Miquel Rayó

No vull comentar-ho per no caure en el defecte de tot pare, per molt que aquest defecte sigui entenedor i lògic. La nova iniciativa literario-cultural de na Mar Rayó em sembla molt interessant, i segur que el desenvolupament de l’activitat engrescarà qui hi participi. Si us hi voleu apuntar, no badeu. L’activitat es titula El diari: viatge a l’interior. Taller d’escriptura i lectures íntimes. Comença el proper dijous. La col.laboració de Rata Corner, una llibreria atrevida i un espai bullent que no tem l’exploració de les idees en garanteix l’èxit i el ressò.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Ara, aquests tres, diferents, sempre en la indefinició i en la improvisació; des de la intuïció i obtinguts potser de la memòria més reservada.

Dos còmics: Mascotas de Jiro Taniguchi, que edita Ponent Món, i Hasta Nóvgorod. Memorias de un divisionario, de Víctor Barba (Norma). Són dues històries molt distintes: la primera parla de cans i moixos i de la importància que poden arribar a tenir en una família, les emocions que generen, les experiències que permeten; la segona parla de la División Azul… Ja són dos, doncs. Arcadi Oliveres és un referent de la política alternativa. Està molt malalt. Acaba la seva peripècia i no evita contar-ho en entrevistes molt emotives. No convé que les seves paraules siguin oblidades. Millor: que no sigui oblidat el seu exemple pacifista, ecologista, compromès. L’he seguit. Ell pensa que el capitalisme és un model criminal. Jo pes que ho és, sobretot, el neoliberalisme, especulatiu, assassí. Comprar aquest llibre i llegir-lo és una manera de fer-li homenatge i he fet ambdues coses amb gust: Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (Angle). Tres. Miramar, el primer parc natural d’Europa, d’en Joan Mayol (Lleonard Muntaner, editor), és una breu i molt important lliçó de la llarga història del conservacionisme a Mallorca, en aquest cas centrada en la Serra de Tramuntana. El llibre conté un explícit i molt positiu record -ben merescut- d’una persona que va ser essencial en aquesta feina a les Illes Balears, des dels inicis: en Mateu Castelló. No és lúnica persona que treballà per conservar el caràcter de la muntanya de l’illa. Per descomptat que l’eix de la lliçó és el precedent de l’Arxiduc Lluís Salvador, el seu pensament avançat, pioner. Eduardo Torres-Dulce en sap molt de cinema, i ens ho demostra una vegada més en el seu ja veterà llibre, que encara no havia llegit, Jinetes en el cielo, on fa una vigorosa i completa repassada a la sempre dita trilogia de la Cavalleria de John Ford, pel.lícules que he vist moltíssimes de vegades i que esper poder veure encara en altres ocasions; tres obres mestres: Fort Apache, Río Grande i La legió invencible. Una lectura estimulant per a mi, perquè Ford m’entusiasma i no em cansa. L’editorial El cep i la nansa m’enviarà aviat l’edició en català que fan d’una enigmàtica novel.la de Jules Verne, del meu Jules Verne: L’esfinx del glaç. La traducció és d’A. Munné-Jordà. Em fan aquests editors un gran favor atenent generosament i diligent la meva ràpida i potser descarada sol.licitud d’un exemplar de mostra; m’agradaria ressenyar l’obra al seu moment en el suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Esper ansiós el paquet del correu. En tenc, de la novel.la, una bella edició en francès de la Bibliothéque de la Pléiade: Le Sphinx des glaces. I una edició en castellà d’Akal, avui segurament introbable. Quina bona excusa per rellegir l’aventura, i ara en català!

No sé per quin motiu sempre m’ha atret molt la poesia (l’escriptura) d’en Joan Perelló. Tal vegada perquè tenim una mateixa edat, aproximadament. O perquè ell és un cercador tenaç d’expresssivitat i aquesta és una cerca que adesiara he volgut fer jo mateix. O perquè m’ha sorprès la prosa que ell ha usat en diversos treballs seus… Quan sé que ha publicat un llibre, vaig i el cerc. Ha estat també el cas de Mans de presagi (Lleonard Muntaner, editor). “La mort és imminència“, amolla en Joan Perelló, per exemple, amb una contundència que esfereeix, i la compensa amb autodefinicions que ens inspiren adhesions des de la nostra pròpia experiència, encara que la sabem distinta a la del poeta: “Soc l’abís…“, “Soc el mapa de ploms fosos…“, “Soc un vidre oscat…“, “Soc la música diferent…“. Mans de presagi ens obliga a més d’una relectura. Per sort. També és molt interessant, i pens que més planer, el darrer poemari d’en Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa), que no coneixia encara. Tanca un cicle. El Cicle. Del poeta que ja no escriurà més en queda la veu sortosament impresa en el paper, i ara ve el tòpic: negre sobre blanc. En Sebastiá Portell ens ofereix a Les nenes que llegien al lavabo (arallibres) molt del que pensa a hores d’ara de la lectura, i de la literatura, especialment de la que sol fer-se en els extramurs, des de la divergència i des de la diferència. O en el cas de la lectura: des del lavabo, recó i refugi del que és alternatiu, dissemblant o heterogeni (o fins i tot heterodox). He de confessar que la teoria de la crítica literària sempre m’ha semblat… un camp de mines. I un avorriment. Dos aspectes o dues intencions m’han encuriosit especial i positivament de la incursió d’en Portell, feta amb una bona escriptura, intel.ligent. Primer, que tan francament ens conti episodis de la seva creixença distinta; i segon, que faci palès un fenomen de la recepció literària al qual els autors veterans (o alguns d’ells) no hem estat capaços (pens, i ho pens tan sincerament com modestament) de respondre: ell és ja un lector des dels llibres d’en Harry Potter i no, per exemple, dels escrits per Carroll, Barrie, Verne, Blyton, Vallverdú o Janer Manila, per dir només uns noms. En Portell és herald, doncs, de singulars noves generacions de lectors i de lectores. Per això escriu d’una altra manera i des d’uns altres centres d’interés. I per acabar: no sé què ens podrà dir de nou Albert Sánchez Piñol sobre Les estructures elementals de la narrativa (La Campana). No he llegit encara la seva aportació. No puc negar, en principi, el meu voler per saber-la. Ni el coratge de l’autor per acarar el tema. Veurem.

