Miquel Rayó

Dos paisatges improvisats. En el gros he usat el hake, i hauria de tornar a usar-lo amb més freqüència. Permet el gest. Els dos estan fets sobre paper Arches de 300 grams.

Ha arribat a la biblioteca de ca-nostra un volum de la col.lecció Balenguera de la vella i mítica Editorial Moll, que tenia seu en el carrer de Torre de l’Amor de Ciutat. El títol del llibre, edició de 1984 amb un pròleg de Josep M. Llompart, és Poemes, 1982-1983, i el seu autor Rafel Jaume. Com hi ha arribat? Doncs, perquè jo vaig trobar-lo fa uns dies a la llibreria Re-read del carrer de 31 de desembre, tan a prop de casa. Com si hi hagués trobat un tresor. En algunes pàgines del llibre hi ha estampat un segell circular. Diu, amb l’adornament de l’escut de l’estat espanyol: “Col.legi públic. Lleó XIII, 33. Palma. Tel. 413053. Son Ferriol“. Llegesc els tankas que el poeta havia escrit des de la seva proverbial discrecció, i record que ell feia classes, sense ser mestre, al col.legi dels Teatins quan jo hi era alumne, d’infant. Mai no va ser mestre meu, perquè jo vaig incorporar-me a aquest centre (al carrer del vi o del General Barceló) en qualque curs posterior. Són molts, cal abreujar, els tresors que he trobat (o que m’han trobat a mi) en aquesta llibreria. Commogut encara, i agraït, cull copiar un dels poemes de Rafel Jaume:

L’americana / que he comprat fa vuit dies / té tots els colzes / espanyats. És mal gènere. / O algú hi escriu amb ella.

I encara aquest altre:

Dins aquesta olla / trobada al nostre porxo / tan ben tapada / hi havia les monedes / antigues del silenci.

Repestesc: com no admirar-lo?

En Joan Cabot va voler escoltar-me amb paciència per fer una sessió més del seu programa Aire, de memòries de gent de ca-nostra. Gràcies!

I incapacitat per al dibuix. Avui he fet un urbà i un paisatge, diguem-ne, forestal. Vegetal. Arrauxat, sens dubte. He de recuperar sensacions, to, traç… En resum: potser he de pensar més.

Un parell de jutges i fiscals en ple deliri nacionalista espanyol i que capgiren com volen el sentit i el significat de les paraules “terrorisme” i “alta traïció”: vet aquí com es fa un cop d’estat a Espanya avui. A mi, això és el que em terroritza. Actuen conscients de la seva impunitat contra una majoria parlamentària que no els agrada.

A la fi vaig pintar. O ho vaig provar. Ahir. El resultat no és massa bo ni és gens interessant: ho accept. Són proves a l’anvers de papers ja usats, necessàries després de setmanes, dos mesos, ja, de no fer res amb les aquarel.les. Recuperaré el to? La traça? El gust?

N’Hilari ha partit a cercar nius d’aucell en paratges potser somiats potser enyorats. Era el soci número sis del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), en la fundació i primer desenvolupament del qual ell va participar de manera intensa i eficaç. Era un home divertit i generós. Tenia, sobretot en els darrers anys, una filosofia pròpia amb la qual fer front a les propostes que la vida ens fa sense cap avís, sovint desesperants. Ell s’espolsava el desànim amb un optimisme personal, que atribuïa al seu contacte freqüent amb la Naturalesa: un ropit, un empelt, una flor, un tros de sòl fecund… Ornitòleg aficionat, jardiner professional, actiu i animós, fener: vet aquí n’Hilari Morales. És just recordar-lo. Tant li era cercar finançament per alguna causa conservacionista com cuinar en un campament del GOB amb al.lots a la platja de Muro. Els principis del grup foren seus en bona mesura. Cal donar-li, doncs, les gràcies. I donar gràcies pel fet atzarós d’haver-lo conegut. Tant el Diario de Mallorca com Última Hora han recollit la trista notícia.

El periodista Joan Serra del diari Última Hora difon el curiós cas d’El salvament de can Seixanta, contat pel membre del Grupo Excursionista de Mallorca, Joan Espina Devés, i que vaig poder reproduir en un apèndix de les Crónicas del G.E.M. Grupo Excursionista de Mallorca). Aproximació a la història de l’excursionisme a l’illa de Mallorca (1937-1952), gràcies als documents i fotografies facilitats generosament per Josep Maria Espina Rovira, fill d’en Joan. A tots els ho agraesc. És una curiosa i divertida anècdota de l’excursionisme històric local.

No sé com he trobat dues velles fotografies, desades en una carpeta de l’ordinador. En una, podeu veure’m de molt jove (potser era l’any 1970 o 1971) observant el cel des del cim del puig Gros de Ternelles en cerca de voltors negres. Fèiem, en aquell moment, el primer recompte d’individus d’aquesta espècie a Mallorca, una espècie en perill evident d’extinció a l’illa. Érem, aleshores, membres de la Societat d’Història Natural de les Balears. Poc després fundaríem el Grupo Ornitológico Balear, que passà a ser després el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). La fotografia és feta p’en Vicenç Sastre, estimadíssim i vell amic i company d’excursions i caminades, i de les observacions d’aquella jornada de voluntariat ornitològic inicial, i d’assolellada inclement (vegeu el tendal improvisat per fer ombra). En la segona fotografia podeu admirar la part baixa d’una de les parets de l’illot d’es Colomer de Formentor. Amb en Joan Mayol hi ascendírem un dia per cercar-hi sargantanes. A la baixada ens vàrem llençar a la mar, perquè no arribàvem a trobar una via de descens segura. Jo, amb una porada: sempre he tengut por als fons marins (hi imagin bèsties ferotges i voraces). No cal dir que en Joan i jo ascendírem fins el cap curucull de l’illot sense cap mena de material per fer cordada. Simplement  no en teníem.  Això degué ser l’any 1973 o 1974. Quins dos bons records! No sé si ja els havia penjat abans en aquesta pàgina.

Agraesc molt aquest dens article de Xisco Simon al digital Fora Vila sobre l’edició de les Crónicas del G.E.M., que conté opinions a tenir en compte. Poc a poc, la història de l’excursionisme mallorquí va prenent força i formant cos, amb informacions recollides i amb publicacions.