Miquel Rayó

Acabam d’arribar de Montana, als Estats Units. Hi hem passat unes setmanes. Hem aprofitat la casa que uns bons amics tenen allà, en la proximitat de les voreres del riu Bitterroot, en la llarga vall entre les muntanyes d’aquest mateix nom i les Sapphire. Terra d’indis (de les darreres batalles de la tribu dels Nez Perce amb la cavalleria de l’exèrcit nordamericà), terra de trampers i d’exploradors (per aquí passà l’expedició de Lewis i Clark, a principis del XIX, un cop que els EUA compraren les terres de l’Oest del Mississippi als francesos), i terra de vaquers, miners, talladors d’arbres… Terra, també, del mountain lion (puma) del moose (ant), de l’elk (cèrvol), de les grans bald eagles (àguiles calbes)… Hem visitat Missoula, Hamilton, Darby, les àrees protegides del Lee Metcalf National Wildlife Refuge (amb aucells aquàtics en un paisatge espectacular), l’escenari de la batalla amb els indis Nez Perce al lloc nomenat Big Hole, amb un interessant i emotiu centre d’interpretació, l’àrea per a caminades i ski de Chief Joseph Pass, el Lolo’s Pass, Skalkaho… No gaire enfora vèiem cada dia el Trapper Peak, imponent, alpí, temptador. Haurem de tornar per pujar-lo fins el cim. Amb l’agraïment més sincer als nostres boníssims i generosos amfitrions de Little Sleeping Child, Maribel i Xavier, exposo els dibuixos que he fet durant aquests dies d’oci, rialles, complicitats, records i caminades entre neu, boscos i gel.

Scalped és un còmic amb un relat dur, amb una gran càrrega de violència quasi bé en cada pàgina. En tenc dos bons volums per llegir. Quasi he acabat el primer. Guió intens (Jason Aaron), dibuix contundent (R.M. Guéra). Tracta d’un agent federal infiltrat en una reserva índia dels Estats Units. Hi passen fets l’origen dels quals cal esclarir. Repassar L’idiota, del gran Dostoievski, és per a mi una obligació periòdica, una bella i satisfactòria obligació. Aprofitaré la circumstància de què enguany és any de traspàs. La novel.la, que sempre em commou, és una de les deu o quinze obres la lectura de les quals compensa una vocació lectora; al menys, la meva: les aventures de Pickwick, el gran retaule de Proust, els embolics de Joyce, L’Odissea, El vent en els salzes, La minyonia d’un infant orat… Un dia intentaré fer la relació d’aquestes obres que no em canso de rellegir. No poder llegir-les una darrera vegada és, per ventura, el que més por i ràbia em fa d’haver de morir qualque dia. Amb les suggerents i fàcils 20 rutes en família per Mallorca. Serra de Tramuntana, 1, inicia el bon amic Joan Carles Palos el seu esperat recull de caminades per l’illa. Ell és un gran guia en la muntanya i un gran narrador. Ofereix passos i informació, dades i anècdotes, cultura. Promet, amb aquest primer volum, la visita a paratges deliciosos per la zona, diguem-ne, sud-central de la Serra (Deià, Valldemossa, Esporles…). La resta dels volums ens donaran el mateix plaer: conèixer els camins que trepitjam en les nostres excursions. La fotografia que adjunto de la portada no és gaire bona. És un escaneig domèstic. Culpau-ne, en aquest cas, la mania o la limitació o la peresa dels editors locals de no disposar, en general, d’una bona pàgina web per a la difusió de les seves novetats. O potser és que ja són tan moderns que s’han passat al Twiter o al Facebook o l’Instagram o qualsevol altra xarxa social que jo no visito amb asiduïtat. Ho cercaré. I ja que parlam de caminades, vet aquí que començo a mirar de coa d’ull (la tenc desada a la prestatgeria de lectures pendents) aquesta edició (i sé, però, que aviat en sortirà una revisió actualitzada, pel febrer potser) de El Camino de Santiago en tu mochila. El Camino Norte, proposta del caminant i escriptor Antón Pombo, un expert del Camino que aporta informació solvent i consells de bon marxaire. Enguany tenc caminera. He d’acabar els dos trams que me queden de La Vía de la Plata, de Sevilla a Mèrida i de Granja de Moeruela a Santiago de Compostela pel camí sanabrès, i si pogués m’agradaria posar els peus en aquest Camí del Nord. Potser en sabré fer uns haikus, del Camí, tot i que sóc prou conscient (i bé que ho lamento!) de què no tendran la gràcia ni la poesia sincera que contenen els haikus recopilats per Vicente Haya, tot un savi en el tema, en el volum La inocencia del haiku. Selección de poetas japoneses menores de 12 años. Pels interessats en aquesta forma poètica tan subtil i tan potent, una delícia. Francament esfereïdor és Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de la nobel russa Svetlana Aleksiévitx (de la qual ja vaig recomanar una altra obra en una passada entrada). Magistral i severíssima descripció de la caiguda de la U.R.S.S. i del procés de canvi cap el capitalisme. Una història d’ara mateix, contada pels seus protagonistes: la gent d’aquelles repúbliques, gent que no tota era soviètica, però que havia de viure sota la tirania i la follia soviètiques. Tothtom hauria de llegir aquest llibre, perquè explica el que molts no volíem veure abans i el que molts no volen veure ara. I acabaré tot d’una: em plau informar d’un avanç propi del qual no n’he volgut parlar massa fins ara. Ja tenc escrit des d’aquest passat estiu el meu modest i personal assaig sobre caminar. El titulo Caminar, mil passes i una. Per ara sembla que va bé la questió d’editar-lo: de tres editors consultats, tres negatives i molt bones paraules. Normal. No em puc queixar. Al manco no m’han demanat que jo pagui l’edició. Si, al final, tanmateix l’he de pagar, ja l’editaré jo o intentaré que l’editi un editor jove amb ganes d’emprendre. És una il.lusió pensar que hi ha lectors suficients per a tots els autors locals. No n’hi ha. No tenim lectors. No en tenim… Dues còpies de l’original van de mans en mans de coneguts generosos i interessats que, pacientment, em fan l’honor de llegir-lo i de fer-me’n oportunes esmenes, que agraesc. Com diríem en castellà: “¡Es lo que hay!“. Potser per passar-me la frustració, faig aquarel.les exploratòries (!), i aquesta és una de les primeres del present gener:

Els Reis, enguany, faran feliç qualcú (espero!). Aquests paisatges quasi només suggerits (la fotografia dels quals m’ha quedat malauradament un poc massa obscura) alegraran per ventura indrets de cases distintes i provocaran (confio) evocacions en mirades distintes. Comprenc que el meu atreviment a obsequiar-los peca d’imprudència i de vanitat petulant. No obstant, el descobriment que he fet durant el darrer any de la màgia indeterminada dels colors de les aquarel.les i de l’aigua, de les textures dels papers, dels traços gairebé instintius amb els pinzells m’ha resultat tan fascinant que m’agrada -com quan escric- traspassar-la a altres. Sens aquest desig de comunicar, de donar, de transmetre allò que trobam o que se’ns dóna moltes de vegades atzarosament, potser la creativitat personal seria eixorca, inútil, una compulsió d’abast autista. Els Reis, enguany, em faran feliç, doncs, perquè puc obsequiar a altres alguna cosa de mi mateix.

Avui, el suplement Bellver del Diario de Mallorca:

Una imatge de la taula parada al sopar de Nadal a ca-nostra:

Aquarel.les (proves de color, naturalment) d’abans de Nadal. Hi ha alguna taca per mor de la brutor tenaç de l’escàner i per la meva desídia… Ho sento! Prometo fer dissabte qualque dia. Molts d’Anys a tothom!

Swasky, dibuixant urbà de reconegut prestigi i gran veterania, ha penjat en la xarxa el seu “quadern blau“, resultat de la seva experiència a Palma com a, diguem-ne, monitor d’una trobada dels urban sketchers mallorquins, el mes d’octubre passat, a Es Baluard. Em plau convidar-vos a visitar la seva entrada i gaudir dels seus apunts, i em plau copiar novament la fotografia en què apareixem bona part dels participants en aquella diada. A més, aprofito per recordar-vos el curiós manifest dels Urban Sketchers d’arreu del món.

Manifest

1. Dibuixam “in situ”, a cobert o a l’aire lliure, capturant directament el que observam. 
2. Els nostres dibuixos expliquen la història del nostre entorn, dels llocs on vivim i on viatjam. 
3. En dibuixar documentam un lloc i un moment determinat 
4. Som fidels a les escenes que presenciam. 
5. Celebram la diversitat d’estils de dibuix i utilitzam qualsevol tipus d’eines i suport. 
6. Ens ajudam mútuament i dibuixam en grup. 
7. Compartim els nostres dibuixos a internet. 
8. Mostram el món, dibuix a dibuix.

La ressenya d’avui. Tres contes que poden ser un bon obsequi nadalenc o de Reis.

No sempre arribes allà on voldries arribar. No sempre obtens el resultat que voldries obtenir. No sempre pots oferir el que voldries oferir. Cal anar provant, assajant, fent temptejos, de vegades, reculant i tot. Passa en la Literatura i en la Vida. Passa amb l’aquarel.la. L’intent d’arribar, d’obtenir, d’oferir, de provar, d’assajar, de temptejar, de recular… és, potser, allò que compta.

Una pàgina d’apunts dibuixats al Salobrar. Hi he trobar un crani d’ànnera. He vist, com a mínim 219 flamencs. I un ornitòleg, tan solitari com jo. Feia bon temps. Podíem oir la remor dels moscards, un cop que l’aire s’ha escalfat. Sonaven xiulos de curlera. N’hi havia, avui. S’han deixat veure bé. La piuladissa atrafegada dels corriols i dels pica-platges animava els estanys més propers al camí des d’on jo els observava. Un clam de gavina, esguerrat. Juies, titines, ànneres… He vist tres arpelles. Un fuell. Dos agrons i una dotzena llarga d’agrons blancs… La companyia de sempre. El sol i un lleuger oratge; al principi, fred a les mans. Després, a la tarda, ja a casa, tocava fet net algunes prestatgeries. Llevar pols, retirar llibres i desar els que no patiran, per ara, l’exili. De temps en temps he de buidar la biblioteca. M’ha agradat trobar La vall de l’Issa, un extraordinari llibre de memòries d’una infantesa singular, de l’autor polonès Czeslaw Milosz (o com sigui que s’escrigui) o la història de Tristram Shandy o uns llibres de cetreria medieval o algunes novel.les del cicle de l’Oest del fantasiós Karl May, oblidades (però, ni les dono de baixa ni oblido els seus dos principals personatges emblemàtics: Winnetou i Old Shatterhand) o les obres de Miquel Àngel Riera o el relat del viatge de Charles Darwin entorn del món o les de… Aquests són llibres que sempre tendran un lloc a ca-nostra. He trobat algunes arnes escàpoles (que han estat indultades). Espero que puguin resistir l’olor del neteja-mobles amb què he ruixat generosament els prestatges, abans de passar-hi amb energia un pedaç. Desar la biblioteca, a més de ser un deure de necessària ordenació domèstica, té alguna cosa d’exercici memorialístic. Som el que hem llegit. Algunes lectures els enyoram. Per ventura perquè enyoram allò que ja no som ni podrem tornar a ser o ni tan sols no voldríem tornar a ser. Desar la biblioteca em reconcilia amb una part important de mi mateix: en la lectura, comprenc, no hi he perdut el temps. Potser n’he guanyat.