Miquel Rayó

Proves de colors en paper Arches i Saunders Waterford usats, de diferents mesures, gramatge 300. Avui, dos paisatges.

Vull fer un apunt sobre la sorpresa que he tengut ahir a la presentació del primer llibre de poemes de Bartomeu Bagur: L’abraçada hermafrodita dels caragols (Viena). Bon mestre, persona afable, discreta i fenera, Bagur hi exposa poesies segurament esmolades durant una llarga escriptura, alhora arriscada i tranquil.la. Ahir, Bagur parlà amb serenor en la llibreria Quars de Ciutat. Explicà, per exemple, l’origen i el sentit d’un tan estrany títol. Prové, ens va dir, de la lectura del llibre En un metro de bosque, de David George Haskell. Haskell ens fa a saber des de la contemplació d’un tros de sòl que som vida, que la vivim, que en participam. Els humans, però, amb una càrrega de desconcert potser només suportable des de la compassió que en Tomeu desprèn en la mirada i mostra amb les paraules. Tal vegada ell ja ho intuïa de nin quan mirava a través d’una lupa l’anar i venir atrafegat de les formigues. En fa una bella evocació en el poema Els ravals de la memòria, quan escriu també que “Los tres reinos de la naturaleza son:/ el animal, el vegetal y el mineral./ aquell matí de primavera / vas comprendre que la lliçó/ estranyament no anava escrita/ a la Enciclopèdia Escolar Álvarez/ el nihil obstat del Censor/ sinó en l’ocellet atrapat febril inútilment/ en el colze de la xemeneia/ de l’estufa de llenya que ens portava/ un punt de confort a l’hivern més fred.” Aquí hi ha dòl i desvetllament: viure és inquietant, de vegades. Cal l’esperança, la fermesa, la bondat. Compromès amb l’educació, la cultura i les problemàtiques socials i ambientals, Tomeu Bagur exposa en els seus poemes el que ha destil.lat amb paciència al llarg de molts d’anys de tastar poesia amb companys i companyes d’un tenaç club de lectura. Hi he marcat molts de versos, al seu llibre: “conten que els difunts parlau poc”, “a l’instant que començam a vagarejar/cercam refugi al ventre de la balena”, “derivar mar endins i navegar humanament”, “quan tots ens adonam que l’essència de les coses/és el vol silenciós del voltor a les muntanyes”… De veres, una sorpresa. Coneixia la persona, però no el bon poeta que ocultava.

Després d’un mes de viatges -Doñana, Camí de Llevant, Madrid-, de compromisos diversos -presentacions, lectures, etc.- i de tancament de feines pendents -revisió de la guia del sender GR221, per exemple-, i sobretot després d’un ensurt domèstic per sort resolt o en via de resoldre’s positivament -uf!-, ahir horabaixa vaig pintar dues aquarel.les. De les dues, vull quedar-me amb la llarguera. L’altra em sembla massa colorida. En qualsevol cas, la meva intenció era tornar al paper, a les mescles, a la paleta, als pinzells, a la calma…

