Miquel Rayó

La ressenya d’un llibre tendríssim, de lectura més que recomanada:

Sento que la fotografia de la ressenya m’hagi sortit un poc torta. Puc compensar-ho afegint aquesta aquarel.la de fa uns dies?

Content perquè a la fi s’hagi iniciat el procés per declarar parc natural l’àrea d’Es Trenc i Salobrar de Campos, després de tants d’anys d’una relativa protecció urbanística aconseguida des de la pressió popular liderada pel GOB (i amb la participació de molts d’altres agents socials i polítics), ahir vaig visitar el lloc, horabaixa. Feia un bon estar: sol teb que compensava l’oratge fresquet, molta d’activitat d’aucells -vols, xiuladissa, comportaments d’aparellament. Vaig observar flamencs (pocs), ànneres blanques (moltes), collverds, agrons blancs, batallaires, becs d’alena (moltíssims), cames-roges (ja ben tintats amb els colors de l’estiu), un fuell, una àguila calçada o esparver, dues milanes, curleres, avisadors, butxaquetes, busquerets de cap negre, titina groga, entre d’altres, i sobretot, una guatlereta de mar (Glareola pratincola), preciosa. També hi havia arpelles, al menys quatre. Dos mascles, bellíssims, per cert. Vaig fer alguns apunts del paisatge, del skyline (no sé si s’escriu així) dels diferents punts cardinals. Aquí els teniu:

Un relat preciós, commovedor:

De moment, estic ben a punt d’acabar la lectura d’El imperio comanche, de Pekka Hämäläinen (espero no haver-me equivocat amb els accents). Dóna una idea per a mi nova de les relacions històriques entre els comanxes i l’imperi espanyol a Nova Espanya, amb el primer Texas independent, amb Mèxic ja independitzat, i amb els Estats Units expansius. Relacions alhora de competència i de domini, amb avantatge pels comanxes (!!!) fins a, més o manco, l’acabament de la guerra civil americana. L’evolució dels comenxes des del segle XVII, poc nombrosos i pobres, fins el XIX, quan foren molt nombrosos i molt rics gràcies a haver sabut crear la seva pròpia cultura del cavall, és admirable. La desfachatez intelectual, d’Ignacio Sánchez-Cuenca és, per a mi, un llibre necessari: demostra la superficialitat i la grolleria intel.lectual dels “opinadors” a certa premsa escrita espanyola. Són noms amb prestigi merescut, que no els puc discutir ni ho faig, en els camps literari o acadèmic, però, que, quan opinen d’allò públic i/o polític, expressen idees que no tenen superior nivell ni superior qualitat que les que pugui exposar qualsevol de nosaltres. El problema, i molt gros, és que aquests intel.lectuals han estat els “progressistes oficials” del pensament de l’Estat en les darreres dècades quan no passen de ser tertulians de taverna, quan parlen d’allò que parlam tots nosaltres, creient-nos ser els més savis del món. Amb la diferència que ells han arribat a creure’s portadors de veritats indiscutibles: Fernando Savater, autor d’una magnífica lloança a les lectures de la joventut i de la infantesa, La infancia recuperada, de lectura obligatòria, Jon Juaristi, Félix de Azúa (home cultíssim), Juan Luis Cebrián, Javier Cercas (autor de boníssimes novel.les), Antonio Muñoz Molina, Javier Marías, Arturo Pérez Reverte, Mario Vargas Llosa… Són bons o boníssims escriptors, i alguns són bons o boníssims acadèmics, i persones de gran cultura. No veuen, però, més enllà de nosaltres. Al llibre es diu que gairebé mai no opinen del que passa més enllà d’Espanya: per tant, són provincians. No entenen -ni volen entendre- la diversitat cultural espanyola (creuen sempre que les “altres cultures d’Espanya” són inferiors a la del centre, del Madrid cortesà, del que s’expressa en castellà. Tenen un pensament messetari i són creients dels mites unitaristes dels Reis Catòlics. Són de “toros” i de “fandangos”. No per casualitat tots són anti-nacionalistes (com odïen el nacionalisme basc i el català!), i són molt espanyols, tot i que s’esforcen a negar-ho sempre que poden, al.ludint a la seva condició de “ciutatans del món”. No per casualitat solen escriure a l’ABC i a l’altre ABC, El País, i alguns han acabat en El Mundo, La Razón o en les tertúlies de les televisions de la dreta casposa espanyola… El jardinero del rey, de Frédéric Richaud, és una novel.la històrica. No en sé res. Només, que el tema m’atrau: un botànic, disseny de jardins, intrigues a la cort francesa del barroc, el Racionalisme, la Il.lustració incipient… Mason y Dixon, del singular Thomas Pynchon, és una novel.la, també històrica, sobre la demarcació de fronteres entre certs estats dels nous Estats Units, una línia que, pel que sembla senyalà la partició entre el nord i el sud, enfrontats pel model de desenvolupament econòmic, simbolitzat sempre per l’actitud dels diferents estats envers de l’esclavatge (vegeu el petit mapa adjunt). Lletrescades, de Damià Rotger Miró, un jove poeta i, sobretot, un veterà i expert tipògraf, ens parla de sentiments i percepcions des de la perspectiva de qui és un enamorat de les lletres -literalment: de les lletres i de com es dissenyen i per a què, i de què expressen elles soles, les lletres. La presentació, a la llibreria Literanta, amb lectures d’algunes de les poesies de Damià Rotger, va ser molt entretenguda i enriquidora. La Tipografia és un món. Damià Rotger el coneix bé i ens el vol mostrar. Pel que fa als meus aprenentatges, aquí teniu una mostra dels darrers deures fets:

I horabaixa, cap a la plaça de Sant Francesc a seguir la processó de la Nostra Senyora de l’Esperança (ho sé, perquè així ho vaig llegir al programa de processons). Un espectacle (del fons i del sentit del qual no en vull parlar aquí). Quadern en mà, a intentar glapir el que veia, cosa quasi impossible, perquè, com ja he dit en ocasions anteriors, la figura humana és complicadíssima de dibuixar: les proporcions són especials i males (per a mi) d’interioritzar i de representar, i a més sempre es mou i sempre n’hi ha una altra que es posa davant per incordiar (sense saber-ho, és clar). Però, l’intent està fet. Aquí teniu els resultats. Amb aquests dibuixos he acabat un altre quadern. Poc a poc es fa camí. Quadern en mà, no ho he dit abans?

Doncs, sí: d’una banda a l’altra. I en les dues, amb el quadern d’apunts en les mans. El dia va ser primaveral, calent a la fi, lluminós. Caminàrem fins a dalt de na Fàtima (651 m). Vaig fer un primer apunt: 

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca:

Cada -maleït!- atemptat terrorista provoca, a més d’un gran dolor i d’un no menor desconcert, una pauta conductual, un ritual, el desplegament protocol.lari de símbols, i un espectacle mediàtic, sovint esperpèntic. Tothom opina. Tothom creu tenir la solució. Tot val. Els escarafalls i la cridòria tertuliana solen acompanyar els diferents episodis. La prudència descompareix. La intel.ligència s’arrufa. Ara toca expressar el dòl, ara toca la bandera a la meitat del pal, ara toca el minut de silenci, ara toca la declaració conjunta -ai, traidor, si no la signes!-, ara toca, i així aprofitam l’ocasió, condemnar els nacionalismes i construir a la fi l’Europa unida… Això sobretot, ara toca amollar la paraula màgica, sobretot aquí, en l’Espanya oficial casposa: “Unitat!. “Unitat!”, clamen els hipòcrites que no la mantingueren en temps decisius de fa pocs anys. “Unitat!”, exigeix a la SER un veterà eurodiputat socialdemòcrata i alhora accepta, submís, que, en nom de la seguretat, es retallin, encara més, les llibertats civils. Les dretes i l’esquerra oficial fan veure que ploren i condemnen, i lamenten aparentant estar escandalitzats que els nous radicals (als quals senyalen com a populistes, sense recordar allò de la biga i la palla) no signin el “seu” pacte contra el terror islamista… Unitat, per a què? Per perseguir titellaires? Per barrar fronteres? Per engegar refugiats? Per sostenir aliances amb països dirigits per dictadors religiosos? Per finançar millor els negocis de l’armament i del petroli? Per afermar el neoliberalisme, ja que hi som? Unitat, unitat, unitat… Pensem tots igual. Facem callar i expulsem, si cal, els dissidents. Si no pensen i si no fan el que nosaltres diem és que són terroristes, també. “Compte amb aquests!”, avisen amb rostre compungit mentre que condecoren una Mare de Déu de qui sap on amb una medalla al mèrit policial, i mentre membres de la Guàrdia Civil o de la Legió acompanyen els passos de les processons en lloc de vetllar per la seguretat de la gent… Què fàcil és seguir rutines, protocols, pautes!

Tornam de passar uns dies al parc natural de Llevant. Hem romàs al refugi de la caseta dels Oguers. Hem vist milanes, àguiles calçades, ropits, mèrleres, perdius, corbs…, i dues gavines d’Audouin a la platja, on també hem sentit el xiulo d’un picaplatges cama-negra (hi criarà?). Les gavines menjussaven les restes, escampades en una gran taca de color brut, d’una onada de petits grumers d’un preciós color violeta avarats en l’arenal de s’Arenalet. Hem pujat sencer el torrent de la Penya Roja, que mai no havíem fet; des del nivell de la mar fins el camí dels Soldats. Hem caminat l’Esquena Llarga i el camí d’en Mondoi. El paratge és esplèndid: la talàia Moreia, la talàia Freda, sa Tudossa, les cales, el puig des Porrassar, la torre des Matzocs… Hem vist amb satisfacció que no hi ha cabres a lloure, la qual cosa beneficia la vegetació, que apareix esplèndida, densa, sana i rica. Feia dos o tres anys que no havíem estat en aquest refugi. Enguany hi hem anat amb una feixuga càrrega de tristor personal que ha esclatat, com era lògic, en aquell entorn d’arboceres, garballons, albons, pins, estepes i mates llentrisqueres. El temps sanarà ferides; és possible. Però, no evitarà la memòria ni l’enyor. He fet alguns apunts ràpids, potser, un poc desganat. Els exposo aquí, no obstant, com a record. Quan hem tornat, hem sabut que el país continua exactament igual… Què bé estàvem lluny de tot, i fins i tot lluny de nosaltres, en el paisatge del parc de Llevant! Quan tornàvem ha plogut un poc. Sonaven trons llunyans. S’Alqueria, restaurada, dóna un punt de rústega familiaritat a l’entorn.El campament dels presos ens obliga, cada vegada que hi passam pel mig, a reflexionar sobre el país on sóm.

Ja hem conegut un dels efectes misteriosos en el planeta Terra de les ones gravitacionals recentment descobertes. S’han alterat fins i tot les més elementals regles del càlcul aritmètic: 130 (o 131) són més que 161 (o 167). I també 167 són menys que 164… Haurem de canviar les regles bàsiques de la suma, tots els textos d’ensenyança i totes les calculadores. La Física és traïdora. Però, deixem les verbes i parlem de llibres, de lectures noves, que esperen en la prestatgeria. Ara mateix estic amb un curiós text, gairebé autobiogràfic, de John Fowles, El árbol, una molt interessant reflexió sobre relacions entre la percepció i el coneixement de la Naturalesa -del bosc, dels arbres i dels jardins- i la creació literària. Lectura breu, però, densa. Llarga i intensa serà, n’estic segur, la lectura del singular text d’en Miquel Bauçà, El canvi. Sento un poc de vergonya de dir que no l’he llegit encara, tot i que vaig seguir sempre el treball de Bauçà, i que alguna de les seves poesies inicials influí en els meus primers escrits els anys setanta (per sort, inèdits!). Aprofitaré la nova i recent edició d’Empúries per capficar-me en una rara obra d’un autor dels més rars (en el bon sentit de la paraula) de la literatura en llengua catalana. En contrast a l’anterior, Poema a tres voces de Minase, és de poesies aparentment senzilles i immediates dels poetes Shôhaku, Sôchô i Sôgi (o com s’escriguin en català), que també respondrà amb tota seguretat a les meves expectatives de lector que estima la poesia japonesa. És una obra del segle XV, amb poemes enllaçats (renga). Envejo la capacitat de fer-me pensar i sentir que tenen els haikus amb tan poques paraules, amb versos tan petits, però, d’amplíssima capacitat evocadora. Vanament, de vegades n’escric. I per acabar, envestiré, com sempre amb il.lusió, la lectura de la darrera novel.la de José Carlos Llop, Reyes de Alejandría, un mallorquí que és, sens dubte, un dels grans escriptors actuals en llengua castellana. I tancaré amb una aquarel.la no del tot reeixida, de fa pocs dies. Sé que els pocs lectors i lectores d’aquest blog me les consentiu, per la qual cosa us dono les gràcies molt cordialment: