Algunes arpelles i una oronella

Avui he anat al salobrar de Campos, per fer-hi una breu caminada i qualque observació ornitològica. Hi he arribat a les set i mitja i hi he voltat durant tres hores aproximadament. Sempre és un passeig satisfactori. Al salobrar hi pots esperar cada vegada una sorpresa, per insignificant que pugui semblar. Avui, per exemple, hi he vist la primera oronella d’enguany, un poc primerenca, si he de dir la veritat. Esper que no vengui cap onada de fred que pugui fer-la caure en terra. Solitària, m’ha sorprès molt agradablement, perquè, en el fons, el que vol dir la seva presència és que la primavera arriba o que falta poc perquè ho faci. Potser n’és un avís, una emissària. També hi havia arpelles, potser mitja dotzena, i algunes ja feien els vols acrobàtics pre-nupcials sobre els redols dels canyars on solen nidificar cada temporada en aquell espai natural. He sentit també qualque miol dels seus. He anotat al meu quadern de camp les espècies habituals al lloc: flamencs, avisadors, becs d’alena, corriols, passarius, ànnera blanca, collblau, cama roja, butxaqueta, busqueret cap-negre, rossinyol bord, vitrac, un agró blanc, dos agrons, una milana…, i alguna altra cosa. El dia ha estat esplèndid, i el paisatge, lluminós, potent. Hi he fet un apunt ràpid (tal vegada només per lamentar-me de no saber dibuixar prou). I alguna fotografia amb el mòbil.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Terrorisme i punyetes

En un lloc on sí se sap què era i què ha estat el terrorisme -trets al clatell, bombes, mines, segrestaments…-, i el terrorisme d’estat, hom no hauria de jugar amb el sentit de les paraules. Tsunami no és terrorisme, per molt que ho pensi el jutge Marchena, un dels més grollers i per ara impunes interpretadors de fets i de paraules. La dreta política i mediàtica nacionalista espanyola li fa mamballetes amb les orelles. Tsunami no és terrorisme, per molt que pugui desagradar. Però, a España, España, España, tot val per combatre l’adversari. En un estat on s’ha dit des de veus inel.lectuals que un independentista català és un nazi, banalitzant fets terribles, què podem esperar? I què, en un lloc on el nacionalisme -espanyol-castellà es considera normal? No oblidem que Marchena, i el tribunal que presideix i la pobra Justícia que representa, ja va inventar-se una rebel.lió, i després una sedició tumultuosa, i abans, fa anys, quan es va envoltar el Parlament de Catalunya, ja va insinuar per on vol anar la seva justícia (i en això hi participà la dreta nacionalista catalana, no obidar-ho): a reprimir qualsevol tipus de manifestació multitudinària que no s’avengui amb les consignes del poder real. I tot, com sempre, basat en interpretacions, exageracions, informes irregulars per no dir altres coses de la Guàrdia Civil, en articles exaltats i mentiders de la premsa de la Cort, i en la ideologia i desvergonya de jutges que es creuen els nous salvadores de la Patria. I preparem-nos, perquè ara ve això dels russos i de la “alta traición“. Veiem i encara veurem coses que mai no hauríem pogut creure. Beure massa vodka altera, en efecte, la percepció i el seny.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Agraïment i comiat

Vaig escriure fa uns dies que durant els darrers mesos havien passat coses. Vull dir: coses en l’àmbit estrictament personal i/o familiar. Sóc conscient que aquí no intreressen. No obstant, pens que qualcú -si és que hi ha qualque qualcú que llegeix de temps en temps aquestes entrades- comprendrà el per què de la present. Vull agraïr la intensa i feliç companyia que durant anys ens han fet dues cussetes: na Pipa (esquerra) i na Lila (a baix), per molt que també significàs una feinada real i contínua tenir-les a cura, atendre-les com s’ha d’atendre sempre els cans que conviuen amb tu, a casa.  Cadascuna era propietat d’un dels nostres fills, na Mar i en Joan, respectivament. També a ells els vull agraïr que ens les cedissin, per les raons que fossin: això no importa ara. Na Pipa i na Lila ens han deixat fa unes setmanes. Ja tenien els catorze o quinze anys habituals en la durada de vida dels cans de les seves dimensions. Ja portaven anys de decrepitud evident o de malaltia diagnosticada. Amb les dues hem passat moltes d’hores i hem fet moltes caminades, També ens han imposat feina i condicions en la vida domèstica. Tot oblidat, excepte al plaer que ofereixen sense esperar res, just un bon tracte i un freqüent intercanvi de mirades amistoses. Només qui ha tengut la sort i la responsabilitat de tenir cans a casa pot saber el dòl que causa la seva mort, i la dificultad que significa haver de prendre la decisió d’acomiadar-se’n mitjançant un sacrifici. Greu dilema! Quan hom perd el seu ca, la seva cussa, hom plora sense conhort, sincera i espontàniament. I l’enyor que ens causa el no tenir-vos ja, Lila i Pipa, el fet de no poder desenvolupar les rutines que ens demanàveu i ens regalàveu, és al principi difícilment suportable. Gràcies Pipa i Lila per la vostra alegre i lleial companyia.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

