Miquel Rayó

El passat diumenge, dia 21 d’abril, vaig ser convidat al programa per a Balears de la SER “A vivir que són dos días“, que condueix beníssim la periodista Marga Vives. En Joan Carles Palos (un savi de la muntanya, del cinema i d’altres coses) hi té un entretingut i molt documentat programa d’excursions “virtuals”, i m’hi va convidar. Caminàrem pel pas des Cossi (o des Cossis, així figura en diferents mapes), per la boal de ses Serveres, ben a prop del Galatzó i de s’Esclop, cims emblemàtics i solitaris. Baixàrem, després, per la coma d’en Vidal… Una passejada. Tenim a la fi un testimoni gràfic de la “caminada”:En Joan Carles té un blog on fa anotacions pertinents i útils de les seves curolles de muntanya i de les seves propostes d’excursió: Fita a fita. Per cert que un altre blog de muntanya que llegesc amb freqüència, i que sempre em sorprèn, és el de n’Emilio Alonso, caminant veterà i incansable: Mis días de montaña. Una mina d’idees per conèixer recons de la Serra de Tramuntana.

Vet aquí el programa de formació del Contesporles, en què participaré, per si en teniu ganes.

La setmana del dia de Sant Jordi i del Llibre. Demà dimarts a Palma Nova, a les paradetes de les biblioteques del municipi, a esperar al.lots i mestres. El dijous, si no hi ha problemes d’organització per causa de les reivindicacions escolars (a les quals m’afegesc), he d’anar a l’IES Josep Maria Llompart de Palma a parlar als alumnes de tercer d’ESO de com s’arriba a ser escriptor des de la lectura (o ja veurem de què els parlaré). El divendres, visita al col.legi CEIP Joan Miró, del Polígon de Llevant de Palma, per parlar amb alumnes que han llegit el conte Balena. Imagino que parlarem de la mar i dels seus habitants misteriosos… A veure què em conten, els alumnes. Ah! I per la tarda del divendres, reunió del jurat del certamen literari del Festival internacional del conte Contesporles. Qui obtindrà el premi? O sigui: una setmana mogudeta. M’agrada.

El festival internacional del conte Contesporles ja és a prop. Serà els dies 4 i 5 de maig, tot un cap de setmana. No us el podeu perdre! El nom del festival és oportú i la iniciativa esplèndida (hi haurà una segona edició el proper any?). De moment, aprofitem la primera, certament singular i prometedora. Tothom a escoltar contes, i a berenar de conte, i a escoltar música de contes… Hi haurà actuacions de contistes d’aquí, de Catalunya, d’Anglaterra, d’Alemanya, i més d’una sorpresa de llocs ben llunyans. Esporles és un poble modèlic, un oasi en el desert. Només els esporlerins podien fer això. Enhorabona! El programa del festival Contesporles és complet, variat, sorprenent. Hi col.laboren algunes entitats i institucions. El compromís de l’Ajuntament d’Esporles és d’admirar en aquests temps de mancances i de retallades. Esporles vota per la cultura, i per la cultura més propera a la societat: fantàstic! Veureu al programa que hi tenc una conferència el dia 5, diumenge, a les 10 hores. El títol és: D’escoltar a escriure: contes ran d’una post de planxar. Hi sou convidats! Com també sou convidats a les que impartiran els meus bons amics i col.legues escriptors Gonzalo Moure i Xabier DoCampo, dos homes principals, amb moltes coses a dir, compromesos amb el llenguatge i amb els necessitats. Gonzalo viu a Astúries i ha visitat mig món. Xabier és gallec i estima la seva llengua moltíssim. Dos autors premiats i reconeguts. Dues primeres espases al festival Contesporles. A veure què ens diran? Els tres, moderats per Gabriel Janer Manila, participarem després en una taula rodona. Ja en tenc ganes!

Poc a poc, les borines i emprenedores (quin nom tan lleig!) Cata, Mar i Rosa (quins noms tan bells!) ja publiquen el setè número de la seva revista Borino Ros (clicau-hi!), d’activitats per a famílies amb infants. El mes d’abril, doncs, ja té la seva revista. Hi trobareu l’excursió preparada pe’n Joan Carles Palos, una entrevista a n’Albert Catalan, un dels promotors del festival internacional del conte Contesporles, receptes de cuina, l’agenda i el calendari d’activitats del mes, la llegenda d’un cavaller que va matar un drac, la secció Mirant el cel, d’astronomia… I una col.laboració meva dedicada al mes d’abril amb el complement d’una altra boníssima il.lustració de Nívola Uyà, que adjunto aquí amb el seu permís, i sobretot amb la seva complicitat generosa. Poc a poc farem l’any complet… I a lo millor un llibre o una exposició o… Somnis, somnis!

Com sempre, la setmana del 23 d’abril, és mogudeta. De moment ja tenc compromesos els dies 23 i 25. El 23 seré per Palma Nova, passaré unes hores en una paradeta de llibres instal.lada per les biblioteques del municipi de Calvià, sempre amatents. Aprofiten totes aquestes ocasions per a la difusió del llibre i de la lectura. El 25 vaig a l’IES Josep Maria Llompart de Palma, a petició d’una professora de llengua amb la qual vaig fer feina a l’IES Borja Moll, ja fa temps. I acaben de convidar-me per visitar el CEIP Joan Miró de Palma, encara que no hem acordat la data… M’agrada fer aquestes visites. En uns casos es tracta de donar suport a iniciatives voluntaristes; en altres, d’ajudar els docents compromesos amb la llengua i la lectura. Sempre, escampar el gust per la lectura, per la cultura. Bona falta fa. I més, ara.

A escriure. A ser escriptor. O, més modestament i amb més realisme i sinceritat, a tenir la pretensió de ser-ho. És una pregunta que em solen fer ingenuament els al.lots quan visito centres escolars i, també, quan trobo persones que pateixen la necessitat d’escriure (i dic bé: pateixen). Mai no els puc donar una resposta precisa i suficient, perquè, com tot en la vida humana, cada cas és únic i depèn del caràcter, de les expectatives, de la història personal, de les circumstàncies i dels entorns, de les ambicions, de les lectures fetes, dels models literaris que volem seguir…, de tantes variables! Només puc parlar, i encara, del meu cas. Sovint responc que escric notes personals en quaderns des dels quinze o setze anys i que això em generà l’hàbit d’escriure, que de nin intentava escriure els meus propis relats a imitació de les novel.les que llegia -d’aventures, gairebé sempre-, que un dia vaig sentir qualque mena d’impacte emocional nou després d’una lectura o d’una altra (impossible no esmentar aquí la lectura de L’abisme, de Gabriel Janer, o d’alguns poemes contundents de Costa i Llobera) i que això va fer-me expressar el desig d’haver escrit jo algun text semblant (quina vanitat!), que cal escriure molt i molt, i que cal atrevir-se, un dia, a presentar la feina feta a qualque escriptor, per saber-ne l’opinió, o a un editor, per veure si ens els editen en forma de llibre, o a presentar primer els fulls lligats a un premi literari… Tot això segurament ha canviat molt amb la irrupció imparable de les possibilitats digitals: qui més qui manco pot tenir un blog, ara, i esplaiar-se, potser amb més llibertat potser sense orientacions externes necessàries… No ho sé. Per curiositat, adjunto una fotografia d’alguns, només, dels premis literaris a què vaig aspirar quan m’iniciava en les intencions de què altra gent conegués el que jo feia. El primer que vaig guanyar va ser el de la Rosa d’Or de la Pau de Castellitx per a un text en prosa. Ja fa molt de temps, com veureu per les dates (si podeu llegir-les). Tenia, aleshores, moltes il.lusions i algun altre sentiment que preferesc no desvetllar, segurament perquè no el comprenc encara. Tal vegada hom escriu per tractar de donar sentir a allò que no comprèn.

En efecte, avui es publiquen dues ressenyes al suplement Bellver del Diario de Mallorca, per comentar la impressió que m’han causat dues novetats relativament recents: Meravelles i Un intruso en mi cuaderno. Si les llegiu veureu que la primera obra no acaba d’agradar-me: li sobra efectisme i li falta sinceritat. En canvi, el segon llibre em sembla molt complet, i sobretot sincer. Aquí les teniu (un poc tortes):

L’Institut d’Estudis Baleàrics porta una selecció d’il.lustradors i d’escriptors a la fira internacional del llibre infantil i juvenil de Bolonya (dies 25 a 28 de març), segurament la fira anual més important d’aquest sector editorial de tot el món. Tenc la sort d’haver estat inclòs en aquesta selecció, en companyia de Gabriel Janer Manila, Jaume C. Pons Alorda, Rosa Maria Colom, Pau Faner, Caterina Valriu, Ponç Pons i Iolanda Bonet i els il.lustradors Enriqueta llorca, Flavia Gargiulo, Hannah Bonner, Pau Oliver, Mireia Coll, Gerard Armengol, Violeta Lópiz, Gabi Beltrán, Linhart, Pere Joan, Max i Mar Oliver. Un luxe! L’Institut d’Estudis Baleàrics ha elaborat per a l’ocasió una pàgina web on hi ha un petit resum biogràfic de cadascun, una relació bibliogràfica i un fragment de la nostra obra traduït a l’anglès (en el cas dels escriptors). També ha preparat unes fitxes ben útils per mostrar els nostres estils a editors i agents (supòs). La pàgina és www.talentib.com i segurament facilitarà la difusió del nostre treball en aquell oceà quasi infinit de mostradors de llibres, dibuixos, agents literaris, editors, autors i il.lustradors de tot, tot, tot el món.  Per cert que en Pere Joan ha triat, per incloure en la seva entrada, una il.lustració d’un projecte que compartim: El nin Polifem, encara inèdit. Una primícia, doncs! És notícia al Diario de Mallorca.

És fàcil entristir-se en aquests temps de terboleses. Tots i totes, d’una manera o d’una altra en patim les conseqüències. Parents o amics sense feina ni perspectiva de tenir-ne; reducció o manca parcial o completa d’ingressos; estalvis minvants; futur incert… I qui té feina ha vist retallats els seus drets fins a l’extrem. El més desolador és veure com els nostres representants polítics i els nostres liders empresarials van a la seva, satisfets i panxacontents. Pel que fa a l’àmbit cultural, la situació també és desesperant. Les editorials redueixen producció (això no és necessariament dolent), venen poc (això sí ho és), s’integren a la força en grups empresarials grans amb interessos més econòmics que culturals, o tanquen directament. Els autors i els il.lustradors tenim dificultats per veure les nostres creacions editades. Projectes preciosos desapareixen: he sabut aquests dies que tanca la revista Esquitx. Una revista per a infants i joves. Una iniciativa valenta i intel.ligent de Sònia Delgado amb la col.laboració de Tomeu Seguí i d’altres creadors del món del disseny i de la il.lustració.  Aquesta és una notícia molt trista. I potser tots en som un poc culpables. I si no culpables, sí responsables. Jo m’hi sento. Era un molt bon projecte, comptava amb bones col.laboracions, i tenia un disseny molt atractiu. Estic segur que en venir temps millors la revista tornarà i serà millor també. Els moments que estam passant, pel que fa a la cultura en general i a la cultura en la nostra llengua en concret, són terribles i impensats. Qui ha de protegir i fomentar la nostra llengua per mandat legal no ho fa, i fa tot el contrari: posar traves i escampar maldats. Penòs, i estic per dir que delictiu. No obstant, hem de mirar cap el futur i reforçar la nostra voluntat i l’esperança. Recordar el camí fet ens donarà coratge. Vagi aquí el meu homenatge als creadors i mantenidors de la revista Esquitx. Segur que ja tenen alguna idea novedosa al cap. He tengut la sort de fer-hi alguna col.laboració i n’estic molt content. La meva primera visita a Esquitx va ser en l’exemplar la portada del qual us adjunto. Hi vaig poder publicar un conte amb dibuixos de Pere Joan, una comenda de Sònia que vaig agrair-li molt. El conte es titulava El retorn del vellmarí i una de les il.lustracions era aquesta, senzilla i suggerent: