Diaris de viatge

Si hagués de comentar totes les lectures que faig, no acabaria: Victus (bona mirada al setge de Barcelona i a la història de Catalunya), Una vacant imprevista (bona construcció d’un entorn local i de la xarxa de relacions entre els personatges, com bé sap fer Rowling), El laberinto de Osiris (un thriller per passar l’estona), Los pájaros de Auschwitz (per a ornitòlegs i interessats en el tema dels camps d’extermini nazis), Poesía de Houellebecq (una pedra), Poesía completa d’Auster (més entenedora i interessant, sobretot els quaderns darrers), La tumba de Verne (un altre thriller sobre obres i enigmes del gran i sempre admirat autor francès), Pequeñas verdades del niño mandrágora (editat en un sol volum en castellà i en català) del nou poeta mallorquí Max Fernández Riera, tot un descobriment, Pedra i pinzell (una molt bona antologia de poesia xinesa clàssica preparada per Manel Ollé)… I tampoc no tenc tanta d’empenta per fer-ho. No obstant, sempre m’agrada destacar-ne alguna; en aquest cas, el diari de viatge d’un autor japonès del segle XVII, Maruyme (ignoro com es deu escriure en català: Maruime?, Maruïme?): Senda de los adentros, editat per Manuel Serrat Crespo a Reverso Ediciones sota el títol Maruyme. Diario de viaje. Podríem dir que és l’altra cara d’un altre gran dietari de viatges japonès, el de Matsuó Bashó, Viaranys d’Oku, que rellegeixo sovint. Us confesso que poques vegades he tengut a les mans uns llibres tan extranys i tan preciosos. La història, a més, d’aquests dos autors de l’antic Japó -oposats i complementaris- és també fascinant.