Perquè certament ho és, una mescladissa, el conjunt de les lectures que faig o que tenc pendents. I afegesc tot d’una que aquí no les expòs totes. Només de temps en temps en faig una ressenya selectiva, just per mostrar la diversitat d’interessos que m’animen a llegir (si és que una tal qüestió pot entretenir qualcú). Comencem. Potser no he llegit una poesia amb la que pugui identificar-me més que la de Mary Oliver, l’autora americana. Sóc aquests dies a la meitat de la seva antologia Devociones, preparada per ella i aquí traduïda beníssim i prologada per Andreu Jaume per a Lumen. És una poesia tan relacionada amb la Naturalesa, i alhora amb l’autora mateixa i amb la seva vida, que m’escarrufa. M’hi sent molt a prop. Amb el llàpis marc gairebé totes les pàgines d’aquest llibre, cada poesia és molt suggeridora per a mi. Mentrestant estic a punt d’acabar Cisnes salvajes, de la xinesa Jung Chang (o com s’escrigui en català), editada a Circe. Es tracta d’una història familiar a la Xina Comunista a través de tres dones potentíssimes: padrina, mare, filla. Abasta gairebé tot el segle XX. En el llibre hom pot seguir la relació de les protagonistes amb les polítiques de Mao: des de l’entusiasme cec fins a la més absoluta decepció. Historia de valientes és, en realitat un western: la crònica novel.lada de l’expedició més enllà del Missouri dels exploradors Lewis i Clark a principis del segle XIX, escrita per Vardis Fisher, i editada per Valdemar en la seva col.lecció Frontera, de la qual en sóc molt lector. Nausicaä de la vall del vent és l’obra amb què Hayao Miyazaki va iniciar el seu exitós itinerari de dibuixant, i posteriorment de pel.liculer. Ara es publica en català (Planeta Còmic), i vull intentar seguir-ne la sèrie. Miyazaki és un dels meus autors preferits. Ho dic sempre que puc. A la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre hi trob de vegades tresorets. Com ara El Día D. La batalla de Normandia, de l’historiador Antony Beevor, en edició de booket. I també hi he trobat aquesta nova part de l’autobiografia de l’escriptora Doris Lessing, Un paseo por la sombra (debolsillo). Lessing sembla sinceríssima. El último és una novel.la de Carlos Suñer, editada per Slooper. Suñer és muntanyenc. Mallorquí d’expressió literària castellana. Escriu prou bé. Només conec un llibre seu anterior. Aquest m’atrau -espera torn per a ser llegit-, perquè parla precisament de muntanya. A veure.  I vull afegir per acabar el darrer llibre de poemes d’en Joan Perelló, Hivern humil, que he pogut presentar devora l’autor a la llibreria Embat ara fa uns dies. L’edita Adia en la seva col.lecció Ossos de Sol. Perelló és un dels escriptors més singulars de Mallorca. La seva escriptura és feta d’esclats i sorpreses que ell sap extreure de qui sap quines calaixeres de paraules. També hi he fet senyals amb el llàpis, a Hivern humil,  gairebé en cada pàgina, marcant els versos més precisos i més encertats.

Entre els dies 8 i 20 d’abril passats, i en companyia de l’amic i fotògraf Jaume Gual, he pogut caminar un tram del Camí de Llevant. A la fi he acabat la caminada! L’havia començat a València i l’he volgut acabar a Zamora. El tram que em faltava és el comprès entre Toledo i Zamora, precisament. Des d’aquesta ciutat fins a Sant Jaume ja conec el camí, perquè l’he caminat pel dit Camí Sanabrès. Això va ser quan vaig posar punt i final a la Vía de la Plata des de Sevilla. Estic content, molt!, i satisfet. Diferents assumptes m’havien retingut a casa massa temps. Ara ja està! Hem caminat deu dies a un promig d’uns 22 km diaris aproximadament, distància que està prou bé per no cansar-te massa i per no avorrir-te. L’experiència ha estat rica i enriquidora. Hem trobat només un caminant, perquè el Camí de Llevant és, encara, molt solitari (i que ho sigui per molt de temps!). Hem estat a albergs de pelegrins de diversa mena: casa parroquial, centre cultural, annex a un poliesportiu… Hem tengut topades amb gent generosa. Manifest aquí el meu més gran agraïment als hospitalers i hospitaleres que tenen a cura els albergs i que creuen en el servei que donen amb una gran amabilitat sempre. Hem vist bells paisatges, hem visitat i travessat poblacions petites i entorns molt rurals encara, sobretot per Àvila, hem vist un pioc i abundants rapinyaires, i fins i tot creiem haver identificat les petjades d’un llop… En la fotografia, en Jaume travessa un torrent per les pedres passadores. Un dia, l’aigua d’un riu havia sobrepassat fins i tot el nivell del pont, i vàrem haver de tornar enrera i cercar un itinerari alternatiu! Ara tenc altres caminades en el cap. Per al futur. Encara puc resistir kilòmetres (sense exagerar) i la motxilla a l’esquena. Gràcies, Camino!

Veure a la fi (i poder mirar, tocar, olorar, llegir, recomanar, regalar, desar en la biblioteca) la realitat en forma de llibre d’un projecte literari i col.laboratiu llargament covat és molt satisfactori. Publicar ara aquest llibre de textos meus completats amb les il.lustracions commovedores i lluminoses de na Nívola Uyá és un privilegi, i un premi. Na Nívola va posar fa temps imatge a uns textos meus publicats mensualment a la simpàtica revista Borino Ros, que crearen a Ciutat na Rosa Campomar, na Mar Rayó i na Cata Sagrera l’any 2012. La meva intenció, llavors, era la de fer seguir les famílies -el públic diana de la revista- la petjada dels vells Parenòstics que jo llegia d’infant a ca la meva padrina Eusèbia, homenatjar un llibre admirable i massa oblidat de Roald Dahl, My year, i també posar de qualque manera al dia una rondalla que sempre m’ha causat admiració: Es dotze mesos i dues jaies, recollida per Antoni Maria Alcover  en el seu Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi d’Es Racó. El pas del temps, les estacions i els cicles naturals, els fenòmens meteorològics, el calendari, les lectures d’estiu, les festes, mites i tradicions populars, el santoral màgic que jo vivia de nin, els noms de les coses… Tot això i més vaig voler recollir-ho en aquelles col.laboracions a la revista i que ara estan reunides en aquest nou llibre tan bellament publicat per Disset Edició gràcies a la confiança que ens ha tengut l’editor i amic en Sebastià Marí, i a la bona feina dels dissenyadors i impressors. El títol del llibre és Dotze en fan un: una molt bona idea (i d’arrel popular, també) de na Nívola, companya en aquesta aventura, partícep d’aquesta il.lusió i cómplice de tantes esperances. Cal agrair la sort que sempre m’acompanya.

També inesperat. De fet, impensable a hores d’ara. A la paradeta de venda de llibres del centre de visitants del Parc Nacional de Doñana d’El Acebuche, hi trob exemplars a la venda d’aquests títols de n’Eusèbia i meu. No em digueu que això no sigui un vertader regal! He pogut visitar el parc la setmana passada. Hi he fet dues excursions molt completes. La marisma estava totalment anegada gràcies a les pluges d’aquestes darreres setmanes, i en conseqüència hi abundaven els aucells.

Acab de tornar a casa des de Tomares (Sevilla), on he assistit al Foro de Conservacion de la Naturaleza convocat per l’associació Iniciativa Natura (del Consejo Consultivo de la qual jo en sóc membre), i trob un regal inesperat en les pàgines de l’AraBalears d’aquest cap de setmana: un article d’en Jaume C. Pons Alorda sobre el meu Quadern de camp. Haikus del salobrar. Mil gràcies! Aquí el teniu (com sempre en una mala fotografia):

Una cosa més: que en Pons Alorda comenti un text meu amb un llarg comentari sobre l’obra d’en Hayao Miyazaki m’encanta!

Vaig deixar el Camí de Llevant a Santiago ( a Sant Jaume de Compostel.la) a finals de novembre de 2022. Vaig arribar fins a Toledo des d’Albacete, sol. L’havia hagut d’interrompre a Albacete en la primavera anterior per mor del COVID. Des de llavors, diferents assumptes i ocupacions m’han tengut, diguem-ne, immobilitzat; entre ells, les operacions de cataractes a ambdós ulls i una intervenció cirúrgica per corregir una trencadura inguinal que entre l’abans i el després m’exigia assossec en l’exercici físic. Un cop superat tot això -aparentment- intentaré caminar el tram d’aquest Camino que va des de Toledo fins a Zamora en properes setmanes. No negaré una certa inquietud. Tanmateix, he de reconèixer que sóc dos anys més gran, i que de cada vegada les motxilles pesen més. Ho intentaré. Hi aniré en aquesta ocasió acompanyat d’un boníssim amic. I vull pensar que els podrem satisfer els nostres modestos objectius i gaudir de la nostra modestíssima caminada. El trajecte abasta uns 325 kilòmetres aproximadament. Quan acabem dependrà de quan comencem i de com estirem o arronsem les etapes. El camí és planer i els paisatges amples. Ens hem proposat de no fer, al principi, massa kilòmetres d’una tirada. Veurem com evoluciona la nostra disposició i el nostre ànim. Mantenir un promig de 25 km per jornada ens sembla prou bé. Si cal, però, rebaixar aquest nombre, el rebaixarem. I si un dia gosam de fer-ne més, els farem. Adaptar els objectius a les possibilitats reals és el més prudent. Qualcú somriurà amb la lectura de tantes precaucions. El que nosaltres volem és somriure en la nostra arribada a l’alberg de peregrins de Zamora, on, per cert, jo ja hi he romàs fa també molts d’anys. I és que el temps és implacable. Tenc el material a punt; i pesat. Les ganes a punt. La il.lusió a punt. Cal esperar encara unes setmanes. Tenc la confiança, a més, que ens farà bon temps. S’acosta el moment de la partida, doncs. Palma-Madrid, avió. Madrid-Toledo, tren. Toledo-Zamora, a peu.

Menys és més? Tant de bo que pogués aconseguir ser sempre tan simple! Ahir vaig fer dues aquarel.les. Una ha anat directament a la paperera. En canvi, aquesta, on hi ha una mínima expressió de colors i de traços, m’agrada. Com aconseguir sempre tanta simplicitat? Dimensió: 36×51 cm, en paper Arches de gra fi i de 300 grams.