Miquel Rayó

No em falten lectures. En vaig fent (Els miserables, Heretges de Dune, etcètera) i en tenc de pendents (La vorágine, Hivern Humil, etcètera). Les darreres adquisicions són -com sempre- diverses. Responen més a les meves curiositats que a un qualsevol mètode o un qualsevol catàleg. La sensació és angoixant: lector, pobre de tu!, mai no acabaràs aquest camí. Mai no ho llegirem tot: això és un cop de puny. Ni una part infinitesimal de tot el que caldria llegir. Quantes obres no estan traduïdes a una llengua que jo pogués comprendre amb suficiència? I aquesta és només una de les preguntes que pots fer-te. És desesperant. És necessari, doncs, no pensar en aquesta impossibilitat. L’únic que podem fer és acceptar el fet i tastar el que, de tot el que tenim a l’abast, ens cridi l’atenció, segurament per atzar. M’agradarà, segur, llegir James, de Percival Everett (DeConatus), perquè parla des de la perspectiva de Jim, l’amic de Huckleberry Finn, personatge que jo consider fonamental en l’obra de Mark Twain i en la literatura nordamericana (molt més que Tom Sawyer). M’agradarà llegir El eje del lobo, de Sylvain Tesson (Tushita), perquè s’hi reviu la caminada (es va fer de veres, però, aquesta caminada?) que contà Slavomir Rawizc en un seu llibre? Estic llegint ja aquest recull d’articles de Xisca Homar titulat Filosofia salvatge (Sembra), perquè m’acosta idees i noms de les noves filosofies i alguna de les no tan noves i que, d’alguna manera, han contribuït a generar-les. I m’agradarà llegir la dramàtica aventura marina que narra David Grann al seu Los náufragos del Wager (Random House). I l’escriptura? Ah, l’escriptura!

D’ahir és aquesta pràctica més de paisatge amb aquarel.la. Està pintat sobre paper Arches de 300 grams i gra fi, de 36×51 cm. Un format gran que me permet moure molt el pinzell, sense traves.

Fa uns dies vaig pintar dos paisatges molt diferents. En un hi ha muntanya amb boira escampant-se. En l’altre, molt més simplificat (tan de bo que sempre els pogués fer així!), el protagonista és un bot solitari en la mar, una marina, doncs. El paper és Arches de gra gros i de 300 grams. La marina té 31×41. La muntanya, 20×20).

Així és: bravo!

Un paisatge muntanyenc, naturalment inventat, fet fa uns dies amb aquarel.la sobre paper Arches de 300 grams, gra fi i de 36×51 cm, aproximadament.

Ahir vaig fer dues exploracions sobre paper Arches i Saunders Waterford de paisatges imaginats: un cel, un horitzó i una tros de territori. I a veure què en pot sortir!

Abans d’anar al súper -obrin a les nou-, penjaré les dues aquarel.les que vaig fer ahir, prou distintes. El paisatge amb llums i niguls està pintat en paper Saunders Waterford, i té uns 26×36 cm., aproximadament. El paisatge de canyar en un aiguamoll (o el que sigui) està pintat en paper Arxes de 30×40 cm., aproximadament.

Aquarel.la en paper Arches, de 36×51 cm, 300 grams, gra fi. Un paisatge pintat ahir mateix.

Aquestes tres aquarel.les les vaig pintar despús ahir. Tornen a ser les proves que faig i repetesc sobre els mateixos temes, per veure si qualque dia me’n surt una de bona. Són en paper Arches de 300 grams. La quadrada és de 20×20 cm. Les altres són de 18x 26 (la vorera marina) i 36×51 (la zona humida).La part dreta d’aquesta me sembla prou bona.

A principis d’aquest febrer es va convocar arreu, com cada any, el Dia de llegir Verne (8 de febrer). Quina ha estat la manera amb la qual jo l’he celebrat, aquest dia de reconeixement al gran autor francès, que tant ha pesat en la meva formació com a lector i com a escriptor? Doncs, vaig comanar abans a una llibreria de segona mà una versió en castellà de la novel.la Le superbe Orénoque, que he aconseguit, El soberbio Orinoco, en una edició econòmica, però més que suficient (Orbis) per a l’ocasió. Especialment, perquè inclou les molt i sempre evocadores imatges del gravador George Roux, que acompanyaren a finals del XIX les edicions dels Viatges Extraordinaris del mestre escriptor. La novel.la està dedicada a descriure entre aventures i peripècies vàries el riu que li dona títol. Andrea Wulf, al llibre apassionant que dedicà a la vida i obra d’Alexander von Humboldt i que els Reis d’Orient deixaren per a mi a ca-nostra fa poc més d’un mes, afirma que la novel.la de Verne és un homenatge a aquest explorador; n’usa descripcions i referències. Altra gent diu que Verne dedicà tres novel.les a tres grans rius del món: Amazones (La jangada), Congo (Un capità de 15 anys) i Orinoco. Casualment, la lectura d’aquesta novel.la ha coincidit amb la que he fet d’una novel.la molt més recent: Orbital, de Samantha Harvey, premiada amb el Booker, i que, mira per on, pot remetre a les que Verne dedicà al viatge entorn de la lluna. Orbital potser no és tant una novel.la com un assaig. Impressiona perquè mostra com és un dia, el dia a dia, dels astronautes que habiten una estació espacial, i perquè mostra com es veu el nostre planeta des de les finestres del seu habitacle. Crec que és més un llibre de pensaments i que fa pensar molt sobre la nostra condició de raresa única en un planeta també rar i únic. Si som nosaltres sols en tot l’Univers, per què ens encabotam a fer-lo malbé i a maltractar-nos? Recoman aquest lectura. És singular.