Miquel Rayó

Divendres passat vaig visitar l’IES Son Pacs de Palma. L’objectiu: comentar El camí del far (Edebé) amb l’alumnat dels diferents grups de primer d’ESO (més de 100 alumnes!). M’hi havia convidat la professora de llengua catalana Marisa Cerdó, bona amiga i una professional docent implicada i dedicada a la seva feina i a la seva responsabilitat, com els altres professors i professores de l’institut i dels altres instituts (això puc certificar-ho). L’experiència, com sempre, va ser del tot gratificant. Ella ja m’ho havia dit: “Els nostres alumnes són molt bons, molt curiosos. I han fet una lectura molt satisfactòria del teu llibre”. Vaig fer tres sessions intenses. Una en grup petit, una en l’aula polivalent, amb molts d’al.lotets i al.lotetes, i la tercera en un grup classe, a l’aula corresponent. Els tres formats resultaren òptims, en aquest cas. Sobretot, perquè els alumnes havien fet en efecte una molt bona i intel.ligent lectura del meu llibre, i s’havien preparat la visita, cosa que demostra la bona mà de la professora. Com sempre, em fitoraren a preguntes i jo els vaig fitorar amb respostes i opinions. Moltíssimes gràcies! Perquè, per mor del seu interés -de professorat i d’alumnat- El camí del far segueix viu després de més de deu anys.

La ressenya del Bellver, avui, va de nins salvatges o selvàtics:

Amb gust he escrit unes línies (són versos?) per a una campanya per a la llibertat d’expressió als centres escolars (i potser en altres àmbits). Poc a poc, els actuals governants ens retallen drets, salaris i llibertats. Aviat voldran llevar-nos somnis, il.lusions i esperances. Ho consentirem? Què podem fer? En el meu cas, poca cosa: respondre afirmativament quan em conviden a participar en qualque acció que considero justa i mesurada. Titulo la col.laboració Díptic de silencis i oronelles. Gràcies a Bloko.Info per acceptar-la i afegir-la al seu bloc.

Doncs, sí: música i pintura. Fa dues setmanes vaig assistir a una masterclass de l’harmonicista Marcos Coll al local Bluesville del carrer de la Mà des Moro de Palma, i va resultar una experiència única per a mi. És la primera vegada que toco alguna cosa amb l’harmònica davant d’altres persones que en saben més que jo (cosa fàcil, per cert: que en sàpiguen més, no que jo toqui davant d’ells). Em vaig defensar com vaig poder en algunes frases del blues que improvisàrem els assistents, ben acompanyats per un guitarrista de primera. Vaig navegar amb la tercera posició. Cal practicar més. M’ho vaig passar bé, i d’això es tractava. I vaig aprendre un poc més d’aquest instrument prodigiós, tan lligat a les músiques de blues que em plau escoltar. Em va animar a assistir-hi en Víctor Uris. I aquest cap de setmana passat, divendres i dissabte (1 i 2 de març), vaig assistir a un curset intensiu d’aquarel.la botànica impartit per l’excel.lent professora i amiga Aina Amengual, una experta. Vaig aprendre molt i em va agradar molt més. Tota la nit següent vaig estar somiant colors i flors… N’Aina ha penjat al seu bloc algunes fotografies i opinions dels amics i companys assistents al curs (hi podeu accedir si premeu el seu nom). Us recomano visitar la pàgina completa: el seu treball d’artista botànica és magnífic. I us recomano igualment que, per poc que pogueu, us iniceu a l’aquarel.la en un dels seus cursets a Sa Cabaneta. Per part meva, procuraré practicar. Harmònica i aquarel.la, doncs: bona mescla. Insòlita. Estimulant.

Una nova ressenya meva en el suplement Bellver d’avui, al Diario de Mallorca:

I com que tanmateix et descataloguen llibres, mirem el costat positiu de la qüestió. Alguns dels meus llibres han tengut sort. Molta de sort. Així, El camí del far va tenir una edició especial de 40.000 exemplars dins el Programa Nacional de Lectura de Mèxic (Secretaría de Educación Pública, 2004), a banda de ser finalista al Premio Nacional de literatura infantil del Ministerio de Cultura d’Espanya. I encara es llegeix a qualque institut de les Illes: Sineu, Son Pacs… On són lliures els estels va ser llibre associat al Forum de Barcelona 2004, i a més va tenir una esplèndida versió teatral gràcies a la companyia Nous Vents Teatre, dirigida per Emmanuel Danet, amb representacions a Porreres, Lloseta, Palma i Alcúdia, que jo conegui. I si parlam de teatre, les meves obretes de teatre escolar La terra té puces i Un conte d’àngels i dimonis han estat representades en escoles, centres culturals, associacions i festivals de teatre infantil o escolar, gairebé per totes les terres de parla catalana. En qualque ocasió, la darrera obra ha substituit els tradicionals Pastorets nadalencs en teatres municipals de localitats catalanes! No us he dit que els meus textos han tengut sort? Amb qualque sorpresa molt agradable com aquesta. Enguany potser tendrà una nova representació a l’escola Mestre Guillem Galmés de Sant Llorenç (si es produeix ja us en parlaré). I encara us podria contar més coses de la bona sort… Ho deixo per a un altre dia.

He rebut de l’editorial La Galera una comunicació que no agrada gairebé mai a un autor. Procediran, per falta de vendes, a la descatalogació del llibre Dama blanca, merla negra. Ho comprenc. Em sap greu, naturalment. Ara bé: el llibre ha tengut uns anys de vida i va obtenir al seu moment el premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana per a projectes de creació literària (any 2000). Va servir, a més, perquè jo conegués Vicenç Villatoro, aleshores home principal de la fundació. O sigui: gràcies. Cert que hom voldria vendre molts exemplars dels llibres escrits, i assegurar la seva llarga vida… És difícil aconseguir-ho. Per moltes de raons. La qualitat suposada o concedida al llibre per la crítica i el públic, n’és una. No és el primer llibre que em descataloguen (Contraban, Eh, vellmarí!, N’Anna i el vern, Quan el vell Baltasar tornava a la vila, L’última por…) ni serà el darrer. I en general, venc pocs exemplars. Què puc fer-hi? El problema o el repte és, no obstant: sabré escriure un altre llibre? I també: podré editar els que ara tenc rodant per editorials a la recerca d’un “sí”? El temps dirà. Dama blanca, merla negra va tenir l’origen en una anècdota real: fa anys, una merla jove encara en plomissó va ser rescatada del carrer per la meva filla Mar, i la tenguérem a casa durant unes setmanes. Quin ocell tan divertit i amorós! No l’hem oblidat. L’amollàrem ben surada a l’hort de Can Jordà a Sa Indioteria. Sabem que hi va viure en llibertat.

Lola Casas i Salvador Comelles. Valentí Gubianas i Pere Cabaret. Escriptors. Il.lustradors. Veterans i no tant. Treballadors constants. Als versos hi ha simpatia i tendresa, bon humor i idees. I els llibrets, ben editats. Què més volem?

Si hagués de comentar totes les lectures que faig, no acabaria: Victus (bona mirada al setge de Barcelona i a la història de Catalunya), Una vacant imprevista (bona construcció d’un entorn local i de la xarxa de relacions entre els personatges, com bé sap fer Rowling), El laberinto de Osiris (un thriller per passar l’estona), Los pájaros de Auschwitz (per a ornitòlegs i interessats en el tema dels camps d’extermini nazis), Poesía de Houellebecq (una pedra), Poesía completa d’Auster (més entenedora i interessant, sobretot els quaderns darrers), La tumba de Verne (un altre thriller sobre obres i enigmes del gran i sempre admirat autor francès), Pequeñas verdades del niño mandrágora (editat en un sol volum en castellà i en català) del nou poeta mallorquí Max Fernández Riera, tot un descobriment, Pedra i pinzell (una molt bona antologia de poesia xinesa clàssica preparada per Manel Ollé)… I tampoc no tenc tanta d’empenta per fer-ho. No obstant, sempre m’agrada destacar-ne alguna; en aquest cas, el diari de viatge d’un autor japonès del segle XVII, Maruyme (ignoro com es deu escriure en català: Maruime?, Maruïme?): Senda de los adentros, editat per Manuel Serrat Crespo a Reverso Ediciones sota el títol Maruyme. Diario de viaje. Podríem dir que és l’altra cara d’un altre gran dietari de viatges japonès, el de Matsuó Bashó, Viaranys d’Oku, que rellegeixo sovint. Us confesso que poques vegades he tengut a les mans uns llibres tan extranys i tan preciosos. La història, a més, d’aquests dos autors de l’antic Japó -oposats i complementaris- és també fascinant.

I és precisament en Joan M. Mas, assessor de les TIC del CEP d’Inca, qui m’autoritza a penjar aquestes pàgines del seu quadern de notes dibuixades ahir mentre que jo parlava. En Joan és afeccionat a prendre “notes gràfiques” de les conferències o dels cursets o dels altres actes a què assisteix, i el resultat com podeu veure és notable, molt curiós, ple de vida i extraordinariament suggeridor. Francament, l’envejo: ha sabut captar perfectament la barreja de temes i cites que ahir vaig comentar. Amb dibuixos!

Ignorava o no tenia present que hi hagués gent afeccionada a recollir impressions en forma de dibuixos en quaderns de butxaca. Conec quaderns de viatge i quaderns de pintors… Ara he après, gràcies a en Joan, que hi ha persones que dibuixen i omplen quaderns amb aspectes de la vida, simplement. N’hi ha que ho feim amb paraules. Ells, amb dibuixos. I m’envia una adreça amb treballs de tota aquesta gent, perquè la miri. Em plau passar-la: Cuadernistas.