Miquel Rayó

A banda, com sempre, de les moltes novetats per a infants i joves que em correspon llegir i sobre les que després he de ferme’n una opinió -o no- per redactar-ne una ressenya al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Ara parl de les lectures que faig per afició, per delit, o per vici -diria. Per exemple, aquest gran i voluminós còmic que em deixa un bon amic: La bomba, dels autors Alcante, Bollee i Rodier (Norma). Ha d’esperar torn. Com l’esperarà aquesta nova aportació al coneixement conservacionista (no sé si sona antic, aquesta expressió) del savi Ramon Folch, les obres del qual seguesc des de fa molts, molts d’anys, perquè era necessari fer-ho si volies saber de què anava el tema. Les seves idees i construccions intel.lectuals són molt orientadores. El seu estil és divulgatiu cent per cent. Les imatges i exemples que utilitza, oportuníssims. Avui es tracta de l’Abecedari socioecològic (Mètode). Veurem. En canvi, sóc en plena lectura d’una novel.la molt nova, que sorprèn per diferents aspectes: des del tema -una fugida al refugi del bosc- fins a l’expressió literària amb què es fa el relat, que és d’una gran bellesa i intel.ligència creativa: La poda, de Laura Beatty (Impedimenta). Francament recomanable. El caràcter i les peripècies de la protagonista són singulars, positivament singulars. De moment. Dic això, perquè desconec el final. Cazando búfalos con Bolaño és una col.lecció ben estructurada de consells i d’idees d’en Sebastià Bennassar, l’autor mallorquí polifacètic, útils per a tots aquells que vulguin dedicar-se a la literatura, diguem-ne, professional. És, com dic, útil. I també divertit. Sobretot, quan llegeixes el que diu des dels meus anys d’experiència en el món literari, encara que sigui una experiència menor. Un manual, és. Edita Calambur. De més volada és, sens dubte, Contar es escuchar, de la immensa Ursula K. Le Guin (Círculo de Tiza). És una altra cosa. El text és escrit des de la maduresa d’una autora amb reconeixement universal. S’hi parla del fet narratiu, de la lectura, del compromís… Segur que en gaudiré. Com ho faré amb una lectura més lleugera, sens dubte, però que ampliarà útilment la meva petita biblioteca de llibres de muntanya. En aquest cas, Aúpa Pou. Una vida encordados, on els germans Pou, Eneko i Íker, molt reconeguts escaladors, conten les seves aventures i decisions muntanyenques. Edita Sua, en basc i en castellà. Sent no poder llegir-la en basc. M’encantaria! Aúpa!

Per acabar el mes de maig d’enguany he d’esmentar alguns llibres ja llegits o en procés de lectura o pendents encara de ser llegits. De Laia Malo m’arriba el poemari editat per la Universitat de Lleida Versets i cigarrets, i d’en Rodolfo del Hoyo m’arriba Pel camí dels àlbers, un seu poemari editat per Pont del petroli. “L’ombra que creix en mi / té els meus ulls…”, diu en Rodolfo, el bon amic. Hi ha maduresa, accent propi. I na Laia: “Que sigui el mirall, l’albufera. Portada per un estol d’ibis, ja arribo: muda, tota per dir”, versos que declaren un propòsit d’exploració literària. Bravo per als dos! Vacas, d’en Ronald Sukenick (editat per Underwood) ha estat una sorpresa, sobretot per l’estil, tan… americà. M’ha interessat molt: al final, el relat d’un deliri d’aquesta immensa i contradictòria Amèrica Profunda. Un deliri, aquest positivíssim, és la pel.lícula El meu veï Totoro, d’en Miyazaki, i per això espera lectura En busca de Totoro, una recerca d’en Sebastián Hirr, que edita Diábolo. I d’absolut deliri és el darrer volum de la sèrie The League of Extraordinary Gentlemen, una creació del gran Alan Moore amb dibuixos d’en Kevin O’Neill. Paraules majors, com sol dir-se (per ventura malament). Indefinible. El volum es titula La tempestad (en l’edició de Planeta Cómic). La sèrie és una gran obra literària i gràfica, excel.lent. Compte, perquè ens trobam davant d’una obra mestra del còmic i de la Literatura, i aquesta afirmació no és cap verba meva. Cal apuntar, això sí, que aquesta vegada el guió pot resultar confús. Hi ha meta-creació, aquí. Theodor Kallifatides escriu en grec, ell viu a Suècia i ha escrit sobretot en suec, un darrer llibre per re-trobar-se i per trobar la motivació d’escriure. El text del seu camí de tornada a la llengua mare és Otra vida por vivir (Galaxia Gutemberg). No coneixia aquest autor i la lectura m’ha agradat molt. També visc jo, modestament, un període de sequera literària. El meu problema és que no tenc cap llengua per recuperar. I potser, que ja no tenc res per dir.

Al suplement dels diumenges d’avui L’Almudaina del Diario de Mallorca, un extens i generós reportatge d’en Pere Estelrich sobre el meu llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears, amb comentaris d’alguna de les penyaleres entrevistades. Moltes de gràcies!

Una associació que estim molt. Potser no sabeu que jo vaig ser el primer tresorer del GEM! No vaig durar molt en el càrrec, i no record per quines raons. Tal vegada per mor del servei militar… Això no importa. El que volia dir és que el GEM senyala que ja té el nostre llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears a disposició de la seva gent en la biblioteca. Gràcies!

Fa poc, la “invasió” de Ceuta i ara l’indult als presos polítics catalanistes. Els espanyols ja tenen entreteniment per a una temporada llarga. Els tertulians de la premsa de la Cort esmolen les barres i es preparen a fer unes bones clavades. La veritat és que sense poder insultar en Pablo Iglesias, ja no sabien què fer… Mentrestant, la pandèmia, una crisi econòmica dificilment salvable i afegida a l’anterior no salvada encara, precarietat laboral permanent i perspectives nul.les de futurs dignes per a la ciutadania. I els espanyols, entretinguts. A veure quina trampa farà el Tribunal Suprem, per afegir-la al seu curriculum “español, español, español“… Molta bandera i poca substància democràtica. Molta “caña” lliure, i que a més sigui “una y grande, ¡cojones!“. I és que Espanya és un país de sarsuela… tragicòmica. Més tràgica que còmica. I així anam!

En Pere Estelrich, divulgador de la cultura de casa nostra en diferents mitjans de comunicació locals, m’entrevista generosament per parlar del llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears en el programa de l’emissora Ona Mediterrània de dia 24 de maig de 2021. Es tracta del programa El crepuscle encén estels. L’entrevista, que podeu escoltar aquí, comença aproximadament en el minut 35. Gràcies!!!

Així qualifica el treball Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears, el Centre d’Interpretació de l’esport de les Illes Balears (Fundació Esport Balear, Conselleria d’Afers Socials i Esports), i cal agrair-ho. Podeu llegir la ressenya sencera, aquí.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca aquesta ressenya d’un clàssic nostre de la literatura per a infants:

Sí, són 26 els originals que enguany es presenten a la convocatòria (la 40ena convocatòria!) del Premi Guillem Cifre de Colonya. Ja n’he llegit un i sóc en les primeres pàgines d’un segon, que pinta millor que l’anterior. És molta de feina. I intent combinar-la amb la lectura -sempre excessiva, la lectura pendent, i sempre més poca que la que hom voldria poder fer- de textos nous o vells que, de sobte, es presenten a casa o que vaig a cercar un cop sé de la seva existència. Del que he llegit darrerament, dos textos m’han interessat, tres. I els tres són, mira per on!, biogràfics (dos, autobiogràfics). Records de la meva inexistència, de Rebecca Solnit (El fil d’Ariadna) posa en evidència un fet: és difícil viure com a dona en un món on no se la té present ni se la respecta. Dic: posa en evidència. Llegeix, Solnit, la realitat des d’una mirada femenina, i hi reflexiona i t’obliga a fer-ho. Molt bn document. Conec Solnit del seu llibre sobre el caminar i del seu art de perdre’s, que podríem dir que el complementa. Una autora molt interessant. Teresa Ordinas exposa, i amb una molt bona escriptura, els seus records d’un personatge singular, inigualable: Avelino Hernández, el seu home, l’escriptor i amic sorià. Sempre he lamentat no haver aprofitat la bona relació que tenia amb ell per fer-m’hi més proper, per freqüentar-lo. Però, ja sabeu que sóc esquiu, que no vaig de gent ni de reunions, m’hi sent mal a pler, sotmès a examen. És un pensament paranòide, segurament; perniciós. El llibre (Rimpego) es titula Avelino Hernández. Desde Soria al mar. Per a un llibre entranyable d’Avelino, vaig escriure fa temps un pròleg. Hi parlava d’aucells, d’un hort, de poemes japonesos… I per acabar la relació d’avui, no deixeu de llegir Lungomare, la tercera i darrera part de les imponents memòries d’en Gabriel Janer Manila (Proa). Aquestes memòries són un tresor. Són una fita literària i cultural. El personatge i l’obra de Janer són únics. Amb la lectura d’aquestes memòries, escrites en tres volums de prosa extraordinària, de gran bellesa literària, amb la crònica d’infinits fets i el retrat, obviament expressades des de l’experiència personal de l’autor, de moltíssims personatges de la nostra cultura, em colpeja el cap la sensació, terrible, de què una època s’ha acabat. Ja no és possible escriure així. És una opinió, naturalment. En qualsevol cas, heu de llegir Lungomare. Una altra gran lliçó d’estil d’un mestre irrepetible de la literatura en llengua catalana contemporània, i del món sencer. I posaré punt i final amb una altra aquarel.la. La vaig fer ahir, mentre que parlava amb en Toni Vidal del llibre d’en Gabriel Janer.

Sí, perquè aixi correspon fer-ho. Acabat el llarg procés de fer un llibre -en aquest cas, gairebé un estudi, un text de no ficció-, cal planificar la propera passa en l’escriptura o en l’edició, i mentrestant seguir amb les quatidianes obligacions i curolles. Parlem, doncs, de lectures. he llegit, o tenc encara per llegir en algun cas, nous poemaris que he anat comprant darrerament, i altres textos com pot ser aquest Lítica, de Lucia Pietrelli (Males Herbes), que és un interessant exercici de prosa, amb moments intensos. No és extrany que hagi agradat al món crític dominant, o aquesta Biografia autoritzada, de Neus Canyelles (Empúries), que és una proposta de gran sinceritat, amb punts commovedors. No és agradable el que s’hi relata. Perquè l’injust sempre és desagradable. I si anam als poemaris, repetirem el nom de Pietrelli, perquè el seu La Terra i altres llocs m’ha interessat (Ossos de sol). Com també ho fa, d’interessar-me, el regal que m’ha fet Xesc Alemany Sureda, amb Pòtol (Edicions del despropòsit) un inici que he de llegir amb gust. Una coneixença personal que ve rebotada feliçment de vells amics. Torna a ser contundent en el títol, i admirablement escrit, Pare què feim amb la mare morta, d’Antònia Vicenç (La Breu edicions), del qual no en puc penjar la portada per motius tècnics (no en localitz l’arxiu adient). Ella ha trobat des de fa temps aquest nou sender literari i les fites que hi deixa són per posar-hi atenció. I acabaré l’entrada amb una curiositat, obra d’un veterà conservacionista i estudiós del medi natural, Martí Boada. Ha replegat, ell, en el volum Poesia forestal poemes, apunts del diaris de camp, notes botàniques, etnogràfiques, topònims… Un exercici que hauríem de copiar molts de nosaltres. Perquè les nostres experiències, per petites que siguin o que ens semblin (sobretot, si les comparam amb les de l’autor). Edita El cep i la nansa.