Miquel Rayó

Fa temps que tenc a la biblioteca de casa el bon llibre de Juan Varela Dibujo de Aves. Sé que l’he comentat en aquest blog, en qualque entrada anterior. Fins fa dos dies no m’he posat a estudiar-lo, a copiar els dibuixos que conté, a intentar aprendre les necessàries lliçons que explica i que hom ha de tenir present si vol dibuixar en viu (no és la meva pretensió; les meves intencions són passar l’estona i aprendre una habilitat expressiva més) aquests sers tan movedissos i tan singulars: les formes bàsiques, l’anatomia, els colors, la disposició de les plomes, l’equilibri dels cossos, les ales, la conducta peculiar de cada espècie, l’entorn… Adjunto alguna mostra de les meves primeres passes en aquest curset d’urbansketcher autodidacte i aucellaire (obviament, no incloc les més xereques, que n’hi ha):

Avui, la ressenya al suplement Bellver del Diario de Mallorca:

És el que cal fer quan hom torna d’un viatge: posar-se al dia, recomençar el que s’ha tallat per mor de la partida, recuperar els hàbits que ens dónen seguretat i que alhora de vegades entorpeixen el nostre desenvolupament personal, reprendre les afeccions, satisfer els compromisos i cumplir les beneïdes obligacions… La lectura, és clar! Entre pendents i comanats, vet aquí els llibres que pretenc llegir en les properes setmanes. En la frontera és la segona novel.la de la trilogia de la frontera de Cormac McCarthy: un western trascendent. L’imagino ardent com l’aire en el deserts de Texas o de New Mexico, o glaçat com les nits d’aquests llocs. El Danubio, de Claudio Magris, m’ha de servir, espero, per evocar el que he vist durant uns dies al delta del gran riu europeu, el curs del qual és descrit eruditament al llarg d’aquest text. Un año en los bosques, de Sue Hubbell, em sembla un títol prou atractiu, i si el tema correspon a allò que enuncia, m’ha d’interessar fort i no et moguis. De la mateixa editorial, Errata Naturae, i recomano una mirada al seu catàleg, un bon amic i molt bon lector, m’ha recomanat Los búfalos de Broken Heart, de Dan O’Brien. El subtítol explica molt: la aventura de recobrar una vida noble i salvatge. Com no pot agradar-me si parla de la recuperació del búfal americà o bisó? Per casa corren ara uns llibres amb poemes i cançons de Jim Morrison: Canciones, Desierto, Las nuevas criaturas, Los señores… Qui els haurà deixat? Un elf? Una poeta? Sens dubte un lector, o lectora, amb intencions generoses. No us extrany si hi faig unes immersions. De Bromera m’arriba El teu cos és ara una illa, de Paola Predicatori. Què pot ser? Tenc una certa prevenció envers aquesta mena de llibres sobre adolescents extraviats en el seu procés de creixement… N’he llegit, no obstant, comentaris molt favorables. No voldria prejutjar. No he de fer-ho. Primer caldrà llegir-lo. Al seu moment, doncs, l’avaluaré. També hauria d’obrir les carpetes de textos meus pendents de conclusió, de correcció, de preparació… Quina gran, immensa peresa! Vaig fent. Poc a poc. Molt poc a poc. I és que, en tot moment, penso: a qui pot interessar una cosa com aquesta: “Si l’home -o la dona- prové de les llàgrimes d’un déu, com diu una llegenda, hauríem de saber quin motiu, el dol o el goig, la ïra o la tendresa, la sevícia o la compassió…, va causar aquelles llàgrimes. No és el mateix ser creat des del desfici que ser-ho des de la il.lusió. Cosa òbvia. No crec que cap déu ens ho arribi a confessar.”?

