Miquel Rayó

D’això és tracta. Aquí tenim un detall d’un paisatge gairebé abstracte.

Més proves, més pràctiques. Aquesta és d’ahir. Anar fent: caminant. Vagarejant sense cap altra aspiració que no sigui la descoberta.

Sensacions? Quines sensacions? De vergonya, sobretot. I de llàstima. I de ràbia. Continua el judici polític on es despulla, sobretot, l’Estat, i on també es mostra la pressa eixorca de l’independentisme català en la tardor de 2017… La manipulació de proves pels informants de la Guàrdia Civil i l’instructor Llarena (déu meu!) i l’estolidesa argumental dels fiscals i de l’advocada de l’Estat en les sessions del judici és quelcom tan evident que empegueix fins i tot els domassos de la sala, un escenari intimidatori, caspós, de sainet… Sento, en efecte, una gran vergonya… Però, no vull parlar d’això, perquè tot és opinable i tot depèn de les ulleres que portes quan mires. Vull parlar de lectures pendents. Potser del desesper que em causa pensar en que no tenc temps a bastament per fer-ho amb calma, sobretot per les interferències de la realitat en el meu temps (no puc . Resignem-nos: cal avançar, mentre que tenguem ganes de fer-ho. Vull parlar de la necessitat de llegir, de la voluntat de llegir, del plaer de llegir. Per saber què diu, per exemple, Antonio Basanta, en el seu Leer contra la nada (Siruela) o Salvador Pániker a Variacions 95 (Random House) o Rosa Planas a Literatura i Holocaust (Lleonard Muntaner), una autora intel.ligent (potser massa per a mi). Lectures sucoses, doncs: és fàcil imaginar que ho seran, en efecte.  He trobat aquest Al sur de Granada de Gerald Brenan (Tusquets), un text que mai no he llegit, però del qual en tenc moltes de referències, totes positives. I també esperen a les prestatgeries de casa lectures relatives a la nostra cultura: La consolidació del sistema educatiu liberal a Mallorca, de Francesca Comas, Epistolari familiar (1896-1931), d’Antoni Maria Alcover (Sa Nostra), El pont de la mar Blava. Vida i obra de Miquel Ferrà, de Francesc Lladó i Rotger (Abadia de Montserrat). I a la fi repassaré Obra abierta d’Umberto Eco, un clàssic del pensament contemporani (Planeta-Agostini), del qual en conec només fragments i idees sovintment citades en altres textos. Un paisatge, finalment, per mostrar les pràctiques que feig per pintar cels dramàtics, voreres de la mar, platges…

D’ahir, una variant d’un mateix tema, i del tema que m’agrada tractar: paisatges, niguls, reflexes, platges… Deu ser una obsessió… Imito models, cerco referents. En fi: passo l’estona observant com l’aigua i els pigments fan la seva feina… Ni una ni els altres no s’equivoquen. És l’aquarel.lista qui ho fa.

He llegit aquests dies passats en el llibre La matèria de l’esperit, d’en Jaume Cabré, que el poeta Agustí Bartra ha definit, en qualque moment, la poesia així: “escriure lletres de neu a l’ala de l’oreneta”. Admirable i preciosa definició del que, en realitat, no sabem ben bé què és o què potser, tal vegada un alè, una rampellada, un atac de follia tènue, l’expressió d’una impotència sobtada davant d’una meravella o d’un fet que ens causa temor… Surt avui al suplement Bellver, també (vegeu, si vos plau, l’entrada anterior), un requadre amb dues lectures d’aquestes darreres setmanes, i que naturalment recomano de manera molt sincera. L’adjunto. I adjunto també una de les tres darreres aquarel.les fetes fa pocs dies (de moment, uso paper de 300 gr, DINA3), que són just proves, pràctiques, paisatges imaginats, de vegades amb un punt d’abstracció, perquè no sé ni puc reproduir els que veig directament a través dels meus ulls. Qui sap si qualque dia n’aprendré!

Al suplement Bellver, del Diario de Mallorca, surt avui aquesta ressenya:

Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, un article sobre un dels meus temes preferits: caminar, especialment en els espais naturals. La fotografia no és molt bona, disculpau-me. Intentaré substituir-la aviat.

I una aquarel.la molt recent, per compensar el defecte esmentat:

D’ahir, aquesta pràctica amb niguls i voreres marines.

Comença el judici polític.

Pere Estelrich i Maria Moreno em convidaren a participar ahir en el seu programa a IB3 ràdio, dia 10 de febrer de 2019, doncs. Aquest és el resultat, entre els minuts 9,26 i 32,51. El programa es titula La ruta d’Orfeu, i vessa bon gust i cultura musical i de tota mena. Entre les questions de la conversa entre en Pere i jo hi ha tres peces musicals: la versió de Summertime (de l’òpera Porgy and Bess, de Gershwin) de Louis Armstrong i Ella Fitzgerald, una preciosa interpretació del preludi de la primera suite de cel.lo de Bach, i el duet dit de les flors de l’opera Lakmé.