Miquel Rayó

Només un apunt urgent per dir que Edicions Bromera ja anuncia la com a novetat per a aquesta tardor la meva novel.la d’aventures titulada Les verges del sol, ambientada als Andes peruans. La notícia em fa content. Molt. De vegades penso que publicar és com un miracle. Espero que el llibre us agradi, si el llegiu. I us ho agraesc anticipadament. La portada li dóna un alè de film antic d’aventures, clàssic, com, per exemple, Beau Geste o La tomba índia. El llibre tracta de ser precisament això: aventura, pura aventura. L’edició ha quedat molt, molt bé. Atractiva i ben presentada. Gràcies també a Bromera: a tots els qui han fet possible l’edició. I bona sort! Un altre dia comentaré més coses sobre aquest nou llibre. En tenc ganes!

Em fa un poc de peresa redactar aquesta entrada, que serà un poc llarga. La dec a una bona amiga. Parlàvem de la nostra afició: caminar, l’excursionisme. Reflexionàvem sobre aquesta activitat. No és un esport, si es considera estrictament; és alguna cosa més. És una activitat sana, que convida a la solitud i al silenci, a la contemplació; també a l’amistat, a compartir; que tonifica musculatura i pensaments; que et permet reconèixer el teu cos… Vaig oferir-me a passar-li títols de llibres, perquè conegués alguna cosa del que s’ha escrit -tant!- sobre el tema. Com que crec que la relació pot interessar a altres persones, aquí us presento textos que jo he trobat prou atractius per aprendre a avaluar encara millor el fet de caminar. I parlo tant de la passejada per la muntanya com del fet de desplaçar-se per Ciutat a peu com de l’aventura, modesta si voleu, de fer etapes d’un GR. A peu tot té una dimensió més propera, i tot es viu amb més intensitat…

Hape Kerkeling exposa una iniciació al Camí de Sant Jaume al seu Bueno, me largo (Punto de Lectura). La iniciació de Cheryl Strayed pel Sender de la Cresta del Pacífic, als EUA, és molt més severa; la conta a Salvatge (Angle). Aquests són els dos darrers textos que he llegit sobre caminar. Però, abans… Los trazos de la canción (Península), de Bruce Chatwin, fascina. James Endredy proposa Caminatas para el cuerpo y el espíritu (Gaia). David Le Breton fa un Éloge de la marche (Metailié), molt francès. Ja he parlat en qualque ocasió aquí dels llibres dels grandíssims poetes japonesos (i caminants) Maruyme, Diario de viaje (Reverso) i de Bashó, L’estret camí de l’interior (Edicions de 1984) o De camino a Oku y otros diarios de viaje (DVD ediciones). No oblidem Santoka: La poesía zen de Santoka (Cedma) ni les antologies dels seus versos Saborear el agua (Hiperion) i El monje desnudo (Miraguano). Què ha escrit Peter Matthiessen a El leopardo de las nieves (Siruela)? Rebecca Solnit ha escrit un dels “tractats” més sòlids sobre caminar: Wanderlust. A History of Walking (Verso), imprescindible. També ho és The lost Art of Walking de Geoff Nicholson, molt complet (Harbour)… Però, a més, és oportú llegir els relats dels grans caminadors/exploradors: Livingston, Arséniev, Thoreau (resumit, per exemple, a El arte de caminar, de Local-Global), entre d’altres, o les cròniques de caminades escarrufadores, dramàtiques: Tan lluny com els peus em portin (La Campana) de Josef Martin Bauer o La llarga caminada (Símbol) d’Slavomir Rawicz. N’hi ha més. I hi ha una infinitud d’articles. A Barcelona es va fer un seminari (2010) sobre el tema. Hi ha congressos internacionals anuals, que podeu seguir a Walking21 (la informació que trobareu en aquesta pàgina us aclaparà). I moltíssimes entrades d’associacions, moviments socials, projectes urbans, ecològics o també artístics, relacionades amb caminar. Hi ha una Carta Internacional sobre/del Caminar, que podeu llegir en català a la pàgina de Catalunya camina. I curiositats com els textos casolans de l’excursionista mallorquí Joan Ensenyat reunits a Muntanyes de paper (d’edició pròpia). Ho he dit abans: hi ha molt de paper escrit sobre caminar. Es veu que escriure i caminar van junts. Espero no haver-vos cansat.