Breu per necessari: és impossible descriure tot el que hem vist a Romania, durant el viatge que hi hem fet na Xon, vuit amics i amigues, i jo entre el dia 1 i el dia 15 de juliol. El motiu que m’animava a anar-hi era visitar el delta del Danubi, un dels més importants refugis naturals a Europa, una importantíssima zona humida ran de la Mar Negra. No m’ha decebut gens. Ans el contrari: el delta del Danubi és bellíssim. Però, no només pel delta paga la pena d’anar a Romania. Ha estat un viatge llarg (3.000 km) i dens, de turisme intensiu. Ens ha guiat magníficament en Dorin Paraschiv, que ofereix, entre d’altres, el tour que hem realitzat: Monuments de la Unesco i paratges naturals. Absolutament recomanable pels qui, com nosaltres enguany, no teníem ganes d’embolicar-nos en la preparació d’un viatge i hem preferit en aquesta ocasió tenir-ho tot organitzat i deixar-nos dur com a simples turistes. I ens ha anat tot molt bé. El servei de Dorin (l’empresa del qual trobà na Xon per casualitat a través de la xarxa) ha estat eficaç, diligent, amable amb un punt de rigor, i amb una molt bona relació qualitat-preu. Hem menjat molt bé i ens hem allotjat a bons llocs, sempre populars i amb tracte afable. Dorin ens ha resolt, a més, els problemes que hem tengut. No dubtam a recomanar-lo, si vos interessa mai fer una volta per aquest país realment interessant, i encara molt autèntic. Un país que ens ha sorprès: singularitat cultural, molt de patrimoni, naturalesa molt ben conservada encara (hi ha óssos, llops, llúdries…). Una agricultura tradicional viva, boscos extensíssims, paisatges preciosos. Això sí: la petjada de la dictadura comunista hi és encara, malauradament, i el país tardarà anys a llevar-se-la de damunt. Cases abandonades, edificis deixats, corrupció, vida difícil, treball excàs… El turisme pot ajudar a accelerar el seu procés de desenvolupament. I què hi hem fet, a Romania? Doncs, visitar les regions de Maramures, Transilvània, Valàquia, Bucovina,… i el Delta Dunarii, el delta del Danubi. I naturalment, Bucarest, la capital. Hem conegut les ciutats fortificades saxones o amb influència alemanya (Brasov, Cluj Napoca, Alba Iulia, entre d’altres), esglèsies fortificades (Biertan), el preciós i riquíssim museu d’icones pintades en vidre (Dumbrava Sibiului), la festa popular, que trobàrem de casualitat, de Gura Raului, amb cavalls i balls. Hem dormit a Rasinari, el poble on va néixer el gran Cioran. Hem pogut admirar l’església pintada de Surdesti, les esglésies de fusta de Budesti, Desesti, Barsana; el simpàtic cementiri alegre de Sapanta, d’un naive total; els monestirs de Sucevita, Moldovita, Humor, Arbore, i el nou de Sant Joan de Suceava, entre d’altres. Monestirs i esglésies que són Patrimoni de la Unesco. Ens hem esglaiat amb la ceràmica antiquíssima de Cucuteni, notablement exposada al museu de Piatra Neamt. Hem rigut fent un passeig per Prahova amb els carretons baixos que encara s’usen en el món rural romanès. Hem fet una torrada de salxitxes en la muntanya. Hem menjat a bons restaurants de Bucarest (hem engreixat tots, segur!). Hem begut les cervesses locals Ursus, Silva… Fins i tot hem passat la frontera d’Ucraïna! Hem sabut que la llengua romanesa ens seria molt fàcil d’aprendre. Visitàrem també una presó comunista, un museu memorial de la infàmia, on es descriuen les atrocitats del règim: una visita que ens deixà compungits. És més fàcil comprendre, després, la literatura apassionant de la romanesa de parla alemanya Herta Müller. El viatge acabà amb el colofó del delta. Aproximacions des de Tulcea amb els vaixells Moldova (3 hores) i Adriatica (1 hora); sojorn al portet de Mila 23, allunyat de tot i ple de cans pidolaires, com per tot el país; recorreguts durant dos dies amb barques pels canals i llacs, alguns immensos, del delta, esponerosament rics de vegetació -nyofles, canyet, joncars, oms, pollancres, salzes, reures…-i de fauna. Excitants imatges de granotes (trilions!) i de serps. Potents observacions d’arners, pelicans, dues grans àguiles marines vistes de lluny, fumarells de vàries espècies, ibis, soterins grossos, agrons (roig, gris, orvals, blanc, banc gros, toret..), ànneres, juies, falconets, gaigs blaus, abellerols, cegalls de mosson, xivitones, cama-roges, cama-verdes… Multitud de papallones, sabaters, libèl.lules… Naturalment, he fet a Romania els meus personals apunts d’urbansketcher. Aquí els teniu (malauradament i no sé per quina causa, a part de la meva ignorància, el programa desordena els dibuixos i trenca la cronologia: disculpau-me).

Al suplement cultural Bellver del Diario de Mallorca, avui, i per acabar bé el mes. Com gairebé sempre, demano disculpes per la inclinació de la fotografia:

Vàrem ser fa poc, i gràcies a una bona i vella amistat, a la sierra do Courel, al municipi gallec de Quiroga, província de Lugo. Un lloc preciós, amb uns grans paisatges de muntanya, de valls i voreres de riu (la Ribeira Sacra, amb vinyes), de camins serrans, de pobles petits… Aprofitàrem per fer una caminada fins O Cebreiro, en ple Camí de Sant Jaume, una llarga ascensió que acabàrem en una fonda menjant el menú del pelegrí, suculent. Visitàrem Lugo, Monforte de Lemos, Orense… Vaig fer, durant el viatge uns dibuixos. Aquests, entre d’altres:

Desolat pel que es publica aquests darrers dies sobre les maniobres del ministre de l’Interior (el que veu àngels i posa medalles a la Mare de Déu, el que ha fet la llei mordaça, el que resa diariament) amb el director o el que sigui de l’oficina antifrau catalana (el qual, avui, davant del Parlament de Catalunya s’ha mostrat amb la prepotència característica dels conservadors espanyols més rancis, tot i que ell potser és català), i desolat de veure com tot el PP i la premsa afí (excepte El Mundo, que, si no ha gosat, és perquè deu ser molt gros, l’assumpte!) respon en ramat fent-se les víctimes, i de percebre que els seus votants tanmateix no reculen (sostenint la corrupció estructural, i ara l’ús de les institucions per atacar el rival: pur franquisme intolerable!), preferesc dedicar-me a les meves aquarel.les i a les meves lectures i escriptures. He llegit el darrer llibre (un dels darrers) d’en Max, preciós,  i he llegit altres coses, que ja us vaig avançar. I he escrit molts de textos breus -més d’un centenar per ara- en un quadern de tapes roges titulat, en castellà: Historia de la Europa Moderna, i que jo titulo Miscel.lània, 2016. Un altre dia parlaré dels meus quaderns. Ja en tenc alguns. Bé acabats bé a mig fer. Per finalitzar el que he esmentat, encara me falta omplir una vintena de pàgines. No en tenc cap pressa. Vaig poc a poc. Escric a intervals, sense gairebé correcció, esperant allò que surt, donant-me llibertat… Hi escric, a mà, amb ploma, en aquestes plaguetes, poesia o textos que pretenen tenir un alè de manifestació poètica, una insinuació de la meva manera actual d’entendre l’escriure i el viure. Potser qualque dia pugui publicar-los, aquests quaderns. També un dia parlaré aquí dels textos inèdits que tenc desats en la prestatgeria que és, ara mateix, a la meva esquerra. Això de publicar és, a hores d’ara, una altra història i la deixo per a una altra ocasió. Vegeu un d’aquests textos miscel.lanis, brevíssim:

Vegeu-ne un altre (l’inici, només):

I vegeu ara, per favor, i per acabar, les tres meves darreres aquarel.les. Són d’ahir. Segueixen tres models distints.

Ron Ranson:Jeanne Carbonetti:Joe Cornish:

Continuo provant colors, aigua, traços. Els darrers resultats són aquests:

S’inicia una col.lecció de textos clàssics per a joves: Clásicos Hispánicos. La promou Anaya, una editorial que m’és molt simpàtica per la bona feina que ha fet i fa, perquè hi tenc llibres editats. També a Barcanova, el segell català de l’empresa, on em tracten de meravella. I perquè hi he escrit, per comanda, guies de turisme de les Illes Balears. Sempre m’han tractat bé, molt bé, i sempre han tractat més que bé el meu treball. La fundació que en depèn m’ha fet participar de vegades en campanyes de promoció de la lectura, amb experiències molt riques i inoblidables a Peñaranda de Bracamonte o a la província de Badajoz… No en tenc, doncs, cap queixa personal ni professional. La nova col.lecció, no ho dubto, serà un èxit. I contribuirà a difondre clàssics literaris entre els joves. Bona feina. Hi ha, per ara, quatre textos presentats: Lazarillo de Tormes, Rimas y Leyendas, Antología de relatos fantásticos españoles, Don Quijote de la Mancha (selección). Indiscutibles clàssics. “On és, doncs, el tema en qüestió?”, em direu. Que s’assimila una vegada més “hispànic” a “castellà”. La col.lecció aferma una lamentable i contínua exclusió de tot el que, en el context hispànic, no sigui castellà. Les literatures catalana, gallega i basca no existeixen. De fet, ja és així desgraciadament al diccionari de la RAE, ben al contrari que en els diccionaris catalans que conec. No són hispàniques i, per tant, no existeixen, aquestes literatures no castellanes. Es nega als escolars que rebran aquestes textos de Clásicos Hispánicos la possibilitat de veure Espanya d’una altra manera. Es nega als professors i professores la preciosa possibilitat de presentar als seus alumnes les riques literatures que compartim. No podrien haver pensat, els creadors de la col.lecció, d’aprofitar l’ocasió per presentar quatre clàssics hispànics de veres i, quan correspongués, en edició bilingüe? Per exemple: Lazarillo de Tormes, El llibre de les bèsties de Ramon Llull, Cantares gallegos de Rosalia de Castro, i Umezurtz-olerkiak de Xabier de Lizardi. En què pensen els editors de la col.lecció? Pensen en castellà, això ja ho sabem, i és lícit. Però, pensen en les altres literatures hispániques? Se’ls ha ensenyat a pensar en les altres literatures hispàniques? No. I ho sento. No és extrany que molts de catalans se’n vulguin anar d’un lloc on no se’ls reconeix la pròpia literatura. Per què, una darrera de l’altra, es perden tantes oportunitats de descriure i mostrar als joves que la cultura de l’Estat espanyol és plural de veres, i no homogènia? Que vàries són les literatures que conviuen en el territori denominat Hispània pels antics, d’abans que aquestes litratures existissin? I ara passo a l’altra banda: sé de molts catalans (no sé els gallecs ni sé els bascos, pero, imagino que hi deu haver un sentiment semblant) que no acceptarien mai ser considerats hispànics ni tan sols en el sentit positiu i d’agermanament cultural i educatiu que jo vull donar a aquesta paraula, aquí, en aquest context. M’acusaran de fer tard. O de coses pitjors. Més d’un aprofitarà per esvergar-me una bona llenderada. I és que per ventura ja ho és tard. Són massa, les oportunitats perdudes. Massa.

Premi de narrativa infatil i juvenil Guillem Cifre de Colonya

Es Baluard, 8 de juny de 2016

 Per la quantitat i varietat d’originals presentats, i per la notable qualitat de molts d’aquests originals, els membres del jurat del premi Guillem Cifre de Colonya de narrativa infantil i juvenil, els dos Peres, na Sara i jo mateix, hem tengut clar des de l’inici del nostre treball d’avaluadors que no seria fàcil triar.

Hem llegit aquest mes novel.la històrica bona, bon relat futurista, conte social compromès, conte fantàstic engrescador… La malaltia, l’opressió, els sers imaginaris, la memòria, l’empoderament de la dona, les entremeliadures… Tot el que és humà és literari. I perquè és i ha de ser Literatura, la narrativa infantil i juvenil pot tractar-ho i ho tracta tot. Sobretot amb esperança. No sol deixar-se el lector infant o jove sense esperança: mentre que llegeix es forma com a lector i, no ho oblidem, com a persona. No li donem lliçons, a través de la Literatura; però, si pot ser, no el deixem únicament amb el tast agre de les experiències que en la vida signifiquen obstacle o mal pas.

Ha estat difícil triar. I difícil descartar les propostes també esmentades en l’acta que documenta el resultat de les nostres deliberacions. I molt difícil, després, decidir-nos per una sola de les dues obres, diguem-ne, finalistes. Per què, doncs, no premiar-les les dues? Tenim un precedent (l’any 1988). Fet.

En Benjamí i el semàfor que mai no es posava verd és una aventura fantàstica, esburbada, enginyosa i, dins la seva absurditat, perfectament versemblant. Els personatges, de comèdia. El dolent, patètic. L’heroi, intel.ligent i coratjós quan escau ser-ho. El to del text és d’un molt bon i ben necessari humor expansiu. Qualcú de nosaltres quatre ha dit, d’En Benjamí i el semàfor que mai no es posava verd: “Està en la línia dels detectius paròdics del TBO o de les obres de Roald Dahl”. Enhorabona als autors. Han creat una excel.lent lectura per als nins i les nines. I exportable, no gens localista.

Estimat Leo és una novel.la amb personatges que es porten bé i que s’esforcen per fer-ho així. També del tot exportable, enganxarà els adolescents. És plena d’aquell alè empàtic que sosté amb delicadesa les relacions personals, que ens permet alçar el front quan les dificultats ens envolten, i que no els oculta hipocritament; plena del respecte que ens ancora en l’essencial quan des de l’horitzó arriben ones menaçants… Estimat Leo és un relat de gent que estima, sincera, noble. S’hi parla de l’esport no deformat per mesquineses, d’allò que és honest; s’hi fa una crítica no gens feridora d’alguns valors erronis lamentablement dominants…

Preciosa collita d’originals. Decisió difícil. Dues obres guanyadores. Complicacions per a la Fundació Colonya i per a Barcanova. Demanarem disculpes, els quatre responsables? De cap manera: tenim el convenciment que, amb la lectura d’aquestes dues obres, els lectors somriuran una llarga estona amb emoció intel.ligent i amb positiva esperança.