Miquel Rayó

El meu comentari de l’obra La magrana de foc, d’en Pere Morey. Disculpau la irregularitat del format. Si hi clicau damunt podreu llegir la ressenya amb comoditat.

Em va agradar molt l’estona que vaig passar a la biblioteca pública de Son Ferriol, el passat dia 21, parlant de lectures i de muntanyes, d’escalades primeres en parets mítiques, de les severes polèmiques entre alpinistes de fama, dels accidents més dramàtics esdevinguts als muntanyers, i de les grans expedicions clàssiques als cims més alts del món. Va venir gent: gràcies a tots. Jo havia preparat un breu power point per mostrar portades dels llibres que volia comentar. En Toni, el bibliotecari, m’envia algunes fotografies (via mòbil), una de les quals em plau reproduir aquí, només perquè en quedi un record.

Si es confirma us n’informaré puntualment. Han proposat el meu nom -i un llibre meu: El cementiri del capità Nemo- perquè sigui inclòs en un projecte de creació de Clubs de Lectura en diferents parts de l’Estat (i Mallorca és una d’aquestes parts), en centres educatius de primària. Hi haurà altres autors i autores. A veure quins. Insistesc: si es confirma, ho sabreu tot d’una i sabreu en què consisteix el projecte i qui el proposa. Sonen, com en el llibre de Llorenç Riber, campanes conegudes. M’agradaria molt poder col.laborar en una iniciativa semblant. No vull perdre la relació amb les escoles. Per ara, i a l’espera de novetats, adjunto còpia de la ressenya que avui surt al suplement Bellver del Diario de Mallorca (amb un poc de  retard).

El professor de la Facultat de Magisteri (Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura) de la Universitat de València i escriptor Xavier Mínguez ha presentat amb èxit la seva tesi doctoral titulada: Literatura infantil i juvenil catalana i interculturalitat. Enhorabona! Un treball extens i dens, amb interessants reflexions sobre la crítica, per exemple. Amb vanitat comento aquí que dos llibres meus han estat objecte d’anàlisi per part del Dr. Mínguez, naturalment entre molts d’altres d’altres autors i autores en llengua catalana, durant el procés d’elaboració de l’estudi: Iosa i les grues i El cementiri del capità Nemo. Què puc fer? Donar-li publicament les gràcies! Mentretant, el blog de la lectura de L’enigma Altai dels alumnes de l’IES de Sineu comença a treure fum. S’hi participa, i això ens plau a la professora Antònia Garí, als seus col.legues de departament, i a mi. I el proper dijous, a les 19 hores, a la biblioteca pública de Son Ferriol impartiré la conferència Dels llibres al cim, sobre els llibres de muntanya i els relats de muntanyers. L’acompanyo amb una projecció. Aprofito per dir que al col.legi Sant Antoni Abat de Son Ferriol, ben a prop de la biblioteca, vaig començar la meva feina com a docent. M’agrada tornar per aquels redols. Aquí tenim el cartellet que anuncia la conferència:

Una reedició d’Anaya. El text no perd l’ànima. Sempre em deixa melangiós, intrigat. Com es pot escriure una cosa semblant? Quina màgia o quina intel.ligència fa possible l’existència d’aquesta mena de llibres? Encara no l’heu llegit?

La presentació, ahir, a la llibreria Literanta, de Les verges del sol va resultar molt interessant (crec). En Francesc M. Rotger, mestre de cerimònies, va exercir de periodista i em va sotmetre a una bateria de preguntes sobre el llibre a la manera d’una entrevista pública. Hi havia bons amics i bones amigues; fins i tot persones que s’havien desplaçat de Santanyí i de Lloret o Cala Millor, per exemple. Moltíssimes gràcies a tothom! Al Facebook, bons companys meus de quimeres com en Joan Carles Palos i en Miquel Àngel Ballester han penjat fotografies de l’acte, i al Diario de Mallorca d’avui ha sortit aquesta “noticieta”, que m’alegra molt adjuntar aquí: Ara, el llibre ja és cosa dels lectors i lectores que el vulguin llegir. Ha quedat desemparat en el mercat. Entre milers de volums. Que qualcú el trobi és atzarós. Ho ha estat també escriure’l. Els personatges (Cristina, Bob, Apurímac, l’oficial Valdívia, Leopold, Lolita…, i els altres) tenen vida pròpia. La tendran mentre que hi hagi qualcú que els desvetlli de tard en tard de l’estat de letargia que mantenen mentre el llibre està tancat. Bona sort, llibre!

Sovint em demanen llistes de llibres que jo recomanaria a infants i joves, i a adults que volen conéixer aquesta mena de lectures. Sovint, jo mateix expresso en les meves conferències o trobades que hi ha llibres per a infants i joves que hom hauria de llegir abans de morir. Naturalment, que podem viure sense llegir-los, i fins i tot sense llegir. Però, és tant allò que ens perdem si no ho feim! I tant allò que ens roben si ens ho impedeixen fer! Ahir, a la trobada amb l’alumnat de quart curs de Grau d’Educació Infantil (es diu així, ara?), vaig expressar el mateix i, com sempre, al final em demanaren: “Ens passaràs la llista dels llibres que has esmentat avui com a imprescindibles?”. Segurament ja n’he presentat qualcun en aquest blog. No és cap doi repetir-ne el títol. A continuació escric una llista de llibres que jo consider bellíssims, commovedors i, potser, imprescindibles. No ho faig per ordre de preferència, sinó, com em vénen al cap. Hi trobareu una mescladissa de títols clàssics i de títols d’autors recents i fins i tot molt actuals. En el futur faré altres llistes, si puc. Per avui, aquesta és suficient.

Huckleberry Finn, de Mark Twain

El jardí secret, de Frances Hodgson Burnett

El vent en els salzes, de Kenneth Grahame

El rei Gaspar, de Gabriel Janer Manila

L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson

Marcelino Pan y Vino, de José María Sánchez Silva

Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne (per triar-ne una)

Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll

Cor, d’Edmondo de Amicis

L’evolució de Kalpúrnia Tate, de Jacqueline Kelly

La matèria obscura (tres parts), de Philip Pullman

Tobie Lolness, de Timothée de Fombelle (té una segona part)

Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, de Josep Francesc Delgado

La guia fantàstica, de Joles Sennell

Jim Botó (té dues parts), de Michael Ende

El viatge meravellós d’En Nils Holgersson per Suècia, de Selma Lagerlöf

Els ulls d’Amy, de Richard Kennedy

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

Hug, el nin en els seus millors anys, de Christine Nöstliger

Ulls de fum, de Rosa Maria Colom

Els viatges de Jaimie McPheeters, de Robert Lewis Taylor

I tants d’altres! Ja n’hi ha prou per avui. N’hi ha que estan exhaurits i n’hi ha que no tenen encara traducció al català. Paciència.

Sap greu haver d’escriure d’això. No vull participar en cap polèmica. Ha estat lamentable l’absència de representants institucionals balears, mallorquins i palmesans a l’acte i al discurs d’entrada a l’Acadèmia de la llengua espanyola de l’escriptora mallorquina Carme Riera, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, reconeguda investigadora, l’obra literària de la qual és, sobretot, en llengua catalana. Tots els alts càrrecs que córren per anar a veure les finals de Rafel Nadal a Paris o a altres capitals, i pagats per la Hisenda Pública, no han volgut anar a escoltar na Carme Riera. No tenen excusa. Això ja ho sabíem: són uns impresentables. Hi ha, no obstant, un fet encara més lamentable per a mi. I és l’actitud de certs nacionalistes que han llençat covardament i per la xarxa crítiques ferotges i injustes contra la persona i l’obra de l’escriptora. Crítiques feixistes i crítiques masclistes, amb qualificatius inacceptables; critiques que més aviat provénen d’una pròpia frustració i d’un pensament clos en l’obsessió que d’una real estimació pel país o per la nostra llengua. Tots sabem que l’obsessió mena a la possessió… Són personatges intolerants, aquests crítics, tridentins, sectaris, potser paranoics. Gent que només cerca proclamar com hem de pensar i com hem d’actuar, gent que aspira a la puresa ideològica. No són compassius. No entenen la Humanitat contradictòria i feble que cadascú porta al damunt, que tots i totes portam al damunt. Ells es creuen, en canvi, portadors de la veritat absoluta, de blanc o negre, sense grisos ni colors. A mi em fan més mal que bé i més por que goig. No vull viure en una pàtria com la que ells pretenen crear. Ho deia Herta Müller: no podem tenir la mateixa pàtria, encara que parlem la mateixa llengua, els qui m’ofenen amb ella o em menyspreen, o ofenen i menyspreen allò que jo estimo. Malauradament, també en la Catalunya independent hi haurà totalitaris. Ja n’hi ha. Els extrems polítics aspiren a allò mateix i amb els mateixos recursos, procediments i estratègies. Vasili Grossman ho conta de manera escarrufadora a Vida i Destí.

No havia pensat a penjar-ho: trobareu el Borino Ros de novembre clicant aquí. És molt divertit col.laborar en aquesta publicació i amb les seves promotores, dones d’empenta, feneres i intel.ligents: Queta, Rosa i Mar. D’altra banda, us adjunto tres retalls del Diario de Mallorca d’avui que es refereixen a la meva feina: la meva participació en un seminari a la UIB, la presentació de Les verges del sol a Literanta, i la recomanació de la novel.la. Moltes gràcies.

Hi sou tots i totes convidats!