Miquel Rayó

Fascinat, començo la lectura del volum que conté les dues primeres parts del llarg viatge que va fer, a peu, Patrick Leigh Fermor, per l’Europa Central, abans de la Segona Guerra Mundial. El llibre es titula: El tiempo de los regalos. Entre les bosques y el agua. Ja ho he dit: fascinant! Conec el llibre gràcies a Jacinto Antón, el qual escriu sempre articles sobre viatgers, aventurers i naturalistes (i altra gent extranya). És ornitòleg afeccionat, també; un dels pocs periodistes que ho fa a saber a través dels seus treballs. Mentretant, el novembre passa. Ja ha sortit la revista Borino Ros, on hi ha la il.lustració de na Nívola Uyà per al meu text sobre aquest mes calmós, preciosa, com totes:

Hem començat les excursions. El dissabte passat, per exemple, pujàrem fins un dels cims de la Serra de n’Amòs, i l’anterior caminàrem pels redols del coll d’Estellencs, i el proper, qui sap per on caminarem… La Serra és infinita per als nostres peus i per als nostres ulls. Al cim que us he dit hi ha, esculpida en la roca, una creu. La fotografia és del meu bon amic Jaume Gual: Preparo la conferència de dia 21 a la biblioteca pública de Son Ferriol, titulada Dels llibres al cim. Llibres de muntanya, naturalment. Aprofitaré la conferència per nomenar pel.lícules del tema. Aquí teniu la llista, per si us interessa. Algunes són actuals, d’altres antigues, i podríem dir que, amb els seus defectes i amb els seves troballes, ja són clàssiques i són en l’imaginari personal i col.lectiu dels muntanyers:

127 hores, 2010, on es conta el drama d’un escalador solitari, que ha de prendre una decisió terrible per salvar la vida.

Touching the void, 2003, documental sobre com l’escalador Joe Simpson va sobreviure a un accident en l’escalada al Siula Grande, als Andes peruans.

La crida del silenci, 2007, documental escarrufador sobre la tragèdia a l’Eiger, el 1936. La montaña trágica (The white tower), de 1950, amb Glenn Ford, Allida Vali i Claude Rains.La montaña siniestra, 1956, amb Spencer Tracy i Robert Wagner, dirigida per Edward Dmytryk (hi ha una fotografia de Tracy amb el muntanyer Walter Bonatti, que coincidiren en els costers del Mont Blanc, quan es filmava).

Cinco días, un verano, amb Sean Connery, dirigida per Fred Zinnemann (1982).

El tercer home a la muntanya (o Escalada hacia la muerte), de la factoria Disney (1959, una recreació ensucrada de la primera ascensió al Cervino.

El reto, 1938 (se’n feren dues versions), sobre la primera i polèmica ascensió al Cervino, amb la rivalitat entre Whymper, que fou el primer en pujar el cim amb el guia suís Croz, i el guia antagonista Carrell, que ho feu uns dies més tard.

La montaña sagrada, amb Leni Riefensthal (1926), que era muntanyera (a més de documentalista dels nazis: El triomf de la voluntat) i que protagonitzà alguns films més d’alpinistes.Au-delà des cimes, documental molt ben fet, sense espectacle, sobre l’escaladora Catherine Destivelle, 2009.

Nord Wand, 2008. Reconstrucció minuciosa i esplèndida de la tragèdia a la cara nord de l’Eiger l’any 1936, un extraordinari film d’alpinisme. Amb imatges molt realistes. Un poc novel.lada, això sí. A l’Eiger transcorre l’acció de Licencia para matar, o Sanció a l’Eiger, amb Clint Eastwood, 1975. I hi ha fotos d’Eastwood amb Messner i Habeler, el seu company en multitud d’ascensions gairebé suïcides. Sobre l’Eiger hi ha un llibre magnífic coordinat per Conrad Anker, titulat Eiger, la arena vertical (Desnivel).

Entre terre et ciel, un primitiu documental elaborat pel guia i alpinista Gaston Rebuffaut, 1960. És molt interessant, perquè, permet veure com es feien aquests documentals sense gairebé recursos.

Sense oblidar les quasi inversemblants i caricaturesques acrobàcies dels protagonistes de Máximo Riesgo, amb Stallone, 1993, i Límite vertical, 2000.

