Literatura infantil i professorat de matemàtiques

Hauria de dir “literatura infantil i juvenil en llengua catalana” i professorat de matemàtiques. Seré breu (si puc). Fa temps que penso que la nostra LIJ està excessivament vinculada a l’escola. Perquè, hi està la necessitat (legítima) de les empreses editorials de vendre on hi ha el mercat pres, l’alumnat. I perquè hi són un important grup de mediadors involuntaris i alhora volenterosos: els professors que recomanen lectures (i fan molt bé!). Parlo en general i a l’engròs. Hauria de suavitzar aquests comentaris, però, no disposo de dades ni crec que calgui fer-ho ara. Hom hauria de fer un bon estudi documentat per afirmar amb rotunditat, o per refusar, el que s’ha dit fins aquí. Anem al gra: acabo de llegir una obra (molt ben escrita, molt ben estructuada, premiada merescudament, un text d’autoria solvent i reconeguda i compromesa). En aquesta obra se cita pejorativament una professora de matemàtiques. Havent llegit això em va venir al cap tot d’una la idea de què aquest comentari, aquesta mena de comentaris són un tòpic… Un tòpic escolar, arrelat en la cultura de les nostres escoles i instituts (per alguna raó, sens dubte), i el que és pitjor, un tòpic en la nostra LIJ (de les altres, ara, no en parlo). Immediatament vaig fer una repassada als meus arxius. Hi tenc notes que prenc quan llegesc els originals que es presenten a un premi del jurat del qual jo en sóc membre. Creureu que en quatre de les obres presentades en la convocatòria del passat any s’hi citen professors de matemàtiques, a banda de què se cita l’escola o l’institut en moltes altres? I en una cinquena, el llibre de Matemàtiques està mossegat de rates… Justament el de Matemàtiques! I en una sisena, la protagonista ajuda un company a superar un examen de matemàtiques… difícil, com no pot ser d’altra manera. Com se citen en primera instància, els professors en aquells originals? Com se’ls presenta? Com a ogre (professor), com a persona avorrida (professora), com a una persona amb un nom vulgar (professor), i només un, per sort, com a professor trencador, positiu, tot i que la matèria es defineix d’entrada com a “de les més complicades” per als alumnes, un altre tòpic… És cert que al llarg dels relats l’”ogre” i “l’avorrida” a la fi no ho arriben a ser-ho tant, i, diguem-ne, es redimeixen. Això també és un tòpic. No obstant, el mal ja està fet. No en sortim dels tòpics. Els portam damunt i els expressam. No sortim de l’escola. I l’escola no se’n surt dels llibres amb tòpics. Sense voler, els autors col.laboram a aquesta dependència excessiva.