Miquel Rayó

Els bons amics responsables de la productora Miraprim (Aina i Diego) em demanaren, amb urgència, que participàs en un programa de la sèrie Tira Tira, d’IB3 televisió… Com negar aquest favor? Impossible. El passat divendres, dia 31 de gener, vaig acompanyar, per tant, el presentador, en Rafel, i l’equip de producció del programa (amb en Diego i en Robert, al davant) fins el morro d’Almallutx. Va fer, per sort, un bon dia, tot i els niguls, el vent i el fred. Vàrem veure voltors lleonats, voltors negres, corbs i milanes. Vàrem parlar de plantes, de topònims i de les meves afeccions i dedicacions: el GOB, la literatura, el paisatge, les caminades… Ens acompanyaven i assessoraven en Vicenç Sastre, i en Joan Rabassa, vell amic, amb el qual no havíem sortit mai d’excursió. Va ser un bon dia de muntanya. Ja està fet, doncs, el favor. A veure quin programa en sortirà. I precisament, gràcies al programa, vaig recordar, davant la vista del puig Major enfarinolada amb neu, que per ca-nostra hi ha unes fotos del meu pare al cim (ja inexistent) d’aquest puig, el més alt de l’illa. Aleshores, el meu pare tenia uns 17 anys. El podeu veure amb boina. I quines coses!, la seva ascensió, amb els “Cruzados” dels Teatins, va transcórrer entre els dies 4 i 5 de juliol de 1936. Les fotografies al cim i des del cim, doncs, són del dia 5 de juliol del 36, de pocs dies abans del cop d’estat franquista… Història i memòria històrica en unes fotografies domèstiques, innocents. Mai no he sabut què va viure el meu pare durant el conflicte, i després: va morir massa jove per contar-nos-ho. Mai no en parlava. O en parlava poc. Era molt jove, llavors. Massa. Escarrufa pensar-hi! Millor que mireu les fotografies: hi ha dues vistes, i una sortida de sol. En una de les fotografies es distingeix perfectament l’Ofre, na Franquesa i sa Rateta, la mola del Teix, i el penyal del Migdia… El cim del puig Major, com sabeu, va ser espoltrimat amb dinamita l’any 1958, per fer-hi la base dels ràdars… (Fotografia publicada per la Conselleria de Medi Ambient del Govern Balear, en un llibre sobre la flora del puig Major).

Surt avui, al suplement Bellver, del Diario de Mallorca, el següent comentari sobre un llibre per a joves on l’autora tracta un cert futur incòmode, però, ple d’aventures: Mentretant, vaig fent: he iniciat les sessions al màster de Formació del Professorat de la UIB, he visitat l’IES de Sineu on els alumnes de tercer d’ESO han llegit L’enigma Altai i demà faig la conferència Dels llibres al cim, al local del GEM de Palma. En tenir un poc de temps, ja ho comentaré tot com correspon. I més cosetes!

En efecte: la ressenya d’una novel.la de fantasia, espases i bruixeries en països inventats, i un generós, hiperbòlic article d’en José Aranda publicat el dia de Sant Sebastià a la contra del diari Última Hora. Per comentar la publicació recent de Les verges del sol. I per empegueir-me. Gràcies, Pep!

Primer, la ressenya:

Després, l’article. Una anotació prèvia: José Aranda és un pintor interessantíssim, del treball del qual a casa en tenim, per sort, alguna mostra. He pogut seguir la seva trajectòria, ja que la casualitat volgué que fóssim veïnats d’escala, fa anys. Aranda és un artista d’una intensa fúria creativa, d’una gran sensibilitat, provocador de vegades, crític sempre sever, viatger apassionat (els seus apunts de viatge són una meravella: en tenim alguns a casa, també) i un pensador atrevit. Tot un personatge. A continuació, l’article:

Abans d’iniciar aquest blog, molt poquet abans (abril de 2012, crec), vaig fer una conferència a l’escola Mata de Jonc. Hi vaig citar moltes lectures (fins i tot moltes de les que em formaren com a lector). El professorat present, i molts pares i mares em demanaren que els posàs per escrit una sèrie de lectures recomanades. Lectures per als seus fills (i jo els vaig dir: “I per a vosaltres!”), cosa que vaig fer. No sé si l’he inclòs mai aquí. La llista està publicada al seu blog. Em plau recordar-la i reproduir-la amb alguna petita modificació i amb alguna incorporació. Naturalment, no és i no pot ser una llista tancada. Hi falten molts de títols: L’Odissea, n’és un. El més evident; no l’únic. Falten també més llibres boníssims d’autors contemporanis, i d’alguns bons col.legues meus: Pasqual Alapont, Pablo Alba, Xabier P. DoCampo, Gonzalo Moure, Alfredo Gómez Cerdá, Xavier Mínguez, Ricardo Gómez, Agustín Fernández Paz, Maite Carranza, Pau Joan Hernández…, i tants d’altres! Com que hi ha temps per a tot, prometo elaborar una segona relació de títols per a vosaltres tan aviat com pugui. L’ordre amb què apareixen els títols a continuació no significa preferència, sinó, el de la seva aparició successiva en la meva memòria.

Blanca Oscuridad, de Geraldine McCaughrean (no hi ha versió en català, crec)

Carta al rei, de Tonke Dragt (té una segona part: Els secrets del bosc salvatge)

Cròniques de Nàrnia, de Clive Staples Lewis (els set volums)

Divendres, o la vida salvatge, de Michel Tournier (hi ha una versió per a adults)

El castell somniat, de Dodie Smith

El jardí secret, de Francess Hodgson Burnett

Los perros de la Morrigan, de Pat O’Shea (no sé si hi ha versió catalana)

El meravellós viatge de Nils Ölgerson a través de Suècia, de Selma Lagerlof

El món perdut, d’Arthur Conan Doyle

El petit príncep, d’Antoine de Saint Éxupéry

El polizón del Ulises, d’Ana María Matute (no hi ha versió en català)

El vent en els salzes, de Kenneth Grahame

La minyonia d’un infant orat, de Llorenç Riber

Els mumin, de Tove Janson (la sèrie completa, i El libro del verano)

El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas

Los viajes de Jaimie McPheeters, de Robert Lewis Taylor (no conec versió en català)

Jopa, de Jim Dodge (no conec versió en català)

Haroun i el mar de les històries, de Salman Rushdie

Huckleberry Finn, de Mark Twain

Jim Botó i Lluc el maquinista, de Michael Ende (té una segona part, també preciosa: Jim Botó i els tretze salvatges)

Kim, de Rudyard Kipling

Tot quant veus és el mar, de Gabriel Janer Manila

L’evolució de Calpúrnia Tate, de Jacqueline Kelly

L’illa dels dofins blaus, d’Scott O’Dell

La casa de la pradera, de Laura Ingals

La trilogia de los trípodes, de John Christopher (no hi ha versió, crec, en català)

Les aventures d’Arthur Gordon Pym, d’Edgard Allan Poe

Los corredoiras, de Juan Farias

Kafka y la muñeca viajera, de Jordi Sierra i Fabra (hi ha versió en català, però preferesc aquesta)

Marcelino, Pan y Vino, de José María Sánchez Silva

Ulls de fum, de Rosa Maria Colom

Matar un rossinyol, de Harper Lee

Never cry wolf (Los lobos también lloran), de Farley Mowat (no hi ha versió en català)

Si puges al Sagarmatha, de Josep-Francesc Delgado

Terramolsa, d’Antoni García Llorca

Doneval (y Favila, la segona part), de Graham Dunstan Martin (no hi ha versió en català)

L’illa del tresor, de Robert L. Stevenson

Les mines del rei Salomó, d’Henry Rider Haggard

Viatge al centre de la terra, de Jules Verne (per posar-ne una i no haver de posar-ne tres o quatre més d’aquest gran autor).

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

El despertar, de Marjorie Kinnan Rawlings (no hi ha versió en català)

Ottoline y la gata Amarilla, de Chris Riddell

La venganza de Don Mendo, de Pedro Muñoz Seca (un text teatral injustament oblidat!)

I ja n’hi ha prou per avui!

Surt avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca: ressenya de dues lectures prou interessants, i distintes.

A la pàgina 5, la simpàtica il.lustració de Nívola Uyà per al meu conte de Gener al Borino Ros d’aquest mes. Sens dubte, una il.lustració màgica. Si no vaig errat, ens queda per redactar i per dibuixar el mes de Març. I després, què?

Trobo una fotografia meva, feta a Formentera l’agost de 1974, i no em resistesc a penjar-la aquí. Hi havíem anat per recollir idees per a la redacció d’una sèrie d’articles dedicats a les Pitiüses. Els publicàrem a la pàgina del Diario de Mallorca sobre “Defensa de la Naturaleza” (sic), que havia rebut el premi de periodisme Ciutat de Palma l’any 1973 (si no vaig errat). Hi col.laboràvem regularment en Jesús Jurado, en Josep Antoni Alcover, en Joan Mayol, en Lluc Mas, jo mateix, i altres com en Joan Ximenis, en Jaume Llabrés… Quina època! La dels inicis del GOB i del Conservacionisme a les Balears. Amb els doblers del premi, i segurament amb una aportació complementària (i amb el jeep) de don Josep Maria Cassassayas, havíem visitat Menorca durant el mes de febrer de 1974, amb la mateixa intenció. Us en penjo uns curiosos records gràfics. M’hi podeu veure damunt la naveta (amb en Lluc) i damunt la teulada de la seu de Ciutadella (amb en Lluc i en Joan): I no em digueu que no sigui curiosa aquesta, de 1975, on tenc suspès pel bec un voltor negre mort, recollit del niu en un cingle marí (darrera hi ha el bon amic Joan Sastre, que participà en aquest “rescat”): Perquè, des de feia uns pocs anys, algunes persones ens dedicàrem a intentar saber què passava amb el voltor negre a Mallorca, a punt de l’extinció, i a intentar protegir els darrers exemplars de la població d’aquestes aus a la Serra. En la següent fotografia, feta p’en Lluc Mas, hi som en Joan Mayol, en Josep Antoni (Tonyo) Alcover i jo mateix, d’esquena. La fotografia és de 1971!!! Miràvem cap a un niu de voltor penjat als penyalars de qualque indret de la Costa Nord. M’emociona recordar-ho! En la darrera, hi som els principals redactors d’aquella pàgina pionera, acompanyats d’una persona que no reconec (a l’esquerra de la foto): I ja n’hi ha prou d’enyoraments i de batalletes per avui!

Va ser una divertidíssima experiència, el passat desembre, dins el programa Conectando lecturas. Vegeu algunes fotografies de les dues sessions que hi vaig fer al blog de la seva biblioteca. El blog del programa encara està en construcció. Espero que es posi en marxa aviadet, perquè serà ben interessant i ben útil. Encara queda feina. He de fer una visita al col.legi de Campanet i he de participar un un xat, em penso.

Des de dia 6 de febrer de 2013 ja ha passat gairebé un any. Onze mesos. Aquell dia vaig escriure, fascinat, que hi havia “quadernistes”: persones que van per la vida amb un quadern en blanc on hi dibuixen apunts de tot allò que veuen i de tot allò amb què es troben, a llàpis o amb aquarel.la o amb altres materials, estris i tècniques. Dibuixen la vida. Els objectes quotidians. Les persones que veuen. Les idees. Els animals. Els carrers. Els edificis. Els gestos. Els paisatges que travessen quan viatgen… Des d’aleshores, envejós i amb la mà tremolosa i poruga, he anat dibuixant un poc. He tardat tot aquest temps per acabar el meu primer quadern de notes, d’esquetxos; un quadern que, per Nadal de l’any anterior, m’havia obsequiat l’editorial Triangle: era el quadern que tenia a mà (ara sé que cal un paper distint, millor). Sempre a llàpis (encara no he gosat posar-hi un sol punt de color, als meus dibuixos). Penjo a continuació una selecció dels meus primers esquetxos. Confesso que les persones no em surten i que he omès els dibuixos més desplaents; la majoria, doncs. Hi ha les cusses dels meus fills, alguna cadira, uns apunts presos mentre que mirava un documental de fauna africana per la televisió, les meves velles botes Bestard, a punt de ser jubilades, una harmònica, un retrat d’un bon amic, recons domèstics, uns calcetins estesos al refugi de Tossals Verds, uns apunts marroquins, una carritxera, una dona que pren el sol en la platja de ses Covetes… Apunts. Els meus primers esquetxos. Mentretant, ja vaig setmanalment a classe de dibuix. Esperem que aquest delit -sempre he estat un “tasta olletes”, no em faci oblidar que el meu quefer és i ha de ser escriure. Aquí els teniu:

Això sí: disculpau la mala qualitat de les còpies.

Doncs, sí: i d’un conte d’indis de les grans planures americanes, un dels meus temes preferits (del qual, per cert, no n’he escrit mai cap relat, crec). Hauré de fer-ho. El problema és que els grans i petits llibres de ficció dels indis (o amb indis) ja estan escrits, o els històrics, és clar, i els temes ja han estat molt ben tractats en grans o petites pel.lícules: Hiawata, El darrer dels mohicans, Les aventures de Jeremiah Johnson, la trilogia de Zane Grey sobre Fort Henry, Manituana, a, Enterrau el meu cor a Wounded Knee, El gran combat, L’imperi de la lluna d’agost… Sense oblidar les nombroses publicacions que l’editor Olañeta va fer de textos relatius a l’Oest americà, fa uns anys, farcits de relats autèntics, de fotografies… Adjunto la ressenya que surt avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca: l’autora Ana Eulate i la il.lustradora, que tant admiro, Nívola Uyà, han fet un magnífic treball.