Hem pujat a La Trapa, dissabte passat, amb el bon amic Jaume Gual, fotògraf. Hem enfilat el camí des de Sant Elm, passant per can Tomeví, i així entrar a la finca per la part de dalt, després del pas llenegadís entre roques, amb la bella estampa de sa Dragonera davant, lluminós el mar. Hem caminat unes hores entre soques cremades i restes cendroses de carritxeres, gatoves i mates, que l’oratjol se’n duu lentament. Hem descobert sitges velles i marjades que la vegetació ja tapava i que ara destaquen en la nuesa grisa post-incendi, com destaquen els senders com cicatrius. Hi ha cendres, hi ha carbonissa, solitud. Però, hi hem vist caderneres, passerells, puputs, mèrleres, pàsseres, corbs, caçamosques, i quan volíem guaitar des del mirador del cap Fabioler, allà ens esperaven cinc voltors negres, parats, en terra, tranquils, retallats contra el mar. Els hem observat durant uns minuts: un regal. Lentament els voltors s’han despenjat en l’aire i han alçat el vol circular fins a sobrepassar tot l’àmbit cremat, i ara obscur, de S’Evangèlica, del coll de sa Gramola… Entre la desolació, doncs, l’esperança. La caparrudesa dels conservacionistes mallorquins (GOB, Amics de La Trapa, i altres) tornarà a posar vida i verdor en l’espai de La Trapa, i en la costa cremada d’Andratx i d’Estellencs. I la naturalesa, poc a poc, començarà a col.laborar: aquí rebrotarà el càrritx i el garballó; allà, aquell pinet no del tot socarrat reprendrà. Les clapes no cremades, que n’hi ha, serviran de plataforma de llençament per a recuperar poc a poc la verdor d’un paisatge que, amb el blau clar del cel i el blau fosc de la mar, ens enlluerna sempre i ens meravella. En Jaume ha fet moltes de fotografies. Me’n passa una, i la penjo amb esperança (i no puc negar-ho, amb un punt de rabiosa tristor). 

Herta Müller, única. Ho escric en aquesta entrada per retre-li un homenatge. Pocs autors m’han interessat tant en els darrers anys. He pogut llegir Tot el que tinc ho duc al damunt, L’home és un gran faisà del món i La bèstia del cor, molt ben traduïdes i excel.lentment presentades per Bromera, a qui cal felicitar per posar-nos-la a l’abast en català (gràcies, doncs!), i aquests dies estic enredat en els pensaments i records d’El rey se inclina y mata, que escarrufa també, en edició de Siruela. Només puc dir que cal conèixer les obres de Müller. Romanesa, escriptora en alemany (quines magnífiques reflexions sobre l’absurd de dir que “la meva pàtria és la llengua”!), resistí no sé com els anys de la dictadura, va haver de partir del seu país i romandre a Berlin, ningú com ella no ha sabut descriure allò que significa viure sota el terror, l’arbitrarietat del totalitarisme… Com pots dir que la teva pàtria és la mateixa que la de qui te tortura i et vol sotmetre?, comenta. Herta Müller estimula, neguiteja, i obliga a la humilitat literària… Crea imatges alhora espantoses i líriques. De la pròpia por i de la por compartida. També fa bellesa de la descripció de la misèria. No amaga res de la pròpia mesquinesa, de la que cadascú de nosaltres porta en el cor, en la ment… Quanta grisor i quin pànic permanent…! Creava rimes amb paraules retallades dels diaris. Potser aquest exercici li va permetre aprendre a obtenir insòlites imatges i expressions sorprenents per descriure allò que no es podia descriure lliurement amb paraules usades amb els sentits habituals. Sobretot parla d’això: de com les llengües s’usen tant per fer mal com per alliberar-nos del mal. Imprescindible. Imprescindible. Imprescindible. No és fàcil. Per això és un (una) dels (de les) grans.

Ja no veig falzies sobre els teulats de Palma, o molt poques. Ja les enyoro. I pensar que no tornaré a tenir-les damunt fins a finals de març del proper any…! Fa calor. Per sort no n’ha fet massa durant les primeres setmanes en què he participat en la revisió de la guia del GR 221 per la serra de Tramuntana de Mallorca amb en Joan (en la fotografia) i en Vicenç Sastre, i el fotògraf naturalista en Sebastià Torrens. La feina de camp està enllestida, i ens queda la redacció del nou text, la tria de noves fotografies, la revisió de la cartografia, que també serà nova… Una feina ben agradable. Aquesta nova edició quedarà molt polida, com diuen els editors menorquins de Triangle Postals. La fotografia adjunta és d’en Jaume Gual, un altre gran fotògraf i bon coneixedor de la serra, que ens ha acompanyat qualque dia. A més, és un estudiós dels canvis en el paisatge, com podeu veure en aquesta pàgina: Observación fotográfica del paisaje. D’altra banda, continuo amb la meva barreja de lectures des de Sebastià Alzamora (vegeu la meva ressenya del seu nou llibre, Dos amics de vint anys,  que adjunto, publicada avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca) a Julian Barnes (quin humor i quina intel.ligència!) i des del delirant Abraham Lincoln, cazador de vampiros fins a l’aventuresc La magrana de foc d’en Pere Morey o al contundent El rey se inclina y mata de Herta Müller, una de les autores més inquietants i sinceres que he pogut llegir mai. I a banda de tot això, altres assumptes. Per exemple, he assistit a la magnífica lliçó sobre Albert Camus i les Illes Balears impartida per na Josefina Salord, una intel.ligència tenaç, coordinadora científica de l’Institut Menorquí d’Estudis, i he començat a preparar la meva intervenció a la taula rodona de dia 20 d’octubre a Barcelona, en el marc del Vè Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, convocat per l’Associació d’escriptors en llengua catalana (AELC). Moderarà en Xavier Blanch, i acompanyaré Jordi Cortés, Silvestre Vilaplana i Lorena Jiménez. Els escoltaré amb atenció. El programa del congrés és molt complet. Avui, a les 20 hores, concert al convent de les Caputxines de Palma. I mentrestant, escolto velles gravacions de Benny Goodman i les seves orquestres.

Una novel.la d’aventures molt entretinguda i recomanable!

A la fi apareix el Borino Ros corresponent als mesos de Juliol i Agost! Aquí el trobareu. Les seves promotores poden estar molt satisfetes. Molt. D’aquí a pocs mesos aconseguiran cumplir un any. Una empresa editorial difícil sempre, i avui encara més. Quan toqui farem les felicitacions corresponents. I una bona festa. Em fa feliç poder-hi col.laborar. A les pàgines estimulants del Borino Ros, he tengut l’ocasió d’incloure-hi uns textos dedicats als mesos de l’any. Ja me’n falten pocs per fer un cicle anual complet, cosa que m’anima a intentar cloure la feina iniciada. Les il.lustracions de Nívola Uyà, originals, molt personals i singulars, suggestives i evocadores, milloren les meves idees. M’és impossible agrair com voldria la bona acollida que la revista fa a les meves col.laboracions i la generositat de Nívola per il.lustrar-les. Jo també et veig així, Juliol, com et veu na Nívola:

Aquest mes és molt complet per a mi. Confidencialment puc anunciar que, en acabar l’estiu o a principis de la primavera de l’hivern, una bona editorial valenciana editarà una nova novel.la meva d’aventures. Em sembla que encara no en puc parlar massa: som encara a la fase de corregir les galerades amb la complicitat dels editors i correctors, de fer la darrera lectura, de comprendre la dificultat, i per tant de gaudir de la sort immensa, de ser editat. Quan em donin la vènia, us en parlaré més llargament. Us convidaré a llegir-la, si voleu. També em plau dir que l’editorial Triangle ens ha encarregat -a en Joan Sastre, en Vicenç Sastre, en Sebastià Torrens i a mi- la feina d’actualitzar la guia del GR 221 per la serra de Tramuntana de Mallorca, Ruta de Pedra en sec, una guia que té versions en català, castellà, anglès, francès i alemany. Aquesta setmana hem acabat, a falta de serrells menors, la feina de camp. Tenim molt avançada la redacció dels nous textos. Preparam la correcció de la nova cartografia que s’hi incorporarà… Dibuixos nous (Vicenç) i fotografies noves (Sebastià) són a punt… Per cert que, durant les llargues i inoblidables caminades que hem fet per repassar i posar al dia les dades del camí, hem trobat gent que coneixia i utilitzava la nostra guia, i hem descobert que alguns refugis en tenen exemplars de consulta per als senderistes que hi passen o hi romanen, la qual cosa ens ha satisfet molt. La fotografia adjunta és del refugi de Muleta. I per què no aprofitar i contar-vos que durant els darrers mesos no he estat aturat, i he escrit tres relats nous i un text per a teatre? I que fins i tot he posat punt i final a un volument de poemes (si és que els puc definir així)? Els qui em coneixen ja saben que ara estic en la fase de revisar, retocar, esperar… No convé parlar-ne massa, de tot això darrer. Són, encara, projectes. Esperances.

Surt avui al suplement Bellver, del Diario de Mallorca. Poc a poc, fent camí.

Aquí teniu els protagonistes d’Un conte d’angels i dimonis, alumnes de sisè del CEIP Mestre Guillem Galmés de Sant Llorenç, davant l’entrada de l’auditori de Sa Màniga de Cala Millor, el 19 de juny. Vaig passar-me tot un matí amb ells mentre que feien l’assaig general. Segur que els va sortir, després, una representació completa. Bons decorats amb fotografies, bona selecció musical, bon vestuari i molt gràciós, excel.lent direcció i millor interpretació. Un goig per a mi. Crec que s’han divertit. Hi han fet feina des de Nadal, em varen dir les directores. Enhorabona! Qui critica l’ensenyament públic no té en compte aquestes fets, aquesta dedicació del professorat, aquesta il.lusió dels infants i aquesta solidaritat de les famílies. Gràcies CEIP Mestre Guillem Galmés de Sant Llorenç! I a reveure! Bon estiu, i bona sort per al futur! Gràcies a vosaltres, els meus personatges no són oblidats. Viuen dins les vostres memòries. Com vosaltres sou en la meva.