Miquel Rayó

M’agrada aquest projecte: Regenera Deià. I m’agradaria que tengués èxit. O almenys que tengués una durada prou llarga per poder ser avaluat. És un projecte col.lectiu. És ambiciós. És nou. És potent. Lliga la comunitat. Relaciona passat i futur, experiències i expectatives. És exportable. Vull dir: podria provar-se en altres municipis. M’agrada aquest projecte.

Apunts i proves amb les aquarel.les en trossos de paper usat de diferents mesures i qualitats.

En un altre dia de la infàmia: els dos gorans principals d’Occident tornen a expressar-se amb foc i dòl. L’excusa, ara, quina és? La llibertat del poble iranià… Per què no fan el mateix amb els russos, amb els xinesos, amb els norcoreans…? Perquè en el fons són el que són: covards assassins i folls. Ja sé que les coses no són tan senzilles. Però, la mort i la destrucció sí ho són, senzilles.

Aquestes són. En el revers de papers usats de diferents mesures. Més gestuals, la majoria, que cap altra cosa…

Entre lectures i escriptures i relacions que no vull deixar de tenir el temps passa implacablement. Per sort puc -podem- sortir a caminar per la muntanya i admirar bells paisatges com Dragonera o alguna de les basses encara permanents en la badia de Pollença. Hi férem observacions d’una vintena llarga d’espècies, i això em va sorprendre molt positivament; entre elles tres exemplars d’arner, lluent com miralls i dos d’ells amb una conducta sens dubte pre-nupcial. Esper que no vengui mal temps i aquest els sorprengui. També els aucells necessiten, imagin, estabilitat ambiental. També puc pintar els horabaixes un parell d’aquarel.les de les que no acaben en la paperera, almenys de forma immediata. Les tendreu en la propera entrada amb les darreres que em semblen potables. Si més no, perquè hi percep una certa vigoria expresiva… No em faceu cas.

Ciutadans i ciutadanes de Sóller impulsen una campanya perquè no es faci malbé una plaça d’aquesta vila. Jo m’hi he adherit. És una llàstima que certes “coses” de caràcter urbanístic es facin encara des de l’opacitat, sempre amb un rerefons a punt de caure en la terbolesa i sovint provinents del caprici de qualcú interessat a obtenir-ne un guany econòmic. L’experiència em diu -ens diu- que no hi sol haver massa bona voluntat a l’entorn d’aquests projectes, sinó ànim de lucre i d’ocupació de l’espai públic per part de la voluntat privada especuladora i de mirada curta. Em plau convidar-vos a saber més d’aquesta campanya a favor del no malbarament d’una plaça de Sóller. Una plaça pública! Una de les responsables de la campanya és l’arquitecta, excel.lent penyalera i bona amiga Antònia Mayol, entrevistada aquí per Sa Veu, Diri digital de la comarca de Sóller.

Quan puc i no tenc feina literària urgent per fer, intent passar l’estona fent pràctiques, provant papers, colors, mesures, i aprofitant papers ja usats. Aquestes són les proves d’aquests dies. Qualcuna d’elles anirà aviat a la paperera. De moment, els don un poc de vida pública. No és culpa seva si no són satisfactòries.

Com estim les biblioteques públiques! I avui, més que mai estim la biblioteca de Consell. Me’n record de fa temps quan na Mar Rayó hi feia sesssions de clubs de lectura i jo l’anava a cercar amb el cotxe tard, ja de nit, quan acabaven les sessions. En el trajecte de tornada a casa, na Mar i jo parlàvem, com no?, de llibes, de lectura, de la feina imprescindible de les biblioteques municipals… Fa molts d’anys, d’això. Era una bona experiència. No he escatimat esforços a l’hora de col.laborar amb les biblioeques: vull que les biblioteques funcionin i siguin una peça clau de la vida social de cada municipi. Avui n’he sabut noves, de la biblioteca de Consell. N’he rebut una preciosa sorpresa. Em plau (molt) explicar-ho en aquest pissarrí digital. Resulta que en aquesta biblioteca hi fan adesiara -imagin que cada mes- una activitat de nom Paraules Dolces. Es veu que trien uns textos que els agraden, perquè creuen que contenen això: paraules dolces. Em satisfà que hagin triat i exposat a la mirada dels seus usuaris un text meu en aquest mes de febrer. Un text del llibre Dotze en fan un, que vàrem publicar l’any passat na Nívola Uyà (il.lustracions) i jo mateix (textos) gràcies a la bona feina de Disset edició. El text és el corresponent al mes de Febrer, el que ara mateix vivim en present, dia a dia. Un bon amic m’envia aquest breu reportatge sobre el modest però, per a mi i per a la meva feina, magnífic i grandíssim esdeveniment. Un regal de bon de veres. Em satisfà (i ja tenc la coa estufada com un paó o un gall d’indi). No puc evitar que l’ego -el meu ego d’autor- engoril.li i es pegui presumptuósament cops de puny al pit. Gràcies a la persona o les persones que han fet aquesta tria. Cordialment. El text és aquest, i així l’han mostrat a la sala de lectura:

He estat entregengut intentant acabar la redacció del meu Models d’excursionisme i muntanyisme a Mallorca durant el segle XX (una feinada!). Per això no he pogut pintar molt. De fa uns dies són aquestes aquarel.les. Proves (i insistències). Com sempre.

No sé si podreu obrir aquest enllaç d’eldiario.es  per llegir l’entrevista que conté. És de lectura imprescindible.