No anam…

No anam… O anam de rota batuda. Vaig dir fa uns dies que estava eixut de paraules, que era incapaç d’escriure aquí alguna cosa dels dos bons amics morts tan recentment, en Xisco Avellà i n’Anthony Bonner, veteraníssims del GOB, companys de campanyes conservacionistes i ecologistes… Doncs, avui encara m’he eixugat més: he vist a primera hora al diari Última Hora aquest obituari dedicat a Joan Ensenyat, també amic, boníssim muntanyenc, i autor d’un preciós llibre sobre l’excursionisme que ell feia, un text que he usat sovint com a font documental per als meus modestos treballs sobre la història de l’excursionisme local, Muntanyes de paper (autoedició, 2003). És de veres que no sé què dir… No m’ho puc creure. Ens vèiem de temps en temps al carrer, en Joan i jo, i fèiem la xerradeta. Era discret i amable. Era un bon lector. De vegades, jo li feia qualque consulta en relació amb els assumptes muntanyencs locals… Faig una ressenya llarga del seu Muntanyes de paper a Llibres i literatura de muntanya a l’illa de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2018), i darrerament l’he tengut molt en compte per a l’original inèdit que he escrit fa no res amb el títol encara provisional de Models d’excursionisme i muntanyisme a Mallorca durant el segle XX. També n’he parlat en qualque entrada d’aquesta mateixa pàgina, quan he escrit sobre el fet de caminar i sobre llibres del caminar. En Joan, per a mi, és en aquests casos una cita obligada. Descansa en pau, Joan. Ens trobarem pel camí.