Un nou premi Guillem Cifre de Colonya

Enguany ha estat Lolita Bosch, la guanyadora. El seu llibré té un títol d’impacte: “El nen que volia matar”. El tema: la malaltia mental d’un pre-adolescent. La terrible experiència, en primera persona!, dels primers brots psicòtics. Tot un repte narratiu. És un bon text, i estic segur que tendrà molt d’interés. L’autora s’ha documentat molt bé i ha sabut expressar el dramàtic procés amb sinceritat i contundència, i sobretot: amb tendresa i emoció franca. Adjunto una fotografia de l’acte d’entrega al casal Alcover de Manacor, el dia 14 de juny. Hi acompanyo Anna Pérez, membre del jurat en representació de de La Galera, Josep Cifre, president de Colonya, Lolita Bosch, l’autora premiada, el professor i bon amic Ramon Bassa, també membre del jurat, i Martí March, organitzador del premi des dels seus inicis i també bon amic. Hi falta el quart membre del jurat, David Montserrat, editor de La Galera.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Lectures de muntanya

M’han demanat una llista de lectures sobre el tema de la muntanya, sense definir massa bé que s’entén per “muntanya”. Després de pensar-hi molt, i procurant aprofitar el poc que hi ha editat en català, la llista que he proposat finalment és aquesta:

Tintin al Tibet, d’Hergé. Un clàssic del còmic infantil: qui no el coneix?
Gaku, de Shinichi Ishizuka. Un còmic per comprendre el sentit humanista de l’esport a la muntanya. És un manga preciós, del qual només se n’han editat quatre volumets a Espanya, que jo conegui. Llàstima!
El primer de la cordada, de Roger Frison-Roche. Potser el relat més clàssic de l’alpinisme “clàssic”, alpí. Roger Frison-Roche, una personalitat de l’aventura i de la divulgació, és segurament el primer nom que ens ve al cap quan parlam de la literatura muntanyenca de ficció. Avui ens semblarà un poc ingenu.
La febre del cim, de Jon Krakauer. El relat periodístic, vibrant, d’unes jornades terribles i tràgiques al cim de l’Everest. Té co-relats molt interessants i molt crítics com el d’Anatoli Boukreev titulat Everest, 1996.

La cima de los dioses, de Jiro Taniguchi i Bako Imemakura (5 volums). Sens dubte el còmic més interessant i complet sobre l’escalada a l’Himàlaia, amb referències als mítics Mallory i Irvine, i a la seva càmera fotogràfica perduda.
Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, de Josep Francesc Delgado. La novel.la juvenil catalana de muntanya per excel.lència.
La llamada del silencio. Joe Simpson. Simpson ha escrit molts de llibres. En un, conta la seva lluita esborronadora per la supervivència després d’un accident durant una escalada: Tocando el vacío. N’ha fet també un documental que no us heu de perdre: Touching the void. De La llamada del silencio també n’hi ha documental. Qualque dia posaré aquí títols de pel.lícules de muntanya.
Dersú Uzalà, de Vladímir Arséniev. Un magnífic llibre de viatges a peu per serres de la llunyaníssima Sibèria, perfectament presentat en català, en aquest cas. Naturalment, ara estic obligat a esmentar la pel.lícula d’Akira Kurossawa amb el mateix nom.
Anglada, d’Elisenda Vergés. La biografia d’un dels primers grans escaladors catalans, que a més permet conèixer com era l’escalada a casa nostra fa unes dècades.

Si a aquesta llista hi voleu afegir L’enigma Altai (Edebé), d’un servidor…, us ho agrairé!

Naturalment, no he pogut incloure les obres clàssiques de Lachenal, Bonatti, Cassin, Rebuffaut, Hunt, Terray, Heckmair…, i de tants d’altres més moderns: Kukuczka, Diemberger, Messner, San Sebastián… L’editorial Desnivel (si premeu anireu al seu catàleg) publica literatura de muntanya des de fa anys.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Nova ressenya al Bellver

Ha sortit publicada avui dijous, dia 6 de juny:

Com heu pogut percebre, he fet la còpia desequilibrada… Paciència!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

I el Borino Ros del mes acaba de sortir

Amb l’esplèndida il.lustració de na Nívola Uyà, una sorpresa de tons, concepció i estructura per acompanyar el meu relat. Si el voleu llegir, el trobareu aquí. Mentretant, podeu mirar el dibuix que na Nívola dedica al mes de juny.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

De teatre

Dues bones, precioses notícies. Com vaig anunciar fa uns mesos, dos centres escolars mallorquins representaran (encara!) aquest mes Un conte d’àngels i dimonis. M’han convidat a assistir a un assaig general i a les representacions. Hi aniré, naturalment. Es tracta de l’escola Guillem Galmés de Sant Llorenç i de l’IES Albuhaira de Muro. Dia 18 aniré, el matí, al teatre Sa Màniga de Cala Millor (dia d’assaig i de preparatius per als al.lotets de Sant Llorenç) i el dia 21, també el matí, al teatre municipal de Muro (dia de representació per als alumnes de primer i de segon d’ESO de l’institut de Muro). A Sa Màniga, s’hi faran posteriorment (el dia 19) dues representacions per a alumnes i famílies. Estic segur que tot anirà molt bé. Els actors sempre ho donen tot, i el profesorat que s’embolica amb aquestes funcions sempre ho fan d’allò millor. Miraré de fer qualque fotografia per al record. Aquestes representacions són inoblidables, una festa. Imagino que així acomiaden un curs escolar difícil. Gràcies!

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Algunes novetats ressenyades al Bellver

Novetats per a infants i joves ressenyades al Bellver del dijous dia 30 de maig, en ocasió de la Fira del Llibre a Palma que comença precisament avui, dia 31 i dura tota la setmana vinent.

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Una altra ressenya al Bellver

D’un molt bon relat:

Publicado en Sin categoría | Comentarios desactivados

Caminades pel Parc de Llevant

Dormir en terra, olorar camomil.les, observar corbs marins, gavines d’Audouin i virots, caminar entre carritxeres, arboceres i estepes, garballons i argelagues… Rapinyades d’esbarzer, l’enlluernament del sol rebotit en la mar, olors d’alga amuntegada en l’arenal. La torre d’aquest nom rar: Matzocs. Les cales: s’Arenalet, sa Font Celada, cala Matzocs. Uns dies al Parc de Llevant, com cada any. Caminar amb companys i companyes, admirar, comentar. Agrair, sobretot. Les falzies, els menjamosques, el vent, la pluja nocturna, el mart fugisser, entrevist. Escoltar, i feia tant de temps que no ho feia!, un enganapastors, quan ja tornàvem pel camí dels Presos, després d’haver pujat l’Esquena Llarga des del refugi de la caseta dels Oguers, entre albons i esteperes. Minúcies sensitives que m’omplen, que m’aporten serenor, que m’allunyen de la cosa quotidiana. I la nit estel.lada, niguls tenebrosos davant la mitja lluna, l’estrella Polar, bufar un poc l’harmònica. Conversar ran del foc. I els topònims. Poca cosa, i tanta alhora!

Mirar els mapes. Cercar senderes velles. Prendre notes per no oblidar. Escriure uns haikus provocats pel paisatge. I rematar-ho tot amb apunts a llapis, com aquest:

Uns dies, massa pocs sempre!, al parc de Llevant. Un privilegi. Caminar.

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

Haver de perdre el temps, encara, amb aquests assumptes

Un article d’opinió al Diario de Mallorca d’avui. Sap greu haver de dedicar temps a aquests falsos debats, que es curen amb quatre lectures oportunes. No obstant, hi ha qui pretén embolicar la troca i crear exaltaments o sostenir-los. I malauradament cal dir que ho aconsegueix. La llengua els va molt bé per contribuir a la confusió i a obtenir el que pretenen: dividir la gent de sentiments comuns, enfortir la societat insolidària que somien.

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario

El Borino de maig

A la fi, el preciós i utilíssim Borino Ros del mes de maig, disponible en la xarxa: en la pàgina cinc hi ha la meva col.laboració, com sempre tan ben acompanyada amb la il.lustració de na Nívola Uyà, que adjunto directament en aquesta entrada. Quin privilegi! Cada vegada és una sorpresa. Jo escric un text i ella hi posa tot el que falta. M’agraden sobretot els espais infinits que sempre hi ha en el fons del dibuix, i els detalls de ben a prop -mirau quins ocellets!- que donen tanta de vida i dinamisme al seu treball. No sé quants de mesos hem fet ja, però, ja començo a passar pena d’acabar els dotze. Perquè, quan els acabem, amb quina excusa li demanaré a na Nívola que acompany nous textos meus?

Publicado en Sin categoría | Deja un comentario