Miquel Rayó

Havíem de sortir avui a caminar, però el pronòstic del temps -pinta plujós- ens ha impedit l’eixida. Paciència. I com que tenc temps ara de fer aquesta entrada, la faig. Comencem. Entre els compromisos que cal satisfer -la majoria amb gust i d’avaluació i conseqüències positives- m’entretenc amb lectures, qualque esboç d’escrit amb pretensió literària i les aquarel.les. Ahir en vaig fer algunes, ràpides, d’apunts només. I vaig aprofitar papers d’altres marques i gramatges, que encara no havia provat: Guarro Ingres de 108 grams i només 30% de cotó, Fabriano de 200 grams i només el 25% de cotó, Artist Estudio de 350 gr (sense especificació del percentatge de cotó), i algun altre. Són, també de mesures distintes. De les que vaig fer, ja dic que amb rapidesa, crec que aquestes són passables. Perquè es noten fresques. O això pens jo.

Aquests dies tenim al terrat de casa un il.lustre visitant: una mèrlera femella amb el cap desplomat, que només li queden alguns plomissons descambuixats. Ve amb la primera llum del sol i està una estona parada en les plantes enfiladisses que hi tenim en cossiols, després bóta en terra, hi fa saltets, cerca, grufa en la terra dels altres cossiols… S’hi està molt de temps, perquè es veu que s’hi deu sentir a gust i segura, i pot sentir-s’hi perquè ningú de nosaltres o li farà cap mal ni consentiria que n”hi vengués qualcun. I clar, hi cerca alguna cosa per espipellar. Com és ben entenedor. Avui, ben dematí, mirava la lluna, l’aucell. Potser hi dialogava. Quins eren els temes de la seva conversa? Imitant malament un poema de Li Bo (crec, o era de Matsuo Bashô), m’atrevesc a dir que, avui, en aquella estona, la lluna, la merla i jo existíem. Tranquils, segurs, a gust. Com deia Sant Francesc d’Assis: “Gràcies, germana mèrlera!”

Un diumenge molt especial. Una jornada de recordatori i reconeixement a la persona d’en Francesc de Borja Moll i Marquès. A la seva feina en favor de la Naturalesa. Al seu compromís cívic. Destapàrem una placa en honor seu, en el lloc trapenc que a partir d’ara es dirà placeta d’en Francesc de B. Moll, o placeta d’en Xesc. Cantà na Nina una havanera emotiva. Tocaren dins la capella restaurada del monestir trapenc al clarinet i a la flauta travessera dos generosos voluntaris de la Trapa. Feren parlaments na Teresa Cuennet, la presidenta del GOB, en Toni Mir, en nom de la Nova Editorial Moll, Antoni Llabrés, president de l’OCB, Joan Simonet, conseller d’Agricultura i del Medi Natural, Francesc Moll, fill de l’homenatjat, que ens recordà na Matilde, l’esposa d’en Xesc. Jo mateix vaig dir alguna cosa en nom dels promotors de l’acte. En Francesc Moll i en Toni Moll mostraren la placa on hi ha reproduit un vers molt suggerent d’en Joan Perelló. En Miquel de la Trapa havia fet una feinada perquè la placa quedàs d’allò millor, i ho ha aconseguit. Va fer un molt bon dia. Una jornada per afermar amistats i per mostrar que les associacions cíviques tenen història. Ens reunírem allà veterans i novells, tots implicats en la Conservació i en fer un món més acollidor i perdurable. La llista d’adhesions a l’homenatge és molt llarga. L’Última Hora n’ha fet un bon reportatge.

Ahir, un grup d’amics del GOB i d’ex-alumnes d’en Xisco Avellà de l’Institut d’Artà on ell va exercir els seus primers anys de docència férem una caminada entranyable en recordatori del company ecologista i del profesor respectívament. Just anàrem des de Betlem fins a Es Vellmarins, entenent tots que aquest topònim significava la dedicació d’en Xisco a la conservació d’aquesta aquesta espècie emblemàtica de la Mediterrània, una part, només de la seva positivíssima feina en favor de la Naturalesa. Molts dels que érem ahir en el camí hem participat -hem tengut el privilegi de participar d’aquesta feina i tots i totes hem conegut el personatge i hem gaudit de la seva amistat. La fotografia és d’En Sebastià Avellà, germà i company d’En Xisco en moltes d’iniciatives, una altra persona amb dedicació generosa al GOB durant molts d’anys en la seva qualitat de tresorer i comptable. I fotògraf: l’arxiu fotogràfic dels Avellà narren dècades senceres de les activitats del grup. Contàrem anècdotes, recordàrem aspectes de la persona i la feina d’en Xisco. Riguérem, compartírem camí i ens commoguérem.

