Miquel Rayó

Ja hem tornat del nostre viatge al Marroc, amb un tast del desert que ha resultat una esplèndida experiència. Ho hem fet gràcies a l’agència Sahara Vivo, que no dubto a recomanar. Bon tracte i bon servei. I en tornar cal satisfer les obligacions i els compromisos. Així, el dilluns dia 14 ens trobàrem al refugi Pont Romà de Pollença amb els professors i estudiants del Màster d’Estudis Territorials i de la Població de la UAB, que han vengut a caminar algunes etapes del GR221. Avui, dia 16 he de fer una xerrada a pares i mares de primer i segon d’ESO de l’Institut d’Educació Secundària de Ses Estacions. Dissabte i diumenge he de ser al congrés de literatura infantil i juvenil de Barcelona. I aquests dies ja començam a fer les primeres entrades al blog que l’IES de Sineu ha preparat en ocasió de la lectura de L’enigma Altai… I per si fos poc, ja heu vist, al Borino Ros d’octubre, el retrat del mes dibuixat per na Nívola Uyà? Aquí el teniu:

En efecte, un comentari que agraesc al blog de Josep Maria Aloy, Mascaró de proa. Quan he vist la relació d’obres triades en la nova i oportuna col.lecció de llibres per a infants i joves del diari Ara, he pensat el mateix, gairebé. Hi falten autors i obres, tot i que entenc que el criteri és, potser, de no incloure cap autor encara viu. També, al meu criteri n’hi sobren. No parlo de mi., sinó, de col.legues molt importants, mestres. No cal remoure-ho més. Bona iniciativa. I gràcies, Josep Maria, per la teva proposta final! De somni!

Adjunto còpia de la ressenya que avui ha sortit publicada al suplement Bellver del Diario de Mallorca.

Veterans, sí, i encara amics. En Xisco Avellà m’envia per mail aquesta fotografia entranyable que ell qualifica (hiperbòlicament) d’històrica. En part té raó, és històrica per a cadascuna de les persones que hi som (d’esquerra a dreta): en Joan Mayol, jo mateix, en Lluc Mas, en Jesús Jurado i en Josep Antoni Alcover. Cinc de les persones que coneguérem els inicis del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, el GOB, l’any 1973, a finals d’any. Hi havia naturalment altres persones, altres amics: en Xesc Moll, en Josep Maria Cassasayas, n’Anthony Bonner, n’Hilari Morales, en Jordi Mut, en Pere Bosch, en Joan Ximenis…, i més encara. Després va venir la promoció d’en Xisco Avellà, d’en Biel Pomar, d’en Llorenç Pol… I més tard, en Xavier Pastor, en Joan Carles Muntaner, en Biel Sevilla, en Pere Oliver, en Miquel Catany… I més, i més… Quants de noms! I les dones: na Margaret Hayles, n’Antònia Llabrés, na Catalina Massutí, na Sofia Alomar…, sense oblidar les germanes Aina (la primera de totes) i Debbie Bonner, sòcies pioneres del primitiu GOB. Història, naturalment. Aquells cinc havíem format l’equip d’articulistes d’una pàgina que el Diario de Mallorca d’aleshores (des de 1971, crec) publicava periòdicament sobre temes de Conservació de la Naturalesa. Una pàgina pionera, molt activa, que causà qualque polèmica i que segurament va facilitar la difusió de moltes idees i actituds conservacionistes i ecologistes en la societat mallorquina, sobretot. Va merèxier un premi de periodisme Ciutat de Palma, si no ho recordo malament, l’any 1974. Amb un punt de vanitat, sempre m’ha satisfet haver participat d’aquestes experiències. Especialment, perquè he conegut aquesta i altra gent que ha estat tan importat per a mi, per a la meva formació personal i intel.lectual. Junts, hem compartit moltes experiències, hem après molt, hem comès més d’un error, hem tractat de rectificar-lo. Ara, encara som amics, molt bons amics. Amb alguns ens trobam amb relativa freqüència. Com tots els veterans, ens contam, aleshores, les batalles viscudes, i ens parlam dels itineraris personals, professionals i familiars que cadascú ha anat fent al llarg d’aquests, ja, més de quaranta anys més que fugaços! No puc, obviament, esmentar tots els noms que haurien de figurar aquí: si qualcú dels que hi hauríeu de ser m’ho advertiu, us inclouré amb plaer en aquesta brevíssima relació tot d’una que pugui.

