Miquel Rayó

D’activitats. Per exemple: hem assistit a les Converses Literàries de Formentor, com sempre interessants, tot i que enguany alguna de les taules va ser un punt avorrida o no prou ajustada a allò que anunciava el títol temàtic principal (Harpíes, o Arcontes, per exemple). No obstant, sempre s’aprèn, visca la llibertat dels creadors!, i això és el que cal aprofitar d’aquesta mena de trobades. Gràcies a elles coneixeré aviat l’obra de l’autor i editor italià Roberto Calasso, i rellegiré el per a mi quasi oblidat El manuscrit trobat a Saragossa. De Roberto Calasso és aquesta frase inquietant: “Quanta realitat és capaç de resistir el coneixement?“. Enyoro, i ja ho he expressat en alguna altra ocasió, una trobada semblant en llengua catalana. Per cert que, a Formentor, no hi havia en aquesta edició de les Converses cap senyal de participació pública local: ni ajuntament, ni Consell, ni la fantasmagòrica (les xerrades anaven de fantasmes, espectres i altres sers incorporis) Conselleria de no sé què, no sé què més, i de Cultura. Una llàstima. Motius deu haver-hi, que desconec i sospito que no m’interessa conèixer. Mentretant, en Vicenç Sastre, en Sebastià Torrens i jo mateix (enyorant molt el company que ens falta, i com ens falta!) hem trescat per Planícia i per altres bandes intentant posar al dia alguna informació de la guia del GR221 que tenim publicada a Triangle Postals. Només per a una reimpressió. Poques feines són tan agradables! El passat dissabte assistírem a migdia a la presentació en la simpàtica i singular llibreria Rata Corner del recull de textos procedents de l’apassionada web de literatura feminista que sostè (en pijama, diu ella) na Carmen G. de la Cueva, i que porta el nom de La tribu de Frida (clicau sobre el nom i la coneixereu). Francament potent. El llibre, a més, és ben vistós. És ple de textos -poemes, diaris, narracions, brevíssims assajos- escrits per dones d’empenta. No us perdeu l’ocasió de rellegir, en aquest primer volum, els fragments dels diaris de Maria-Mercè Marçal que hi són inclosos per primera vegada traduïts al castellà. L’editorial es diu La señora Dalloway: un encert de marca, també. D’una de les col.laboradores de La Tribu de Frida, Sara Torres, apunto al meu quadern de notes aquesta sentència fabulosa: “En la práctica de la escritura sólo hay involucrado un cuerpo, e infinitos fantasmas“. A la llibreria hi tornarem demà per participar en el sopar “harrypotterià” que s’hi prepara: sopar misteriós, sens dubte. Espero que no ens servesquin butzes o potons de qualque bèstia innombrable ni begudes excessivament màgiques. M’incomoden les transformacions involuntàries. No em plauria veure’m de sobte al mirall com un au fènix o com un espectre llimós amb el nàs ple de moc pestil.lent… I ja per acabar -i no és tot!- el divendres vaig participar en la presentació de la nova associació conservacionista, i alguna cosa més, de nom Tramuntana XXI, de la junta gestora de la qual, formada per bons amics i amigues, en sóc per ara vocal. L’acte va ser a Raixa. El presentava na Mar Rayó. Hi col.laboraven Débora Pinya, Martí Solivelles i Xisco Colom, coneixedors actius i positius de la Serra de Tramuntana de Mallorca. Parlaren també en Toni Martínez Taberner, president de la nova associació, i Joe Holles, el seu primer secretari. Hi estrenàrem un breu i impactant video de Canal Miraprim, al.lusiu a les intencions de l’associació. Hi va assistir molta de gent -la fotografia de Jaume Gual no engana. Espero que molta d’aquesta gent se’n faci a la fi soci… Un setembre ple d’activitats, doncs, com he dit abans. I callo coses! Necessito dibuixar un poc i sortir a caminar més. I llegir un poc (més). Ara estic amb l’Arxipèlag Gulag de Solsenitzin: esborronador! Per sort, una estona de lectura de poesia xinesa m’assossega. Ja tenc 64 anys.

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, avui parlam de fantasmes, d’esperits, de presències i d’espectres. De la por i dels sers incorporis que defineixen les religions i les rondalles.

Hem romàs a Ansó, i hem visitat Echo, Izaba, Roncal, Zuriza… Hem penetrat a Navarra i França. I hem caminat amb uns bons amics per la vall dels “sarrios“, i pel camí dels raiers o de “los Ganchos“, o de “los almadieros“, i pel camí dels contrabandistes on hi ha encara un vell fortí. Hem passat pels refugis de La Mistresa, de Liza i de Lizara. En la fotografia de l’esquerra, na Xon camina sola i menuda entre la immensitat de la muntanya: no la veureu si no ampliau la fotografia… Hem pujat els Mallos de Riglos, imponents, rocam i sol. I voltors empenyalats en parbacanes. La temperatura ha estat molt alta, insòlita. No plou. Just un dia tenguérem un poc d’aigua. Fins i tot aquest dia, però, poguérem caminar fins el salt de Belabarze, on hi ha un gorg amb l’aigua turquesa, neta, aptíssima per a la contemplació assossegada. Com envejo aquests boscos! I aquestes serres! Hi hem vist voltors lleonats, moixetes voltoneres, milanes, una esmerla (?), menjamosques, titines, pinsans, gaigs, cornelles, gralles, corbs, busquerets, oronelles, cabots de roca, coa-blanques… No hem vist el trencalòs. Ni el “treparriscos” o “pela-roques”, tot i que l’hem cercat amb ànsia. Ni el “pico dorsiblanco“. Hem sentit a parlar de l’ós. Hem visitat interessants centres d’interpretació de la natura i de l’etnologia de les valls del Roncal, d’Echo, d’Ansó… Què interessant la pervivència de la llengua “uskara” (així ho hem vist escrit) a les valls navarreses! Esglésies velles, pobles de muntanya, paisatges encantats (quin tòpic!). Hem visitat també Ayerbe, on Santiago Ramón y Cajal va passar els anys de la seva infantesa i joventut. Hem pogut veure la merla aquàtica tranquil.la sobre les roques arrodonides d’un riu i, sobretot, hem observat el tritó (es diu així en català?) pirinenc, Euproctus asper, si no vaig errat. Allà el nomenen “guarda fuentes”. Un bon guia ens va dur al lloc convenient per fer-hi l’observació: un torrent arraconat, d’aparença molt fosquera, en una fageda. Vaig badar: n’hauria pogut fer un dibuix. Ja està bé haver-lo vist amb atenció. He dibuixat, n’adjunto unes mostres, paisatges i llenyaters en acció. Els “Picadores de la Val de Echo” feien, en les festes patronals d’aquest poble, una demostració de tall de troncs, un espectacle popular i divertit en la plaça major. Destrals, serres mecàniques, serradís i burballes. A la nit, verbena a la plaça de dalt.

Vintage es el término empleado para referirse a objetos o accesorios con cierta edad, que no pueden aún catalogarse como antigüedades, y que, como los buenos vinos, se considera que han mejorado o se han revalorizado con el paso del tiempo. Se utiliza para designar instrumentos musicales, automóviles, libros, fotografías, y, más recientemente, prendas o accesorios de vestir, además de videoconsolas y videojuegos.

He copiat la definició de la versió castellana de Wikipèdia, ja que en la catalana la paraula “vintage” encara no té entrada pròpia. Us demanareu a què ve això, ara? I aquí? Acabo de rebre una carta d’una editorial. Descataloguen, em comuniquen, la versió en castellà d’un text meu. No discutiré la decisió de l’editorial, que em sembla correcta, justa i que se’m comunica amb promptitud i deferència. Té raó, l’editorial: el llibre no es ven. Vull pensar, i crec que encerto en aquest cas, que també ella se’n sent mal a pler. Editar implica treballar (lluitar) en un mercat difícil i de molta de competència. Per ventura també en tenia, de raó, quan posà messions pel meu text i l’edità en català i en castellà assumint un risc important. No puc fer altra cosa que donar les gràcies pels anys que ha mantingut el llibre en el magatzem, els darrers cobrint-se de pols i ocupant espai que costa doblers. No és cap drama. Simplement, les coses són així. I no us penseu que ara parlo des de la decepció: fa poc he rebut una carta d’una altra editorial notificant-me que un llibre meu ha arribat a les deu edicions en la seva versió castellana.

No obstant, aprofito per exposar, ja que no explicar, alguna cosa que em bull pel cap. Alguna sensació que fa temps visc intimament, i que no acabo d’interpretar. El resum del que voldria comentar és poca cosa: avui es llegeix d’una altra manera, i cal escriure en conseqüència d’una altra manera…, i jo no ho sé fer. És obvi que en podria aprendre: paga la pena? Cal complementar l’afirmació anterior amb una altra: als lectors d’avui -si n’hi ha- els interessen altres temes, i d’aquests altres temes jo no en sé parlar, perquè sovint no m’interessen prou com per parlar-ne. Ni els visc de la mateixa manera: em faig gran. Per això tenc originals inèdits que ningú no vol. Just m’interessen a mi i estan escrits de la manera que jo sé escriure (o em penso que en sé).

No passa, tampoc, res de l’altre món. Un silenci a temps és una bona solució. No enyoro res. Continuo treballant. Seguesc amb certa diligència -gràcies a editorials que confien en la meva opinió, i gràcies al responsable d’un suplement cultural d’un diari imprès de Palma- l’actualitat del que s’edita per a infants i joves. Hi ha de tot, hi trobo de tot: bo i no tan bo. Com sempre. Categories relatives. Depenen de gustos, d’interessos, d’estils vigents. De les onades oscil.lants del mercat. I darrerament de l’opinió d’acadèmics i teòrics. Confesso que, de totes les novetats que m’envien per ressenyar, només en llegesc un percentatge reduït. La informació de les solapes, el títol o la lectura de les primeres pàgines em fan desistir en moltes d’ocasions. Normal: uso de la llibertat del lector. Cap problema.

En un catàleg d’una molt bona nova editorial catalana es presenta així un llibre: “L’assetjament escolar, les amistats tòxiques, la música en català o el sexe iniciàtic protagonitzen un relat escrit a còpia de missatges a Facebook, WhatsApp, Gmail i reflexions en blogs. Una novel.la transgressora sobre com la connexió ens pot desconnectar i com les tecnologies ens poden fer cada cop més dependents”. Llegiré aquest llibre, després d’assabentar-me amb aquests reclams de la seva edició? No. El llegiran els al.lots? Doncs, potser sí. El promocionaran els venedors: segur que sí. El professorat el recomanarà: és molt possible i molt probable. Sembla que és un llibre “cool”. I si qualque “booktuber” en parla, la venda està assegurada. No poder deslligar la nostra feina de les necessitats del sistema escolar és un dels mals de la nostra literatura per a infants i joves. I no obstant, iniciatives com les del Clijcat (exemple: premi Atrapallibres) són bones, molt bones, i es despleguen en àmbits escolars. No puc evitar les contradiccions.

Em ve al cap ara -ja us dic que hi tenc un bull- un dels períodes més extranys de la literatura en català per a infants i joves. Des d’aleshores vaig començar a sentir-me’n aliè. Parlo dels anys recents de la commemoració del Tricentenari. Tothom es posà a escriure sobre això… Què en queda? Poca cosa o res. Recordo que vaig dir a un editor que no m’enviàs un llibre que feia en el títol un joc amb el canvi de posició de les xifres que formen l’any 1714. “No m’interessa”, li vaig confessar. Ell em va respondre: “Doncs, hauries de veure com es demana als instituts”. Què bé, doncs! D’un altre llibre d’aquest període en recordo el tema. El va escriure un autor que molt admiro, solvent. Vaig estar a punt de fer-ne una ressenya negativa, però, mai no ho faig. Respecto molt el treball dels autors i autores. Sé com cal escarrassar-s’hi. Només he de dir que el mateix text, el seu contingut, la situació que descriu, la conclusió que proposa, si hagués estat escrit en castellà per un autor castellà i per a un context castellà, tots nosaltres, tots, l’hauríem considerat un text feixista. No diré res de grans autors nostrats, que admiro també, que jugaren aquesta vasa amb textos oportunistes i no sé si oportuns -això sí: legitimament i fent ús de la seva llibertat d’escriptor. Es va posar la literatura al servei d’una causa ideològica, de “la” causa. Cap problema. Jo també ho he fet per alguna altra causa -la conservació de la natura, per exemple-, i no puc tirar la primera pedra. No en queda res, d’aquests llibres. Ni la memòria. I han passat molts pocs anys. Opino que ens desviàrem de la nostra funció principal d’escriptors: fer literatura.

Puc semblar sever, o desencantat per la comunicació rebuda avui. No ho cregueu. No és la primera ni serà la darrera. Pocs llibres meus segueixen venals. En veritat, els editors i editores que han treballat amb llibres meus sempre m’han dit el mateix: “Els teus llibres no es venen”. Paciència. Quina sort he tengut de poder editar-los! He gaudit d’una certa independència. Una altra editora amiga em va dir fa dos anys, en el moment de refusar un original meu: “No podem donar beques ni fer caritat, amb la crisi que vivim”. La meva filla ha sentenciat, fa una setmana, havent llegit un altre original meu, just ara acabat: “Ningú no et llegirà. Has de cercar noves formes d’expressar-te”. Noves formes… Té raó, també. En sap.

És el que hi ha i no hi puc ni hi vull fer res. Llegesc. Escric i dibuixo, surto a observar aucells. Toco un poc l’harmònica. Aprofito per anar al cinema o a la muntanya, sobretot amb la meva dona, procuro que els fills sàpiguen que sóc al seu costat durant aquesta crisi maleïda, i quan m’ho demanen col.laboro amb associacions, escoles o institucions. És fantàstic!

Una altra editora em deia, fa poc: “Miquel, a un al.lot que ha vist Joc de Trons per la televisió, què li podem oferir?”. Qüestió essencial. Procuro ficar-me en les seves sabates d’editora i no l’envejo. Em consta que alguns col.legues meus, veterans, han sabut trobar què dir i com dir-ho. Bé! Nous autors i autores indaguen i proven de trobar, amb el seu quefer il.lusionat, la resposta. I segur que la troben o la trobaran. Sobretot, si no es deixen portar per modes o corrents i si treballen des dels seus interessos i des dels estils personals que els singularitzen. Beníssim!

No sé què els puc oferir, jo, als lectors d’avui. Si ho sabés, ho faria; tractaria de fer-ho, si més no, sempre que pogués fer-ho des dels meus sabers. Però, entenc que ara mateix només puc aspirar a que, amb sort, qualque llibre meu arribi a ser, en qualque molt incert dia vinent, quelcom amb tast “vintage”.

Un apunt final: en tot aquest ja llarg text parlo de mi. No oblideu que pretenc ser un artista. Això em fa egocèntric i, sovint, egoísta. Si no fos així potser no hauria escrit mai. I no oblideu que aquest és el meu blog.

I profitós. No sé si tot cabrà en una sola entrada, que no sigui massa llarga. Intentaré abreujar. Començ per dir que, amb en Vicenç Sastre, i sempre amb el record d’en Joan, pèrdua que encara ens mortifica, hem fet una ràpida revisió de certes parts del GR 221 per la Serra de Tramuntana, per incloure les novetats més rellevants en una re-impressió de la nostra guia de la Ruta de Pedra en Sec, que l’editorial menorquina Triangle Postals vol fer aviat (si premeu, veureu de quina guia us parlo). Deixam per a més endavant una completa actualització. Per sort, d’aquí a uns pocs anys serà ben necessària… Si és que l’edició en paper encara és ven, perquè el mercat canvia molt i molt rapidament, i ara abunden els senderistes que prefereixen els tracks per al GPS, amb la qual cosa es perden, o jo crec que es perden, alguna “cosa” de la muntanya i del fet de caminar-hi i de descobrir-la. Aixó sí: hi guanyen el fet objectiu de no haver de dur el pes del llibre a la motxilla. Hem fet els dos unes bones sortides -amb calor- i, com sempre, hem gaudit de la muntanya, hem compartit experiències, i hem après. Seguiré amb la vanitat de dir que l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa ha usat un dels meus dibuixos de la batucada dimoniera de l’any passat pel carrer de Blanquerna com a motiu principal de la portada del programa de les festes del barri d’enguany: gràcies! Llegesc, entre d’altres, el relat potentíssim Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness (Sembra), del tot commovedor, i la novel.la La expedición de Humphrey Clinker, de Tobias Smollett (Penguin), novel.lista anglès del XVIII, que desconeixia, i que em sembla una inspiració per als Papers Pòstums del Club Pickwick, de Charles Dickens, per a mi una obra essencial de la Literatura. La novel.la té el mateix alè de bon humor, de comprensió, bonhomia i tendresa de Dickens. Descriu els personatges i les seves peripècies amb benvolents caricatures. Dues lectures molt recomanables. Mentretant, he anat al Salobrar diumenge passat, ahir, i hi he pogut comptar quasi quatre-cents flamencs. Una meravella, quan penso que en els anys 70s veure’n un o mitja dotzena era com un premi dels déus! Naturalment, ahir hi havia les ànneres i els limícoles habituals, les arpelles, els passeriformes freqüents: butxaqueta, vitrac, passerell, cadernera, busquerets… També, oronelles molt actives, i cabots. Una delícia. Molt de sol, és cert. Hi vaig fer qualque dibuix aquarel.lat. N’adjunto dos. I afegesc una mostra més dels “deures” que faig gràcies al llibre Dibujo de aves de Juan Varela. Els originals d’en Varela són inimitables i, ben conscient de les meves limitacions, entenc que copiar-los és una molt bona pràctica per a la meva mà i per als meus ulls. Novetats: preparo alguns micropaisatges (la meva gosadia no té mesura!) i acabo de tancar un original escrit a mà en un quadern de tapes vermelles que uns bons amics em regalaren fa prop de quatre anys, com a obsequi de jubilació: que sàpiguen, doncs, que entre febrer d’enguany i ara he acabat els textos amb què he volgut omplir les seves pàgines. Us en vaig parlar el 23 de juny, aquí mateix. Feina enllestida! Són apunts impulsius, miscel.lanis, imatges escrites, pensaments sobre el fet d’escriure i de ser pel món. Espero poder editar-lo, aquest quadern d’apunts escrits, qualque dia.  De moment, es titula Miscel.l.lània, 2016. Diuen que no és de bon pronòstic parlar de les obres inèdites. No obstant, si un escriptor no parla del que fa… Ja ho veurem! He redactat també dos articles que m’han demanat per a dues publicacions (naturalesa i literatura infantil, dos dels meus temes)… Un agost intens, ja us ho havia dit. Ah!, i vet aquí alguns dels micropaisatges:

Fa temps que tenc a la biblioteca de casa el bon llibre de Juan Varela Dibujo de Aves. Sé que l’he comentat en aquest blog, en qualque entrada anterior. Fins fa dos dies no m’he posat a estudiar-lo, a copiar els dibuixos que conté, a intentar aprendre les necessàries lliçons que explica i que hom ha de tenir present si vol dibuixar en viu (no és la meva pretensió; les meves intencions són passar l’estona i aprendre una habilitat expressiva més) aquests sers tan movedissos i tan singulars: les formes bàsiques, l’anatomia, els colors, la disposició de les plomes, l’equilibri dels cossos, les ales, la conducta peculiar de cada espècie, l’entorn… Adjunto alguna mostra de les meves primeres passes en aquest curset d’urbansketcher autodidacte i aucellaire (obviament, no incloc les més xereques, que n’hi ha):

Avui, la ressenya al suplement Bellver del Diario de Mallorca:

És el que cal fer quan hom torna d’un viatge: posar-se al dia, recomençar el que s’ha tallat per mor de la partida, recuperar els hàbits que ens dónen seguretat i que alhora de vegades entorpeixen el nostre desenvolupament personal, reprendre les afeccions, satisfer els compromisos i cumplir les beneïdes obligacions… La lectura, és clar! Entre pendents i comanats, vet aquí els llibres que pretenc llegir en les properes setmanes. En la frontera és la segona novel.la de la trilogia de la frontera de Cormac McCarthy: un western trascendent. L’imagino ardent com l’aire en el deserts de Texas o de New Mexico, o glaçat com les nits d’aquests llocs. El Danubio, de Claudio Magris, m’ha de servir, espero, per evocar el que he vist durant uns dies al delta del gran riu europeu, el curs del qual és descrit eruditament al llarg d’aquest text. Un año en los bosques, de Sue Hubbell, em sembla un títol prou atractiu, i si el tema correspon a allò que enuncia, m’ha d’interessar fort i no et moguis. De la mateixa editorial, Errata Naturae, i recomano una mirada al seu catàleg, un bon amic i molt bon lector, m’ha recomanat Los búfalos de Broken Heart, de Dan O’Brien. El subtítol explica molt: la aventura de recobrar una vida noble i salvatge. Com no pot agradar-me si parla de la recuperació del búfal americà o bisó? Per casa corren ara uns llibres amb poemes i cançons de Jim Morrison: Canciones, Desierto, Las nuevas criaturas, Los señores… Qui els haurà deixat? Un elf? Una poeta? Sens dubte un lector, o lectora, amb intencions generoses. No us extrany si hi faig unes immersions. De Bromera m’arriba El teu cos és ara una illa, de Paola Predicatori. Què pot ser? Tenc una certa prevenció envers aquesta mena de llibres sobre adolescents extraviats en el seu procés de creixement… N’he llegit, no obstant, comentaris molt favorables. No voldria prejutjar. No he de fer-ho. Primer caldrà llegir-lo. Al seu moment, doncs, l’avaluaré. També hauria d’obrir les carpetes de textos meus pendents de conclusió, de correcció, de preparació… Quina gran, immensa peresa! Vaig fent. Poc a poc. Molt poc a poc. I és que, en tot moment, penso: a qui pot interessar una cosa com aquesta: “Si l’home -o la dona- prové de les llàgrimes d’un déu, com diu una llegenda, hauríem de saber quin motiu, el dol o el goig, la ïra o la tendresa, la sevícia o la compassió…, va causar aquelles llàgrimes. No és el mateix ser creat des del desfici que ser-ho des de la il.lusió. Cosa òbvia. No crec que cap déu ens ho arribi a confessar.”?

Breu per necessari: és impossible descriure tot el que hem vist a Romania, durant el viatge que hi hem fet na Xon, vuit amics i amigues, i jo entre el dia 1 i el dia 15 de juliol. El motiu que m’animava a anar-hi era visitar el delta del Danubi, un dels més importants refugis naturals a Europa, una importantíssima zona humida ran de la Mar Negra. No m’ha decebut gens. Ans el contrari: el delta del Danubi és bellíssim. Però, no només pel delta paga la pena d’anar a Romania. Ha estat un viatge llarg (3.000 km) i dens, de turisme intensiu. Ens ha guiat magníficament en Dorin Paraschiv, que ofereix, entre d’altres, el tour que hem realitzat: Monuments de la Unesco i paratges naturals. Absolutament recomanable pels qui, com nosaltres enguany, no teníem ganes d’embolicar-nos en la preparació d’un viatge i hem preferit en aquesta ocasió tenir-ho tot organitzat i deixar-nos dur com a simples turistes. I ens ha anat tot molt bé. El servei de Dorin (l’empresa del qual trobà na Xon per casualitat a través de la xarxa) ha estat eficaç, diligent, amable amb un punt de rigor, i amb una molt bona relació qualitat-preu. Hem menjat molt bé i ens hem allotjat a bons llocs, sempre populars i amb tracte afable. Dorin ens ha resolt, a més, els problemes que hem tengut. No dubtam a recomanar-lo, si vos interessa mai fer una volta per aquest país realment interessant, i encara molt autèntic. Un país que ens ha sorprès: singularitat cultural, molt de patrimoni, naturalesa molt ben conservada encara (hi ha óssos, llops, llúdries…). Una agricultura tradicional viva, boscos extensíssims, paisatges preciosos. Això sí: la petjada de la dictadura comunista hi és encara, malauradament, i el país tardarà anys a llevar-se-la de damunt. Cases abandonades, edificis deixats, corrupció, vida difícil, treball excàs… El turisme pot ajudar a accelerar el seu procés de desenvolupament. I què hi hem fet, a Romania? Doncs, visitar les regions de Maramures, Transilvània, Valàquia, Bucovina,… i el Delta Dunarii, el delta del Danubi. I naturalment, Bucarest, la capital. Hem conegut les ciutats fortificades saxones o amb influència alemanya (Brasov, Cluj Napoca, Alba Iulia, entre d’altres), esglèsies fortificades (Biertan), el preciós i riquíssim museu d’icones pintades en vidre (Dumbrava Sibiului), la festa popular, que trobàrem de casualitat, de Gura Raului, amb cavalls i balls. Hem dormit a Rasinari, el poble on va néixer el gran Cioran. Hem pogut admirar l’església pintada de Surdesti, les esglésies de fusta de Budesti, Desesti, Barsana; el simpàtic cementiri alegre de Sapanta, d’un naive total; els monestirs de Sucevita, Moldovita, Humor, Arbore, i el nou de Sant Joan de Suceava, entre d’altres. Monestirs i esglésies que són Patrimoni de la Unesco. Ens hem esglaiat amb la ceràmica antiquíssima de Cucuteni, notablement exposada al museu de Piatra Neamt. Hem rigut fent un passeig per Prahova amb els carretons baixos que encara s’usen en el món rural romanès. Hem fet una torrada de salxitxes en la muntanya. Hem menjat a bons restaurants de Bucarest (hem engreixat tots, segur!). Hem begut les cervesses locals Ursus, Silva… Fins i tot hem passat la frontera d’Ucraïna! Hem sabut que la llengua romanesa ens seria molt fàcil d’aprendre. Visitàrem també una presó comunista, un museu memorial de la infàmia, on es descriuen les atrocitats del règim: una visita que ens deixà compungits. És més fàcil comprendre, després, la literatura apassionant de la romanesa de parla alemanya Herta Müller. El viatge acabà amb el colofó del delta. Aproximacions des de Tulcea amb els vaixells Moldova (3 hores) i Adriatica (1 hora); sojorn al portet de Mila 23, allunyat de tot i ple de cans pidolaires, com per tot el país; recorreguts durant dos dies amb barques pels canals i llacs, alguns immensos, del delta, esponerosament rics de vegetació -nyofles, canyet, joncars, oms, pollancres, salzes, reures…-i de fauna. Excitants imatges de granotes (trilions!) i de serps. Potents observacions d’arners, pelicans, dues grans àguiles marines vistes de lluny, fumarells de vàries espècies, ibis, soterins grossos, agrons (roig, gris, orvals, blanc, banc gros, toret..), ànneres, juies, falconets, gaigs blaus, abellerols, cegalls de mosson, xivitones, cama-roges, cama-verdes… Multitud de papallones, sabaters, libèl.lules… Naturalment, he fet a Romania els meus personals apunts d’urbansketcher. Aquí els teniu (malauradament i no sé per quina causa, a part de la meva ignorància, el programa desordena els dibuixos i trenca la cronologia: disculpau-me).

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, avui, i per acabar bé el mes. Com gairebé sempre, demano disculpes per la inclinació de la fotografia: