Miquel Rayó

La meva ressenya d’un clàssic francament recomanable al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca d’avui:

Ahir horabaixa, al salobrar de Campos, vaig poder observar set espècies de rapinyaires, què més puc voler? Un xoric, un falcó -empaitava un esbart de becs d’alena-, una àguila peixatera, una milana, una àguila calçada, quatre arpelles, i un mascle preciós d’arpella pàl.lida (Circus cyaneus) que em va permetre -em va regalar- una llarga i claríssima observació. Cal agrair sempre aquests fets menors en aparença. Fins i tot cal agrair el fred que vaig passar. Perquè podem recordar, gràcies al fred, la pell que ens protegeix i que ens fa únics, o ens ho pensam. Dins les basses del camí hi havia larves de moscart. Vaig perfilar un haiku:

Petita larva:

en la bassa del temps,

els dos som un.

Un bon treball a l’aquarel.la que exposi bé la meva afició a les zones humides? Aquesta és la meva interpretació d’ahir d’una fotografia (obtinguda per internet) d’una gran llacuna, una nava, eixugada a l’Espanya interior durant el franquisme. Crec que és de La Nava palentina. Imagin que també la República ho hagués fet, això d’eixugar-les. Eren els anys en què hom creia que els aiguamolls eren un focus de malalties i, sobretot, un terreny desaprofitat per a l’agricultura. Després sabérem que les àrees humides eren esplèndids i necessaris refugis de fauna, especialment per a les aus migratòries, i imprescindibles reserves d’aigua.

Sineu és el poble triat, amb la intenció de viure-hi definitivament i tenir-hi casa i llar, pel bon amic -quasi germà, perquè ens coneixem des de la infantesa més remota-, en Jaume Llabrés, historiador autodidacte i persona fora del comú, d’una gran sensibilitat i coratge. Voluntat de ferro, memòria potent, intel.ligència adreçada a l’activisme solidari, proteccionista. I fener com poca gent ho és. M’envia ara fotografies del que veu i del que troba al seu nou territori. D’una fotografia seva del poble n’he fet aquesta interpretació a l’aquarel.la.

La darrera pràctica que faig per ara, de les proposades per Juan José Herrera Lara a les seves sessions/classes/demostracions del mes de desembre de 2021, dedicades a la ciutat d’Àmsterdam. Dic la darrera, perquè, després de quasi un any de seguir les seves interessants i personals maneres de fer les aquarel.les, he decidit acomiadar-me’n i passar a altres models, a altres mestres. De moment ja m’he apuntat a dues sessions amb Aurora Charlo, que em sembla una artista vigorosa i excitant. Seran els dies 14 i 15 d’aquest mes.  A en Lara li deuré molt. És clar, didàctic, simpàtic i singular. Gràcies, doncs! I recomanaré sempre assistir als seus cursets.

I tant! Fa temps que volia tenir una armònica afinada en Si bemoll (B flat). Per si sonava la flauta (en aquest cas, l’armònica), vaig escriure la corresponent carta als Reis d’Orient. I mira per on! La carta va ser llegida i la meva petició atesa: què més vull? Aquí la teniu. Una Seydel Blues Session. Preciosa. Quin so! Pocs instruments de música són tan bells. I tan còmodes de portar. I tan fàcils de tocar, si no aspires a cap altra cosa que no sigui el teu enreteniment i un bon exercici per a les teves neurones. Això sí. Cal confessar que entre la redacció de llibres sobre el muntanyisme local, lectures, atenció a les cusses de casa, na Pipa, na Lila, i les altres tasques domèstiques o no, i especialment l’atenció sempre insuficient a la família…, no tenc massa temps per tocar-la, l’harmònica. Però, estic segur que gràcies a la meva nova amiga repassaré durant uns dies les cançons que, més o menys, sé, i també faré qualque incursió als cels del blues… Mil gràcies!

El regal d’una nova ressenya publicada al suplement Bellver del Diario de Mallorca.

Feliçment compartida amb na Maria Francisca Mas Riera, l’autora del llibre Escalantes, que ens fa n’Esther Vicenç al programa Hoy por Hoy, de 30 de desembre de 2021, de Radio Mallorca (SER), i que podeu escoltar aquí des del minut 1:01:20 en aquest enllaç, si és que sabeu usar la tecnologia necessària.

Surt avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Un clàssic preciós. Per a la calma personal i per al gaudi lector.

Avui parlarem de llibres d’aquí, escrits per gent d’aquí, no necessàriament sobre temes d’aquí. O sí. Lectures que em plaurà fer al seu moment, tan aviat com pugui fer-les. Comencem, doncs, a presentar-les. He recuperat, i és un plaer, el contacte amb un excel.lent muntanyenc dels anys setanta, en Guillem Martí. Ens hem canviat llibres. En Guillem surt esmentat vàries vegades al meu Penyaleres: no podia ser d’altra manera. Ell va jugar un paper rellevant en la creació del Grup Excursionista de Mallorca (GEM) l’any 1973, i va ser membre de les primeres juntes de l’associació. Qualque vegada sortírem d’excursió junts. Moltes més, ens trobàvem per camins i llocs de la Serra o en els mitjans de transport públic d’aleshores. Ningú de nosaltres no tenia vehicle propi. Érem joves. En Guillem Martí deixà la muntanya un dia. Deixà l’escalada, activitat en la que destacava per atreviment i elegància. Es dedicà, i encara s’hi dedica, a la nàutica. Navegà arreu. Navega. Un dia, una escriptora mallorquina, na Carme Nadal, va saber d’una volta al món a vela d’en Guillem Martí i la seva família, na Manoli Oliver i en Guillemet, i en va fer un llibre: Izando mi corazón (edicions Roig iMontserrat, amb el patrocini del Club Nàutic de Sa Ràpita). M’encantarà llegir-lo. En Gustavo Catalan hi torna. Ha escrit Si me deja, le cuento. Desde Sóller al azar (Olañeta). Se’ns diu que és una biografia. El personatge biografiat es conta ell mateix. Exagera o no? De vegades, la vida és una exageració. No sé qui ho va escriure, això. Hem parlat abans de Penyaleres, doncs: una de les penyaleres entrevistades en el meu text, na Maria Francisca Mas Riera ha escrit i a la fi publicat un apassionat discurs sobre l’escalada femenina. Sabíem que hi treballava, que tenia la intenció de fer un llibre sobre el tema. Ara el tenim a les mans, a l’espera de lectura. El llibre es titula Escalantes. Escalada desde el feminismo. Narrativas y experiencias (DDT Liburuak). És un llibre molt atractiu pel contingut i per la forma. Bravo! I aquest mot, escalantes, me sembla tot un encert. No deixa de ser curiós que enguany, 2021, dos llibres d’autoria mallorquina sobre les dones al món del muntanyisme hagin aparegut en el món. Dos llibres molt diferents en origen, tractament i intencions, però, sens dubte complementaris i de gran utilitat per a la cultura muntanyenca d’aquí (i en el cas d’Escalantes, de fora). I per acabar, un molt variat recull d’articles i col.laboracions, tot coordinat p’en Damià Pons, en Joan Melià, na Mara Alberola i en Bartomeu Crespí, per recordar una persona entranyable i un bon escriptor i articulista, malauradament traspassat el febrer de 2020, a traició: en Rafel Crespí. El recull abasta molts dels aspectes en què l’estimat Rafel destacava: docent, polític, articulista, activista cultural, autor… Hom ha titulat el recull així: Rafel Crespí: la tenacitat de viure (l’edita Lleonard Muntaner). Un dels coordinadors, en Daimà Pons, em va fer l’honor de sol.licitar una col.laboració meva per a aquest recull d’homenatge. La vaig redactar amb tristesa, la vaig titular D’on t’ho has tret, això? (pàgines 46-47), perquè en Rafel contava una anècdota sobre nosaltres dos que contenia aquesta pregunta, de quan jo era professor seu a Son Ferriol, al col.legi de Sant Antoni Abat, i ell un alumne singular, de gran sensibilitat, intel.ligència i capacitat de treball. I un sentit de l’humor envejable. Teníem una bona relació, ell i jo. L’enyor. Hi ha fets de la vida que no puc disculpar. Ni puc entendre. Ni vull aceptar. Per exemple, la mort d’un amic quan encara és massa jove.