Miquel Rayó

Potser m’he passat. A la llibreria de segona mà he trobat aquesta altra novel.la de Jean-Christophe Rufin, El abisinio (Byblos). Sé que té una segona part, però esperaré a veure si aquesta primera m’agrada a bastament. Nou de trinca és Natura elemental, el darrer poemari d’en Damià Rotger Miró, l’escriptura del qual sempre em resulta d’interès. Vull veure què ha fet ara. El títol m’agrada. Potser deriva (positivament) a allò proper i simple. Amb molta d’il.lusió també he comprat la nova novel.la d’en Gabriel Janer, Galeria de solituds, molt ben presentada per cert en la veterana col.lecció Raixa de la Nova Editorial Moll. M’havien recomanat El darrer gegant del mar, de na IIdaTurpeinen, i ja el tenc desat a la prestatgeria de lectures pendents, un relat sobre l’extinció de la vaca marina de Steller; ficció i ciències naturals amb navegacions i caceres. Què més puc voler? L’edita Cossetània. M’ha atret el títol d’un assaig sobre les relacions del nostre cervell amb el nostre cos, les nostres reaccions físiques a les sensacions. El títol conté una clara al.lusió al gran Ramón y Cajal: El puente donde habitan las mariposas. L’autora és Nazareth Castellanos.  L’edició és de Siruela. I perquè quan dones et donen, na Joana Maria Pâstor Perelló me regala la segona part de la seva saga El món màgic de Lot, que es titula Els dos capitans (autoedició). Lectures de juliol, variades. I no he pogut retenir la mà quan s’ha adreçat a agafar un rar volum del pensador Paul B. Preciado. Vaig llegir fa temps el seu sorprenent Disforia Mundi, i vaig veure el seu documental Orlando, que recoman sincerament. No és possible per a mi no llegir ara que l’he vist al mostrador aquest breu assaig segurament també trencador. Yo soy el monstruo que os habla. És el text d’una conferència seva, llarga i provocadora. L’edició és d’Anagrama. Ja l’he començat. És breu i vull saber què diu.  Potser no l’entens o no vols participar del que pensa i del que exposa. però, no pots fer-te el sord.

Sens dubte. Avui, aquesta marina improvisada en el revers d’un paper Arches de 300 grams, gra fi, 28×38 cm., aproximadament. Un entrenament per assistir a la classe de n’Alberto Diego, dilluns que ve. Ell n’és un mestre!

Público, avui horabaixa. És un article per llegir sencer. Tracta, sobretot, tres temes: el sainet judicial espanyol pensat per tombar un govern que no agrada, el sainet OTAN, i el sainet Tribunal Constitucional. Si qualcú dubta encara del lawfare a l’Estat espanyol, si qualcú creu encara en l’OTAN, o si qualcú pensa que el TC acaba l’assumpte que va començar amb la retallada a l’Estatut de Catalunya… Vet aquí un fragment.

“3- Lo de los jueces.
4- Finalmente, el juez menos esperado –es decir, el que menos podía perder, el que podía hacer, por ello mismo, la apuesta más arriesgada– ha culminado la jugada judicial colectiva que pretendía corregir –así como suena; y suena mal– los resultados electorales de las últimas generales. A saber: la Audiencia Provincial de MAD ha ratificado, hace unas horas, la imputación por un delito de tráfico de influencias y corrupción a Cristina Álvarez, exasesora de la esposa del presi del Gobierno. Se considera que las funciones de Álvarez consistían en “acompañamiento institucional, de seguimiento y protocolo” y no en funciones privadas, como ayudar a Begoña Gómez en su trabajo en la Complutense. La superposición de lo público y lo privado en la actividad laboral de Begoña Gómez queda probada para la Audiencia en la figura de Álvarez. Es el primer delito real computado por el peinadismo, tras disparar a todas partes. Alea jacta est / se va a liar.
5- El juez Peinado opta por una lectura de los hechos muy creativa, según la cual un asistente –de un ministro, de un presi de Gobierno, del rey– no puede informar a su superior de un hecho privado, como que mañana es el cumple de su cuñada. La razón: eso equivaldría, por sí solo, a una suerte de malversación, de uso de un cargo público, que cobra pasta pública para fines personales/la cuñada. Pero, en todo caso, la Audiencia le da la razón a Peinado. También, como pieza de caza mayor secundaria con la que decorar la chimenea, Peinado, de manera sumamente ocurrente, pide al TS el procesamiento de Bolaños por la contratación de Álvarez, lo que expandiría el empure hacia Moncloa, hacia el propio Sánchez, si así lo desea el TS, ese objeto cargado de deseo.
6- Independientemente de que Sánchez acabe o no también acusado, la piedra en el camino es lo suficientemente grande como para evitar su tránsito. La derecha judicial, totalmente satisfecha, considera –tal vez de forma demasiado confiada, sin evaluar el desgaste que esta escenografía supone para la justicia, su mayor descrédito, su pérdida de autoridad y, con ella, de efectividad– que esta es la última jugada del caso. Ya no es preciso más. Acta est fabula / punto pelota. Han ganado, opinan. Es más, creen que la dimisión del presidente es cuestión de días. U horas.“

La primera és una novetat segurament interessant: El secret de Laura Valdés, d’en Josep Lorman, autor tenaç i amb molt d’ofici (edició d’Alrevés). Sembla que en aquesta ocasió l’escriptor, com dic: un veterà, ha treballat a la vora del gènere negre, del qual n’és molt afeccionat, segons ens va confessar amb molta de gràcia a la presentació a Can Alcover d’ara fa uns dies. El pati-jardí del casal estava ple de seguidors i amics seus. I de tórteres. Va ser una bona presentació. La compartia en Sebastià Alzamora. Mentrestant, he aconseguit trobar -cal tenir paciència, perquè tot hi arriba a la fi- a la llibreria de llibres de segona mà del carrer de  31 de desembre (re-read) la sisena novel.la de la saga Dune escrita per Frank Herbert: Casa Capitular, en una edició ben conservada de l’editorial de bolsillo. La llegiré aviat. El conjunt és monumental. Una sorpresa hi he trobat, a aquesta llibreria: Globalia, un títol de ficció de Jean-Christophe Rufin, un autor que conec per un llibre seu, que vaig llegir en francès, sobre el seu Camí de sant Jaume, un text peculiar. Veig a la xarxa que hi ha altres ficcions seves publicades en castellà o en català. Intentaré cercar-les. Segur que en trobaré exemplars d’ocasió. Per acabar avui, Las torres del olvido, de George Turner, és una novel.la de ficció climàtica. He començat a llegir-la, i m’agrada molt. Té una proposta molt encertada. Veurem com es desplega al llarg de les pàgines. Esper uns llibres comanats a una llibreria. En parlaré quan ja els tengui a casa.

La marina esborrajada d’avui, que he titulat “Vora el mar”. Aquarel.la en paper Arches de gra fi, 300 gr., 31×46 cm., aproximadament.

Una entrevista a Ràdio Vilafranca (Vilafranca del Penedès) en relació amb el llibre Dotze en fan un, amb Nívola Uyà. Gràcies!

I també aquesta és d’ahir, més esbojarrada, més petita, més lliure i espontània. Feta en paper Arches de gra gros, de 300 gr., i de 18×26 cm. De vegades, pintar a rauxes m’allibera.

Una més, una pràctica més. Paper Arches de gra fi, 31×46 cm. Una marina un poc rosàcia.

I encara hauria de reduir traços i taques. Tot arribarà. Avui he fet dues aquarel.les. la primera ja és, esqueixada, a la paperera. Per confusa i per obscura. De la revolta ha sortit aquesta, a la fi simpe i lleugera, em sembla, i neta. El paper és Arches de 300 grams, de 36×51 cm, gra fi. Una marina. Poca cosa més.

Gràcies a la diligència, la sensibilitat, la capacitat de demanar i d’escoltar, i el saber fer periodístic tan singular i amable de na Clara Ferrer, avui surt al diari Última Hora aquesta llarga referència al llibre que hem fet a mitges na Nívola Uyà i jo. Avui el presentarem també a la llibreria Quart Creixent, a les 19 hores. Hi haurà una lectura de na Laura Burgaya. I a partir d’ara, el llibre ja no és nostre, sinó de qui el vulgui llegir. En qualsevol cas, gràcies a tothom que ha participat en l’assumpte i ha fet possible aquest projecte.