Sí, són 26 els originals que enguany es presenten a la convocatòria (la 40ena convocatòria!) del Premi Guillem Cifre de Colonya. Ja n’he llegit un i sóc en les primeres pàgines d’un segon, que pinta millor que l’anterior. És molta de feina. I intent combinar-la amb la lectura -sempre excessiva, la lectura pendent, i sempre més poca que la que hom voldria poder fer- de textos nous o vells que, de sobte, es presenten a casa o que vaig a cercar un cop sé de la seva existència. Del que he llegit darrerament, dos textos m’han interessat, tres.
I els tres són, mira per on!, biogràfics (dos, autobiogràfics). Records de la meva inexistència, de Rebecca Solnit (El fil d’Ariadna) posa en evidència un fet: és difícil viure com a dona en un món on no se la té present ni se la respecta. Dic: posa en evidència. Llegeix, Solnit, la realitat des d’una mirada femenina, i hi reflexiona i t’obliga a fer-ho. Molt bn document. Conec Solnit del seu llibre sobre el caminar i del seu art de perdre’s, que podríem dir que el complementa. Una autora molt interessant. Teresa Ordinas exposa, i amb una molt bona escriptura, els seus records d’un personatge singular, inigualable: Avelino Hernández, el seu home,
l’escriptor i amic sorià. Sempre he lamentat no haver aprofitat la bona relació que tenia amb ell per fer-m’hi més proper, per freqüentar-lo. Però, ja sabeu que sóc esquiu, que no vaig de gent ni de reunions, m’hi sent mal a pler, sotmès a examen. És un pensament paranòide, segurament; perniciós. El llibre (Rimpego) es titula Avelino Hernández. Desde Soria al mar. Per a un llibre entranyable d’Avelino, vaig escriure fa temps un pròleg. Hi parlava d’aucells, d’un hort, de poemes japonesos…
I per acabar la relació d’avui, no deixeu de llegir Lungomare, la tercera i darrera part de les imponents memòries d’en Gabriel Janer Manila (Proa). Aquestes memòries són un tresor. Són una fita literària i cultural. El personatge i l’obra de Janer són únics. Amb la lectura d’aquestes memòries, escrites en tres volums de prosa extraordinària, de gran bellesa literària, amb la crònica d’infinits fets i el retrat, obviament expressades des de l’experiència personal de l’autor, de moltíssims personatges de la nostra cultura, em colpeja el cap la sensació, terrible, de què una època s’ha acabat. Ja no és possible escriure així. És una opinió, naturalment. En qualsevol cas, heu de llegir Lungomare. Una altra gran lliçó d’estil d’un mestre irrepetible de la literatura en llengua catalana contemporània, i del món sencer. I posaré punt i final amb una altra aquarel.la. La vaig fer ahir, mentre que parlava amb en Toni Vidal del llibre d’en Gabriel Janer.
