En canvi, aquesta periodista, Elisa Beni, considera que la sentència és incontestable i, aferrau-vos!, un model de lògica que la tranquil.litza. No ho entenc, això de la lògica aquesta que a mi em fa tremolar de por: qui va fer la filtració?, quan?, com?, amb quin material o mitjà? Per no parlar de la credibilitat que atorguen els jutges al testimoni de l’adversària declarada de l’imputat, una fiscal, i en canvi consideren que els testimonis dels periodistes no són prou fiables. Per no parlar de… En fi, és inútil: els jutges comanden i fan el que volen i prevariquen sense maníes, perquè se saben protegits i impunes. Aquesta sentència és un (altre) avís a navegants. I es basa en una lògica política que la periodista ja fa temps que defensa (com ha canviat de rumb!), i no en argumentacions clares ni en proves, sinó en indicis, que, al meu parer, també són confusos i producte d’inferències i intencions condemnatòries. Segur que la periodista és amiga del ponent (i d’en Marchena, la mà que gronxa el bres), al qual no deixa de fer-li afalacs. En fi… Espanya. La Cort. Madrid. Quin fàstic! Si jo fos el germà del Perro, o la dona, ja prepararia la muda, perquè acabaran condemnats i en presó. I el propi Perro ja pot preparar-la, també. Pos messions i dic que les sentències ja estan redactades, també.
PS: Curiosament -o no tant- la periodista Elisa Beni titula el seu article de la següent manera: La llei triturant el relat. Mira per on hi escriu el verb “triturar”. El mateix que apareixia en l’amenaça que Miguel Àngel Rodríguez feia als periodistes d’eldiario.es: “Os vamos a triturar. Vais a tener que cerrar. Idiotas. Que os den.” Casualitat? Coincidència? O és un lapsus? O és una paraula, un verb, que ara està de moda en certs corralets de la Cort? No oblidem la relació que Beni té i ha tengut amb el món judicial. De moment, la periodista ja treballa a La Razón…