil Lunas (Alianza). Ni El darrer gegant del mar ni A la natura les coses simplement creixen de Yiun Li (L’Altra Editorial) ni Trast de Biel Mesquida (LaBreu) ni El periple de Damià Rotger, francament titànica) ni… Insistesc: Un no acabar. I sé que sense la portada dels llibres aquesta entrada és avorrida. Les lectures no ho són gens.

Un apunt ràpid (contràriament a allò que propòs indirectament aquí: apreciar la lentitud). M’agraden les lectures muntanyenques, i les lectures del caminar, i fins i tot m’ha agradat, i molt, qualque lectura del córrer: per exemple Correr de Jean Echenoz (un clàssic), on es conta la vida del corredor olímpic Emil Zápotek, o el més recent De què parlo quan parlo de córrer d’Haruki Murakami, que m’interessa pel fet que un escriptor sigui també corredor i n’expliqui les relacions que troba entre els dos assumptes. Dit això, però, he de confessar que em costa molt digerir els llibres escrits per corredors d’ara que són exclusivament corredors. Llibres que, a més, es presenten com a catalitzadors de vocacions esportives o com a textos d’autoajuda, en el pitjor dels casos. Els trob buits. Fets per a un sector de públic concret. No entenc el món del córrer. Del córrer per córrer, vull dir, en la muntanya ni entenc les curses de muntanya. La pressa no és natural si no és per fugir de qualque depredador o de qualque allau o de qualque ramblada… És el fet de caminar dret que ens ha fet humans. I el fet de pensar. No el córrer sense cap altre sentit que córrer més i més aviat, sempre amb l’ull al rellotge i sempre comparant amb el que fa l’altre… Sobretot no entenc els eslògans que molts corredors inventen (o escampen) i que molts corredors porten a les camisetes, una moda que també ha ferit de ple les camisetes dels caminants, dels escaladors… Els eslògans responen a la manera d’expressar-nos avui per les xarxes socials: amb brevetat, perquè càpiga tot en un missatge publicat en un instant. Una reflexió més llarga no hi cap, a les xarxes. Hi ha una febre entre els corredors i en certs àmbits del muntanyisme que menen a l’obsessió… o al deliri. Creure que Còrrer o morir és un bon títol, motivador, o que encara ho és més No pienses, corre o de retruc No pienses, corre más, o Corro porque caminar me cansa… En fi. Jo ho veig com una intromisió neoliberal als esports de la muntanya, al negoci creixent dels esports de la muntanya, avui olímpics alguns d’ells (malauradament). El dorsal en un muntanyenc és un símbol negatiu per a mi. Eslògans i dorsals i llibres amb títols com els esmentats me semblen inflitracions de la competició per la competició com a valor humà. Què vol dir en realitat “córrer o morir”? Què vol dir “no pensis, córre”? No pensar és el que ens volen ficar en el cap els poders financers (lligats ara com mai als polítics). Com que Nada es imposible? Com que Nacidos para correr? Ens ho hem de fer mirar. Per cert: he llegit els llibres abans esmentats. Tots. De cap d’ells no en record el contingut.

Hem estat uns dies al Delta de l’Ebre. Hi hem passejat. Pels arrossars. Per les salines. Quin bell conjunt de paisatges! Ens han informat dels problemes que viu, del futur incert per mor dels temporals violentíssims que el colpegen, de cada vegada més intensos i freqüents. I de l’excés de productes usats per fer les collites del boníssim arròs que s’hi fa… Hi hem vist fumarells, moretons, flamencs, suïsos, agrons (gris, roig, orval, blanc, blanc gros, l’Ardea ralloides…), hi he vist una òliba, i els passeriformes de canyar i d’albufera, hi hem vist colònies de gavina d’Audouin i de gavina de bec fi i de xatracs i de bec d’alena…  En la fotografia hi som tres veterans (d’esquerra a dreta): Joan Mayol  Jordi Sargatall i un servidor. L’aquarel.la, en paper Arches, intenta reproduir una de les fotografies que hi he fet.