Miquel Rayó

Una ressenya negativa, i sento molt haver-la hagut de fer així. Sempre he estat partidari d’allò que aconsellava Joan Mascaró al seu boníssim i singular llibre La creació de la fe: “Llegeix amb simpatia i comprensió tot el que llegeixis; perquè darrere les paraules hi ha un proïsme“. Procuro donar una opinió objectiva. Sobretot, crec que en aquest cas ha fallat l’editor. No ha sabut dirigir les preocupacions creatives de l’autor. Un apunt: al meu text deia “Binissalom”, un topònim de la novel.la. Un corrector del diari ben intencionat (però, no ben informat) l’ha transformat en Binissalem. En fi. El que dèiem: darrere les paraules hi ha un proïsme.

Del meu petit Quadern de retalls (2013), inèdit. Per tant, aquest poemet (fet amb retalls del diari AraBalears de dia 16 d’agost de 2013) és una primícia que regalo a les dones:

Hem estat pocs. Ens hem reunit davant del campanari. Feia molt de fred i fins i tot ha plogut. Hem entrat a la Seu per fer-hi algun dibuix. Estava estibat de turistes, tots amb els mòbils i les tablets. Atrevir-se amb el mural d’en Barceló és una basfèmia: ho comprenc. Al final, ja de camí cap a casa, he dibuixat uns músics que animaven els vianants. El baix m’agrada tal com ha quedat (tot i que l’instrument és un poc petit). Al principi, d’anada, he fet un dibuix d’unes senalles penjades de reclam en el portal d’un comerç del carrer del Palau Reial. I també he vist com unes monitores explicaven el sentit de la plaça de Cort a un grup d’escolars.

A la fi sabrem si el grandíssim poeta Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto, excursionista i pirineista ambiciós, va ascendir o no fins el cim del Neto (de l’Aneto). És la polèmica del muntanyisme català clàssic. Hi posà els peus, en aquest cim més que notable, l’autor del gran poema dels Pirineus, Canigó? O va tenir por, per ventura, de travessar el pont de roques eritzades de Mahoma, tan mític pels muntanyers nostrats? Ens ho aclarirà un molt ben documentat Bernat Gasull i Roig en el seu, segur, apassionant llibre Maleïda. L’aventura de Jacint verdaguer a l’Aneto. Una lectura que no té res a veure naturalment amb el que deu proposar Cioran en els seus Cuadernos, 1957-1972 o en el seu molt atractiu títol Ese maldito yo. Penso que hi obtindré frases per copiar en les meves plaguetes de notes. Les notes que sovint incloc en les meves xerrades per fer veure que sóc un erudit… Algun dels textos inclosos en aquests volums segurament ja els he llegit en qualque moment. Repassar-los no em sabrà gens de greu. Un Peter Handke nou per a mi m’espera: El peso del mundo. Un dels autors més extranys que he pogut llegir. No sé encara per quin motiu la seva literatura m’atrau. Vaig coneguent, poc a poc, Patti Smith. Què diferent i vital, explossiva, front a l’autisme reflexiu de Handke! Ara, de la creativa Smith, em toca llegir Babel, i també Mis mejores canciones. Per comparar la pel.lícula amb el relat original, llegiré amb plaer un western: El renacido de Michael Punke. El film The revenant m’ha semblat excessiu, amb massa imatgeria redundant, i amb uns afegitons “per necessitats del guió” del tot innecessaris en la trama, tot i que està molt ben fet, i en uns paisatges molt suggerents. Li sobra mitja hora bona. Tan exagerat és, com simple em va semblar al seu dia El hombre de la tierra salvaje, una primera versió en cinema de la novel.la, amb Richard Harris de protagonista. Finalment, rellegiré vàries vegades amb molt de gust i amb molta d’atenció el primer poemari de David Castelo, un nou bon amic, en la presentació del qual participaré el proper dia 4 de març en qualque lloc que trobareu anunciat als esdeveniments dels nostres respectius Facebooks (o com s’escrigui). Uns tasts: “espero el presagio del narval“, “ESCRIBO / con la certeza / de que soy incertidumbre“, “Vuelco la arena / del jardín zen / en mis manos“… Recomano aquest poemari molt sincerament. David és persona sensible i culta, de llarga conversa intel.ligent, amb un bon bagatge de moltes lectures i de referents musicals i cinematogràfics que compartim. I per acabar, permeteu-me que pengi una nova prova no del tot satisfactòria d’un paisatge imaginari amb dunes:

Hem passat del xantatge criminal d’ETA al xantatge gràcies al nom d’ETA. Qui enyora ETA? Amb ETA com a excusa, l’Espanya miserable pretén llevar-nos drets, com el de la llibertat d’expressió, i vol homogeneïtzar els nostres pensaments i les nostres actituds. L’Espanya mesquina explota politicament les emocions de les víctimes. ETA és morta: per què revifar-la com una bubota de fer por? A qui interessa?

La ressenya d’avui:

Trec la fotografia d’una pàgina web (ahoragranada.com). Beneïts titellaires i beneït teatre! Què important és! Un espectacle de teresetes -monigots de fusta i tela o cartró, paraules, cops, crits, una faula- ha posat al descobert el règim hipòcrita i repressiu en què vivim en aquests darrers anys de govern conservador. Els titellaires han demostrat amb la seva obra (que és, pel que sembla, una crítica anarquista al Poder que falseja dades per fotre els ciutatans) que Espanya és un país que ha perdut llibertats i en el que ja fa vergonya viure (i fa temps, d’això). La tesi de la seva obra simplíssima ha quedat confirmada amb el terratrèmol que ha provocat. Santíssim teatre! Amb el cas de les teresetes a Madrid, el desgavell ha estat majúscul. Les teresetes ens han despullat. S’ha donat, per començar, una notícia sense contrastar (la premsa, tota, els primers dies: visca l’escàndol amb ETA p’enmig, sigui vera o no!). Quant de mal ens has fet i ens fas, ETA! S’han fet denúncies falses contra gent innocent. Les han fet els regidors del PP a Madrid: tenen el partit a vessar de corrupció i de descrèdit, i s’entretenen i ens entretenen amb ETA! S’ha fet denúncia contra gent innocent per por (regidors d’Ahora Madrid, contra els titellaires) a allò que dirà la prensa de la capital: els quatre ABCs. Hi ha, al meu parer, una més que possible prevaricació del fiscal, que ha demanat presó pels titellaires sense motiu fonamentat, només “por si acaso“. I hi ha, també al meu parer, una més que possible prevaricació del jutge, que els ha enviat a la presó, “por si acaso“, i els ha mantingut allà quatre dies i sembla que incomunicats. Ha quedat palesa, per si fos poc, la feblesa dels partits polítics progressistes (i de molts de nosaltres, també; al menys jo, acovardit), incapaços de trencar d’una vegada el tabú d’ETA. ETA és història: tràgica, lamentable, criminal; però, història. D’ETA se n’ha de parlar clar. ETA no ha de servir per fer xantatges emocionals o ideològics. ETA no pot condicionar el país sencer i, no obstant, el condiciona: s’ha tornat a fer un ús polític del terrorisme etarra. El PP, com sempre, el partit dels grans patriotes, el partit del “¡Que se jodan!“. En efecte: ens foteu! I molt! I tot per enfonsar la batlesa de Madrid i per enfonsar uns rivals polítics (Podemos, l’independentisme basc, gallec o català). A qualsevol preu. Cal retirar els conservadors del govern espanyol: fan mal, ens fan mal. Fan mal a les institucions. Fan mal a la Democràcia. No actuen bé ni amb noblesa. Per moltes medalles que posin en l’hàbit d’una Verge Maria i per molt que el ministre de l’Interior resi o mediti sobre el Bé i el Mal a El Valle de los Caídos. El país ha anat dècades enrera en drets: a la premsa estrangera ja es diu clarament i es reconeix. El franquisme es viu: mort com ETA i com El Cid, encara guanya batalles. O guanya la guerra ideològica? El primer que cal fer és retirar ja la maleïda llei mordassa, per la qual la paraula d’un policia val més que la d’un titellaire, per exemple. Teresetes, despullau-nos sempre que calgui! Sou les úniques, en tota aquesta faula, que no mentiu! Potser, perquè sou les úniques que no resau ni heu de menester fer-ho.

Ron Ranson és un aquarel.lista de renom. Sobretot, pels seus llibres i tutorials destinats a mostrar diferents tècniques de l’aquarel.la. Té un estil molt personal, aconseguit a base d’usar el pinzel japonès “hake”, el pinzell pla, i el pinzellet fi, a més de l’ungla i una tarja de crèdit (sí). La seva paleta de colors és limitada: roig clar, carmesí d’alitzarina, groc llimona, terra ombra torrat, siena natural, blau ultramarí i gris de Payne. Aquets colors i la forma singular d’aplicar-los determinen molt el to de les seves obres. Pot agradar o no. No obstant, el que Ranson ensenya és molt interessant. Estic provant, aquests dies, de seguir alguns dels seus consells. Com sempre, la pràctica constant és imprescindible, i jo sóc massa peresós. D’un exemple que proposa, n’he fet tres còpies. Aquestes són (per ordre de realització):

Any de traspàs, columnari, beixest o de beixés. Uso els noms de la llengua catalana que recull el diccionari prodigiós d’Alcover-Moll per definir l’any de 366 dies. Febrer llarg, doncs. D’un dia més. Amb sorpresa, el febrer ha començat com va acabar el gener, primaveral, assolellat, amb gran humiditat -així ho deien els antics-, i amb boires pesants als matins, però amb sequera persistent. Potser plogui. Potser no. Hauria de ploure. Veig aquests dies qualque ullet de bou en el terrat de casa, un terrat urbà del tot. L’aucellet salta i espipella per les plantes dels nostres cossiols. Tal vegada hi troba pugons, polls, aranyetes o moscardins també desorientats per la raresa meteorològica d’aquest hivern. Considero que la presència de l’ullet de bou a ca-nostra és un premi, un regal, un privilegi. Espero, desitjo veure’n més… Com tots, febrer serà un mes de lectures. O de projectes de lectures. Per començar, cal aprofitar els obsequis dels Reis. Per exemple, les obres del polifacètic poeta alexandrí Nicandre de Colofó (segle II aC): els poemes Theriaka (un tractat d’animals verinosos i dels remeis contra els seus verins) i Alexipharmaka (un tractat de verins i dels seus antídots), recollits en un bell volum. Els Reis saben bé que les antigues descripcions de bèsties i de plantes m’entusiasmen. Entre la calma y la inspiración. Diccionario de autores anglófonos en Baleares, de Joana Maria Seguí i Patrícia Bastida, també fou deixat pels Reis a un dels balcons de casa. No dels Reis, sinó d’una nova amiga, Martha Zeín, és l’onada de vitalitat i d’intuïcions del seu rebel dietari de navegació per la Mediterrània l’estiu de 2015, que ha autoeditat sota el títol El vent i les papallones. L’he llegit d’una tirada. Vet quí alguns dels vibrants pensaments -esclafits que estimulen- que conté: “Ítaca no está donde nos han contado“, “No son las respuestas, son las preguntas las que vuelven sabio al niño“, “¿Cómo puede creer que posee el sol quien lo único que puede hacer es impedir mi acceso a él?“, “la belleza durable no es más que un producto de la inteligente sinceridad“, “intenté recordar cuando dejé de jugar con las hormigas. La pregunta sigue aún sin respuesta“, “No consultar las guías de viaje permite que lo que para otros es una búsqueda para mi sea un encuentro“… Excel.lent text. Entre el caliu i la cendra conté les memòries del poeta Guillem Colom, que ell mateix va escriure i que reedita l’editorial mallorquina El Gall. Testimoni interessant d’una època i d’un itinerari poètic que potser ara ens sembla carrincló, desmodat. No podem oblidar, no obstant, que foren anys de dificultats per als nostres intel.lectuals i escriptors. Més poesia oriental: El espacio interior del haiku i Haiku. Tsumami-Gokoro. 150 haikus inmortales. Dos reculls de poesia japonesa de Vicente Haya, un expert. Finalment, Tramuntana de norte a sur. Los 54 miles de la Sierra en 142 itinerarios, de Joan Jaume Walker m’orientarà en les caminades per assolir els cims més alts de la Serra. L’edità Calima, de Palma, fa uns anys. Espero tenir alè i forces a bastament per fer-los tots, aquests 54 “mils”. Qui sap si en un d’aquests cims hi escriuré un breu poema… O si hi pintaré una aquarel.la. O si simplement, contemplaré en silenci i tranquil el paisatge -un premi, un regal, un privilegi- una vegada més, perquè mai no em cansa fer-ho.

La meva col.laboració d’avui al suplement Bellver del Diario de Mallorca, amb el comentari de dos àlbums per a infants molt interessants i molt distints (un consell als adults: llegiu els relats de Nasrudín, són, cadascun d’ells, una lliçó de filosofia):