Miquel Rayó

No. A l’enrevés: Turisme? SOS!!! Fa temps que sé i que dic -i no tot sol- que el turisme de masses tal com l’entenem aquí, a Mallorca, a les Illes Balears i a tantes bandes del món, és un destructor de territoris i de cultures. No hi ha cap sistema sociocultural que pugui resistir la petjada implacable del turisme de masses. Pensar o dir això -que és una evidència indiscutible- implica que els qui se’n beneficien directament -les institucions públiques incloses- ens qualifiquin de “turismefòbics”. No som turismefòbic: jo sóc, també turista, en ocasions. Però no puc acceptar de cap manera el model turístic que transforma per a mal el lloc on visc. No parl ara, per si fes falta!, de la quantitat infame de doblers negres que el negoci turístic ha generat i genera en cada nivell de l’activitat turística: bars, sales de festes, allotjaments, transports (i no parl tampoc de la banda fosca del “negoci”: prostitució, droga, màfia, rentat de capitals, urbanisme nefast, corrupció empresarial i política, etcètera). Ni parlaré de la petjada ecològica de la indústria turística, aparentment innocent… Ni parlaré de la precarietat del treball en territoris del turisme, ni dels efectes demolidors sobre l’escolaritat i la formació dels infants i dels joves, ni de les pensions baixes ni de l’urbanisme que promou, ni dels indicadors socioeconòmics que deixa sempre en el més baix esgraó… De fet, no parlaré jo, ara. Reproduesc les conclusions d’un treball del Consell General d’Economistes i la Cambra de Comerç d’Espanya, publicat al setmanari arabalears el passat diumenge: posa els cabells drets! Però, no fa més que confirmar el que sabem des de fa molt de temps. El negoci turístic és, per a molts i a la llarga, un molt mal negoci. No ho diem només els ecologistes, els radicals. Mirau-ho. On són els beneficis del turisme? I punt. SOS Turisme? I un memeu! Turisme? SOS!!!! L’engany, durant dècades, ha estat total. I l’auto-engany. Qui se n’ha beneficiat de bon de veres?

Antonio Pérez Henares és un periodista conservador (a Espanya, això vol dir actualment ultradretà). Ha passat, com tants d’opinadors i tertulians, del PC i l’antifranquisme a la defensa  fèrria i espanyola, espanyola, espanyola de la Constitución i de tota la pesca… de rel franquista. El seu odi a Podemos és de manual. I a l’independentisme. Quan en parla, rebenta. Amb el seu pa en farà les seves sopes. És autor, i això és el que ara m’interessa, de Cabeza de Vaca, una novel.la sobre la peripècia fascinant d’Álvar Núñez Cabeza de Vaca pels territoris del sud i del sud-oest d’Amèrica del Nord (Ediciones B). I és una novel.la ben escrita. M’hi sobra un poc d’erudició, però, això és quelcom que pertany a la lliure concepció creativa de l’autor i és respectable. L’aventura de Cabeza de Vaca sempre m’ha interessat: tenc encara a casa l’edició que vaig comprar dels seus Naufragios y Comentarios quan jo estudiava a l’Escola de Comerç (!!!), una edició d’Austral, de 1957. Cabeza de Vaca va ser el primer europeu que va veure bisons i que va conèixer els sioux, va fer una caminada per aquells territoris que va durar anys, i només diré això. Bona lectura. I també he de dir que, conegut l’autor, inflamable sempre quan es parla d’Espanya, Espanya, Espanya, i del Imperi, el to nacionalista del llibre és moderat. Altres lectures són les que comentaré al seu moment en un article que estic preparant per al suplement Bellver del Diario de Mallorca i que, per ara, titul Lectures de muntanya i assimilades. No els comentaré aquí, doncs. Són: Dead Mountain. La montaña muerta, de Donnie Eichar (Desnivel), Guia per als que caminen i Com llegir l’aigua, de Tristan Gooley (Sidillà), La pantera de les neus, de Sylvain Tesson (Angle), Feim kilòmetres, de Joan Martí, Carlos Suñer i Mercè Valero (IB3)… Repetesc que la valoració la faré a l’article, quan el pugui redactar. He d’acabar encara la lectura d’un dels llibres esmentats abans. Vull afegir per ara La Bíblia en España, de George Borrow, viatger anglès del segle XIX, que és tota una curiositat editada per la Junta d’Andalusia. Descriu un país que potser havia de derivar ideològicament a allò que és avui. No és possible desempallegar-se de tanta llosa mental! M’ha deixat el llibre un bon amic i millor lector. I acaba d’arribar a ca-nostra fa uns minuts i de les mans de la nostra cartera aquest preciós Diario del Río Misisipi, de John James Audubon (Nórdica). Ja podeu suposar que la seva lectura passarà davant les altres!

Com aquestes:

Aprofitar l’anvers de paper usat (Arches, de 300 gr i de 12×20 cm., quasi tots) per practicar atmosferes, paisatges… Com aquestes notes. Llàstima de fotografies desenfocades. Mirades en petit estan bé.

Mai com ara tan necessari… La meva interpretació d’una fotografia proposada pel mestre en el molt profitós curs d’aquarel.la d’en Juan José Herrera Lara, que seguesc. Vull veure com resoldrà ell el tema en la classe on-line d’avui horabaixa.

Enaltiment del terrorisme, injúries a la Corona, ultratge a la bandera, ofenses a les forces armades o als cossos de seguretat, ofenses als sentiments religiosos…

Com queda la llibertat d’expressió? Cal pensar-hi.

I així anam.

Una persona benvolent ha trobat això a la xarxa: la gravació d’una entrevista que en Damià Pons em va fer l’any 1988 a la UIB!!!

Sense paraules!

La Fundació Guillem Cifre de Colonya convoca la 40ena edició del seu premi de Narrativa Infantil i Juvenil Guillem Cifre de Colonya. Estim molt aquest premi, perquè va significar la definició del meu quefer literari inicial, la primera gran empenta a treballar en un camp fascinant. I l’estim, perquè els seus responsables encara me permeten ser membre del seu jurat, quefer que compartesc amb persones que coneixen el món singular de la creació literària i l’edició de llibres per a infants i joves. Enguany: Sara Moyano (editora) i Pere Martí i Bertran (escriptor), de l’editorial Barcanova, i Sebastià Bennnassar, autor i lector polifacètic. A veure quins originals rebrem, i a veure quants seran!

Mentre que es va fent la feina -que ja no és només meva- de posar negre sobre blanc la presència i participació de les dones en l’excursionisme i el muntanyisme a les Illes Balears, jo seguesc amb les aquarel.les en un estat de semi-frustració permanent, perquè no arrib a assolir la interpretació dels paisatges que desitjaria. Continuo amb gust amb les classes on-line del mestre Juan José Herrera Lara, que és excel.lent en didàctica i en treball -com Francisco Castro, com Tàrsila Jiménez-, però, per relaxar-me de les feines proposades a les classes, faig de temps en temps “coses” amb el hake. Em sento més lliure. Coses com aquestes:

Un llibre que no sé on classificar ni com definir-lo. En qualsevol cas és un llibre que vessa sinceritat, i això cal respectar-ho. Com la vessa és una altra questió. No he conegut Miquel Riera, escalador mallorquí més que notable. El meu muntanyisme no és el de l’escalada. Ell donà nom -i escampà arreu del món- una modalitat d’escalada esportiva (?): el psicobloc, que no és altra cosa que l’escalada que durant l’estiu feien els escaladors a Mallorca per entretenir-se, mentre que esperaven en les cales que tornàs la tardor o l’hivern. En Riera ho deia sempre: ell només li havia posat el nom (i molt més, és clar). Una escalada que es fa en la costa, doncs, en penyasegats marins, en rocams ran de l’aigua i sobre l’aigua. Si hom cau, ho fa dins la mar… Una modalitat que exigeix una gran força física, un sentit potent de l’equilibri i gran flexibilitat, i una gran concentració (entre d’altres condicions). Conec en Miquel Riera, en canvi, dels llibres. D’un llibre escrit per Joan Miquel Oliver amb el títol de Setembre, octubre, novembre, del qual ja n’he parlat en alguna altra banda. Dit això… En Miquel Riera va morir malauradament massa jove d’un càncer criminal. I mentre que resistia amb voluntat i humor, va escriure el llibre que comentam avui: El guía libertino por Manolo López, editat per Gorg Blau Aventura, l’editorial de Lluís Vallcaneras, també muntanyenc de mèrits notoris. Hom podria parlar de testament literari d’un escalador (millor: d’una persona que escalava). Tal vegada el text d’El guía libertino por Manolo López es un compendi de les seves fantasies i de les seves experiències. No podem oblidar que ell mantenia un consultori sexològic -d’humor groller, i l’adjectiu no vol ser menystenidor- a la revista Escalar. No podem oblidar que ell deia que com menys cervell tenguis, millor t’anirà el psicobloc, perquè si penses que cauràs… cauràs de veres. No podem oblidar que un pròleg seu a una seva guia d’escalada a Mallorca causà una certa polèmica, precisament pel seu sentit de l’humor groller -insistim-, sens dubte masclista, amb expressions que ara, què hi farem?, resulten difícils de tolerar. Perquè, el món i l’expressió del món canvien. El guía libertino por Manolo López reuneix tot això: humor espontani passat de rosca, un raig de pornografia delirant (i masclista), i el que més ens interessa a nosaltres: la descripció d’una travessa per la Serra de Tramuntana seguint el GR221. I és aquest aspecte el que, insistim, ens interessa -per boig que ens pugui semblar-, i és per això que no podem obviar el llibre. Perquè hi surten llocs i persones que són d’aquí i d’ara, del muntanyisme local. Perquè en Miquel Riera s’hi expressa amb llibertat. Perquè demostra un gran, gran, gran coratge i una personalitat expansiva. Explossiva. Capaç d’acarar la mort amb un raig de riallades. I amb un bon enfilall de manifestacions dels seus compromisos vitals i ideològics. Ja hem dit que no el coneixíem. Però, el que d’ell hem sentit a dir respon a bastament amb el que es descriu a la novel.la. Perquè, es tracta d’això: d’una novel.la.