Miquel Rayó

Una ressenya meva de la nova obra de l’escriptor Sebastià Bennassar, Un oceà de memòria. Un bon relat que comento al suplement Bellver del Diario de Mallorca d’avui.

“Cada dia és breu com un sospir”, és un tòpic que sol usar la gent gran. I així ja m’ho semblen ara, els dies, com sospirs, perquè m’hi faig, gran. Dia a dia. Sospir a sospir. No estam aturats, participam d’activitats, assistim a presentacions, a reunions, intentam encara servir positivament a causes socials a través d’associacions, intentam escriure un poc, redactar ressenyes, fer qualque dibuix i qualque aquarel.la, anar al cinema… I amb dificultats arribam per tot… O arribam tard… Sempre he estat limitat per mor de l’angoixa fàcil o la fàcil fatiga. O he estat ambiciós per mor de la curiositat que em transmeteren genèticament i per l’educació en Joan i na Miquela. Hauré de fer un pensament, i retallar aviat les meves curolles, escapçar-les. Perquè, a tot això, cal afegir els afers domèstics que sempre necessiten d’atenció i dedicació imprescindibles. Es lo que hay. I fa un mes llarg que no surto a caminar per la muntanya! Potser aquesta setmana, si la neu arriba… Tres còmics, dos Shakespeare il.lustrats, i algunes narracions diverses i de diversa procedència i autoria s’han afegit a l’ample prestatge de les lectures meves pendents. El primer volum de les històries de Johnny Roqueta (1982-1985), dibuixades per Rafel Vaquer, sobre guions de Joan Tharrats, una versió francament imposant de Moby Dick, realitzada per Chabouté, que concentra molt bé les fites essencials de la història balenera i humana en escenes dinàmiques i contundents, i un més frívol Nemo: Río de fantasmas, amb guió d’Alan Moore (el gran Alan Moore), i dibuixada per Kevin O’Neill, una espècie de derivació de The League of Extraordinary Gentlemen (els Reis són els Reis): aquests són els tres còmics. Macbeth i El rey Lear són els dos Shakespeare, en precioses edicions. Traduccions castellanes noves de Luís Alberto de Cuenca y José Fernández Bueno (Macbeth) i del bon amic Andreu Jaume (Lear), un vertader savi en el tema, gran erudit. El primer l’il.lustra Raúl Arias. El segon, el pintor mallorquí Tià Zanoguera, que ho fa amb potència i sentiment, amb una oportuna selecció dels moments il.lustrats. Una bona exposició d’originals o d’apunts per a aquesta edició es pot veure aquests dies a la divertida llibreria i centre d’activisme cultural Rata Corner de Palma. Molt recomanable. Rellegir aquestes dues tragèdies serà un exercici plaent (sempre dic que sóc més re-lector que lector). Uns contes d’Oscar Wilde, una narració de Stephen King (Apocalipsis), la reedició de les Industrias y andanzas de Alfanhuí, de Rafael Sánchez Ferlosio, probablement uns dels millors i més preciosos i imaginatius llibres que jo hagi pogut llegir mai, i que ara rellegiré amb molt de gust en aquesta nova edició, i recordaré amb enyor la que conservo encara, treta de la biblioteca dels meus pares, de quan jo vivia amb ells encara al carrer dels Apuntadors, més la nova obra de Dora Muñoz, atrevida col.lega en el temps professionals de l’orientació en instituts i amiga, Massa mares per a un fill, una novel.la negra (perquè, ella n’és una experta coneixedora), El libro de los niños, de A.S. Byatt, i un nou llibre de l’amic i mestre Pere Morey, Balèria i l’amazona, del qual no en tenc ara la imatge de portada (aquests editors mallorquins!), completen els meus deures lectors pel que queda de mes i pel febrer vinent. I no compto les novetats per a infants i joves que sempre tenc a l’espera i que sempre em plau fer! Temps insuficient? Sí, sens dubte. Perquè sóc un ambiciós cultural, un lector golafre. I no gens primmirat, com heu pogut comprovar: Melville, Muñoz, Shakespeare, King, Moore, Wilde, Byatt, Morey… He de retallar curolles. Imperatiu cert. I confiar que les dedicacions domèstiques minvin en intensitat en els mesos que vénen. Futur incert.

