Miquel Rayó

Dia 21, l’aniversari dels 65 anys. Dia 4 va ser el d’en Joan, el meu fill, dels 39 anys. Setembre. Amb pluges i aucells migradors i dies que s’escurcen.  Quin dia podré tornar al Salobrar? Ja en tenc ganes! I quin dia a la muntanya, al Massanella, per exemple? Dijous, potser. Ha estat un mes de feina intensa, i agost també va ser-ho. I què he fet? Ja vaig comentar que he acabat un llibret sobre llibres i literatura de muntanya a Mallorca. L’original ja és en mans d’un editor local. I ara he acabat, just ahir, un text sobre els aucells presents a les rondalles i al cançoner, un tema que m’ha servit per passar moltes estones d’entreteniment fa anys entre llibres i fitxes. Tenia un original inèdit titulat Els aucells a la cultura popular mallorquina i, sobre el contingut d’aquest original i de diferents articles publicats en llocs diversos fa molt de temps, he redactat una versió nova: Els aucells de Mallorca a les rondalles i al cançoner. Feina feta, doncs. Ja he entregat també l’original a un editor nostrat. A veure quin calendari de publicacions tendrem d’ara en endavant... Alliberat de compromisos (hi ha algun quefer encara pendent per a Tramuntana XXI), puc llegir. I per això ara vos faig les següents recomanacions. La primera és especial: Mai no caminaràs sol (Lluís News), de Miquel Àngel Lladó Ribas, poeta, militant de moltes iniciatives cíviques, vell amic. Es tracta d’un dietari commovedor (l’edita Témenos), que no dóna lliçons, però, que alliçona des d’una ingenuïtat humanista, sincera i compassiva. El que s’hi relata sense escarafalls ni grans veus és l’itinerari d’un dòl familiar. Elisabet Abeyà, mestra i psicòloga, s’acomiada de la seva experiència docent -tota una vida- amb un bell manifest a favor dels infants i d’una escola nova i d’uns professionals de l’ensenyament més oberts: Amb ulleres verdes (Documenta). El nou llibre d’en Carles Amengual, l’ànim i la intermediació del qual han estat els detonadors del meu treball nou sobre els aucells abans comentat, és un repàs sobre les herbes i plantes presents a les rondalles: L’hort de les rondalles mallorquines (Documenta). D’aucells va el contundent treball de Cosme Aguiló i Antoni Mestre, vells amics del GOB: Atles ornitonímic de les Balears (de coedició institucional), que és una grandíssima obra de consulta per a ornitòlegs i lingüistes, resultat d’anys de recerca de camp. Quants de noms d’aucells balears rescatats de l’oblit gràcies a aquesta feina! Enhorabona! I també hi va, d’aucells, el delicat Los pájaros, el arte y la vida de l’autora canadenca, o resident al Canadà, Kyo Maclear. Aquí els aucells serveixen per recuperar el to d’una vocació literària. Dos llibres de dibuix per acabar aquesta relació, perquè aspiro a poder dibuixar un poc (aprendre) i a pintar algunes aquarel.les (aprendre) aquestes setmanes: Atrévete con el cuaderno de dibujo, de Felix Scheinberger, i Dibujando gente en acción, de Lynne Chapman, dos útils manuals per a urban sketchers (Gustavo Gili). Salut!

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, el meu comentari per a un llibre molt agradable de llegir:

Hem caminat, gràcies a la invitació d’uns bons amics, per les serres d’Artà fins el bec de Ferrutx, fins a Es Vellmarins… Hem nedat. Hem fet vetllades divertides a Betlem. Na Xon és ara pel Camí Aragonès, feliç i activa, amb cinc amigues caminaires. Hi deixen ombres efímeres, en el Camino… Siluetes de pelegrina… Sé que anit dormiran al poble d’Artieda o a Ruesta, quasi abandonat. Em diu que fa molta de calor i que reben molt de sol. Mentre, jo sóc a Palma, dibuixo, llegesc, escric un poc, i intent sostenir l’ordre domèstic… I vaig fent… He acabat la redacció d’un llibret sobre temes de muntanya a Mallorca, que crec interessant per als afeccionats a l’excursionisme i a la muntanya en general: s’editarà qualque dia? Jo ho voldria! Ja és en mans d’un editor local. Avui, a més, potser accepti un encàrrec d’un altre editor nostre… Lamentablement, tot això sempre sense remuneració. Les nostres hores d’escriptura no valen res. Hauríem de negar-nos a acceptar aquesta injustícia, però, segurament pot més la vanitat nostra de publicar que la consciència del nostre quefer cultural…, i la covardia de no reivindicar el que ens pertany.  Així és el país editorial i literari en català (aquí i a Catalunya, i no es millorarà aquesta situació en futurs que hom voldria imaginar més feliços: no tenim prou  lectors ni s’estima prou el nostre treball, i a més, la Hisenda pública el castiga). Deixem-ho córrer. Tanmateix…, com diríem en el vell mallorquí de la resignació. Treballem. En una propera entrada us parlaré d’una important novetat literària per a mi. Enguany haurà resultat ser un any molt positiu en aquest sentit. Us deixo amb la intriga, si és que aquesta mena d’informacions particulars us poden intrigar. Ahir vaig sortir de casa armat amb el quadern i els llàpissos i les aquarel.les per recollir in situ imatges d’una activitat de l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa, que celebra les Festes d’Estiu, sempre molt animades. Hi havia un rocòdrom per a infants al carrer Blanquerna. Ells s’enfilaven per les preses, ben encordats pels monitors. Quina cridadissa! Vet aquí els productes d’una estona d’observació i de dibuix. La fotografia que me mostra en el meu episòdic “mode urban sketcher” va fer-la sense jo adonar-me’n un altre bon amic. Gràcies.

Del taller amb l’aquarel.lista Cesc Farré, del qual ja us n’he parlat i que ha resultat molt útil i francament didàctic, m’atrevesc a penjar ara dues “coses” que he anat acabant aquests dies a casa: la primera és aquest paisatge d’una platja larga i ampla, solitària, amb ones:

La segona és un detall d’un paisatge costaner amb un far i un veler fondejat. Només un detall, perquè l’aquarel.la sencera m’ha quedat lletja, incompleta, imperfecta.

Cesc Farré ens donà pautes, ens revelà secrets, apuntà suggeriments tècnics que, a la llarga, podré segurament aprofitar. Repetiré aquestes pràctiques i intentaré fer les que no vaig fer durant el taller (perquè el meu cervell rebia massa informació, perquè hi havia massa intensitat!). Es tracta d’observar i de reproduir el que hi ha a la mar, prop de nosaltres: ones, illots, platges, ribes… Repetir, provar, intentar… És l’única manera d’aprendre.

Agost, adéu! Benvingut, setembre! Entre lectures i aquarel.les passen els dies. També alguna excursió, a pesar de la calor abusiva: torrent de Pareis, portell de sa Costa, puig de ses Vinyes, s’Evangèlica… Lectures? Un poc de l’escriptor Alberto Manguel, que rebrà a finals de mes, a Formentor, el premi honorífic d’aquest nom. He llegit o rellegit, aquestes setmanes, d’ell: La novia de Frankenstein, Diario de lecturas, Una historia natural de la curiosidad, Una historia de la lectura... No posaré totes les portades. Manguel és, sens dubte, un savi. De la lectura i dels llibres s’ho deu saber quasi tot… Si això és possible. De vegades, el que conta és fascinant. Quin gran misteri, el llenguatge humà! També he rellegit aquest mes Walden, d’Henry David Thoreau, un llibre que per a mi sempre ha estat mal de païr. I he rellegit amb gust immens un dels meus llibres preferits: L’idiota. De temps en temps el rellegesc. El recomano sempre. Per què? Una possible resposta seria aquesta: vetaquí els personatges literaris que, al meu parer, caldria salvar de l’extinció de la Humanitat (tan futura com inevitable): mister Pickwick, don Quixot i el príncep Mixkin, l’idiota creat per Dostoievski. Deixo de banda els simpàtics animals d’El vent en els salzes, que no he de mesclar aquí, o el titella Pinotxo o Sandokan o el capità Nemo o Allan Quatermain o el professor Challenger o Corto Maltès o Tintin: juguen en una altra lliga, tots aquests… Un quart personatge literari a salvar seria Odisseu, però aquest és més maliciós i ambigu, pot ser usat perversament (i amb raó) com a model de poder i de violència, d’engany i de traïció. No és ingenu. Estimo la ingenuitat, tan propera a la compassió. Odisseu no és pietós. Deixem-ho estar, això, ara. He assistit a un curs amb l’aquarel.lista Cesc Farré, tot un mestre. Veure’l treballar a l’aire lliure és impressionant. Llegeix el paisatge i l’interpreta. He après molt: és un tutor generós i no oculta secrets als seus alumnes (en la fotografia hi som tots, a una de les caletes de la cala de sant Vicenç). Es tractava, en el curset, d’aprendre a mirar bé la mar i d’intentar posar-la amb aigua dolça i pigments sobre el paper. Ha estat una experiència profitosa i divertida. Entre els que apareixen a la foto ja hi ha alguns bons artistes. Sé, ara, que he de canviar de paper i que puc (o no) afegir alguns colors a la meva paleta i que… Que he de perdre la por. Mirar millor encara. I que cal fer molta de feina… Quina peresa! He obsequiat, amb l’atreviment de sempre, aquest paisatge quasi bromós a una bona amiga que viu un mal tràngol en aquests mesos.

Sí, Llibre de minúcies té la primera ressenya en un diari, que jo sàpiga. La redacta en Pere Martí, autor sensible i bon lector i editor. Surt al diari El Punt-Avui, i la podeu llegir en aquest enllaç. Moltíssimes de gràcies!

Mentretant, mentre que em dòl Barcelona (i Nigèria, i Síria, i i tants d’altres llocs on gairebé cada dia hi ha atemptats igualment avorribles), envaso aquarel.les. Em fa il.lusió veure com milloren un cop les deses dins un marc (ni que sigui comprat en uns grans magatzems). O això és el que em sembla a mi: que milloren. Amb el seu punt d’abstracció i també d’imperícia. Aquí en teniu algunes. Què trobau, a pesar de què la fotografia no és massa bona i de què alguns vidres presenten reflexos?

No sóc independentista. Pens que és una questió de fe patriòtica que jo no compartesc. No obstant, sóc partidari des del primer dia d’un referèndum a Catalunya, legal, pactat i amb avals internacionals. He dit en qualque altra ocasió que no m’agrada el que s’està preparant per al proper dia 1 d’otubre ni com s’està preparant. Ni m’agrada el que fa l’Estat. He dit també que si el pensament vigent a Espanya no fos el de la premsa de Madrid ni el dels partits centralistes (quanta curtor política!), el referèndum es podria haver fet fa temps a Catalunya des d’una interpretació intel.ligent de l’actual Constitució. Dit això, que penso que ha de fer Catalunya després dels horribles atemptats de dia 17? Seguir endavant, recuperar la normalitat. Endavant vol dir també seguir endavant amb el projecte de referèndum o consulta de dia 1 d’octubre. No hi estic d’acord… No m’agrada… Però, Catalunya ha de seguir. Res no pot aturar la normalitat diu tothom (la dreta casposa inclosa, l’esquerra espanyolista, els opinadors i tertulians; tothom ho diu). Doncs, bé: la normalitat a Catalunya és que hi ha des de fa anys un procés singular per a aconseguir un objectiu polític concret. Hi podem estar d’acord o no. Negar o intentar arreconar ara el procés per mor dels atemptats seria donar força als assassins. Creure que aquests han d’aturar o modificar el calendari català és treure profit polític i partidista del terrorisme (com sempre fan els qui ja sabem, per cert). Ja n’hauríem d’estar escalivats, d’això, els ciutatans. Endavant Catalunya, doncs! Des de la més sincera (i arriscada) discrepància.

Més ones. Diferents feines no me deixen practicar amb les aquarel.les, i ja les enyoro. Aquesta és de dia 27 de juliol. Un poc excessiva: he d’aprendre a moderar, a contenir.

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca: