Miquel Rayó

Ha passat un any. La Societat Hispánica Jules Verne ha tornat a convocar el dia de llegir Verne de 2021 (dies 7, 8 i 9 de febrer). N’ha fet una tertúlia internacional i virtual, que podreu conèixer a la pàgina web de l’associació. No he tengut temps enguany, ni potser ganes, per fer alguna mena d’acte públic. Hauria resultat massa complicat, i confés que no hi he posat tanta d’atenció com en la passada convocatòria. Per un cert desànim (pandèmic: em fa peresa intentar organitzar o comprometre’m amb actes que no saps si podràs realitzar o no) o només perquè una edició pendent d’un nou treball meu m’ocupa els dies i els pensaments. No obstant, faig avui aquesta breu entrada per contribuir poc o molt a la difusió d’un tan interessant projecte lector. És una obvietat dir que cada dia és un bon dia per llegir l’autor francès. És reiteratiu en el meu cas dir que L’illa misteriosa, o sigui, Jules Verne, em va fer lector. Ho tenc escrit arreu. Ho dic sempre que hom em fa la pregunta que converteix aquesta confessió personal en la resposta pertinent: sóc lector gràcies a Jules Verne. L’any passat, un bon amic francès em va obsequiar una edició preciosa de l’obra en llengua francesa. Un volum de la Bibliothèque de la Pléiade, que conté dos dels viatges extraordinaris creats per Verne: L’île mystérieuse i Le Sphinx des glaces. He repassat aquests dies els capítols de la primera en els quals els nàufrags (els colons) de l’illa Lincoln troben el capità Nemo en la caverna submarina, ocult al món sencer, recerat en el Nautilus. Encara em commouen. Sobretot, quan Nemo diu: “Je meurs d’avoir cru que l’on pouvais vivre seul!…“. També m’ha interessat sempre saber què li va dir Nemo a l’enginyer Cyrus Smith després de pregar-li: “Monsieur Smith, je voudrais vous parler… à vous seul!“. Diu, Verne: “Cyrus Smith resta quelques minutes seulement enfermé avec le capitaine Nemo, et bientôt il rappela ses amis, mais il ne leur dit rien des choses secrètes que le mourant avait voulu lui confier” (pàgines 672-673).

La ressenya d’un relat feliç. Ben necessari, en les actuals circumstàncies, l’optimisme que transmet. Surt al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca d’avui (amb un poc de retard per mor de la situació: poc a poc ens posarem al dia).

He llegit ahir, d’una tirada, el llibre d’en Lluís Vallcaneras Entre cims i barrancs, unes, diguem-ne, memòries de la seva experiència muntanyenca (en edició de Gorg Blau, la seva editorial). És la crònica d’una llarga experiència, doncs, i intensa. Lluís Vallcaneras no és únicament un nom; és un muntanyenc que ha observat i que ara ha recordat. El llibre està ben escrit, i està escrit com l’autor volia escriure’l; no és poca cosa. Té capítols molt emotius; sobretot, els que fan referència als amics que, injustament, la Vida li ha furtat en els moments més imprevistos. En les pàgines d’Entre cims i barrancs hi ha impressions, opinions. S’hi obrin torrents i vies d’escalada, s’hi camina. Hom hi parla de materials, de rutes i, especialment, de persones amb qui Vallcaneras compartia l’afició a la muntanya. En conjunt, Entre cims i barrancs és una molt interessant aportació a la coneixença del muntanyisme local. Fa temps que deman -sempre que puc, i potser a l’aire- que els muntanyencs mallorquins escriguin els seus records. Per modestos que siguin, i en el cas d’en Lluís no ho són gens, modestos. Cal donar-li les gràcies. Al seu text hi ha molt de quefer muntanyenc, moltes passes fetes, molts de ràpels, molts de llargs, moltes anècdotes, molta vivència. No oblidem que ha estat director de l’Escola Balear d’Alta Muntanya i president de la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada. Poca broma! M’agrada que l’autor de tantes bones i tan útils guies d’excursions hagi fet aquesta passa de gran dificultat: escriure sobre un mateix. Alguna referència hi ha a la seva vida personal; sempre en un segon terme, en parla molt discretament. No és l’objectiu del llibre. Aquest és un llibre de muntanya, de la muntanya aquí. M’agrada que hagi descrit les experiències en excursions i torrents, en parets. Ja sabem que no tots hem escalat l’Everest. En el meu cas, no he escalat ni sa Gubia, res. He caminat, i no tant com hauria volgut. I he llegit molt sobre caminar i sobre la muntanya… En Lluís escriu el que m’agrada llegir. És important, i així ho crec, contar-ho tot. És essencial deixar constància de les nostres activitats muntanyenques. Si no es fa, es perd alguna cosa. El sentit de la muntanya. De la muntanya, no de l’àmbit esportiu en què darrerament s’ha convertit on, com diu Vallcaneras, el que compta només és el temps i el rècord. On el que hi ha és massa gent i massa tracks sense nom ni significat. El llibre expressa un cert enyor. La muntanya no és ara allò que ell va conèixer i viure, o allò que recorda i descriu. Persones, llocs, trons, cordes, neu, les aventures casolanes, la descoberta sempre possible d’aleshores en un puig, en un coster o en un torrent, els accidents sempre possibles i que mai no esperam patir… Què bé que un muntanyenc veterà ens recordi tot això!

Un més mes, un altre, i van… L’estat de desconcert per mor de la pandèmia continua i, en el meu cas, s’incrementa, tot i que a la fi sembla que podem endevinar un final més o menys proper a aquest període d’incerteses i de limitacions. Més que menys. Aviat farà un any sencer del primer confinament. Qui ens ho hauria pogut dir? Qui podia imaginar-s’ho? Què ens sosté, durant tant de temps? La família, els amics, les ocupacions domèstiques, les preocupacions personals, els projectes, les aficions, les excursions, les mascotes, les pel.lícules… La lectura. L’aquarel.la. I un poc, molt poc, d’escriptura. Potser, també, construir poc a poc aquesta modestíssima pàgina (que per a mi ja té data de caducitat). Parlem de llibres una altra vegada. Tenc les lectures amb què acabaré el mes. La primera, ja feta d’una tirada, és impressionant; m’ha semblat un cop magistral a la consciència política i ciutadana. No vos el perdeu. Lectura obligatòria: El fill del xofer, de Jordi Amat (edicions 62). Extraordinariament ben fet, ben escrit, ben configurat, ben documentat. Independentment del que, al final, pensis de tot, el que s’hi conta és escarrufador. Els altres llibres esperen. El principal, els diaris de Chantal Maillard, brillant pensadora i escriptora francòfona: La arena entre los dedos. Diarios reunidos (Pre-Textos). El volum conté també, no podia ser d’altra manera, els diaris de l’autora a la Índia, i fa temps que els volia llegir. No conec La enfermedad de escribir de Charles Bukowski (Anagrama). Però, sí que conec moltes de les obres de l’autor, perquè el vaig llegir quasi obsedit deu fer ja quaranta anys. Imagin que són escrits seus diversos sobre el fet d’escriure. M’estira, naturalment. I m’interessa moltíssim Los siete magníficos. El libro del 60 aniversario, que conté reflexions sobre la mítica pel.lícula western, escrites per Juan Manuel Corral, Luis Freijo, Adrián Sánchez i Joaquín Vallet, i que edita Notorius. Adrián Sánchez, que coneix el meu fill Joan, em signa l’exxemplar. Gràcies. Un western és, precisament, la novel.la (menor) de Frank G. Slaughter sobre alguns episodis de la guerra civil americana, La brigada Stonewall (en edició de Caralt). Finalment, i perquè tenc el propòsit d’aprendre a valorar-lo positivament, tenc tres edicions actualitzades i distintes del Llibre d’Amic i Amat, del gran Ramon Llull. Sóc lector de Llull; he usat alguns dels seus textos en la meva feina i en la meva formació com a escriptor (si és que ho sóc en alguna mesura): Llibre d’Evast i Blanquerna, Llibre de meravelles, Llibre dels mil proverbis, Llibre del gentil i dels tres savis, Doctrina Pueril… En la meva novel.la L’ungla de la gran bèstia (Moll) hi vaig posar un personatge de nom Quernablan, que usa frases textuals de Llull quan parla… Però, tot i això, mai no he entès el Llibre d’Amic i Amat. Massa místic? S’ha acabat la meva mancança; aquestes tres lectures d’una sola lectura me les autoimpòs. Són les versions de R. Aramon i Serra (edicions 62), de Miquel Peix (Claret) i de Sebastià Alzamora (Barcino-Fundació Carulla). Anem-hi, doncs!

Que és una preciositat. Esper que tengui molts de lectors i que sigui un llibre durador, de llarg recorregut (com se sol dir).

Amb un pintor molt jove i molt interessant -pels colors i tons, pels temes, especialment urbans, una de les meves moltes mancances, i per les maneres, noves per a mi: Juan (Herrera) Lara. Fa temps que el seguesc per Instagram. Treballarem un mes amb Venècia, els seus carrers i els seus canals. La primera pràctica, de dimarts passat va ser aquesta, i n’he fet tres versions, de les quals en penjo dues aquí. Són els deures. Demà, més.

Vet aquí una relació de primeres lectures d’aquest mes i d’aquest any. El dia és fred, obscur, plujós. Cal ser franciscà: Germà Fred, Germana Fosca, Germana Pluja… D’acord, però jo necessit sentir l’escalfor del Germà Sol i poder caminar pels Germans Camins en la Germana Muntanya… Ho deix. Abans de comentar llibres vull comentar una altra mena de lectures: la de les notícies que, sobre la decisió ja definitiva dels tribunals belgues en relació a una de les extradicions demanades de forma grollera per l’inefable jutge Llarena (i per afegitó pel Tribunal Suprem i tota la tropa espanyolista), es publiquen a la premsa espanyola (aquest adjectiu fa empegueix en aquests casos)… O no es publiquen, amb la qual cosa s’està ocultant una veritat als seus lectors. I quan es publica, el titular és “La justícia belga malinterpreta la legislació espanyola…”. No hi ha manera. Tothom condueix per una via i Espanya ho fa en contra direcció, i resulta que són els altres els qui estan equivocats, els que interpreten malament els senyals de direcció prohibida. No té remei! Gran fracàs de la justícia (?) espanyola convertida en martell polític d’independentistes catalans. Un altre fracàs! A mi em fa vergonya. Quina llàstima de país! Premsa, Justícia, militars… El que han fet els trumpistes als EUA ho veurem no massa tard aquí… Ho deix també. Preferesc llegir Apaches, una altra gran novel.la de l’autor de Warlock i de Badlands, Oakley Hall (Círculo de Lectores/Debate); boníssims westerns, les tres novel.les. I tastar una (incompleta) autobiografia de l’explorador, gestor de fauna (i altres coses) Richard E. Leakey, que trob a la llibreria de segona mà de prop de casa i que edità Salvat, l’any 1989. El llibre porta un ben curiós ex-libris d’Eloy Espinar Salom, amb una clara al.lusió a personatges que apareixen en la literatura del gran Homer. A més, a la llibreria de segona mà hi he trobat una edició del poema Canigó, de Jacint Verdaguer (que ja tenc a casa en una altra format), i que em plaurà rellegir (edicions 62/La Caixa), i també un rar i per a mi desconegut títol: Cuadernos de un mamífero d’Erik Satie (Acantilado), que m’ha semblat molt, molt atractiu. I acab per ara amb Contra el olvido, un recull d’entrevistes de la periodista Lourdes Duran a diferents personalitats publicat pel Cercle d’Economia de Mallorca. Un treball elaborat durant el temps del confinament. Interessant.  Vaig assistir a la seva presentació. L’exemplar del poema Canigó, per cert, és esporgat de la biblioteca de Petra. Mira per on, el fet de comprar-lo sona com un rescat.

Començam bé l’any: avui dues ressenyes meves que formen una pàgina completa del suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Portam retard per mor dels mesos de silenci obligat per mor de la Covid-19, però, poc a poc ens posarem al dia. Cal agrair l’esforç del coordinador perquè així sigui.

L’aquarel.la, ho he dit tantes de vegades!, és màgica. Té grans poders, per ventura gràcies al seu indiscutible fort component atzarós. I un dels seus poders és el de ser delatora. Posa en evidència irrefutable qui no sap dibuixar. La delació és demolidora, contundent, com podeu veure a baix. Tot i això, l’aquarel.la escampa una misteriosa màgia compassiva sobre els intents de qui la practica amb respecte i entusiasme.

He titulat aquesta aquarel.la “Apunt per a una plaça”. I només és això, un apunt, una nota. Hi provava colors, formes sense límits ni detalls, només amb insinuacions… S’aproxima bastant a allò que m’agradaria saber fer… Aprofit un paper(Arches) ja utilitzat… En fi.