Calor

Sí, en efecte: calor. Dies de molta d’humitat, a més. Cal tenir paciència i aplicar aquella màxima netament oriental que va extreure, no sé d’on, el gran Joan Mascaró: “No tenc calor, la calor existeix”. Acceptem, doncs, que en fa, i punt. Per sort, entre lectures i aquarel.les, anam passant els dies. Darrerament he recuperat una antologia de la poesia de Czeslaw Milosz (o com s’escrigui), Tierra Inalcanzable (Galaxia Gutemberg), que vaig rellegint amb temps. Milosz té un llibre preciós sobre la seva infantesa; no em cansaré mai de recomanar-ne la lectura: La vall de l’Issa (Edicions 62). També ens parlà de la seva peculiar infantesa en un lloc certament de privilegi na Francisca Sunyer a Viure a Cabrera (Moll), que també vull rellegir aquests dies. Una novel.la d’intriga per llegir a la fresca (si la trobam, la fresca) i amb una cervessa a prop: La serpiente de piedra, de Jason Goodwim (Seix Barral), i no hi cerc cap altra cosa que entreteniment. Enseñarle a hablar a una piedra, d’Annie Drillard (Errata Naturae), és més seriós. Un recull d’assajos beníssimament escrits sobre la nostra trobada i relació amb la naturalesa i els seus petits i grans fenòmens. Fa pensar, algun d’aquests assajos. I molt més fa pensar l’excel.lent poeta americà Ted Kooser des dels seus tan personals poemes continguts a Xancres vermelles (Godall edicions, amb traducció de Miquel Àngel Llauger i Jaume Subirana). Bravo! Diu: “Potser un dia tornaré, en un poema”. El país de les pells, de Jules Verne, és una lectura entranyable. Aquesta versió (Paganel) és la primera en català del llibre, l’edició de l’original francès de la qual és de 1873. Ha fet la traducció David Serrat i Congost: manté el to i l’esperit. Cert és que la novel.la no és de les millors del meu estimat Verne; ha quedat massa farcida per a un lector d’avui, i poc intrigant. I he trobat a la llibreria de segona mà aquest curiós, i per a mi útil, Tolkien para profanos, de Ricardo Ribelles (en edició de La Tempestad). Veurem. I mentrestant, continuam amb les aquarel.les, tot i que ara descansam de les classes. Jo en vaig fent, i alguna se’n va ja directament a la paperera. Això també ho he après poc a poc (en aquest cas de la pintora Idòia Lasagabaster): cal desprendre’s d’allò que és dolent; tant que ni nosaltres podem fer veure que ens agrada. I continuar. Ahir, per exemple, vaig fer un paisatge inexistent usant el hake, el pinzell que més llibertat dóna i que ara tenc un poc arreconat (excepte per a usos molt concrets que qualque dia ja explicaré). Aquí només val el traç i la intuïció. I la bona sort, creieu-me.