Miquel Rayó

Vàrem ser fa poc, i gràcies a una bona i vella amistat, a la sierra do Courel, al municipi gallec de Quiroga, província de Lugo. Un lloc preciós, amb uns grans paisatges de muntanya, de valls i voreres de riu (la Ribeira Sacra, amb vinyes), de camins serrans, de pobles petits… Aprofitàrem per fer una caminada fins O Cebreiro, en ple Camí de Sant Jaume, una llarga ascensió que acabàrem en una fonda menjant el menú del pelegrí, suculent. Visitàrem Lugo, Monforte de Lemos, Orense… Vaig fer, durant el viatge uns dibuixos. Aquests, entre d’altres:

Desolat pel que es publica aquests darrers dies sobre les maniobres del ministre de l’Interior (el que veu àngels i posa medalles a la Mare de Déu, el que ha fet la llei mordaça, el que resa diariament) amb el director o el que sigui de l’oficina antifrau catalana (el qual, avui, davant del Parlament de Catalunya s’ha mostrat amb la prepotència característica dels conservadors espanyols més rancis, tot i que ell potser és català), i desolat de veure com tot el PP i la premsa afí (excepte El Mundo, que, si no ha gosat, és perquè deu ser molt gros, l’assumpte!) respon en ramat fent-se les víctimes, i de percebre que els seus votants tanmateix no reculen (sostenint la corrupció estructural, i ara l’ús de les institucions per atacar el rival: pur franquisme intolerable!), preferesc dedicar-me a les meves aquarel.les i a les meves lectures i escriptures. He llegit el darrer llibre (un dels darrers) d’en Max, preciós,  i he llegit altres coses, que ja us vaig avançar. I he escrit molts de textos breus -més d’un centenar per ara- en un quadern de tapes roges titulat, en castellà: Historia de la Europa Moderna, i que jo titulo Miscel.lània, 2016. Un altre dia parlaré dels meus quaderns. Ja en tenc alguns. Bé acabats bé a mig fer. Per finalitzar el que he esmentat, encara me falta omplir una vintena de pàgines. No en tenc cap pressa. Vaig poc a poc. Escric a intervals, sense gairebé correcció, esperant allò que surt, donant-me llibertat… Hi escric, a mà, amb ploma, en aquestes plaguetes, poesia o textos que pretenen tenir un alè de manifestació poètica, una insinuació de la meva manera actual d’entendre l’escriure i el viure. Potser qualque dia pugui publicar-los, aquests quaderns. També un dia parlaré aquí dels textos inèdits que tenc desats en la prestatgeria que és, ara mateix, a la meva esquerra. Això de publicar és, a hores d’ara, una altra història i la deixo per a una altra ocasió. Vegeu un d’aquests textos miscel.lanis, brevíssim:

Vegeu-ne un altre (l’inici, només):

I vegeu ara, per favor, i per acabar, les tres meves darreres aquarel.les. Són d’ahir. Segueixen tres models distints.

Ron Ranson:Jeanne Carbonetti:Joe Cornish:

Continuo provant colors, aigua, traços. Els darrers resultats són aquests:

S’inicia una col.lecció de textos clàssics per a joves: Clásicos Hispánicos. La promou Anaya, una editorial que m’és molt simpàtica per la bona feina que ha fet i fa, perquè hi tenc llibres editats. També a Barcanova, el segell català de l’empresa, on em tracten de meravella. I perquè hi he escrit, per comanda, guies de turisme de les Illes Balears. Sempre m’han tractat bé, molt bé, i sempre han tractat més que bé el meu treball. La fundació que en depèn m’ha fet participar de vegades en campanyes de promoció de la lectura, amb experiències molt riques i inoblidables a Peñaranda de Bracamonte o a la província de Badajoz… No en tenc, doncs, cap queixa personal ni professional. La nova col.lecció, no ho dubto, serà un èxit. I contribuirà a difondre clàssics literaris entre els joves. Bona feina. Hi ha, per ara, quatre textos presentats: Lazarillo de Tormes, Rimas y Leyendas, Antología de relatos fantásticos españoles, Don Quijote de la Mancha (selección). Indiscutibles clàssics. “On és, doncs, el tema en qüestió?”, em direu. Que s’assimila una vegada més “hispànic” a “castellà”. La col.lecció aferma una lamentable i contínua exclusió de tot el que, en el context hispànic, no sigui castellà. Les literatures catalana, gallega i basca no existeixen. De fet, ja és així desgraciadament al diccionari de la RAE, ben al contrari que en els diccionaris catalans que conec. No són hispàniques i, per tant, no existeixen, aquestes literatures no castellanes. Es nega als escolars que rebran aquestes textos de Clásicos Hispánicos la possibilitat de veure Espanya d’una altra manera. Es nega als professors i professores la preciosa possibilitat de presentar als seus alumnes les riques literatures que compartim. No podrien haver pensat, els creadors de la col.lecció, d’aprofitar l’ocasió per presentar quatre clàssics hispànics de veres i, quan correspongués, en edició bilingüe? Per exemple: Lazarillo de Tormes, El llibre de les bèsties de Ramon Llull, Cantares gallegos de Rosalia de Castro, i Umezurtz-olerkiak de Xabier de Lizardi. En què pensen els editors de la col.lecció? Pensen en castellà, això ja ho sabem, i és lícit. Però, pensen en les altres literatures hispániques? Se’ls ha ensenyat a pensar en les altres literatures hispàniques? No. I ho sento. No és extrany que molts de catalans se’n vulguin anar d’un lloc on no se’ls reconeix la pròpia literatura. Per què, una darrera de l’altra, es perden tantes oportunitats de descriure i mostrar als joves que la cultura de l’Estat espanyol és plural de veres, i no homogènia? Que vàries són les literatures que conviuen en el territori denominat Hispània pels antics, d’abans que aquestes litratures existissin? I ara passo a l’altra banda: sé de molts catalans (no sé els gallecs ni sé els bascos, pero, imagino que hi deu haver un sentiment semblant) que no acceptarien mai ser considerats hispànics ni tan sols en el sentit positiu i d’agermanament cultural i educatiu que jo vull donar a aquesta paraula, aquí, en aquest context. M’acusaran de fer tard. O de coses pitjors. Més d’un aprofitarà per esvergar-me una bona llenderada. I és que per ventura ja ho és tard. Són massa, les oportunitats perdudes. Massa.

Premi de narrativa infatil i juvenil Guillem Cifre de Colonya

Es Baluard, 8 de juny de 2016

 Per la quantitat i varietat d’originals presentats, i per la notable qualitat de molts d’aquests originals, els membres del jurat del premi Guillem Cifre de Colonya de narrativa infantil i juvenil, els dos Peres, na Sara i jo mateix, hem tengut clar des de l’inici del nostre treball d’avaluadors que no seria fàcil triar.

Hem llegit aquest mes novel.la històrica bona, bon relat futurista, conte social compromès, conte fantàstic engrescador… La malaltia, l’opressió, els sers imaginaris, la memòria, l’empoderament de la dona, les entremeliadures… Tot el que és humà és literari. I perquè és i ha de ser Literatura, la narrativa infantil i juvenil pot tractar-ho i ho tracta tot. Sobretot amb esperança. No sol deixar-se el lector infant o jove sense esperança: mentre que llegeix es forma com a lector i, no ho oblidem, com a persona. No li donem lliçons, a través de la Literatura; però, si pot ser, no el deixem únicament amb el tast agre de les experiències que en la vida signifiquen obstacle o mal pas.

Ha estat difícil triar. I difícil descartar les propostes també esmentades en l’acta que documenta el resultat de les nostres deliberacions. I molt difícil, després, decidir-nos per una sola de les dues obres, diguem-ne, finalistes. Per què, doncs, no premiar-les les dues? Tenim un precedent (l’any 1988). Fet.

En Benjamí i el semàfor que mai no es posava verd és una aventura fantàstica, esburbada, enginyosa i, dins la seva absurditat, perfectament versemblant. Els personatges, de comèdia. El dolent, patètic. L’heroi, intel.ligent i coratjós quan escau ser-ho. El to del text és d’un molt bon i ben necessari humor expansiu. Qualcú de nosaltres quatre ha dit, d’En Benjamí i el semàfor que mai no es posava verd: “Està en la línia dels detectius paròdics del TBO o de les obres de Roald Dahl”. Enhorabona als autors. Han creat una excel.lent lectura per als nins i les nines. I exportable, no gens localista.

Estimat Leo és una novel.la amb personatges que es porten bé i que s’esforcen per fer-ho així. També del tot exportable, enganxarà els adolescents. És plena d’aquell alè empàtic que sosté amb delicadesa les relacions personals, que ens permet alçar el front quan les dificultats ens envolten, i que no els oculta hipocritament; plena del respecte que ens ancora en l’essencial quan des de l’horitzó arriben ones menaçants… Estimat Leo és un relat de gent que estima, sincera, noble. S’hi parla de l’esport no deformat per mesquineses, d’allò que és honest; s’hi fa una crítica no gens feridora d’alguns valors erronis lamentablement dominants…

Preciosa collita d’originals. Decisió difícil. Dues obres guanyadores. Complicacions per a la Fundació Colonya i per a Barcanova. Demanarem disculpes, els quatre responsables? De cap manera: tenim el convenciment que, amb la lectura d’aquestes dues obres, els lectors somriuran una llarga estona amb emoció intel.ligent i amb positiva esperança.

Un clàssic, Baltasar Porcel:

Aquest paisatge és el que es pot veure des de la casa on hem passat uns dies, ran de la serra de O Courel, a Quiroga (Lugo). I els dibuixos que penjaré en una entrada posterior són alguns dels que vaig fer durant l’estada, just d’una setmana, en les diferents visites que hem fet per aquell redol bellíssim: Lugo, Orense, la Devesa de Arrogueira, A Seara, Castelo Caldelas… Quan tornàrem, un diumenge, ja de nit, l’aeroport de Palma estava ple a vessar, saturat. És un fet: aquí ve ja massa gent. Sobra gent. És desagradable dir-ho, i desagradable viure la sensació d’excés que hi ha en platges, carrers de Palma, camins de muntanya… Mentre que intento acabar les lectures de maig, acaramullo alguns llibres: El Camino de Santiago para Dummies, d’Olivier Cébe i Philippe Lemonnier, i Buen Camino de Josepe García Miguel. Són llibres que, com es veu pel títol, estan relacionats amb el Camí de Sant Jaume. Serà perquè ja estic preparant-me per a les caminades que vull tornar a fer per la Vía de la Plata i el camí sanabrès el proper any? Serà perquè també vull, volem fer el Camí del Nord sencer? Ja en tenim la guia actualitzada (magnífica). El proper any, també? Tal vegada… Llegesc, a estones, el dens i extens volum El libro de los símbolos, que me facilita una infinitud de suggeriments. Potser en podré aprofitar qualcún en qualque text nou; això mai no se sap. En l’enllaç que trobareu a continuació, hi ha una bona crònica de l’activitat literària Quan els poetes escriuren sobre les fotografies de Masao Yamamoto, a Llucmajor, en què vaig poder participar gràcies a la invitació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i a la Fundació Toni Catany. És la primera vegada que he llegit poemes meus en públic. A la pàgina web d’Estudi6, l’empresa veterana de serveis socials i educatius, m’hi han penjat una col.laboració que us convido a llegir: va de còmics i educació. Ramon Llull, unes versions actualitzades p’en Joan Gelabert dels Llibre dels mil proverbis i Llibre de la primera i segona intenció, és una darrera lectura pendent per a aquest mes de juny.

Es nota que vivim l’any Llull?

Mentretant, jo continuo fent les meves provatures amb els colors. La següent, d’acord amb un model de Ron Ranson, al seu llibre Acuarela (versió en castellà d’Anaya) només en té dos, de colors: gris de Payne i groc llimona. És quasi miraculós veure com les mescles funcionen.

I aquesta, més modesta i lliure, m’agrada no sé per què:

Doncs, sí, treball acabat. Primer ens va ser comanat per Miquel Bezares, i ara ha estat magníficament recollit i editat per ell digitalment amb un disseny elegant de Toni Garau en la pàgina de la Fundació Toni Catany. Es tractava de què deu escriptors i escriptores convidats dedicassim un escrit a una fotografia de Masao Yamamoto, triada per cadascú de nosaltres d’entre les que aquest autor japonès exposa al claustre de Sant Bonaventura a Llucmajor, amb el títol genèric de Petites coses en silenci, una meravella. Podeu veure el resultat del nostre treball literari si premeu aquí. Menteixo: el treball acabarà aquesta nit, quan els escriptors llegirem en públic, i devora de la fotografia escollida, el nostre text. Els autors i autores que hem participat en aquesta experiència única som: en Sebastià Alzamora, en Miquel Bezares, en Miquel Cardell, na Laia Martinez i Lopez, en Ricard Martínez Pinyol, en Biel Mesquida, en Sebastià Perelló, na Lucia Pietrelli, en Miquel Rayó, en Pau Vadell, i n’Antoni Vidal Ferrando. Serà, no puc dubtar-ho, una estona de lectura poètica per recordar: Quan els poetes escriuen sobre les fotografies de Masao Yamamoto.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’una novel.la interessant i recomanable: I mentretant, continuo amb els assajos i, sobrtot, amb els errors de la meva exploració en el món de les aquarel.les. Una prova d’ahir, de llums crepusculars: