No sé si puc afirmar que La última galopada, una novel.la, un western, de Thomas Eidson (Valdemar),
és la millor novel.la de l’Oest que he llegit. Ja sabeu 
que el tema m’agrada (i m’interessa). És més que una aventura d’indis (els apatxes, en aquest cas) i de colons blancs. També és un western, aquest amb un to i un caràcter molt més clàssics, Cornetas al atardecer, d’Ernest Haycox, un dels més grans i reconeguts, i també populars autors del gènere, sobre els relats del qual se n’han fet moltíssimes pel.lícules. Ambdós llibres formen part de la col.lecció Frontera, de l’editorial esmentada. La remoman sincerament. L’edició és molt bona. Ben 
enfora del tema i del gènere es troba el llibret 
de Remei Margarit, La gota de agua del colibrí (Vanguàrdia), que tira, potser sense voler, a manual d’autoajuda. Si només fos això, no m’interessaria per a res. Crec que és alguna cosa més, a banda d’un recull de col.laboracions d’aquesta autora al diari La Vanguàrdia., si no vaig errat. Ho sabré quan el llegesqui. La poesia d’en Miquel Cardell, un autor singular i intel.ligent, i ja molt savi, és sempre una proposta amb sorpresa. No sempre de fàcil lectura: en Miquel té claus d’interpr
etació del món molt pròpies. En aquest cas es tracta del poemari Els ponts de l’autopista (Adia),
nou de trinca. També és d’aquesta editorial Liquidació, una novel.la de Rosina Ballester, autora que desconec totalment. Ni sé qui és ni sé que fa. Una oportunitat, doncs, per salvar-me d’aquesta ignorància imperdonable. Els dos llibres els he canviat per unes aquarel.les. Gràcies, Pau Vadell. A la llibreria de segona mà -sempre convé fer-hi una passadeta- he trobat un volum de Les màquines de Leonardo. Antologia heterònima, que m’ha semblat una curiositat per explorar. És o sembla que és un recull de textos de diferents autors (molts dels quals tampoc no conec). I el llibre és d’una editorial mallorquina que… desconec també: Casaabierta. Lectures diverses, doncs, per a un final d’any impensable, per a un Nadal que no és com hauria de ser i que, no obstant, és com és i com ha arribat
a ser, i punt. No cal fer-ne més comptes. Mentrestant, i amb una gran dosi d’esperança i d’il.lusió, he tornat a comprar al comerç dels xinesos que hi ha just al cap de cantó de davant ca-nostra, una guardiola per posar-hi cèntims per al meu projecte de viatge a peu i en solitari pel Camí de Llevant, un dels Caminos de Sant Jaume. Almenys tenc pensat fer des de València fins a Toledo (i potser, més enllà). No he pogut fer aquesta caminada enguany. Tot m’ha resultat massa confús. Podré fer-la l’any que ve? Tenc la rara i incòmoda sensació d’haver perdut una oportunitat, que vull recuperar abans que no sigui massa tard per a mi… Potser aquest és un pensament erroni i és millor que calli. Sí, durant el 2021 podré caminar molt… un altre pic.
Hi ha més bon llum, més equilibri, especialment en la part superior… Es tracta, doncs, de tractar d’aprendre. Davant cada paper en blanc. Com en l’escriptura. Per cert que el primer paper era un Arches de gra gruixat, i el segon un Hanhnemühle, també de gra gruixat.
