I continuam…

Sí, perquè aixi correspon fer-ho. Acabat el llarg procés de fer un llibre -en aquest cas, gairebé un estudi, un text de no ficció-, cal planificar la propera passa en l’escriptura o en l’edició, i mentrestant seguir amb les quatidianes obligacions i curolles. Parlem, doncs, de lectures. he llegit, o tenc encara per llegir en algun cas, nous poemaris que he anat comprant darrerament, i altres textos com pot ser aquest Lítica, de Lucia Pietrelli (Males Herbes), que és un interessant exercici de prosa, amb moments intensos. No és extrany que hagi agradat al món crític dominant, o aquesta Biografia autoritzada, de Neus Canyelles (Empúries), que és una proposta de gran sinceritat, amb punts commovedors. No és agradable el que s’hi relata. Perquè l’injust sempre és desagradable. I si anam als poemaris, repetirem el nom de Pietrelli, perquè el seu La Terra i altres llocs m’ha interessat (Ossos de sol). Com també ho fa, d’interessar-me, el regal que m’ha fet Xesc Alemany Sureda, amb Pòtol (Edicions del despropòsit) un inici que he de llegir amb gust. Una coneixença personal que ve rebotada feliçment de vells amics. Torna a ser contundent en el títol, i admirablement escrit, Pare què feim amb la mare morta, d’Antònia Vicenç (La Breu edicions), del qual no en puc penjar la portada per motius tècnics (no en localitz l’arxiu adient). Ella ha trobat des de fa temps aquest nou sender literari i les fites que hi deixa són per posar-hi atenció. I acabaré l’entrada amb una curiositat, obra d’un veterà conservacionista i estudiós del medi natural, Martí Boada. Ha replegat, ell, en el volum Poesia forestal poemes, apunts del diaris de camp, notes botàniques, etnogràfiques, topònims… Un exercici que hauríem de copiar molts de nosaltres. Perquè les nostres experiències, per petites que siguin o que ens semblin (sobretot, si les comparam amb les de l’autor). Edita El cep i la nansa.

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Los comentarios están cerrados.