Una ressenya meva de la nova obra de Rosa Maria Colom, al suplement Bellver del Diario de Mallorca:

Magnífica iniciativa d’un grup de professors de l’IES Marratxí i de la Societat Balear de Matemàtiques: amb una sola, contundent i atrevida acció, en la que s’hi han implicat un parell de cents de persones solidàries, han fet un homenatge a Joan Binimelis, erudit, astrònom, geògraf, historiador local del set-cents, i alhora han expressat un clam social perquè les persones que deixen el seu país a la força i travessen la mar en condicions francament precàries i, per desgràcia, amb risc cert de mort rebin en el nostre la recepció justa i l’acollida positiva que mereixen. Aquestes persones vénen simplement a la cerca d’una vida millor, més digna, pacífica, tranquil.la, segura. La vida que mereixem tots els essers humans i que sovint no tothom té per mor de guerres, fanatismes, injustícies i tiranies. Oblidam que, en una illa, tots som immigrants! Les talàies que antigament eren útils per advertir de la presència d’enemics que venien de la mar -”Moros vénen!“- han servit de símbol reivindicatiu en la jornada del 7 de gener de 2017, i tal vegada podrien servir en el futur de fites per facilitar el viatge i orientar el camí d’arribada a la nostra illa, Mallorca. Empès per bons amics i amigues (que saben de la meva peresa i recança a l’hora de fer caramull en actes multitudinaris), vaig participar en la jornada (he de dir que ben gustosament, perquè la companyia era excel.lent). La nostra posició era Portopetro (Punt 2). A mig dia donàrem fum (bengales de fum taronja), i sol ponent, ja quasi fosca negra, donàrem llum (bengales de foc). El primer fum i el primer llum foren els de Na Pòpia, a sa Dragonera, a les 12 i a les 18 (o quan ja hi hagués fosca a bastament). Va ser tota una curiositat assabentar-nos de què en només mitja hora tota l’illa podia estar alertada gràcies a les torres de senyals. Va ser una sorpresa veure com ens arribava el senyal tan rapidament. Els mòbils varen servir, és cert, per saber com el senyal avançava de torre en torre. Vàrem poder usar, doncs, una bona aliança de tecnologies. Binimelis fou el personatge que va dissenyar el sistema de torres de senyals per a la defensa de Mallorca. Tots hem quedat molt contents de l’experiència, i cal felicitar els promotors i els organitzadors, i els responsables de cada punt de guaita, i els col.laboradors. Tot va anar bé, i tot va funcionar amb precisió. Una bella i emotiva acció ciutadana que ens portà durant unes hores a viure la simulació d’una situació real de segles enrera. Mentre que esperàvem el senyal de llum del lloc nomenat Portopetro (Punt 3), vaig fer un dibuix d’uns pescadors que calaven les canyes per pescar a la posta de sol i, suposo, de nit. Espero que tenguessin bona sort. Tots els mitjans de comunicació n’han fet bons reportatges, de la preciosa acció impulsada sens dubte per gent de curolles (professors, matemàtics, historiadors…), i en un d’els mitjans impresos fins i tot ha sortit una fotografia de les principals talaieres de la nostra posició.