Intolerable! Amollar que vols afusellar no sé quanta de gent, no és delicte, sinó opinió privada, perquè s’expressa en un xat… A mi aquesta gent em fa por: se senten impunes, perquè saben que el cos judicial majoritàriament els protegirà. No és delicte: d’acord, si tampoc no ho fos cantar raps agressius… Aquesta gent pot conspirar en privat tot el que vulgui, ve a dir l’arxiu judicial del tema: com si les conspiracions es fessin mai en públic! Ja fa temps vaig escriure aquí que el delicte d’odi era una trampa per als qui no comandam. Ens enganxaran quan vulguin. Quan jo escric això ho faig amb ràbia o amb odi? O només amb por? Qui ho determina? O es tracta a tots igual o… Qui ha de controlar les meves emocions? Aquesta gent. en canvi, pot dir, sentir i creure les burrades que vulguin i amollar les amenaces que vulguin… Saben que tenen part del Poder. Són molt perillosos. I molt curts: doble perill. Es protegeixen els uns als altres, els diferents elemnts institucionals espanyols: exèrcit, jutges, empresaris poderosos, clans financers, polítics dels partits tradicionals i no tan tradicionals, la premsa de la cort i tertulians addictes, intel.lectuals (els de la “desfachatez intelectual”), la monarquia, l’alt funcionariat… A mi tota aquesta gent em causa pavor: sabem -perquè vénen d’on vénen, diuen el que diuen i creuen en el que creuen- que, si poguessin, farien realitat pública les seves amenaces privades. Són matons de caserna. L’exèrcit i la policia i la guàrdia civil (amb minúscules) són un niu de gent no democràtica. Tenen massa poder. I van altius. Saben, també, que si tornen a alçar-se, trobaran el suport de moltíssima de gent… Quan es netejarà tot aquest franquisme persistent arreu? Fins i tot escriure això -en un blog que és obert- em fa témer. Llibertat d’expressió? D’acord. Justícia parcial? No.

Encara hi som a temps; mai no és tard per aprendre: m’ho va ensenyar la meva mare, na Miquela. Sempre sentia curiositat per tot, ella. Sempre estava disposada a aprendre. De gran i tot. Per això no he de cansar-me (encara). Aprendre és un plaer i un privilegi. Ara ho faig amb la pràctica de l’aquarel.la. En aquests mesos amb Francisco Castro, Társila Jiménez i Juan José Herrera Lara, magnífics aquarel.lises els tres, i distints en formes i maneres, en estils, paletes i expressió. De tots he après i vull encara aprendre més (sense oblidar Ron Ranson, Aubrey Phillips, Idoia Lasagabaster, Cesc Farré…). Aquest camp d’oliveres d’Andalusia ha estat la darrera pràctica el mes de febrer amb Lara. N’estic satisfet.El mes que ve toca rius. Toca paciència, doncs, i esforç. I “fer els deures” que ens siguin suggerits.

Si un llibre pot salvar de (o fer minvar) la desolació de -és un dir- la Humanitat, aquest llibre és The Posthumous Papers of the Pickwick Club de Charles Dickens, que en català coneixem en la traducció fabulosa de Josep Carner i titolada només Pickwick. Ni corans, testaments cristians, reculls de mites fundacionals i de proverbis morals, ni antics testaments, ni epopeies ni drames shakespearians ni res de res… Pickwick, el personatge, és intensament i profundament benvolent, compassiu, generós, pacífic, afable, ingenu, confiat. Pickwick és de la banda bona del món, de la banda, potser, dels bonobos i no de la banda dels ximpanzés. Pickwick, el llibre, significa llenguatge de vèrbola plaent, bon humor, rialles, facècies menudes que ens posen amb els peus en terra i que ens mostren la vretadera naturalesa del ser humà: el ridícul permanent compartit, el qual cal acceptar amb humilitat i del qual ens cal fer-ne sempre burla tranquil.la i somrient. Sens dubte, Pickwick és el meu llibre essencial. Ric només de llegir-ne les primeres planes. Em predisposa a ser feliç o a comprendre que hi pot haver moments de felicitat i d’assossec, ni que siguin moments brevíssims, fugaços. I només la lectura del Quixot pot ser-li aparionada, no obstant jugar-hi un paper essencial el deliri. L’Odissea, el tercer llibre en joc, és una altra cosa: l’humor d’Homer, si n’hi ha, és agre, àcid, violent… Beneït Pickwick! Quin miracle literari! Oh, llibre preciós! Torn a re-llegir-lo. Quin bull de caràcters i de situacions!

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, surt aquesta doble ressenya:

O tractar de fer-ho. I d’aprendre’n. Aquesta és la pràctica de la setmana amb el mestre Juan José Herrera Lara. El mòbil modifica els colors, que en realitat són un poc més pujats de to. A mi m’agrada. Ha estat un exercici que m’ha agradat fer.