Miquel Rayó

El meu tercer poemari, després de Llibre de minúcies i de La nuesa del silenci, ambdós publicats l’any 2017: Aquí diu vent, es titula, i té el nombre 77 de la col.lecció Ossos de Sol, d’Adia edicions.

M’agradaria poder-ne pintar bé qualcuna, un dia. Ahir vaig fer aquesta, des d’una fotografia que he usat altres vegades. La tenc desada en la caixeta on hi ha els tubs dels pigments, i quan la veig, intent interpretar-la amb l’aquarel.la sobre el paper. Un dia sortirà bé, definitivament. O això esper.

Sense model i sense esborrany previ, ahir vaig fer aquesta prova. M’agrada especialment el llum. El resultat podria haver estat pitjor. La setmana que ve començ classes amb el mestre Adrián Marmolejo, l’estil del qual m’agrada molt. Amb vanitat diré que m’ha inclòs en el grup dels alumnes avançats.

Què tard! Per què tant d’odi? Com és possible? Per què l’abús, la violència, el crim en nom de la pàtria o dels valors que defensam? Què difícil comprendre aquests comportaments! Tard! Massa tard!

Sí, perquè mentrestant ja tenc sobre la taula de feina la primera maqueta d’una altra publicació meva que ben aviat serà als mostradors de les llibreries (o això esper!). Es tracta d’un treball de recerca (ho dic amb la modèstia del simple afeccionat a fer-ne) sobre un dels grups pìoners del modern excursionisme mallorquí, el Grupo Excursionista de Mallorca, dit també G.E.M., anterior al GEM actual, de tots conegut i ben actiu. El llibre, del qual en sóc l’editor, estarà llest pel novembre, si les coses van com han d’anar. Serà un producte de Lleonard Muntaner, editor (gràcies per la confiança!). Avui i els dies vinents, treballaré en la revisió de la maqueta, en la tria de les fotografies que s’hi afegiran, i en la redacció dels peus explicatius de les fotografies seleccionades. És feina que faig amb gust i que, inevitablement, s’ha de fer. A més de l’agraïment a l’editor Muntaner, i especialment a l’editora Maria Muntaner, cal que expressi de manera genèrica el meu agraïment als molts informadors i informadores -veterans excursionistes i penyaleres- que m’han facilitat informació per completar el contingut del text que elaboraren, fa moltes dècades, vertaders pioners de l’excursionisme clàssic mallorquí: Gabriel Buades, Pere Darder, Benigne Palos, Joan Espina, Carlos Mugnaschi, i altres. El seus textos, ara triats i comentats, ens permeten conèixer com es feien les excursions per la muntanya mallorquina durant els anys 30, 40 i 50. Per a mi, l’assumpte és d’un grandíssim interès, i crec que ho serà per a molts dels qui practiquen encara avui l’activitat de, simplement, caminar per la muntanya.

Sí, un nou llibre que exposa breus escrits meus a la lectura de qui vulgui fer-la. Encara quanta emoció en veure que un treball teu comença el vol o el camí o la singladura. Tal vegada, però, una emoció assossegada per l’experiència apresa amb els anys de saber com són de lleugeres i de limitades les vanitats literàries. Gràcies novament, responsables d’Adia, especialment a en Pau Vadell. L’anunci, en la web de  l’editorial el teniu aquí. El poemari (diguem que ho és) Aquí diu vent serà posat a la venda en pocs dies.

No puc. O potser escrivint la paraula gràcies amb tota la sinceritat que pugui. Gràcies, doncs! En Sebastià Bennassar dedica un prou llarg article al meu llibre -ja descatalogat, ai!- Les muntanyes de foc. Amb la novel.la, vaig obenir al seu moment -el segle passat!- el premi Joaquim Ruyra de novel.la juvenil. Es va publicar a Columna. Podeu llegir l’article d’en Sebastià aquí.

Dia 11 de juliol va celebrar-se al Teatre Principal de Palma una festa de celebració del 50è aniversari de la fundació del GOB. El seu president a Mallorca, n’Amadeu Corbera, em va demanar que hi fes un parlament com a representant dels socis veterans i dels fundadors. Tenc el nombre 8 de l’associació, i en vaig ser president els anys 1982-1983, i el 1988. Em plau copiar-lo aquí, tot i que, per al caràcter habitual d’aquestes entrades, resultarà potser un poc llarg. Disculpau-me. El teatre estava ple. Les actuacions foren precioses (Aina Tramullas, Biel Majoral, Xanguito i Cor de Dones de la UIB) i els parlaments de na Margalida Ramis i de n’Amadeu Corbera estimulants. La presentació d’Antoni Gomila, excel.lent. El meu discurs fou aquest:

Al Bolletí del GOB de 30 de juny passat, una comovedora necrològica recordava l’amic Jesús Jurado, que figura en l’acta de constitució del Grupo de Ornitología Balear de dia 1 de desembre de 1973, amb Pep Casasayas, Joan Mayol, Josep A. Alcover, Hilari Morales i Pere Bosch. En la primera assemblea (31/12), ens hi afegim: Lluc Mas, Miquel Rayó, Anthony Bonner, Jordi Mut, Xesc Avellà, Joan Ximenis, Lluís Casasayas, Mateu Bosch, Xesc Moll i Hannah Bonner. Als estatuts figuren els nostres objectius naturalistes: conèixer, divulgar, conservar.
Aviat canviàrem el nom pel de Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, i decidírem usar la llengua del país, la de bon de veres, per evitar el que apuntava en Miquel Àngel Llonovoy: “si a Mallorca fóssim bilingües, / el nostre himne s’hauria de dir La Bilingüera.”
En cinquanta anys, milers de socis i voluntaris han aportat al GOB quotes i hores per retolar pancartes, anellar aucells, redactar al.legacions, fer Educació Ambiental, assetjar vaixells de l’OTAN, promoure lleis, restaurar La Trapa, organitzar concerts… I desenes de milers de persones ens han donat suport en manifestacions, o amb signatures i donatius. Gràcies! Hem comès errors. Hem pres dosis amargues de fracàs.    
Han canviat moltes de coses des d’aquell inici: hem passat de l’oratòria naturalista, masculina, adulta i seductora de Félix Rodríguez de la Fuente en la televisió d’una Espanya en blanc i negre, als arrambatges ecosocials, femenins, adolescents, provocadors, arc-irisats i globals de Greta Thunberg; hem passat de poder admirar primeres imatges de la solitud blava de la Terra en l’espai a saber definitivament que, com escriu Mary Oliver: “El món on el mussol té una fam infinita i caça de manera infinita és també el món on jo visc”.
I hem passat, mira per on!, d’un franquisme berlanguià a un neofranquisme de Torrente, el programa del qual, cit en Llonovoy “més que polític,/ és paleolític.”
És permanent, en canvi, el voltor negre en l’escut del GOB. L’antropòleg Lévi Strauss deia que les espècies no es trien com a tótems perquè siguin bones per menjar, sinó perquè són bones per pensar. La SHNB publicà l’any 1971 un cartell fet nostre, de disseny, per ser benèvols, càndid, que advertia: “Menos de veinte buitres en Mallorca”. Avui, més de 300 exemplars de l’espècie volen sobre l’illa. Quanta bona feina i esforç de tantíssima gent!
Sembla que tornen temps difícils. Però, tenim perspectiva. Titular a la premsa local, 29/10/1974: “Los dados están echados. Sa Dragonera será urbanizada.” I doncs, no. A Formentera, Eivissa, Menorca i Mallorca, el GOB ha influït decisivament en la política. Hem mobilitzat la gent sensible, i hem sabut i hem de saber aprofitar la confluència d’objectius amb altres grups o entitats d’estratègia diversa: Terra i Llibertat, Talaiot Corcat, WWF, RSPB, Greenpeace, Terraferida, la Fundació Marilles, algunes empreses, l’Administració…
Treballam per les espècies, espais naturals i cicles ecològics. Compartim un món únic, que volem sostenible i just. L’experiència -Es Grao, salines pitiüses, Cabrera, la LEN, la Llei de benestar per a les generacions presents i futures…- mostra que aconseguir aquestes fites no és fàcil ni immediat. El filòsof Byung Chul Han senyala que el compromís demana temps.
Un dels nostres fundadors ha escrit: “la força que ha d’impulsar la Conservació és una combinació de decisions intel.ligents des de la informació disponible, de sensibilitat, que podem cultivar compartint experiències, i de l’astorament davant la bellesa de la Vida, les seves manifestacions i processos”. És allò tan franciscà de Germà Sol, Germana Aigua, Germà Vent, Germà Llop…
No ens decantem, doncs, de la Naturalesa ni de la fascinació que ens causa. Acceptem la complexa relació que els humans hi mantenim. Mary Oliver: “El pi, el lleopard, el riu i nosaltres estam en perill tots junts o ens adreçam tots junts cap a un món sostenible. Som el destí dels altres”. Jane Goodall ens interpel.la: “Tenim l’opció d’usar el regal de la nostra vida per fer del món un lloc millor, o de no molestar-nos”.
Hem triat decréixer, afrontar la crisi climàtica, exigir una transició energètica equitativa, tractar de desurbanitzar idees i conductes. Ens sentim responsables entre generacions. Volem preservar les meravelles de la Naturalesa.
No basta vessar dades i planys a les xarxes: el broll continu d’informació desmotiva. Hom ja parla d’una hipercomunicació anestèsica, que dispersa la comunitat. En xarxes, la disputa agressiva amb l’interlocutor és inevitable: no el tenim davant. Però, si els dos contemplam junts un voltor negre lliure, l’experiència ens apropa.
Jane Goodall: “El canvi esdevé escoltant i després iniciant un diàleg amb les persones que fan alguna cosa que tu creus que no és correcta”. Si escoltam, aprendrem. Si ens escolten, potser ens comprendran.
Alerta mosques, però! Pel bram sentit aquests dies, potser qualque individu frenètic, llei mordassa en mà i els qualificatius “turismefòbic” i “ecoterrorista” a la boca i als atestats policials, voldrà que callem. Ens pot passar el que patí en Llonovoy una vegada: “en lloc d’escoltar-me / em van escortar… / Em van escortar fins a la comissaria!”.
Gràcies, llarga vida, i bona sort!

No és la primera vegada que trobam un pollet en el carrer, perdut, fet a mitges encara, ran de la calçada per on passen tota casta de vehicles. En la voravia hi pot passar gent, i cans, i moixos… Tot i que els ornitòlegs consideren que cal deixar-los fer, aquests pollets que han saltat prematurament del niu (entre d’altres coses, perquè els pares poden ser a prop), a nosaltres sempre ens fa passar pena el seu més que previsible final. Esperem que la Naturalesa ens disculpi, i que el desenvolupament del pollet sigui favorable. De moment, na Xon està aconseguint que el pollet campi bé pel menjador de ca-nostra, i accepti el menjar que li dóna. Té una talàia en un ram de flors artificials. Hi passa hores encastellat. Fa una volta, xalest aparentment, i s’hi torna a parar… Observa? Nom Linus. El trobàrem, crec, diumenge… És un verderol. I va molt bé.

PS: Avui, diumenge, dia 6, l’hem deixat al COFIB. Segur que el suraran completament. Gràcies!

Adia Edicions (l’editorial de Calonge, Santanyí) que lidera amb gran eficàcia i coratge en Pau Vadell) ja anuncia per les xarxes socials les novetats de setembre, entre les quals s’hi compta aquest meu nou poemari (o el que sigui). Es titula Aquí diu vent. Crec que m’arrisc, amb aquesta publicació: és un recull de pensaments (imaginau-vos!), proses poètiques, qui sap si qualque aforisme, anotacions de dietari, frases nascudes de l’espontaneïtat i de la llibertat, pinzellades d’un retrat meu no acabat encara… O potser tot és expressió fragmentària de vanitats personals. En qualsevol cas, pel setembre ja es podrà llegir. M’agradaria que qualcú pogués i volgués fer-ho. M’il.lusiona poder tenir un lloc en la producció d’Adia, sobretot en la col.lecció Ossos de Sol. Vull agrair-ho publicament.