D’això es tracta. Ha caigut del cel la primera gran pluja d’aquesta primavera d’hivern. Diuen que pel Salobrar ja s’hi veuen grues: hi aniré. Lectures noves. Qualque pàgina escrita. Qualque dibuix per passar l’estona. Us adjunto un apunt que vaig fer a Todra (Marroc) en el viatge, fascinant, de fa només unes setmanes. La veritat és que no vaig tenir massa temps per fer-ne. Més coses. El blog de L’enigma Altai de l’IES Sineu comença a tenir vida i ritme. Els alumnes ja hi participen activament. Comprovau-ho, si voleu. Ja tenc ganes de visitar el centre i de trobar-me cara a cara amb els meus joves lectors, amables. Llegesc un còmic d’Alan Moore, sorprenent: Saga of the Swamp Thing. Com sempre, de guió potent i ple de referències. M’encanta, el món dels còmics. Aquest cap de setmana he visitat alguna de les exposicions que, amb aquest motiu: la difusió dels còmics i de la feina dels autors locals, s’han celebrat a Palma. Confidencialment, us diré que he passat un text meu a una il.lustradora per si li pot interessar fer-ne un projecte… Tant de bo! D’altres originals meus cerquen editor: ja en trobaran, quan sigui el moment. Mentretant, continuo publicant els textos dedicats als mesos de l’any que il.lustra, tan bé!, na Nívola Uyà. Aviat penjaré aquí el dedicat al mes de Novembre. Tot d’una que surti la revista Borino Ros del mes. El proper dia 12, i això és una primícia, presentaré la novel.la Les verges del sol a la llibreria Literanta. Però, d’això, ja en parlarem al seu moment. Hi sou tots i totes convidats! Anar fent: d’això es tracta.

La ressenya d’avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca. A Solé li han concedit recentment, i per segona vegada, el Nacional d’Il.lustració. Enhorabona, Carme!

Ja hem tornat del nostre viatge al Marroc, amb un tast del desert que ha resultat una esplèndida experiència. Ho hem fet gràcies a l’agència Sahara Vivo, que no dubto a recomanar. Bon tracte i bon servei. I en tornar cal satisfer les obligacions i els compromisos. Així, el dilluns dia 14 ens trobàrem al refugi Pont Romà de Pollença amb els professors i estudiants del Màster d’Estudis Territorials i de la Població de la UAB, que han vengut a caminar algunes etapes del GR221. Avui, dia 16 he de fer una xerrada a pares i mares de primer i segon d’ESO de l’Institut d’Educació Secundària de Ses Estacions. Dissabte i diumenge he de ser al congrés de literatura infantil i juvenil de Barcelona. I aquests dies ja començam a fer les primeres entrades al blog que l’IES de Sineu ha preparat en ocasió de la lectura de L’enigma Altai… I per si fos poc, ja heu vist, al Borino Ros d’octubre, el retrat del mes dibuixat per na Nívola Uyà? Aquí el teniu:

En efecte, un comentari que agraesc al blog de Josep Maria Aloy, Mascaró de proa. Quan he vist la relació d’obres triades en la nova i oportuna col.lecció de llibres per a infants i joves del diari Ara, he pensat el mateix, gairebé. Hi falten autors i obres, tot i que entenc que el criteri és, potser, de no incloure cap autor encara viu. També, al meu criteri n’hi sobren. No parlo de mi., sinó, de col.legues molt importants, mestres. No cal remoure-ho més. Bona iniciativa. I gràcies, Josep Maria, per la teva proposta final! De somni!

Adjunto còpia de la ressenya que avui ha sortit publicada al suplement Bellver del Diario de Mallorca.

