Miquel Rayó

Va ser una divertidíssima experiència, el passat desembre, dins el programa Conectando lecturas. Vegeu algunes fotografies de les dues sessions que hi vaig fer al blog de la seva biblioteca. El blog del programa encara està en construcció. Espero que es posi en marxa aviadet, perquè serà ben interessant i ben útil. Encara queda feina. He de fer una visita al col.legi de Campanet i he de participar un un xat, em penso.

Des de dia 6 de febrer de 2013 ja ha passat gairebé un any. Onze mesos. Aquell dia vaig escriure, fascinat, que hi havia “quadernistes”: persones que van per la vida amb un quadern en blanc on hi dibuixen apunts de tot allò que veuen i de tot allò amb què es troben, a llàpis o amb aquarel.la o amb altres materials, estris i tècniques. Dibuixen la vida. Els objectes quotidians. Les persones que veuen. Les idees. Els animals. Els carrers. Els edificis. Els gestos. Els paisatges que travessen quan viatgen… Des d’aleshores, envejós i amb la mà tremolosa i poruga, he anat dibuixant un poc. He tardat tot aquest temps per acabar el meu primer quadern de notes, d’esquetxos; un quadern que, per Nadal de l’any anterior, m’havia obsequiat l’editorial Triangle: era el quadern que tenia a mà (ara sé que cal un paper distint, millor). Sempre a llàpis (encara no he gosat posar-hi un sol punt de color, als meus dibuixos). Penjo a continuació una selecció dels meus primers esquetxos. Confesso que les persones no em surten i que he omès els dibuixos més desplaents; la majoria, doncs. Hi ha les cusses dels meus fills, alguna cadira, uns apunts presos mentre que mirava un documental de fauna africana per la televisió, les meves velles botes Bestard, a punt de ser jubilades, una harmònica, un retrat d’un bon amic, recons domèstics, uns calcetins estesos al refugi de Tossals Verds, uns apunts marroquins, una carritxera, una dona que pren el sol en la platja de ses Covetes… Apunts. Els meus primers esquetxos. Mentretant, ja vaig setmanalment a classe de dibuix. Esperem que aquest delit -sempre he estat un “tasta olletes”, no em faci oblidar que el meu quefer és i ha de ser escriure. Aquí els teniu:

Això sí: disculpau la mala qualitat de les còpies.

Doncs, sí: i d’un conte d’indis de les grans planures americanes, un dels meus temes preferits (del qual, per cert, no n’he escrit mai cap relat, crec). Hauré de fer-ho. El problema és que els grans i petits llibres de ficció dels indis (o amb indis) ja estan escrits, o els històrics, és clar, i els temes ja han estat molt ben tractats en grans o petites pel.lícules: Hiawata, El darrer dels mohicans, Les aventures de Jeremiah Johnson, la trilogia de Zane Grey sobre Fort Henry, Manituana, a, Enterrau el meu cor a Wounded Knee, El gran combat, L’imperi de la lluna d’agost… Sense oblidar les nombroses publicacions que l’editor Olañeta va fer de textos relatius a l’Oest americà, fa uns anys, farcits de relats autèntics, de fotografies… Adjunto la ressenya que surt avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca: l’autora Ana Eulate i la il.lustradora, que tant admiro, Nívola Uyà, han fet un magnífic treball.

Ahir vaig tornar a mirar Las montañas de la luna, una pel.lícula que conta, i molt bé, els viatges de Richard F. Burton i de John H. Speke a la recerca de les fonts del Nil, en el segle XIX. Mostra prou bé l’interés de l’època en aquest descobriment, les relacions entre els personatges, la polèmica que sostingueren, el final tràgic de l’explorador Speke. Això m’ha fet pensar en altres pel.lícules de llargues caminades. Ja n’he parlat aquí: el tema m’interessa, quasi cm una mania (disculpau-me-la). Ara vull completar la meva selecció i les meves recomanacions de pel.lícules sobre aquesta temàtica. La tria és variada: hi ha films bèlics, de presoners que fugen de camps de concentració, d’exploracions, del Camí de Sant Jaume… L’ordre no indica preferències necessariament. Aquí teniu, doncs, una mostra de pel.lícules que us pot interessar, si sou afeccionats a caminar per la muntanya, o simplement a caminar:

Us convido a revisar-les. N’hi ha que són vulgars; d’altres són obres mestres dels seus gèneres.

Surt avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya compartida. Tres llibres disints, tres obsequis ben recomanables:

Aquesta, ben generosa, prové del blog Llibres al replà, i en reproduesc el fragment que fa referència a la meva novel.la, que agraesc molt:

Tot comença quan Cristina, una arqueòloga del museu de Cusco, es veu involucrada en un assassinat rodejat de nombrosos misteris. Una situació que la porta a descobrir vells rituals incaics envoltats de bogeria i restes de Sendero Luminoso. Una novel·la exemplar per la seva pulcritud i bellesa en el llenguatge on els enamorats de la muntanya s’hi sentiran com a casa. Només un però, nosaltres en comptes de botes Bestard trobaríem més de marca haver seleccionat les Asolo.“

RAYÓ, Miquel. Les verges del sol. Alzira: Bromera, 2013

Boníssim el comentari sobre la marca recomanable de les botes!

El bon amic Josep Maria Aloy comenta en un article del diari Regió-7 alguns dels llibres guardonats amb el premi Joaquim Ruyra de novel.la juvenil, entre els que inclou Les muntanyes de foc, avui malauradament (per a mi) descatalogat. Va ser l’any 1999. De la novel.la se’n varen fer dues edicions simultànies: una per a joves i una per a adults. Confesso que no se’n varen vendre molts d’exemplars. Però, em satisfà pensar que alguna cosa devia tenir la narració si els editors tractaren de fer tota una innovació: editar un mateix llibre en dos formats diferents. Un risc. L’edició en castellà la va fer Ediciones del Bronce, amb una esplèndida traducció d’Angelina Gatell, que coneix bé el meu treball. Adjunto, com sempre per vanitat, les portades del llibre i el retall de la publicació on generosament, en Josep Maria Aloy, el recorda. L’article, sobretot, es dedica a recordar l’obra de Maria Barbal, Pedra de tartera, un vertader clàssic, que va obtenir el premi l’any 1984. (No em demaneu, per favor, per quin motiu la còpia de l’article ha quedat tan reduit: enigmes informàtics).

Aquest és el nom del programa educatiu en què participaré durant el que queda d’aquest curs escolar. En castellà: Conectando lecturas. La pàgina web del programa està encara en construcció, però, promet una intensa activitat. Promou el projecte FETE-UGT, i el coordinen (crec) n’Elvira Novell, veterana i eficaç dinamitzadora i promotora d’iniciatives de foment de la lectura, i na Mar González, que pot rebre merescudament els mateixos adjectius positius. La intenció principal del programa és aquesta: fomentar la lectura, i ho intenta fer mitjançant la participació d’una selecció d’autors de literatura infantil i juvenil, que visitaran uns centres escolars també seleccionats en els quals es llegiran obres d’aquests autors. Un dels objectius, que alabo, del programa és facilitar la coneixença en diferents comunitats autònomes d’autors coneguts sobretot (o només) en la seva, i així afavorir la coneixença de les diferents llengües oficials a l’Estat. Em sembla una molt bona idea, i em plau ser-hi i col.laborar-hi. De moment, som sis autors (cinc autors i una autora, en realitat, i sis llibres, doncs) i nou centres. D’uns i d’altres en podeu veure els noms, situació i les obres seleccionades en la pàgina web. El llibre meu triat és El cementiri del capità Nemo. A mesura que s’incloguin informacions en els diferents punts de la pàgina del programa afegiré aquí els enllaços corresponents. Si tot va bé, com espero, el dia 17 -el proper dimarts- faré dues sessions amb l’alumnat del CEIP Ponte dos Brozos d’Arteixo, un poble situat a una dotzena de quilòmetres d’A Coruña. Després de Nadal, visitaré el CEIP Llorenç Riber de Campanet, on m’acollirà la professora i amiga na Catalina Alemany. Després, durant el curs, hauré de participar en un xat d’un Club de Lectura Virtual on els alumnes d’aquells centres hi faran aportacions i preguntes, que els autors haurem de comentar i respondre. Bona feina! Esperaré instruccions per fer-la bé. Les comunitats autònomes que participen en aquesta primera edició del programa són: Balears, Catalunya, Madrid, Galicia, Castilla y León i Canarias. A Mallorca hi vendrà n’Ana Cristina Herreros. Els altres autors participants són: en Xabier Puente DoCampo, en Jordi Sierra i Fabra, n’Ernesto Rodríguez Abad i en Gustavo Martín Garzo.

L’any 1973 es va fundar el Grupo Ornitológico Balear, que després passaria a ser el Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa, GOB. Es fa una celebració dia 18. El Diario de Mallorca ha penjat una sèrie de fotografies de diferents esdeveniments relacionats amb aquesta fita. En alguna d’elles m’hi veureu. Treballar per a aquesta associació i haver-hi estat des del principi ha estat, sens dubte, una de les experiències més importants de la meva vida, d’altra banda molt casolana. Al GOB hi he fet i hi tenc encara molts bons amics i amigues, gràcies als quals he après molt. La vanitat em fa pensar que potser jo també he aportat qualque cosa al GOB, a la seva acció i a la seva ideologia. Entre les dues fotografies anteriors hi ha trenta anys de distància cronològica: hi som els redactors més asidus d’una pàgina al diari esmentat dedicada a la divulgació conservacionista, una pàgina pionera a Espanya, que va ser un dels grells del grup. Aviat ens haurem de fer la que correspon a aquest quarantè aniversari. No érem nosaltres sols, és clar. Hi havia més companys, i qualque companya, entusiastes de l’Ornitologia de camp, apassionats proteccionistes implicats des del primer moment. Encara ens reunim, alguns, per contar-nos i recordar-nos les batalletes viscudes. Del GOB, jo en tenc el carnet nombre vuit, un dels socis admesos immediatament de la constitució formal del grup com a associació. Els socis fundadors foren: Joan Mayol, Josep Maria Cassassayas, Jesús Jurado, Pere Bosch, Josep Antoni Alcover i Hilari Morales. En Lluc Mas va ser i és el carnet nombre set. Curiositats.

Després de tants de dies de nigulades i d’aigua, el sol s’agraeix. La setmana passada hem sortit a la muntanya en dues ocasions. Hem fet unes etapes del GR221, i hem cercat el portell des Vent, per baixar des de Lluc a Binibona. El diumenge vérem dos exemplars preciosos d’àguila calçada sobre l’àrea de la Capella Blava. Mentretant, un ullet de bou s’acosta pel terrat de ca-nostra i salta pels cossiols on hi tenim les petites plantes i flors casolanes. És un plaer veure l’aucelló, tan menut i tan viu. I també veure aquestes fulles caigudes, xopes, en un sender humit de la Serra. No pots caminar sense adonar-te’n de la meravella senzilla del seu color. Continuo amb lectures diverses. Faig un tast de Thomas Pynchon, La subasta del lote 49, i m’agrada més el curiós llibre de Sylvain Tesson, La vida simple, que conta una experiència personal de l’autor, quan va viure uns mesos en una cabana, sol, a la vorera del llac Baikal, a Sibèria. Repetiré la conferència Dels llibres al cim al local del GEM, el dia 31 de gener a les 20 hores. Hi faré alguns afegitons.