La mentida basada en l’odi

O l’odi basat en la mentida. Però, de tan evident, això ja és cosa sabuda, per molt de teatre que facin els protagonistes. Naturalment, aquesta notícia no serà publicada en la premsa de la Cort. Se’ls esbucaria la paradeta. El nacionalisme espanyol d’arrel castellana no té mesura. No és que el nacionalisme català sigui innocent. És que, en comparació, aquell és infinitament pitjor; i té tot el vent al seu favor: la Corona, la Judicatura, la falsa història i el fals relat, l’Exèrcit i les policies, la premsa de la Cort, breu: la ment closa de molts castellanoparlants, que preferixen escoltar i no comprovar, i no aprendre. Em sap greu haver d’escriure tot això. Pens que tot o en bona part podria resoldre’s amb un canvi de relat i d’actitud. A qui no interessa? De veres que preferesc penjar aquarel.les o parlar de llibres…

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Febrer

Ha estat un febrer llarg, i ja contaré un dia per quin motiu. Mentrestant, aquí deix l’aquarel.la que vaig fer poder ahir, d’un cel aparentment tempestuós. Està en paper Arches de 300 grams, gra fi, i de 31×41 centímetres. Una improvisació.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Distints

Distints, dos paisatges d’ahir. Els dos imaginats. Recordau que no sé dibuixar, o que no en sé prou per fer paisatges realistes. Són fets en paper Arches de gra fi i de gra gros. Les dimensions són 25 x 35 aproximadament.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Insinuació i alguna altra cosa

Així definesc aquesta aquarel.la fruit de la correcció d’una altra. Hi veig una flor? Una bubota? Un no sé què? I què és això de l’”altra cosa”? Doncs, que no entenc l’alta judicatura espanyola. Una persona africana que viu des de fa anys a Santa Margalida (Mallorca) no ha acreditat a bastament, segons un jutge (posau aquí un interrogant) el seu voler d’integració a la societat espanyola (posau un altre interrogant) perquè no s’expressa prou bé en castellà, i en canvi parla amb absoluta normalitat i correcció el català de Mallorca, del qual  a més ha seguit cursos a voler que sí ha acreditat… El jutge no li ha concedit la nacionalitat. Fixau-vos en la gran mentida que és tot això. En un estat on els jutges i fiscals veuen terrorisme on no n’hi ha, que protegeixen un rei fugat, aquest sí, a països on no hi ha tractat d’extradició, i que veuen alta traïció i conxorxa amb els russos diabòlics quan llegeixen uns articles a la premsa de la Cort, i que no paren de qualificar de pròfug qui sempre ha estat a disposició de la justícia (però, ai!, en altres països), no veuen una voluntat claríssima d’integració en la societat on viu d’una persona que és, per si fos poc, dona i negra, i que parla normalment un mallorquí millor que el que parla, si el parla qualque vegada, qualsevol ruc de l’extrema dreta espanyola. Però, tampoc és, aquesta ciutadana, un jugador de futbol o de bàsquet… Jo no ho entenc. O sí que ho entenc, i massa bé: això, senyors, senyores, és l’alta justícia en el nostre estat, nacionalista i imperial. Preparadíssima. Mentidera. Española.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

D’ahir

Un paisatget (18×18 cm, en paper Arches de 300 grams i gra gros). Intent recuperar el to. Poc a poc.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Amb grocs

Ahir vaig fer aquest apunt de paisatge amb grocs, improvisadament, i sobre paper Arches (nou, quina delícia!) de 300 grams, gra gros, i d’uns 18×18 com, aproximadament.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Dues d’ahir

Dos paisatges improvisats. En el gros he usat el hake, i hauria de tornar a usar-lo amb més freqüència. Permet el gest. Els dos estan fets sobre paper Arches de 300 grams.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados