Miquel Rayó

He contat a Eón que la meva afecció pel jazz prové d’un disc escoltat mil i una vegades a ca-meva, de nin, quan els meus pares es compraren el primer “tocadiscos”, i els primers “discos”. Vivíem encara al carrer dels Apuntadors. Recordo que n’hi havia un de pasdobles, i un de Txaikovski… Però, a mi els que em cridaren l’atenció i em fascinaren foren aquests dos. En el de Lew Stone, el director d’una popular banda anglesa dels anys trenta, hi ha una versió melosa i desmodada de “Music, Maestro please” que em deixà astorat. En l’altre n’hi ha una de “Limehouse Blues” que m’encantava i que després he escoltat en versions molt més bones, com les que en va fer Django Reinhardt, el guitarrista excel.lent. No puc deixar d’esmentar, d’entre aquelles primeres meves audicions, un “Beautiful Dreamer” del conjunt country “The Rocky Mountains”, el dolç solo d’harmònica del qual vaig aprendre a tocar molt prest. Si a això hi afegesc el primer LP que em vaig comprar, on hi havia un “Tuxedo Junction” que encara ara em sorprén, per comercial que sigui, i dues peces extraordinàries del meu favorit Louis Armstrong…, ja teniu els orígens d’una bona part dels meus gustos musicals. El temps passa, però, alguns records són permanents. El piset d’Apuntadors, els meus pares, la primera música escoltada amb esment…

Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca.

Avui, 13 de març de 2014, és un gran dia. Un grandíssim dia per na Mar Rayó González. Avui, a les 19,30, exposarà (i s’exposarà) al públic. A la Galeria Fran Reus: “Blackout poetry 2014“. Vull dir que exposarà la seva obra poètica, llargament cercada, llargament treballada. Novedosa a ca-nostra. Internacional, no obstant; oberta al món. No vull dir res més. N’estic segur: serà un gran èxit. Els grans i petits autors l’han ajudat a trobar les paraules amb les que ella vol, i necessita, expressar les emocions de la vida pròpia, descriure les passes del seu camí personal. El catàleg és un dels millors llibres de poesia editats a les Illes en molt de temps. Molt bé, Mar! No hauria de dir que ella, na Mar, és filla meva, nostra. I per això, ara, cal que jo calli.

Una altra fotografia d’en Jaume Gual, company de caminades i d’esperances, mostra com paga la pena de viure les petites aventures que la serra de Mallorca ens ofereix. El dia (dissabtt passat) era primaveral, amb sol, amb l’aire encara fred, amb el cel net. Trobàrem un poc de gel en uns bassiotets. Érem a mil metres. Ens enfilàrem a l’esperó de sa Camamil.la, i després, en haver vist des d’aquest cim l’estampa imponent del penyal Xapat, no poguérem resistir la temptació de pujar-hi. Les gavines anaven i venien, excitades, imagino que cap els embassaments. Hi havia corbs. Un voltor lleonat. Un voltor negre. Ropitets, encara. Un gran dia. 

El bon amic, i lector rigorós, Josep Maria Aloy fa una amable lectura de Les verges del sol i la comenta al seu interessant blog Mascaró de Proa. Gràcies Josep Maria! Espero que la lectura t’hagi entretengut. Poc a poc. Amb empentes d’opinió com aquesta la novel.la no passarà desapercebuda a les llibreries. Perquè, o publicam massa o no tenim lectors, i entre tanta producció, cada llibre nostre és com un gra d’arena en una platja.

Vet aquí un tast del llibre Migjorn, el darrer producte editorial de Triangle Postals en què he pogut col.laborar. En tenir els primers exemplars en les meves mans ampliaré la informació. És curiós com, amb el temps, he arribat a escriure moltes pàgines descriptives de les Illes Balears. Tant guies de turisme (Anaya) com treballs de difusió naturalística (Triangle, Di7 i altres). Com si m’hagués especialitzat en la redacció d’aquesta mena de textos… La veritat és que aprecio molt la Naturalesa, m’agrada el treball dels bons fotògrafs amb qui he pogut compartir edicions, i crec necessària la feina de divulgació del patrimoni natural i cultural de les nostres petites illes. Espero haver fet una bona feina. Seguiré.

Aquí està, d’avui, amb la tinta teba encara:

Si posau esment al full que adjunto, hi trobareu una referència a l’avistament d’una foca a Cales Coves. Va fer aquest avistament l’intel.lectual mallorquí Joan Estelrich, que ho conta en un fragment dels seus interessantíssims Dietaris, editats per Quaderns Crema. El llibre és esclaridor. El personatge és complex, d’una alçada cultural poc freqüent. La seva actitud com a catalanista amb el franquisme és, si més no, curiosa, per no dir contradictòria… No sé si els “nacionals” preferien una Espanya “roja antes que rota”, però, sembla ser que els catalanistes conservadors preferien, o varen preferir, una Catalunya franquista a una Catalunya comunista o anarquista… La burgesia, tanmateix… Però, això no m’importa ara ni vull jutjar ningú. El que m’importa és destacar la cita de la foca. Ell escriu la nota el 1940. Només en una altra nota de 1918 parla d’un possible nou viatge a Menorca, on ell havia viscut i estudiat a l’institut entre 1907 i 1914. Els dietaris comencen i s’interrompen el 1918 i el 1935, i es reprenen des de 1935 fins a 1949. L’any 1940 fa una única evocació d’uns dies delitosos passats fa temps a l’illa de Menorca (la que adjuntam). Per tant, entre 1907 i 1914 o el 1918 era possible haver vist un exemplar de foca a les costes menorquines. Joan Estelrich la va veure. Podria haver estat l’estiu de 1918, ja que en diferents apuntacions del diari d’aquest any, Estelrich esmenta un anunci de viatge a Menorca, després parla breument dels seus èxits en unes conferències a l’illa, i a la fi anota els records que un amic li trasllada d’unes “amiguetes de Migjorn”. També cita, en una anotació d’agost de 1918, uns amics dels anys 1913 i 1914, quan ell era a Menorca, estudiant… El més probable, però, és que l’avistament correspongui als anys d’escolar, en el període 1913-1914. Tampoc no fa tant de temps. Un segle just. Aleshores, ell tenia 17-18 anys.

No sé si aquesta expressió és correcta en català: no cal voler res més. Un lloc on caminar amb un bon grup d’amics i d’amigues. Un dia fred sense excessos, amb estones de niguls i estones de sol, amb la qual cosa s’assegura el contrast de colors, el permanent joc entre les ombres i els llums. Un paisatge muntanyenc, aspre, on de vegades cal posar les mans a la penya per seguir avançant. Vells camins empedrats, sovint coberts i trencats per la força de la vegetació i per l’abandó de mans humanes. Camins oblidats per als quals cal recuperar alguna utilitat. Les carritxeres, els pins, els ullastres, la modesta rapa de frare. Restes de conreus antics: oliveres, garrovers, un ametller florit, com un esclat d’ales de papallones blanques. Les sitges desusades. Caminàrem per la rota del Negre (el topònim és correcte?), i ens enfilàrem pel torrent dels Horts, fins a la cova des Mirador, prop d’Escorca. Davant teníem tot el temps l’Entreforc, la mola del puig Roig, Es Cosconar troglodític, el torrent dels Boverons, el quarter dels carrabiners. Vàrem observar qualque corb, un xoriguer, un falcó pelegrí, un àguila calçada. No cal voler res més. (Les fotografies són d’en Jaume Gual, company de caminades i d’il.lusions).

Ahir vaig rebre, de l’editorial Edebé, un paquet de cartes que uns alumnes del col.legi Escola Pia Gandia han adreçat a en Miquelet, protagonista d’El camí del far… Quina tan agradable sorpresa! El curs de cinquè B de Primària té la versió castellana del llibre com a lectura recomanada, cosa que em plau moltíssim, com és bo de suposar. Els vaig escriure una carta tot d’una, via la seva tutora, Elisa, i espero que la rebin aviat i que sentin, en el moment de llegir-la, el mateix goig que jo: hem compartit un text. Moltes de vegades he dit que tenir lectors és com un gran-petit miracle. I tenir notícies seves, encara ho és més. Moltíssimes gràcies!