Miquel Rayó

“Creo que sería interesante que se mantuvieran físicamente los kioscos en las ciudades. Es una metáfora, pero así la prensa formaba parte del paisaje también, del paisaje urbano” diu Manuel Rivas a Público, avui.

Ahir, al suplement Bellver en abril del Diario de Mallorca. Encara hi havia, doncs, ressenyes per publicar. Gràcies, Pere Estelrich per fer-ho!

Millor riure que fer-se malbé el fetge. Ara tendrem inspectors de l’ortodòxia acadèmica, inspectors (no sabem si hi haurà inspectores ni com se’n farà la selecció, en base a quina convocatòria i a quins requisits- per detectar i supòs que denunciar i multar la “ideologia y el adoctrinamiento en las escuelas” -en les públiques, només?-, i tendrem disponible la “libre elección de lengua“. Sempre, aquesta fal.laç associació de la paraula llibertat amb una clara i consegüent restricció de qualque dret: em ve al cap ara allò de “la lengua común“, una altra útil invenció… Cal reconèixer que la dreta neoliberal sap fer ús del llenguatge. És inútil fer, doncs, l’afirmació d’una evidència: no hi ha cap comportament humà no instintiu que no tengui una justificació o un fonament ideològic. És inútil denunciar al supremacisme castellà/espanyol que s’oculta sota els debats per les llengües a Espanya. És inútil reconèixer el patetisme en l’acceptació i la legitimació que Ramon Aguiló, Félix de Azúa, Fernando Savater i tutti quanti fan de VOX, “que es, sin duda, un partido constitucionalista“. És ridícul l’article d’ahir d’en Valentí Puig al DM parlant, encara!, de Podemos i Maduro i Venezuela: de veres, aquest intel.lectual no té cap altra cosa de què escriure, a les acaballes de 2023? I certament sembla cosa de Grouxo Marx llegir com un irritat Jorge Dezcallar exigeix que li diguin la veritat i que no l’enganin, quan ell ha viscut molts d’anys de la mentida, de l’engany, i de l’ocultació i de la conspiració clavegueral pel fet d’haver dirigit els serveis d’intel.ligència espanyols -intel.ligència és un eufemisme generós, aquí… I així anam… Avui, però, ens tocarà la loteria.

L’any que és a punt d’acabar ha resultat ser molt productiu. I és el moment d’agraïr-ho a qui correspongui: editors que han confiat en el meu quefer i persones i associacions diverses que m’han demanat una col.laboració. Sí: gràcies. He tengut la sort de veure editats textos meus ben diversos, doncs, i d’explorar algunes temes que m’interessen i encara comunicar els resultats d’aquestes exploracions, tanmateix ben modestes, a la gent que ha volgut escoltar-les, Sí, una sort. La sort que ve, és cert, de la feina feta amb constància i esperança, i de la confiança que hom té en ella. Vet aquí un resum del compte de resultats: els nous poemaris Aquí diu vent (Adia Edicions) i Del quadern d’Adam (El Gall, Editor, amb les precioses i molt suggerents fotografies d’en Jaume Gual), la publicació de Crónicas del G.E.M. (Grupo Excursionista de Mallorca). Aportació a la història de l’excursionisme a l’illa de Mallorca (1937-1952) (Lleonard Muntaner, Editor), la conferència Ensumar el so del bosc (Biblioteca Ramon Llull de Palma), la conferènncia El còmic de muntanya: de Mortadelo a Mallory (Mostra de Cinema de Muntanya de Palma), el text De la pedra eixuta per al col.lectiu de margers de Mallorca, el pròleg a la nova i actualitzada edició d’Els aucells de les Balears de l’amic Joan Mayol (Nova Editorial Moll), el pròleg per al recull de poemes de na Lola Casas, Els poemes de la Lola (El cep i la nansa), el discurs per al cinqüentenari de la fundació del GOB (Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa), la meva participació a Perpinyà en el programa Lletres Compartides de la Generalitat de Catalunya i altres institucions culturals dels Països Catalans, la realització del projecte Escriure la Serra gràcies a Tramuntana XXI amb la col.laboració de l’AELC, la Fundació Mallorca Literària i el PEN Català, la participació en els jurats dels premis Aurora Díaz-Plaja i Guillem Cifre de Colonya, presentacions de llibres, participació en col.loquis, publicacions, etcètera. Gràcies, 2023!

A l’hora d’expressar les nostres opinions sobre els resultats del darrer informe PISA –i és indiscutible que els resultats són pèssims tant a nivell d’Estat com a nivell dels països que el formen-, hauríem de ser prudents. En educació –i arreu- mai no hi ha una sola causa per al fracàs (ni per a l’èxit). Així que, per favor, un poc de calma i un molt de reflexió. Sobretot, deman calma i reflexió a aquells que volen explicar-ho tot des de la ideologia. Bé: en realitat, tots ho volem explicar des de la ideologia. Negar aquesta evidència seria mentir. Així que, Miquel, calma i reflexió: comença per tu. Però, vull expressar dos dubtes. Primer: si la immersió és la “culpable” del fracàs a Catalunya –com alguns opinadors totòlegs amollen-, com s’explica que encara sigui major el fracàs a Andalusia? Segon: si a mi –i a les generacions anteriors a la meva i moltes de posteriors- m’educaren en una immersió (sense alternativa) en la llengua castellana, per què tants i tantes catalanoparlants, gallegoparlants i euskoparlants, i etcètera, hem arribat a un ús correcte de les nostres llengües pròpies i de la llengua de l’Estat? No. La immersió –que tanmateix no s’aplica a les Illes Balears, diguin el que diguin alguns i algunes- no és la causa del fracàs en els resultats de l’informe PISA darrer. Almenys, prec que s’accepti que no és l’única causa. Ni la principal. Què fàcil és culpar el sistema educatiu, sigui quin sigui! O culpar unívocament elements solts del sistema (els mestres, la legislació, els mòbils, les famílies, les xarxes, la pandèmia, la diversitat dels alumnes…). I sense dubtar-ho gens, afirm que una de les causes principals del fracàs és la poca atenció que en escoles i famílies posam a la lectura comprensiva dels textos literaris per part dels nostres infants. Afegesc: textos literaris de qualitat. Però, això ja és una altra història. Calma, també, i també reflexió, Miquel. No passem l’arada davant del bou.

A Mallorca deim: “Qui té la coa de palla aviat s’encén”… L’escandalera hipòcrita i hiperventilada dels jutges (segurament, no de tots; però n’hi ha que callen massa) és de per riure. Pobrets “ofendiditos“! Ara volen impedir que al Parlament Espanyol (el seu) no es puguin fer crítiques al sistema judicial ni nomenar les persones que, en aquest sistema, usen malament el seu poder per perseguir adversaris polítics… Com que no hi ha lawfare a España, España, España? Jutges, Guàrdia Civil i premsa patriòtica tenen una xarxa tenebrosa que empegueix els ciutadans, excepte aquells que la troben justa i necessària per sostenir la “Unidad de España” i els fonaments de l’Estat. Però… “Esto, el fiscal te lo afina…”, “controlaremos por detrás” (el Marchena heòric, el salvador!), el cas Podemos, el cas Neurona, l’espionatge telefònic “por si acaso” (absolutament il.legal), el cas Oltra, els casos de Tamara Carrasco o dels titellaries bascos, el casos de Colau, “no se identifica quién pueda ser M. Rajoy“, “nuestra amiga Concha“, els escrits de Llarena i Lamela i tutti quanti, la no renovació del CGPJ, el cas de l’Estatut català i la seva constitucionalitat, els casos de Valtonyc, i etcètera, etcètera… I naturalment, la premsa de la Cort muda. La pàtria és la pàtria.

A IB3Notícies de dia 11 de desembre passat, el noticiari de la televisió autonòmica va fer una completa ressenya del projecte Escriure la Serra, una iniciativa de Tramuntana XXI. Gràcies.

“Tramuntanyenca”, en realitat. En Fernando López de Angulo ens convidà, a en Pere Llofriu i a mi, a compartir una taulada en el refugi del GR221 del Cap Gros de Sóller, ran del far de Muleta. Ens divertírem molt tots mentre que parlàvem d’aquestes històries i anècdotes que tant ens interesse, les de la muntanya mallorquina. Amb en Pere som amics des de fa potser quaranta anys: quasi res! Entre nosaltres, la discusió és inevitable sempre. Al final, doncs, de la tertúlia, ja semblàvem cunyats de taverna. I això que no vàrem beure res d’alcohol. Ni una gota. Paraula. Podeu escoltar el que vàrem amollar aquí. Gràcies, Fernando, per mantenir aquesta preciosa iniciativa: Tramuntanyencs, un pod-cast (o com s’escrigui) dedicat a la muntanya.

Ver aquí un paisatge efímer pintat a l’aquarel.la fa uns dies: el seu interés (perquè, per a mi resultava un paisatge molt interessant i suggeridor en la seva indefinició) ha durat el temps que ha tardat l’aigua en eixugar-se. Un cop eixut el paper, els colors s’han perdut i les textures han desdevingut planes i opaques, sense cap valor estètic (si és que abans en tenia algun, i jo pens, insistesc, que sí en tenia). L’aquarel.la és així: capriciosa. De vegades es fa sola i d’altres es desfà sola també. Costa aprendre-ho, això. No és una tècnica fàcil. Aquest paisatge ja no existeix. Vaig esqueixar-la i els trossos han anat a parar al contenidor blau.

En canvi, aquesta platja, interpretació d’un model trobat per internet -i em sap greu no recordar el nom de l’autor o autora, per donar-li el mèrit que té-, me sembla ben feta i viva. La vaig pintar ahir.

Ahir caminàrem, Na Xon i jo, amb uns bons amics a l’entorn del puig Major de Son Torrella. Férem la volta sencera a la mola del gran cim mallorquí (tanmateix escapçat). Passàrem per la finca de Son Torrella -de sincera i activa vocació conservacionista i d’ús públic tot i ser de propietat privada-, passàrem a peu del Paredón, de l’agulla del Frare, i caminàrem enfilats entre carritxeres, esquetxars i penyalars cap el pas dels bous (o del bou) fins a trobar el camí dels Binis, ja a l’altra banda del gran cim. Una bona excursió. El dia era de ninguls, de vent i de fred. Vàrem poder veure alguns voltors negres. La primera excursió d’hivern d’enguany, doncs. Un bell dia i una bella diada compartida. I fa uns dies vaig anar a cercar un pas que només coneixia de nom: el pas de sa partió. És per la zona del puig de sa Font, moleta de Pastoritx, coma de ses sitges, moles del Teix, etcètera. El pas és un xap en la cresta de roca. La Serra és, en veritat, infinita. Sobretot en possibilitats d’exploració i de descoberta.