Miquel Rayó

Gràcies, Elena Vallés! I en aquest enllaç llegesc dos poemes.

Ara és l’hora. De què? De llençar per la borda els darrers rastres de franquisme ideològic (homogeneïtzador, mentider, corrupte i caspòs, centralista i imperial), tan present entre nosaltres (i especialment en les institucions i partits polítics que sostenen el sistema; llegiu PP, i llegiu PSOE; llegiu PC, i llegiu algun dels nous, nascuts només per esfondrar el catalanisme polític; i llegiu J(j)ustícia i M(m)onarquia, i premsa madrilenya, i l’exèrcit…; i llegiu dreta catalana, igualment corrupta i no tan casposa, i homogeneïtzadora de pensaments, igualment neoliberal). Preferiria no haver d’escriure això en un blog que vol ser cultural sobretot. No obstant, també és un blog personal. Callar seria mentir. No sóc independentista. Sóc partidari d’un referèndum per la independència de Catalunya. Una convocatòria pactada entre l’Estat i la Generalitat seria la prova definitiva de què l’Estat espanyol pot i vol ser una altra cosa, millor, actualitzada, autènticament solidària i radicalment diversa (tal com és, doncs). No m’agrada la convocatòria unilateral que proposa el govern Puigdemont. Les coses clares. No hi ha cap altra manera de convocar la gent a votar en un referèndum per a la independència? Qui en té por? El pur franquisme residual, tan poderós i covard, i tan responsable de l’independentisme català.

O tot plegat. En alguna ocasió he dit en entrades anteriors que, per fer les aquarel.les, seguesc sobretot un model: el de Ron Ranson (1925-2016). Al llarg d’aquest any he comprat per Internet llibres seus. Ranson és un gran divulgador de l’aquarel.la, i devia ser un bon mestre. Proposa desmitificar-ne les dificultats i seguir el mètode “fast & loose“, que vol dir aproximadament “ràpid i lliure” (i podem substituir lliure per planer o fàcil o relaxat). He copiat molts dels seus models (això sí: sense arribar a la seva excel.lència, com és obvi; adjunto un exemple d’agost de l’any passat). Fins ara he comprat vuit llibres de Ranson (n’hi ha de molt barats de segona mà a Amazon, i sempre en molt bon estat de conservació). M’agrada mirar el que ha fet Ranson. Com sintetitza el paisatge. Com en sap pintar l’essència. Com deixa anar les pinzellades tan àgilment sobre el paper… Recomana no gastar massa en materials, sinó aprofitar pigments barats, i usar pocs colors (ultramarine, raw sienna, burnt umber, lemon yelow, Crimson alizarine, light red i Payne’s grey), i només tres pinzells (el hake de dues polzades, un pla d’una polzada, i un rigger del 3)… Aconsella, senyala els errors més freqüents dels principiants, recomana l’ús de papers econòmics, i per les dues cares… Bé, en realitat de llibres seus només n’he comprat set, perquè el primer me’l va regalar un llibreter de vell de Palma al qual jo havia comprat en la seva botiga alguns còmics del Tinent Blueberry de segona mà. Precisament aquest llibre estava traduit al castellà, i em va permetre comprendre bé des del principi la proposta francament alliberadora de Ranson. Els altres llibres els tenc en anglès… Anem, però, al grell del motiu d’aquesta entrada. Dia 28 de maig passat compro per Amazon algun llibre més d’ell, entre ells Watercolor, fast & loose, de tapa dura, de l’edició primera, 1987. El seu cost és de 3,55 euros més 2,99 de despeses de transport. M’arriba avui per correu postal de la llibreria de Bristol Countryhouselibrary (82 Feeder Road, Bristol BS2 OTQ, GB). Obro el sobre, en trec el llibre, ben conservat, l’obro i… el llibre ve signat per l’autor! Giro pàgina i… hi ha, aferrada amb cola, una carta també signada per Ron Ranson, Ron! Continuo mirant el llibre i, al final, en la part interior de la contraportada, sota la solapa… No vos ho creureu! Hi ha, també aferrat amb cola, un petit dibuix amb un sol color (burnt umber, que l’autor recomana usar per fer proves tonals). El dibuix és de l’any 1989, i és una nota paisatgística a l’aquarel.la signada per ell com a Ron Ranson demo!!! No digueu que no he tengut sort! O ha estat un premi que m’ha volgut oferir el mateix pintor per ser-li tan lleial? O tot és un pur esdeveniment atzarós?

I no em digueu que aquesta no sigui una història preciosa. La carta, escrita a màquina i datada el 9 de febrer de 1989, va adreçada a l’antic propietari del llibre (el nom i l’adreça del qual ve en bolígraf en una de les guardes del llibre: Mr Bob Hood, 36 Oakdale Close, Downend, Bristol BS16 6ED). Ranson li agraeix unes fotografies i els comentaris favorables a un dels seus cursets de cap de setmana al mateix Downend al qual segurament el senyor Hood hi va assistir amb gran satisfacció. La carta porta també el que suposo que és l’adreça del mateix Ranson: Wyeholme, St. Briavels, Gloucestershire GL15 6SA Telephone (0594) 530257. Encara tenc la pell eritzada de l’emoció. Crec que he d’escriure aviat dues cartes a Gran Bretanya…

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, dues recomanacions de molt gran qualitat (per a infants i per a adults). Llàstima de l’errada al final del comentari. Disculpau-la, per favor. Hauria de dir: “per a cadascuna d’aquestes parts del món més natural.”

Ahir, al diari Última Hora. No ho havia vist, i m’envia la fotografia un conegut (gràcies!):

Entre d’altres, naturalment (pensem en les novetats de literatura per infants i joves que rep per orreu o per missatger continuament). Crec que disposaré de temps suficient. El mes de maig ha estat, és encara, feixuc, ple, llarg. Amb molts d’esdeveniments i compromisos que són alhora un plaer i un treball. Encara n’arrossegam un parellet per al mes de juny… Xerrades a escoles, jurat del premi Guillem Cifre de Colonya, reunions i assumptes de l’associació Tramuntana XXI, serrells de Bolonya amb la Fundació Francesc de Borja Moll, la presentació a la llibreria Rata Corner del meu primer poemari Llibre de minúcies, fa dos dissabtes, la meva participació en dos actes de la Fira del Llibre al passeig d’Es Born (me’n queda una), i diversos afers domèstics que no poden obviar-se i que ocupen temps i neccessiten gestió (tenc col.laboració familiar, en aquests casos)… Deixem-ho estar. Les coses són com són. El que s’ha de fer s’ha de fer, i punt. M’agradaria assolir l’actitud pacient, o directament estòica, d’un Montaigne, per exemple… Impossible! Anem per feines! Llegesc amb molt d’interés la novel.la El hombre que hablaba serpiente, de l’autor estoni (es diu així?) Andrus Kivirähk en una bella edició d’Impedimenta (traducció de Consuelo Rubio Alcover). Em resulta tota una sorpresa, a mitges relat de fantasia i a mitges de folklore, de mites o d’història, o fins i tot amb traces de novel.la d’aventures… La poesia de Yeats sempre m’ha interessat, i ara aprofitaré per llegir -i en part rellegir- aquest volum-antologia (debolsillo) que ha aparegut per casa sense saber d’on ha arribat. Sé, en canvi, d’on arribaran les meves comandes recents: Los colores de nuestros recuerdos, de Michel Pastoureau, Libre y salvaje. La gran aventura de la vuelta al mundo a pie, d’Ignacio Dean (Zenith), y Los senderos del mar, de María Belmonte (Acantilado). Encara els he d’anar a cercar. Els dos darrers recullen, pel que sembla, experiències de llargues caminades, un tema que m’apassiona. Tant, que fins i tot tenc escrit una mena d’assaig sobre la questió, Caminar, mil passes i una, original de moment, inèdit, i una crònica del meu viatge a peu per la Vía de la Plata, la primavera de 2014, també inèdita. És feina feta. La segona, inacabada. Perquè, encara he de fer uns cinc-cents quilòmetres més a peu per acabar aquest itinerari del Camino de Santiago per l’occident espanyol. Potser ho faré el 2018, o qui sap si encara enguany… En tenc moltes ganes. Cametes, ajudau-me! Ah! Oblidava esmentar la novel.la (un thriller francament entretengut) Bajo los montes de Kolimá, de Lionel Davidson (Salamandra), de veres bona. Un bon entreteniment de platja o de piscina.

Mentre que espero que arribi l’hora de sortir de casa per assistir als actes de la tarda de la Fira del Llibre d’Es Born (he de signar el novíssim Llibre de minúcies a les llibreries Drac Màgic i Quart Creixent, i he de participar en una taula rodona sobre crítica literària), em plau penjar aquesta aquarel.la en la que m’és fàcil intuir-hi la calma que hem de menester en aquests temps difícils, aqueferats i preocupants. M’agrada, sobretot, el traç obscur que insinua la costa: una pinzellada amb el hake, i un toc de no res en l’horitzó…

Ja veis que em conformo amb poca cosa. Avui dematí he signat cinc exemplars del meu llibre de poemes a la paradeta de la llibreria Rata Corner. Què bé!

Un variat de recomanacions per aprofitar la Fira del Llibre d’Es Born, que s’obre demà al popular passeig de Palma. El suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca canviarà de coordinador. En Xisco Rotger ha estat cridat per dirigir l’ILLENC. En Pere Estelrich serà el nou coordinador. Que tenguin sort els dos, cadascú en la seva comesa! Em poso a la disposició del segon pel que fa a aquestes col.laboracions, com no pot ser de cap altra manera.

La meva lectura de la novel.la de Sebastià Portell, una promesa literària.

O una xineseria… Pur atzar de l’aigua i dels pigments i d’uns traços i d’un desvetllament…