Ara que els conservadors espanyols se n’adonen -a la fi!- de què potser els vots de VOX els fan alguna nosa per allò que signifiquen o palesen (feixisme, franquisme, intolerància, masclisme, etc.), alguns dels seus opinadors comencen a menystenir-los o a enriure-se’n (un poc només, no fos cosa que els hagin de menester una altra vegada). I fins i tot comencen a dir que tal vegada es podria negociar amb el diabòlic Puigdemont a Waterloo sempre, això sí “en el seno de la Constitución“. Mira per on! Ja ho sabem que Puigdemont és un neoliberal… En cap cas, però, no veig que els conservadors tornin enrera els seus pactes per a mi vergonyants: un pacte és un pacte…, diuen, si el fan ells. I no fan refús públic dels vots de VOX, que necessiten sí o sí, i que tanmateix provénen de la seva pròpia matriu franquista i espanyola, de supremacisme castellà. Llegesc -avui amb cita d’Unamuno contra els bascos, què rar!, i amb els comodins Kant, Nietzsche i Arendt p’enmig- un dels opinadors. No em sorprén la diferència descriptiva que fa entre el partit de l’extrema dreta espanyola i els partits nacionalistes no espanyols, vull dir catalans, bascos, gallecs… Diu, l’opinador: “Vox, el partido más estrafalario de la hermandad ultraderechista europea, salvaguarda de aquella infausta «reserva espiritual de Occidente» e inflamado de un imperialismo espadachín de opereta. Más que miedo, da risa…»“. És cert, i ja era hora, que també afegeix: “Es evidente que un partido con esas credenciales se sitúa no sólo fuera de la legalidad sino también de la mínima salud mental exigible…“. Ha tardat. Dels altres nacionalistes diu: “Esta vez, Sánchez no sólo necesita el concurso de las izquierdas nacionalistas –abertzales podrían llamarse ya todas– sino también el apoyo de los señores del PNV, esos españolazos tan de pura cepa y sangre incontaminada que solo quieren la hispanidad para ellos solitos –ya decía Unamuno que ser vasco es ser dos veces español–, e incluso, ahora que el recuento del sufragio extranjero ha puesto las cosas más difíciles, algún voto afirmativo del partido de Puigdemont, el autoproclamado, no lo olvidemos, presidente de la República Catalana en el exilio.” Com escriu ell mateix, encara hi ha más brou: “El segundo partido de la futura coalición, Sumar, dirigido por Yolanda Díaz, reúne a una variopinta familia de esencialismos regionales, entre ellos Batzarre-Asamblea de Izquierdas –en su día muy afín a Herri Batasuna–, la Chunta Aragonesista, Iniciativa del Poble Valencià, Més per Mallorca, Més per Menorca –y no es coña–, Iniciativa del Pueblo Andaluz, Izquierda Asturiana e incluso el Partido Drago Canarias, una agrupación cuya ideología se basa, al parecer, «en la obediencia canaria», sea eso lo que pueda ser. ¿De verdad hay alguien, con una mínima decencia política, que pueda votar a semejante cocido de identidades y creerse todavía de izquierdas?“. Bona andanada! Però, encara hi ha més: “El ominoso «bloque involucionista» ha sido frenado, sí, pero con otro bloque igualmente retrógrado y destituyente de probada toxicidad…“. Quines coses hem de veure! La toxicitat és en els nacionalismes esquerrans, no espanyols, retrògrads i destituents. El nacionalisme espanyol és o de per riure -estrafolari, d’opereta- o constitucionalista, clar, el bo de veres! Naturalment no falta l’esment a l’extrema dreta catalana instal.lada al consistori de Ripoll, de vergonya també, qui ho dubta! L’opinador, aquí, habilíssim, passa l’anècdota a categoria, sense dir res de l’extrema dreta nacionalista espanyola castellanista que s’ha instal.lat i per quatre anys, via pacte amb el PP, no ho oblidem, al Parlament Balear, per exemple, o a tantes altres institucions de les regions de l’España Constitucional. Ja ho sabem, idò: votar a VOX o acceptar els seus vots ha estat o és necessari, bo, tolerable o de per riure; votar als “altres” és indecent. I així anam. Què haurà votat, l’opinador, el passat 23J? O haurà preservat la seva decència no exercint el seu dret a votar? Sincerament, estimats, m’importa un rave.
PS: Del gran i apassionat Unamuno se’n poden fer infinites lectures, intel.lectualment oposades o políticament partidistes. És la grandesa del geni. Així, podeu comparar, per exemple, el que diu Deia amb allò que diu La Razón… Trobareu molts d’articles de caràcter acadèmic sobre les preocupacions identitàries d’Unamuno, com per exemple aquest: Unamuno y el euskera. Aproximación a las raíces de una relación conflictiva, de Miguel Ángel Rivero Gómez, de la Universitat de Sevilla, disponible a la xarxa. La meva impressió és que d’Unamuno, com de Josep Pla, hom en fa l’ús que en vol, citant frases tòpiques, segurament tretes del context de l’obra completa (massa interessadament ignorada) i de la vida, tan contradictòria, de dos personatges mals d’encasellar.
PS 2: A mi, més que rialles, l’extrema dreta de VOX (i la resta de l’espanyolitat patriòtica que segurament s’hi afegiria per poc que pogués) em fa por. Molta. Vegeu el titular d’aquesta informació, per exemple. L’article encara no és obert.