Fa pocs dies (crec que dissabte passat) vaig atrevir-me a fer l’aquarel.la d’un llaüt. Vaig trobar una fotografia per la xarxa de La Balear, una embarcació certament històrica. Calia fer el dibuix inicial, cosa que en fa una gran peresa sempre. Però, l’estampa era bella. El llaüt. El cel tapat. La mar plana. Les veles tibades. La gent a popa… Aquí teniu el resultat. El paper és Arches de gra fi, de 300 gr., i de 31×41 cm aproximadament. El resultat, tot i que imperfecte, no em desagrada. Crec que he sabut salvar-la, aquesta aquarel.la.

De la (quasi) veneració domèstica a la misèria del contenidor blau, el que recull els papers que no volem. Hem tirat avui, fa poca estona, la Gran Enciclopèdia Catalana al contenidor. El dia és gris i plujós i ens hem banyat quan ho fèiem. La vetlla de Sant Sebastià s’ha suspès, perquè el pronòstic del temps no és favorable. Ocupava espai sense utilitat, l’Enciclopèdia. Primer la vaig desplaçar de la prestatgeria propera on la tenia desada a la cambra on ocultam als visitants de ca-nostra les coses que no ens hem decidit a llençar encara. I on tenc també el meu arxiu (qui el tirarà?, quan?). També hi ha ocupat espai inútilment, l’Enciclopèdia, en aquesta cambra (i el meu arxiu?). Durant anys inútil, doncs.. En feia molts que ja no consultava res a l’Enciclopèdia, perquè faig amb freqüència -i com és en certa manera lògic- les consultes a través dels cercadors. Ja no vaig comprar els darrers suplements. Enyoraré l’Enciclopèdia qualque dia? Tal vegada. Ningú no vol les enciclopèdies ara. No les volen a les biblioteques escolars ni a les biblioteques públiques. No les vol la llibreria de llibres de segona mà. No les volen a les cases on recullen roba, llibres, estris, etc, per vendre a bon preu a gent que n’ha de menester, o que fins i tot les donen gratuïtament, solidàriament. Amazon en té a 24 euros sencera! A Todocolección en tenen a 50 euros. A Wallapop en trobes a 20 euros. A Iberlibro qualcú somia vendre-la per 200 euros… L’anunci va ser penjat l’any 2011… És simptomàtic. A les cases d’ara no hi caben, les enciclopèdies. No hi tenen lloc. Vivim en un altre món. No estic trist. Estic desconcertat. Vaig comprar la nostra fa molt de temps, quan era professor a l’institut de Felanitx, en els meus primers anys de docència en aquest institut en la biblioteca del qual jo la consultava, i també hi consultava la Larousse. Potser era l’any 1976… Hi vaig fer feina tres cursos a Felanitx. En aquella època venien als centres educatius de temps en temps representants comercials de les editorials i et facilitaven el pagament a terminis. Jo havia après de ca-nostra, dels meus pares, la gran utilitat de les enciclopèdies. El gran divertiment que era consultar-les. Era un altre temps… L’Enciclopèdia m’ha estat útil en anys passats. Molt. Però, ara ja no la tenc a casa perquè ja no la consult. És al contenidor. Al blau. Esper que sigui reciclada. Potser qualque àtom d’un dels seus volums tornarà a casa en la pàgina de qualque llibre nou que qualcú encara ha d’escriure.

Excepte uns apunts en un quadern, aquestes dues aquarel.les són les primeres de 2026 que mereixen ser conservades (al meu parer). Dues o tres més que he anat fent quan he pogut -la veritat és que estic enfeinat amb altres coses- han acabat merescudament esqueixades i a la paperera. No m’ho digueu. Ho sé: he de sortir de la zona de comfort! El paper és Arches, com gairebé sempre.

Gràcies a la invitació del consell redactor de la revista Faristol, i especialment de la seva cap Arantxa Bea, apareix un article meu al número 102 de desembre del 2025 de la revista del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. Feia temps que no hi col.laborava (hom ha de saber posar-se al costat quan correspon fer-ho), però confès que m’ha fet una gran il.lusió veure un nou treball propi en una revista que estim, dedicada sempre a la literatura per a infants i joves. A l’article no hi parl només del que em demanaren els seus responsables -alguna cosa sobre Stevenson i L’illa del tresor. Hi parl d’altres grans i petits autors de novel.les d’aventures, sobretot clàssiques. Hi faig esment especial d’un variat d’autors i obres que varen tenir al seu moment molts de lectors, però que avui resulten avorrides o de cap interès literari o argumental. Hi incloc còmics, relats de ciència ficció, westerns… Com que alguns d’aquests autors i relats contribuïren també a fer-me lector, i potser fins i tot m’implantaren el desig de contar històries, de ser escriptor, els he volgut retre un homenatge. Recordar-los. Recordar-me’n. Agraesc a la revista que m’hagi admès aquesta revisió malauradament sempre apressada i incompleta. D’aquí a un any, l’article estarà a l’avabst de tothom en la xarxa. Per ara només és possible llegir-ho en paper.

Ni els replicants de Blade Runner han vist allò que ja veim o veurem els humans en els propers anys o potser mesos, perquè tot va tan accelerat que els pronòstics sobre allò que ha de venir sempre faran curt… Mentre que Trump justifica atacar part de Nigeria “perquè hi maten cristians”, quan no va fer res per evitar els atacs de l’estat d’Israel als gazians on han estat assassinats milers i milers de civils musulmans, Netanyahu fa que Israel reconegui la nova república de Somalilàndia. Això darrer no seria en realitat res greu -està bé reconèixer nous estats, per exemple Palestina o Catalunya, si la població ho demana i/o somia-, si no fos perquè se sospita que aquests dos grans gorans hi volen enviar -sense eufemismes: deportar massivament- els gazians… Ni els replicants no han vist mai tant de cinisme criminal. Ni tanta impunitat.

Entretengut en altres assumptes -els domèstics, els compromisos, les aquarel.les, el lawfare (o com s’escrigui), més lectures, un poc -massa poc!- d’escriptura, la follia desfermada dels liders mundials i locals, la política assassina i impune que s’escampa com una taca d’oli pel món, el desencant, els crims de l’estat d’Israel a Palestina, que continuen…- fa temps que no incloc llibres aquí, i avui, dia de Nadal, vull fer-ho. Clar que no posaré tots els que he llegit o llegesc, sinó els que esperen torn en la prestatgeria dels llibres pendents de lectura. Una espera francament pacient. Pobres llibres! Començaré amb un text del tot oblidat: Llunari pagès, d’en Jaume Oliver, que vaig comprar l’any 1972 i que mai no he volgut llençar fora de casa. L’edició és del mateix any i es va fer a Felanitx, segurament en qualque impremta local ja desapareguda. El text fou premi Ciutat de Palma. Crec que hi podré trobar alguna idea, alguna espira per escriure’n alguna cosa. Veurem. I a la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre hi vaig trobar, nou de trinca la novel.la Els voltors, d’en Miquel Obrador, reeditat per Voliana l’any 2011. Confès no haver-la llegit al seu moment. Coneixia en Miquel, i també el seu germà Joan, els dos de Campos, molt compromesos amb la conservació de les platges de migjorn i del salobrar. Foren persones generosament actives en el primer període del GOB. D’aquestes dues lectures mallorquines passam a un western de Jane Smiley: Las fabulosas aventuras de Lidie Newton (Tusquets). L’autora és premi Pulitzer. De les aventures de colons americans passam a una altra dona: Emily Dickinson, d’expressió tan admirable i tan enigmàtica. Vull rellegir el volum Poemas (Tusquets) i el recull El secreto de la oropéndola. Poemas de aves publicat per Nórdica. Seran relectures molt profitoses, segur. Sé que ja les he presentat aquí. D’aquestes passarem al segon volum dels articles, sempre potents, densos i estimulants, del filòsof Mark Fisher: K-PUNK. Volumen 2, editat per Caja Negra. El primer volum m’agradà molt. Em va sorprendre. També espera Frédéric Lenoir: Carta abierta a los animales (y a los que no se creen superiores a ellos), editat per Ariel, sobre la imperativa nova manera de veure i d’entendre els nostres companys de viatge en l’Evolució. Segur que em fa pensar -encara més- sobre l’assumpte de la diversitat de presències i d’intel.ligències animals i vegetals al nostre planeta Terra. Mentrestant, estic rellegint Fort Wheeling del gran Hugo Pratt: aquesta és una relectura que faig amb plaer de temps en temps. Mentrestant, ja estic llegint La península de las casas vacías, de David Uclés (Siruela), un llibre molt llegir a tota Espanya, un èxit literari i editorial. A veure: d’ell ja puc dir que hi sobren pàgines. El text està molt ben escrit. L’autor ho fa molt bé i ho fa a la manera d’un realisme màgic, gairebé. Però, al meu parer, i només he arribat a la pàgina 130, és que hi inclou anècdotes i personatges i capitolets que, en definitiva, no aporten res, que dilatenl’acció, per molt ben escrits que estiguin i per molt bé que retratin l’època: els dies i els temps del cop d’estat criminal de 1936. En té tot el dret, naturalment!, però potser s’hi entreté massa. És una opinió. Com que he de seguir llegint el text, hauré d’opinar més endavant. És, sens dubte, un bon llibre. D’això no en tenc cap dubte.