La Trapa: cendres i esperança

Hem pujat a La Trapa, dissabte passat, amb el bon amic Jaume Gual, fotògraf. Hem enfilat el camí des de Sant Elm, passant per can Tomeví, i així entrar a la finca per la part de dalt, després del pas llenegadís entre roques, amb la bella estampa de sa Dragonera davant, lluminós el mar. Hem caminat unes hores entre soques cremades i restes cendroses de carritxeres, gatoves i mates, que l’oratjol se’n duu lentament. Hem descobert sitges velles i marjades que la vegetació ja tapava i que ara destaquen en la nuesa grisa post-incendi, com destaquen els senders com cicatrius. Hi ha cendres, hi ha carbonissa, solitud. Però, hi hem vist caderneres, passerells, puputs, mèrleres, pàsseres, corbs, caçamosques, i quan volíem guaitar des del mirador del cap Fabioler, allà ens esperaven cinc voltors negres, parats, en terra, tranquils, retallats contra el mar. Els hem observat durant uns minuts: un regal. Lentament els voltors s’han despenjat en l’aire i han alçat el vol circular fins a sobrepassar tot l’àmbit cremat, i ara obscur, de S’Evangèlica, del coll de sa Gramola… Entre la desolació, doncs, l’esperança. La caparrudesa dels conservacionistes mallorquins (GOB, Amics de La Trapa, i altres) tornarà a posar vida i verdor en l’espai de La Trapa, i en la costa cremada d’Andratx i d’Estellencs. I la naturalesa, poc a poc, començarà a col.laborar: aquí rebrotarà el càrritx i el garballó; allà, aquell pinet no del tot socarrat reprendrà. Les clapes no cremades, que n’hi ha, serviran de plataforma de llençament per a recuperar poc a poc la verdor d’un paisatge que, amb el blau clar del cel i el blau fosc de la mar, ens enlluerna sempre i ens meravella. En Jaume ha fet moltes de fotografies. Me’n passa una, i la penjo amb esperança (i no puc negar-ho, amb un punt de rabiosa tristor).