Miquel Rayó

La que corona el puig de Son Jaumell (274 m), també coneguda com Talàia Jaumella. Potser no hi pujava des de feia trenta anys! Hi anàrem ahir, diumenge. Ascendírem des de cala Mesquida (on hi ha un bon sistema de protecció de les dunes) i baixarem a la mateixa cala pel camí del coll de sa Marina, que ve de cala Agulla. Jo tenia ganes d’enfilar-me després al puig de s’Àguila, però, ho hauré de fer un altre dia. Temps hi haurà. Ahir sortírem a caminar ben conscients de què mai més les nostres caminades no seran igual que eren abans. Ho hem d’acceptar i hem de seguir fent-les… Va fer un molt bon dia, amb sol (fins i tot calor), i llum, esplèndida. S’hi celebrava una cursa de muntanya. Des del cim, ben modest encara que destacat en la costa, el panorama és preciós. Hom pot veure la imatge quasi cònica del puig des Porrassar, el puig de sa Tudossa, el camí de s’Esquena Llarga, sa Talàia Freda, la talàia Morella, la torre d’es Matzocs, cala Ratjada, Calicant, Formentor… Menorca! Hi passàrem una estoneta, i mentretant vaig fer tres dibuixos (que adjunto, esquifits per mor d’un mal escaneig) i en els quals no he gosat de posar-hi color, per no espanyar-los. Si no poso el color allà mateix, mentre que els faig, després penso que a casa puc tacar-los en lloc de pintar-los. Potser en faci, un dia, qualque còpia per aquarel.lar. També és vera que amb el color, els apunts semblen cobrar vida. Tot arribarà. De moment, aquests apunts són un record.

Avui, aquest recordatori de l’obra per a joves de Henning Mankell:

Quan varen començar a sortir crítiques i ressenyes del nou llibre de l’autora Harper Lee, Vés i aposta un sentinella, em va caure literalment l’ànima als peus. Tots els crítics i lectors anunciaven una desgràcia literària: Atticus Finch, l’advocat ple de seny i noblesa, pare de la protagonista i narradora (la nina Scout, de nom real Jean Louise) de la preciosa novel.la Matar un rossinyol (la traducció del nom de l’aucell no ha estat mai correcta, per cert) era en realitat un malvat racista, un hipòcrita, un blanc egoísta i recelós, etcètera. Adjunto la portada de la versió que jo vaig llegir de molt jovenet, de Bruguera; una lectura que em va deixar fascinat. Si tenc idealitzat qualque personatge de la literatura (i del cinema, gràcies a l’esplèndida versió que en va fer Robert Mulligan) és Atticus Finch. Tant és així que qualque vegada he arribat a dir que, com a pare o com educador, m’hauria agradat ser com Atticus Finch… Un ideal. Dels pocs que encara em queden. Doncs bé: em semblava, pel que deien esverats crítics i lectors, que l’Atticus Finch de Vés i aposta un sentinella quedava rebaixat a l’alçada d’un vulgar (o no tan vulgar) representant del Sud cultural nordamericà, un conservador amb el cap ple de prejudicis contra els negres i contra el nord… Semblava que l’Atticus de la primera novel.la, més jove, havia esdevingut amb el temps en un vell d’ideologia menyspreable. Tothom deia que el mite Atticus quedava fet malbé definitivament. No és així! De cap de les maneres! Tot el contrari, al meu parer. L’únic que ha fet Atticus Finch, mentre que ha envellit, és comprendre amb lucidesa on viu i amb qui viu, i quin és el seu paper en una comunitat petita i terroritzada perquè sap que pot perdre, la perdrà tanmateix, la identitat (ens agradi o no aquesta identitat). Comprendre i acceptar, això ha fet Atticus, i implicar-se per tractar de què els assumptes que commouen la seva comunitat (ens agradin o no, insistesc) no derivin cap a situacions o mals irreversibles. Potser nosaltres no ho faríem com ell… Llegiu la novel.la. Llegiu-la atentament i obertament. Una sola frase del nou Atticus Finch el reivindica, l’aferma, el redimeix, si és que ha fet alguna cosa mal feta. Jean Louise, adulta i enrabïada, acaba de sentir una gran decepció amb el seu pare per la qual cosa l’ha enviat literalment a porgar fum; Jean Louise li ha entimat a Atticus, amb una cruesa dolorosíssima, amb un immens i desolador desencís: “Ets un vell fill de puta mentider de cua anellada!”. Un Atticus artrític, decadent però sencer, diu a la fi a Jean Louise: “Bé, jo certament esperava que una filla meva es mantingués ferma a l’hora de defensar el que considerava correcte… i que em fes front a mi per començar”. Vet aquí un home bo! Un home just! Un educador envejable! Ha tractat, durant tota la vida, d’ensenyar a la seva filla a saber que és el que és correcte i a defensar-ho aferrissadament, fins i tot si això ha de ser en contra del propi pare. Admirable, Atticus Finch. Intel.ligent, Harper Lee. En aquesta segona novel.la seva, per cert, hi desplega tota la seva seducció intel.lectual un altre gran personatge: Jack Finch, germà d’Atticus i oncle de Jean Louise, també admirable i savi. Quedo tranquil: Atticus Finch és, serà sempre, un home bo.

Els humans ens movem sempre. Te n’adones quan intentes dibuixar-ne la figura. No estam mai aturats. O no estan mai aturats aquells que tu pretens, ingenuament, dibuixar amb un esquetx. Estic preparant la mà per a la sessió amb el dibuixant Swasky, que ve a Palma a participar en el programa del Còmic Nostrum, que és, enguany, aclaparador, amb activitats interessantíssimes i exposicions molt notables. Afers domèstics de diversa mena m’impedeixen passar-m’hi tot el dia. Jo estic apuntat al drawing meeting de dissabte dematí amb Swasky, tot un mestre entre els urban sketchers més reconeguts. Segur que hi aprenc moltes de coses. Mentretant, jo continuo a casa amb les meves aquarel.les de principiant (en penjo sis, i veureu que faig repeticions per practicar el traç o el color) i, avui, amb uns apunts de gent mentre que esperàvem torn a l’oficina de Correus de la carretera de Valldemossa.

El de l’escriptor Joan Josep Cerdà. El protagonitza amb la seva primera novel.la. Aquí teniu la ressenya que n’he fet per al suplement Bellver del Diario de Mallorca. Esperem que aquesta passa inicial (merescudament guardonada amb el premi Guillem Cifre de Colonya) tengui continuïtat.

Pràctiques, sí. Pràctiques i més pràctiques. No puc, malauradament, fer-ne cada dia. La setmana passada estava enfeinat en una adaptació d’un text de Ramon Llull, que uns joves col.legues m’han demanat. També he passat uns dies al port de Pollença, des d’on hem assistit a les Converses de Formentor, sempre interessants i ocasió d’aprenentatge (de vegades hom hi aprèn què és el que no has de fer mai en una conversa cara al públic, i aprendre això ja és molt!). Ara, però, toca pintar, dibuixar. Aviat assistiré a una sessió de treball d’”urban sketcher” en el marc del Còmic Nostrum… Colors, figures, mescles, línies, pinzells, papers, quaderns, esquetxos… Començo a intuir, encara no vull dir descobrir, allò que més m’agrada, allò que més s’aproxima a la meva intenció. No obstant, la feina és infinita, i el temps rar. Adjunto, com sempre, una mostra dels darrers “deures” amb l’aquarel.la. Autoimposats, és clar. Repetir, provar, tornar-hi.

Acabat de tornar de les Converses Literàries de Formentor, em rep a casa l’exemplar d’avui d’El País, comprat per la meva filla. M’explico: fa un parell d’anys que vaig deixar de comprar-lo, El País. M’era impossible -i em feia llàstima i em produïa vergonya- seguir el procés de decadència ideolològica i ètica, i de fallida empresarial, d’un diari que apreciava. Aquestes setmanes he comprat l’edició dominical només -repetesc: només- per obtenir a bon preu una còpia d’alguns magnífics westerns. Avui tocava The Big Country, traduïda al castellà com “Horizontes de Grandeza”, on treballa un magnífic, irrepetible i admirable secundari: Burl Ives, el qual a més era un no menys magnífic cantant de música country. Els articles, editorials, comentaris, columnes o simples titulars sobre les eleccions d’avui a Catalunya són de vergonya (amb poquíssimes excepcions). L’esforç de la direcció del diari per demonitzar el nacionalisme català -i obviar el que de mefistofèlic té el nacionalisme castellà, com si, a més, no existís: ara en diuen “patriotismo constitucional”- és patètic. Lamentablement, no entenen res. Són els de sempre dient el de sempre. Quin mal ha fet la premsa de Madrid, i certa intel.lectualitat de Madrid, a tot l’Estat i a tota la societat espanyola! El País hi ha col.laborat. Penós. Estic segur que qualcú estudiarà tot això qualque dia. Perquè, certament, és digne d’estudi.

Al meu parer (i en aquest cas potser em domina l’amistat) l’exposició d’en Jaume Gual (en la fotografia) titulada El paisatge observat a la capella de La Misericòrdia de Palma,  ha estat de les millors de la part de l’any que ja ha passat. L’exposició mostrava una selecció d’obres de pintors locals d’entre finals del segle XIX i principis del XX, propietat del Consell de Mallorca, amb una fotografia actual al costat del mateix paisatge. Quadre i fotografia mostraven, doncs, dos moments distints en el llarg i atzarós procés de l’evolució d’un paisatge. Dos documents d’aquest procés: el del pintor i el del fotògraf. El contrast entre les dues mirades ens obliga a reflexionar profundament en la relació que l’Home té amb l’Entorn i com l’acció d’aquell modifica aquest, especialment a les nostres illes. Una molt bona exposició, per sort continguda ara en un precios catàleg, amb el mateix títol, la lectura del qual us recomano vivament. El podeu obtenir al Consell de Mallorca. Té uns bons textos de Maria Josep Mulet, de Catalina Andreu i del propi Jaume Gual, que ens explica com ha aconseguit les fotografies comparatives i quina és la seva interpretació de cada pintura. Mentretant, vet aquí lectures que ja he fet o que estic a punt de fer. Igualment viva és la recomanació que us faig de El curioso mundo de Calpurnia Tate, de Jacqueline Kelly. Felicito l’editorial Roca. El primer volum de la sèrie és magnífic i el podeu trobar, si ho preferiu, en català: L’evolució de Calpúrnia Tate (La Galera). Tot d’una em posaré amb les memòries d’un dels autors que més admiro: Les fantasies del nàufrag, de Pep Albanell. Segur que no em deceben. És impossible. Una sorpresa molt agradable ha resultat la lectura de Éramos unos niños, de Patty Smith, que no havia llegit fins ara (una recomanació de la meva filla). Tenc ben desada i a punt la novetat extraordinària de Harper Lee, Ves i aposta un sentinella, tot i que sembla que esfondra la bella imatge que tots tenim –que jo tenc- d’Atticus Finch, el pare de la protagonista i narradora al meravellós Matar un rossinyol, inoblidable. Los hermanos Sísters, de Patrick deWitt, i El tiempo es un canalla, de Jennifer Egan, són dues recomanacions del meu fill. He començat la primera i em sembla un divertidíssim western a la manera dels germans Cohen. Els protagonistes són notabilíssims, i els personatges secundaris i les situacions que viuen francament estimulants. Rellegesc amb gran interés El llibre de les bèsties de Ramon Llull, en l’edició de Les millors obres de la literatura catalana, que edità Edicions 62 (amb patrocini de La Caixa, em sembla) fa trenta-cinc anys: és l’ocasió. Sembra Llibres en publica ara la versió de Roc Casagran amb il.lustracions d’Aitana Carrasco, que m’interessa també. Espero (quasi ansiós) el llibre Dibujo de aves, del veterà naturalista i excel.lent artista Juan Varela Simó, un mestre. El tenc comanat a la llibreria. Per cert, mirau quins pinzells “hake” (d’una i dues polzades) de coa de cabra acabo de comprar per provar de fer aquarel.les de format gran…

Sóc un atrevit o per ventura un bàmbol per voler fer-ho sense coneixements ni guiatge! Espero qualque dia trobar un bon mestre que m’orienti en el maneig de l’aigua i dels pigments. I dels pinzells. De la mateixa manera que ho sóc, atrevit, quan us mostro aquestes quatre postals, d’entre les que fet aquests darrers dies per jugar amb els colors.

Ahir, l’Associació de Veïns Santa Pagesa cridà a la festa amb un excel.lent Correfoc amb dimonis (Realment Cremats) i una sonora i alegre Batucada (Realment Sonats). Pel carrer Blanquerna i per la plaça de Santa Pagesa els veïnats i veïnades festejàrem el foc i el sons. Un èxit! Vaig fer uns dibuixos que m’agrada compartir:

Perquè, infinites són les experiències que pots viure-hi. No em canso d’anar-hi. Ahir feia molta de calor, i fins i tot els aucells anaven desmaiats, gairebé no es deixaven veure. Alguns trons d’escopeta llunyans els incordiaven. Hi havia, al barrellar inicial, on hi ha també conreus deixats de banda prop dels banys de Sant Joan, uns caçadors amb cans. Una estampa quasi etnològica, que m’agrada (excepte pel final de l’acció dels cans, quan fan la seva feina i capturen el conill, això sempre em fa llàstima, com me’n fa veure els cans assedegats). Els salts i encalços que els cans fan són molt plàstics. Mes, jo sóc ornitòleg. Hi vaig per veure els aucells. Ahir hi havia més de cents flamencs al Salobrar, i un bon grup de curleres, i com sempre avisadors (imagino que se n’aniran ben aviat quasi tots), becs d’alena, ànneres blanques, collblaus, petits corriols, picaplatges, agrons blancs, agrons, les arpelles… Però, tot molt discret i amb poc moviment. Massa calor, ja dic. No vaig poder esperar, a més, la posta del sol. Vaig fer uns dibuixos. Un, el d’un gamber que feinejava dins les basses amb el salabre per recollir gambetes (dreta), el vaig regalar al gamber. Vaig veure, en les basses més properes als caramulls de sal, com una àguila calçada (fase clara) envestia en picat un esbart de gavines. Poques oronelles. Passerells, vitracs, butxaquetes, busquerets. Els habitants propis del lloc. I el paisatge.