Això surt avui a un diari espanyol de gran tirada. Sé que potser és inútil, però, faré la pregunta, no obstant: per què no pot ser així a ca-nostra? De fet, si els autors ens atrevíssem a demanar una retribució per la nostra feina ens mirarien com si fóssim dinosaures. I nosaltres mateixos, els autors, hem pecat durant anys i pecam encara: no ens atrevim a demanar el que és més que just. I a més, durant tant de temps ens hem avesat (i hem avesat la gent) a fer la nostra feina gairebé gratis… I consti que mai no m’ha sabut greu regalar-la quan era necessari o escaient. Sembla, però, que tothom al nostre entorn accepta o entén que la literatura només és un plaer, un luxe, un caprici…, i que no inclou hores i hores de feina i d’exigència, i sovint una responsabilitat personal, i un cost emocional. És cert que ens aporta sensacions molt positives, íntimes, que compensen (o no). Penjo la breu notícia per deixar-ne constància, simplement. I no puc callar que avui, per si fos poc, al nostre país, ni les associacions culturals ni els centres escolars ni les institucions no tenen doblers suficients per compensar com correspon els creadors… I encara més: les institucions nostres, regides pels qui tots coneixem, no fomenten que s’estimi i es retribuesqui com pertoca la cultura ni la literatura ni la música… Això em sembla que és una evidència. Una tristíssima evidència.

Doncs, és sobre el mes d’Agost… I és que aquest agost darrer han passat coses. El podeu llegir en versió digital a la pàgina cinc de la publicació, aquí. Com sempre, us recomano que mireu bé la preciosa il.lustració de na Nívola Uyà, tan suggeridora. Cada dibuix seu completa i eixampla l’abast del text, i de quina manera! Què somia, Agost? Què?

Només un apunt urgent per dir que Edicions Bromera ja anuncia la com a novetat per a aquesta tardor la meva novel.la d’aventures titulada Les verges del sol, ambientada als Andes peruans. La notícia em fa content. Molt. De vegades penso que publicar és com un miracle. Espero que el llibre us agradi, si el llegiu. I us ho agraesc anticipadament. La portada li dóna un alè de film antic d’aventures, clàssic, com, per exemple, Beau Geste o La tomba índia. El llibre tracta de ser precisament això: aventura, pura aventura. L’edició ha quedat molt, molt bé. Atractiva i ben presentada. Gràcies també a Bromera: a tots els qui han fet possible l’edició. I bona sort! Un altre dia comentaré més coses sobre aquest nou llibre. En tenc ganes!

Em fa un poc de peresa redactar aquesta entrada, que serà un poc llarga. La dec a una bona amiga. Parlàvem de la nostra afició: caminar, l’excursionisme. Reflexionàvem sobre aquesta activitat. No és un esport, si es considera estrictament; és alguna cosa més. És una activitat sana, que convida a la solitud i al silenci, a la contemplació; també a l’amistat, a compartir; que tonifica musculatura i pensaments; que et permet reconèixer el teu cos… Vaig oferir-me a passar-li títols de llibres, perquè conegués alguna cosa del que s’ha escrit -tant!- sobre el tema. Com que crec que la relació pot interessar a altres persones, aquí us presento textos que jo he trobat prou atractius per aprendre a avaluar encara millor el fet de caminar. I parlo tant de la passejada per la muntanya com del fet de desplaçar-se per Ciutat a peu com de l’aventura, modesta si voleu, de fer etapes d’un GR. A peu tot té una dimensió més propera, i tot es viu amb més intensitat…

Hape Kerkeling exposa una iniciació al Camí de Sant Jaume al seu Bueno, me largo (Punto de Lectura). La iniciació de Cheryl Strayed pel Sender de la Cresta del Pacífic, als EUA, és molt més severa; la conta a Salvatge (Angle). Aquests són els dos darrers textos que he llegit sobre caminar. Però, abans… Los trazos de la canción (Península), de Bruce Chatwin, fascina. James Endredy proposa Caminatas para el cuerpo y el espíritu (Gaia). David Le Breton fa un Éloge de la marche (Metailié), molt francès. Ja he parlat en qualque ocasió aquí dels llibres dels grandíssims poetes japonesos (i caminants) Maruyme, Diario de viaje (Reverso) i de Bashó, L’estret camí de l’interior (Edicions de 1984) o De camino a Oku y otros diarios de viaje (DVD ediciones). No oblidem Santoka: La poesía zen de Santoka (Cedma) ni les antologies dels seus versos Saborear el agua (Hiperion) i El monje desnudo (Miraguano). Què ha escrit Peter Matthiessen a El leopardo de las nieves (Siruela)? Rebecca Solnit ha escrit un dels “tractats” més sòlids sobre caminar: Wanderlust. A History of Walking (Verso), imprescindible. També ho és The lost Art of Walking de Geoff Nicholson, molt complet (Harbour)… Però, a més, és oportú llegir els relats dels grans caminadors/exploradors: Livingston, Arséniev, Thoreau (resumit, per exemple, a El arte de caminar, de Local-Global), entre d’altres, o les cròniques de caminades escarrufadores, dramàtiques: Tan lluny com els peus em portin (La Campana) de Josef Martin Bauer o La llarga caminada (Símbol) d’Slavomir Rawicz. N’hi ha més. I hi ha una infinitud d’articles. A Barcelona es va fer un seminari (2010) sobre el tema. Hi ha congressos internacionals anuals, que podeu seguir a Walking21 (la informació que trobareu en aquesta pàgina us aclaparà). I moltíssimes entrades d’associacions, moviments socials, projectes urbans, ecològics o també artístics, relacionades amb caminar. Hi ha una Carta Internacional sobre/del Caminar, que podeu llegir en català a la pàgina de Catalunya camina. I curiositats com els textos casolans de l’excursionista mallorquí Joan Ensenyat reunits a Muntanyes de paper (d’edició pròpia). Ho he dit abans: hi ha molt de paper escrit sobre caminar. Es veu que escriure i caminar van junts. Espero no haver-vos cansat.

