De la muntanya

Cercava ahir en uns llibres informació de les fites d’un pas de la muntanya, i vaig trobar entre els fulls aquesta fotografia oblidada. Els llibres són els dos volums del magnífic regal que ens feren els germans Joan i Vicenç Sastre ja fa uns anys. Malauradament, en Joan ja no és aquí, i d’aquesta realitat injusta encara me’n revé de temps en temps una punxada de dolor i alhora de ràbia… Però, quin era aquell regal? Doncs, els dos volums de l’obra Mallorca voramar (Olañeta), un projecte colossal dels germans Sastre. Tenc la sort d’haver estat convidat al seu moment a fer el pròleg del segon volum. I vaig tenir també la sort d’acompanyar qualque vegada els dos boníssims amics i grans exploradors de la Serra mallorquina en les seves sortides de preparació del treball esmentat. En una d’aquestes sortides passàrem per Ariant (territori prohibit absurdament des de fa massa temps). Entràrem, naturalment, d’amagat. En aquest cas, per un pas que ara no trobaria i que possiblement ningú no havia fet abans. Simplement, cercàrem i trobàrem pas. Quan ahir obria el segon volum del llibre, va caure en terra aquesta fotorgafia. L’autor és en Vicenç. La data exacta no la sé, però, podria trobar-la segurament si mir els meus quadernets de camp, on tenc per costum anotar on vaig i amb qui i qualque fet notable de la caminada o del viatge. L’any era el 2002. Ho va escriure a llàpis el mateix Vicenç, al dors de la fotorgafia. Aquell dia dormírem a la caseta dels Milicians, i a l’endemà baixàrem a la font Gallarda i pujàrem fins el cim del puig Gros de Ternelles pel torrent Fondo. Veníem de Mortitx o potser de Femenia… Érem en Joan, en Vicenç, en Jaume Gual -quin altre bon amic!- i jo mateix. Naturalment, el pas el va obrir en Joan. Fort i expert, era el primer de la cordada. Crec recordar que va despenjar una corda. Per fer petita la por i per augmentar la prudència.