Cal fer els deures

Ja estan fets. He llegit a la fi tot el cicle de novel.les d’Emilio Salgari dedicades als Pirates del Carib, amb protagonisme principal d’El Corsari Negre (Emilio de Rocanera, senyor de Ventimiglia) i la seva filla Yolanda, amb l’aparició tràgicament estelar de la mare d’aquesta i parella del primer Honorata de Van Guld. I clar, no hi poden faltar els personatges secundaris, lleials i ardits, capaços de qualsevol sacrifici per tal de protegir el seu cap, la seva dona o la seva filla: Carmaux, Van Stiller, Morgan, que acabarà el cicle com a protagonista rellevant… No us sona, tot això? A mi sí. És encara al cinema. Com deia Rodari, crec, hom pot entrar en la Literatura per la porta gran o per la finestra, de vegades per la més petita de les finestres… Si jo sóc lector és perquè vaig trobar finestres obertes i accessibles per entrar en la lectura. Salgari en va ser una: amb les dues obres situades en la Costa d’Ivori, amb els caçadors Alfredo i Antao com a protagonistes, i sobretot amb el cicle dels Pirates de la Malaisia, amb Sandokan i el seu amic Yañez al capdavant. Del cicle del Carib només havia llegit el primer llibre, El Corsari Negre. Els altres els he llegit ara, aquestes setmanes passades. Els he anat reunint en llibreries de segona mà reals o virtuals. No sé si són recomenables. Estan desmodats. Son fulletinescos fins a l’exageració, reiteratius, previsibles, melodramàtics… Però, estim Salgari i el que va fer, i el que significà i significa encara per a mi i per a tantíssima de gent. Sigui aquest un (altre) homenatge a la seva persona i a la seva obra. Era un deure. Ja l’he satisfet.