Hem pujat a La Trapa, dissabte passat, amb el bon amic Jaume Gual, fotògraf. Hem enfilat el camí des de Sant Elm, passant per can Tomeví, i així entrar a la finca per la part de dalt, després del pas llenegadís entre roques, amb la bella estampa de sa Dragonera davant, lluminós el mar. Hem caminat unes hores entre soques cremades i restes cendroses de carritxeres, gatoves i mates, que l’oratjol se’n duu lentament. Hem descobert sitges velles i marjades que la vegetació ja tapava i que ara destaquen en la nuesa grisa post-incendi, com destaquen els senders com cicatrius. Hi ha cendres, hi ha carbonissa, solitud. Però, hi hem vist caderneres, passerells, puputs, mèrleres, pàsseres, corbs, caçamosques, i quan volíem guaitar des del mirador del cap Fabioler, allà ens esperaven cinc voltors negres, parats, en terra, tranquils, retallats contra el mar. Els hem observat durant uns minuts: un regal. Lentament els voltors s’han despenjat en l’aire i han alçat el vol circular fins a sobrepassar tot l’àmbit cremat, i ara obscur, de S’Evangèlica, del coll de sa Gramola… Entre la desolació, doncs, l’esperança. La caparrudesa dels conservacionistes mallorquins (GOB, Amics de La Trapa, i altres) tornarà a posar vida i verdor en l’espai de La Trapa, i en la costa cremada d’Andratx i d’Estellencs. I la naturalesa, poc a poc, començarà a col.laborar: aquí rebrotarà el càrritx i el garballó; allà, aquell pinet no del tot socarrat reprendrà. Les clapes no cremades, que n’hi ha, serviran de plataforma de llençament per a recuperar poc a poc la verdor d’un paisatge que, amb el blau clar del cel i el blau fosc de la mar, ens enlluerna sempre i ens meravella. En Jaume ha fet moltes de fotografies. Me’n passa una, i la penjo amb esperança (i no puc negar-ho, amb un punt de rabiosa tristor). 

Herta Müller, única. Ho escric en aquesta entrada per retre-li un homenatge. Pocs autors m’han interessat tant en els darrers anys. He pogut llegir Tot el que tinc ho duc al damunt, L’home és un gran faisà del món i La bèstia del cor, molt ben traduïdes i excel.lentment presentades per Bromera, a qui cal felicitar per posar-nos-la a l’abast en català (gràcies, doncs!), i aquests dies estic enredat en els pensaments i records d’El rey se inclina y mata, que escarrufa també, en edició de Siruela. Només puc dir que cal conèixer les obres de Müller. Romanesa, escriptora en alemany (quines magnífiques reflexions sobre l’absurd de dir que “la meva pàtria és la llengua”!), resistí no sé com els anys de la dictadura, va haver de partir del seu país i romandre a Berlin, ningú com ella no ha sabut descriure allò que significa viure sota el terror, l’arbitrarietat del totalitarisme… Com pots dir que la teva pàtria és la mateixa que la de qui te tortura i et vol sotmetre?, comenta. Herta Müller estimula, neguiteja, i obliga a la humilitat literària… Crea imatges alhora espantoses i líriques. De la pròpia por i de la por compartida. També fa bellesa de la descripció de la misèria. No amaga res de la pròpia mesquinesa, de la que cadascú de nosaltres porta en el cor, en la ment… Quanta grisor i quin pànic permanent…! Creava rimes amb paraules retallades dels diaris. Potser aquest exercici li va permetre aprendre a obtenir insòlites imatges i expressions sorprenents per descriure allò que no es podia descriure lliurement amb paraules usades amb els sentits habituals. Sobretot parla d’això: de com les llengües s’usen tant per fer mal com per alliberar-nos del mal. Imprescindible. Imprescindible. Imprescindible. No és fàcil. Per això és un (una) dels (de les) grans.