Miquel Rayó

O seran especulacions (il.lusionades) meves? Ahir, en una caseta de les que mostren cada Nadal a la plaça Major de Palma pastorets, coves de Betlem, Reis, àngels, la Sagrada Família, suros, petites i simpàtiques figuretes de bestiar domèstic per posar d’ornament en els pessebres -ànneres, endiots, pollastres, xots, porquets, bous, someres…-, vet aquí que hi veig unes figures sorprenents, mai no esperades. Les d’uns aucells grans, no gens domèstics, sinó, salvatges. Uns flamencs! Fets a la mallorquina: a mà, de fang, ben pintats de rosa, el bec negre brilant, dos punts negres en el lloc dels ulls, els peus en un grop de fang arrodonit i pintat de verd, de peanya. Arrenglerats just devora d’uns coloms, d’unes oques blanques i d’unes gallines ponedores, segons s’explica en una nota informativa escrita a mà pels venedors de les figures. Flamencs en un Betlem! Quin encert! Una sorpresa ingenuïsta! I quin trencament tan original de la tradició, que fins i tot obliga a incloure un aiguamoll o un salobrar o unes salines en el betlem casolà! M’hi acosto per veure’ls de prop, i trobo unes altres notes manuscrites que informen del que són i del que costen, aquestes figures novedoses: “Flamenc Ales Roges”, una; i l’altra: “”Flamenc (Ales Roges) “del salobrar de Campos”". Em va ser impossible no pensar que aquests flamencs de betlem tenen l’origen en el meu relat per a infants Les ales roges, escrit fa uns trenta anys, guanyador del premi Josep Maria Folch i Torres (1987), que convoca encara l’editorial La Galera i que se sol concedir en la nit de Santa Llúcia, en una notable festa de la literatura catalana. Vaig escriure aquell relat animat per les meves experiències d’ornitòleg de camp al salobrar de Campos, on transcorre l’acció de la novel.leta. I també per relatar algunes de les peripècies que permeteren la seva conservació com a espai natural protegit (i encara futur parc natural). L’any 2018, pel març, farà trenta anys exactes de la primera edició. El bon amic Xavier Pastor, aleshores president de Greenpeace-Espanya va redactar una presentació. Ismael Balanyà va fer les il.lustracions, realistes, documentades. El fotògraf Jaume Gual va fer-me un retrat per a la contraportada o per a la solapa, segons l’edició, perquè d’edicions se’n feren moltes, per sort, ja que va ser un llibre molt llegit en escoles de primària… A l’inici del text hi vaig incloure una cita clàssica, de Marc Valeri Marcial, segle I dC: “Dat mihi penna rubens nomen“; o sigui: “Les ales roges em donen el nom”. Recordo que, molt abans de jo poder imaginar que qualque dia escriuria el llibre, uns afeccionats a l’observació dels aucells sentírem -eren els anys setanta encara- un pagès de la zona del salobrar de Campos nomenar el flamenc com “alic roig”, un nom arcaic, perdut, desusat, quasi oblidat, excepte per aquell bon home. Mai més no l’he tornat a sentir, aquest nom. El Diccionari Alcover-Moll el recull: “Ocell aquàtic, espècie Phoenicopterus antiquorum [avui ruber]“. Vaig titular el llibre de manera que es pogués recuperar aquell nom, modernitzar-lo: una (altra) vanitat meva. Molts d’infants mallorquins han llegit el llibre. És possible que un d’ells -nin o nina- hagués interioritzat el nom gràcies a la lectura del meu llibre, i hagués après a estimar els flamencs, i els hagués convertit a la fi, de gran, ja artesà o artesana del fang, en figures de betlem popular…? Si així fos, i només per això, hauria valgut del tot la pena escriure Les ales roges. M’agradaria que la meva especulació petulant fos certa. Són aquestes petites coses les que fan a la llarga satisfactòria la feina d’escriure. I si no ho és, m’agradarà contar-la com si ho fos! (El dibuix és còpia d’un exemple de Dibujo de aves,  de Juan Varela).

