Miquel Rayó

Ahir es va fer a l’aljub d’Es Baluard de Palma la presentació del meu nou llibre Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears. Apunts històrics i entrevistes, que ha editat l’Institut Balear de la Dona. A la taula hi havia la Consellera de Presidència, Funció Pública i Igualtat, Sra. Mercedes Garrido, la directora de l’Institut Balear de la Dona, Sra. Maria Duran i un servidor, catalogat com “Educador, escriptor i excursionista”. L’acte es va desenvolupar molt bé i arrib a pensar que tots els/totes les presents ens sentírem per una estona part d’una ona solidària de positives sensacions, entre la nostàlgia, el reconeixement i l’esperança. L’acte està recollit en el canal de Youtube de l’Institut Balear de la Dona en aquest enllaç (comença devers el minut 15, aproximadament). Sense voler, la meva intervenció resultà una breu conferència. I ara, una fotografia d’en Jaume Gual com a bon recordatori: hi són la consellera, la directora general i les penyaleres que assistiren a l’acte.

Sí, una aquarel.la de fa només mitja hora, i passada per l’eixugador. M’agrada. Un paisatge mig abstracte, de muntanya. Potser, perquè demà es presenta el meu darrer llibre de tema muntanyenc.

A veure com ho dic? Perquè, de veres que no tenc cap intenció d’ofendre ni de menystenir una bona feina de divulgació. La cosa és simple: quan, d’aquí a, diguem-ne, 50 anys, ningú no recordi ni el nom d’Albert Sánchez Piñol (ni per descomptat el meu) ni el títol de cap de les seves bones novel.les (ni per descomptat de cap dels meus llibres), la gent (des dels lectors més discrets fins a l’acadèmic més saberut, però necessàriament també discret) seguirà llegint l’Ulisses de Joyce, l’obra immensa de Proust, l’Odissea, El Quixot o fins i tot les novel.les de Jules Verne… Tenguin o no tenguin els girs narratius (1 i 2) que Sánchez Pinyol proclama com essencials en tota narració. O els blocs que igualment proclama. O un qualsevol dels elements o peces que, d’acord amb la seva mirada d’antropòleg estructuralista, ha de tenir una narració com cal. Estic molt d’acord amb la seva hipòtesi, no em grinyola ni em produeix cap aversió ni cap refusament i tampoc no entenc que els provoqui en cap escriptor mínimament preocupat per escriure bé ni entenc que això ocupi Sánchez Piñol fins el punt d’haver-hi d’insistir tantes de vegades: les narracions, perquè funcionin, han de tenir estructura. I això se sap des de fa molt de temps. Molts de nosaltres, o alguns dels qui tractam o hem tractat d’escriure’n, hem estudiat per exemple les funcions de Propp, els suggeriments de Rodari o els interessantíssims manuals de confecció de guions de Snyder, Trudy o de Robert McKee. I també sabem que són elements inconscients les més vegades, compartits culturalment. Elements que permeten la sintonia entre lector i escriptor, o entre lector i obra narrativa. Sabem des de fa temps també de la importància de l’oralitat. Al meu parer, doncs, Les estructures elementals de la narrativa d’Albert Sánchez Piñol (La Campana) és un bon llibre, molt ben escrit, pràctic…, o sigui un altre (un altre) bon manual per a l’escriptura de narracions que s’incorporarà a les prestatgeries dels autors encuriosits o preocupats pels secrets (suposats) del seu (nostre) quefer. I el recomanaria sense cap emperò a qui volgués aprendre alguna cosa sobre l’art -o la tècnica- d’escriure. Gràcies, doncs, Sánchez Piñol. De la cosa xamànica i mediúmnica ja en parlarem un altre dia. Torna a ser una hipòtesi. El que no entenc és el to (al meu parer) fatxendós de l’autor. Sánchez Piñol es cura amb salut i prudentment separa la narrativa de la “literatura”, assegurant que aquesta és una “qualsevol cosa”, i la separa igualment de la poesia, de la literatura “ètnica” i de les “novel.les experimentals” que no dubta a qualificar d’experiments “fracassats”, així, en general. Aquest to, que trob poc elegant i inescaient (i només provocador), em recorda molt al de Pérez Reverte, un altre autor que, cregut amb raó del seu èxit comercial, ha menyspreat sovint la literatura (menysprea tot el que se li posa per davant) i que a la llarga serà arrossegat implacablement cap a l’oceà de l’oblit on ens trobarem sense que de res no hagi servit la nostra arrogància verbal… És com si aquests autors, conscients de les pròpies limitacions literàries, volguessin reforçar amb constructes racionals i amb menysteniment envers d’altres el seu quefer d’escriptors. Correcte. Cadascú fa el que pot. No cal, però, ser tan desdenyós. O ben mirat: tal vegada no he entés la intenció de Sánchez Piñol. Tan d’un com de l’altre he gaudit de qualque llibre. Fa temps, però,  que consider que usen fórmules que no permeten la sorpresa.

Surt avui aquest article al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Amb un error: on diu “teulada” ha de dir “taulada”. Els follets de la impremta? No. Els dits descoordinats i inhàbils de l’autor del text. I com sempre, deman disculpes per la mala qualitat de la fotografia.

A la fi puc dir-ho! A la fi un nou projecte meu s’ha fet realitat, s’ha convertit en un nou llibre publicat i a l’abast de lectors i lectores. En aquest cas, a l’abast d’excursionistes i d’altra gent d’afeccions muntanyenques o amb interés per la història local. És un projecte que té el seu origen l’any 2014, i que vaig començar a preparar i elaborar de forma metòdica l’any 2019. Ara, dos anys després, i superades algunes dificultats, vet aquí que tenc un nou llibre publicat, i d’un tema inèdit a ca-nostra: Penyaleres. Dones, excursionisme i muntanyisme a les Illes Balears. Apunts històrics i entrevistes. L’ha editat, i molt bé, l’Institut Balear de la Dona, institució a la qual estic molt agraït, com poden imaginar. La fotografia de la portada és del boníssim amic Jaume Gual. I el disseny, magnífic, del llibre és obra d’en Toni Bauzá. Tendrem temps de parlar-ne, de tot plegat, en alguna altra entrada. De moment, diré només que el llibre es presenta dissabte que ve, a l’aljub d’Es Baluard de Palma, a les 11 hores. Com que l’aforament és limitat per mor de la situació Covid, està previst que l’acte pugui seguir-se a través del canal de youtube de l’Institut Balear de la Dona. Només un apunt més: la paraula penyaleres que he incorporat al títol del llibre l’he volgut recuperar d’una frase evocadora de Maria Antònia Salvà, la nostra gran i alhora humil poeta.

Fa uns pocs anys se’m demanà una col.laboració per a una publicació de la Fundación Cuatro Gatos. Crec que ho vaig comentar aquí en qualque moment. Ara, la publicació ja és disponible a la xarxa i vos la podeu descarregar gratuïtament. Es tracta d’un aplec d’informació sobre 25 autores i autors “ibero-americans” (signifiqui això el que signifiqui). En qualsevol cas, jo vaig ser un dels autors seleccionats per a formar d’aquesta nòmina. La publicació es titula “Historias de acá y de allá: 25 autores iberoamericanos de narrativa para niños“. Moltíssimes de gràcies! A continuació, copio el sentit de la selecció, la llista dels autors i la relació dels experts que ens triaren:  Fernando Alonso (Espanya), José Antonio del Cañizo (Espanya), Laura Devetach (Argentina), Laura Escudero (Argentina), Nersys Felipe (Cuba), Joan Manuel Gisbert (Espanya), Carmen Gómez Ojea (Espanya), Magdalena Helguera (Uruguai), María Fernanda Heredia (Equador), Francisco Hinojosa (Mèxic), Mariasun Landa (Espanya), Concha López Narváez (Espanya), Ana María Machado (Brasil), Toño Malpica (Mèxic), Pilar Mateos (Espanya), Isabel Mesa Gisbert (Bolívia), Gonzalo Moure Trenor (Espanya), Luis María Pescetti (Argentina), Iliana Prieto (Cuba), Miquel Rayó i Ferrer (Espanya), Yolanda Reyes (Colòmbia), Carlos Rubio (Costa Rica), Jordi Sierra i Fabra (Espanya), José Ignacio Valenzuela (Xile) i Irene Vasco (Colòmbia).

El sentit: “De cada escritor aparece con una ficha biobibliográfica, sus respuestas a un breve cuestionario sobre la narrativa para la niñez, una reseña acerca de uno de sus libros y un fragmento proveniente de otro”.

Els experts: “El equipo de investigadores y escritores que trabajó en este proyecto estuvo integrado por Cristina Cañamares Torrijos, Pedro C. Cerrillo, Ángel Luis Luján Atienza y César Sánchez Ortiz, del Grupo LIEL, y por Sergio Andricaín, Antonio Orlando Rodríguez, Daína Chaviano, Fanuel Hanán Díaz y Cristina Rebull en representación de la Fundación Cuatrogatos, en Estados Unidos”.

La part que em correspon és entre les pàgines 92 a 95, i hi ha una ressenya molt generosa d’El camí del far, i un fragment molt ben triat d’El cementiri del capità Nemo. Insistesc: moltíssimes gràcies!

Poeta admirable, Mary Oliver! No en sabia res fins fa poc. Vaig senyalar la seva poesia en una entrada anterior, fa poques setmanes. No vull menystenir la ignorància, però. Que hi hagi coses que desconeixes permet que, quan les trobis, les consideris una descoberta positiva que enriqueix el teu saber (i la teva saviesa, compte!), una sorpresa que encén els teus ulls i t’anima, un premi a la constància amb que cerques encara tresors enterrats sota l’arena de les pàgines impreses o entre les mil i una meravelles que ofereixen a l’observació atenta la Naturalesa i la conducta de la bona gent. Vet aquí les “Instruccions per viure una vida” (del poema De vegades, a Ocell Roig, llibre editat per Godall edicions), segons Mary Oliver (traducció de Corina Oproae):

Para atenció.

Meravella’t.

Digues-ho.

Hi estic d’acord. Potser és el que he intentat fer en la mesura de les meves possibilitats amb els meus textos tot aquest temps d’escriptura, segurament sense aconseguir-ho com hauria volgut. Així que ja ho sabeu:

Pay attention.

Be astonished.

Tell about it.

M’hi sento tan identificat… A la Fira del llibre infantil i juvenil de Bolonya de l’any 2017, es varen fer unes targes promocionals de diferents autors i autores dels nostres països de parla catalana. Vaig tenir la sort de ser inclòs entre qui protagonitzaren les targes. La meva tarja va ser aquesta. No puc evitar veure-hi una certa relació amb el sentiment de Mary Oliver.

Boira en el paisatge… Enyor camins, el pes de la motxilla, els horitzons incerts, els pobles de noms sonants sobre turons que desconec, els aucells i les flors que acompanyen la caminada, les boires…

He trobat una joia en la llibreria de segona mà del carrer de 31 de desembre de Palma. És el llibre ideal per als que viatjam cap a l’aventura des del sofà de casa, sense arriscar ni una ungla. L’he llegit fa anys gràcies a què, un dia, va deixar-me’l un bon amic que sabia de la meva afició a les lectures de muntanyes i de viatges i d’aventures. No el tenia a casa i ara el tenc. Es tracta d’El peor viaje del mundo, escrit per Apsley Cherry-Garrard (B de bolsillo), un dels integrants de l’expedició anglesa al Pol Sud, la de Scott. Podeu fer-me cas aquesta vegada: és un relat de viatges magistral. A la meva petita biblioteca de caminar i muntanyes hi he afegit també, prop de l’anterior, aquest Elogi dels camins de Torbjorn Ekelund, que edita Símbol. Si hi ha una persona que ha provocat un canvi de pensament universal sobre com hauria de ser la relació positiva entre la Humanitat i la Naturalesa és Rachel Carson, l’autora de Primavera silenciosa o d’El sentido del asombro. M’han deixat una biografia seva, escrita per Paul Brooks i editada per Gedisa: Biografía y obra de Rachel Carson. Precursora del movimiento ecologista. La llegesc aquests dies i és un plaer fer-ho. Podem conèixer Carson en el seu perfil d’escriptora, de gran escriptora. Parla sovint, ella, de l’angoixa d’escriure i de la responsabilitat de fer-ho i de fer-ho bé. Sap de què va, doncs. Les editorials Nórdica i Capitán Swing presenten un producte preciós, molt ben editat i interessant. És un projecte de volada. Animals invisibles. Mite, vida i extinció, escrit per Gabi Martínez i Jordi Serrallonga. Tracta d’espècies desaparegudes o a punt de descomparèixer, i també de mites zoològics. Està molt ben il.lustrat per Joana Santamans, que ha hagut de fer un gran esforç creatiu per completar un tan ambiciós projecte. Bravo! En conjunt, aquestes lectures són lectures sobre la Naturalesa des de diferents perspectives. Bons llibres per passar el dia d’avui, el dia de Sant Jordi, el dia del Llibre. I per aquest motiu, aniré avui amb en Sebastià Torrens a presentar el seu (i nostre) llibre Hivern a Mallorca a Alcúdia. A les 19 hores. Al teatre municipal. Que tenguem un bon dia! I em plau anunciar que potser faré una entrada nova, avui, o demà o dilluns, sobre… Silenci per ara!

Una ressenya del darrer llibre del bon amic Joan Mayol, sobre la conservació de la Serra a través de l’exemple del Miramar de l’Arxiduc, un tan singular personatge.