Miquel Rayó

Vaig deixar el Camí de Llevant a Santiago ( a Sant Jaume de Compostel.la) a finals de novembre de 2022. Vaig arribar fins a Toledo des d’Albacete, sol. L’havia hagut d’interrompre a Albacete en la primavera anterior per mor del COVID. Des de llavors, diferents assumptes i ocupacions m’han tengut, diguem-ne, immobilitzat; entre ells, les operacions de cataractes a ambdós ulls i una intervenció cirúrgica per corregir una trencadura inguinal que entre l’abans i el després m’exigia assossec en l’exercici físic. Un cop superat tot això -aparentment- intentaré caminar el tram d’aquest Camino que va des de Toledo fins a Zamora en properes setmanes. No negaré una certa inquietud. Tanmateix, he de reconèixer que sóc dos anys més gran, i que de cada vegada les motxilles pesen més. Ho intentaré. Hi aniré en aquesta ocasió acompanyat d’un boníssim amic. I vull pensar que els podrem satisfer els nostres modestos objectius i gaudir de la nostra modestíssima caminada. El trajecte abasta uns 325 kilòmetres aproximadament. Quan acabem dependrà de quan comencem i de com estirem o arronsem les etapes. El camí és planer i els paisatges amples. Ens hem proposat de no fer, al principi, massa kilòmetres d’una tirada. Veurem com evoluciona la nostra disposició i el nostre ànim. Mantenir un promig de 25 km per jornada ens sembla prou bé. Si cal, però, rebaixar aquest nombre, el rebaixarem. I si un dia gosam de fer-ne més, els farem. Adaptar els objectius a les possibilitats reals és el més prudent. Qualcú somriurà amb la lectura de tantes precaucions. El que nosaltres volem és somriure en la nostra arribada a l’alberg de peregrins de Zamora, on, per cert, jo ja hi he romàs fa també molts d’anys. I és que el temps és implacable. Tenc el material a punt; i pesat. Les ganes a punt. La il.lusió a punt. Cal esperar encara unes setmanes. Tenc la confiança, a més, que ens farà bon temps. S’acosta el moment de la partida, doncs. Palma-Madrid, avió. Madrid-Toledo, tren. Toledo-Zamora, a peu.

Menys és més? Tant de bo que pogués aconseguir ser sempre tan simple! Ahir vaig fer dues aquarel.les. Una ha anat directament a la paperera. En canvi, aquesta, on hi ha una mínima expressió de colors i de traços, m’agrada. Com aconseguir sempre tanta simplicitat? Dimensió: 36×51 cm, en paper Arches de gra fi i de 300 grams.

He escrit, doncs, i ara pint i escric encara per evadir-me? També ho faig quan vaig pels camins amb la motxilla a l’esquena? Quan llegesc? D’ahir, aquesta altra raresa. Un estudi d’efectes. Potser exagerats, els efectes. Com es fa per printar amb senzillesa?

Una més. El dia a dia del mal en un estat criminal. Com és possible?

M’han remès aquesta informació, prou completa i generosa, publicada en un mitjà digital sobre la novetat que presentàrem, divendres passat a la llibreria Embat. Adjunt dues fotografies de l’acte. Gràcies a tothom.

Ahir vaig fer aquesta raresa. Ho dic pels colors, i per les cases que hi perfil (malament, com sempre). El paper és Arches de 300 grams i gra gros, i les dimensions 26×36 cm, aproximadament.

Un altre fragment de bosc i un paisatge… rar. Són proves sempre. Paper Arches de 300 grams. Gra gros i gra fi respectivament. El primer és de dimensions petites. L’altre és de 36×51 cm.

Vaig provar de pintar fa uns dies un bosc. El resultat va ser patètic, en general. Pastós, obscur, confús. N’he salvat, però, aquest fragment. El paper és Arches, de gra gros, de 300 grams. Deu tenir uns 12×25 cm. Aquí el deix.

Aquest paisatge pintat ahir m’agrada particularment. Trob que hi ha a la fi alguns ateviments en detalls, colors i traços, gestos., Veurem si puc assimilar-ne l’interès i ampliar-ne el repertori. El paper és Arches de gra fi, de 300 grams, i de 36×51. Potser me vagin millor els formats grans, amples?

Ha mort Hugo Sócrate. L’he conegut de rampellada. Tocava de vegades amb en Víctor Uris. Se’n va tanta de gent! Tenia només 62 anys. De n’Hugo no en parlaré molt, perquè era una coneixença molt circumstancial. Però recordaré sempre una versió seva de Roberta, escarrufadora. La que penj aquí no té l’empremta de n’Hugo Sócrate. Però, també m’agrada molt. Va ser, aquella que record, en una nit de vetlla de festa grossa a Palma. Potser per sant Sebastià. Potser per sant Antoni. Érem en un concert d’en Víctor i el seu grup a un bar de la plaça de s’Excorxador. Quin concert! Dels millors que els he sentit, a aquests dos i als seus acompanyants. I record també un concert de n’Hugo com a lider d’un petit grup al Barcelona, al carrer dels Apuntadors (prop d’on jo vaig néixer, per cert: a l’enfront de la casa on jo vaig néixer en veritat). Ell cantà i tocà una peça a l’harmònica -perquè era un músic polivalent: percusionista, sí, i guitarrista i harmonicista- que em va deixar astorat per la potència amb què bufà l’harmònica. “Amb quina clau?”, li vaig demanar. I em mostrà l’hamònica que havia usat. Era en F, que jo ni puc bufar: “Hay que tener buenos pulmones!“, em va dir, conscient del que havia aconseguit. Somreia amb malícia quan m’ho va dir. A ca nostra tenc discos d’en Víctor on n’Hugo hi col.laborà. Sobretot Boogie Thing, un dels millors (per al meu gust) de tota aquesta tropa: Toni Reynés, Balta Bordoy, Pep Lluís García… I clar: Hugo Sócrate! Nota: he robat la fotografia de n’Hugo Sócrate amb en Víctor Uris publicada a la necrològica de l’Última hora.