Miquel Rayó

La ressenya d’avui al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, i en primera plana. Disculpau els retalls de la còpia, que no sé fer millor:

Com aquest…

La novetat és que a la fi veig publicat aquest meu nou conte breu per a infants jovenets, magníficament il.lustrat pel conegudíssim dibuixant i creador Pere Joan: El niño Polifemo. La decepció és atribuïble a vàries causes sobre les quals no sé fins a quin punt en tenim, els dos autors, la nostra part de responsabilitat. En principi m’hem hagut de fer la versió en castellà, cosa que no ens sap gens de greu (que ningú no en tregui falses i interessades conclusions). El que ens sap greu és que durant els darrers anys cap editorial ha volgut publicar l’original en català. És un producte tan dolent, El nin Polifem? El món editorial és complicat. Gairebé indesxifrable, singular. Contribueix a la decepció el format de la present edició d’Imagine Content. La paginació. Els fulls en negre que obren i tanquen el volum (v0lumet) del llibre. Hi són només per fer cos? En aquest cas, l’editor (on són els bons editors?) ens hauria d’haver comunicat la necessitat de fer més il.lustracions, de redistribuir els textos, etcètera. Ho hauríem fet amb molt de gust… Per si fos poc, la impressió de les imatges no ens sembla precisa; sembla que hom ha usat un document base amb baixa resolució. I a més, la dimensió de les lletres no és la més apta per als infants possibles lectors de la història… No hi ha el nom dels autors en la portada on, sense fer-hi realment cap falta, no hi farien nosa… En fi! Tot i això, benvingut sigui aquest El niño Polifemo, que afegesc a la relació de textos meus publicats. Aprenem dels errors. Espero que així sigui.

Ha arribat l’hivern a la fi? Amb blaus i grisos pot semblar que sí, en aquesta marina francament hivernal:

Les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales (La cara fosca de les lletres) són un document extraordinari del període comprès entre 1936 i 1940, és a dir del temps que durà la Guerra Civil espanyola, tot i que aquest nom no és agradable de dir, i és discutible, terrible. Sobretot, perquè de vegades sembla que encara no ha acabat: els guanyadors (colpistes, franquistes) no cedeixen i ens imposen la idea de l’Espanya única (i miserable, ignorant, antiga, de toreros, cupletistes i guàrdies civils, reis, bisbes i jutges que creuen ser els salvadors de la Pàtria: deixem-ho estar). La lectura d’aquestes cartes, incloses les que Sales envià també a la musa dels dos, Mercè, són molt potents. Catalanistes, també. Jo penso que foren escrites des de la il.lusió per trobar un país català impossible, des del somni, des dels pensaments de l’élite burgesa catalana… Què actuals, doncs! Sales odia els anarquistes i els comunistes (i sembla que ell no n’havia estat adversari inicialment, almenys dels comunistes). I menysprea el que és espanyol… Cal llegir-les! Salvador Dalí era un geni. O un foll? O un foll genial? Un embaucador? Llegir-lo és assegurar-se frases demolidores: Los cornudos del viejo arte moderno (Tusquets), és el llibre seu que he trobat darrerament. Continuo amb la meva intenció de saber com escrivia Jane Austen, i certament és un plaer fer aquesta exploració lectora. Ara toca Orgull i prejudici, en l’edició castellana d’Edimat Libros. No cal dir que trobada a la llibreria de llibres de segona mà de prop de ca-nostra.  Com les obres anteriors o com Las bodas de Cadmo y Harmonia, de Roberto Calasso (Anagrama), una mirada personalíssima i cultíssima dels mites grecs clàssics, que tenia moltes de ganes de trobar. També hi he pogut comprar L’arrel i l’escorça, una biografia de Miquel Martí i Pol, d’Ignasi Pujades (Proa), que em sembla de gran interès per a mi, que estimo el poeta.  L’única novetat autèntica d’aquesta entrada és La buscadora de setas, de Long Litt Woon (Maeva), que recull l’experiència d’una cercadora de bolets singular, una bella història, curiosa. Els bolets ajuden a comprendre i suportar el dol. I mentrestant, aquarel.les, com aquesta:

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Aquest (aquarel.la, 20 x 20, paper de 300 gr, Michel, econòmic):

Simplement:

Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, uns apunts per convidar a llegir uns àlbums preciosos:

Encara sento el moviment del vaixell sobre la mar. Hem romàs una nit a Cabrera, la de diumenge passat, a bord d’un veler de setze metres, de lloguer és clar. Hi anàrem des de Sa Ràpita. En el canal hi va haver a l’anada moviment de veres. La tornada des de Cabrera al Club Nàutic de S’Arenal va ser més còmoda. Per sort, el mareig (habitual en jo) ha estat suportable, i ens ho hem passat molt bé. Al petit port del parc nacional ens advertiren que s’apropava una maltempsada, i que convenia partir a l’endemà. Només hi havia tres vaixells amarrats a les boies. Passàrem la nit, plàcida, a recer. Una nit amb el cel atapeït d’estels, preciosa. Així que no hi poguérem fer una segona nit. Caminàrem un poc, fins a la platja i fins a dalt del cimerol del castell (72 metres sobre el nivell del mar, crec). Vaig fer uns dibuixos. Hi havia tords i coa-roges. Gavines i gavines de bec vermell, poca cosa. Pocs virots. Qualque corb marí. Massa vent. El patró, magnífic i divertit, és en Juanjo Riera. En la fotografia, amb ell i na Xon, podeu veure en Xavier Pastor, un els artífexs de la conservació del petit arxipèlag cabrerenc. Els altres tripulants: Marisa, Facu, Toni, Alejandra, Maribel, Salva, Imma. En efecte, quan ja érem a port, va ploure. El pronòstic del Canal 16 també ens ho havia dit. Venia borrasca amb vent fort del sud-oest. La prudència comanda.