Veterans, sí, i encara amics. En Xisco Avellà m’envia per mail aquesta fotografia entranyable que ell qualifica (hiperbòlicament) d’històrica. En part té raó, és històrica per a cadascuna de les persones que hi som (d’esquerra a dreta): en Joan Mayol, jo mateix, en Lluc Mas, en Jesús Jurado i en Josep Antoni Alcover. Cinc de les persones que coneguérem els inicis del Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, el GOB, l’any 1973, a finals d’any. Hi havia naturalment altres persones, altres amics: en Xesc Moll, en Josep Maria Cassasayas, n’Anthony Bonner, n’Hilari Morales, en Jordi Mut, en Pere Bosch, en Joan Ximenis…, i més encara. Després va venir la promoció d’en Xisco Avellà, d’en Biel Pomar, d’en Llorenç Pol… I més tard, en Xavier Pastor, en Joan Carles Muntaner, en Biel Sevilla, en Pere Oliver, en Miquel Catany… I més, i més… Quants de noms! I les dones: na Margaret Hayles, n’Antònia Llabrés, na Catalina Massutí, na Sofia Alomar…, sense oblidar les germanes Aina (la primera de totes) i Debbie Bonner, sòcies pioneres del primitiu GOB. Història, naturalment. Aquells cinc havíem format l’equip d’articulistes d’una pàgina que el Diario de Mallorca d’aleshores (des de 1971, crec) publicava periòdicament sobre temes de Conservació de la Naturalesa. Una pàgina pionera, molt activa, que causà qualque polèmica i que segurament va facilitar la difusió de moltes idees i actituds conservacionistes i ecologistes en la societat mallorquina, sobretot. Va merèxier un premi de periodisme Ciutat de Palma, si no ho recordo malament, l’any 1974. Amb un punt de vanitat, sempre m’ha satisfet haver participat d’aquestes experiències. Especialment, perquè he conegut aquesta i altra gent que ha estat tan importat per a mi, per a la meva formació personal i intel.lectual. Junts, hem compartit moltes experiències, hem après molt, hem comès més d’un error, hem tractat de rectificar-lo. Ara, encara som amics, molt bons amics. Amb alguns ens trobam amb relativa freqüència. Com tots els veterans, ens contam, aleshores, les batalles viscudes, i ens parlam dels itineraris personals, professionals i familiars que cadascú ha anat fent al llarg d’aquests, ja, més de quaranta anys més que fugaços! No puc, obviament, esmentar tots els noms que haurien de figurar aquí: si qualcú dels que hi hauríeu de ser m’ho advertiu, us inclouré amb plaer en aquesta brevíssima relació tot d’una que pugui.

Això surt avui a un diari espanyol de gran tirada. Sé que potser és inútil, però, faré la pregunta, no obstant: per què no pot ser així a ca-nostra? De fet, si els autors ens atrevíssem a demanar una retribució per la nostra feina ens mirarien com si fóssim dinosaures. I nosaltres mateixos, els autors, hem pecat durant anys i pecam encara: no ens atrevim a demanar el que és més que just. I a més, durant tant de temps ens hem avesat (i hem avesat la gent) a fer la nostra feina gairebé gratis… I consti que mai no m’ha sabut greu regalar-la quan era necessari o escaient. Sembla, però, que tothom al nostre entorn accepta o entén que la literatura només és un plaer, un luxe, un caprici…, i que no inclou hores i hores de feina i d’exigència, i sovint una responsabilitat personal, i un cost emocional. És cert que ens aporta sensacions molt positives, íntimes, que compensen (o no). Penjo la breu notícia per deixar-ne constància, simplement. I no puc callar que avui, per si fos poc, al nostre país, ni les associacions culturals ni els centres escolars ni les institucions no tenen doblers suficients per compensar com correspon els creadors… I encara més: les institucions nostres, regides pels qui tots coneixem, no fomenten que s’estimi i es retribuesqui com pertoca la cultura ni la literatura ni la música… Això em sembla que és una evidència. Una tristíssima evidència.

Doncs, és sobre el mes d’Agost… I és que aquest agost darrer han passat coses. El podeu llegir en versió digital a la pàgina cinc de la publicació, aquí. Com sempre, us recomano que mireu bé la preciosa il.lustració de na Nívola Uyà, tan suggeridora. Cada dibuix seu completa i eixampla l’abast del text, i de quina manera! Què somia, Agost? Què?

Només un apunt urgent per dir que Edicions Bromera ja anuncia la com a novetat per a aquesta tardor la meva novel.la d’aventures titulada Les verges del sol, ambientada als Andes peruans. La notícia em fa content. Molt. De vegades penso que publicar és com un miracle. Espero que el llibre us agradi, si el llegiu. I us ho agraesc anticipadament. La portada li dóna un alè de film antic d’aventures, clàssic, com, per exemple, Beau Geste o La tomba índia. El llibre tracta de ser precisament això: aventura, pura aventura. L’edició ha quedat molt, molt bé. Atractiva i ben presentada. Gràcies també a Bromera: a tots els qui han fet possible l’edició. I bona sort! Un altre dia comentaré més coses sobre aquest nou llibre. En tenc ganes!