Miquel Rayó

Cercant dades a la xarxa sobre persones que surten esmentades al nou treball que estic fent sobre l’excursionisme mallorquí -i ja veurem si seré capaç d’acabar-lo, primer, i de trobar qui l’editi, segon-, vet aquí que top amb aquesta entrevista que em va fer l’any 2011 na Llucia Ramis per al programa Això no és Islàndia. Ni me’n recordava! Curiosament, en el mateix programa s’hi entrevista en Pere Joan, l’il.lustrador. Què bé!

I avui, al mateix suplement cultural, surt publicada aquesta ressenya que fa en Xisco Simon de la presentació del llibre Josep Canals i Gomila (1922-2022). El darrer excursionista clàssic de Mallorca, que férem ell i jo a Embat, per invitació de na Glòria i en Xesc, boníssims amfitrions. Una llibreria, per cert, que celebra els seus primers 50 anys!

El coordinador del suplement Bellver en Abril que apareix cada dijous en el Diario de Mallorca, l’amic Pere Estelrich em va lliurar, mentre que noltros érem per Soria admirant paisatges, pobles i aucells, una fotografia de l’article que m’havia suggerit sobre la presentació del llibre Hivern humil d’en Joan Perelló. Aquí tenim, doncs, l’article.

Avui hem anat a recollir unes aquarel.les envasades pel taller de Marcs & moldures Son Sardina. Fan molt bona feina. Tan ben envasades, les meves proves resulten molt atractives -si em disculpau la vanitat de dir-ho. Na Xon regalarà aquestes aquarel.les i algunes altres sesnse envasar a la fundació Amigos de Buba, que prepara una tómbola a celebrar el proper agost. Ja en donaré la informació completa quan la tengui. Disculpau els reflexos. Per si voleu contribuïr a les activitats de la fundació. Els seus responsables i voluntaris treballen al Senegal i, perquè hi he estat i sobretot perquè na Xon hi ha participat directament en la campanya de l’any passat, vos assegur que fan una feina excel.lent en l’ambit sanitari i escolar. Hi dediquen temps, esforç, passió i recursos.

Ja que hi som, i per aprofitar una estona d’aquest diumenge assolellat i amb trobada familiar, apuntaré les darreres lectures pendents, o alguna d’elles. Feia temps, per exemple, que volia comprar i llegir el primer dels quatre (crec, per ara) volums de la saga a la terra de Lot creada per l’escriptora apassionada i no menys apassionada arxivera mallorquina Joana Maria Pastor. La saga té un títol gerènic, El món màgic de Lot, i el primer dels seus episodis és Leilani i el nigromant, editat per Balèria. No vull frissar, i faré la lectura en poder, ben atent. Quan puc, i entre d’altres lectures, faig la del cinquè volum de la saga de Dune. Es tracta de la novel.la Herejes de Dune, de Frank Herbert. És admirable la capacitat d’aquests creadors capaços d’imaginar un món sencer, en aquest cas d’una colossal complexitat i versemblança. L’l'edició és d’Ultramar, de segona mà. Un mólt bon amic de França -ens coneguérem mentre que els dos caminàvem per la Via de la Plata cap a Sant Jaume de Compostel.la, m’obsequia amb aquest interessantíssim Dictionnaire Amoureux de Montaigne, editat per Plon, i amb autoria del filòsof André Comte-Sponville, una autoritat. El meu amic sap que Montaigne és un referent per a mi. En parlàrem molt, ell i jo, fent passes per les deveses d’Extremadura i els camps de Zamora. Abans de llegir aquest diccionari, però, he volgut repassar -feina feta!- aquest altre, més modest i només de sentències de Montaigne, editat per Ensiola, quan en Guillem Frontera dirigia l’editorial: Diccionari Montaigne, a cura d’Ignasi Aragay. Ànima vertical és un manga muntanyenc de Yoji Kamata i Kunihiko Yokomizo, editat en català per Símbol. Llegit està. He deixat per a més endavant Rendición, de Joanna Pocock (Errata Naturae), un imprescindible del gènere (?) nature writing que, diuen, va camí de fer-se clàssic. Aquesta és una lectura que haurà d’esperar torn. També la vull fer amb atenció. Per cert que l’autora, Joanna Pocock, serà a Mallorca el mes de juliol gràcies a la iniciativa de Sa Trencadora. Impartirà un estimulant taller sobre com escriure de la Naturalesa. Però, aquesta és una altra història. No sé encara si assistir-hi.

M’agrada perquè posa l’èmfasi en allò que jo mateix pens que va ser la presentació del llibre Hivern humil, d’en Joan Perelló, a la llibreria Embat fa dues setmanes, dia 6 d’aquest mes: un acte on es va fer palès el gran respecte i el no menor afecte entre dos escriptors (suposant que jo ho sigui, és clar), tant en l’àmbit personal com en el literari (allò que importava als assistents, potser). Crec que va ser un acte cultural d’interés. Crec que hi va haver sinceritat i reconeixement mutu. Ho conta bé el cronista. Paga la pena llegir Hivern humil. I repassar l’obra d’en Joan. Gràcies, doncs, Víctor Coll per ser-hi i per haver sabut comprendre i, sobretot, explicar, l’atmosfera d’aquella estona a Embat.

Proves de colors en paper Arches i Saunders Waterford usats, de diferents mesures, gramatge 300. Avui, dos paisatges.

Vull fer un apunt sobre la sorpresa que he tengut ahir a la presentació del primer llibre de poemes de Bartomeu Bagur: L’abraçada hermafrodita dels caragols (Viena). Bon mestre, persona afable, discreta i fenera, Bagur hi exposa poesies segurament esmolades durant una llarga escriptura, alhora arriscada i tranquil.la. Ahir, Bagur parlà amb serenor en la llibreria Quars de Ciutat. Explicà, per exemple, l’origen i el sentit d’un tan estrany títol. Prové, ens va dir, de la lectura del llibre En un metro de bosque, de David George Haskell. Haskell ens fa a saber des de la contemplació d’un tros de sòl que som vida, que la vivim, que en participam. Els humans, però, amb una càrrega de desconcert potser només suportable des de la compassió que en Tomeu desprèn en la mirada i mostra amb les paraules. Tal vegada ell ja ho intuïa de nin quan mirava a través d’una lupa l’anar i venir atrafegat de les formigues. En fa una bella evocació en el poema Els ravals de la memòria, quan escriu també que “Los tres reinos de la naturaleza son:/ el animal, el vegetal y el mineral./ aquell matí de primavera / vas comprendre que la lliçó/ estranyament no anava escrita/ a la Enciclopèdia Escolar Álvarez/ el nihil obstat del Censor/ sinó en l’ocellet atrapat febril inútilment/ en el colze de la xemeneia/ de l’estufa de llenya que ens portava/ un punt de confort a l’hivern més fred.” Aquí hi ha dòl i desvetllament: viure és inquietant, de vegades. Cal l’esperança, la fermesa, la bondat. Compromès amb l’educació, la cultura i les problemàtiques socials i ambientals, Tomeu Bagur exposa en els seus poemes el que ha destil.lat amb paciència al llarg de molts d’anys de tastar poesia amb companys i companyes d’un tenaç club de lectura. Hi he marcat molts de versos, al seu llibre: “conten que els difunts parlau poc”, “a l’instant que començam a vagarejar/cercam refugi al ventre de la balena”, “derivar mar endins i navegar humanament”, “quan tots ens adonam que l’essència de les coses/és el vol silenciós del voltor a les muntanyes”… De veres, una sorpresa. Coneixia la persona, però no el bon poeta que ocultava.

Després d’un mes de viatges -Doñana, Camí de Llevant, Madrid-, de compromisos diversos -presentacions, lectures, etc.- i de tancament de feines pendents -revisió de la guia del sender GR221, per exemple-, i sobretot després d’un ensurt domèstic per sort resolt o en via de resoldre’s positivament -uf!-, ahir horabaixa vaig pintar dues aquarel.les. De les dues, vull quedar-me amb la llarguera. L’altra em sembla massa colorida. En qualsevol cas, la meva intenció era tornar al paper, a les mescles, a la paleta, als pinzells, a la calma…

Perquè certament ho és, una mescladissa, el conjunt de les lectures que faig o que tenc pendents. I afegesc tot d’una que aquí no les expòs totes. Només de temps en temps en faig una ressenya selectiva, just per mostrar la diversitat d’interessos que m’animen a llegir (si és que una tal qüestió pot entretenir qualcú). Comencem. Potser no he llegit una poesia amb la que pugui identificar-me més que la de Mary Oliver, l’autora americana. Sóc aquests dies a la meitat de la seva antologia Devociones, preparada per ella i aquí traduïda beníssim i prologada per Andreu Jaume per a Lumen. És una poesia tan relacionada amb la Naturalesa, i alhora amb l’autora mateixa i amb la seva vida, que m’escarrufa. M’hi sent molt a prop. Amb el llàpis marc gairebé totes les pàgines d’aquest llibre, cada poesia és molt suggeridora per a mi. Mentrestant estic a punt d’acabar Cisnes salvajes, de la xinesa Jung Chang (o com s’escrigui en català), editada a Circe. Es tracta d’una història familiar a la Xina Comunista a través de tres dones potentíssimes: padrina, mare, filla. Abasta gairebé tot el segle XX. En el llibre hom pot seguir la relació de les protagonistes amb les polítiques de Mao: des de l’entusiasme cec fins a la més absoluta decepció. Historia de valientes és, en realitat un western: la crònica novel.lada de l’expedició més enllà del Missouri dels exploradors Lewis i Clark a principis del segle XIX, escrita per Vardis Fisher, i editada per Valdemar en la seva col.lecció Frontera, de la qual en sóc molt lector. Nausicaä de la vall del vent és l’obra amb què Hayao Miyazaki va iniciar el seu exitós itinerari de dibuixant, i posteriorment de pel.liculer. Ara es publica en català (Planeta Còmic), i vull intentar seguir-ne la sèrie. Miyazaki és un dels meus autors preferits. Ho dic sempre que puc. A la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre hi trob de vegades tresorets. Com ara El Día D. La batalla de Normandia, de l’historiador Antony Beevor, en edició de booket. I també hi he trobat aquesta nova part de l’autobiografia de l’escriptora Doris Lessing, Un paseo por la sombra (debolsillo). Lessing sembla sinceríssima. El último és una novel.la de Carlos Suñer, editada per Slooper. Suñer és muntanyenc. Mallorquí d’expressió literària castellana. Escriu prou bé. Només conec un llibre seu anterior. Aquest m’atrau -espera torn per a ser llegit-, perquè parla precisament de muntanya. A veure.  I vull afegir per acabar el darrer llibre de poemes d’en Joan Perelló, Hivern humil, que he pogut presentar devora l’autor a la llibreria Embat ara fa uns dies. L’edita Adia en la seva col.lecció Ossos de Sol. Perelló és un dels escriptors més singulars de Mallorca. La seva escriptura és feta d’esclats i sorpreses que ell sap extreure de qui sap quines calaixeres de paraules. També hi he fet senyals amb el llàpis, a Hivern humil,  gairebé en cada pàgina, marcant els versos més precisos i més encertats.