D’una fotografia de ses Salines d’Eivissa i Formentera, vet aquí el meu exercici:

I del llibre de David Bellamy, Watercolour Landscapes Course, aquest altre:

Fent passes, doncs, amb l’aquarel.la. Tan lentament!

La lectura de la nova traducció de Les aventures d’en Pinotxo. Història d’un titella, de Carlo Collodi, en realitat Carlo Lorenzini, feta per Anna Casassas i amb dibuixos de Pep Montserrat, per a l’editorial Combel és un exercici del tot recomanable. De fet: obligaria a fer-la, aquesta lectura. Cada vegada em sorprèn. Cada vegada quedo atabalat. Impressiona veure com el Pinotxo, un conte tan simple i alhora tan dens, reuneix tantes bones qualitats literàries, especialment les que fan referència a com han de ser els llibres per a infants. Hi ha de tot: humor, acció infinita, tendresa, sentiments no continguts i contradictoris, bones intencions postergades o simplement oblidades, màgia, animals que parlen, sorpreses seguides, pors, violències, la mort i tot… A més, l’edició és preciosa, generosa. També he rellegit la Ilíada, tot i que jo sóc més de l’Odissea. Sempre ho dic. Me costa acabar el llarg poema bèlic de Tròia. Són sens dubte admirables els diàlegs entre els guerrers, entre els déus, les descripcions de les tropes i de les batalles… El final intens de la trobada entre Príam i Aquil.les per reclamar el cos del fill mort, el gran Hèctor… M’hi falta, no obstant, la profunda i pionera humanitat present en les aventures d’Odisseu. Entre Aquil.les i Odisseu, voto per Odisseu. Me recorda Pinotxo. Odisseu vol sobreviure, diu mentides. Pinotxo, mentider compulsiu (?) vol viure com un nin de carn i ós. I de fet ho és, un nin, fins i tot abans de ser un titella, quan és just un tros de fusta: impetuós, ingenu, remugueta, interessat i egoísta, simpàtic, amorós, contradictori. El primer dels herois homèrics, Aquil.les, cerca la glòria, romandre a la memòria i en les cançons del futur. El segon, Odisseu, cerca, simplement, tornar a casa, allà on de veres és qualcú mentre que és viu. També Odisseu ha assolit la glòria. Però, és molt més proper a nosaltres. Tant com ho és Pinotxo. Bon humor conté la nova versió de Hasta arriba, una novel.la clau en la literatura de muntanya: s’hi descriu jocosament una expedició a la muntanya més alta del món que no és, mirau per on!, l’Everest. El relat en primera persona us provocarà des de la primera pàgina un somriure que no abandonareu fins el final. I sembla escrit tan seriosament pel cap de l’expedició… De mena molt distinta són els poemes de Charles Bukowski, d’una potència inimitable, reunits en aquesta edició de Visor: Los placeres del condenado. Anem ara a un altre llibre singular: Trazado: un atlas literario, d’Andrew DeGraff, amb Daniel Harmon, que és més que un conjunt de mapes elaborats amb una gran imaginació i des de la lectura rigorosa d’obres essencials de la literatura occidental, des de l’Odissea fins a un relat de Borges, des de Hamlet fins als turons de Watership, des del Mississippi de Huck Finn fins a l’illa de Robinson Crusoe, i molt més. No és un àlbum per a infants, tot i que és un àlbum il.lustrat. És un regal per a qualsevol bon lector. Hi descubrirem les anades i vengudes de Hamlet (i de tots els personatges de l’obra) pel castell d’Elsinor i la distribució de la biblioteca de Babel, la ruta del viatge de Phileas Fogg i els camins convergents del relat de Shirley Jacson, La loteria. Entre molts d’altres. Un nou (per a mi) Peter Handke: Ayer, de camino. I un nou Lluís Vallcaneras (bona decisió, la de tornar a editar des de l’experiència): 20 excursions curtes per Mallorca (I). Zones de Lluc, Cúber i Sa Calobra. I per acabar: Sobre el dibuix de John Berger, i El camí de l’artista, de Julia Cameron. Els dos, editats per Viena: una garantia de qualitat. Ara estic amb aquesta dèria de l’art dibuixat i de les aquarel.les. És com si me sentís un ignorant necessitat d’aprenentatge, d’opinió, de camins expressius per explorar i d’orientacions per fer-ho sense desviacions que ara no em puc permetre. O com si fos un infant que vol embrutar papers amb burots fets a llàpis i amb taques de color. No em faig il.lusions: sé de les meves limitacions i mancances. Però, encara tenc l’esperança de superar-ne algunes. Fins que me vengui al cap una altra, nova, distinta curolla. I per a mostra…

Poc a poc, vaig aprenent l’ús de l’aquarel.la. Més lentament del que jo voldria, i segurament amb més rapidesa de la que podia imaginar quan vaig començar a fer-ne. És una activitat creativa molt gratificant. És un art misteriós, quasi màgic, que ofereix sorpreses. Ja farà quasi dos anys que vaig provar de fer les primeres. Recordo que vaig tenir durant mesos paper, aquarel.les i pinzells, i que no vaig atrevir-me a posar aigua i pigment al pinzell i a passar el color al paper. Imposava. Ara sé que no has de tenir por, sinó, atreviment. Que has d’embrutar pinzells i papers. Que has de provar. Copiar. Observar. Experimentar. Tudar i tot… Seguesc alguns models. Bé via Youtube (hi ha molts d’artistes que pengen videos didàctics o demostracions: Steve Cronin, Grant Fuller, Peter Seeler…, i mil més) bé via llibres (David Bellamy, Ron Ranson, Alwyn Crawshaws, Hazel Harrison, Jeanne Carbonetti…). N’he adquirit alguns a través d’Amazon, on es troben exemplars de segona mà en molt bon estat i de molt bon preu. De fet, costa més, molt més, el transport per correu o per missatgeria que el llibre en sí. Aquests dies n’espero tres d’un dels autors que més m’agrada: Ron Ranson. De segona mà són ridiculament barats. Reconec que Ron Ranson té un estil molt informal, molt propi i particular, i que la seva tècnica no és fàcil, perquè exigeix una mirada molt lliure sobre el paisatge. I una gran capacitat d’abstracció, diria jo. Però, curiosament em dóna llibertat. Me mostra camins de llibertat per pintar. Me permet fer taques amb rapidesa, intuitivament. També em dóna llibertat Jeanne Carbonetti: aigua i colors que expressen, i que no es limiten a reproduir. Carbonetti és més abstracta i més, diguem-ne, espiritual. Per reproduir -un paisatge: el que a mi m’interessa, sobretot; però, també una flor o un carrer, el que sigui- cal saber dibuixar molt bé: línia, composició, tonalitats, perspectiva, volum… I jo no en sé. Practico, m’agrada. Ranson i Carbonetti són més expansius, espontanis, suggerents. Saben dibuixar, pero actuen des de l’impuls, o això sembla. Imagino que deu ser un impuls molt meditat previament, i modelat per una grandíssima força creativa i per una molt llarga experiència pràctica. Tenen per a mi un altre avantatge: me permeten no haver de contenir la meva impacència. La calma és condició essencial per a l’aquarel.la. Cal, un cop iniciat el projecte, esperar que el paper estigui eixut abans de seguir. I que es torni eixugar. I així, tant com sigui necessari: cal la lentitud, la paciència. Aixo em cruix. De moment, sense oblidar l’estudi dels altres autors ni els exercicis metòdics que proposen, vull seguir Ranson i el seu traç d’aparença grollera i arrauxada. I els suggeriments de Carbonetti, sensitius i vaporosos. I una conclusió: cal que vagi a classes si vull aprendre de bon de veres la difícil tècnica de les aquarel.les. Aina Amengual i Margalida Forteza són excel.lents mestres d’aquest art.

Amb la intervenció titulada La pedra invisible vaig participar en el programa de la segona jornada tècnica de la Pedra en Sec, convocada pel departament de Medi Ambient del Consell de Mallorca. A la fotografia m’acompanya el bon amic Pep Antoni Aguiló, col.lega excursionista de fa molts d’anys, el conductor de les sessions (dies 25 i 26 de novembre passats, a la sala d’actes de La Misericòrdia de Palma). La jornada, ben organitzada, tractava el tema de L’Educació i la pedra en sec, i va resultar molt interessant. Sobretot, perquè em va permetre conèixer iniciatives culturals i educatives relacionades amb aquest art tan antic i essencial de fer parets, marges, mines de pous, cases de neu, aljubs…, i tan extès i compartit arreu del món. Així, vaig saber que és la Wikipedra, una iniciativa preciosa de l’Observatori del paisatge de Catalunya; i saber què fa en Pep Lluís Pol, vell amic i gran professor de matemàtiques, curoller polièdric, pels voltants del castell d’Alaró i en el castell mateix; com són i quines són les activitats educatives del Consell de Mallorca relacionades amb la pedra en sec, tan ben explicades per les educadores responsables; les propostes de recuperació de la pedra en sec de la petita i molt activa Fundació el Solà a La Riba Alta catalana; els atrevits i complets projectes dels germans Carles i Miquel Ramis, professors del departament d’Educació Física a l’Aula Balear… Mentre que escoltava i aprenia, vaig fer uns apunts. Aquí en teniu dos.

Pel que deis al blog de l’associació de pares i mares del CEIP Nadal Campaner Arrom de Costitx. Hi vaig ser dimecres passat -plovia!- per parlar de la lectura literària, de la seva importància, del dret a llegir bé, de la necessitat de la creació literària, de la imaginació, del temps i l’espai per llegir, de la dificultat de llegir, de la lectura com activitat solitària i també de com podem ser, i som, membres de col.lectius lectors, de la nostra autoimatge de lectors, i també de què no tothom serà lector… La nostra tasca és aconseguir que qui vo podria ser ho sigui, sense impediments. Un poc de tot, parlàrem. Gràcies a les mares que hi assistíreu i m’escoltàreu tan atentament. I gràcies a qui m’hi va convidar, Neus Cassanyes (que, a més, em diu que de petita va llegir amb gust Les ales roges!). Gràcies per això que heu escrit al vostre blog. Naturalment, qualque dia comprovaré si heu llegit o no El vent en els salzes. I qui sap si aquella al.loteta amb els cabells blaus serà qualque dia una escriptora amb obra publicada. Hi posaria messions!

Surt avui, al suplement Bellver del Diario de Mallorca, aquesta ressenya sobre una adaptació per a infants molt interessant i atrevida d’un text lul.lià. Recomanaria llegir-lo també als adults: com tantes coses en Ramon Llull, El llibre del gentil i dels tres savis és un text molt vigent encara (si hi decantam el tema estrictament religiós). Tolerància, reflexió, diàleg, cerca de sentit a la vida… No em digueu que no ho sigui, actual, tot això.

També, El mundo silencioso: aquest és el títol d’un dels llibres que hi havia a la biblioteca de ca-nostra, de quan jo era infant, al carrer dels Apuntadors de Palma, ben a prop del mollet i de la mar. Preparant, aquests dies, el power point amb que basaré una xerrada que he de fer sobre llibres i lectures de la meva infantesa (el proper dia 15, al local de l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa), he trobat per internet la reproducció de la portada del llibre, exactament igual a la de l’edició de l’exemplar que teníem, de l’Editorial Éxito, de Barcelona. El llibre encara el tenc. El que no tenc és aquesta protecció en paper, que donava color i personalitat al llibre. Segur que el nostre El mundo silencioso prové d’una compra del meu pare a la llibreria Ereso, on hi tenia un compte corrent. Per a nosaltres, això era una cosa quasi màgica, perquè vèiem com el nostre pare comprava llibres sense pagar-los… Innocents criaturetes! Sens dubte la lectura d’aquest llibre del pioner del submarinisme Jacques Ives Cousteau ha tengut una influència essencial en la meva vida (amb altres molts llibres que eren en aquella biblioteca domèstica, aleshores rara, senzilla, però variada), sobretot en el meu sentiment positiu cap a la Naturalesa i els grans espais naturals i la fauna salvatge. No he estat afeccionat al busseig: no us ho penseu. De fet, la mar em fa respecte i sóc ridiculament propens al mareig. L’únic notable que he fet a la mar és contemplar-la sovint, visitar qualque illot balear amb els companys ornitòlegs, i pescar, també d’infant, amb canya o amb volantí… No he oblidat mai les aventures relatades en aquest llibre. Ni les fotografies que hi havia, en blanc i negre, no del tot precises, i no obstant, impactants en un cervell imaginatiu com el meu. Record la d’un temible cap de morena entre unes roques: tant, que en un conte acabat d’escriure recentment he ficat aquest cap de morena. Record molt especialment les imatges dels vellmarins a les platges de la Costa d’Or (colònia espanyola en aquell temps). Qui hagués dit llavors que jo en cercaria per la costa del Marroc, qualque dia? No he oblidat els llinatges dels bussos que tripulaven el primer mític Calypso del comandant Cousteau: Dumas, Tailliez, Falco, Fargues (que va morir intentant assolir un rècord mundial d’immersió)… No fa molt he pogut veure el documental El mundo del silencio, realitzat pel propi Cousteau i per un jove Luis Malle. Feia dècades que no el veia. El documental conserva la frescor -l’elementaritat- dels documentals de l’època. Va obtenir un Oscar, i algun premi a Cannes, si no vaig errat. Avui, és una peça de cinema naturalista quasi arqueològica, anacrònica. Pre-ecologista. Fins i tot, pre-conservacionista. I de fet, alguna de les escenes que conté són francament refusables des de la nostra perspectiva actual: la matança de taurons, per exemple, o el sacrifici d’un cap d’olla ferit per l’hèlice del vaixell de Cousteau, imprudentment menat en aquesta ocasió, o la pesca amb barrobins en un atol.ló… Què podem dir? No res. No podem jutjat fets passats des de la nostra situació present. En aquell temps, ells aprenien a moure’s en la mar, dins la mar. Inventaren, dissenyaren, adaptaren o perfeccionaren aparells avui habituals en els esports o els treballs submarins (el regulador Cousteau-Gagnan, l’Aqua-lung, les gàbies anti-taurons, les màquines per fotografiar sota l’aigua, motos submarines…), perquè les immersions durassin més temps i fossin més segures, i perquè els bussos no haguessin de dependre de l’aire subministrat des de l’exterior. Descobrien la profunditat marina. Hi penetraven. La feien accessible. Ells obriren, amb coratge i amb risc, les portes a un nou univers. Aquell llibre, aquelles aventures dels pioners de l’exploració submarina, aquella lectura varen ser regals per a mi.

Avui, al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, surt la meva resenya del llibre Un monstre em ve a veure, de Patrick Ness, en una magnífica versió il.lustrada de Sembra Llibres. N’hi ha altres versions. I hi ha la pel.lícula. Malauradament, els meus coneixements del gestor de pàgines web WordPress no me permet fer cap altra acomodació de la còpia escanejada en dues parts de la ressenya, que he de presentar també en dues parts. La primera com a introducció (i ho és a l’edició impresa del diari), i la segona amb la ressenya popiament dita. Un boníssim llibre. Demano disculpes a Sembra llibres perquè la reproducció de la seva portada surt retallada per la meitat. Què hi farem!

Dues dècades de suplement cultural al Diario de Mallorca. Felicitem-lo i felicitem-nos. I felicitem el seu coordinador actual: Francesc Rotger, incansable, organitzat i eficaç (abans ho foren Pep Rosselló i Carles Garrido). Les col.laboracions publicades avui en les pàgines del suplement fan referència a aquest curiós aniversari, i són generals, d’opinió. D’opinió per les opinions (preferentment) literàries i culturals que s’hi publiquen. Vet aquí la meva col.laboració: Bellver, espai d’opinió. Hom hi parla de crítica, literatura, cinema, còmic, breu: d’expressions creatives diverses. A la llarga, aquests suplements culturals -tots els suplements culturals- permetran comprendre l’evolució de la cultura -i dels afers culturals en general- en un determinat àmbit geogràfic i social. Les tendències. Els senders. Els gustos. Les influències. Les marginacions. Els oblits. Si teniu peresa de navegar per l’enllaç al suplement que abans he incoporporat, podeu llegir la meva col.laboració, tal com surt en el paper imprès, a continuació: