Miquel Rayó

Avui he fet aquestes dues marines (?) en paper Saunders Waterford de 300 grams, gra fi, 31×41 cm.

Fa uns dies que he pogut satisfer una vella il.lusió meva. I pagar alhora un deute moral meu relacionat amb aquella il.lusió. Prec a partir d’aquí moderació i comprensió en els vostres somriures, que sé inevitables. Vull fer amb aquesta entrada un homenatge a l’escriptor Emilio Salgari (1862-1911), i expressar-li tot el meu agraïment. També ell, i no només Jules Verne –potser el seu model, com Cooper o Mayne Reid-, em va fer lector, i lector apassionat. Si voleu saber alguna cosa més de Salgari i del que explic avui les podeu trobar aquí i aquí, per exemple. No ens entretenguem. Anem per feines. Fa uns dies he rebut per missatgeria un volum de ROH Press que conté tres obres del modest, sí, modest autor italià la vida del qual, no gens fàcil, podeu entreveure en l’assaig d’Ernesto Ferrero, El último viaje del capitán Salgari (Ático de los libros). El volum es titula Sandokán. Revuelta en Assam, i conté tres novel.les que formen el darrer cicle de les aventures dels temibles pirates orientals, els Tigres de Mompracem. És el cicle de les peripècies de Yañez i Surama al regne d’Assam (Índia) amb els seus amics Sandokan, Tremal-Naik i Kammamuri. Les novel.les tenen per títol: El falso brahman, La caída de un imperio i El desquite de Yáñez. He començat la lectura de la primera: no havia pogut fer-la mai. No tenia, a la biblioteca de casa, aquests titols. Pag el deute, doncs. I recuper la il.lusió. Tenia, sí, tots els altres llibres de la trepidant saga dels pirates de la Malàisia que Salgari va crear segurament enfebreït per l’ambició literària i pel deliri aventuresc. Beneït Salgari! Infinites gràcies per les teves creacions! Veureu en la fotografia tots els títols de la saga, i alguns altres títols els quals no me n’he volgut desprendre mai. Hi són en diferents edicions. Los misterios de la India, de l’editorial Ramón Sopena, el vaig comprar en una caseta del Ram de Palma, en la Rambla. Els d’Ediciones El rinoceronte, a la llibreria Jovellanos de Ciutat. Els de Molino, amb colors, en la llibrería de vell que hi havia al carrer dels Oms. Els dos de Nauta els vaig trobar fa pocs mesos a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre. En el futur, al costat d’aquests llibres hi haurà el que vos dic de ROH Press. La saga de Sandokán hi és tota, doncs. Torn a llegir Salgari. I si en qualque moment el llibre nou, el text –tan desmodat!- em cau de les mans, jur que el llegiré amb més devoció fins el darrer mot.
Tot el que coment ara forma part d’una història lectora, la meva. No faig crítica literària. Vull lloar Emilio Salgari, el seu treball, la seva creativitat. En un treball meu inèdit, he escrit des de la inspiració dels seus llibres:

… i nàufrag cent vegades en arxipèlags de mentida,
encara tenc als setanta anys el cap enterbolit
amb ones, jungles, trons i llamps, orangutans
i abordatges amb sabres i punyals untats amb saba
de qualque rara casta d’herbes verinoses.

I així és. I per això ho escric. Compraré l’altra famosa saga de Salgari, que no he llegit sencera mai, la que protagonitzen els pirates del Carib, el primer dels quals és El corsari Negre. Ho jur també.

• Ho dic des del principi: pens que seria un acte de dignitat i de franquesa que l’Estat espanyol demanàs disculpes per les accions desenvolupades arreu després del que pomposament es nomena amb eufemismes com el del Descubrimiento. La trobada amb Amèrica va significar expoliació de recursos i eliminació completa o aculturació total de les cultures que hi vivien. L’Espanya d’aleshores, i Portugal, Anglaterra, França, els Països Baixos, i tants d’altres per tot el món en aquell temps i després (pensem en Bèlgica i el Congo, en Rússia, en Xina…). No és fàcil demanar perdó. Però, es pot fer amb voluntat i sense haver d’humiliar-se. Es pot fer i s’hauria de fer perquè d’una vegada l’Estat espanyol tancaria noblement aquest assumpte. Una resposta educada i cordialment sincera a l’ex–president López Obrador hagués estat, al seu moment, un acte de germanor i de respecte, i d’afecte. Qualcú, però, li demanà amb prepotència i menyspreu per l’origen dels seus llinatges: López, Obrador…, que evidentment no són maies ni asteques ni tolteques… Però, ai!, el gran problema d’Espanya és -ho deia fa poques setmanes un articulista- l’”españolidad“. Afegesc que l’altre gran problema espanyol és Madrid, la Cort, allò de “España dentro de España“. Si no deixam tot això enrera no avançarem mai. És curiós veure com ni els pensadors suposadament a bastament informats saben sortir d’aquest embolic. És el cas d’aquest opinador del Diario de Mallorca. En aquest fragment se li veu tot d’una el llautó. L’articulista vol curar-se en salut i afirma encertadament que “no se puede juzgar el pasado con criterios y moralidad del presente“, per immediatament caure en la contradicció i mostrar l’”españolidad” irrenunciable del seu discurs i del seu tarannà, el menyspreu a tot el que no sigui espanyol, el supremacisme europeu i occidental, el rastre del colonialisme enyorat: “Cortés se encontró con un pueblo… que vivía en la Edad de Piedra (no conocía ni la rueda ni el bronce) y que tenía subyugados a sus vecinos…“.  És a dir: jutja amb criteris del (seu) present el passat. Com si l’Espanya d’aleshores no hagués expulsat moros i jueus, per exemple (i confiscat els bens d’aquesta gent). I no se n’adona? I mira per on!, la Conquista esdevé una “auténtica guerra de liberación indigena“. Llavors entima el menyspreu: els mexicans són un desastre gestor (des què s’independitzaren?), els “conquistadores… les metieron en la modernidad“, i la culpa és de “los abuelos de los mexicanos actuales y no los míos, que nunca fueron por aquellas tierras“… I així. Falten, segurament perquè l’articulista no tenia més espai, les repetides referències a la religió catòlica i a la “lengua“… En fi: el de sempre. Jo sí deman perdó. Perquè a mi, l’Estat espanyol em tracta gairebé igual. Des de la perspectiva de la colonització, de l’expoli de recursos, de l’aculturació: “¿Qué dice tu carnet de identidad?“, demanen els espanyols massa sovint… Ai, l’”españolidad“!

PS: L’article del qual n’he reproduit un fragment a dalt és de dia 29 de setembre. Avui, el mateix diari en publica un altre on s’exposen dos arguments de l’españolidad ofesa que falten en l’anterior i que són repetits un pic i un altre, no gens originals: la pregunta de fins quan hem de retrocedir en el temps per demanar perdó (o perquè ens el demanin) i especialment insistint en si hem de demanar perdó a l’Imperi Romà (!), i l’al.lusió, que no falti, a l’obra de Bartolomé de las Casas… En fi!

Hauria d’afegir, en aquest web, una pàgina pròpia per a les aquarel.les. Perquè ocupen molt d’espai, i perquè potser distreuen del que jo voldria que fos la pàgina: un lloc on es parli de llibres -llegits o escrits-, i un lloc on pugui saber-se (si interessa) quines activitats faig de caràcter cultural. Però, ja ho farem, això d’afegir una nova pàgina. Ara em fa peresa. De moment, penj l’aquarel.la que vaig fer ahir. A mi no m’agrada. Però, curiosament, agrada molta altra gent. I per què no m’agrada a mi? Perquè no aconseguesc la simplicitat que voldria. Perquè sempre me surten brutes i excessives, les aquarel.les d’aquesta mena. Perquè fan evident que no sé dibuixar ni mesclar bé els colors ni compondre l’escena (aquesta ve d’una fotografia nostra). Perquè hi massa “coses”. Deixem-ho estar. Aquí tenim unes barques al Cantàbric pintades a l’estudi en paper Saunders Waterford, de 300 grams, de gra fi, de 28×38 cm., aproximadament.

En vaig fer tres: dues notes ràpides per aprofitar fragments de papers usats, i una prova amb un llaüt que vaig trobar en una fotografia per la xarxa (gràcies a l’autor per la inspiració). M’agrada més fer paisatges generals (taques amb sentit) que fer formes o línies o paisatges que obliguen a la concreció. El dibuix és el meu gran dèficit. Per al llaüt, el paper és Saunders Waterford, nou, de gra fi, 31×41 cm.. Les notes són sobre Arches i Saunders.

Voldria tornar a exposar les lectures que faig o que tenc pendents (infinites, i per tant impossible). Ho feia abans, i ho intentaré fer a partir d’ara una altra vegada, perquè m’agrada confiar en que aquestes entrades poden orientar la lectura de qualcú. Si més no, de qualcú que tengui gustos lectors com els meus. Comencem, doncs, les recomanacions d’avui. Des de fa mesos intent completar la meva lectura de la saga creada per Frank Herbert sobre el planeta Duna, en aquest cas Dios Emperador de Dune, en una edició de butxaca (Ultramar) que vaig trobar a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre, que és una vertadera mina. La novel.la que dic és la quarta de les que completen la sèrie escrita inicialment pel propi Herbert. Naturalment, no llegiré les seqüeles, almenys de moment. la saga és certament única i ambiciosa: una obra mestra de la ciència-ficció. Un bon amic em regalà l’assaig Nexus de l’historiador Yuval Noah Arari (Debate), que ha de ser molt interessant, i un altre bon amic em regalà una curiositat: Algues (proses salobres), d’Hipòlit Nadal i Mallol (editorial gent i terra), uns textos evocadors d’El Port de la Selva, on l’autor va nèixer l’any 1891. Ell és un personatge. De les illes Azores i de Madeira parlà Raul Brandaô en Las islas desconocidas (Ediciones del Viento), també trobat de segona mà. Potser serà una re-lectura. No em sabrà greu fer-la, si és així. La literatura de viatges i de navegacions sempre m’ha agradat. Amb aquestes quatre ja n’hi ha per avui. Seguirem.

Un cap de setmana aprofitat. El dematí del dissabte, vaig satisfer la meva participació al programa Literanit 2024, promogut per la Fundació Francesc de Borja Moll. Hi vaig fer la xerrada “De la Serra de Tramuntana al Perú”, que vaig brufar amb fragments de lectures de llibres meus (Memòria de camins, Aquí diu vent, Les verges del sol), de llibres d’altri (d’Anne Carson a Marco Polo, de Rebecca Solnit a Juan Pérez Zúñiga o Álvaro Cunqueiro), i també dels meus quaderns d’apunts de les excursions i dels viatges. La llibreria Drac Màgic de Ciutat ens acollí. Gràcies als assistents i als amfitrions, i sobretot als programadors, per tenir-me en compte! Horabaixa, vaig fer dues aquarel.les per aprofitar papers ja utilitzats. Dos paisatges. Simples, improvisats. Diumenge, ahir, férem una caminada fins a les Ermites Velles de Valldemossa. I horabaixa vaig fer una aquarel.la que va acabar esqueixada i a la paperera.

Bona pregunta, i de resposta impossible. Com ho avaluaríem, això? Qui ho faria? Cadascú fa, de cada llibre i en cada moment de la lectura, l’avaluació pròpia. I aquesta depèn d’una diversa i nombrosa confluència de condicions objectives i subjectives. Deixem-ho estar, doncs. Quedi la questió oberta. Vet aquí la ressenya que surt avui al suplement Bellver en Abril, del Diario de Mallorca. Agraesc que el coordinador del suplement, en Pere Estelrich, hagi tengut l’amabilitat de publicar-la. I agraesc als dimonions de la impremta que no hagin fet descomparèixer el signe d’interrogació del títol proposat. Per a mi, aquest signe és la clau de la resssenya.

Entre lectures, pint aquarel.les. Ahir vaig fer aquests dos paisatges. Un de, diguem-ne, interpretació formal (en paper Arches), i l’altre, diguem-ne, improvisat (en paper Saunders Waterford). Encara afegiré qualque detall en el segon. Cal unir les capes amb algun element cosidor. Ho aconsellen els mestres. Les mesures són idèntiques: 31×41 cm.

M’ha agradat, i m’ha interessat, l’entrevista que publica avui el digital vilaweb, l’entrevista a n’Antònia Vicens, autora que he descobert o que he apreciat millor des dels seus poemaris. No sé si llegiré la seva novel.la nova; segurament sí. Però, esperaré amb inquietud lectora el poemari que promet per a l’any que ve. Vet aquí una dona literària. A la fi. Després de tants d’anys i de tants de fulls escrits i de tants de papers publicats. Al seu moment m’agradà molt un llibre que va fer a mitges amb en Josep Maria Llompart. Es titulava Vocabulari privat. Els dos contaven records -si el meu no va equivocat- i impressions de la seva infantesa, del seu viure juvenil, a Santanyí, l’una, i a Ciutat, l’altre: dos mons oposats i confluents només en la literatura. Vicens deixarà rastre en la terra rogenca i eixuta que alhora estima i odia. Deixarà estela en les ones blauverdes que ha mirat amb encant i potser amb recança. Cal desxifrar-la, la literatura d’Antònia Vicens, abans que l’estela es fongui fns a l’oblit en la immensitat marina. M’ha agradat l’entrevista que li ha fet n’Esperança Camps Barber.