Grandíssima, inquietant escriptora

Herta Müller, única. Ho escric en aquesta entrada per retre-li un homenatge. Pocs autors m’han interessat tant en els darrers anys. He pogut llegir Tot el que tinc ho duc al damunt, L’home és un gran faisà del món i La bèstia del cor, molt ben traduïdes i excel.lentment presentades per Bromera, a qui cal felicitar per posar-nos-la a l’abast en català (gràcies, doncs!), i aquests dies estic enredat en els pensaments i records d’El rey se inclina y mata, que escarrufa també, en edició de Siruela. Només puc dir que cal conèixer les obres de Müller. Romanesa, escriptora en alemany (quines magnífiques reflexions sobre l’absurd de dir que “la meva pàtria és la llengua”!), resistí no sé com els anys de la dictadura, va haver de partir del seu país i romandre a Berlin, ningú com ella no ha sabut descriure allò que significa viure sota el terror, l’arbitrarietat del totalitarisme… Com pots dir que la teva pàtria és la mateixa que la de qui te tortura i et vol sotmetre?, comenta. Herta Müller estimula, neguiteja, i obliga a la humilitat literària… Crea imatges alhora espantoses i líriques. De la pròpia por i de la por compartida. També fa bellesa de la descripció de la misèria. No amaga res de la pròpia mesquinesa, de la que cadascú de nosaltres porta en el cor, en la ment… Quanta grisor i quin pànic permanent…! Creava rimes amb paraules retallades dels diaris. Potser aquest exercici li va permetre aprendre a obtenir insòlites imatges i expressions sorprenents per descriure allò que no es podia descriure lliurement amb paraules usades amb els sentits habituals. Sobretot parla d’això: de com les llengües s’usen tant per fer mal com per alliberar-nos del mal. Imprescindible. Imprescindible. Imprescindible. No és fàcil. Per això és un (una) dels (de les) grans.