Inici i continuació. Comença un any quan l’altre acaba. No hi ha separació ni aturades per a la contemplació ni per a la peresa. No podem demanar tèntol. Ni podem esperar descans. Només canvis de ritme, i de fet percebo que, implacable, el ritme s’accelera, senyal inequivoca de què ens tornam grans. Només trobam algunes fites que cal seguir i, si no en trobam en els camins que feim, aleshores hem de posar nosaltres les pròpies fites amb la il.lusió de què podran servir tal vegada a altres caminants que ens venguin darrera. Hem de seguir. Seguir. Seguir. Començo l’any amb algunes lectures de ca-nostra. Un oceà de memòria, d’en Sebastià Bennassar, ambientada, molt bé, a Portugal (Lisboa i algunes de les seves illes oceàniques, les Açores), amb responsabilitats que s’assumeixen potser massa tard. Bon escriptor, en Bennassar; té ofici i és fener. Els arbres que em conegueren, de na Rosa Maria Colom, ens porta amb una escriptura demorada a àmbits onírics, d’irrealitat, on es produeix allò inesperat; és un recull de relats breus, molt del gust de l’autora en els darrers temps. La ciutat de ningú, de n’Antoni Vidal Ferrando, és una bellíssima i singular classe pràctica de com es pot fer la Literatura d’ambició. De com molts no sabrem fer-la mai. Aquest és un llibre magnífic, de lectura obigada, diríem. Admirable en la forma i en el contingut. Començo l’any també amb un Claudio Magris pendent de relectura des de fa molt de temps: El danubi (com tantes de vegades, és difícil trobar per la xarxa una portada en condicions de la versió en català). I també tenc per llegir, i ho desconec tot d’aquest llibre, L’estació de les pluges d’en Miquel Horrach. No sé què serà. I he de fer una replega de nous poemaris d’autors nostres com Joan Perelló i Miquel Àngel Llauger, i d’altres. Això, sense comptar les nombroses -excessives!- novetats per a infants i joves que vaig rebent d’algunes editorials i de les millors o més interessants de les quals en faig quan puc les ressenyes per al suplement Bellver, una col.laboració que m’agrada sostenir. I començo l’any havent acabat jo mateix un altre breu llibre de textos improvisats en un dels meus quaderns d’ús quasi diari; en aquest cas, puc dir que es tracta dels textos recollits sota el títol Del quadern d’Adam, i que consta d’una trentena de breus proses, de les quals us en copio una tot seguit (la vint-i-quatrena, si no vaig errat): “m’he perdut en les mirades de la infància en les selves obagues dels papers en les dunes del més ample dels deserts en els coralls dels atolons on és possible encara oir el cant de les sirenes i les queixes dels tritons m’he perdut i no sé trobar les fites que podrien dur-me al principi de la història al temps del far a mitjanit i de les xarxes esteses al mollet de Palma vella“. Penso que hi sóc jo, en aquests textos. El meu jo actual. Ja podeu veure que no hi ha puntuació. Proves. Exploracions. També començo l’any amb aquarel.les. Per exemple, aquesta nova versió, més dramàtica, de la salina pitiüsa (esquerra) o aquest paisatge (dreta) a la manera de Ron Ranson, groller encara en el conjunt (no oblidem que sóc un aprenent), però, amb detalls per a mi atractius, com el que us destaco just a baix per cloure aquesta entrada, primera de l’any.

Del Diario de Mallorca, dos àlbums excel.lents:

Al salobrar de Campos, avui, hi havia un gran silenci. El silenci de l’aigua tranquil.la, del matí assossegat, de l’hivern en calma. No hi he vist ningú. Només, ja a la tornada, el pastor que pasturava les ovelles, en els prats a l’entrada, passats els banys de Sant Joan, i abans d’arribar als estanys, on queden els darrers tamarells d’aquest costat de les llacunes. Ell sempre es deplaça amb el cotxe. Hi porta el canet dedins, un rater malsofrit i mesclat de mil origens, vell. Ja hi han fet una casa nova, i ja hi han posat una reixa, i càmares de vigilància. Deu ser part del negoci del nou hotel balneari. Poc a poc el paisatge canvia d’aparença. El que era un porxo esbucat, ara és un allotjament turístic. El que semblava un campet lliure, ara és un tancat. Espero que encara s’hi passegin els sebel.lins, els corriols. Pels terrossos. Queda una figuera esquifida. El gran silenci del salobrar es podia percebre entre els crits greus de les ànneres -collblaus, ànnera blanca, una trentena de cullerots-, els xiulos malencònics de les curleres, els dels pocs limícoles -cama verda, cama roja, un avisador-, i els roncos dels flamencs, potser un centenar. Hi havia agrons blans, qualque juia, tres o quatre arpelles, qualque petit corriol que no he identificat, els busquerets, els vitracs, les butxaquetes, alguna titina blanca… Un dia d’hivern sense observacions notables. Hi havia massa aigua per als petits aucells i per als limícoles de cama curta. Devien ser a qualque altra banda. El camí dels pals anava ple d’aigua (fotografia), i les basses. El dia era preciós. Al principi, una boira delicada passava lentament sobre la salinera. Després ha fet un bon sol. Els moscarts no incomodaven massa. He pogut traçar alguns apunts. A mig matí, com sempre: una Coca Cola, unes galletes d’Inca, un poc de xocolata. I avui, uns dàtils. Per berenar. Un bon descans després d’aquests dies de festa. No és demanar massa. Aucells, silenci i un poc de solitud en un espai natural singular: és per agrair. Hauré de llençar als fems les botes d’aigua. Tenen la sola xapada de tantes passes fetes en aquest lloc, i m’hi entra aigua, que avui estava freda, pero no tant com podia esperar. Han durat molts d’anys, les botes. M’han servit. També cal agrair-lo, aquest servei.

Avui, al suplement cultural Bellver, del Diario de Mallorca, les ressenyes corresponents als llibres guanyadors de la convocatòria de 2016 del premi Guillem Cifre de Colonya de narrativa per a infants i joves:

Aquesta entrada conté una tramesa de coratge per al col.lega escriptor i una crítica per a l’editor que, al meu parer, no ha sabut protegir a bastament el treball del primer. No vull que sigui una entrada sentimental. Els sentiments, en aquesta ocasió, me’ls reservo. Vull el millor per a ambdós, i molt especialment per al qui té la situació més difícil; sens dubte, en aquest cas, l’escriptor. L’escriptor Sebastià Alzamora. La seva confessió recentíssima al diari Ara és escarrufadora, valenta, alhora enrabiada i esperançada. Vull el millor per a ell. Com la voldria per a qualsevol individu en una mateixa situació. Aquí no es tracta d’un escriptor, sinó, d’una persona. Pero, dit això, vull fer una crítica a l’editor que va permetre l’edició de la darrera novel.la de Sebastià Alzamora, La Malcontenta, de la qual jo en vaig fer, contra el meu criteri habitual, una molt negativa ressenya en el suplement Bellver del Diario de Mallorca i que podeu llegir aquí. Independentment dels gustos i les afeccions, la novel.la no era bona, tenia defectes formals i errors estructurals inexplicables i poc entenedors, ja que conec les qualitats de l’autor, o almenys el nivell del seu ofici, producte d’una llarga experiència. Al final de la meva ressenya, jo deia, sense tenir la informació que l’escriptor ha facilitat ara tan valentment: “La Malcontenta palesa, tal vegada, l’abandó que alguns editors han protagonitzat recentment en l’escenari de la literatura en llengua catalana. Els detalls discordants que brufen amb excès La Malcontenta han impedit la lectura plaent que esperàvem. No haurien passat per la malla dels bons editors de fa uns anys.” No tenia, jo, tota la informació: sospitava, però, que alguna cosa succeïa, perquè un autor ja veterà (insistesc: indepentdentment que agradi o no en particular el seu quefer literari) publicàs un text tan imperfecte. Jo en responsabilitzava l’editor, i mantenc ara la meva queixa. Un bon editor no hauria permès que el “seu” escriptor publicàs un text tan deficient, producte per ventura, ara podem sospitar-ho, d’un període en què l’autor no podia desplegar completament les seves capacitats ni el seu criteri. L’editor hauria d’haver estat franc amb l’autor. L’hauria d’haver protegit. Hauria d’haver protegit el treball de l’escriptor. Hauria d’haver evitat l’edició de La Malcontenta tal com es va editar Segurament hi deu haver raons i circumstàncies editorials que jo desconec també. Potser és el moment que l’editor les declari amb el mateix coratge amb què l’escriptor ha expressat les circumstàncies actuals de la seva vida personal i creativa.

El que comento avui al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca: