Ara que se n’adonen de què potser els fan nosa…

Ara que els conservadors espanyols se n’adonen -a la fi!- de què potser els vots de VOX els fan alguna nosa per allò que signifiquen o palesen (feixisme, franquisme, intolerància, masclisme, etc.), alguns dels seus opinadors comencen a menystenir-los o a enriure-se’n (un poc només, no fos cosa que els hagin de menester una altra vegada). I fins i tot comencen a dir que tal vegada es podria negociar amb el diabòlic Puigdemont a Waterloo sempre, això sí “en el seno de la Constitución“. Mira per on! Ja ho sabem que Puigdemont és un neoliberal… En cap cas, però, no veig que els conservadors tornin enrera els seus pactes per a mi vergonyants: un pacte és un pacte…, diuen, si el fan ells. I no fan refús públic dels vots de VOX, que necessiten sí o sí, i que tanmateix provénen de la seva pròpia matriu franquista i espanyola, de supremacisme castellà. Llegesc -avui amb cita d’Unamuno contra els bascos, què rar!, i amb els comodins Kant, Nietzsche i Arendt p’enmig- un dels opinadors. No em sorprén la diferència descriptiva que fa entre el partit de l’extrema dreta espanyola i els partits nacionalistes no espanyols, vull dir catalans, bascos, gallecs… Diu, l’opinador: “Vox, el partido más estrafalario de la hermandad ultraderechista europea, salvaguarda de aquella infausta «reserva espiritual de Occidente» e inflamado de un imperialismo espadachín de opereta. Más que miedo, da risa…»“. És cert, i ja era hora, que també afegeix: “Es evidente que un partido con esas credenciales se sitúa no sólo fuera de la legalidad sino también de la mínima salud mental exigible…“. Ha tardat. Dels altres nacionalistes diu: “Esta vez, Sánchez no sólo necesita el concurso de las izquierdas nacionalistas –abertzales podrían llamarse ya todas– sino también el apoyo de los señores del PNV, esos españolazos tan de pura cepa y sangre incontaminada que solo quieren la hispanidad para ellos solitos –ya decía Unamuno que ser vasco es ser dos veces español–, e incluso, ahora que el recuento del sufragio extranjero ha puesto las cosas más difíciles, algún voto afirmativo del partido de Puigdemont, el autoproclamado, no lo olvidemos, presidente de la República Catalana en el exilio.” Com escriu ell mateix, encara hi ha más brou: “El segundo partido de la futura coalición, Sumar, dirigido por Yolanda Díaz, reúne a una variopinta familia de esencialismos regionales, entre ellos Batzarre-Asamblea de Izquierdas –en su día muy afín a Herri Batasuna–, la Chunta Aragonesista, Iniciativa del Poble Valencià, Més per Mallorca, Més per Menorca –y no es coña–, Iniciativa del Pueblo Andaluz, Izquierda Asturiana e incluso el Partido Drago Canarias, una agrupación cuya ideología se basa, al parecer, «en la obediencia canaria», sea eso lo que pueda ser. ¿De verdad hay alguien, con una mínima decencia política, que pueda votar a semejante cocido de identidades y creerse todavía de izquierdas?“. Bona andanada! Però, encara hi ha més: “El ominoso «bloque involucionista» ha sido frenado, sí, pero con otro bloque igualmente retrógrado y destituyente de probada toxicidad…“. Quines coses hem de veure! La toxicitat és en els nacionalismes esquerrans, no espanyols, retrògrads i destituents. El nacionalisme espanyol és o de per riure -estrafolari, d’opereta- o constitucionalista, clar, el bo de veres! Naturalment no falta l’esment a l’extrema dreta catalana instal.lada al consistori de Ripoll, de vergonya també, qui ho dubta! L’opinador, aquí, habilíssim, passa l’anècdota a categoria, sense dir res de l’extrema dreta nacionalista espanyola castellanista que s’ha instal.lat i per quatre anys, via pacte amb el PP, no ho oblidem, al Parlament Balear, per exemple, o a tantes altres institucions de les regions de l’España Constitucional. Ja ho sabem, idò: votar a VOX o acceptar els seus vots ha estat o és necessari, bo, tolerable o de per riure; votar als “altres” és indecent. I així anam. Què haurà votat, l’opinador, el passat 23J? O haurà preservat la seva decència no exercint el seu dret a votar? Sincerament, estimats, m’importa un rave.

PS: Del gran i apassionat Unamuno se’n poden fer infinites lectures, intel.lectualment oposades o políticament partidistes. És la grandesa del geni. Així, podeu comparar, per exemple, el que diu Deia amb allò que diu La Razón… Trobareu molts d’articles de caràcter acadèmic sobre les preocupacions identitàries d’Unamuno, com per exemple aquest: Unamuno y el euskera. Aproximación  a las raíces de una relación conflictiva, de Miguel Ángel Rivero Gómez, de la Universitat de Sevilla, disponible a la xarxa. La meva impressió és que d’Unamuno, com de Josep Pla, hom en fa l’ús que en vol, citant frases tòpiques, segurament tretes del context de l’obra completa (massa interessadament ignorada) i de la vida, tan contradictòria, de dos personatges mals d’encasellar.

PS 2: A mi, més que rialles, l’extrema dreta de VOX (i la resta de l’espanyolitat patriòtica que segurament s’hi afegiria per poc que pogués) em fa por. Molta. Vegeu el titular d’aquesta informació, per exemple. L’article encara no és obert.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

I què esperam d’un feixista?

Les notícies són males d’empassar. La de despús ahir i la d’avui, relacionades amb el mateix fet. En resum: el president del nostre Parlament no ha rebut com era tradició, els infants del Sahara que passen part de l’estiu amb famílies mallorquines. Diu que tenia una cita amb el coronell en cap de la Guàrdia Civil… Excuses de mal pagador, perquè, simplement per un gest d’empatia amb els infants, hauria pogut sortir uns minuts de la seva audiència amb el propi coronell i saludar -els dos prohoms- els infants, fer-se la fotografia i s’ha acabat. Les agendes institucionals es preparen amb prou temps per intentar ajustar-ho tot. Aquí s’ha triat, doncs. On s’ha vist mai, posposar un comandament de la Benemèrita? És pura incapacitat del senyor Le Senne de posar-se on s’ha de posar. És el president del Parlament Balear. Excepte en les votacions, ha de sostenir una neutralitat absoluta. No és capaç. No en sap. No vol. No parla català en els seus discursos institucionals, perquè no vol fer-ho. És espanyolista i supremacista castellà i espanyol. Ho escriu. Ho creu. No m’ho invent. Le Senne no engana ningú. Basta, com vaig dir en una entrada anterior, llegir els seus articles. És, en realitat, un idiota (en el sentit de l’accepció tercera del diccionari de la RAE, el de la seva llengua: “persona engreida sin fundamento para ello“. Creu que ell és un ser superior, un intel.lectual. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana diu, simplement, “estúpid”. És racista, és xenòfob, és franquista, és masclista, és negacionista del canvi climàtic, és homòfob, és catòlic integrista, és neoliberal…  Un cromo. La presidenta, Prohens, en canvi, sí va saber estar on tocava: amb els infants. Gràcies.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

No saben llegir

Els opinadors de la dreta espanyola no saben llegir (a banda de moltes altres ignoràncies palesades diumenge passat). L’extrema dreta opinadora espanyola, la que de vegades sembla que va des de sectors del PSOE desmodats, passant per Ciudadanos o Valents o UPyD o com es nomeni en cada temporada de vigència, i passant pel PP i per la seva filial VOX, no sap llegir. Ens fa creure que en sap fent esment sempre en els seus articles de grans noms del pensament o de la literatura -”Mirau què en sé”, ens vénen a dir en cada ocasió que poden. Esmenta poposament noms, però, no entén, per exemple, ni l’Orlando de Virgínia Woolf ni el Frankenstein de Mary Shelley. O pitjor: saben de què van aquests llibres i per això mateix en volen corrompre el sentit. Pitjor: volen imposar el sentit que ells hi volen trobar. Facem-ne lectures distintes. A Frankenstein, el bon i innocent monstre Frankenstein, el marginà (i en la novel.la se’n va a viure sol al Pol) i al final matà (en la pel.lícula clàssica) la intolerància, la por, l’engany, l’abús, la incomprensió, el refús. El subtil límit entre gèneres que potser insinúa atrevidament l’Orlando els incomoda. Per això el prohibeixen, si cal. No entenen que la seva “España, España, España” és, precisament un Frankenstein de gènere indefinit. Divers, ric, plural, variable, evolutiu i a la força inestable  si només se’l vol captenir en una sola lectura d’un únic sentit homogeneïtzador. Res a veure amb el Madrid cortesà (el Madrid D.F. d’Enric Juliana), l’únic llombrígol del món, les cucales de bona part de la intel.lectualitat espanyola. I tanmateix, al final les dretes confien amb els seus jutges, el seu rei i les seves forces patriòtiques siguin civils, econòmiques, eclesiàstiques, policials o militars. Aquests si que en saben de llegir. Interpreten com volen la Constitució i les lleis.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Entre boires

Ahir vaig resoldre una aquarel.la que resultava mediocre. D’una fotografia pròpia, una platja cantàbrica interpretada des de la presència de boires. En paper Arches, gra fi, 31×41 cm. En fi… Aprendre. Insistir. Aplicar els aprenentatges. Poc a poc.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Tot esperant demà

Per entretenir-me, i a l’espera del que demà passi, una aquarel.la des d’una fotografia pròpia d’una de les belles platges de la Costa da Morte gallega. Paper Arches de gra gros, 300 grams, 31×41 cm.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Fa calor, sí

En fa. I continuam. No podem aturar, tanmateix. Aprendre és l’objectiu principal, i per això cal fer un poc de feina, estudiar, copiar, interpretar… Dues d’ahir (de 15×30 cm, paper Arches: a Palma no trobes quasi mai cap altra marca; vivim en una colònia, és evident).

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Problema resolt: mirau si era fàcil!

Amb permís del diari Última Hora (acudit publicat avui, de Jaume Balaguer i Albert Herranz):

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Escriure la Serra

Llàstima que la notícia no estigui del tot ben presentada ni posi l’èmfasi en l’important: hi pot haver una nova mirada a la Serra en la creació literària actual, de joves autors i autores? No es tracta de fer foment de la llengua. No és la finalitat del projecte, sinó, escampar la complexitat de la Serra de Tramuntana, i fer-ho en diàleg literari amb la mirada quasi canònica dels nostres autors clàssics. En fi. Tampoc farem una col.lecció. Doble en fi. En tot cas, és important que se’n parli. És un bon projecte. I va vent en popa, gràcies a la implicació de la gent de Tramuntana XXI i al suport de l’AELC, del PEN català i de Mallorca Literària. Gràcies a tots/totes. La informació original prové d’aquesta nota de l’associació Tramuntana XXI.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Dues versions

Dues versions. Una, més clara i de primera impressió; l’altra, quan he intentat corregir l’alçada de l’horitzó i he hagut d’enfosquir les primeres aiguades per tal d’ocultar, precisament, la línia de l’horitzó.De cada error, aprenentatges nous.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Les muntanyes de foc

En Sebastià Bennassar m’honora quan inclou un llibre meu en aquesta citació al seu article a Vilaweb de dia 15 de juliol de 2023 (d’ahir, doncs):

Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests últims seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada dels mitjans de comunicació i ara també com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966); Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974); L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983); 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1995); Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000); En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011); i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019). Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no ho han fet, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.”

Mil gràcies, Sebastià! La llàstima és que la novel.la ja està descatalogada, i un bon greu que em sap! Al seu moment va obtenir el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil,  i Columna en va fer dues edicions inicials: una en la col.lecció Columna Jove, i l’altra en la col.lecció de narrativa per a adults, mira per on! El relat és un declarat homenatge a Joseph Conrad (El cor de les tenebres), als viatgers africanistes del XIX (Iradier, Burton, Speeke i Grant…), i a Diane Fossey i els goril.les de Virunga… Quina mescla!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados