La que em va fer Caterina Valriu en el transcurs del Seminari de Literatura Infantil i Juvenil, convocat per l’AELC a Palma, el passat cap de setmana. Els altres videos producte del seminari són molt interessants per saber com està el tema en questió durant el seminari: Literatura i Escola. El programa era aquest.
Dues curtes caminades aquest cap de setmana. Hem estat a Es Camp de Mar, a ca uns bons amics. Dissabte anàrem a Sant Elm pel Pas Vermell. Des del camí vaig fer un apunt ràpid del comellar que porta fins a calla Egos. El dia era preciós, amb llum i calor. La mar, preciosa, intensament blava. Dia, doncs de paisatges: Dragonera, s’Esclop, Galatzó, s’Arracó… Trobàrem uns motoristes de muntanya enfilats pel pas, que davallaren després cap a Sant Elm. No m’agrada. Considero que causen erosió i que fan renou en un lloc on no en cal, de renou. No els podrem convéncer mai de què no vagin pels camins de muntanya. Entenc que és el seu esport i que en gaudeixen. Quina dificultat, entendre’ns! Avui, hem caminat per l’àrea militar de cap a l’illot d’El Toro, en un matí igualment preciós, assolellat i calent. He vist una serpona. Naturalment, gavines. He fet alguns apunts. A ca els nostres amfitrions, vaig dibuixar ahir una de les dues cusses que tenen, na Fita. Per sort, va estar immòbil mentre que jo tenia el llàpis a la mà.
Amb un carregament de lectures noves, per variar. Entre d’altres -no esmento aquí les moltes novetats per a infants i joves que llegesc cada mes, 
excepte aquelles que ressenyo per al suplement del diari on tenc
un espai per fer-ho-, Historia de las abejas, de Maja Lunde, llibre del qual n’he llegit crítiques estimulants. Veurem. Feia temps que volia llegir la segona part de les peripècies de Calpúrnia Tate. Ja tenc el llibre (en la seva versió al castellà) i ara em resta llegir-lo: El curioso mundo de Calpúrnia Tate. La primera part em recordà Mark Twain i els seus Tom Sawyer i Huck Finn. Una curiosa forma de mostrar com la teoria de l’evolució de Darwin entrà en una regió perduda dels Estats Units, i de com una al.lota vol ser, dedicant-se a la ciència, alguna cosa més que un bon partit.
L’autora és Jackeline Kelly: ha creat un personatge que a la llarga serà inoblidable. L’escriptor Peter Handke sempre m’ha interessat molt. Creureu que no puc explicar, o no en sé, el motiu? Aquest autor pensa, escriu, camina, mira.
.. És un autor dels rars, inqualificables. Tenc a punt el seu extrany Poema a la durada. No hi ha cap obra seva que no ho sigui, extranya. És un autor molt singular, aparentment esquerp. D’allò més nostre són Llànties de foc, un dels clàssics de Joan Mascaró, que vull retrobar, com un dels més eminents savis i erudits, i l’edició d’aquests diaris
de Gabriel Fuster Mayans, Gafim, personatge controvertit de la literatura i la cultura de Palma durant la llarga postguerra: Diario (1940-1951), amb edició de Maria M. Socias Colomar.
No m’ho vull perdre. No m’ho he de perdre, si vull comprendre millor com era aquella època, que precedí la meva, ja que jo sóc de 1952. Com gairebé sempre, l’editorial mallorquina responsable no és capaç de pujar una bona fotografia de la portada a la xarxa, imprescindible per a la bona i eficaç promoció del llibre, i ens hem de conformar amb aquest fragment (he de dir que per pura peresa de fer-ne l’escaneig pertinent). No anam! I no oblido una curiositat comprada a baix preu en una botiga de còmics: Tintín y el secreto de la literatura, de Tom McCarthy, que em fa una llegiguera (com diria Biel Mesquida) descomunal. El problema serà que, després, segurament voldré tornar a repassar tots els àlbums de Tintin, i això és un no acabar mai! Potser trobi un poc de calma en les aquarel.les, a les quals retorno després de dos mesos d’abandó (voluntari) per mor de la pràctica del dibuix d’aucells. Vet aquí una de les darreres que he pintat, d’ahir mateix:
Un article que acabo d’enviar al Diario de Mallorca. Una opinió sobre la necessitat i la utilitat de la lectura literària a l’escola. Vet aquí el text comlpet:
Lectura literària menystinguda
Deia Ramon Llull (Doctrina Pueril): “Si en nula art ne sciencia vols entrar, primerament et cové a passar per esta art de gramatica, qui es portal per lo qual hom passa a saber les altres sciencies”. I explicava: “Gramatica es dretament parlar e escriure”. Sentències d’absoluta vigència. En altres contextos afirmam que saber llegir i escriure bé no garanteix l’èxit escolar, però, que no saber fer-ho sí condemna al fracàs escolar.
Llegim amb d’interès Cap a l’èxit educatiu, document per al debat educatiu de la Conselleria d’Educació i Universitat. Les dades que s’hi inclouen no són cap novetat: la nostra escola té índexos deficitaris en qualsevol dels aspectes considerats. El mal ve d’enrera i particulament pensam que el model econòmic dominant (turisme, i construcció derivada, com a bases úniques i obsessives de la nostra economia) afaiçona negativament el nostre model social i n’entorpeix el progrés educatiu i cultural. Aquest és un altre debat.
Ens preocupa la imprecisa valoració en el document d’alguna de les dades PISA 2012, relatives a Comprensió Lectora (CL), Competència Matemàtica (CM) i Competència Científica (CC). Balears sempre per davall de les mitjanes espanyoles, UE i OCDE. No entenem que s’hi digui que una diferència de 12 punts entre CL balear (476) i espanyola (488) no és significativa estadísticament i, en canvi, ho sigui una diferència només de 8 punts entre l’espanyola (488) i la de l’OCDE (496). Relativitzar diferències entre dades balears i espanyoles no ens ha de conhortar. Les diferències sempre negatives de les dades balears front a les de la UE, referent clau, són preocupants: 13 (CL), 14 (CM), 14 (CC). Amb l’OCDE, ho són encara més: 20 (CL), 19 (CM), 18 (CC).
Sens dubte, les mesures que proposa la Conselleria (que s’ampliaran amb aportacions de la comunitat educativa) tendran efectes positius en la millora d’índexos i de resultats en proves d’avaluació internacionals (PISA i altres). No obstant, trobam a faltar en el document un reconeixement explícit a allò que el savi medieval ja sentenciava: escriure bé (i per tant, llegir bé) i parlar bé. Intuïcions molt exteses ens suggereixen des de fa temps que la lectura comprensiva, que va més enllà de la pura mecànica lectora o del coneixement instrumental d’una llengua, és essencial per a la interpretació eficaç dels textos, enunciats, questions i problemes de qualsevol àmbit o matèria. No hi haurà competència matemàtica ni científica si no hi ha una bona comprensió lectora.
Més intuïcions i, ja, experiències empíriques fonamentades sembla que confirmen que l’educació literària (breu: que els infants i els joves llegesquin literatura; que les escoles i instituts tenguin en el llibre literari la clau de volta del seu projecte educatiu) pot ser un recurs fonamental per facilitar l’adquisició de les principals comptetències escolars (CL, CM, CC), incloses les habilitats socials necessàries també per a la vida adulta, i que milloren la convivència escolar. Educació literària vol dir en aquest context la lectura en el seu més ample abast. Molt més, doncs, que aprendre llengües. Llegir, no per emmagatzemar coneixements, sinó per interpretar textos, per imaginar allò que els textos diuen, per endevinar allò que callen, per crear-ne, per compartir-los, per expressar-los. La lectura literària, que permet per definició tot l’anterior, és menystinguda. Sigui aquesta reflexió la nostra aportació al document Cap a l’èxit educatiu.
Hauria de dir “literatura infantil i juvenil en llengua catalana” i professorat de matemàtiques. Seré breu (si puc). Fa temps que penso que la nostra LIJ està excessivament vinculada a l’escola. Perquè, hi està la necessitat (legítima) de les empreses editorials de vendre on hi ha el mercat pres, l’alumnat. I perquè hi són un important grup de mediadors involuntaris i alhora volenterosos: els professors que recomanen lectures (i fan molt bé!). Parlo en general i a l’engròs. Hauria de suavitzar aquests comentaris, però, no disposo de dades ni crec que calgui fer-ho ara. Hom hauria de fer un bon estudi documentat per afirmar amb rotunditat, o per refusar, el que s’ha dit fins aquí. Anem al gra: acabo de llegir una obra (molt ben escrita, molt ben estructuada, premiada merescudament, un text d’autoria solvent i reconeguda i compromesa). En aquesta obra se cita pejorativament una professora de matemàtiques. Havent llegit això em va venir al cap tot d’una la idea de què aquest comentari, aquesta mena de comentaris són un tòpic… Un tòpic escolar, arrelat en la cultura de les nostres escoles i instituts (per alguna raó, sens dubte), i el que és pitjor, un tòpic en la nostra LIJ (de les altres, ara, no en parlo). Immediatament vaig fer una repassada als meus arxius. Hi tenc notes que prenc quan llegesc els originals que es presenten a un premi del jurat del qual jo en sóc membre. Creureu que en quatre de les obres presentades en la convocatòria del passat any s’hi citen professors de matemàtiques, a banda de què se cita l’escola o l’institut en moltes altres? I en una cinquena, el llibre de Matemàtiques està mossegat de rates… Justament el de Matemàtiques! I en una sisena, la protagonista ajuda un company a superar un examen de matemàtiques… difícil, com no pot ser d’altra manera. Com se citen en primera instància, els professors en aquells originals? Com se’ls presenta? Com a ogre (professor), com a persona avorrida (professora), com a una persona amb un nom vulgar (professor), i només un, per sort, com a professor trencador, positiu, tot i que la matèria es defineix d’entrada com a “de les més complicades” per als alumnes, un altre tòpic… És cert que al llarg dels relats l’”ogre” i “l’avorrida” a la fi no ho arriben a ser-ho tant, i, diguem-ne, es redimeixen. Això també és un tòpic. No obstant, el mal ja està fet. No en sortim dels tòpics. Els portam damunt i els expressam. No sortim de l’escola. I l’escola no se’n surt dels llibres amb tòpics. Sense voler, els autors col.laboram a aquesta dependència excessiva.
Dos mesos ha durat la meva pràctica de dibuix d’aucells tot seguint el bon manual de Juan Varela,
titulat precisament Dibujo de Aves, editat per la clàssica Parramón. He copiat i copiat els models que Varela presenta. He procurat fer feina qua
si cada dia, que és la manera d’avançar un poc (vaig fer el mateix amb l’harmònica, quan em va pegar la dèria de tocar-la un poc). Una estona diària. Un esforç. Dedicació. Sobretot m’ha agradat, més que copiar els dibuixos acabats amb color que el manual presenta, copiar els esboços a llàpis, ja que permeten entreveure quines són les línies, els traços i els gestos amb què el dibuixant ha d’intentar captar l’essència dels aucells. Què difícil! He descobert que m’és quasi impossible encertar amb les mesures i amb le
s proporcions correctes en una primera mirada, que he d’estar molt atent a aquestes deficiències de percepció. He usat quadres i regles. Em passa el m
ateix amb la figura humana; en aquest cas, tenc tendència a escurçar les cames i a encongir el cos i a empetitir el cap…, i així em surten! Qualque dia m’hauré d’enfrontar a qualque manual de dibuix de la figura humana: quina peresada! Tenc tantes coses per provar, del dibuix! I no omés del dibuix! Deixo aquí tres dibuixos dels que he fet amb la guia d’en Varela, el qual, per cert, vaig conèixer fa uns anys, i que ha fet una evolució extraordinària en la qualitat dels seus dibuixos i de les seves aquarel.les i pintures. És un naturalista de deu de nota, en aquest sentit. No goso encara de prendre apunts del natural, d’aucells de veres, ni que siguin gallines o oques en un corral… Hauré de fer-ho. O intentaré dibuixar els coloms a s’Escorxador, on abunden? En resum: he de practicar més, molt més, moltíssim més. Fins que em passi la febre i me vengui al cap satisfer altres curiositats (sempre he estat un tasta-olletes). Ara, intentaré tornar a l’aquarel.la. Fa dos mesos que no la toc, gai
rebé, excepció feta de qualque apunt en les excursions, com el del molí de La Trapa que vaig fer diumenge passat, i que no recordo si l’he penjat ja aquí. Sé que el vaig penjar al Facebook fa uns dies. Té un punt d’ingenuïsme que m’agrada. Això de fer quaderns de dibuix atractius també és un tema per explorar. De moment me limito a fer un dibuix per pàgina, sense adornaments. No m’atrevesc a fer-ne cap, d’adornament. Sé que un apunt és bo d’embrutar amb una mala decisió: això ja ho he après. Envejo la seguretat dels quadernistes, dels urbanesketchers, de tots aquests artistes afeccionats que ja han perdut la por i la vergonya, i que s’arrisquen. Feina feta.
Els responsables del Còmic Nostrum 2016 ens obsequien amb alguna cosa relacionada amb Corto Maltès,
un dels personatges per a mi més interessants de la ficció novel.lada en forma de còmic, de novel.la gràfica, de còmic d’autor, de tebeo. Literatura. He llegit vàries vegades les aventures de Corto. No me’n canso mai. És més, m’han servit d’orientació en la redacció de les dues novel.le
s d’aventures que he publicat encara no fa massa temps: L’enigma Altai i Les verges del sol. Potser si rellegís novament Corto Maltès me vendrien les ganes d’escriure’n una tercera. Ho provaré. Ara llegesc La conquista del Oeste, el relat que Louis L’Amour va escriure sobre la pel.lícula que, amb diferents parts, relatava el desplegament dels colons per l’ample oest nordamericà: els rius, les planures, el ferrocarril, la guerra civil, els bandejats… No ha estat mai una pel.lícula que m’hagi entusiasmat. Però, és un bon western, i els westerns m’agraden, en general. N’hem vist un de nou ara fa poc: Els 7 magnífics, en una versió tan espectacular i entretinguda com inútil. No s’aproxima mai a la qualitat fundacional de la versió de John Sturges, basada en Els set samurais de Kurosawa, una obra mestra del mestre. Passàrem l’estona i poca cosa més. Al final, això sí, l’homenatge a una banda sonora extraordinària i inoblidable. Llegesc aquestes 
setmanes moltes novetats infantils i juvenils, perquè ara arriben els paquets amb les novetats editorials de la temporada de tardor, d’inici de curs. Hi trobo algunes coses prou interessants. Poc a poc aniran sortint les ressenyes que, al seu cas, en faci al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca. Ja sabeu que les penjo sempre aquí mateix. Dia 10 vaig fer una sessió sobre rondalles mallorquines en ocasió de l’aniversari de Francesc de B. Moll, convidat per Caterina Valriu i la Fundació Moll, invitació que agraesc. Va ser a Son Sardina, amb alumnes del cicle mitjà del CEIP Maria Antònia Salvà. Es portaren d’allò més bé i jo em vaig divertir. Els vaig mostrar alguns dibuixos del pare Moll per a les rondaies d’Alcover que editava. Hem fet algunes caminades: Planícia, puig de ses Moles, el més alt de Lavanor… Dibuixo: segurament aquest mes acabaré ja el meu treball de pràctiques amb el manual Dibujo de aves de Juan Varela. Penjo els exercicis fets a Instagram (m’hi podeu cercar), on em comunico amb altres afeccionats al dibuix i a les aquarel.les. Tenc pressa, per cert, per tornar a la màgia de les aquarel.les. En la fotografia intento dibuixar l’aljub dels cristians a Planícia. Mentretant, feines i compromisos: dia 15 a 
Pollença amb Tramuntana XXI per parlar d’urbanisme a la Serra, dia 22 a l’Obra Cultural Balear amb l’AELC, en un seminari de literatura infantil i juvenil… Mig octubre, quasi escatat. D’escriure, quasi res. Unes pàgines, només, d’un conte que titulo, de moment, De sirenes. Avanço molt lentament. M’imagino a mi mateix com si fos un vaixell amb el fons carregat de masses d’algues i de cornets que impedeixen el seu navegar. Això sí: espero sorprendre positivament amb una publicació novedosa abans de final d’any. Veurem. Ara, de moment, silenci i prudència.
Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, la meva ressenya del darrer llibre sobre Harry Potter: 
Avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, la ressenya d’un excel.lent relat de Pere Martí i Bertran:
Dos àlbums molt interessants:
