Vintage es el término empleado para referirse a objetos o accesorios con cierta edad, que no pueden aún catalogarse como antigüedades, y que, como los buenos vinos, se considera que han mejorado o se han revalorizado con el paso del tiempo. Se utiliza para designar instrumentos musicales, automóviles, libros, fotografías, y, más recientemente, prendas o accesorios de vestir, además de videoconsolas y videojuegos.
He copiat la definició de la versió castellana de Wikipèdia, ja que en la catalana la paraula “vintage” encara no té entrada pròpia. Us demanareu a què ve això, ara? I aquí? Acabo de rebre una carta d’una editorial. Descataloguen, em comuniquen, la versió en castellà d’un text meu. No discutiré la decisió de l’editorial, que em sembla correcta, justa i que se’m comunica amb promptitud i deferència. Té raó, l’editorial: el llibre no es ven. Vull pensar, i crec que encerto en aquest cas, que també ella se’n sent mal a pler. Editar implica treballar (lluitar) en un mercat difícil i de molta de competència. Per ventura també en tenia, de raó, quan posà messions pel meu text i l’edità en català i en castellà assumint un risc important. No puc fer altra cosa que donar les gràcies pels anys que ha mantingut el llibre en el magatzem, els darrers cobrint-se de pols i ocupant espai que costa doblers. No és cap drama. Simplement, les coses són així. I no us penseu que ara parlo des de la decepció: fa poc he rebut una carta d’una altra editorial notificant-me que un llibre meu ha arribat a les deu edicions en la seva versió castellana.
No obstant, aprofito per exposar, ja que no explicar, alguna cosa que em bull pel cap. Alguna sensació que fa temps visc intimament, i que no acabo d’interpretar. El resum del que voldria comentar és poca cosa: avui es llegeix d’una altra manera, i cal escriure en conseqüència d’una altra manera…, i jo no ho sé fer. És obvi que en podria aprendre: paga la pena? Cal complementar l’afirmació anterior amb una altra: als lectors d’avui -si n’hi ha- els interessen altres temes, i d’aquests altres temes jo no en sé parlar, perquè sovint no m’interessen prou com per parlar-ne. Ni els visc de la mateixa manera: em faig gran. Per això tenc originals inèdits que ningú no vol. Just m’interessen a mi i estan escrits de la manera que jo sé escriure (o em penso que en sé).
No passa, tampoc, res de l’altre món. Un silenci a temps és una bona solució. No enyoro res. Continuo treballant. Seguesc amb certa diligència -gràcies a editorials que confien en la meva opinió, i gràcies al responsable d’un suplement cultural d’un diari imprès de Palma- l’actualitat del que s’edita per a infants i joves. Hi ha de tot, hi trobo de tot: bo i no tan bo. Com sempre. Categories relatives. Depenen de gustos, d’interessos, d’estils vigents. De les onades oscil.lants del mercat. I darrerament de l’opinió d’acadèmics i teòrics. Confesso que, de totes les novetats que m’envien per ressenyar, només en llegesc un percentatge reduït. La informació de les solapes, el títol o la lectura de les primeres pàgines em fan desistir en moltes d’ocasions. Normal: uso de la llibertat del lector. Cap problema.
En un catàleg d’una molt bona nova editorial catalana es presenta així un llibre: “L’assetjament escolar, les amistats tòxiques, la música en català o el sexe iniciàtic protagonitzen un relat escrit a còpia de missatges a Facebook, WhatsApp, Gmail i reflexions en blogs. Una novel.la transgressora sobre com la connexió ens pot desconnectar i com les tecnologies ens poden fer cada cop més dependents”. Llegiré aquest llibre, després d’assabentar-me amb aquests reclams de la seva edició? No. El llegiran els al.lots? Doncs, potser sí. El promocionaran els venedors: segur que sí. El professorat el recomanarà: és molt possible i molt probable. Sembla que és un llibre “cool”. I si qualque “booktuber” en parla, la venda està assegurada. No poder deslligar la nostra feina de les necessitats del sistema escolar és un dels mals de la nostra literatura per a infants i joves. I no obstant, iniciatives com les del Clijcat (exemple: premi Atrapallibres) són bones, molt bones, i es despleguen en àmbits escolars. No puc evitar les contradiccions.
Em ve al cap ara -ja us dic que hi tenc un bull- un dels períodes més extranys de la literatura en català per a infants i joves. Des d’aleshores vaig començar a sentir-me’n aliè. Parlo dels anys recents de la commemoració del Tricentenari. Tothom es posà a escriure sobre això… Què en queda? Poca cosa o res. Recordo que vaig dir a un editor que no m’enviàs un llibre que feia en el títol un joc amb el canvi de posició de les xifres que formen l’any 1714. “No m’interessa”, li vaig confessar. Ell em va respondre: “Doncs, hauries de veure com es demana als instituts”. Què bé, doncs! D’un altre llibre d’aquest període en recordo el tema. El va escriure un autor que molt admiro, solvent. Vaig estar a punt de fer-ne una ressenya negativa, però, mai no ho faig. Respecto molt el treball dels autors i autores. Sé com cal escarrassar-s’hi. Només he de dir que el mateix text, el seu contingut, la situació que descriu, la conclusió que proposa, si hagués estat escrit en castellà per un autor castellà i per a un context castellà, tots nosaltres, tots, l’hauríem considerat un text feixista. No diré res de grans autors nostrats, que admiro també, que jugaren aquesta vasa amb textos oportunistes i no sé si oportuns -això sí: legitimament i fent ús de la seva llibertat d’escriptor. Es va posar la literatura al servei d’una causa ideològica, de “la” causa. Cap problema. Jo també ho he fet per alguna altra causa -la conservació de la natura, per exemple-, i no puc tirar la primera pedra. No en queda res, d’aquests llibres. Ni la memòria. I han passat molts pocs anys. Opino que ens desviàrem de la nostra funció principal d’escriptors: fer literatura.
Puc semblar sever, o desencantat per la comunicació rebuda avui. No ho cregueu. No és la primera ni serà la darrera. Pocs llibres meus segueixen venals. En veritat, els editors i editores que han treballat amb llibres meus sempre m’han dit el mateix: “Els teus llibres no es venen”. Paciència. Quina sort he tengut de poder editar-los! He gaudit d’una certa independència. Una altra editora amiga em va dir fa dos anys, en el moment de refusar un original meu: “No podem donar beques ni fer caritat, amb la crisi que vivim”. La meva filla ha sentenciat, fa una setmana, havent llegit un altre original meu, just ara acabat: “Ningú no et llegirà. Has de cercar noves formes d’expressar-te”. Noves formes… Té raó, també. En sap.
És el que hi ha i no hi puc ni hi vull fer res. Llegesc. Escric i dibuixo, surto a observar aucells. Toco un poc l’harmònica. Aprofito per anar al cinema o a la muntanya, sobretot amb la meva dona, procuro que els fills sàpiguen que sóc al seu costat durant aquesta crisi maleïda, i quan m’ho demanen col.laboro amb associacions, escoles o institucions. És fantàstic!
Una altra editora em deia, fa poc: “Miquel, a un al.lot que ha vist Joc de Trons per la televisió, què li podem oferir?”. Qüestió essencial. Procuro ficar-me en les seves sabates d’editora i no l’envejo. Em consta que alguns col.legues meus, veterans, han sabut trobar què dir i com dir-ho. Bé! Nous autors i autores indaguen i proven de trobar, amb el seu quefer il.lusionat, la resposta. I segur que la troben o la trobaran. Sobretot, si no es deixen portar per modes o corrents i si treballen des dels seus interessos i des dels estils personals que els singularitzen. Beníssim!
No sé què els puc oferir, jo, als lectors d’avui. Si ho sabés, ho faria; tractaria de fer-ho, si més no, sempre que pogués fer-ho des dels meus sabers. Però, entenc que ara mateix només puc aspirar a que, amb sort, qualque llibre meu arribi a ser, en qualque molt incert dia vinent, quelcom amb tast “vintage”.
Un apunt final: en tot aquest ja llarg text parlo de mi. No oblideu que pretenc ser un artista. Això em fa egocèntric i, sovint, egoísta. Si no fos així potser no hauria escrit mai. I no oblideu que aquest és el meu blog.